L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Manuel Ruiz Zorrilla

Manuel Ruiz Zorrilla (El Burc d'Osma, 22 de març de 1833-Burgos, 13 de juny de 1895) va ser un polític espanyol, diputat en Corts i posteriorment ministre de Foment i de Gràcia i Justícia durant el govern provisional constituït despuix de la Revolució Gloriosa de 1868, i cap de Govern en Amadeo I. Va ser gran maestre del Gran Oriente d'Espanya entre 1870 i 1874. Despuix de la renúncia al tro d'Amadeo de Savoya, es va retirar temporalment de la política, pero a lo llarc de 1873 es va inclinar a la solució republicana, opció que defenia públicament en 1874. Despuix de la Restauració borbònica en Espanya va ser obligat a exiliar-se en febrer de 1875, va continuar defenent l'opció republicana i es va convertir en un dels líders del republicanisme espanyol, organisant des de l'exterior diverses insurrecció per a posar fi a la monarquia restauracionista, cap de les quals va tindre èxit. Greument malt, en febrer de 1895 va tornar a Espanya per a morir en la seua pàtria.

Manuel Ruiz Zorrilla
Erro al crear miniatura:
Placa en Burgo d'Osma recordant el naiximent de Manuel Ruiz Zorrilla el 22 de març de 1833

Biografia

Va nàixer en el sí d'una de família acomodada —el seu pare era comerciant de teixits— d'orige pasiego. Es va llicenciar en Dret en l'Universitat Central de Madrit.[1] Prèviament havia estudiat en Valladolit i Jurisprudència en Madrit, carrera que va acabar en dos anys abans de matricular-se en Lleis, alcançat la llicenciatura en 1857.

Polític lliberal progressiste baix la monarquia d'Isabel II (1858-1868)

El seu interés per la política va sorgir durant els seus anys universitaris i abans d'acabar els seus estudis ya formava part en el grau de comandant de la Milícia Nacional, restablida durant el Bienio Progressiste, sent elegit també Diputat Provincial de Soria pel seu districte natal de Burgo d'Osma.[2] Per esta mateixa circumscripció va resultar elegit diputat a Corts pel Partit Progressiste en 1858.[3]

Es va afiliar al lliberalisme progressiste despuix d'haver passat pel camp demócrata despuix de convéncer-se, segons la seua pròpia versió, de que les llibertats democràtiques tenien que ser compatibles en l'orde, just en el moment en el que en el Partit Demòcrata adquiria major pes l'orientació socialista que representava Pi i Margall.[4] Per això també va escomençar a colaborar en el diari L'Iberia, que defenia eixes mateixes posicions, front al demòcrata La Discussió.[2]

Eixa primera llegislatura en les Corts es va correspondre en el "govern llarc" de l'Unió Lliberal presidida pel general O'Donnell i va compartir grup parlamentari en els líders del Partit Progressiste —despuix del retir del general Baldomero Espartero— Salustiano d'Olózaga i Pascual Madoz, i en Pedro Calvo Asensio i Práxedes Mateo Sagasta. Ruiz Zorrilla va compatibilisar l'activitat parlamentària i política en Madrit en la seua activitat privada en Soria ocupant-se de negocis i propietats. Va contraure matrimoni en una burgalesa de bona família, que li donaria quatre fills, tots morts en l'infància.[5] Precisament d'esta etapa sorgiria l'amistat en Práxedes Mateo Sagasta. En 1864 va publicar la seua primera obra política titulada Tres negacions i una afirmació que anava dirigida contra un dels enemics del progressisme en la política espanyola, els neocatólicos, als que va cridar "polichinelas del absolutisme". Este fullet li va donar fama d'anticlerical, encara que, segons Jordi Canal, "el seu anticlericalisme era, com expressa el sentit estricte del terme, un combat contra el clericalisme i totes les seues manifestacions. (...) Va ser un catòlic conscient i crític, que intentava aferrar-se a la compatibilitat entre elliberalisme i el catolicisme. Religiós sense afectació i catòlic sense hipocresia: aixina es definia en 1864".[6]

Un any abans havia recolzat la política de retraimiento acordada pel Partit Progressiste despuix de la caiguda d'O'Donnell i el regrés dels moderats en poder imponent séries llimitacions a l'actuació política. El retraimiento significava que els progressistes no presentarien candidats a les eleccions, tal com va quedar arreplegat en el manifest del 8 de setembre de 1863, en el que dien:[7]

El partit progressiste s'aparta per complet de la vida pública i es retira en l'actitut més pacífica a conservar tranquilament la fe en els seus principis i l'esperança de vore'ls un dia adoptats per tots els que sincerament desigen que es plantege i es consolide en Espanya un règim verdaderament constitucional
Erro al crear miniatura:
Ruiz Zorrilla retratat per Cosme Algarra (1869)

El progressisme, no obstant, pronte va abandonar la "actitut pacífica" i es va passar a la via insurreccional —condenats "a obtindre per les armes lo que desijaria[n] pelliure eixercici dels drets polítics", com va escriure en una carta Ruiz Zorrilla— per a posar fi a la pròpia monarquia d'Isabel II, a la que feyen directament responsable de que no s'haguera alcançat un "un règim verdaderament constitucional". El general Juan Prim, convertit en el nou líder del partit, va ser el que va organisar i va encapçalar totes les tentatives de pronunciaments. La més important va ser la sublevació del quarter de Sant Gil de juny de 1866, el fracàs del qual va obligar a fugir d'Espanya a la plana major del Partit Progressiste, Ruiz Zorrilla entre ells. Mesos despuix es va celebrar una decisiva reunió en Ostende (Bèlgica) convocada per Prim i en la que els líders del partit progressiste, entre ells Ruiz Zorrilla, i els d'el Partit Demòcrata varen acordar el Pacte d'Ostende per a posar fi a la monarquia d'Isabel II. Llavors es va convertir, junt en Sagasta, en un dels hòmens de confiança de Prim, seguint al general de Brusseles a París i a Londres, des d'a on preparava nous intents insurreccionals. La seua ocupació va ser escriure proclames, manifests i cartes, preparar reunions i buscar recursos, ademés d'intentar atraure al "pacte d'Ostende" als unionistes, lo que finalment es va produir.[8]

Home d'Estat durant el Sexeni Democràtic (1868-1874)

Erro al crear miniatura:
Govern provisional de 1869 Des de l'esquerra: Figuerola, Ruiz Zorrilla, Sagasta, Prim, Serrano, Topete, López d'Ayala, Lorenzana i Romero Ortiz (foto de J. Laurent).

Despuix del triumfo de la revolució de setembre de 1868 —en la que va participar directament, aplegant a Gibraltar el dia 14 junt a Prim i Sagasta— va ocupar la cartera de Foment en el govern provisional presidit pel general unionista Francisco Serrano, del que també formaven part Prim i Sagasta, en Guerra i Governació, respectivament, Laureano Figuerola en Facenda i Antonio Romero Ortiz en Gràcia i Justícia. En eixe lloc varen destacar les seues actuacions en el camp de l'educació, inspirades, segons el seu propi testimoni, en un "criteri àmpliament lliberal i profundament democràtic", per lo que va decretar la llibertat d'ensenyança, dedicant especial atenció a l'ensenyança primària perque "un poble no pot ser lliure si no té educació suficient per a conéixer els seus drets i practicar-els en sancera consciència", com va afirmar en una circular. Esta política, ademés del decret de secularisació de la riquea científica, lliterària i artística, pel que els materials de biblioteques i archius religiosos passaven al Estat, li va llaurar una duradora fama de revolucionari i anticlerical.[9] Seua va ser l'idea de la creació de les biblioteques populars en 1869,[10][11] com a recurs i espai per a la "difusió del saber entre la majoria".[12]

Despuix de l'aprovació de la Constitució de 1869 que va mantindre la monarquia com forma de Govern, lo que va provocar la ruptura en la majoria del Partit Demòcrata que va passar a denominar-se Partit Republicà Federal, va assumir la regència el general Serrano i la presidència del govern el general Prim, la missió principal del qual era trobar un nou rei per a Espanya. En este nou gabinet Ruiz Zorrilla va passar de ministre de Foment a ministre de Gràcia i Justícia. Encara que en el càrrec només va estar sis mesos, perque en giner de 1870 va passar a ocupar la presidència de les Corts -en les eleccions havia segut elegit diputat per Burgo d'Osma i Madrit, formant part de la majoria monàrquic-democràtica-, va impulsar proyectes importants que varen ser continuats pel seu successor, com els d'el recurs de cassació, el matrimoni civil o la supressió de la pena d'argolla.[13]

Erro al crear miniatura:
«Don Manuel Ruiz Zorrilla, president de les Corts constituents espanyoles», novembre de 1870, en L'Ilustració de Madrit, dibuix d'Alfredo Perea, gravat de Ric.

Durant el periodo en que va ser president de les Corts —carregue del que va renunciar a l'important remuneració econòmica que comportava— va ingressar en la maçoneria adoptant el nom simbòlic de Cavour I. La cerimònia va tindre lloc el 18 de juliol de 1870 en la sèu de la logia madrilenya la Mantuana, integrada en el Gran Oriente d'Espanya (GODE), recent fundat, i en pocs dies va ser nomenat Sobirà Gran Comendador i elegit Gran Maestre, les dos principals dignidades del GODE que va ostentar fins a l'1 de giner de 1874, data en que va presentar la dimissió —li va substituir Juan de la Somera, al que va succeir dos anys despuix el germà "Pau", que era Práxedes Mateo Sagasta—.[14]

Com a president de les Corts va prendre jurament a Amadeo I com rei d'Espanya en giner de 1871. Abans hi havia estat implicat en la complexa busca d'un rei, recolzant la candidatura de Fernando de Coburgo, pare del rei de Portugal Luis I de Portugaluis I en haver segut rei-consorte en María II de Portugal, lo que haguera supost l'unió dinàstica dels regnes de Portugal i Espanya, alcançant-se aixina l'unió ibèrica que Ruiz Zorrilla defenia com la majoria dels lliberals progressistes, pero aquell no va acceptar la Corona espanyola. I despuix de descartar-se el segon candidat Leopoldo d'Hohenzollern per l'oposició de l'emperador francés Napoleón III, va encapçalar la comissió parlamentària que va viajar a Itàlia per a oferir-li oficialment la Corona espanyola al segon fill del rei d'Itàlia Víctor Manuel II i Duc d'Aosta, Amadeo de Savoya.[15]

Pocs dies ans que aplegara a Espanya el nou rei, es va produir el 27 de decembre de 1870 l'assessinat en Madrit del general Prim, president del govern i principal valedor de la seua candidatura, per lo que el regnat d'Amadeo I va començar ple d'incertituts. En el primer govern de la nova monarquia democràtica, presidit pel general Serrano, Ruiz Zorrilla va ocupar la cartera de Foment. Pero en seguida va esclatar el conflicte en Sagasta per a ocupar la jefatura, que havia quedat buida despuix de l'assessinat de Prim, del partit progressiste i de la coalició monàrquic-democràtica de progressistes, unionistes i demócrates monàrquics —cridats "cimbrios"— que recolzaven la monarquia amadeísta, front als carlistas, que havien iniciat la tercera guerra carlista en defensa els drets al tro del pretenent Carlos VII, i dels republicans federals, que ya havien protagonisat insurrecció en algunes ciutats —ademés de l'insurrecció de Cuba en favor de l'independència de l'illa—. De l'enfrontament entre Ruiz Zorrilla i Sagasta, que d'amics i companyers de conspiració varen passar a ser encarniçats enemics, varen sorgir dos nous partits de notables, el Radical, que va encapçalar el primer, i el Constitucional, que va encapçalar el segon. Ademés de la qüestió personal, lo que diferenciava als dos partits era l'estratègia i la política que defenien, puix mentres els "constitucionalistes" de Sagasta, més a la dreta, buscaven la síntesis entre progressistes i unionistes, els "radicals" de Ruiz Zorrilla, més a l'esquerra, integraven a progressistes i antics demòcrates, i "no aforrava[n] algun guiny als republicans i pretenia[n] seguir desenrollant l'esperit de canvi del 68".[16]

Erro al crear miniatura:
«D. Manuel, sabem de memòria el programa, done's Vd. pressa, que els ministeris radicals no són eterns», caricatura en la revista satírica Gil Blas, de Pellicer, publicada el 25 d'agost de 1872.

En juliol de 1871 Ruiz Zorrilla va ocupar la presidència del govern, pero solament va durar fins a octubre quan va perdre una votació parlamentària i va dimitir, sent substituït per José Malcampo, primer, i pel seu gran rival Sagasta, despuix. L'oposició entre constitucionals i radicals va ser creixent i en juny de 1872 Ruiz Zorrilla va tornar a la presidència del consell de ministres, pero en febrer de 1873 el rei Amadeo I va renunciar a la Corona, a pesar de que Ruiz Zorrilla va intentar convéncer-li de que no ho fera, i les Corts varen proclamar la Primera República. Segons l'historiador Jordi Canal, en el fracàs de la monarquia parlamentària d'Amadeo I, alguna culpa va tindre Ruiz Zorrilla. «Despuix de la mort de Prim, ell havia segut el major defensor del rei, pero no havia encertat, per eixa convicció molt zorrillista de que la seua era sempre l'opció correcta, en separar la causa amadeísta de la pròpia».[17]

Despuix de l'abdicació d'Amadeo I, Ruiz Zorrilla es va retirar de la vida política deixant plena llibertat als membres del seu partit per a que aplegaren a acorts en els republicans, i no tornaria a reprendre una certa activitat fins a la segona mitat de 1874, precisament quan Sagasta va tornar a presidir el consell de ministres, sent president de la República el general Serrano. En agost, segons contaven dos periodistes de L'Época, va dir que "mai ha segut republicà, pero s'abraçaria a la bandera de la República, eixint de la seua retraimiento personal en un moment suprem, per a combatre igualment contra el triumfo de dò Carlos o l'imposició violenta del príncip Alfonso [el futur Alfonso XII, fill d'Isabel II], perque no quedava en defensa de la llibertat i de les conquistes fetes per la Revolució de Setembre més bandera que la de la República".[18]

Durant estos últims mesos de la Primera República Espanyola va mantindre freqüents contactes en els membres del seu antic partit "radical" i en els líders republicans, especialment en Emilio Castelar per a evitar el regrés dels Borbones. Quan, com havia predit, es va produir "l'imposició violenta del príncip Alfonso" en el pronunciament de Sagunt pel general Martínez Campos a finals de decembre de 1874, Ruiz Zorrilla va acréixer les seues activitats conspiratives, que motivarien la seua expulsió d'Espanya en febrer de 1875.[19]

Líder republicà i conspirador des de l'exili (1875-1895)

Al més i una semana del pronunciament de Sagunt pel general Martínez Campos, que va dur en si la Restauració borbònica en la persona del fill Isabel II, Alfonso XII, Ruiz Zorrilla va ser obligat a abandonar Espanya per orde del govern de Cánovas, en el pretext de que s'havia celebrat una reunió clandestina en la seua casa uns dies abans en la que havien participat una vintena de generals.[19] Aixina ho va relatar el propi Ruiz Zorrilla dos anys despuix:[20]

El 5 de febrer de 1875, ocupada militarment el carrer en que vivia, i invadida la meua casa per un núvol d'agents de policia pública i secreta, se'm va donar l'orde d'eixir d'Espanya, precisament per a França i pel camí del Nort. Encara no he pogut explicar-me per qué, al més i alguns dies d'assentar-se D. Alfonso en el tro, del que havia segut expulsada la seua digna mare sèt anys abans, es va prendre en mi mida tan severa i en tant aparat portada a terme

Segons l'historiador Jordi Canal, l'expulsió d'Espanya va marcar el restant de la seua vida, puix "de la lluita per la conquista del poder i el seu eixercici va passar, en la conjuntura de 1875, al combat contra l'Estat; de la defensa d'una solució monàrquica, a una opció radicalment republicana; i, finalment, de la presència permanent, en poques excepcions, en Espanya, a l'existència en l'exili. L'home d'Estat va cedir el seu lloc al conspirador compulsivo".[2]

Va abandonar Madrit en un tren que es dirigia al nort el mateix dia 5 de nit —a la seua casa del carrer dels Lleons de Madrit havia acodit molta gent a despedir-se—. Va intentar residir en Bayona pero les autoritats franceses no li varen deixar viure prop de la frontera i es va traslladar a París, a a on pocs dies despuix va acodir la seua dòna, María Barbadillo. I en l'exili va reafirmar el seu compromís en la República:[21]

Soc republicà perque solament dins de la república poden hui els partits espanyols defendre les seues doctrines, traduir en lleis les seues aspiracions, desenvolver des del govern les solucions que hagen segut acceptades per l'opinió
 
Manuel Ruiz Zorrilla en un sagell de la Segona República Espanyola, 1933.
 
Caricatura de La Gresca publicada el 5 de juny de 1881 en el títul «¡Entrada lliure!». Mostra a Ruiz Zorrilla sent invitat per Sagasta i pel general Serrano a tornar a Espanya lliurement, encara que lo que li espera en realitat és la presó.

Res més aplegar a París va començar la seua activitat conspirativa per a portar a terme una insurrecció que posara fi a la monarquia d'Alfonso XII i al règim de la Restauració. Es va convertir aixina en un "conspirador compulsivo, incansable al mateix temps que irreductible", segons l'historiador Jordi Canal, que cita a Nicolás Salmerón que va dir de Ruiz Zorrilla: «ell vola revolució a tot trance i per qualsevol mig, i sembla que li domina una obsessió incurable». Les seues activitats, objecte d'un seguiment especial per l'embaixada espanyola en París que va protestar davant el govern francés, li varen supondre en vàries ocasions l'expulsió de França. La primera va ser en 1877 en que Ruiz Zorrilla va marchar a Suïssa, a on va redactar la seua principal obra política, Als seus amics i adversaris, que va ser editada en Londres, i en la que va rebatre les calúmnia i descalificacions que s'havien abocat contra ell des de que va ser obligat a abandonar Espanya, i en la que també va explicar el seu propòsit d'alcançar «l'unió de tots els bons republicans, per a tirar de la nostra pàtria per a sempre la raça que nos té pobres i dividits dins, desconeguts i despreciats fòra».[22]

Erro al crear miniatura:
Últim retrat de Manuel Ruiz Zorrilla, aparegut en el semanari republicà i anticlerical La Gresca en 1895

Entre les numeroses conspiracions organisades per Ruiz Zorrilla les més importants varen ser les que varen trobar respals més sòlits entre un sector de l'eixèrcit, especialment gràcies a l'Associació Republicana Militar (ARM) que en 1883 contava en més de dos mil afiliats i va aplegar a tindre entorn a 8000 inscrits, com mostren els seus llibres d'associats.[23] La primera en la que va participar la ARM va ser el pronunciament de 1883 en Espanya iniciat en Badajoz el 5 d'agost i el fracàs del qual va obligar a exiliar-se a Portugal i a França a molts dels implicats i a Ruiz Zorrilla a abandonar París per a traslladar-se a Londres, en a on va permanéixer alguns anys. Pero l'acció de major transcendència va ser el pronunciament que es va produir el 19 de setembre de 1886 en Madrit, encapçalat pel brigadier republicà Manuel Villacampa i recolzat per la ARM, que va fracassar a causa d'el "retraimiento d'una part important dels compromesos, junt en la passivitat de l'element civil [que] varen facilitar l'aïllament dels sublevats i la desarticulació de les ramificacions en províncies". Est va ser l'últim pronunciament republicà d'el XIX i el seu fracàs va desencadenar la ruptura definitiva entre Ruiz Zorrilla i Nicolás Salmerón, que a partir de llavors propugnarà l'entrada dels republicans en les institucions de la monarquia restauracionista.[24]

Els republicans de l'época, com Nicolás Salmerón o Francisco Pi i Margall, varen senyalar com a causa fonamental dels fracassos de Ruiz Zorrilla al seu encabotament en portar a terme únicament sublevació militars sense intervenció del poble, jugant-ho tot a la carta del malestar de determinats sectors de l'eixèrcit, sense unir-els al descontent i a les lluites de les classes populars.[25]

Encara que Ruiz Zorrilla no va abandonar la llabor conspirativa, en 1893 va acceptar que s'incloguera el seu nom en la candidatura de "Unió Republicana" proposta per Nicolás Salmerón en la que també s'havia integrat Pi i Margall, obtenint més de vintissís mil vots per Madrit, lo que li va proporcionar l'acta de diputat, a la que va renunciar immediatament perque havia promés no tornar a Espanya mentres continuara la monarquia.[26]

Tornar a Espanya per a morir

 
Sepeli de Manuel Ruiz Zorrilla en 1895, la comitiva fúnebre en la Plaça Major de Burgos, en L'Ilustració Espanyola i Americana.

Despuix de la mort de la seua esposa en març de 1894 —que va ser enterrada en Burgos junt als restants de la seua mare— la seua salut es va deteriorar ràpidament pels problemes cardíacs que patia. En giner de 1895 va empijorar i el seu amic, correligionari i mege, José María Esquerdo, que havia viajat a París per a tractar-ho, va decidir traslladar al malt a Espanya, ocupant-se també de que el diari republicà El País publicara una nota en la que Ruiz Zorrilla va explicar els motius del seu regrés i de que en ella no trencava el jurament que havia fet de no retornar fins que fora restablida la República[27]

Vaig pensar sempre morir en l'estranger o entrar en Espanya quan la República haguera triumfat, o en el moment en que els republicans contaren en elements per a presentar batalla a les institucions. La sòrt no ha volgut deixar-me presenciar la victòria dels nostres ideals ni morir en la demanda. Una greu maltia m'ha inutilisat: els meges, unànimement, m'imponen un absolut repòs. No tinc dret a suïcidar-me; i com en el meu estat de salut no puc ser útil a la causa, em retire al sen de la meua família i em decidixc a prescindir de tota lluita política
Erro al crear miniatura:
Manuel Ruiz Zorrilla en la caixa mortuoria, en un dibuix del natural d'Evaristo Barri publicat en L'Ilustració Artística (1895).

El malt va ser traslladat a la Pileta, una finca que tenia el doctor Esquerdo en La Vila Joyosa (província d'Alacant) a on va millorar lleument. Es va decidir, per això, a mamprendre un viage que devia dur-li a Burgos, a on residia la seua família política, a la seua finca de la Tablada i, per últim, a El Burc d'Osma, a on pensava passar els seus últims dies. Pero despuix d'aplegar a Burgos, la seua salut, de nou, va empijorar i va fallir a la veta de pocs dies, el 13 de juny de 1895, als sesenta y dos anys d'edat.[nota 1] Els seus restants varen acabar enterrats en el cementeri de Burgos,[29][30] a on se li havia erigit un mausoleu proyectat per Alberto de Palau en escultura de Juliol del Val,[31] que va sofrir la descàrrega d'un raig en 1911.[32] El seu cos, despuix de ser exhumat en 2009 del cementeri de Sant Josep en Burgos —desmontage del mausoleu per mig de— va ser traslladat al cementeri d'El Burc d'Osma.[33][34]

Notes

  1. ↑ El funeral es va celebrar en l'iglésia de Sant Lorenzo el Real, en viure en el número 64 de la Plaça Major de Burgos.[28]

Referències

  1. ↑ Canal, 2000, p. 271.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Canal, 2000, p. 270.
  3. ↑ [1]
  4. ↑ Higueras, Eduardo (2016). En els Borbones, jamai. Biografia de Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), Marcial Pons, pp. 39-44. ISBN 9788415963844. Consultat el 15 d'octubre de 2016.
  5. ↑ Canal, 2000, pp. 271-272.
  6. ↑ Canal, 2000, pp. 272-273.
  7. ↑ Canal, 2000, p. 273.
  8. ↑ Canal, 2000, pp. 273-274.
  9. ↑ Canal, 2000, pp. 275-276.
  10. ↑ Viñao Frago , A.(1989).«A la cultura per la llectura. Les biblioteques populars (1869-1885)».Classes Populars, Cultura, Educació. Sigles XIX i XX, Madrit, Casa de Velázquez-UNED.Madrit:: 301-336.
  11. ↑ Mate Díaz, Ángel (2010). . mecd. gob. és /CEE Participació Educativa pàgs. 49-66. Archivat des de l'original, el 29 de març de 2017. Consultat el 25 de maig de 2016.
  12. ↑ Angulo Egea, María (2001). Comunitat de Madrit, Conselleria d'Esucación (ed.). Guia de les biblioteques de Madrit, 2001 edició, Madrit, pp. 112-115. ISBN 8445119710.
  13. ↑ Canal, 2000, pp. 276-277.
  14. ↑ Canal, 2000, pp. 281-284.
  15. ↑ Canal, 2000, pp. 277-279.
  16. ↑ Canal, 2000, pp. 279-280.
  17. ↑ Canal, 2000, pp. 280-281.
  18. ↑ Canal, 2000, p. 281.
  19. ↑ 19,0 19,1 Canal, 2000, p. 287.
  20. ↑ Canal, 2000, pp. 269-270.
  21. ↑ Canal, 2000, pp. 287-289.
  22. ↑ Canal, 2000, pp. 289-291.
  23. ↑ HIGUERAS CASTAÑEDA, Eduardo(2016).«Associacions secretes i republicanisme militar en la Restauració (1875-1890): entre la protesta professional i la reivindicació política.».Espai, Temps i Forma, núm.28.Consultat el 15 d'octubre de 2016.
  24. ↑ Canal, 2000, pp. 292-294.
  25. ↑ Canal, 2000, p. 294.
  26. ↑ Canal, 2000, p. 295.
  27. ↑ Canal, 2000, p. 296.
  28. ↑ Diari de Burgos, Ahir va morir D. Manuel Ruiz Zorrilla, 14 de juny de 1895.Esquela
  29. ↑ Canal, 2000, pp. 296-297.
  30. ↑ (18 de juny de 1908).«Els restants de Ruiz Zorrilla».Nou Món.Madrit:(754)ISSN 1699-8677.
  31. ↑ (19 de giner de 1908).«Monument a Ruiz Zorrilla».El País.Madrit:(7.472): 3.ISSN 2171-3901.
  32. ↑ (27 de juliol de 1911).«Un raig en un mausoleu».ABC.Madrit:: 14.ISSN 1136-0143.
  33. ↑ Solé, Javier(5 d'agost de 2009).«Zorrilla, president en 1872, retorna al seu poble natal».elmundo. és.Consultat el 27 d'octubre de 2018.
  34. ↑ Ceinos, César. «Gómez demana posar en valor el cementeri», burgosconecta. és, 5 d'octubre de 2018. Consultat el 27 d'octubre de 2018.

Bibliografia

  • Canal, Jordi (2000). «Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895). D'home d'Estat a conspirador compulsivo», Isabel Burdiel i Manuel Pérez Ledesma (ed.). , Madrit: Espasa-Calp. ISBN 84-239-6048-X.
  • Higueras Castañeda, Eduardo (2015). "Ruiz Zorrilla i la cultura radical republicana baix la Restauració (1875-1895). en PÉREZ GARZÓN, Juan Sisinio (coord.). Experiències republicanes en l'història d'Espanya. Madrit, La Catarata. 978-84-9097-5, págs. 108-158
  • Higueras Castañeda, Eduardo (2016). "Associacions secretes i republicanisme militar en la Restauració (18751890): entre la protesta professional i la reivindicació política", Espai, Temps i Forma. Série V, Història contemporànea, ISSN 1130-0124, n.º 28.
  • Higueras Castañeda, Eduardo (2016). En els Borbones, jamai: biografia de Manuel Ruiz Zorrilla. Madrit: Marcial Pons. ISBN 9788415963844.
  • (1990) Maçoneria, revolució i reacció. IV Symposium Internacional d'Història de la Maçoneria Espanyola., Institut de Cultura Juan Gil-Albert. ISBN 84-404-7606-X.
  • Mestre Castañeda, Juan Carlos (2000). «Documentació inèdita sobre el capità don Gabriel Baldrich en l'Archiu Històric Provincial de Burgos», XIII Coloqui d'Història Canari-Americana ; VIII Congrés Internacional d'Història d'Amèrica (AEA) (pdf), pp. 212-224.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Manuel_Ruiz_Zorrilla&oldid=1515574»