Societat Abolicionista Espanyola
La Societat Abolicionista Espanyola va ser una entitat creada el 7 de decembre de 1864 i que va donar per conclosos el compliment dels seus objectius en decembre de 1888. Va desenrollar la seua llabor en Espanya, singularment en Madrit, integrada per significatius polítics lliberals, progressistes i radicals, l'objectiu dels quals va ser la completa abolició de l'esclavitut en les Antilles espanyoles: Puerto Rico i Cuba.
Escenari social i polític
La Societat i les seues accions varen sofrir a lo llarc dels seus vintiquatre anys d'existència els altibaixos de la política espanyola de la segona mitat del XIX (regnat d'Isabel II, Sexeni Democràtic, restauració borbònica), en tensions intenses entre la visió de cada una de les formacions polítiques (per un costat els progressistes isabelinos, demócrates, demócrates radicals, lliberals de la Restauració, republicans radicals, posibilistas d'Emilio Castelar i d'un atre els moderats isabelinos, carlistas i els conservadors canovistas que s'unia a una diferent percepció intelectual i ètica de l'esclavitut. Ademés, les posicions de les distintes formacions, i fins a entre els propis integrants d'un partit, varen variar en el temps i les persones. Aixina, els que en uns inicis varen recolzar un abolicionisme parcial i condicional, es varen situar en contra de l'abolicionisme total o complet, mentres que des de posicions radicalment opostes al abolicionisme, es va tractar de contemporizar en una política de distintes fases en el procés. Tot això, unit a l'especial situació de Cuba i Puerto Rico, singularment la primera pel condicionant de les guerres en l'últim terç del sigle XIX, varen donar a la Societat i les seues distintes iniciatives característiques particulars.
Antecedents
En anterioritat a la creació de l'Associació, els plantejaments abolicionistes havien sorgit en Espanya des de les Corts de Càdis, a on les distintes propostes d'Agustín Argüelles i d'Isidoro d'Antillón no varen prosperar. El regnat de Fernando VII en la tornada a l'absolutisme no va millorar la situació, sino que la va empijorar, i no seria fins a mort el rei, quan durant l'inici de la regència de María Cristina en nom de la futura reina Isabel II, no s'aprovaria en 1837 l'abolició de l'esclavitut en l'Espanya peninsular, Balears i Canàries. No obstant, tots els territoris d'ultramar varen quedar en la mateixa situació d'esclavisme.
De manera molt minoritària, a mitan del sigle, en veus com les de Nicolás María Rivero, Emilio Castelar o José María d'Orense, es va propondre l'extensió de l'abolició a les Antilles espanyoles, que va ser rebujada, i inclús va constituir objecte de mofa i burla.
Referències
- RIERA JIMÉNEZ, Paloma.: La societat abolicionista espanyola, 1864-1886, Quaderns d'història moderna i contemporànea, ISSN 0211-0849, Núm. 3, 1982, pp. 127-150.
- GARCÍA CASTELLON, Manuel: Influència krausista en el abolicionisme espanyol. La Societat Abolicionista Espanyola. http://www.ensayistas.org/critica/spain/garcia.htm
- CORWIN, Arthur F..: Spain and the abolition of slaverv in Cuba, 1817-1886, Institute of Latin American Studies, Universiry of Texas Press, 1967.
- HINKS, Peter P. et al.: Encyclopedia of antislavery and abolition, pp 203, 302-308, 426.
- OLLERO VALLÉS, José Luis.: Sagasta: de conspirador a governant, pp. 300-303.
- POZUELO MASCARAQUE, Belén.: Societat espanyola i abolicionisme en la segona mitat del sigle XIX. Revista Espanyola d'Història Contemporànea, núm. 10, 1988. Madrit.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sociedad Abolicionista Española» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.