El expressionisme[1] va ser un moviment cultural sorgit en Alemània a principis del XX, que es va plasmar en un gran número de camps: arts plàstiques, arquitectura, lliteratura, música, cine, teatre, dansa, fotografia, etc. La seua primera manifestació va ser en el terreny de la pintura, coincidint en el temps en l'aparició del fauvisme francés, fet que va convertir a abdós moviments artístics en els primers exponents de les cridades «vanguardes històriques». Més que un estil en característiques pròpies comunes, va anar un moviment heterogéneu, una actitut i una forma d'entendre l'art que va aglutinar a artistes de tendències molt diverses, aixina com de diferent formació i nivell intelectual. Sorgit com a reacció a l'impressionisme, front al naturalisme i el caràcter positiviste d'este moviment de finals del XIX, els expressionistes defenien un art més personal i intuïtiu, a on predominara la visió interior de l'artiste —la «expressió»— front a la plasmació de la realitat —la «impressió»—.

Fränzi davant una cadira tallada (1910), d'Ernst Ludwig Kirchner, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrit.

L'expressionisme sol ser entés com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la naturalea i el ser humà, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat. Entés d'esta forma, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol época i espai geogràfic. Aixina, a sovint s'ha calificat d'expressioniste l'obra de diversos autors com Matthias Grünewald, Pieter Brueghel el Vell, El Greco o Francisco de Goya. Alguns historiadors, per a distinguir-ho, escriuen «expressionisme» –en minúscules– com a terme genèric i «Expressionisme» –en mayúscules– per al moviment alemà.[2]

En el seu colors violents i la seua temàtica de soletat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargura que va invadir als círculs artístics i intelectuals de l'Alemània prebélica, aixina com de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i del periodo de entreguerras (1918-1939). Eixa amargura va provocar un desig vehement de canviar la vida, de buscar noves dimensions a l'imaginació i de renovar els llenguages artístics. L'expressionisme defenia la llibertat individual, la primacia de l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, el apasionament i els temes prohibits –lo morbós, demoníac, sexual, fantàstic o pervertido–. Va intentar reflectir una visió subjectiva, una deformació emocional de la realitat, a través del caràcter expressiu dels mijos plàstics, que varen cobrar una significació metafísica, obrint els sentits al món interior. Entés com una genuïna expressió de l'ànima alemana, el seu caràcter existencialiste, el seu anhel metafísic i la visió tràgica del ser humà en el món li varen fer reflex d'una concepció existencial lliberada al món de l'esperit i a la preocupació per la vida i la mort, concepció que se sol calificar de "nòrdica" per associar-se al temperament que tópicamente s'identifica en l'estereotip dels països del nort d'Europa. Fidel reflex de les circumstàncies històriques en que es va desenrollar, l'expressionisme va revelar el costat pessimiste de la vida, l'oix existencial de l'individu, que en la societat moderna, industrialisada, es veu alienat, aïllat. Aixina, per mig de la distorsió de la realitat pretenien impactar a l'espectador, aplegar al seu costat més emotiu i interior.

L'expressionisme no va ser un moviment homogéneu, sino de gran diversitat estilística: hi ha un expressionisme moderniste (Munch), fauvista (Rouault), cubiste i futuriste (Die Brücke), surrealiste (Klee), abstracte (Kandinski), etc. Encara que el seu major centre de difusió es va donar en Alemània, també es percep en atres artistes europeus (Modigliani, Chagall, Soutine, Permeke) i americans (Orozco, Rivera, Siqueiros, Portinari). En Alemània es va organisar principalment en torno a dos grups: Die Brücke (fundat en 1905), i Der Blaue Reiter (fundat en 1911), encara que va haver alguns artistes no adscrits a cap grup. Despuix de la Primera Guerra Mundial va aparéixer la cridada Nova Objectivitat, que si be va sorgir com a rebuig a l'individualisme expressioniste defenent un caràcter més social de l'art, la seua distorsió formal i el seu colorit intens els fan hereus directes de la primera generació expressionista.


Definició

 
Ecce homo (1925), de Lovis Corinth, Pinacoteca de Basilea.

La transició del XIX a el XX va comportar numerosos canvis polítics, socials i culturals. Per una part, l'auge polític i econòmic de la burguesia, que va viure en les últimes décades del XIX (la Belle Époque) un moment de gran esplendor, reflectit en el modernisme, moviment artístic lloc al servici del lux i l'ostentació desplegats per la nova classe dirigent. No obstant, els processos revolucionaris efectuats des de la Revolució francesa (l'últim, en 1871, la fracassada Comuna de París) i el temor a que es repetiren varen dur a les classes polítiques a fer una série de concessions, com les reformes laborals, els segurs socials i l'ensenyança bàsica obligatòria. Aixina, el descens de l'analfabetisme va comportar un aument dels mijos de comunicació i una major difusió dels fenomens culturals, que varen adquirir major alcanç i major rapidea de difusió, sorgint la “cultura de masses”.[3]

Per un atre costat, els alvanços tècnics, especialment en el terreny de l'art l'aparició de la fotografia i el cine, varen dur a l'artiste a plantejar-se la funció del seu treball, que ya no consistia en imitar a la realitat, puix les noves tècniques ho feyen de forma més objectiva, fàcil i reproduible. Igualment, les noves teories científiques varen dur als artistes a qüestionar-se l'objectivitat del món que percebem: la teoria de la relativitat d'Einstein, el psicoanálisis de Freud i la subjetividad del temps de Bergson varen provocar que l'artiste s'alluntara cada volta més de la realitat. Aixina, la busca de nous llenguages artístics i noves formes d'expressió va comportar l'aparició dels moviments de vanguarda, que varen supondre una nova relació de l'artiste en l'espectador: els artistes vanguardistes buscaven integrar l'art en la vida, en la societat, fer de la seua obra una expressió de l'inconscient colectiu de la societat que representa. Al mateix temps, l'interacció en l'espectador provoca que este s'involucre en la percepció i comprensió de l'obra, aixina com en la seua difusió i mercantilisació, factor que durà a un major auge de les galeries d'art i dels museus.[4]

L'expressionisme forma part de “les nomenades “vanguardes històriques”, és dir, les produïdes des dels primers anys del XX, en l'ambient previ a la Primera Guerra Mundial, fins al final de la Segona Guerra Mundial (1945). Esta denominació inclou, ademés, al fauvisme, el cubisme, el futurisme, el constructivisme, el neoplasticisme, el dadaísmo, el surrealisme, etc. La vanguarda està íntimament lligada al concepte de modernitat, caracterisat pel fi del determinisme i de la supremacia de la religió, substituïts per la raó i la ciència, l'objetivisme i l'individualisme, la confiança en la tecnologia i el progrés, en les pròpies capacitats del ser humà. Aixina, els artistes pretenen posar-se al front del progrés social, expressar per mig de la seua obra l'evolució del ser humà contemporàneu.[5]

El terme «expressionisme» va ser utilisat per primera volta pel pintor francés Julien-Auguste Hervé, que va utilisar la paraula “expressionisme” per a designar una série de quadros presentats en el Saló dels Independents de París en 1901, en contraposició a l'impressionisme. El terme alemà «Expressionismus» va ser adaptat directament del francés –ya que l'expressió en alemà és ‘Ausdruck’–, amprant-se per primera volta en el catàlec de la XXII Exposició de la Secessió de Berlín en 1911, que incloïa tant obres d'artistes alemans com a francesos. En lliteratura, va ser aplicat per primera volta en 1911 pel crític Kurt Hiller.[6] Posteriorment, el terme expressionisme va ser difòs per l'escritor Herwarth Walden, editor de la revista Der Sturm (La tormenta), que es va convertir en el principal centre difusor de l'expressionisme alemà. Walden va aplicar inicialment el terme a totes les vanguardes sorgides entre 1910 i 1920. En canvi, l'aplicació del terme expressionisme lligat exclusivament a l'art alemà de vanguarda va ser idea de Paul Fechter en el seu llibre Der Expressionismus (1914), que seguint les teories de Worring er va relacionar les noves manifestacions artístiques com una expressió de l'ànima colectiva alemana.[7]

 
Tirol (1914), de Franz Marc, Staatsgalerie Moderner Kunst, Munich.

L'expressionisme va sorgir com a reacció a l'impressionisme: aixina com els impressionistes plasmaven en el llenç una “impressió” del món circumdant, un simple reflex dels sentits, els expressionistes pretenien reflectir el seu món interior, una “expressió” dels seus propis sentiments. Aixina, els expressionistes varen amprar la llínea i el color d'un modo temperamental i emotiu, de fort contingut simbòlic. Esta reacció front a l'impressionisme va supondre una forta ruptura en l'art elaborat per la generació precedent, convertint a l'expressionisme en un sinònim de l'art modern durant els primers anys del XX.[8] L'expressionisme va supondre un nou concepte de l'art, entés com una forma de captar l'existència, de traslucir en images el substrat que subyacer baix la realitat aparent, de reflectir lo immutable i etern del ser humà i la naturalea. Aixina, l'expressionisme va ser el punt de partida d'un procés de transmutació de la realitat que cristalizó en l'expressionisme abstracte i l'informalisme. Els expressionistes utilisaven l'art com una forma de reflectir els seus sentiments, el seu estat anímic, propens per lo general a la melancolia, a l'evocació, a un decadentisme de cort neorromántico. Aixina, l'art era una experiència catàrtica, a on es purificaven els desahogos espirituals, l'oix vital de l'artiste.[9]

En la génesis de l'expressionisme un factor fonamental va ser el rebuig al positivisme, al progrés cientificista, a la creència en les possibilitats illimitades del ser humà basades en la ciència i la tècnica. En canvi, es va escomençar a generar un nou clima de pessimisme, d'escepticisme, de descontent, de crítica, de pèrdua de valors. S'entrevea una crisis en el desenroll humà, que efectivament es va vore confirmada en l'esclat de la Primera Guerra Mundial.[10] També cal destacar en Alemània el rebuig al règim imperialista de Guillermo II per part d'una minoria intelectual, ofegada pel militarisme pangermanista del kàiser. Estos factors varen propiciar un caldo de cultiu en el que progressivament es va ser gestant l'expressionisme, les primeres manifestacions del qual es varen produir en el terreny de la lliteratura: Frank Wedekind va denunciar en les seues obres la moral burguesa, front a la que oponia la llibertat pasional dels instints; Georg Trakl es va evadir de la realitat refugiant-se en un món espiritual creat per l'artiste; Heinrich Mann va ser qui més directament va denunciar la societat guillermina.[11]

L'aparició de l'expressionisme en un país com Alemània no va ser un fet aleatori, sino que s'explica pel profunt estudi dedicat a l'art durant el XIX pels filòsofs, artistes i teòrics alemans, des del romanticisme i les múltiples aportacions al camp de l'estètica de personages com Wagner i Nietzsche, fins a l'estètica cultural i l'obra d'autors com Konrad Fiedler (Per a enjuïciar obres d'art visual, 1876), Theodor Lipps (Estètica, 1903-1906) i Wilhelm Worringer (Abstracció i empatia, 1908). Esta corrent teòrica va deixar una profunda chafada en els artistes alemans de finals del XIX i principis de el xx, centrada sobretot en la necessitat d'expressar-se de l'artiste (la “innerer Drang” o necessitat interior, principi que va assumir posteriorment Kandinski), aixina com la constatació d'una ruptura entre l'artiste i el món exterior, l'ambient que ho envol, fet que ho convertix en un ser introvertit i alienat de la societat. També va influir el canvi produït en l'ambient cultural de l'época, que es va alluntar del gust clàssic grecorromano per a admirar l'art popular, primitiu i exòtic –sobretot d'Àfrica, Oceania i Extrem Oriente–, aixina com l'art medieval i l'obra d'artistes com Grünewald, Brueghel i El Greco.[12]

 
El ginet circense (1913), d'Ernst Ludwig Kirchner, Pinakothek der Moderne, Munich.

En Alemània, l'expressionisme va ser més un concepte teòric, una proposta ideològica, que no un programa artístic colectiu, si be s'aprecia un sagell estilístic comú a tots els seus membres. Front a l'academicisme imperant en els centres artístics oficials, els expressionistes es varen agrupar entorn a diversos centres de difusió del nou art, especialment en ciutats com Berlín, Colónia, Munich, Hannover i Dresde. Aixina mateix, la seua llabor difusora a través de publicacions, galeries i exposicions varen ajudar a estendre el nou estil per tota Alemània i, més tart, tota Europa.[8] Fue un movimiento heterogéneo que, aparte de la diversidad de sus manifestacions, realizadas en diversos lenguajes y medios artísticos, presentó numerosas diferencias e incluso contradiccions en su seno, con gran divergencia estilística y temática entre los diversos grupos que surgieron a lo largo del tiempo, e incluso entre los propios artistas que los integraban. Incluso los límites cronológicos y geográficos de esta corriente son imprecisos: si bien la primera generació expresionista (Die Brücke, Der Blaue Reiter) fue la más emblemática, la Nueva Objetividad y la exportació del movimiento a otros países supuso su continuidad en el tiempo al menos hasta la Segunda Guerra Mundial; geográficamente, si bien el centro neurálgico de este estilo se situó en Alemania, pronto se extendió a otros países europeos e incluso del continente americano.[13]

Despuix de la Primera Guerra Mundial l'expressionisme va passar en Alemània de la pintura al cine i el teatre, que utilisaven l'estil expressioniste en els seus decorats, pero de forma purament estètica, desprovista del seu significat original, de la subjetividad i el desgarrament propis dels pintors expressionistes, que es varen convertir paradòxicament en artistes malaïts.[14] En el advenimiento del nazisme, l'expressionisme va ser considerat com «art degenerat» (Entartete Kunst), relacionant-ho en el comunisme i tachant-ho d'immoral i subversivo, a l'hora que varen considerar que la seua llegea i inferioritat artística eren un signe de la decadència de l'art modern (el decadentisme, per la seua banda, havia segut un moviment artí stico que va tindre cert desenroll). En 1937 es va organisar una exposició en el Hofgarten de Munich en el títul precisament de Art degenerat, en l'objectiu de denostar-ho i mostrar al públic la baixa calitat de l'art produït en la República de Weimar. Per a tal fi varen ser confiscades unes 16.500 obres de diversos museus, no solament d'artistes alemans, sino d'estrangers com Gauguin, Van Gogh, Munch, Matisse, Picasso, Braque, Chagall, etc. La majoria d'eixes obres varen ser venudes posteriorment a galeristes i marchants, sobretot en una gran subasta celebrada en Lucerna en 1939, encara que unes 5000 d'eixes obres varen ser directament destruïdes en març de 1939, suponent un notable perjuí per a l'art alemà.[15]

Despuix de la Segona Guerra Mundial l'expressionisme va desaparéixer com a estil, si be va eixercir una poderosa influència en moltes corrents artístiques de la segona mitat de sigle, com l'expressionisme abstracte nortamericà (Jackson Pollock, Mark Rothko, Willem de Kooning), l'informalisme (Jean Fautrier, Jean Dubuffet), el grup COBRA (Karel Appel, Asger Jorn, Corneille, Pierre Alechinsky) i el neoexpresionisme alemà –directament hereu dels artistes de Die Brücke i Der Blaue Reiter, lo que queda palés en el seu nom–, i artistes individuals com Francis Bacon, Antonio Saura, Bernard Buffet, Nicolas de Staël, Horst Abans, etc.[16]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Chilvers (2007), p. 334.
  3. ↑ Ramírez (1983), p. 757.
  4. ↑ Ramírez (1983), p. 758.
  5. ↑ Arnaldo (1993), p. 6.
  6. ↑ Maldonado (2006), p. 34.
  7. ↑ AA.VV.: Brücke. El naiximent de l'expressionisme alemany (2005), p. 30-31.
  8. ↑ 8,0 8,1 Dempsey (2008), p. 70.
  9. ↑ De Micheli (2008), p. 84.
  10. ↑ De Micheli (2008), p. 68-69.
  11. ↑ De Micheli (2008), p. 79-80.
  12. ↑ AA.VV.: Diccionario de pintura (1996), p. 131.
  13. ↑ Ramírez (1983), p. 810.
  14. ↑ AA.VV.: Diccionario de pintura (1996), p. 135-136.
  15. ↑ Hamilton (1997), p. 507-508.
  16. ↑ Crepaldi (2002), p. 130.

Enllaços externs