L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ursula K. Li Guin

Ursula Kroeber Li Guin[1] (Berkeley, Califòrnia; 21 de octubre de 1929-Portland, Oregó; 22 de giner de 2018) va ser una autora nortamericana coneguda sobretot per les seues obres de ficció especulativa i, en especial, per les obres de lliteratura fantàstica ambientades en el món fictici de Terramar, aixina com la série de ciència ficció de la federació Ekumen. Va publicar la seua primera obra en 1959 i la seua carrera lliterària va durar casi xixanta anys, en més de vint noveles i més de cent relats curts, ademés de poesia, ensaig, crítica lliterària, traduccions i llibres per a chiquets.

Ursula K. Li Guin

Va ser filla de l'escritora, antropòloga i etnógrafa Theodora Kroeber i de l'antropòlec Alfred Kroeber. Despuix d'obtindre un mestrage en francés, va iniciar els seus estudis de doctorat, pero els va abandonar despuix del seu matrimoni en 1953 en l'historiador Charres Li Guin. Va començar a escriure a temps complet a finals dels anys 1950 i va alcançar un gran èxit comercial i de crítica en Un mac de Terramar (A Wizard of Earthsea, 1968) i La mà esquerra de l'obscuritat (The Left Hand of Darkness, 1969), descrites pel crític nortamericà Harold Bloom com les seues obres mestres.[2] En La mà esquerra de l'obscuritat va obtindre el premie Hugo i el premie Nébula a la millor novela, la primera dòna en conseguir abdós guardons.

l'antropologia cultural, el taoisme, l'anarquisme, el feminisme i els escrits de Carl Jung varen tindre una forta influència en la seua obra. Moltes de les seues històries varen utilisar com a protagonistes a antropòlecs o observadors culturals i és possible identificar idees taoístas sobre l'equilibri i l'harmonia en algunes de les seues obres. A sovint subvirtió alguns clichés típics de la ficció especulativa, com l'utilisació de protagonistes de pell obscura en Terramar, i també va amprar recursos estilístics o estructurals poc habituals en alguns dels seus llibres, com l'obra experimental L'eterna tornada a casa (Always Coming Home, 1985). Els temes socials i polítics, com el gènero, la sexualitat i la majoria d'edat varen ocupar un lloc destacat en la seua obra i va explorar estructures polítiques alternatives en molts relats, com en la paràbola «Els que s'allunten de Omelas» (The Ones Who Walk Away from Omelas, 1973) i la novela utòpica Els desposseïts (The Dispossessed, 1974).[3]


La seua obra va tindre una enorme influència en el camp de la ficció especulativa i ha segut objecte d'una gran atenció per part de la crítica lliterària. Va rebre numerosos premis i reconeiximents. Entre els seus premis es troben huit premis Hugo, sis Nébula i vintidós Locus. En 2003 es va convertir en la segona dòna honrada com Gran Mestra per l'Associació d'escritors de ciència ficció i fantasia d'Estats Units. La Biblioteca del Congrés d'Estats Units la va nomenar «Llegenda viva» en l'any 2000, en 2014 va rebre la Medalla per Contribució Distinguida a les Lletres Nortamericanes i en 2017 va ser nomenada membre de l'Acadèmia Nortamericana de les Arts i les Lletres. Va influir en molts autors, com Salman Rushdie, David Mitchell, Neil Gaiman o Iain Banks. Despuix de la seua mort en 2018, l'escritor i crític John Clute va escriure que Li Guin havia «presidit la ciència ficció nortamericana durant casi mig sigle», i l'escritor Michael Chabon es va referir a ella com «l'escritora nortamericana més important de la seua generació».

Biografia

editar

Ursula Kroeber va nàixer en Berkeley (Califòrnia) el 21 d'octubre de 1929. El seu pare, Alfred Louis Kroeber, era antropòlec en l'Universitat de Califòrnia en Berkeley,[4][5] i la seua mare, Theodora Kroeber (de fadrina Theodora Covel Kracaw), tenia una llicenciatura en psicologia; a l'edat de xixanta anys va alcançar l'èxit com a escritora en Ishi in Two Worlds (1961), una obra biogràfica sobre Ishi, un amerindio que es va convertir en l'últim membre conegut de la tribu yahi quan el restant dels seus membres varen ser assessinats pels #colon blancs.[4][6][7]


Ursula tenia tres germans majors: Karl, que es va convertir en un especialiste en lliteratura, Theodore, i Clifton.[8][9] La família tenia una gran biblioteca i tots els germans es varen interessar en la llectura des de menuts.[8] La família Kroeber rebia numeroses visites, inclosos coneguts acadèmics com Robert Oppenheimer; Ursula utilisaria més tart a Oppenheimer com a model per a Shevek, el físic protagoniste de Els desposseïts.[6][8] La família repartia el seu temps entre una residència d'estiu en el vall de Napa i una casa en Berkeley durant l'any acadèmic.[6]


Entre les seues llectures estaven la ciència ficció i la fantasia; tant ella com els seus germans llegien en freqüència números de Thrilling Wonder Stories i Astounding Science Fiction. Li agradaven els mits i les llegendes, en particular la mitologia nòrdica, i les llegendes dels natius americans que narrava el seu pare. Entre els seus autors favorits estaven Lord Dunsany i Lewis Padgett.[8] També va desenrollar un primerenc interés en l'escritura; va escriure un conte quan tenia nou anys i va presentar el seu primer relat curt a Astounding Science Fiction en onze. Despuix del rebuig, no va intentar publicar res en els dèu anys següents.[2][10][11]

Va cursar estudis de secundària en la Berkeley High School.[12] De chiqueta es va interessar per la poesia i la biologia, pero es va vore llimitada en la seua elecció de carrera per les seues dificultats en les matemàtiques.[13] Es va llicenciar en lliteratura francesa i italiana de la Renaixença en el Radcliffe College de Cambridge (Massachusetts) en 1951 i es va graduar com a membre de la societat d'honor acadèmica Phi Beta Kappa.[13] Va cursar estudis de postgrado en l'Universitat de Columbia i va obtindre un màster en francés en 1952;[14] poc despuix va iniciar els seus estudis de doctorat para els que va obtindre una beca Fulbright per a continuar els seus estudis en França de 1953 a 1954.[6][14]

En 1953, mentres es dirigia a França a bordo del Queen Mary, Ursula va conéixer a l'historiador Charres Li Guin;[14] es varen casar en París en decembre de 1953.[15] Segons la pròpia escritora, el matrimoni va supondre per a ella el «punt final del doctorat».[14] Mentres el seu marit completava el seu doctorat en l'Universitat Emory en Geòrgia i posteriorment en l'Universitat de Idaho, ella es va dedicar a donar classes de francés i va treballar com a secretària fins al naiximent de la seua filla Elisabeth en 1957.[15] La seua segona filla, Caroline, va nàixer en 1959.[16] Eixe mateix any Charles va conseguir un lloc de professor d'història en l'Universitat Estatal de Portland i la parella es va mudar a Portland, Oregó, a on va nàixer el seu fill Theodore en 1964.[14] El matrimoni va viure en esta ciutat el restant de la seua vida,[17] si ben Ursula va obtindre noves beques Fulbright per a viajar a Londres en 1968 i 1975.[6]


La seua carrera com a escritora va començar a finals dels anys 1950, encara que el conte dels seus fills llimitava el temps que podia dedicar a l'escritura.[14] Les seues primeres noveles escrites entre 1951 i 1961 varen ser rebujades per les editorials per considerar-les difícils d'entendre.[18] Es va dedicar casi 60 anys a escriure i publicar,[17] ademés de treballar com a editora i donar classes a estudiants universitaris. Va ser membre dels consells editorials de les revistes Paradoxa i Science Fiction Studies, ademés d'encarregar-se de la crítica lliterària.[19] Va impartir classes en l'Universitat Tulane, el Bennington College i l'Universitat Stanford, entre unes atres.[17][20]

Va morir el 22 de giner de 2018 en la seua casa de Portland, a l'edat de 88 anys. El seu fill va dir que el seu estat de salut s'havia resentit durant varis mesos i que era provable que haguera tingut un atac al cor. La seua família va celebrar un servici fúnebre privat en Portland.[5][21] En juny de 2018 es va celebrar un funeral públic en la seua memòria, que va incloure discursos de les escritores Margaret Atwood, Molly Gloss i Walidah Imarisha.[22][23]

Obra

editar
Artícul principal → Anexe:Bibliografia de Ursula K. Li Guin.


La carrera de li Guin com a escritora professional va comprendre casi xixanta anys, des de 1959 fins a 2018. La seua obra inclou ficció especulativa, ficció realista, no ficció, guions, llibrets, ensaig, poesia, discursos, traduccions, crítica lliterària, chapbook i lliteratura infantil. Va escriure més de vint noveles, més de cent contes, més d'una dotzena de volums de poesia, cinc traduccions i tretze llibres per a chiquets.[5][24]


La seua primera obra publicada va ser el poema «Folksong from the Montayna Province» en 1959, mentres que el seu primer relat curt va ser «An die Musik», en 1961, abdós ambientats en el seu país imaginari de Orsinia.[25][26] Entre 1951 i 1961 va escriure cinc noveles ambientades en Orsinia, pero varen ser rebujades pels editors en considerar-les poc comprensibles. Part de la seua poesia d'este periodo va ser publicada en 1975 en el volum Wild Angels.[27] Va dirigir la seua atenció cap a la ciència ficció despuix de rebre durant molt temps el rebuig de les editorials i en considerar que existia un mercat per als seus escrits que podia classificar-se fàcilment com a tal.[28] La seua primera publicació professional va ser el relat curt «Abril en París» (April in Paris, 1962) en Fantastic Science Fiction,[29] al que varen seguir atres sèt relats en els anys següents que va publicar en Fantastic o en Amazing Stories.[30] Entre estos relats es trobaven «La dot dels Angyar» (The Dowry of the Angyar), que va introduir l'univers fictici de la federació Ekumen,[31] i «El poder dels noms» (The Rule of Names) i «La paraula de llibera» (The Word of Unbinding), que introduïen el món de Terramar.[32] Estes històries no varen cridar l'atenció de la crítica.[28]

La seua primera novela publicada va ser El món de Rocannon (Rocannon’s World) en 1966, editada per Ace Books.[25][26][29][33] Atres dos noveles de Ekumen, Planeta d'exili (Planet of Exile) i La ciutat de les ilusions (City of Illusions), es varen publicar en 1966 i 1967, respectivament; estos llibres aplegarien a conéixer-se com la trilogia de Hainish.[34] Les dos primeres es varen editar formant part d'un «Ace Double», un format que consistia en la publicació de dos noveles en un sol volum de baix cost.[34] La ciutat de les ilusions ya es va publicar com un volum independent, lo que suponia un major reconeiximent de l'escritora. Estes noveles varen rebre més atenció de la crítica que els seus relats curts i es varen publicar resenyes sobre elles en vàries revistes de ciència ficció, pero la resposta de la crítica era encara discreta.[34] Estos llibres ya incloïen molts temes i idees que estarien presents en obres posteriors més conegudes de l'autora, com el «viage arquetípico» d'un protagoniste que mamprén un viage tant físic com de autodescubrimiento, de contacte i comunicació cultural, de busca d'identitat i de reconciliació de forces enfrontades.[35]

Per a publicar la seua novela curta «Nou vides» (Nine Lives) en 1968, la revista Playboy li va preguntar si podien publicar l'història sense el seu nom complet, a lo que Li Guin va accedir: es va publicar baix el nom de «O. K. Li Guin». L'escritora va dir més tart que anara la primera i única volta que experimentava prejuïns contra ella com a dòna escritora d'un editor o una editorial, indicant que «em va semblar tan mec, tan grotesc, que no em vaig donar conte de que també era important». En edicions posteriors l'història es va publicar en el seu nom complet.[36]


Els seus dos següents llibres li varen supondre un repentí i generalisat reconeiximent per part de la crítica. Un mac de Terramar (A Wizard of Earthsea) publicat en 1968, era una novela del gènero fantàstic escrita inicialment per a adolescents.[2] L'autora no tenia previst escriure per a adults jóvens, pero l'editor de Parnassus Press li va demanar que escriguera una novela dirigida a este grup d'edat, ya que considerava que es tractava d'un mercat en un gran potencial.[37][38] El llibre, una història d'aprenentage en l'archipèlec fictici de Terramar, va rebre un positiu acolliment tant en Estats Units com en Gran Bretanya.[37][39]

La seua següent novela, La mà esquerra de l'obscuritat (The Left Hand of Darkness, 1969), era una història del cicle de Hainish que explorava temes de gènero i sexualitat en un planeta fictici a on els habitants alternen la seua sexualitat de forma periòdica.[40] El llibre va ser el primer de l'autora en abordar temes feministes,[41] i, segons l'especialista Donna White, «va deixar estupefactos als crítics de ciència ficció»; va guanyar els prestigiosos premis Hugo i Nébula a la millor novela, la primera dòna en guanyar estos premis, ademés d'atres reconeiximents.[42][43] El crític i teòric lliterari nortamericà Harold Bloom considera Un mac de Terramar i La mà esquerra de l'obscuritat com les obres mestres de li Guin.[2] En 1973 va tornar a guanyar el premi Hugo, esta volta en la categoria de novela curta, en El nom del món és Bosc (The Word for World Is Forest),[44] obra influenciada pel rebuig de l'autora a la guerra de Vietnam, que explorava temes de colonialisme i militarisme;[45][46] Li Guin la va descriure més tarde com la «declaració política més clara» que havia reflectit en una obra de ficció.[44]


Va continuar profundisant en els temes de l'equilibri i la madurea en les dos següents entregues de la série Terramar, Les tombes de Atuan (The Tombs of Atuan) i La costa més lluntana (The Farthest Shore), publicades en 1971 i 1972 respectivament;[47] abdós llibres varen rebre elogis per la seua calitat lliterària i La costa més lluntana per l'exploració de la mort com a temàtica.[48] La seua novela Els desposseïts (The Dispossessed, 1974) va tornar a guanyar els premis Hugo i Nébula a la millor novela, convertint-se en la primera persona en guanyar abdós premis per dos dels seus llibres;[49] també ambientada en l'univers Hainish, l'història estudiava l'anarquisme i l'utopia. La professora Charlotte Spivack la va descriure com un canvi en la ciència ficció de l'autora cap a la confrontació d'idees polítiques.[50][51] Varis dels seus relats curts de ficció especulativa de l'época, inclós el seu primer relat publicat, varen anar posteriorment arreplegats en l'antologia de 1975 Les dotze morades del vent (The Wind's Twelve Quarters).[52][53] Les obres de ficció d'entre 1966 i 1974, que inclouen entre unes atres la novela La roda celest (The Lathe of Heaven, 1971), el relat guanyador del premi Hugo «Els que s'allunten de Omelas» (The Ones Who Walk Away from Omelas, 1973) i el guanyador del Nébula «El dia abans de la revolució» (The Day Before the Revolution, 1974),[54] constituïxen l'obra més coneguda de l'autora.[55]

En la segona mitat de la década de 1970 va publicar treballs de diferent índole, ademés d'obres de ficció especulativa com la novela L'ull de la garza (The Eye of the Heron, 1978) que, segons la pròpia autora, pot formar part de l'univers Hainish.[26][56][57] En 1976 va publicar Very Far Away from Anywhere Else, una novela realista per a adolescents,[58] aixina com la colecció Països imaginaris (Orsinian Tals) i la novela Malafrena en 1976 i 1979, respectivament; encara que estes dos obres estaven ambientades en el país fictici de Orsinia, els contes eren ficció realista més que fantasia o ciència ficció.[59] En 1975 va publicar un volum de poesia, Wild Angels,[60] i en 1979 una colecció d'ensajos, The Language of the Night.[61] En maig de 1983 va pronunciar un discurs de graduació en el Mills College d'Oakland (Califòrnia) titulat «Un discurs de graduació per a esquerrers»,[62] que està inclós entre els 100 millors discursos de el XX del American Rhetoric,[63] i que posteriorment es va incloure en la seua colecció de no ficció Dancing at the Edge of the World.[64]


Entre 1979, any en el que va publicar Malafrena, i 1994, quan es va publicar la colecció Un peixcador de la mar interior (A Fisherman of the Inland Siga), va escriure sobretot per a llectors jóvens.[65] En 1985 va publicar l'obra experimental L'eterna tornada a casa (Always Coming Home).[66] Entre 1979 i 1994 va escriure 11 llibres ilustrats per a chiquets, entre ells la série Els alagatos (Catwings) i El lloc del començ (The Beginning Plau), una novela fantàstica per a adolescents, publicada en 1980.[67][65][68] Durant eixe periodo també es varen publicar quatre coleccions més de poesia, totes elles en un acolliment molt positiu.[60][65] En 1992 va publicar Tehanu, lo que va supondre el seu regrés a Terramar díhuit anys despuix de La costa més lluntana, periodo en el que les idees de li Guin s'havien desenrollat considerablement i esta novela va mostrar un to més ombrós que les obres anteriors de la série i qüestionava algunes idees presentades en ella; va rebre elogis de la crítica i va propiciar el reconeiximent de la série entre la lliteratura per a adults.[69][70]

Despuix d'un llarc paréntesis va reprendre el cicle de Hainish en els anys 1990 publicant una série de relats curts, que va iniciar en «L'història dels shobis» (The Shobies' Story) en 1990[71] i que incloïa relats com a «Majoria d'edat en Karhide» (Coming of Age in Karhide, 1995), que abordava el tema del pas a l'edat adulta i estava ambientat en el mateix planeta que La mà esquerra de l'obscuritat,[72] calificat per l'experta i poetisa Sandra Lindow com «tan transgresivamente sexual i tan moralment valenta» que Li Guin «no podria haver-ho escrit en els anys 1960».[71] Eixe mateix any va publicar el conjunt de relats «Quatre camins cap al perdó» (Four Ways to Forgiveness), seguit de «Música Antiga i les dònes esclaves» (Old Music and the Slave Women), un quint relat relacionat en els anteriors en 1999; els cinc tractaven sobre la llibertat i la rebelió en una societat esclavizada.[73] En l'any 2000 va publicar la novela El relat (The Telling), la seua última novela del cicle de Hainish, i a l'any següent En l'atre vent (The Other Wind) i Contes de Terramar (Tals from Earthsea), els dos últims llibres de la série Terramar.[26][74][75]


A partir de 2002 es varen publicar vàries coleccions i #antologia de la seua obra. Una série dels seus relats del periodo 1994-2002 es va publicar en la colecció El natalici del món i atres relats (The Birthday of the World and Other Stories, 2002), que inclou la novela curta Paraisos perduts (Paradises Lost);[76] este volum recopilatorio aborda idees poc convencionals sobre el gènero, aixina com temes sobre l'anarquia.[77][78][79] Atres coleccions d'este periodo inclouen Plans paralels (Changing Plans), també publicada en 2002 i guanyadora del premie Locus per la millor colecció de relats en 2004, i entre les #antologia estan The Unreal and the Real: The Selected Stories of Ursula Li Guin (2012)[26] i The Hainish Novels and Stories, un conjunt de dos volums d'obres de l'univers Hainish publicat per Library of America.[80]

En 2008 va publicar la novela Lavinia, basada en un personage de la Eneida de Virgilio,[81] i la trilogia de noveles de la série «Anals de la Costa Oest» composta per Els dons (Gifts, 2004), Veus (Voices, 2006) i Poders (Powers, 2007).[82] Encara que esta série de noveles estava dirigida a un públic adolescent, el tercer volum, Poders, va rebre el premi Nébula a la millor novela en 2009.[82][83]


En els seus últims anys es va centrar més en la no ficció i va publicar varis ensajos, poemes i algunes traduccions.[84] Entre les seues últimes publicacions es troben treballs com les coleccions d'ensajos Dreams Must Explain Themselves i Ursula K Li Guin: Conversations on Writing i el volum de poesia Baix Far Baix Good: Final Poems 2014-2018, totes publicades despuix de la seua mort.[26][85] Entre les seues obres més conegudes es troben els sis volums de la série Terramar i les numeroses noveles del Cicle de Hainish.[26][86]

Idees, estil i influències

editar

Va rebujar la seua nominació al premi Nébula al millor relat per «El diari de la rosa» (The Diary of the Rose) en 1975,[87] com a protesta per la revocació de la membresía honoraria de Stanisław Lem de l'Associació d'escritors de ciència ficció i fantasia d'Estats Units (SFWA). Li Guin va considerar que la revocació es devia a les crítiques de Lem a la ciència ficció nortamericana i a la seua voluntat de viure en Polònia (per llavors pertanyent al denominat bloc de l'Est) i va dir que se sentia contrària a rebre un premi «per un relat sobre l'intolerància política d'un grup que acabava de mostrar intolerància política»[88][89] (segons l'escritora, la SFWA li va dir que l'obra anava a ser la guanyadora si no es retirava).[90]

Afirmava que havia segut «educada tan poc religiosa com una llebre».[91][92] Va expressar un profunt interés en el taoisme i el budisme i va dir que el taoisme li va proporcionar una «manera sobre cóm contemplar la vida» durant els seus anys d'adolescència.[93] En 1997 va publicar una traducció del Dàodé jīng de Lao-Tse, motivada per la seua simpatia pel pensament taoísta.[93][67]


En decembre de 2009 va abandonar la Authors Guild, la principal organisació professional de defensa d'escritors d'Estats Units, en protesta pel seu respal al proyecte de digitalisació de llibres de Google. En la seua carta de renúncia indicava «Han decidit pactar en el diable», o «Hi ha principis implicats, sobretot el tema de drets d'autor; principis que vostés han considerat oportú entregar a una corporació, baix les seues condicions, sense lluitar».[94][95]

En un discurs pronunciat durant el Premi Nacional del Llibre de 2014, Li Guin va criticar a Amazon pel control que eixercia sobre l'indústria editorial, referint-se específicament al tractament que esta empresa va donar a l'editorial Hachette Book Group durant un conflicte sobre la publicació de llibres electrònics; el seu discurs va rebre una gran atenció per part dels mijos de comunicació dins i fòra dels Estats Units i va ser transmés dos voltes per la cadena de ràdio pública nortamericana NPR.[96][97]


En la seua joventut llegia en freqüència ficció clàssica i especulativa. Més alvance va afirmar que la ciència ficció no va tindre molt impacte en ella fins que va llegir les obres de Theodore Sturgeon i Cordwainer Smith, i que inclús s'havia burlat del gènero quan era chiqueta.[93][98] Entre els autors que la pròpia autora va considerar que l'havien influït es troben Victor Hugo, William Wordsworth, Charles Dickens, Borís Pasternak i Philip K. Dick. Li Guin i Dick varen assistir a la mateixa escola secundària, pero no es varen conéixer; l'autora va descriure la seua novela La roda celest com un homenage a Dick.[10][93][99][100] També considerava que J. R. R. Tolkien i #León Tolstói varen ser influències en l'àmbit estilístic i que preferia llegir a Virginia Woolf i a Jorge Luis Borges més que a reconeguts autors de ciència ficció com Robert Heinlein, les obres de la qual va descriure com de la tradicional «l'home blanc conquista l'univers».[101] Alguns estudiosos de la seua obra afirmen que la mitologia, sobre la que l'autora afirmava llegir quan era chiqueta, també s'aprecia en bona part de la seua obra, com en el cas del relat «La dot dels Angyar», descrita com una recreació d'un mit nòrdic.[10][102]

Onze I learned to read, I read everything. I read all the famous fantasies - Alice in Wonderland, and Wind in the Willows, and Kipling. I adored Kipling's Jungle Book. And then when I got older I found Lord Dunsany. He opened up a whole new world - the world of pure fantasy. And ... Worm Ouroboros. Again, pure fantasy. Very, very fattening. And then my brother and I blundered into science fiction when I was 11 or 12. Early Asimov, things like that. But that didn't have too much effect on em. It wasn't until I came back to science fiction and discovered Sturgeon - but particularly Cordwainer Smith. ... I read the story «Alpha Ralpha Boulevard», and it just made em go, «Wow! This stuff is baix beautiful, and baix strange, and I want to do something like that». Despuix que vaig deprendre a llegir, vaig llegir de tot. Vaig llegir totes les grans històries de fantasia: Alicia en el país de les maravelles, El vent en els sauces i Kipling. Adorava El llibre de la selva de Kipling. I quan vaig créixer, vaig descobrir a Lord Dunsany. Em va obrir un món completament nou, el món de l'autèntica fantasia. I... La Serp Uróboros. De nou, fantasia pura. Molt, molt gran. Despuix el meu germà i yo nos entropecem en la ciència ficció quan yo tenia 11 o 12 anys. Els començos d'Asimov, coses aixina. No obstant, no va causar molt efecte en mi. No va ser fins que vaig reprendre la ciència ficció i vaig descobrir a Sturgeon —encara que sobretot a Cordwainer Smith—. ... Vaig llegir el relat «Alpha Ralpha Boulevard», i em va fer dir, «¡Guau! És tan bell, i tan estrany, yo vullc fer alguna cosa aixina».
Ursula K. Li Guin[98]

l'antropologia cultural va tindre una enorme influència en l'obra de li Guin.[103] El seu pare, Alfred Kroeber, està considerat un pioner en este camp i va ser director del Museu d'Antropologia de l'Universitat de Califòrnia en Berkeley; a raïl de les investigacions del seu pare, l'escritora va viure de chiqueta l'antropologia i l'exploració cultural. Ademés de mits i llegendes, va llegir obres com The Leaves of the Golden Bough d'Elizabeth Grove Frazer, un llibre infantil adaptat de La branca dorada, un estudi sobre mits i religió del seu marit James George Frazer.[44][103][104][105][106] Va descriure la convivència en els amics i coneguts del seu pare com alguna cosa que li proporcionava una experiència del un atre.[93] Li varen influir especialment les experiències d'Ishi i s'han identificat elements de la seua història en obres com Planeta d'exili, La ciutat de les ilusions, El nom del món és Bosc i Els desposseïts.[44]

Alguns especialistes han senyalat que la producció de li Guin tenia l'influència de Carl Jung i, en particular, de l'idea dels arquetips jungianos.[107][108] En concret, l'ombra de Un mac de Terramar es considera l'arquetip de l'ombra de la psicologia de Jung, que representa l'orgull, la por i el desig de poder de Ged.[109][110][111] L'autora va analisar la seua interpretació d'este arquetip i el seu interés per les parts obscures i reprimides de la psique en una conferència de 1974,[110] encara que va declarar que mai havia llegit a Jung abans d'escriure els primers llibres de Terramar.[109][110] S'han identificat atres arquetips en la seua obra, com la mare el ánimus i el ánima.[107]


La filosofia taoísta ocupava un lloc important en la seua visió del món,[112] i l'influència del pensament taoísta es pot apreciar en moltes de les seues obres.[113][114] Molts protagonistes de les seues noveles i relats, en en el cas de La roda celest, encarnen l'ideal taoísta de deixar les coses en pau. Els antropòlecs del univers Hainish tracten de no inmiscuir en les cultures en les que es troben i una de les primeres lliçons que Ged deprén en Un mac de Terramar és la de no usar la màgia a menos que siga absolutament necessari.[114] Esta influència també és evident en la representació que fa l'autora de l'equilibri existent en el món de Terramar, a on representa l'archipèlec com basat en un delicat equilibri, que es veu pertorbat per algú en cada una de les tres primeres noveles; un equilibri entre la terra i la mar, implícit en el propi nom del món («Terramar», Earthsea en anglés), entre les persones i el seu entorn natural,[115] i un equilibri còsmic superior, que els macs tenen la responsabilitat de mantindre.[116] Un atre ideal de la filosofia taoísta és la reconciliació dels oposts, com la llum i l'obscuritat o el ben i el mal. Vàries noveles del cicle de Hainish, entre les que destaca Els desposseïts, tractaven sobre este procés de reconciliació.[117] En Terramar no són els poders obscurs sino la falta de comprensió dels personages sobre l'equilibri de la vida, lo que es descriu com el mal,[118] alguna cosa que contrasta en les històries occidentals convencionals en les que el ben i el mal estan en constant conflicte.[119][120]

Encara que se li coneix sobretot per les seues obres de ficció especulativa, també va escriure ficció realista, no ficció, poesia i atres formes lliteràries, per lo que la seua obra és difícil de classificar.[121] Els seus treballs han segut objecte d'anàlisis per part de la crítica general, de la crítica de la lliteratura infantil i de la crítica de la ficció especulativa.[121] La pròpia Li Guin va dir que preferiria ser coneguda simplement com una «novelista nortamericana».[122] La seua transgressió dels llímits convencionals del gènero va dur a que part de la crítica lliterària es «balcanizara», sobretot entre els estudiosos de la lliteratura infantil i la ficció especulativa.[121] Alguns comentaristes opinen que les noveles de Terramar varen rebre menys atenció crítica perque es varen considerar llibres per a chiquets. Li Guin es va mostrar crítica en la lliteratura infantil, que ella va calificar com «pocilga d'adults chauvinistas».[121][123] En 1976 l'especialiste en lliteratura, professor i escritor nortamericà George Slusser va criticar la «ridícula classificació de publicacions que varen calificar la série original com a “lliteratura infantil”»,[124] mentres que, en opinió de Barbara Bucknall, Li Guin «pot ser llegida, de la mateixa manera que Tolkien, per chiquets de dèu anys i per adults. Estos relats no tenen edat perque tracten de problemes que se nos presenten a qualsevol edat».[124]


Algunes de les seues obres tenen com a premissa la sociologia, la psicologia o la filosofia.[125][126] Per això el seu treball es descriu a sovint com ciència ficció «blana» i Li Guin ha segut calificada com la «patrona» d'este subgénero.[127][128] Varis autors de ciència ficció s'han opost a l'utilisació del calificatiu «ciència ficció blana», descrivint-ho com un terme potencialment pijoratiu utilisat per a descartar històries no basades en problemes de física, astronomia o ingenieria, i també com a objectiu de l'escritura de dònes o atres grups poc representats en el gènero.[129] Li Guin va propondre l'expressió «ciència ficció social» per a algunes de les seues obres, encara que va senyalar que moltes de les seues històries no eren en absolut ciència ficció. Va argumentar que el terme «ciència ficció blana» era divisionista, i implicava una interpretació estreta de lo que constituïx una ciència ficció llegítima.[11]

Es pot apreciar l'influència de l'antropologia en l'entorn que va elegir per a vàries de les seues obres. Molts dels seus protagonistes són antropòlecs o etnòlecs que exploren un món que els és alié.[130] Esta característica es pot vore especialment en les històries ambientades en l'univers Hainish, una realitat alternativa en la que els humans no varen evolucionar en la Terra, sino en Hain. Els hainitas varen colonisar molts planetes, per a després perdre el contacte en ells, donant lloc a una variada, encara que relacionada, biologia i estructura social.[44][130] Eixemples d'este tipo són personages com Gaverel Rocannon en El món de Rocannon i Genly Ai en La mà esquerra de l'obscuritat; atres personages, com Shevek en Els desposseïts, es convertixen en observadors culturals en el curs dels seus viages per atres planetes.[103][131] Les seues obres estudien a sovint les cultures alienígenas, particularment les cultures humanes d'atres planetes distints de la Terra en l'univers Hainish.[130] En descobrir estos móns alienígenas, els personages de li Guin i, per extensió, els llectors, també realisen un viage interior i qüestionen la naturalea de lo que consideren «alienígena» i de lo que consideren «natiu».[132]


Algunes de les seues obres incorporen traces estilístiques o estructurals inusuals o inclús subversivos. L'estructura heterogénea de La mà esquerra de l'obscuritat, descrita com «clarament postmoderna», era poc comú en el moment de la seua publicació.[40] Açò contrastava notablement en l'estructura de la ciència ficció tradicional (escrita majoritàriament per hòmens), que era directa i llineal.[133] La novela va ser estructurada com a part d'un informe enviat al Ekumen pel protagoniste, Genly Ai, despuix de la seua estància en el planeta Gueden, donant a entendre que Ai estava seleccionant i ordenant el material, consistent en narracions personals, extractes de diaris, mits guedenianos i informes etnològics.[134] En Terramar també va amprar una forma narrativa no convencional descrita per l'acadèmic Mike Cadden com a «discurs lliure indirecte», en el que els sentiments del protagoniste no se separen directament de la narració, lo que fa que el narrador semble empàtic en els personages i elimina l'escepticisme cap als pensaments i les emocions d'un personage que són característics d'una narració més directa.[135] Cadden considera que este enfocament fa que els llectors més jóvens s'identifiquen directament en els personages, una tècnica eficaç per a la lliteratura orientada a adults jóvens.[136]

Algunes de les seues històries, inclosa la série Terramar, varen desafiar els #convencionalisme de les fantasies èpiques i els mits. Molts dels protagonistes de Terramar eren individus de pell obscura, a diferència dels héroes blancs preferits tradicionalment; pel contrari alguns dels antagonistas eren de pell blanca, un canvi de rols racials que ha segut remarcat per molts crítics lliteraris.[137][138] En una entrevista de 2001 Li Guin va atribuir la freqüent absència d'imàgens de persones en les portades dels seus llibres a la seua elecció de protagonistes no blancs. Va explicar la seua elecció dient: «la majoria de la gent en el món no és blanca. ¿Per qué anàvem a assumir que ho són en el futur?»[44] En la seua novela L'eterna tornada a casa (Always Coming Home, 1985), descrit per alguns crítics com «el seu gran experiment», incloïa una història contada des de la perspectiva d'una jove protagonista, i incloïa també poemes, #bosqueig de plantes i animals, mits i informes antropològics de la societat matriarcal dels kesh, un poble fictici que viu en el vall de Napa despuix d'una catastròfica inundació global.[26][66]

Temàtica

editar

Gènero i sexualitat

editar

Temes socials com el gènero i sexualitat varen ocupar un lloc destacat en la seua obra. La mà esquerra de l'obscuritat, publicada en 1969, va ser una de les primeres noveles del gènero que hui coneixem com ciència ficció feminista i és l'anàlisis més destacat sobre l'androginia en la ciència ficció.[139] L'història està ambientada en el planeta fictici Gueden, els habitants del qual són humans ambisexuales sense una identitat de gènero fixa, que adopten característiques sexuals femenines o masculines durant breus periodos del seu cicle sexual;[140] el sexe que adopten pot dependre del context i les relacions.[141] Gueden es mostra en la novela com una societat sense guerres, com a resultat d'esta absència de característiques de gènero fixes i també sense la sexualitat com un factor determinant en les relacions socials.[41][140] En la novela la cultura guedeniana es mostra a través de la visió d'un terrícola, la masculinitat del qual es convertix en una barrera per a la comunicació intercultural.[41] Al marge de les noveles del Ekumen, l'utilisació per part de li Guin d'una protagonista femenina en Les tombes de Atuan, publicada en 1971, es va descriure com una «notable exploració de la femineidad».[142]

L'actitut de li Guin cap al gènero i el feminisme va evolucionar considerablement en el temps.[143] Encara que La mà esquerra de l'obscuritat es va considerar una fita en l'exploració del gènero, també va rebre crítiques per no anar lo suficientment llunt i els analistes varen criticar l'us de pronoms de gènero masculí per a descriure els seus personages andróginos,[40] la falta de personages retratats en rols estereotípicos femenins,[144] o la representació de la heterosexualidad com lo habitual en el planeta.[145] La representació del gènero en Terramar també es va descriure com la perpetuació de la noció d'un món dominat pels hòmens; segons The Encyclopedia of Science Fiction «Li Guin vea els hòmens com els actors i hacedores [del món], mentres que les dònes seguixen sent el centre estable, el pou del que beuen».[26][146][147] Li Guin va defendre inicialment la seua obra i, en un ensaig de 1976 titulat «¿És necessari el gènero?», va senyalar que el gènero era secundari al tema principal de la novela, la llealtat, encara que en 1988 va revisar este ensaig i va reconéixer que el gènero era un aspecte clau de la novela;[40] també es va excusar per representar als guedenianos únicament en relacions heterosexuals.[145]


Li Guin va respondre a estes crítiques en les seues publicacions posteriors. Va utilisar intencionalmente pronoms femenins per a tots els guedenianos sexualment latents en el seu relat curt de 1995 «Majoria d'edat en Karhide» i en una reimpressió de «Rei d'hivern», que s'havia publicat per primera volta en 1969.[144][148][149] «Majoria d'edat en Karhide» es va incloure posteriorment en l'antologia 2002 El natalici del món i atres relats, que contenia atres sis històries sobre relacions sexuals i estructures matrimonials poc convencionals.[79] També va tornar a examinar les relacions de gènero en Tehanu, publicat en 1990;[150] esta obra va ser descrita com una reformulación o reinterpretación de Les tombes de Atuan, perque el poder i l'estatus de Tenar, la protagonista femenina, són lo contrari de lo que eren en el llibre anterior, que també se centrava en ella i en Ged.[151] Durant este periodo va comentar que considerava que L'ull de la garza, novela publicada en 1978, era la seua primera obra realment centrada en una dòna.[152]

Desenroll moral

editar

Una atra temàtica habitual en les seues obres són l'etapa de transició dels jóvens cap a l'edat adulta i el desenroll moral.[153] Pot apreciar-se particularment en el cas de les obres escrites per a un públic més jove, com les séries Terramar i Anals de la Costa Oest. En un ensaig de 1973 va dir que va elegir explorar el tema de la majoria d'edat en Terramar perque estava escrivint per a un públic adolescent i afirmava que «La transició cap a l'edat adulta ... va ser un procés que em va dur molts anys; la vaig terminar, en la mida de lo possible, als 31 anys; per això la percep en molta intensitat. Lo mateixa ocorre en la majoria dels adolescents. De fet, és la seua ocupació principal».[154] També va dir que la fantasia era el mig més adequat per a descriure el procés cap a l'edat adulta, perque explorar el subconscient era difícil utilisant el llenguage de la «racional vida quotidiana».[154][155]


Les tres primeres noveles de Terramar seguixen a Ged des de la joventut fins a la vellea i cada una d'elles també fa referència al procés cap a la adultez d'un personage diferent.[156] Un mac de Terramar se centra en l'adolescència de Ged, mentres que Les tombes de Atuan i La costa més lluntana exploren la de Tenar i la del príncip Arren, respectivament.[157][126] Un mac de Terramar es descriu en freqüència com una novela d'aprenentage,[158][159] en el que la transició cap a l'edat adulta de Ged s'entrellaça en el viage físic que mamprén a través de la novela.[160] Per a Mike Cadden el llibre va ser un relat convincent «per a un llector tan jove i possiblement tan testarudo com Ged, i per això empàtic en ell».[159] Alguns crítics han descrit el final de la novela, en el que Ged finalment accepta l'ombra com una part de sí mateixa, com un rito de pas. L'acadèmica Jeanne Walker considera que el rito de pas del final va ser una analogia per a tota la trama de la novela i que la trama en sí mateixa juga el paper d'un rito d'iniciació per a un llector adolescent.[161][162]

Els llibres de la série Anals de la Costa Oest també descriuen el procés cap a l'edat adulta dels seus protagonistes,[163] i descriuen les experiències de ser esclaus del propi poder.[163][164] El procés de madurea es descriu com la possibilitat de vore més allà de les estretes opcions que la societat oferix als protagonistes. En Els dons (Gifts , 2004), Orrec i Gry es donen conte de que els poders que el seu poble posseïx poden utilisar-se de dos maneres: per al control i el domini, o per a la curació i la criança; este reconeiximent els permet prendre una tercera opció.[165] Esta lluita en l'elecció s'ha comparat en les eleccions que els personages es veuen obligats a prendre en el seu relat curt «Els que s'allunten de Omelas».[165] De la mateixa manera, Ged ajuda a Tenar en Les tombes de Atuan a valorar-se a sí mateixa i a trobar opcions que no hi havia vist,[166][167] lo que la du a deixar les Tombes en ell.[168]

Sistemes polítics

editar

Els sistemes socials i polítics alternatius són un tema recurrent en les seues obres.[169][170] Sobre esta temàtica la crítica ha prestat especial atenció a Els desposseïts i L'eterna tornada a casa,[170] encara que l'autora explora estos temes en atres obres,[170] com en «Els que s'allunten de Omelas».[171] Els desposseïts és una novela anarquista utòpica que, segons la pròpia autora, es va inspirar en anarquistes pacifistes com Piotr Kropotkin, aixina com en la contracultura de les décades de 1960 i 1970.[105] Se li atribuïx el fet de «[rescatar] a l'anarquisme del gueto cultural al que va ser relegat» i d'ajudar a integrar-ho en la corrent intelectual general.[172] L'escritora Kathleen Ann Goonan va senyalar que el treball de li Guin confrontava el «paradigma de l'insularitat cap al sofriment de les persones, atres sers vius i recursos» i analisava «alternatives sostenibles respectuoses en la vida».[169]

Els desposseïts, ambientada en els planetes bessons Urras i Anarres, mostra una societat anarcosocialista planificada que es descriu com una «utopia ambigua». La societat creada pels #colon de Urras és materialmente més pobre que la rica societat de Urras, pero ètica i moralment més alvançada.[173] A diferència de les utopies clàssiques, la societat de Anarres no és perfecta ni estàtica; el protagoniste, Shevek, es troba viajant a Urras per a continuar les seues investigacions. La misogínia i la jerarquia presents en la societat autoritària de Urras no existixen entre els anarquistes, que basen la seua estructura social en la cooperació i la llibertat individual.[173] L'ull de la garza, publicada uns anys despuix de Els desposseïts, va ser descrita com una continuació de l'exploració de la llibertat humana per part de l'autora, a través d'un conflicte entre dos societats de #filosofia opostes: una ciutat habitada per descendents de pacifistes i una ciutat habitada per descendents de criminals.[174]

L'eterna tornada a casa, ambientada en una Califòrnia d'un futur lluntà, examina una societat bèlica, similar a la societat nortamericana actual des de la perspectiva dels kesh, els seus veïns pacifistes. La societat dels kesh ha segut identificada pels estudiosos com una utopia feminista, que Li Guin utilisa per a analisar el paper de la tecnologia.[175] L'acadèmic Warren Rochelle considera que no era «ni un matriarcat ni un patriarcat: els hòmens i les dònes simplement ho són».[176] «Els que s'allunten de Omelas», una paràbola que descriu una societat en la que la riquea, la felicitat i la seguritat generals s'obtenen a costa de la misèria contínua d'un únic chiquet, també ha segut interpretada com una crítica de la societat nortamericana actual.[177][178] El nom del món és Bosc aborda la forma en que l'estructura de la societat afecta al mig ambient natural; en la novela els natius del planeta de Athshe han adaptat la seua forma de vida a l'ecologia del planeta.[46] La societat humana colonizadora, en canvi, es descriu com a destructiva i indiferent; en descriure-la, l'autora també va criticar el colonialisme i l'imperialisme, impulsat en part pel seu desgrat per l'intervenció dels Estats Units en la guerra de Vietnam.[45][46][179]


Descriu atres estructures socials en obres com el conjunt de relats Quatre camins cap al perdó i el relat «Música Antiga i les dònes esclaves», descrit ocasionalment com un «quint camí cap al perdó».[180] Ambientats en l'univers Hainish, els cinc relats examinen la revolució i la reconstrucció en una societat esclavista.[181][182] Segons Rochelle, els relats examinen una societat que té el potencial de construir una «comunitat verdaderament humana», possible gràcies al reconeiximent per part del Ekumen dels esclaus com a sers humans, oferint-los aixina la perspectiva de la llibertat i la possibilitat de l'utopia, conseguida per mig de la revolució.[183] L'esclavitut, la justícia i el paper de la dòna en la societat també es tracten en la série Anals de la Costa Oest.[184][185]

Acolliment, reconeiximents i llegat

editar

Li Guin va rebre un ampli reconeiximent despuix de la publicació de La mà esquerra de l'obscuritat en 1969 i en la década de 1970 es trobava entre els escritors més coneguts del gènero.[121][26] Es varen vendre millons d'eixemplars dels seus llibres i es varen traduir a més de 40 idiomes; alguns seguixen en circulació moltes décades despuix de la seua primera publicació.[84][5][186] El seu treball va rebre una intensa atenció del món acadèmic; li l'ha descrit com la «principal escritora tant de fantasia com de ciència ficció» dels anys 1970,[187] l'escritora de ciència ficció més debatuda dels anys 1970,[188] i, a lo llarc de la seua carrera, tan intensament estudiada com Philip K. Dick.[26] En un obituario, Jo Walton va declarar que Li Guin «era tan bona que la corrent principal de la societat ya no podia ignorar la ciència ficció».[42] Segons l'acadèmica Donna White, Li Guin va ser «una de les principals veus de les lletres nortamericanes», l'obra de les quals va ser objecte de numerosos volums de crítica lliterària, més de doscents artículs acadèmics i un bon número de tesis.[121]


Una característica molt poc comuna de li Guin va ser que va rebre el seu major reconeiximent per les seues primeres obres, que seguixen sent les més populars;[101] en 2018 un comentariste apreciava en les seues obres posteriors una «tendència cap al didacticismo»,[5] i en un artícul en The Guardian John Clute va declarar que les seues obres tardanes «adolixen de la necessitat que ella sense dubte va sentir de parlar responsablement a la seua gran audiència sobre coses importants; un artiste responsable pot ser un artiste carregat d'una corona d'espines».[84] Per supost no totes les seues obres varen rebre un acolliment positiu; La rosa dels vents va ser una de les obres que va tindre una reacció mixta i The Encyclopedia of Science Fiction va descriure L'ull de la garza com «una faula política excessivament diagramática la simplicitat de la qual translúcida s'acosta a la autoparodia».[26] Inclús l'aclamada per la crítica La mà esquerra de l'obscuritat, ademés de la crítica de les feministes,[189] va ser descrita per Alexei Panshin com un «rotunt fracàs».[40]

El diari Los Angeles Claves va comentar en 2009 que despuix de la mort d'Arthur C. Clarke Li Guin va ser «possiblement l'escritora de ciència ficció més aclamada del planeta» i la va descriure com a «pionera» de la lliteratura per a jóvens.[101] En un obituario, Clute afirmava que l'autora «va presidir la ciència ficció nortamericana durant casi mig sigle» i la va descriure com un autor de «primer orde».[84] En 2016 The New York Claves la va descriure com «la més gran escritora viva de ciència ficció d'Estats Units».[190] Els elogis a li Guin es varen centrar en freqüència en els temes socials i polítics que explora la seua obra,[191] i en la seua calitat narrativa; el crític lliterari Harold Bloom la va descriure a li Guin com una «estilista exquisita» i considerava que en les seues obres «cada paraula estava exactament en el seu lloc i cada frase o llínea tenia rellevància». Segons Bloom, Li Guin era una «visionària que s'oponia a tota brutalitat, discriminació i explotació».[169] Abans d'una entrevista que li va realisar en 2008, la revista Vice la va descriure com l'autora de «alguns dels contes més alucinants [de ciència ficció] i de fantasia dels últims 40 anys».[11]


Els seus colegues autors també varen elogiar la seua obra. Despuix de la mort de l'autora en 2018 Michael Chabon es va referir a ella com «la més gran escritora nortamericana de la seua generació» i va dir que ella li havia «sorprés en el poder d'una imaginació sense llímits».[169][192] Margaret Atwood va alabar la seua «expressió sana, inteligent, astuta i lírica» i va escriure en The Washington Post que l'injustícia social va ser una poderosa motivació en la vida de li Guin.[193] Joyce Carol Oates va destacar el seu «franc sentit de la justícia, la decència i el sentit comú» i la va considerar «una de les grans escritores nortamericanes i una artista visionària l'obra de la qual perdurarà per molt temps».[169] China Miéville la va descriure com un «colós lliterari» i que era una «escritora d'intensa serietat ètica i inteligència, d'ingeni i fúria, de política radical, de subtilea, de llibertat i anhel».[169]

Premis i reconeiximents

editar

Va rebre numerosos guardons lliteraris. Va guanyar huit Premis Hugo de vintissís nominacions i sis Premis Nébula de díhuit nominacions, inclosos quatre a la millor novela de sis nominacions, més que qualsevol atre escritor.[194][195] Va guanyar vintiquatre Premis Locus,[194] un guardó que s'obté per votació dels subscriptors de la revista Locus,[196] lo que (fins a l'edició de 2019) la situa en tercer lloc en el total de guanyadors, aixina com en segon lloc darrere de Neil Gaiman pel número de premis per obres de ficció.[197] En la categoria de millor novela va guanyar cinc Locus, quatre Nébula, dos Hugo i un Premie Mundial de Fantasia, premis que també va guanyar en les categories de relats curts.[89][194] La seua tercera novela de la série Terramar, La costa més lluntana, va guanyar en 1973 el Premi Nacional del Llibre en la categoria de Lliteratura jovenil,[198] i va ser finaliste de dèu Mythopoeic Awards (premis mitopoeicos), nou d'ells en la categoria de Fantasia i un en Erudición.[194] La seua recopilació de 1996, Unlocking the Air and Other Stories, va ser finalista del Premi Pulitzer en la categoria de Ficció de 1997.[199] També va ser guanyadora de tres Premis James Tiptree Jr. i tres Premis Júpiter.[194] Va obtindre el seu últim premi Hugo un any despuix de la seua mort, per una edició completa de la série Terramar, ilustrada per Charles Vess; el mateix volum també va guanyar un premi Locus.[194]


Va obtindre numerosos reconeiximents i guardons per les seues contribucions a la ficció especulativa. La Societat Mundial de Ciència Ficció li va otorgar el Premi Gandalf Grand Master en 1979.[194] La Science Fiction Research Association li va otorgar la seua Pilgrim Award en 1989 per les seues «contribucions acadèmiques de tota una vida a la ciència ficció i la fantasia».[194] En la Convenció Mundial de Fantasia de 1995 se li va otorgar el Premi Mundial de Fantasia al Conjunt de la seua Obra, un reconeiximent del jurat pel seu destacat servici al món de la fantasia.[194][200] Va ser incorporada al Saló de la Fama de la Ciència Ficció i la Fantasia en 2001.[201][202] l'Associació d'escritors de ciència ficció i fantasia d'Estats Units la va nomenar el seu vigèsim Gran Mestre en 2003: va ser la segona i, fins a l'edició de 2020, una de les tan sol sis dònes en rebre eixe honor.[203][204][205] En 2013 l'Universitat de Califòrnia en Riverside li va otorgar el Premi Eaton pels seus guanys de tota una vida en el camp de la ciència ficció.[194][206]

Plantilla:Multimèdia externa

Encara que és més coneguda per les seues obres de ciència ficció i fantasia, també va rebre guardons en reconeiximent a les seues contribucions a la lliteratura en general. En abril de 2000 la Biblioteca del Congrés d'Estats Units la va nomenar «Llegenda viva» en la categoria d'Escritors i Artistes per les seues importants contribucions al patrimoni cultural d'Estats Units.[207][208] l'American Library Association li va otorgar el Premi Margaret Edwards en 2004 i la va designar per a que donara la conferència anual May Hill Arbuthnot;[209][210] este premi reconeix a un escritor i a una obra en particular i en l'edició de 2004 el comité va valorar els quatre primers volums de Terramar, La mà esquerra de l'obscuritat i El lloc del començ.[209] La Library of America va publicar una colecció de les seues obres en 2016, un honor que rara volta es concedix a escritors vius.[190] La National Book Foundation li va otorgar la Medalla per Contribució Distinguida a les Lletres Nortamericanes en 2014, considerant que havia «desafiat les convencions de la narrativa, el llenguage, el caràcter i el gènero i transcendit les fronteres entre la fantasia i el realisme per a forjar nous camins per a la ficció lliterària».[211][212] l'Acadèmia Nortamericana de les Arts i les Lletres la va nomenar membre en 2017.[213][24]

Llegat i influència

editar

Va eixercir una influència considerable en el món de la ficció especulativa; l'escritora Jo Walton va afirmar que Li Guin va eixercitar un paper important tant en l'expansió del gènero com en ajudar als escritors d'este camp per a conseguir el reconeiximent de la corrent principal de la lliteratura.[42][214][215] Els llibres de Terramar varen demostrar un notable impacte, inclús fora del camp de la lliteratura. Margaret Atwood considera que Un mac de Terramar és una de les «fonts» de la lliteratura fantàstica,[216] i escritors moderns han atribuït al llibre l'idea d'una «escola de macs» que més tart es va fer famosa per la série de llibres de Harry Potter[217] i en la popularisació del personage d'un chiquet mac, també present en Harry Potter.[218] L'idea de que els noms poden eixercir poder és una de les característiques de la série Terramar; alguns crítics han sugerit que esta idea va inspirar a Hayao Miyazaki en la seua película de 2001 El viage de Chihiro.[219]


Li Guin va inventar el terme «ansible» per a un dispositiu de comunicació interestelar instantànea en 1966; el nom va ser adoptat posteriorment per atres escritors, com Orson Scott Card en la Saga de Ender i Neil Gaiman en un guion per a un episodi de Doctor Who.[220] Suzanne Reid en el seu llibre Presenting Ursula K. Li Guin (1997) afirma que en l'época en que es va escriure La mà esquerra de l'obscuritat les idees de li Guin sobre l'androginia eren excepcionals no solament en l'àmbit de la ciència ficció, sino en la lliteratura en general.[41] Esta novela ha segut objecte de numerosos estudis; en el seu anàlisis d'esta obra, el crític lliterari Harold Bloom va escriure: «Li Guin, de la mateixa manera que Tolkien, ha elevat la fantasia a la categoria d'alta lliteratura, en els nostres temps»,[221] i la va incloure en el seu The Western Cànon: The Books and School of the Ages (1994) com un dels llibres, en la seua concepció de les obres artístiques, que han segut importants i influents en la cultura occidental.[222] Esta opinió va ser compartida per la revista lliterària The Paris Review, que va senyalar que «Cap obra va fer més per a derribar les convencions del gènero que La mà esquerra de l'obscuritat»,[93] mentres que White va considerar que era una de les obres fonamentals de la ciència ficció, tan important com Frankenstein (1818) de Mary Shelley.[40]


Els analistes també han considerat que l'autora també va influir en el camp de la lliteratura en general. L'activista, escritora, crítica lliterària i acadèmica nortamericana Elaine Showalter, considerada una de les «mares fundadores» de la crítica lliterària feminista, va declarar que Li Guin «va marcar la senda com a escritor per a que les dònes abandonaren el silenci, la por i el dubte»,[169] mentres que l'acadèmic Brian Attebery va manifestar que «[Li Guin] nos va inventar: als crítics de ciència ficció i fantasia com yo, pero també als poetes i ensagistes i als escritors de llibres ilustrats i novelistes».[169] La crítica lliterària de la pròpia Li Guin també va demostrar ser influent; el seu ensaig de 1973 «De Elfland a Poughkeepsie» va provocar un renovat interés en l'obra de Kenneth Morris i a la publicació d'una novela pòstuma d'este autor galés.[223] També va contribuir a dur la ficció especulativa a la corrent principal de la lliteratura recolzant als periodistes i als professionals que estudiaven el gènero.[214]

Varis autors destacats reconeixen l'influència de li Guin en les seues pròpies obres. Jo Walton va escriure que «la seua forma de vore el món va tindre una gran influència en mi, no només com a escritor sino com ser humà».[42] Entre atres escritors influenciats per l'autora es troben David Mitchell, Neil Gaiman, Algis Budrys, Kathleen Ann Goonan, Iain Banks o Salman Rushdie.[169][93][101] Mitchell, autor de llibres com L'atles dels núvols (Cloud Atles, 2004), va dir que Un mac de Terramar va eixercir una forta influència en ell, i en una entrevista va afirmar que va sentir el desig de «manejar les paraules en el mateix poder que Ursula Li Guin».[224] La cineasta Arwen Curry va mamprendre la producció d'un documental sobre Li Guin en 2009, filmant «dotzenes» d'hores d'entrevistes en l'autora i en molts atres escritors i artistes que s'han inspirat en ella; Curry va llançar una exitosa campanya de finançació colectiva per a terminar el documental a principis de 2016, despuix d'obtindre una subvenció del Fondo Nacional per a les Humanitats.[225]

Adaptacions de les seues obres

editar

Algunes de les seues obres han segut adaptades per a la ràdio,[226][227] el cine, la televisió i el teatre. La seua novela La roda celest (The Lathe of Heaven, 1971) s'ha dut al cine en dos ocasions, en un telefilme de 1979 per a la WNET,[228] en la participació de li Guin, i posteriorment en 2002 per a l'A&I Network;[229] en una entrevista de 2008 Li Guin va dir que considerava la versió de 1979 com «l'única bona adaptació al cine» de les seues obres fins a la data.[11] A principis dels anys 1980 Hayao Miyazaki li va propondre la realisació d'una adaptació animada de Terramar; l'escritora, que no estava familiarizada en el seu treball ni en l'anime en general, inicialment va rebujar l'oferta, pero posteriorment va acceptar despuix de vore El meu veí Totoro (Tonari no Totoro, 1988) per sugerència de la seua amiga Vonda N. McIntyre.[230] El tercer i quart llibre de Terramar es varen utilisar com a base per a la realisació de la película d'animació Contes de Terramar (Gedo Senki), estrenada en 2006. La película no la va dirigir Hayao Miyazaki, sino el seu fill Gorō, alguna cosa que va decepcionar a li Guin; l'escritora va ser positiva sobre l'estètica de la película, indicant que «gran part era bella», pero va ser crítica en el seu sentit moral i el seu us de la violència física, en particular l'utilisació d'un vilà la mort del qual va determinar el desenllaç de la película.[230] En 2004 Sci-Fi Channel va adaptar els dos primers llibres de la trilogia de Terramar en la miniserie de dos episodis La llegenda de Terramar;[231] Li Guin va ser molt crítica en la miniserie, considerant que estava «molt llunt de la Terramar que yo imaginava» i va rebujar l'utilisació d'actors blancs per als seus personages de pell roja, marró o negra.[232]


La mà esquerra de l'obscuritat va ser adaptada per a teatre en 1995 pel Lifeline Theatre de Chicago. El crític del Chicago Reader Jack Helbig va dir que la «adaptació és inteligent i ben realisada pero en última instància insatisfactòria», degut en gran mida a que és extremadament difícil condensar una complexa novela de 300 pàgines en una presentació de dos hores en l'escenari.[233] «Paraisos perduts» (novela curta inclosa en El natalici del món i atres relats) va ser adaptada en una òpera, composta per Stephen A. Taylor dins del programa operístic de l'Universitat d'Illinois,[234][235] en llibret atribuït tant a Kate Gale[236] com a Marcia Johnson;[234] creada en 2005,[236] l'òpera es va estrenar en abril de 2012.[234][237] Li Guin va descriure el treball com una «bella òpera» en una entrevista i va expressar la seua esperança de que fora represa per atres productors i també que estava més satisfeta en les versions teatrals, inclosa la de Paraisos perduts, que en les adaptacions a la pantalla de la seua obra fins a eixa data.[235] En 2013, el Portland Playhouse i el Hand2Mouth Theatre varen produir una obra basada en La mà esquerra de l'obscuritat, dirigida i adaptada per Jonathan Walters, en text de John Schmor; l'obra es va estrenar el 2 de maig de 2013 en Portland, Oregó.[238]

Referències

editar
  1. ↑ Li Guin, Ursula K.. «How to pronounce em». Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2013. Consultat el 23 de giner de 2018.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 White, 1999, p. 2.
  3. ↑ «Ursula Li Guin’s Speculative Anthropology: Thick Description, Historicity and Science Fiction».Theory, Culture & Society.40(7-8)
    119–140.ISSN 0263-2764.doi:10.1177/02632764211051780.Consultat el 2024-05-15.
  4. ↑ 4,0 4,1 Spivack, 1984a, p. 1.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Ursula K. Li Guin, Acclaimed for Her Fantasy Fiction, Is Dead at 88». The New York Claves. Consultat el 20 de decembre de 2019.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Cummins, 1990, p. 2.
  7. ↑ (1962).«Anthropology and Sociology: Theodora Kroeber. Ishi in Two Worlds: A Biography of the Last Wild Indian in North America».The Annals of the American Academy of Political and Social Science.340(1)
    164-165.doi:10.1177/000271626234000162.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Spivack, 1984a, p. 2.
  9. ↑ Kroeber, Theodora (1970). Alfred Kroeber; a Personal Configuration, University of Califòrnia Press, p. 287. ISBN 978-0-520-01598-2.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Spivack, 1984a, pp. 2-3.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 «Ursula K. Li Guin».Vice.Consultat el 20 de decembre de 2019.
  12. ↑ Cummins, 1990, p. 3.
  13. ↑ 13,0 13,1 Reid, 1997, p. 5.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Spivack, 1984a, p. 3.
  15. ↑ 15,0 15,1 Reid, 1997, pp. 5-7.
  16. ↑ Brown, Jeremy K. (2013). «Timeline», Ursula K. Li Guin, Infobase Learning. ISBN 978-1-4381-4937-0.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 «Ursula K. Li Guin (1929-2018)». Locus Magazine. Consultat el 21 de decembre de 2019.
  18. ↑ «Ursula K. Li Guin: an anthropologist of other worlds».Nature.555(7694)
    29–29.doi:10.1038/d41586-018-02439-7.Consultat el 2024-05-15.
  19. ↑ White, 1999, pp. 1-3.
  20. ↑ «I Am a Woman Writer; I Am a Western Writer: An Interview with Ursula Li Guin».The Kenyon Review.17(3)
    192-205.
  21. ↑ «O.S. author Ursula K. Li Guin dies at 88: family». Reuters. Consultat el 21 de decembre de 2019.
  22. ↑ «Ursula K. Li Guin Tribute».Locus Magazine.Consultat el 16 de setembre de 2018.
  23. ↑ «Remembering Ursula K. Li Guin». Oregon Public Broadcasting. Archivat des d'el original, el 17 de setembre de 2018. Consultat el 16 de setembre de 2018.
  24. ↑ 24,0 24,1 «Beloved Fantasy Author Ursula Li Guin Dead at 88». Huffington Post. Consultat el 20 de decembre de 2019.
  25. ↑ 25,0 25,1 «Ursula K. Li Guin: The Complete Orsinia». Library of America. Consultat el 24 de decembre de 2019.
  26. ↑ 26,00 26,01 26,02 26,03 26,04 26,05 26,06 26,07 26,08 26,09 26,10 26,11 Nicholls y Clute, 2020.
  27. ↑ Reid, 1997, p. 6.
  28. ↑ 28,0 28,1 White, 1999, p. 45.
  29. ↑ 29,0 29,1 Erlich, 2009, p. 25.
  30. ↑ White, 1999, pp. 45, 123.
  31. ↑ Cummins, 1990, p. 68.
  32. ↑ Cadden, 2005, pp. 80-81.
  33. ↑ White, 1999, pp. 9, 123.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 White, 1999, pp. 44-45.
  35. ↑ Spivack, 1984a, p. 9.
  36. ↑ Li Guin, 1978, p. 128.
  37. ↑ 37,0 37,1 White, 1999, p. 10.
  38. ↑ Cadden, 2005, p. xi.
  39. ↑ Cummins, 1990, pp. 8, 22.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 40,5 White, 1999, pp. 45-50.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Reid, 1997, pp. 51-56.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 «Bright the Hawk's Flight on the Empty Sky: Ursula K. Li Guin». Tor.com. Consultat el 24 de decembre de 2019.
  43. ↑ White, 1999, pp. 45-50, 54.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 44,5 «Ursula K. Li Guin».Salon.com.Consultat el 19 de decembre de 2019.
  45. ↑ 45,0 45,1 Spivack, 1984a, pp. 70-71.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 Cummins, 1990, pp. 87-90.
  47. ↑ Spivack, 1984a, pp. 26-27.
  48. ↑ White, 1999, pp. 14-15.
  49. ↑ (2008) Conversations with Ursula K. Li Guin, University Press of Mississippi, p. xxiii.
  50. ↑ Spivack, 1984a, pp. 74-75.
  51. ↑ White, 1999, pp. 46-47.
  52. ↑ Spivack, 1984a, p. 94.
  53. ↑ Li Guin, 1978, p. 31.
  54. ↑ White, 1999, pp. 50, 54.
  55. ↑ Cummins, 1990, p. 4.
  56. ↑ Spivack, 1984a, pp. 109-116.
  57. ↑ White, 1999, p. 124.
  58. ↑ Spivack, 1984a, p. 106.
  59. ↑ Spivack, 1984a, pp. 100, 114.
  60. ↑ 60,0 60,1 White, 1999, p. 111.
  61. ↑ Spivack, 1984a, p. 125.
  62. ↑ «A Left-Handed Commencement Address». American Rhetoric. Consultat el 21 de decembre de 2019.
  63. ↑ «Top 100 Speeches of the 20th Century by Rank». American Rhetoric. Consultat el 21 de decembre de 2019.
  64. ↑ Li Guin, Ursula K. (1989). Dancing at the Edge of the World, Grove Press, p. v. ISBN 978-0-8021-3529-2.
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 Cadden, 2005, pp. 114-115.
  66. ↑ 66,0 66,1 Cadden, 2005, pp. 115-116.
  67. ↑ 67,0 67,1 Bernardo y Murphy, 2006, p. 170.
  68. ↑ Spivack, 1984a, pp. 116-117.
  69. ↑ White, 1999, pp. 107-111.
  70. ↑ Cadden, 2005, pp. 80-81, 97.
  71. ↑ 71,0 71,1 «The Danse of Nonviolent Subversion in Li Guin's Hainish Cycle».The New York Review of Science Fiction.(345)
  72. ↑ Thomas, P. L. (2013). Science Fiction and Speculative Fiction: Challenging Genres, Springer Science & Business Media, p. 89. ISBN 978-94-6209-380-5.
  73. ↑ Cadden, 2005, pp. 37-38.
  74. ↑ «Review: The Works of Ursula K. Li Guin, Sublim World Builder». The Wall Street Journal. Consultat el 4 de giner de 2020.
  75. ↑ Kroeber Li Guin, Úrsula (2000). El relat (en espanyol), Planeta mexicana. ISBN 844500977X.
  76. ↑ «Past Forward». The Washington Post. Consultat el 4 de giner de 2020.
  77. ↑ «The Queen of Quinkdom». The New York Review of Books. Consultat el 4 de giner de 2020.
  78. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  79. ↑ 79,0 79,1 Lindow, 2012, p. 205.
  80. ↑ «A Definitive Collection that Defies Definition: Li Guin's Hainish Novels & Stories».Tor.com.Consultat el 4 de giner de 2020.
  81. ↑ «The princess with flaming hair». The Guardian. Consultat el 4 de giner de 2020.
  82. ↑ 82,0 82,1 «A new island of stability: Ursula Li Guin's Annals of the Western Shore».Tor.com.Consultat el 4 de giner de 2020.
  83. ↑ «Nebula Awards 2009». Science Fiction Awards Database. Locus Magazine. Consultat el 4 de giner de 2020.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 84,3 «Ursula K Li Guin obituary». The Guardian. Consultat el 4 de giner de 2020.
  85. ↑ «Dreams Must Explain Themselves by Ursula K Li Guin review - writing and the feminist fellowship». The Guardian. Consultat el 24 de decembre de 2019.
  86. ↑ White, 1999, p. 1.
  87. ↑ «The Diary of the Rose». Science Fiction and Fantasy Writers of America. Consultat el 4 de giner de 2020.
  88. ↑ «The Literary Prize for the Refusal of Literary Prizes». The Paris Review. Consultat el 4 de giner de 2020.
  89. ↑ 89,0 89,1 «How to turn down a prestigious literary prize - a winner's guide to etiquette». The Guardian. Consultat el 4 de giner de 2020.
  90. ↑ Li Guin, Ursula K. (2017). No Clave to Spare, Houghton Mifflin Harcourt, pp. 60-61. ISBN 978-1-328-66159-3.
  91. ↑ Li Guin, Ursula K. (2004). The Wave in the Mind: Talks and Essays on the Writer, the Reader, and the Imagination, Shambhala Publications, p. 55. ISBN 1590300068.
  92. ↑ «The magician». The Guardian. Consultat el 4 de giner de 2020.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 93,3 93,4 93,5 93,6 «Interviews: Ursula K. Li Guin, The Art of Fiction».The Paris Review.(206)
  94. ↑ «Li Guin accuses Authors Guild of 'deal with the devil'». The Guardian. Consultat el 5 de giner de 2020.
  95. ↑ «My letter of resignation from the Authors Guild». Ursula K. Li Guin original site archive. Consultat el 5 de giner de 2020.
  96. ↑ «Ursula K Li Guin launches broadside on Amazon's 'sell it fast, sell it cheap' policy». The Guardian. Consultat el 5 de giner de 2020.
  97. ↑ «Writers unite in campaign against 'thuggish' Amazon». The Guardian. Consultat el 5 de giner de 2020.
  98. ↑ 98,0 98,1 «Interview: Ursula K. Li Guin». About.com Sci-Fi / Fantasy. Archivat des d'el original, el 18 de novembre de 2012.
  99. ↑ «A Wizard of Earthsea: Reader's Guide - About the Author». The Big Read. National Endowment for the Arts. Archivat des d'el original, el 5 de febrer de 2020. Consultat el 6 de giner de 2020.
  100. ↑ «Ursula K. Li Guin: Still Battling the Powers That Be».Wired.Consultat el 6 de giner de 2020.
  101. ↑ 101,0 101,1 101,2 101,3 «Ursula K. Li Guin's work still resonates with readers». Los Angeles Claves. Consultat el 6 de giner de 2020.
  102. ↑ White, 1999, p. 71.
  103. ↑ 103,0 103,1 103,2 Spivack, 1984a, pp. 4-5.
  104. ↑ (1924).«Leaves from the Golden Bough».Nature.114(2876)
    854-855.doi:10.1038/114854b0.
  105. ↑ 105,0 105,1 «Chronicles of Earthsea: Edited Transcript of Li Guin's Online Q&A». The Guardian. Consultat el 6 de giner de 2020.
  106. ↑ (1987) J G Frazer: His Life and Work, Cambridge University Press, p. 124. ISBN 978-0-521-34093-9.
  107. ↑ 107,0 107,1 Spivack, 1984a, pp. 5-6.
  108. ↑ White, 1999, pp. 12, 17.
  109. ↑ 109,0 109,1 Cummins, 1990, pp. 28-29.
  110. ↑ 110,0 110,1 110,2 White, 1999, p. 17.
  111. ↑ Bernardo y Murphy, 2006, pp. 100-103.
  112. ↑ White, 1999, p. 24.
  113. ↑ White, 1999, pp. 88-89.
  114. ↑ 114,0 114,1 Spivack, 1984a, pp. 6-8.
  115. ↑ Cummins, 1990, pp. 9-10.
  116. ↑ Cummins, 1990, pp. 25-26.
  117. ↑ White, 1999, pp. 51-55.
  118. ↑ Slusser, 1976, pp. 31-36.
  119. ↑ Cummins, 1990, pp. 33-34.
  120. ↑ White, 1999, p. 18.
  121. ↑ 121,0 121,1 121,2 121,3 121,4 121,5 White, 1999, pp. 1-2.
  122. ↑ «The Real and Unreal: Ursula K. Li Guin, American Novelist». Bookslut. Archivat des d'el original, el 20 de giner de 2017. Consultat el 20 de giner de 2020.
  123. ↑ (1981).«The Good Witch of the West».Children's Literature.The Johns Hopkins University Press.9
    185-190.doi:10.1353/chl.0.0112.
  124. ↑ 124,0 124,1 Cadden, 2005, p. 96.
  125. ↑ Cadden, 2005, pp. 1-2.
  126. ↑ 126,0 126,1 Spivack, 1984b.
  127. ↑ Landon, Brooks (2014). Science Fiction After 1900: From the Steam Man to the Stars, Taylor & Francis, p. 177. ISBN 978-1-136-76118-8.
  128. ↑ (1994).«NoWhere Man: Towards a Poetics of Post-Utopian Characterization».Science Fiction Studies.21(2)
    141-154.
  129. ↑ «Tingues Authors on the 'Hard' vs. 'Soft' Science Fiction Debat». Tor.com. Consultat el 20 de giner de 2020.
  130. ↑ 130,0 130,1 130,2 Cummins, 1990, pp. 5, 66-67.
  131. ↑ Cummins, 1990, pp. 12-13.
  132. ↑ Cummins, 1990, p. 5.
  133. ↑ Reid, 1997, pp. 20-25.
  134. ↑ Cummins, 1990, pp. 76-81.
  135. ↑ Cadden, 2005, p. 92.
  136. ↑ Cadden, 2005, pp. 92-93.
  137. ↑ Kuznets, 1985.
  138. ↑ Bernardo y Murphy, 2006, p. 92.
  139. ↑ (2009) Women in Science Fiction and Fantasy, Greenwood Press, pp. 9, 120. ISBN 978-0-313-33589-1.
  140. ↑ 140,0 140,1 Cummins, 1990, pp. 74-77.
  141. ↑ Spivack, 1984a, pp. 44-50.
  142. ↑ Cummins, 1990, p. 171.
  143. ↑ Lothian, 2006, pp. 380-383.
  144. ↑ 144,0 144,1 Cummins, 1990, pp. 78-85.
  145. ↑ 145,0 145,1 White, 1999, pp. 70-77.
  146. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  147. ↑ (1993).«From Master to Brother: Shifting the Balanç of Authority in Ursula K. Li Guin's Farthest Shore and Tehanu».Children's Literature.21(1)
    43-65.doi:10.1353/chl.0.0516.
  148. ↑ «Gender and glaciers: Ursula Li Guin's The Left Hand of Darkness».Tor.com.Consultat el 30 de giner de 2020.
  149. ↑ Ketterer, David (2004). Flashes of the Fantastic: Selected Essays from the War of the Worlds, Greenwood Publishing Group, pp. 80-81. ISBN 978-0-313-31607-4.
  150. ↑ Cadden, 2005, p. 106.
  151. ↑ «The Last Dragon of Earthsea».Children's Literature in Education.34(3)
    183-193.doi:10.1023/A:1025390102089.
  152. ↑ (2006).«Taking Different Roads to the City: The Development of Ursula K. Li Guin's Young Adult Novels».Extrapolation.47(3)
    427-444.doi:10.3828/extr.2006.47.3.7.
  153. ↑ Cummins, 1990, p. 24.
  154. ↑ 154,0 154,1 Cummins, 1990, p. 22.
  155. ↑ Tymn, 1981, p. 30.
  156. ↑ Cummins, 1990, p. 9.
  157. ↑ Cadden, 2005, p. 80.
  158. ↑ Bernardo y Murphy, 2006, p. 97.
  159. ↑ 159,0 159,1 Cadden, 2005, p. 91.
  160. ↑ Bernardo y Murphy, 2006, p. 99.
  161. ↑ Cadden, 2005, pp. 99-100.
  162. ↑ White, 1999, pp. 34-35.
  163. ↑ 163,0 163,1 (2006).«Wild Gifts: Anger management and moral development in the fiction of Ursula K. Li Guin and Maurice Sendak».Extrapolation.47(3)
    453-454.doi:10.3828/extr.2006.47.3.8.
  164. ↑ (2015).«Hybridity, Third Spaces and Identities in Ursula Li Guin's Voices».Mousaion.33(2)
  165. ↑ 165,0 165,1 (2006).«Choosing to be Human: American romantic/pragmatic rhetoric in Ursula K. Li Guin's teaching novella, Gifts».Extrapolation.48(1)
    88-91.
  166. ↑ Bernardo y Murphy, 2006, pp. 109-110.
  167. ↑ Cummins, 1990, pp. 38-39.
  168. ↑ Cummins, 1990, p. 49.
  169. ↑ 169,0 169,1 169,2 169,3 169,4 169,5 169,6 169,7 169,8 «Fellow writers remember Ursula K. Li Guin, 1929–2018». Library of America. Consultat el 27 de giner de 2020.
  170. ↑ 170,0 170,1 170,2 White, 1999, pp. 81-83.
  171. ↑ Rochelle, 2008, pp. 414-415.
  172. ↑ (2007).«Postmodern Anarchism in the Novels of Ursula K. Li Guin».SubStance.13(36)
  173. ↑ 173,0 173,1 White, 1999, pp. 86-89.
  174. ↑ Rochelle, 2008, p. 415.
  175. ↑ White, 1999, pp. 96-100.
  176. ↑ Rochelle, 2008, pp. 415-416.
  177. ↑ Spivack, 1984a, p. 159.
  178. ↑ Rochelle, 2008, p. 414.
  179. ↑ Reid, 1997, pp. 58-60.
  180. ↑ Cadden, 2005, p. 38.
  181. ↑ «The Danse of Nonviolent Subversion in Li Guin's Hainish Cycle».The New York Review of Science Fiction.(346)
  182. ↑ Rochelle, 2001, p. 153.
  183. ↑ Rochelle, 2001, pp. 159-160.
  184. ↑ (2011).«Restorative Justice Scripts in Ursula K. Li Guin's Voices».Children's Literature in Education.42
    33-43.doi:10.1007/s10583-010-9118-8.
  185. ↑ «Farsickness, Homesickness in The Found and the Lost by Ursula K. Li Guin».Tor.com.Consultat el 31 de giner de 2020.
  186. ↑ Iannuzzi, Giulia (2019). Un laboratori vaig donar fantastici libri. Riccardo Entanca intellettuale, editore, traduttore. En un'appendice vaig donar lettere inedite a retor vaig donar Luca G. Manenti (en it), Solfanelli, pp. 93-102. ISBN 978-88-3305-103-1.
  187. ↑ Tymn, 1981, p. 363.
  188. ↑ (2014) Science Fiction: The 100 Best Novels, Orion Publishing Group. ISBN 978-1-4732-0807-0.
  189. ↑ White, 1999, p. 5.
  190. ↑ 190,0 190,1 «Ursula Li Guin Has Earned a Rare Honor. Just Don't Call Her a Sci-Fi Writer». The New York Claves. Consultat el 27 de giner de 2020.
  191. ↑ Booker, M. Keith (2009). The Science Fiction Handbook, John Wiley & Sons, pp. 159-160. ISBN 978-1-4443-1035-1.
  192. ↑ «Li Guin’s Subversive Imagination». The Paris Review. Consultat el 27 de giner de 2020.
  193. ↑ «Margaret Atwood: We lost Ursula Li Guin when we needed her most». The Washington Post. Consultat el 27 de giner de 2020.
  194. ↑ 194,00 194,01 194,02 194,03 194,04 194,05 194,06 194,07 194,08 194,09 «Ursula K. Li Guin». Science Fiction Awards Database. Locus Magazine. Consultat el 27 de giner de 2020.
  195. ↑ «Nebula Awards by the Numbers». Consultat el 27 de giner de 2020.
  196. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  197. ↑ «Locus Awards Tallies». Locus Magazine. Consultat el 26 de febrer de 2019.
  198. ↑ «The Farthest Shore: Winner, National Book Awards 1973 for Children's Books». National Book Foundation. Consultat el 27 de giner de 2020.
  199. ↑ «Finalist: Unlocking the Air and Other Stories, by Ursula K. LeGuin». The Pulitzer Prizes. Consultat el 27 de giner de 2020.
  200. ↑ «Award Winners». World Fantasy Convention. Consultat el 27 de giner de 2020.
  201. ↑ «Science Fiction and Fantasy Hall of Fame: All Hall of Fame Members». Museum of Pop Culture. Consultat el 27 de giner de 2020.
  202. ↑ «2001 Inductees». Science Fiction and Fantasy Hall of Fame. Mid American Science Fiction and Fantasy Conventions. Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2013. Consultat el 18 de decembre de 2019.
  203. ↑ «Damon Knight Memorial Grand Master». Science Fiction and Fantasy Writers of America (SFWA). Consultat el 27 de giner de 2020.
  204. ↑ «The Night Ursula K. Li Guin Pranked The Patriarchy». Huffington Post. Consultat el 27 de giner de 2020.
  205. ↑ «SFWA Grand Master Award». Science Fiction Awards Database. Locus Magazine. Consultat el 27 de giner de 2020.
  206. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  207. ↑ «Ursula Leguin - Living Legends». Library of Congress. Archivat des d'el original, el 24 de giner de 2018.
  208. ↑ «Living Legends: Americans Honored for Creative Contributions».Library of Congress Information Bulletin.59(5)
  209. ↑ 209,0 209,1 «2004 Margaret A. Edwards Award Winner». Young Adult Library Services Association. American Library Association. Archivat des d'el original, el 19 d'octubre de 2013.
  210. ↑ «May Hill Arbuthnot Honor Lecture Award». Association for Library Service to Children. American Library Association. Consultat el 28 de giner de 2020.
  211. ↑ «Ursula K. Li Guin». National Book Foundation.
  212. ↑ «National Book Foundation to Give Lifetime Achievement Award to Ursula K. Li Guin». Science Fiction and Fantasy Writers of America. Consultat el 28 de giner de 2020.
  213. ↑ «Academy Members». American Academy of Arts and Letters. Consultat el 28 de giner de 2020.
  214. ↑ 214,0 214,1 White, 1999, pp. 3-4.
  215. ↑ Cadden, 2005, pp. xi-xiv, 140-145.
  216. ↑ «Margaret Atwood Chooses 'A Wizard of Earthsea'». The Wall Street Journal. Consultat el 28 de giner de 2020.
  217. ↑ «Classic of the month: A Wizard of Earthsea». The Guardian. Consultat el 28 de giner de 2020.
  218. ↑ «Harry Potter and the boy wizard tradition». The Irish Claves. Consultat el 28 de giner de 2020.
  219. ↑ (2005).«Spirited Away: Film of the fantastic and evolving Japanese folk symbols».Film Criticism.29(3)
    4-27.
  220. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  221. ↑ Bloom, 1987.
  222. ↑ Bloom, Harold (2014). The Western Cànon, Houghton Mifflin Harcourt, p. 564. ISBN 978-0-547-54648-3.
  223. ↑ White, 1999, pp. 16-17.
  224. ↑ «The fantasy that inspired David Mitchell». The Daily Telegraph. Consultat el 29 de giner de 2020.
  225. ↑ «Ursula K Li Guin documentary maker turns to Kickstarter for funds». The Guardian.
  226. ↑ «Episode 1: The Left Hand of Darkness». BBC Radi 4. Consultat el 29 de giner de 2020.
  227. ↑ «Shadow». BBC Radi 4. Consultat el 29 de giner de 2020.
  228. ↑ Plantilla:IMDb títul
  229. ↑ Plantilla:IMDb títul
  230. ↑ 230,0 230,1 «Gedo Senki». Ursula K. Li Guin homepage. Consultat el 29 de giner de 2020.
  231. ↑ Plantilla:IMDb títul
  232. ↑ «A Whitewashed Earthsea: How the Sci Fi Channel wrecked my books». Slate. Consultat el 29 de giner de 2020.
  233. ↑ «Performing Arts Review: The Left Hand of Darkness». Chicago Reader. Consultat el 29 de giner de 2020.
  234. ↑ 234,0 234,1 234,2 «Paradises Lost: opera in two acts». Stephen Andrew Taylor. Consultat el 29 de giner de 2020.
  235. ↑ 235,0 235,1 «Interview: Ursula K. Li Guin».Lightspeed.(29)Consultat el 29 de giner de 2020.
  236. ↑ 236,0 236,1 «Phantoms of the Opera». Poetry Foundation. Consultat el 29 de giner de 2020.
  237. ↑ «Paradises Lost». Ursula K. Li Guin website. Consultat el 29 de giner de 2020.
  238. ↑ «Theater review: 'The Left Hand of Darkness' finds deeply human love on a cold, blue world». Oregon Live. Consultat el 29 de giner de 2020.

Bibliografia

editar
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Bibliografia adicional

editar

Enllaços externs

editar


Referències

editar
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ursula_K._Li_Guin&oldid=966149»