L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Jardí botànic de Buenos Aires

El Jardí Botànic de la Ciutat «Carlos Thays»,[1] conegut popularment com El Botànic,[2] és un jardí botànic i parc públic ubicat en el barri de Palermo, en la ciutat de Buenos Aires. Es troba pròxim al Parc 3 de Febrer i a l'ex Zoològic de Buenos Aires (actual Ecoparque). Va ser inaugurat el 7 de setembre de 1898. El 31 d'agost de 1937 va ser nomenat oficialment en honor al arquitecte i paisajista Carlos Thays, qui va realisar el seu disseny. Va ser declarat Monument Històric Nacional l'11 d'abril de 1996.[3][4]

Jardí botànic de Buenos Aires

En una extensió de 77Plantilla:Espai dur649 m² (unes 7,7 ha), alberga prop de 1500 espècies vegetals (plantes i fongos) i una gran varietat d'espècies animals (aus, artròpodes i insectes). Conta en cinc hivernàculs, dos biblioteques, una horta, un herbario, numerosos senderes per a contemplar la biodiversitat i més de trenta obres d'art (escultures, monuments, busts i fonts).[3][5][6][7]

Des de 2020 el seu manteniment depén de la Secretaria d'Ambient del Govern de la Ciutat de Buenos Aires.[8]

Història

El 22 de febrer de 1892 Carlos Thays, Director de Parcs i Passejades de Buenos Aires entre 1891 i 1913,[9] va elevar un proyecte a l'Intendencia Municipal, a càrrec de Francisco Bollini, exponent la necessitat de crear un «jardí botànic d'aclimatació»[3][10] per a objectius científics, recreatius i paisagístics, aconsellant fer-ho en el lloc que ocupa actualment —un perímetro de huit pomes delimitat per l'avinguda Santa Fe, l'avinguda Les Heras, la calle República Àrap de Síria i la Plaça Itàlia— i en el que funcionaven en eixe llavors el Departament Nacional d'Agricultura i el Museu Històric Nacional. El proyecte va resultar aprovat i es varen entregar dits terrenys el 2 de setembre de 1892. Per a tal fi, varen ser reblits en terra més fèrtil d'atres regions.[11]

El solar es trobava en un lloc alt (des d'allí es divisaven els «banyats de Palermo» i la costa del Riu de l'Argent) i fins als finals de l'época colonial havia segut un almagasén de pólvora, cridat «polvorí de Cueli», pel nom d'una família que tenia la seua residència en el lloc.[11][12]

En el Jardí Botànic, Thays va investigar els métodos de germinació de les llavors i va portar a terme varis experiments per a la producció industrial de la yerba mat. Per mig del método científic va poder redescubrir el sistema que s'havia perdut després de l'expulsió dels jesuïtes. Açò ya havia segut enunciat pel naturaliste Aimé Bonpland, qui havia vixcut en hereus de les missions jesuíticas, pero els seus estudis s'havien perdut. En 1895 va rebre les primeres llavors de yerba mat i gajos de plantes. Els gajos no varen prosperar, pero va conseguir fer germinar les llavors en sometre-les a una prolongada immersió en aigua a elevada temperatura.[9][13][14][15]

Aixina es va referir al seu descobriment:

(...) despuix de haver realisat una certa cantitat d'experiències, vaig utilisar en èxit en el Jardí Botànic el modo ben simple de preparar els grans per mig d'una immersió especial la recepta de la qual ha segut publicada. Vaig obtindre aixina un gran número d'eixemplars que es poden denominar domèstics que produïxen grans que germinen, encara que una miqueta llentament, sense cap preparació.
Carlos Thays[16]
Erro al crear miniatura:
Placa municipal en el nomenament oficial del Jardí Botànic en homenage a Carlos Thays (1937)
Erro al crear miniatura:
Eixemplars de yerba mat en el Jardí Botànic (2017)

Per l'èxit obtingut, la Direcció d'Agricultura i Ganaderia de la Nació Argentina va confirmar l'eficàcia del cridat «método Thays» i ho va divulgar en la regió noroest del país.[13][15]

Entre 1914 i 1918, durant la gestió del ingenier agrònom Benito Javier Carrasco, successor de Thays, es va incorporar l'Escola de Jardiners (l'actual Escola Tècnica de Jardineria «Cristóbal María Hicken»), el herbario, el semillero, la biblioteca especialisada en botànica i el taller de fotografia. De la mateixa manera que Thays, Carrasco va impulsar el desenroll de vàries de les obres que hui en dia conformen el Jardí Botànic i el sistema d'espais públics verts de la ciutat de Buenos Aires.[6][9][17]

El 13 de setembre de 2012 es va inaugurar la Biblioteca Infantil de la Naturalea, que conta en 1000 llibres de lliteratura infantil per a la divulgació i l'aprenentage de les ciències naturals.[18]

En març de 2023 va ser reconegut com el primer «refugi climàtic» de la ciutat de Buenos Aires per l'Agència de Protecció Ambiental, pertanyent a la Secretaria d'Ambient porteña. En promig, es varen registrar prop de 5 °C menys en comparar les temperatures en el seu interior en les obtingudes en les seues afores.[19]

El Dia Nacional de la Botànica es commemora en Argentina el 7 de setembre de cada any, en l'aniversari de l'obertura del Jardí Botànic, concretada en 1898.[20]

Descripció

Jardins

Thays va concebre el Jardí Botànic en sis sectors fitogeográficos: cinc contenen espècies de cada continent i un està dedicat exclusivament a les espècies autòctones de l'Argentina. En cada sector els espècimen vegetals s'ordenen sistemàticament, segons la classificació taxonòmica.[5]

Erro al crear miniatura:
Vista del Jardí de Palometes, obert en 2014

Ací es troben zones a on les plantes s'ordenen d'acort al seu orige, en un émfasis en la flora d'Argentina. S'aprecien eixemplars procedents d'Àsia, tals com ginkgos, nyispros, sugis i sóforas; d'Oceania, acacias, eucaliptos i casuarinas; d'Europa, roures, avellanes i oms; d'Àfrica, falagueres, palmeres i gomeros; i d'Amèrica, sequoias, araucarias i cacaoteros.[15][21][22]

Ademés conta en varis estils de la jardineria paisagista, com el simètric, el mixt i el pintoresc. Es distinguixen el jardí francés (de traçat simètric i inspirat en els Jardins de Versalles) i el jardí romà, a on s'han reunit les espècies vegetals que el botànic romà de el I, Plinio el Jove, tenia en el seu vila dels Apenins, tals com ciprers, àlbers i llorers.[10][15]

Obres d'art

Reunix més de trenta obres d'art.[3] Entre escultures, monuments, busts i fonts, es destaquen El despertar de la naturalea, un grup escultòric tallat en marbre per Juan De Pari; Les primeres fredor, un atre conjunt escultòric en marbre, de Miguel Blay i Fábrega; L'Aquaiolo, una estàtua-font realisada en bronze per Vincenzo Gemito; una rèplica en bronze de Saturnalia, d'Ernesto Biondi; una reproducció en bronze de la célebre Luperca (o Lloba Capitolina), donada per Vittorio Emmanuelle III; una còpia en marbre de la Amazones (atribuïda a Fidias); Venus, obra anònima similar a la Afrodita de Cnido i a la Venus itálica, també en marbre; La Flora, una reproducció en pissarra de l'obra original de René Frémin; Ondina de l'Argent, obra en marbre de Lucio Correja Morales, emplaçada en el centre d'una font denominada La Primavera; i El mensage de Mercurio, còpia en tongada de l'escultura original, que va ser destruïda per la caiguda d'un arbre.[23]

També descollen una série de peces escultòriques realisades en marbre per Leone Tommasi, que representen els moviments de la Simfonia Pastoral de Ludwig van Beethoven; i la Columna Meteorològica, un monument en forma similar a un obelisc arrematat per una esfera armilar, encarregat a l'ingenier José Marcovich i donado pel Imperi austrohúngaro en motiu del Centenari de la Revolució de Maig en 1910.[23]

Edifici principal

Erro al crear miniatura:
L'Edifici Central, actual sèu de l'administració del Jardí Botànic

Prop de l'entrada principal del Jardí Botànic s'ubica una casona d'estil anglés, en rajoles rojoses a la vista, que va ser proyectada per l'ingenier militar Jordan Wysocki i construïda per Pedro Serechetti en 1881.


Entre 1882 i 1894 va ser la sèu del Departament Nacional d'Agricultura. El Museu Històric Nacional també va tindre la seua sèu en este edifici, des de 1894 fins a 1896, quan va ser es va concretar el trasllat a la seua direcció actual en el Parc Lezama.

Carlos Thays va residir allí durant la seua gestió com a titular de la Direcció de Parcs i Passejades.

Actualment és la sèu del centre de visitants i de l'administració del Jardí Botànic.[24]

Hivernàculs

Un dels atractius del Jardí Botànic són els seus cinc hivernàculs o invernáculos, a on s'ubiquen espècies en requeriments ambientals específics, com les bulbosas, els cactus i les suculentes.[5]

El major d'ells, de 35 m de llarc i 8 m d'ample, va ser dissenyat per l'arquitecte francés Albert Ballú en estil art nouveau, exhibit i premiat en l'Exposició Universal de París (1889).[25] En 1897 va ser adquirit per a la seua incorporació al Jardí Botànic. És l'únic obert al públic en general.[26] Actualment resguarda espècies tropicals i subtropicals, principalment bromeliàcees, falagueres i algunes monocotiledóneas.[5][10]

Referències

  1. ↑ «Jardí Botànic: Informació general». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-20.
  2. ↑ «El Botànic, un museu a cel obert» (en és). Clarín. Consultat el 2022-11-19.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «5 coses que no sabies sobre el Jardí Botànic». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  4. ↑ «Decrete 366/1996». Argentina.gob.ar. Consultat el 2022-11-19.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Jardí Botànic: Coleccions». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Història de la FAUBA: Ing. Agr. Benito J. Carrasco». Facultat d'Agronomia (Universitat de Buenos Aires). Consultat el 2022-11-19.
  7. ↑ «anar-i-varen aplegar-noves-espècies-de-pajaros-nid2102524/ Jardí Botànic: els gats es varen anar i varen aplegar noves espècies de pardals». La Nació. Consultat el 2022-11-19.
  8. ↑ «Resolució N.º 104/SECA/20». Bolletí Oficial (GCBA). Consultat el 2022-11-19.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «Jardí Botànic: Biografia Juliol Carlos Thays». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 «Els jardins botànics i d'aclimatació». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  11. ↑ 11,0 11,1 «Naturalea i art en el sagell Thays». Clarín. Consultat el 2022-11-19.
  12. ↑ «Veritat, llegenda i arqueologia: excavant en el Jardí Botànic de Buenos Aires.». Centre d'Arqueologia Urbana. Consultat el 2022-11-19.
  13. ↑ 13,0 13,1 Berjman, Sonia (2009). Carlos Thays : un jardiner francés en Buenos Aires, Embaixada de França en Argentina. OCLC 698182440. ISBN 978-987-20688-3-7.
  14. ↑ «Jardí Botànic: El yerbal». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 «Carlos Thays "va enterrar" el rosisme tapizando el país de vert i germinant la yerba mat» (en és). Perfil. Consultat el 2022-11-19.
  16. ↑ Carlos Thays (1913). Els Fôrets naturelles de la République Argentine, Touring Club de France. Pariu.
  17. ↑ «Benito Carrasco». Medium. Consultat el 2022-11-20.
  18. ↑ «La biblioteca infantil del Jardí Botànic complix 10 anys i ho celebra en activitats gratuïtes». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  19. ↑ «El Jardí Botànic, primer “refugi climàtic” de la ciutat de Buenos Aires». La Nació. Consultat el 2023-06-30.
  20. ↑ «¡Feliç Dia Nacional de la Botànica!» (en és-mx). Societat Argentina de Botànica. Consultat el 2022-11-19.
  21. ↑ «Aporte ambiental dels arbres del Jardí Botànic». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  22. ↑ «Quin espècies d'arbres i plantes es poden apreciar en el Jardí Botànic». Clarín. Consultat el 2022-11-19.
  23. ↑ 23,0 23,1 «Jardí Botànic: Obres d'art». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  24. ↑ «Jardí Botànic: L'Edifici principal». Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Consultat el 2022-11-19.
  25. ↑ «L'estrela Art Nouveau del Botànic». Clarín. Consultat el 2025-04-12.
  26. ↑ «Art Nouveau en el Jardí Botànic de Buenos Aires» (en és-mx). ArchDaily Mèxic. Consultat el 2022-11-19.

Vore també


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Jardí_botànic_de_Buenos_Aires&oldid=1275993»