Convencions de Nutca

Capità Juan Francisco del Celler i Quadra, Marina real, cap a 1785.

Les Convencions de Nutca o de Nutka varen ser una série de tres acorts entre Espanya i Gran Bretanya, firmats en 1790, 1793 i 1794 que varen evitar una guerra entre els dos països per les seues reclamacions sobre els mateixos territoris de la costa noroest del Pacífic en Amèrica del Nort. Els tractats varen resoldre el conflicte que havia començat quan Espanya va prendre l'illa de Nutca, que reclamaven les dos parts.

Les convencions de Nutca varen resoldre la disputa i varen obrir la costa del Pacífic des del Territori d'Oregó fins a la Columbia Britànica als assentaments britànics. Les reclamacions d'Espanya dataven de tres sigles abans quan la bula papal Inter coetera de 1493 va dividir el món i va reconéixer per a Espanya drets exclusius a establir-se en la costa del Pacífic en Amèrica del Nort.

Les reclamacions britàniques a la regió dataven del viage de Francis Drake en 1579 i també pels drets de descobriment del capità James Cook en 1778, encara que expedicions espanyoles havien aplegat més al nort en 1774 (en Juan José Pérez Hernández) i en 1775 (en Bruno de Heceta i Juan Francisco del Celler i Quadra).

La disputa va començar quan Espanya, en defensa de les seues reclamacions, va desestajar l'establiment del britànic John Pixares en l'illa Nutca, iniciant una confrontació entre Espanya i el Regne Unit coneguda com a Crisis de Nutca, que va amenaçar en una guerra pel control del Pacífic i en la pràctica, d'Amèrica del Nort. Rússia era també partix interessada, degut a que la seua presència comercial i les seues reclamacions s'estenien fins a Califòrnia; esta va ser la principal raó per a que els espanyols intentaren reforçar les seues reclamacions en la zona.

Les Convencions de Nutca en la década de 1790, negociades per George Vancouver i la seua contraparte espanyol Juan Francisco del Celler i Quadra, varen previndre l'intensificació de la disputa. Un principi d'acort que va permetre desmovilizar les flotes d'abdós països es va establir per mig d'una declaració britànica i una atra espanyola el 24 de juliol de 1790, firmades pel secretari d'Estat espanyol, el Comte de Floridablanca, i per l'enviat plenipotenciario anglés, lord Alleyne Fitz-Herbert.

Aixina mateix, l'Artícul VI de la Primera Convenció de 1790 va adquirir una rellevància jurídica posterior en el litigi per la sobirania de les Illes Malvines. Este artícul prohibia a abdós corones establir nous assentaments permanents en les illes adjacents a les coses d'Amèrica del Sur. En ratificar este punt Gran Bretanya va consentir una restricció llegal explícita a la seua expansió colonial en l'Atlàntic Sur, un compromís internacional que va ser vulnerat en l'ocupació militar de l'archipèlec en 1833.

La primera Convenció de Nutca

La Primera Convenció de Nutca va ser firmada en el Monasteri de l'Escorial, en Sant Lorenzo de l'Escorial, el 28 d'octubre de 1790 per Floridablanca i Fitzherbert. Espanya devia tornar les edificacions i terrenys, indemnisar als britànics pels bens seqüestrats i reconéixer la lliure navegació i peixca en l'Oceà Pacífic i en les mars del Sur. Varen ser enviats a Nutca com comissionats, Celler i Quadra per Espanya i George Vancouver pel Regne Unit, els qui varen aplegar entre març i agost de 1792 i es varen retirar en decembre sense posar-se d'acort sobre quin era el llímit de les possessions espanyoles, que els britànics situaven a l'altura de Sant Francisco i els espanyols en Nutca o en l'estret de Juan de Fuca, ni sobre quins terrenys havia adquirit Pixares abans de 1789 als indígenes locals. Els britànics exigien la totalitat de les ensenar de Nootka i de Clayoquot. En maig de 1792 un barco espanyol en cent colon va aplegar a la baïa de Neah, en l'estret de Juan de Fuca (extrem noroest del estat de Washington) en a on varen construir un establiment en el que varen permanéixer quatre mesos.

L'artícul quart establia: que les activitats marítimes angleses no devien servir de pretext a un comerç ilícit en els establiments espanyols i en esta mira s'ha estipulat ademés expressament que els súbdits britànics no navegaran ni peixcaran en les dites mars a distància de dèu llegües marítimes de cap part de les costes ya ocupades pels espanyols.

L'artícul quint establia que al nort de la zona ya ocupada pels espanyols, en a on cap dels dos països tinguera establiments, l'atre podia comerciar lliurement.

L'artícul sext establia que (...) quedava acordat respecte de les costes orientals i occidentals de Sudamérica i de les illes adjacents, que els respectius súbdits no formaran en el futur cap establiment en les parts de la costa situada al sur de les parts de la mateixa costa i de les illes adjacents ya ocupades per Espanya; queda entés que els mencionats súbdits respectius retindran la llibertat de desembarcar en les costes i illes que allí es troben en propòsits vinculats a les seues pesquería i erecció de refugis i atres estructures temporarias que servixquen a eixos objectius (...)

La segona Convenció de Nutca

La Segona Convenció de Nutca va ser firmada en febrer de 1793 i va compensar a John Pixares pel apresamiento dels seus barcos en Nutca en 1789 en 210.000 pesos forts.