Anar al contingut

Abolicionisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Escultura L'esclau lliure de Francesco Pezzicar (actualment en el Museu Revoltella de Trieste) en l'Exposició Universal de Filadèlfia de 1876, subjectant la Proclamació d'Emancipació i trencant les seues cadenes. Gravat d'Antonio Miranda.[1]

El abolicionisme[2] és una doctrina que defén l'anulació de lleis, preceptes o costums relacionats o relatius a l'esclavisme.[3]

La primera persona en l'història de la humanitat en condenar l'institució de l'esclavitut va ser Gregori de Nisa;[4][5][6] els seus arguments abolicionistes es varen alvançar quinze sigles als dels abolicionistes moderns i han inclús segut considerats superiors als d'abolicionistes moderns com William Lloyd Garrison, Lydia Maria Child, i Harriet Beecher Stowe.[7][8]

Túpac Amaru II va ser el primer en decretar l'abolició de l'esclavitut,[9] pero no es portaria a terme degut a que el seu rebelió va ser suprimida, per lo que Haití va ser el primer país en abolir per complet l'esclavitut[10] i va ser la revolució d'este país la que va moure al revolucionari francés Maximilien Robespierre a declarar l'abolició de l'esclavitut en 1794.[11]Té relació directa en els ideals del lliberalisme (sigles XVIII-XIX).

Existix evidència que permet reconéixer les estratègies de resistència de les dònes negres esclavizadas que els varen permetre demandar la seua llibertat durant el periodo colonial, les quals varen estar dirigides a enfrontar el discurs del poder colonial per mig del recurs de les demandes judicials, en una época en la que se suponia que no sabien, no podien o no tenien per qué fer-ho.[12]


Abolicionisme per país (per orde alfabètic)

Brasil

Artícul principal → Abolicionisme en Brasil.
Missa en el camp en Rio de Janeiro, reunix a la princesa Isabel i prop de vint mil persones per a celebrar la Llei Áurea, en 1888.  Brasil va ser l'últim país en prohibir el comerç d'esclaus en l'Atlàntic.

A partir de la década de 1870, la societat brasilera i l'Eixèrcit passen a recolzar cada volta menys el sistema esclaviste. D'esta forma, podem parlar d'una fallida del paradigma esclaviste, en gran mida impulsada per la resistència quotidiana dels esclavizados. En 1871, va ser promulgada la Llei de la Pancha Lliure, a partir de la qual tot chiquet naixcut de mare esclavizada seria considerat automàticament lliure. Ademés d'açò, esta llei permetia el acúmulo de diners pels mateixos (el pecúlio era els diners que el esclavizado podia guardar per a sí, en vistes a la compravenda de la manumissió). En esta década, s'intensifica el moviment abolicioniste, del com participaven intelectuals i polítics, com José del Patrocini i Joaquim Nabuco.

En 1885, és promulgada la Llei dels Sexagenaris, a partir de la qual tot esclavizado en més de 65 anys seria considerat lliure. El dia 13 de maig de 1888, l'esclavitut va ser abolida oficialment per la Llei Áurea, sent Brasil l'últim país en abolir l'esclavitut. Estes lleis deuen ser vistes com a resultat d'una pressió combinada de la resistència dels esclavizados i de la creixent acceptació del moviment abolicioniste en la societat.


Chile

Durant la Colónia, en Chile es va abolir l'esclavitut mapuche per real decret, de 1683. Es va plantejar l'abolició de l'esclavitut, en la fallanca conspiració dels tres Antonios. El primer Congrés Nacional (elegit en 1811 i instalat el 4 de juliol d'eixe any), a iniciativa del diputat Manuel de Sales junt a Jorge Luis Sánchez, va dictar la Llei de 15 d'octubre de 1811 que va establir la «llibertat de panches», que va consistir en declarar lliures als fills d'esclaves que naixqueren a partir de llavors. Aixina mateix, es varen declarar les seues panches «igualment lliures» de forma d'evitar accions fraudulentes, com la venda de les mares en l'estranger. Ademés, la Llei va agregar que tots els esclaus que permaneixqueren més de sis mesos en el territori o que estigueren de pas, quedaven lliures.[13] Chile va ser el primer territori en Hispanoamèrica en legislar sobre esta matèria.

En 1818, i a conseqüència de la participació de batallons d'esclaus negres entre les victorioses forces patriotes pertanyents a l'Eixèrcit Llibertador dels generals José de Sant Martín i Bernardo O'Higgins, els varen otorgar la llibertat total a eixos soldats.

En 1823, José Miguel Infant va presentar en el Congrés un proyecte per a abolir totalment l'esclavitut. En eixe moment, Chile contava en una miqueta més d'un centenar d'esclaus. La nova llei, aprovada el 24 de juliol d'eixe any, senyalava que eren lliures tots aquells naixcuts des de 1811 en avant, i els seus descendents; i tots aquells que chafaren el territori de la República.

Por cuanto he rebut del Senat Conservador un decret que diu lo següent:

1º Són lliures quants han naixcut des de 1811, i quants naixquen en els territoris de la República.

2º Són lliures quants chafen el sol de la República, i que hagen segut conduïts fòra d'ella.

3º Quants fins a hui han segut esclaus, són absolutament lliures des de la publicació d'este acort.

Per tant, ordene que es publique per llei, insertant-se en el "Bolletí". D

ado en el Palau Directorial de Santiago, a 24 de juliol de 1823.

Finalment, la Constitució d'eixe any, dictada baix el mandat del Director Suprem Ramón Freire, va abolir l'esclavitut definitivament, en decembre de 1823. Dia en el seu artícul 8.º: «En Chile no hi ha esclaus: el que chafe el seu territori per un dia natural serà lliure. El que tinga este comerç no pot habitar ací més d'un més, ni naturalizarse jamai»,[15] convertint-se en el primer país d'Iberoamèrica en fer-ho oficial i definitivament.[16]

L'actual Constitució de 1980, en el seu artícul 19.º, també rendix tribut a Infant en la seua redacció:

  • «Artícul 19: La Constitució assegura a totes les persones:
    • [...] 2.º L'Igualtat davant la Llei (...) En Chile no hi ha esclaus i el que chafe el seu territori queda lliure».[17]


Colòmbia

Artícul principal → Esclavitut en Colòmbia.

En el territori de l'actual Colòmbia, la llibertat de panches es va promulgar inicialment en l'Estat Lliure de Antioquia,[18] per mig de proyecte presentat a Juan del Corral pels diputats Antonio Arboleda i Arrachea, José Miguel del Carrer, José Félix de Restrepo, Pedro Arrubla i José Antonio Benítez en 1814, i aprovat en eixe mateix any en el nom de llibertat de parts.[19] El text va estar en vigor en tot el territori de la Gran Colòmbia fins a l'arribada de les tropes espanyoles durant la Reconquista,[20] pero no seria sino fins al 30 d'agost de 1821 en que la Constitució de 1821 conseguiria establir la llibertat dels naixcuts de pares esclaus quan alcançaren els 18 anys, per a lo que es prevea un impost sobre les herències que s'aplicaria a proporcionar-los mijos de subsistència.

Va ser el president José Hilario López qui va conseguir implantar la llibertat absoluta dels esclaus. El Congrés de Colòmbia va dictar la llei de 21 de maig de 1851, per mig de la qual els esclaus quedarien lliures a partir del 1° de giner de 1852 i els amos serien indemnisats en abonaments.[21]

Aixina i tot en molts llocs els amos es varen refusar a deixar anar als esclaus de manera pacífica, lo que va desencadenar la guerra civil de 1851, en la que va esclatar l'insurrecció en el Cauca i Pastura encapçalada pels líders conservadors Manuel Ibáñez i Juliol Arboleda en el respal del govern equatorià de tendència conservadora. En Antioquia, la rebelió va esclatar a mans de conservadors liderats per Eusebio Borrero. La guerra terminaria quatre mesos despuix en la victòria lliberal i la lliberació definitiva dels esclaus.[21]


Dinamarca

El Regne de Dinamarca i Noruega, es convertix en 1803 en el primer país europeu en abolir el comerç d'esclaus.[22]


Espanya

Artícul principal → Abolició de l'esclavitut en Espanya.

Va contar a lo llarc de la seua història en alguns intelectuals abolicionistes, com el dominico Bartolomé de les Cases (despuix de la seua inicial postura favorable a dur esclaus negres a Amèrica per a lliurar d'un destí semblant als indis), el juriste Bartolomé Fredes de Albornoz (abdós del sigle XVI) i el lliberal exiliat en Anglaterra José María Blanco White (començos del XIX).

La llegislació medieval regulava l'esclavitut, i es va adaptar al Nou Món, a on les Lleis d'Índies impedien esclavizar als indígenes, pero no el tràfic d'esclaus africans. Potser el primer eixemple de l'història de les lleis es troba en les reserves expressades sobre la servitut en les VII partides d'Alfonso X l'Sabio, primer còdic llegal redactat en castellà, els texts del qual tenen conseqüències importants puix la reina Isabel de Castella va determinar per una Real Recapte, datada en Sevilla el 20 de juny de 1500, que els indis que es trobaven en Andalusia, enviats per Colón, es posaren en llibertat i es tornaren a “les seues “naturalea” en el continent americà.

Sigles despuix, despuix dels debats que sobre el esclavisme es varen donar en les Corts de Càdis (en intervencions, entre uns atres, del diputat de Tlaxcala José Miguel Guridi i Alcocer i d'Agustín de Argüelles), la Constitució de 1812 no va optar pel abolicionisme, encara que en qualsevol cas totes les seues reformes varen ser derogades per Fernando VII en 1814.[23]

La pressió de les potències de la Restauració europea (el tema es va tractar en el Congrés de Viena) va dur a Fernando VII a abolir la tracta d'esclaus (Tractat entre S.M. el Rei d'Espanya i de les Índies, i S.M. el rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda per a l'abolició del tràfic de negres, conclós i firmat en Madrit en 23 de setembre de 1817, que prevea el fi efectiu del tràfic per al dia 30 de maig d'1 820, donant cinc mesos més per als barcos que hagueren escomençat el seu viage en anterioritat a eixa data),[24] lo que mantenia l'esclavitut reproductiva i de fet no va impedir un actiu tràfic «ilegal» (negreros com el marqués de Comillas o el matrimoni entre María Cristina de Borbón-Dos Sicilias i el duc de Riánsares).

Els lliberals en el poder durant la Regència de María Cristina de Borbón varen triar mantindre l'esclavitut en les colónies (ya per llavors solament Cuba, Puerto Rico i Filipines, havent-se independisat el restant) i abolir-la en la Península, illes adjacents i territoris africans "pel sol fet de chafar" (artícul 2, llei de 8 de març de 1837).[25] En 1842 es va regular l'esclavitut en un Reglament.[26]

El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa del hacendado portorriqueny Juliol Vizcarrondo, traslladat a la península despuix d'haver lliberat als seus esclaus. El 10 de decembre del mateix any funda el seu periòdic L'Abolicioniste. Va contar en el respal de polítics que varen forjar la Revolució de 1868 (“la Gloriosa”) que va destronar a Isabel II.

Com a conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segismundo Moret, es va promulgar la llei que durà el seu nom que va establir la “llibertat de panches” que concedia la llibertat als f uturos fills de les esclaves i que va irritar als esclavista. En 1872 el govern de Manuel Ruiz Zorrilla va elaborar un proyecte de llei d'abolició de l'esclavitut en Puerto Rico.

Manifestació en Madrit a favor de l'abolició de l'esclavitut (1873)

Contra este proyecte es va desnugar una feroç oposició. Per a coordinar l'acció opositora es varen crear en vàries ciutats com Madrit, Santander, Càdis, o Barcelona Círculs Hispà Ultramarinos de exresidentes de les Antilles i es va impulsar també la constitució en vàries ciutats de “la “Lliga Nacional” antiabolicionista. Varen instigar plantes de la noblea al rei Amadeo de Saboya, conspiracions, campanyes de prensa i manifestacions galliponteres, com la de l'11 de decembre de 1872 en Madrit, que va tindre com a rèplica la que va organisar en esta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de giner de 1873. Tal crispació s'explica, puix es vea en la lliberació dels 30 000 esclaus portorriquenys, un temut preàmbul de la lliberació dels casi 400 000 esclaus cubans.

Precisament, l'oposició a este proyecte de llei abolicionista va ser un dels elements més visibles de la crítica al rei Amadeo I en la prensa conservadora, reprochant-li que no s'enfrontara (de forma dudosamente constitucional) al Parlament, dominat per una aliança, en esta qüestió, de monàrquics progressistes (com el mateix cap de govern Ruiz Zorrilla) i de republicans (com Castelar o Pi i Margall). Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'haguera produït un colp militar si el rei haguera refrendat l'abolició. En el seu lloc, Amadeo va ratificar l'orde del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, l'11 de febrer, va abdicar.

La llei per la que s'abolia l'esclavitut en Puerto Rico va ser finalment aprovada el 22 de març de 1873, un més despuix de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Açò va animar a l'historiador cubà [[José Antoni o Saco]] a escriure i publicar una monumental Història de l'esclavitut des dels temps més remots fins als nostres dies (París, 1875-1877, 4 volums). Cuba va deure esperar varis anys més que Puerto Rico, ya que l'abolició no va aplegar fins a la llei de 17 de febrer de 1880, ya en el regnat d'Alfonso XII, que substituïa l'esclavitut per una institució intermija cap a la condició de lliberte, denominada Patronat (i "patrocinats" els fins a llavors esclaus). El Patronat va ser abolit definitivament pel real decret de 7 d'octubre de 1886, que va lliberar als 25 000-30 000[27][28] patrocinats que quedaven. Com a testimonis humans de lo que va supondre l'esclavitut en Cuba permaneixen encara les autobiografies de dos esclaus, la de Juan Francisco Manzano, la segona part dels quals ha desaparegut, i la d'Esteban Montejo, transcrita per l'antropòlec Miguel Barnet.


Amèrica anglesa i subsecuentes Estats Units

Caricatura contemporànea del abolicionisme.

Samuel Sewall va publicar ya en 1700 un ensaig en contra de l'esclavitut en Nova Anglaterra, el qual no va passar desapercebut.[29]

El moviment abolicioniste es va formar en 1830 en els estats del nort d'Estats Units, en els que se li va donar molta publicitat. En 1831 es va fundar la New England Anti-Slavery Society (Societat antiesclavitud de Nova Anglaterra).

El moviment tenia les seues raïls en el XVIII, a on havia naixcut en l'objectiu de prohibir la tracta d'esclaus. La possessió d'esclaus es va permetre fins al final de la Guerra de Secessió, particularment en els estats del sur. La constitució tractava en certs punts l'esclavitut, encara que en cap s'usava esta paraula.

Tots els estats al nort de Maryland varen abolir l'esclavitut entre 1789 i 1830, gradualment i en diferents moments. No obstant, el seu estatus va permanéixer inalterado en el sur, i les costums i el pensament públic varen evolucionar en defensa de l'esclavitut com a resposta al creixent enfortiment de l'actitut antiesclavitud del nort. El punt de vista contra l'esclavitut que mantenien moltes persones del nort despuix de 1830 va ser duent llenta i imperceptiblement cap al moviment abolicioniste. La majoria dels estats del nort no acceptaven les posicions extremes dels abolicionistes. Abraham Lincoln, a pesar de ser contrari a l'esclavitut, tampoc acceptava el abolicionisme.

El abolicionisme com a principi era alguna cosa més que un mer desig d'ampliar les restriccions a l'esclavitut. La majoria dels norteño acceptaven l'existència de l'esclavitut, no tenien com a objectiu canviar açò, sino favorir una política de lliberació indemnisada i gradual. Els abolicionistes, en canvi, volien terminar en l'esclavitut d'una volta per totes i per a sempre, i el moviment es va caracterisar per l'aplicació de la violència per a pre cipitar el fi, com mostren les activitats de John Brown. El moviment abolicioniste es va difondre particularment gràcies a l'efectiva propaganda de William Lloyd Garrison en el seu periòdic The Liberator (El Libertador").

Peter, un esclau de Mississipi, 1863. Les cicatrius són resultat dels assots del seu capataç. Va estar dos mesos recuperant-se de la tana.

En la Guerra de Secessió dels Estats Units, el abolicionisme va jugar cert paper. Encara que els cuáqueros (Benjamin Lay, John Woolman) es varen donar a conéixer parcialment per la seua participació en este moviment, este no estava en cap cas llimitat als cuáqueros. Este punt va ser un de molts que va dur a la fundació dels metodistas lliures, un grup que es va separar en la década de 1860 de l'Iglésia Metodista.

Molts abolicionistes nortamericans varen eixercitar un paper actiu en contra de l'esclavitut en el «Ferrocarril Subterràneu», activitat clandestina que tractava d'ajudar als esclaus fugitius a pesar de les grans penes que açò podia carrejar segons la llei federal que va entrar en vigor en 1850.

Per mig de la Proclamació d'Emancipació —promulgada pel president Abraham Lincoln, en la que es declarava la llibertat de tots els esclaus de les àrees rebels en l'any 1863— i finalment la 13.ª Esmena a la Constitució —que va entrar en efecte per primera volta al final de la Guerra Civil en 1865—, els abolicionistes nortamericans varen obtindre la lliberació dels esclaus en els estats en els que seguia havent esclavitut i la millora de les condicions dels negres nortamericans en general.

Empero, l'esclavitut dins de les fronteres dels EEUU no va concloure sino fins que les tribus indígenes, forçades a firmar nous tractats en agost de 1866, varen accedir a lliberar a el seu mils d'esclaus (els qui eren principalment negres).[30]


França

Despuix de la Revolució francesa i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, es va abolir l'esclavitut el 4 de febrer de 1794 en la Convenció Nacional. No obstant, Napoleón va restablir l'esclavitut el 20 de maig de 1802. L'abolició definitiva va aplegar el 27 d'abril de 1848.


Haití

Haití va ser el primer país en abolir l'esclavitut de manera definitiva i exitosa.[10] La Revolucó haitiana, que comenzó en 1791, fue un movimiento liderado por esclavizados africanos y afrodescendientes que se alzaron contra el dominio colonial francés y lucharon por su independencia y la abolicó de la esclavitud. Bajo el liderazgo de figuras como Toussaint Louverture y Jean-Jacques Dessalines se llegó a la Constitucó de 1801, en cuyo artículo tercero se ponía fin a la esclavitud:

No puede haber esclavos en este territorio, se abole la servidumbre para siempre. Todos los hombres nacen, viven y mueren libres y franceses.[31] </blockquote>Tres anys més tart, l'1 de giner de 1804, es va declarar l'independència de l'illa, event històric que va marcar una fita important en la lluita contra l'esclavitut i l'opressió en el món.[32]


Mèxic

Mèxic va ser de les primeres nacions que varen abolir l'esclavitut en tot el seu territori en el Decret contra l'esclavitut, les gabelas i el paper sagellat. Este document va ser emés pel retor Miguel Hidalgo i Costella en el respal d'Ignacio López Rayón, quan ostentava el primer el càrrec de Generalísimo d'Amèrica de l'Eixèrcit Insurgent, el 6 de decembre de 1810, des del Palau de la Real Audiència en la Plaça d'Armes de Guadalajara, durant la guerra d'independència mexicana.[33] Entre atres coses, el decret dia a la lletra:

Que tots els amos d'esclaus deuran donar-los la llibertat, dins del terme de dèu dies, so pena de mort, la que se li aplicarà per transgressió d'este artícul.
Que cesse para lo successiu la contribució de tributs respecte de les castes que ho pagaven i tota exacció que als indis se'ls exigixca. (Miguel Hidalgo, Generalísimo d'Amèrica. Per mandat de El seu Alteza, Lic. Ignacio Rayón, Secretari)

Este decret va iniciar una tradició antiesclavista que s'ha mantingut en el temps. La Constitució de 1917, que rig actualment a la nació mexicana, en el seu primer artícul, relatiu a les garanties individuals, prohibix de manera terminante, l'esclavitut en Mèxic, i qui aplegue a chafar territori nacional, sent esclau, per eixe simple fet recupera la seua llibertat, lo que li és garantisat per l'Estat. Mèxic va abolir l'esclavitut definitivament per decret del president Vicente Guerrero el 15 de setembre de 1829.[34] açò incloïa el territori d i Texas, que va recuperar l'esclavitut en el seu independència en 1836.[35]


Perú

El 16 de novembre de 1780 Túpac Amaru II com a part de la seua revolució emet el "Bando de Llibertat" en Tungasuca (Cusco) proclamant l'abolició de l'esclavitut per primera volta en el continent, donant la llibertat als negres que les huestes indígenes al seu mando trobaven i invitant-los a que se li sumixen. Este procés va ser truncat pels espanyols durant el Virregnat del Perú.

En l'independència del Perú, José de Sant Martín va declarar lliures a tots els fills d'esclaus naixcuts des del 28 de juliol de 1821 en avant. Posteriorment en novembre del mateix any es decreta la tutela sobre els fills dels esclaus, posteriorment la manutenció es va ampliar considerant també la tutela sobre els esclaus libertos fins que tinguen cinquanta anys, esta tutela era costejada pels hacendados agrícoles els qui varen prendre en conte que mantindre a un esclau era molt costós; a partir d'ahí molts hacendados varen convertir als seus esclaus en «peons lliures» pero obligats al treball en les facendes baixe la figura de «el «arrendament de parceles de terra», açò va propiciar el sorgiment de les cridades «chacras d'esclaus».[36]

A partir de 1821 el número d'esclaus negres disminuïx evidenciant una crisis del sistema esclaviste en el Perú que perduraria fins a 1854, any de l'abolició de l'esclavitut en el Perú. Esta desintegració del sistema esclaviste va passar per diversos periodos en els quals es varen evidenciar diverses manifestacions de resistència dels esclaus negres, descollant quatre modos de resistència que varen anar:[36]

  • el conflicte llegal
  • la compra de la llibertat
  • el cimarronaje
  • el bandolerisme

La lliberació dels esclaus va ser proclamada per Ramón Castella en la ciutat de Huancayo el 5 de decembre de 1854 durant un periodo de conflictes pel poder en el llavors president Echenique. En 1854, en el Perú existien 25 505 esclaus; per a conseguir la seua llibertat el govern peruà va tindre que pagar als seus propietaris un abonament de trescents pesos per cada esclau, lo que va representar un egreso de casi huit millons de pes vos que varen ser costejats en les exportacions del guano. Es documenta que molts patrons varen declarar tindre més esclaus per a poder rebre més diners.[36]

En giner de 1855, Castella ingressa a Lima i és elegit president provisional convocant a un congrés constituent del com sorgix la constitució de 1856 en a on es reflectixen, ademés de les proclames de l'abolició de l'esclavitut, l'abolició del tribut indígena, entre uns atres; començant una nova etapa en història afroperuana.


Portugal

El primer ministre reformiste Marqués de Pombal va abolir l'esclavitut en Portugal i en les colónies de l'Índia el 12 de febrer de 1761. En les colònies portugueses d'Amèrica es va seguir permetent l'esclavitut. Junt en Gran Bretanya, a principis del XIX va prohibir la tracta d'esclaus i en 1854 per decret es varen lliberar tots els esclaus del govern de les colónies. Dos anys més tart, també es va lliberar a tots els esclaus de l'iglésia en les colónies. El 25 de febrer de 1869 es va produir finalment l'abolició completa de l'esclavitut en l'imperi portugués.


Regne Unit

Gràcies a l'influència d'hòmens com el negrero arrepenedit John Newton en la publicació del seu fullet Pensaments sobre la Tracta d'Esclaus en 1788 i del juriste William Wilberforce, qui va ser líder de la campanya parlamentària per a suprimir la tracta d'esclaus africana, La Society for Effecting the Abolition of Slavery (Societat per a efectuar l'abolició de l'esclavitut) va ser fundada en 1789 per Thomas Clarkson com a expressió d'un grup de pressió abolicionista, la cridada pels seus enemics Secta de Clapham. En les seues presentacions va informar al públic de la tracta d'esclaus i les seues pràctiques i va buscar el respal del parlament.

En 1807 es va prohibir la tracta d'esclaus en el territori d'Anglaterra a través de el Acta del Comerç d'Esclaus.

El 23 d'agost de 1833 es va aprovar la Slavery Abolition Act (Llei d'abolició de l'esclavitut) per la que des de l'1 d'agost de 1834 quedaven lliures tots els esclaus de les colónies britàniques. Durant un periodo de transició de quatre anys permaneixerien, a canvi d'un sòu, lligats encara al seu amo. Els propietaris de plantacions del Carib varen ser indemnisats en 20 millons de lliures esterlines.

Encara en el XXI les lleis que condenen l'esclavitut s'han aplicat en el cas de la juge de les Nacions Unides Lydia Mugambe, condenada en 2025 a 76 mesos de presó per esclavizar a una atra dòna africana en Oxford.[37]


Veneçola

El 24 de març de 1854 el Congrés de Veneçola va promulgar la Llei d'abolició de l'esclavitut la qual va acabar en esta última a nivell nacional i de forma definitiva, va ser ratificada el 30 de Març del mateix any. Lliberant a aproximadament 23.378 persones les quals estava en una condició d'esclavitut.


Vore també

Referències

  1. ↑ «The Material Culture of Abolition - Illustrations, Monuments» (en en-us). UM Clements Library. Consultat el 2022-06-14.
  2. ↑
  3. ↑ «¿Qué es abolición? - Su definición, concepto y significado». conceptodefinicion.de. Consultat el 11 de marzo de 2017.
  4. ↑ Harper, Kyle (2011). Slavery in the Late Roman World, AD 275–425, Cambridge University Press, p. 22. doi:10.1017/CBO9780511973451. ISBN 9780511973451. Consultat el 3 de enero de 2025. «Gr. Nyss. Hom. in Eccl. 4.1 [...] The only extant statement of oppositon to slavery from antiquity»
  5. ↑ Hart, David Bentley(February 2001).«The ‘Whole Humanity’: Gregory of Nyssa's Critique of Slavery in Light of His Eschatology».Scottish Journal of Theology.54(1): 51–69.doi:10.1017/S0036930600051188.(en en)«certainly no other ancient text still known to us—Christian, Jewish, or Pagan—contains so fierce, unequivocal, and indignant a condemnation of the institution of slavery [...] Gregory's rhetoric, in short, presses well beyond the issue of mere manumission and adumbrates that of abolition»
  6. ↑ McGuckin, J. (2017). Theodore Balsamon. En J. Witte, Jr & G. Hauk (Eds.), Cristianisme i dret de família: An Introduction (Dret i cristianisme, pp. 100-115). Cambridge: Cambridge Un iversity Press. doi:10.1017/9781108233255.009 "Gregori de Nisa considerava la força liberador de la llei com una marca de la correcta aplicació de l'esperit evangèlic [...] denuncia completament l'institució de l'esclavitut com un mal indefendible.'
  7. ↑ (Agosto de 2008) «Interlude on Christology and Race: Gregory of Nyssa as Abolitionist Intellectual», Race: A Theological Account (en en), Oxford University Press, p. 231. ISBN 9780195152791. Consultat el 9 de diciembre de 2024. «the world would have to wait another fifteen centuries—until the nineteenth century, late into the 3 modern abolitionist movement—before such an unequivocal stance against slavery would appear again. And in comparison with the late‐modern abolitionist arguments of such luminaries as William Lloyd Garrison, Maria Lydia Childs, and Harriet Beecher Stowe, Gregory of Nyssa's antislavery argument still surpasses. How so? Gregory's abolitionism expresses [...]»
  8. ↑ (Septiembre-diciembre de 2021).«GREGORIO DE NISA Y LA FUNCIÓN CRÍTICA DE LA INTERPRETACIÓN DE LA ESCRITURA FRENTE A LA CULTURA. LA CRÍTICA A LA ESCLAVITUD EN LA CUARTA HOMILÍA SOBRE EL ECLESIASTÉS».Perspectiva Teológica.Faculdade Jesuita de Filosofia e Teologia.Belo Horizonte:53(3): 777.ISSN 0102-4469.doi:10.20911/21768757v53n3p767/2021.«La homilía del obispo de Nisa al atacar la esclavitud marcó un precedente en su época»
  9. ↑ «La presencia afrodescendiente en el Perú» pàg. 59. «En el contexto de la rebelión, Túpac Amaru II decretó la abolición de la esclavitud el 16 de noviembre de 1780»
  10. ↑ 10,0 10,1 Galeano, Eduardo (2004). «La maldición blanca» (en es). Consultat el 2023-11-08.
  11. ↑ «La república negra» (en es). www.pagina12.com.ar. Consultat el 2023-11-08.
  12. ↑ (2018) Demando mi libertad: Mujeres negras y sus estrategias de resistencia en la Nueva Granada, Venezuela y Cuba, 1700-1800 (PDF), 1st edició (en español), Cali, Colombia: Universidad Icesi. doi:10.18046/EUI/escr.16.2018. OCLC 1121270926. ISBN 978-958-8936-36-9.
  13. ↑ «Bando de libertad de vientres» (15 de octubre de 1811). Consultat el 28 de abril de 2012.
  14. ↑ «La abolición de la esclavitud en Chile». Archivo Nacional de Chile. Consultat el 25 de julio de 2025.
  15. ↑ «Constitución Política del Estado de Chile, promulgada en 29 de diciembre de 1823». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  16. ↑ (1988) «Chile: Chile en la historia», Iglesias, Rafael (ed.). Almanaque Mundial 1989, Panamá: Editorial América, S.A, p. 261. Consultat el 27 de julio de 2011.
  17. ↑ «Fija el texto refundido, coordinado y sistematizado de la Constitución Política de la República de Chile». Biblioteca del Congrés Nacional de Xile.
  18. ↑ Galvis Noyes, Antonio José (1980). La abolición de la esclavitud en la Nueva Granada (1820-1852) en Revista del Colegio Mayor de Nuestra Señora del Rosario, pág. 51. Bogotá: Universidad del Rosario.
  19. ↑ Montoya y Montoya, Rafael (1961). José Félix de Restrepo - Obras completas. Medellín: Bedout, págs. 265-266
  20. ↑ «Ley de Abolición de la Esclavitud». web.archive.org (2007-02-23). Archivat des de l'original, el 23 de febrero de 2007. Consultat el 2024-08-29.
  21. ↑ 21,0 21,1 Tovar Pinzón, Hermes(novembre de 1994).«La manumisión d'esclaus en Colòmbia, 1809-1851, Aspectes socials, econòmics i polítics».Credencial Història.(59)Consultat el 22 de març de 2019.
  22. ↑ Leiva, Fernando Torres (2015-10-12). El Nuevo Esclavo Negro: Primera Parte: El Primer Incendio Global (en en), Palibrio. ISBN 978-1-5065-0855-9. Consultat el 2022-11-12.
  23. ↑ «La esclavitud matizada de 1812» (en es). La Nueva España (2012-01-23). Consultat el 2024-08-29.
  24. ↑ España (1793). Tratado entre S.M. el Rey de España y de las Indias, y S.M. el rey del Reino Unido de la Gran Bretaña e Irlanda para la abolición del tráfico de negros, concluido y firmado en Madrid en 23 de septiembre de 1817 (en en), en la Imprenta Real. Consultat el 2024-08-29.
  25. ↑ Eduardo, Galván Rodríguez (2014-12-01). La abolición de la esclavitud en España. Debates Parlamentarios 1810-1886 (en es), Librería-Editorial Dykinson. ISBN 978-84-9085-212-5. Consultat el 2024-08-29.
  26. ↑ «REGLAMENTO DE 1842. PUBLICADO EN EL 120 ANIVERSARIO DE LA ABOLICIÓN DE LA ESCLAVITUD EN ESPAÑA». www.cedt.org. Consultat el 2024-08-29.
  27. ↑ Scott, Rebecca J.. «El final de los amos», El País, 1986-12-01. Consultat el 2024-08-29 (en es).
  28. ↑ Pérez, Louis A. Jr. (2006). Between Reform and Revolution, tercera edició (en inglés), Oxford University Press, p. 95.
  29. ↑ (2016) New England Bound, 1.ª edició (en en), W. W. Norton & Company, p. 8. ISBN 978-0-87140-672-9. «Published in 1700, Sewall’s essay, The Selling of Joseph, was New England’s first antislavery tract»
  30. ↑ (Summer 1984).«Ret vs Black: Conflict and Accommodation in the Post Civil War Indian Territory, 1865-1907».American Indian Quarterl i.University of Nebraska Press.8(3): 212.ISSN 0095-182X.doi:10.2307/1183929.Consultat el 2024-02-23.(en en)«New treaties negotiated in 1866 abolished slavery […] The most significant accomplishment of the treaties was the liberation of 7,000 black slaves»
  31. ↑ Lamrani, Salim(2021-04-30).«Toussaint Louverture, en nombre de la dignidad. Mirada sobre la historia del precursor de la independencia de Haití».Études caribéennes.(48)ISSN 1779-0980.doi:10.4000/etudescaribeennes.22368.Consultat el 2023-11-08.(en es)
  32. ↑ «La rebelión de los esclavos de Haití» (en es). historia.nationalgeographic.com.es (2020-06-18). Consultat el 2023-11-08.
  33. ↑ «PALACIO DE GOBIERNO DE JALISCO». Patronato del Centro Histórico. Archivat des de l'original, el 19 de noviembre de 2021. Consultat el 13 de agosto de 2022.
  34. ↑ Torres, Oscar Flores (2003-06-12). Historiadores de México Siglo XX (en es), Oscar Flores Torres. ISBN 978-968-24-6669-4. Consultat el 2022-11-12.
  35. ↑ Peppas, Lynn (2019-12-30). Por qué José Antonio Navarro es importante en Texas (Why José Antonio Navarro Matters to Texas) (en es), The Rosen Publishing Group. ISBN 978-1-7253-6110-2. Consultat el 2022-11-12.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Juan Luis Orrego (2000). «La república oligárquica 1850 - 1950», Teodoro Hampe Martínez (ed.). Historia del Perú (vol. Etapa republicana), Barcelona: Lexus. ISBN 9972-625-35-4.
  37. ↑ «Seis años de cárcel para jueza de la ONU por esclavizar a joven ugandesa en el Reino Unido», Swissinfo, 2 de mayo de 2025. Consultat el 5 de mayo de 2025. «La jueza de Naciones Unidas Lydia Mugambe fue condenada este viernes a 6 años y cuatro meses de cárcel»

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abolicionisme&oldid=1654086»