Sequoia sempervirens

Sequoia sempervirens (Sequoia sempervirens)

Sequoia sempervirens és l'única espècie de Sequoia, un gènero monotípic de plantes pertanyent a la família de les cupresáceas, subfamília Sequoioideae.

És coneguda popularment com secuoya roja o secuoya de Califòrnia. És un arbre perennifolio molt longeu (entre 1200 i 1800 anys) i la conífera més alta que existix, puix apleguen a alcançar 115,61 m d'altura (sense incloure les raïls) i 7,9 m de diàmetro en la seua base. No cal confondre-la en atres dos espècies a les que també es diuen secuoyas o secoyas, i en les que integra la subfamília Sequoioideae: la secuoya jaganta (Sequoiadendron giganteum) que alcança altures de fins a 85 m i la metasecuoya (Metasequoia glyptostroboides), de menor altura, fins a 45 m.

Descripció

El tronc és recte, cilíndric, en branques horisontals llaugerament curvades cap a avall, la seua corfa és molt grossa, suau i d'un lluent color pardorrojizo que es va enfosquint exposta al ras. Les fulls són de tamany variable: entre 15-25 mm, llargues i aplanadas en arbres jóvens, i brots a l'ombra en la zona inferior de la copa dels eixemplars vells, fins a 5-10 mm de llarc en brots exposts a ple sol en la part superior de la copa d'arbres més vells; entre abdós extrems hi ha una àmplia transició de tamanys. Són de color vert obscur en les parts superiors i en la part inferior posseïxen dos bandes en estomes blanc azulados. La disposició del full és espiral, encara que les més grans i sombreadas estan girades cap a la base per a conservar una posició plana i obtindre la màxima llum possible. Els cons són ovoides, de 15-32 mm de llarc en 15-25 escamas dispostes en espiral; maduren entre 8-9 mesos despuix de la polinisació a finals d'hivern. Cada escama d'estos cons conté entre 3 a 7 llavors, cada una de 3-4 mm de llarc i 0,5 d'ample, en dos ales de 1 mm. Estes llavors són lliberades quan les escamas maduren i s'òbrin en secar-se.

La secuoya roja més vella té al voltant de 3200 anys; moltes unes atres excedixen els 600 anys. És una de les tres espècies d'arbres de fusta roja. Esta, utilisada antigament en la construcció, s'ampra en l'ebanisteria per la seua alta calitat i el seu cridaner color.

El seu hàbitat natural, que es troba en sistemes montanyosos prou humits i creixen en grup, resguardant-se de forts vents i gelades, se circumscriu a una estreta franja de l'oest d'Estats Units que comprén des de la zona meridional d'Oregó fins a Califòrnia central a on li la troba tant en zones planes com en les humides dels tossals costers.

De les secuoyas és coneguda la seua longevitat (computada en mils d'anys) i encara que hui en dia és el ser viu més alt del planeta, en el passat va ser superat per eucaliptos i avets jagants hui en dia desapareguts. La forma en que està dissenyada la seua estructura és cridanera: a partir de la mateixa raïl creixen troncs independents pero molt pròxims uns d'uns atres, de manera que si un fora danyat, els demés es desenrollarien independentment, encara que aportant llacor al tronc que la necessita.

Localisació i ecologia

Les secuoyas de la costa ocupen una franja estreta de terra d'aproximadament 750 km de llongitut i 8-75 km d'ample a lo llarc de la Costa del Pacífic de Norteamérica. L'elevació del terreny varia de 30 a 750 m, de tant en tant, baixant fins al nivell de la mar i culminant en els 920 m (Farjon, 2005). Solen créixer en les montanyes a on hi ha més precipitació per la humitat que despedix l'oceà. Els arbres més alts i més vells es troben en valls i barrancs profunts a on fluïxen rieres durant tot l'any i la precipitació de la boira és constant. Per la seua banda, les secuoyas que se situen per damunt del nivell de la boira, és dir, per damunt d'uns 700 m, són més baixes i menudes per les condicions meteorològiques: ambients secs, #fredor i en excessiu vent. Ademés, el roure “tan”, pins i els avets “Douglas” a sovint ocupen el terreny dels secuoyas en estes #elevació. Pocs redwood trees creixen prop de la mar, per l'intens ambient salino i al vent.

La boira és de major importància en la ecologia del secuoya de la costa (Parc nacional Redwood).

La frontera nort de la seua extensió es delimita per dos arboledas en el riu Chetco en la perifèria de l'oest de les montanyes Klamath, 25 km al nort de la frontera entre Califòrnia i Oregó. Les poblacions més grans i més altes es troben en el Parc nacional Redwood (comtats de Del Nort i Humboldt, Califòrnia) i en el Parc estatal Humboldt Redwoods (comtat de Humboldt).

Esta zona nativa proporciona un ambient únic, en pluges estacionals fortes (fins a 2500 mm o 100 polzades anualment). L'aire fresc coster i la boira mantenen una humitat constant durant tot l'any en este bosc. Varis factors, incloent les precipitacions fortes, creen una terra en menys nutrients dels necessaris, causant que les secuoyas depenguen molt de tota la comunitat biòtica del bosc, en un reciclage complet dels arbres morts. Esta comunitat biòtica inclou les següents espècies: avet “Douglas”, tsuga del Pacífic, roure “tan”, madroño del Pacífic i atres arbres, ademés d'una gran varietat de falagueres, agrella de secuoya (també cridada trébol amarc), verdets i bolets. Les secuoyas proveïxen un hàbitat per a una gran varietat de mamífers, pardals, reptils i amfibis. Els troncs vells de secuoya proveïxen un hàbitat per al muçol tacat, amenaçat a nivell federal, i per al mérgulo jaspeado, espècie de Califòrnia en perill d'extinció.

La corfa grossa, rica en taninos, combinada en fullage que escomença en les altures per damunt del sol, suministren una bona protecció dels danys causats tant per fòc com per insectes, lo que contribuïx a la longevitat de les secuoyas de la costa. La secuoya costera més vella coneguda té al voltant de 2200 anys; moltes unes atres en zones selvades passen els 600 anys. Les numeroses declaracions de l'existència d'arbres encara més vells són incorrectes. Curiosament, i per l'aparent periodo de vida eterna de les mateixes, les secuoyas costeres varen ser denominades “les secuoyas eternes” a principis de el XIX; en llatí sempervirens significa ‘sempre vert o etern’, una coincidència desconeguda a tot aquell que va nomenar a eixos jagants.

L'ubicació prehistòrica dels fòssils del genus és considerablement major, en una distribució cosmopolita que incloïa Europa i Àsia fins a fa 5 millons d'anys.

Història

La sequoia apareix en el registre històric a partir del 10 d'octubre de 1769, quan Juan Crespí, un membre del sèquit de Gaspar de Portolá, Governador de la província de Les Californias en Nova Espanya, anota l'arbre en el seu diari mentres recorria la costa californiana. El primer naturaliste que va recolectar les llavors de la sequoia i que les va enviar a Espanya va ser Tadeo Haënke, qui va participar en la Expedició Malaspina-Bustamante del rei Carlos IV, explorant les costes espanyoles d'abdós costats del Pacífic.

Una hipòtesis afirma que el nom en el que actualment són internacionalment conegudes estes coníferes típiques de l'Alta Califòrnia i de l'Oregó els va ser donat en homenage al cap cheroqui cridat Sequoyah, si be cal consignar que els cheroqui i la seua confederació habitaven en el centre-este d'Amèrica del Nort i mai en els llocs a on creixen estos arbres.

Introducció artificial

La secuoya va ser introduïda en Europa en 1843 i hui en dia és popular en parcs europeus dau el seu alt valor ornamental. En Espanya poden trobar-se en la província de Granada, prop de la localitat de Pobla de Dò Fadrique, concretament en el Mas de la Llosa (hui propietat d'Alfonso de Busts, Baró de Bellpuit). Estes secuoyas varen ser un regal del duc de Wellington al Marqués de Corvera en la segona mitat de el XIX. Les espècies que hi ha són la Sequoiadendron giganteum i Sequoia sempervirens. Els lugareño les criden mariantonias, possiblement degut a que també es coneixen estos arbres com velintonia o per ser un regal del duc de Wellington.

En Cantàbria gogen d'un singular bosquete de Secuoyas, declarat monument natural en 2003, monument natural de les Secuoyas del Mont Cabezón. La superfície de la citada formació és de 2,467 ha, composta per 848 peus de Sequoia sempervirens i 25 peus de Pinus radiata. Va ser plantada a finals dels anys 1940 i presenta un aspecte espectacular tant per les dimensions dels peus, en diàmetros superiors al metro i altures pròximes als 40 m, com per l'aspecte dens i tancat de la massa, provocant que a penes aplegue llum al sol.

En Galícia, la plantació més important es troba en Poyo, en les proximitats del Mont Castrove, a on en 1992 es varen plantar 500 sequoyas roges per a commemorar el quint centenari del descobriment d'Amèrica.

En Mèxic també es troben eixemplars de Secuoyas, localisades en el municipi de Jilotepec. La més antiga plantada, en 1971, va ser duta des de Califòrnia i medix més de 30 m d'altura. El parc Les Secuoyas conté més de 300 Secuoyas roges plantades, la majoria de 15 ms d'altura i continuen creixent sense cap problema.

En Uruguay es troben varis eixemplars introduïts en el Parc de Vacacions d'UTE ANTEL,i els més antics conten en més de 60 anys. El parc conta en un viver que s'encarrega de la reproducció d'estos i atres espècies per a forestación del lloc i venda al públic.

Reproducció

La seua reproducció és asexual i sexual. Aixina els brots són clons idèntics en la mateixa matèria genómica. La producció de llavors escomença entre els 10 i 15 anys d'edat i freqüentment ocorren collites grans cantitats de llavors, pero la viabilitat de la llavor és baixa, típicament per baix del 15 %. Pot ser que la baixa viabilitat siga una adaptació per a desanimar als depredadors de llavors, els quals no volen gastar-se el temps buscant entre llavors barcias i comestibles. Les llavors que presenten una espècie d'ales en la seua perifèria, són menudes i llaugeres, aplegant a pesar entre 3,3 i 5 mg (200-300 llavor/gram). Les «ales» no són efectives per a una dispersió àmplia, i el vent escampa les llavors entre 60-120 m promig de distància de l'arbre mare. El creiximent de les plantes de semillero és molt ràpit, es coneixen casos d'arbres jóvens que alcancen els 20 m d'altura en 20 anys.

La secuoya més alta

Hyperion és el nom que l'equip del naturaliste Chris Antkins va donar a l'arbre que ara és el ser viu més alt del món: una secuoya roja que medix 115,55 m d'altura.

Este arbre, junt en atres tres que varen batre la marca de el "Jagant estratosférico" (112,9 m), es troben en el Parc nacional Redwood, al nort de Sant Francisco, Califòrnia.

Els eixemplars més grossos

A continuació es proveïx un llistat dels eixemplars més grossos d'esta espècie:

Nom de l'arbre	Localitat	Altura (m)	Diàmetro (b.h) (m)	Volum (m³)	Font
Lost Monarch	JSRSP	98,0	7,9	1203,5
Fusion Giant, també coneguda com Melkor	RNP	106,3	6,8	1107,2
Iluvatar	PCRSP	91,5	6,25	1061,9
Titán del Nort	JSRSP	93,6	7,3	1053,4
El Vell del Nort	JSRSP	98,7	7,1	1002,4
Howland Hill Giant	JSRSP	100,6	5,85	950,9
Sir Isaac Newton	PCRSP		7,01	940,0

L'orde i l'altura poden canviar per nous descobriments, pèrdues de talle i de fullage, major creiximent i noves medicions. Una de les més conegudes bases de senyes per a grans coníferes és «The gymnosperm database», pero les seues senyes poden diferir d'atres fonts.

Els eixemplars més alts

Nom de l'arbre	Altura		Localisació
	(m)	(peus)
Hyperion	115.61	379.3	PNR
#Heli	114.58	375.9	PNR
Icarus	113.14	371.2	PNR
Stratosphere giant	113.11	371.1	HRSP
National Geographic	112.71	369.9	RNSP
Orion	112.63	369.5	RNSP
Lauralyn	112.62	369.5	HRSP
Paradox	112.56	369.3	HRSP
Mendocino	112.20	368.1	MWSR
Apex	112.00	367.4	HRSP

Taxonomia

Sequoia sempervirens va ser descrita per (D.Dò) Endl. i publicat en Synopsis Coniferarum 198. 1847.

Sinonímia

• Condylocarpus sempervirens Salisb. ex Carrière
• Gigantabies taxifolia J. Nelson
• Schubertia sempervirens (Lamb.) Spach
• Sequoia pyramidata Carrière
• Sequoia religiosa C.Presl
• Sequoia sempervirens var. nana-pendula Hornibr.
• Sequoia taxifolia K.Koch
• Steinhauera sempervirens (D.Dò) Voss
• Taxodium nutkaense Lamb. ex Endl.
• Taxodium sempervirens D.Don

Vore també

• Terminologia descriptiva de les plantes
• Anex:Cronologia de la botànica
• Història de la Botànica
• Característiques de les oxalidáceas
• Arbres centenaris en Espanya

Bibliografia

1. Flora of China Editorial Committee. 1999. Flora of China (Cycadaceae through Fagaceae). 4: 1–453. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
2. Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universitat de Antioquia, Medellín (Colòmbia).

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Sequoia sempervirens.
• El gènero Sequoia en Arbres Ibèrics