Pampa de Achala

Pampa de Achala (més comunament cridada Achala), és el nom donat a una vasta regió que es troba en el centre de les Serres de Còrdova, ubicades dins de les Serres Pampeanas i situades en el centre-noroest de la República Argentina.

És un àrea escarpada, en escassa vegetació, que es troba a una altitut mija de 2.000 m s. n. m. i posseïx singularitats ecològiques, biològiques, orogràfiques i hidrogràfiques. La regió està protegida per decret provincial N.º361 (31 de març de 1999), i la seua denominació oficial és Reserva Hídrica Provincial Pampa de Achala. Açò es deu a que la regió és capçalera de conca de la gran majoria dels cursos d'aigua que travessen la província, i part de la regió pampeana argentina.

Toponímia

El seu nom prové de la llengua quechua, i es creu que fa referència als habitants originaris de la regió: els comechingones. Segons el diccionari de l'Acadèmia Peruana de la Llengua,achala: s. Abille, adorn per a la roba. Varis térmens quechuas, duen la paraula achala. Un terme molt propenc és achalay: v. Abillar, adornar, acicalar. Segons el diccionari del Dr. González de Holguín, el terme achala no existix com a tal, pero sí trobem achallay i achallay ñichini: Causar alguna cosa, admiració de sí.
En el Ràfol Quechua Santiagueño trobem que el terme Achala fa referència a un lloc obert, espacioso, pero com a exclamació és ¡Que lindo!, ¡Que preciós!, encara que el terme correcte seria Achalay: ¡Achalay! Ampla sumaq!, ¡Ai, que cosa rica!

Podria ensajar-se una hipòtesis fent referència a les penyores que duyen els antics habitants de la regió, per a amortiguar la rigurosidad del clima, o a les característiques geogràfiques de la regió, pero be podria fer referència als habitants d'esta comarca tan particular. Certament no hi ha una certea del significat del terme, sent totes hipòtesis.

Geografia física

Descripció general

La Pampa de Achala es troba en la província de Còrdova (Argentina). Està situada en la regió de les Serres Grans, conformada per la Serra dels Jagants al nort, i les Cims de Achala en el centre i sur. És un àrea escarpada, en chicotetes planicies elevades, d'escassa pendent i sol de característiques rocoses. La seua formació es va originar per l'alçament de la placa tectònica est, per les pressions laterals que la varen dur a la seua quebre, i la seua posterior superposició sobre la placa oest, donant orige a la 'Falla dels Jagants'. En estes chicotetes planicies elevades, es manté i desenrolla un escàs sol, que permet el desenroll de pasturages d'altura, en baix contingut nutritiu, pero suficient per a permetre la cria de ganado. Ademés va donar orige a una intrincada ret hídrica subterrànea que abastix una infinitat d'alvertents.

S'estén entre els 1.500 i 2.790 m s. n. m. Dins d'esta regió, existixen numeroses i profundes quebrades formades per parets verticals d'entre 600 i 800 m en més d'1.000 m d'ample. La més important i coneguda és la Quebrada del Condorito, encara que també existix la Quebrada del Yatán, Quebrada de Batán, Quebrada del Sur, Quebrada de Nono i la Quebrada de Corralejos entre unes atres.

En totes estes quebrades, es formen microclima que permeten el desenroll de casetes, en numeroses endemias (associació d'espècies que no cohabitan en un atre lloc del planeta), dignes d'estudi i observació. No obstant, en general, l'accés a totes estes quebrades, és molt dificultoso, per dos motius principals: el terreny és sumament escarpado, i torna difícil l'accés per a qualsevol tipo de vehícul, i solament a peu, a llom de mula o de cavall, es poden alcançar els llocs d'interés. El segon motiu radica que moltes d'estes àrees, són terrenys privats, per això l'accés està prohibit.

Cartografia

El cerro Els Jagants, llímit nort de la Pampa de Achala en 2.340 m s. n. m.

Intensa nevada en el costat oest del Cerro Champaquí. Llímit sur de la Pampa de Achala.

Existixen numerosos mapes disponibles en Internet de la regió, i poden ser consultats per qualsevol interessat. a%2Fcgi-bin%2Fkmlexport%3Fproject%3Dones%26article%3DPampa_de_Achala&ie=UTF8&t=h&ll=-31.682602,-64.837189&spn=0.560941,0.878906&z=10&source=embed Vista General de la Pampa de Achala. Es pot apreciar la regió com una gran massa rocosa estesa de nort a sur, i travessada per una sola ruta: la ruta provincial N° 34, també coneguda com Camí dels Alts Cims.

Posició, llímits i extensió

La regió comprén el sur del departament Cruz de l'Eix, suroest del departament Punilla, este dels departaments San Alberto i Sant Javier i oest del departament Calamuchita. La Pampa de Achala va ser creada per a protegir la regió. Els seus llímits, estan establits per accidents geogràfics: el llímit Nort alcança la ruta provincial RP 28 (antigament Ruta Nacional RN 20), que circunda el massiç Els Jagants, el llímit sur és el cerro Champaquí de 2.884 m s. n. m. Els seus llímits este i oest, els establix la cota d'altura de 1500 m s. n. m. En esta regió es troben les majors altures de la província, sent el cerro abans mencionat, el més alt de tota la província i gran part de la regió.

La seua extensió és d'uns 65 km de nort a sur, i 24 km d'este a oest, lo que representa un àrea d'aproximadament 150.000 ha (per a obtindre este valor aproximat, es poligonaron els extrems nort i sur, en els llímits este i oest). D'esta superfície, 40.000 hectàrees corresponen al parc nacional Quebrada del Condorito.

Accessos

Ruta provincial N°34 (o Camí dels Alts Cims), cridada 'Jorge Raúl Recalde', en homenage a este pilot de rali, oriunt de la regió

Els accessos a la Pampa de Achala són escassos. La seua particular geografia, rocosa i altament escarpada, fa que obrir camins siga una llabor difícil, amén de no posseir una alta demanda turística. No obstant, els pocs que existixen, són suficients per a cobrir les necessitats dels pocs habitants de la regió. Tots els camins són de jurisdicció provincial, i solament un està asfaltat, al que convergixen la majoria de les demés vies d'accés.

1) Plantilla:Identificador ruta argentina, Camí dels Alts Cims o Jorge Raúl Recalde – Esta és la principal via d'accés a la regió. La travessa en sentit oest-este i és l'única asfaltada en la seua totalitat. És el nexe d'unió entre el Valle de Traslasierra i el centre i este de la província. En el seu recorregut, supera els 2300 m s. n. m. i des d'o cap a ella, convergixen casi totes les demés vies de comunicació. Li la pot accedir des de la Plantilla:Identificador ruta argentina en l'este, o la Plantilla:Identificador ruta argentina en l'oest. També està la Plantilla:Identificador ruta argentina que la creua, ans que inicie l'ascens, des del faldeo oriental, en rodalies de l'Estació Terrena Bosc Alegre i Les Jarillas. Esta ruta, ademés, permet l'accés al primer parc nacional de la província, el parc nacional Quebrada del Condorito.

2) Plantilla:Identificador ruta argentina – Si be esta via de comunicació (ubicada uns 30 km al nort de l'anterior, i paralela a la mateixa), no es troba dins de la regió de la Pampa de Achala pròpiament dita, nos permet accedir a l'extrem nort de la mateixa, la serra dels Jagants, després de recórrer uns 35 km des de la Plantilla:Identificador ruta argentina o 55 km des de la Plantilla:Identificador ruta argentina, en Taninga, i ascendir fins als 1700 m s. n. m. Allí, l'activitat del alpinisme, troba la seua màxima expressió en tota la província i varis clubs de l'especialitat, posseïxen refugis apropiats. Allí també es realisa la recuperació del bosc natiu en espècies pròpies de la regió Tabaquillo.

3) Plantilla:Identificador ruta argentina – Esta ruta va ser la primera via de comunicació que es va construir, i que es va mantindre en us fins a mediats de la década de 1980, quan va ser habilitada la Plantilla:Identificador ruta argentina. Des d'eixe moment, esta via de comunicació, va quedar fòra d'us, llevat para activitats de trekking, mountan bike, motocross i, anualment, utilisada pels vehículs del WRC. Es troba asfaltada solament els primers 46 quilómetros (Carlos Pau – Copina), i els últims 97 (Cura Brochero – La Ramada), a on finalisa, en el llímit en la província de Sant Luis. El tram oriental d'esta ruta, és coneguda com Camí dels ponts colgantes, per la presència de cinc ponts construïts per a sortejar cursos d'aigua. Va ser originàriament traçada sobre la chafada de ferradura d'animals i llogarenc. El tram occidental, és conegut com El Giulio (pel parage Giulio Césare). El 17 de decembre de 2016, en un acte oficial, va rebre el nom de Camí del Peregrí, per ser el recorregut que any rere any, un nutrit grup de persones, realisen un pelegrinage per esta senda, fins a la ciutat de Retor Brochero, a on descansen els restants mortals de Sant Josep Gabriel del Rosario Brochero, més conegut com El Retor Gaucho

4) Plantilla:Identificador ruta argentina – de la mateixa manera que la Ruta Provincial 14, esta ruta existix des de temps inmemorial. El seu traçat discorre de nort a sur, unint la Plantilla:Identificador ruta argentina en el parage Tala Cañada, en la Plantilla:Identificador ruta argentina. Té una extensió de 46 km aproximadament i la seua importància radica en dos aspectes: el primer és que esta ruta és part del traçat d'una competència ciclística de montanyisme denominada Regrés dels Alts Cims, el segon és que és utilisada per a accedir a una escola d'alta montanya, l'escola llar Pare Liqueno. Esta escola va ocupar la primera plana dels diaris a nivell nacional allà per l'any 1986, quan cinc chiquets varen escapar de l'alberc i per la rigurosidad del clima, quatre d'ells varen perir congelats, passant a l'història com Els Chiquets de gèl.

5) Plantilla:Identificador ruta argentina – Esta ruta, naix en la Plantilla:Identificador ruta argentina, i després de recórrer 36 extensos i escabrosos quilómetros, entre roques i cursos d'aigua, finalisa en una atra escola d'alta montanya: l'Escola Ceferino Namuncurá, que, a més de 2400 m s. n. m., anualment inicia el seu cicle lectiu, en començar la primavera, finalisant-ho el 25 de maig. En 2018, va complir les seues bodes d'or.

6) Finalment, tenim la Plantilla:Identificador ruta argentina – Esta última via de comunicació, de la mateixa manera que la Plantilla:Identificador ruta argentina, no es troba dins de la geografia de la Pampa de Achala, pero a través d'ella, es pot accedir a l'extrem sur de la mateixa, el cerro Champaquí, que els seus 2790 m s. n. m., ho transformen en la màxima altura de la província i de tota la vasta extensió de terra entre este i l'Oceà Atlàntic.

Geologia

Des de la ruta 34 cap al sur. Al fondo, a penes perceptible, el cerro Champaquí

L'evolució geològica de la Pampa de Achala no pot aïllar-se de l'evolució de les Serres de Còrdova i San Luis. L'història geològica d'estes, es remonta a 15 millons d'anys, en la formació d'una conca sedimentaria que després va ser somesa a deformació com a frut d'enormes pressions horisontals. Són blocs de basamento elevats per falles inverses de rumbo aproximat nort-sur, convergència a l'oest, que estan composts per roques metamòrfiques i ígneas del Neoproterozoico a Paleozoico Inferior, afectades per varis cicles orogénicos successius: les orogènia pampeana, del Proterozoico superior-Cámbrico mig (Rapela et al. 1998), famatiniana, del Ordovícico inferior a mig (Aceñolaza i Toselli 1976; Dalla Salda 1987) i achaliana, del Devónico mig al Carbonífero inferior (Sims et al. 1998; Stuart-Smith et al. 1999), que estarien relacionades en successives etapes de convergència i colisió de terrenys en el cratón del Riu de la Plata, a lo llarc del marge proto-andino de Gondwana (sic). Ací, va haver intrusions de grans cossos ígneos –batolitos– de composició granítica, produint l'elevació de la naixent montanya. En l'Era Terciaria es varen activar les velles estructures i es varen generar atres noves. Junt en la deformació es va desenrollar un notable vulcanisme en la regió occidental i, per últim, a fins de la mateixa era i començos de la Cuaternaria, tota la regió va sofrir un alçament general conformant aixina les actuals serranías.

Algunes de les roques de Achala, en rodalies del parage: 'La Pampilla'

Les forces tectòniques actuantes en el plegament andino varen generar pressions horisontals des de l'oest i, per la rigidea dels materials subjacents, varen provocar l'existència de falles, casi totes en direcció nort-sur i en una consegüent alliniació de les cordoneres. El resultat va ser el que s'aprecia en l'actualitat, una cordonera montanyosa en ales occidentals abruptes i ales orientals en pendent suau, que va permetre la formació de llac naturals i quebrades de gran valor ecològic. En estes cordoneres montanyoses, estan representats els tres tipos de roques: metamòrfiques, sedimentarias i ígneas o granítiques. Tots estos moviments orogénicos, varen donar orige a la nostra Pampa de Achala.

Geoquímicamente comprenen granit calque alcalinos a alcalinos, meta aluminosos a peraluminosos; són més abundants els granit i monzogranitos, pero també apareixen granodiorita, leuco granit i tonalitas. Contenen en freqüència enclavaments màgics, dics lamprofíricos i de aplita-pegmatita. Per la seua composició química s'ubiquen dins del camp dels granit colisiona'ls o de intraplaca (Rapela et al. 1990), i li'ls ha interpretat com a producte de la fusió parcial de la corfa per canvis en el règim tèrmic durant l'elevació regional (Otamendi et al. 2002). En posterioritat el basamento de les Serres Pampeanas va ser afectat per una successió d'events extensionales en el Paleozoico superior (cicle gondwánico) i en ell Cretácico, este últim acompanyat per un ampli magmatisme efusivo bàsic, i finalment per l'orogènia cenozoica del cicle Ándico, que va produir la morfologia actual de blocs bolcats cap a l'est, en activitat fins al present. La tectònica fràgil ándica està representada per falles inverses entre les que es destaquen en les serres de Còrdova les d'Alts Cims, Els Jagants-Copina (NNO) i La Cumbrecita (NNE) (sic)

Orografia

Les més usuals ací són les roques metamòrfiques, formades a partir d'un basamento plutónico-metamòrfic de l'edat precámbrica, compost en la seua major part per metamòrfiques de gra gros (gneis i migmatitas), interromput per grans manifestacions granítiques (batolitos), molt comunes en la Pampa de Achala. Trobem principalment cuarzo, mica, biotita i moscovita. Magnetita, fluorapatita, rútil, clorita, caolinita i minerals uraníferos. Este últim, ha generat grans controvèrsia respecte de la seua obtenció, per l'alt grau de contaminació que implica la seua extracció.

Panoràmica de la regió. A la dreta es distinguix la Serra dels Jagants, en el centre i l'esquerra Cims de Achala. Estes cordoneres montanyoses conformen la Pampa de Achala a lo llarc de 60 km

Sismicidad

La sismicidad de la regió de Còrdova és freqüent i d'intensitat baixa, i un silenci sísmic de terremots mijos a greus cada 30 anys en àrees aleatòries. Les seues últimes expressions es varen produir:

Artícul principal → Terremot de Creu de l'Eix 1908.

• 22 de setembre de 1908 ( anys

), a les 17:00 UTC-3, en 6,5 Richter, escala de Mercalli VII; ubicació 30°30′0″S 64°30′0″O</noinclude>; profunditat: 100 km; va produir danys en Deán Funes, Cruz de l'Eix i Soto, província de Còrdova, i en el sur de les províncies de Santiago del Estero, La Rioja i Catamarca

• 16 de giner de 1947 ( anys

), a les 2:37 UTC-3, en una magnitut aproximadament de 5,5 en l'escala de Richter (terremot de Còrdova de 1947)

• 28 de març de 1955 ( anys

), a les 6:20 UTC-3 en 6,9 Richter: ademés de la gravetat física del fenomen es va unir el desconeiximent absolut de la població a estos events recurrents (terremot de Vila Giardino de 1955)

• 7 de setembre de 2004 ( anys

), a les 8:53 UTC-3 en 4,1 Richter

• 25 de decembre de 2009 ( anys

), a les 21:42 UTC-3 en 4,0 Richter

• 11 de setembre de 2013 ( anys

), a les 22:43 UTC-3 en 4,7 Richter

Clima

El clima de la regió és templat. Les temperatures màximes anuals s'ubiquen entre els 25 °C i 30 °C, molt rarament superant els 30 °C (de fet, no ocorre tots els anys), i les mínimes, oscilen entre els -10 °C i -25 °C, depenent de la magnitut de les ones polars. Les gelades ocorren des de finals de març fins a finals d'octubre, encara que de manera molt aïllada i no tots els anys poden produir-se en decembre, giner i febrer.
De la mateixa manera que el clima en qualsevol regió d'alta montanya, les condicions climàtiques canvien bruscament en qüestió de minuts.

A lo llarc de tota la Pampa de Achala, es poden trobar centenars d'alvertents (o surgentes), dels que brota aigua de gran purea.

Hidrografia

Les precipitacions promedian els 800 mm. En época estival són en forma de pluja i en hivern, majoritàriament, en forma de neu. La boira terrera és comuna tot l'any pels vents humits de l'est, contrari a estos, els vents frets del sur, no són infreqüents.

Una intrincada ret de rieres, estanys, estanys i vertents, li donen a esta regió, la característica de funcionar com una esponja que absorbix i manté la humitat a lo llarc de l'any, proveint en forma dosificada i permanent, el líquit element a la majoria de les fonts d'aigua de les que s'abastix gran part de la població de la província. És un àrea natural de captació de precipitacions, que nuclea vàries capçaleres de conca. Per este motiu, l'estat provincial va decretar la regió com a Reserva Hídrica provincial Pampa de Achala.

Bioma

El seu particular ecorregió, definida per la confluència de províncies biogeográficas com la Chaqueña de l'Espinal, Pampeana i del Mont, ha rebut influència de numeroses corrents florísticas i faunísticas, açò provoca que per les seues característiques biogeográficas, li la considere una "illa" ya que es distinguix d'atres espais dins de l'ambient chaqueño, per l'altura i les espècies que l'habiten.

Flora

Generalitats

L'escassa vegetació està composta per pastures dures i de baixa palatabilidad

Ací convergixen províncies fitogeográficas chaqueña, andina, patagónica i magallánica. La confluència d'estes corrents tan diverses, conferix a l'àrea una síntesis de microclimas que dona per resultant una marcada unicitat, accentuada per la presència d'endemismes, el número dels quals provablement siga major al conegut en l'actualitat.

Espècies vegetals

Eixemplar de tabaquillo.

En les quebrades i ales es formen bosquecitos de tabaquillo i maitén, cridat en la zona serrana «quebracho», la coexistència de la qual és un fenomen biogeográfico únic.

El tabaquillo té parents que es distribuïxen a lo llarc dels Andes des de Veneçuela fins a l'Argentina, mentres que el maitén prové dels boscs del suroest argentí (bosc fret andinopatagónico). La major densitat d'estos boscs es dona en les bases de les quebrades, a on adquirixen una fisonomia selvática baixa en gran cantitat de falagueres i epífitas. Tant els pasturages com els bosquecillos de la "pampa" i de les quebrades respectivament, es componen de plantes d'orígens molt diversos. Algunes que ascendixen per l'alvertent oriental de les serres són originàries de la regió austro-brasilera; atres espècies de caràcter netament andinas, troben en la Pampa de Achala la seua distribució més austral. Contràriament, numeroses espècies del sur d'Argentina alcancen en esta regió la seua distribució més boreal.

També els paredones rocosos de les quebrades i els afloraments granítics de la Pampa de Achala, aparentment llocs desprovistos de vegetació i de fauna, representen hàbitats molt diversos, capaços de sostindre en els seus clavills i fissures, una flora i una fauna de notable interés científic.

A mida que descendix l'altitut, per baix dels 1.500 m s. n. m., els pasturages durs d'altura, són reemplaçats per xares, a on predomina el arbust romerillo. Les xares d'altura donen lloc al bosc chaqueño serrà (fins a 1300 m s. n. m.), en arbres de molle, horco quebracho i coco.

Fauna

Generalitats

Les característiques d'esta àrea es corresponen principalment en la regió Andino-Patagónica ya que les espècies típiques de la planura troben en l'altitut una limitante per a la seua distribució. L'aïllament geogràfic ha favorit en esta regió, processos de diferenciació en el seu elenc faunístico. Biòlecs i avistadores d'aus de tot lo món viagen a la Pampa de Achala per a observar els seus endemismes.

Amfibis

Entre els amfibis batracios poden mencionar-se espècies endèmiques com el sapo de Achala (Rhinella achalensis) i el escuercito de achala (Odontophrynus achalensis).

Aus

Onze subespècies i una espècie d'aus en gèneros de Paseriformes de linaje andino-patagónico, són exclusives de la zona: caminera ala colorada (Geositta rufipennis ottowi), caminera comuna (Geositta cunicularia contrerasi), remolinera obscura (Cinclodes olrogi), remolinera castanya (Cinclodes atacamensis schocolatinus), canastero pàlit (Asthenes modesta cordobae), canastero tacat serrà (Asthenes sclateri sclateri), gaucho coa blanca (Agriornis montana fumosus), dormilona cenicienta (Muscisaxiola rufivertex achalensis), piquito d'or gran (Catamenia inornata cordobensis), frigilio plomizo (Phrygilus unicolor cyaneus), oquencho (Phrygilus plebejus naroskyi), pit colorat gran (Sturnella loyca obscura) el qual anida en el sol, i en roquedales de grans dimensions en formes caprichoses. Els paredones més inaccessibles són utilisats com a llocs de nidificació per l'àguila escudada (Geranoaetus melanoleucus), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), i el còndor andino (Vultur gryphus), el qual és l'espècie més coneguda, de la que es tenien registrades 101 eixemplars a finals de 2007. S'han avistar eixemplars de còndor real (Sarcoramphus papa).

Mamífers

Entre els mamífers la subespècie endèmica és el rabosot colorat (Pseudalopex culpaeus smithersi), espècie en perill d'extinció. Compartixen este hàbitat unes 30 espècies de mamífers no endèmics: el puma ( Felis concolor) calificat com a vulnerable, i el "gat pajero" (Oncifelis colocolo), el furó (Galictis cuja), el gat montés (Oncifelis geoffroyi), chicotets rosegadors i la llebre europea que resulta també abundant. S'ha reincorporat al guanacs, espècie que habitava la regió i que fora desapareixent llenta pero inexorablemente cap a principis de el XX.

Invertebrats

Es troba baix les pedres un escorpión (Urophonius achalensis). De les numeroses espècies d'artròpodes, destaquen per les seues dimensions els nius i camins de la formiga cortadora colorada (Acromyrmex-striatus).

Reptils

Fardacho vert de Achala (Pristidactylus achalensis).

Baixant cap a les rieres es troben zones inundables (vegas, ciènages) i pajonales alts a on la culebra llistada (Liophis anomalus) s'alimenta de les ranitas de zarzal (Hypsiboas cordobae). Es troba una espècie de saurio endèmica: el fardacho vert de achala (Prystidactilus achalensis). La yarará ñata (Bothrops ammodytoides) és l'únic escurçó venenós.

Peixos

Els eixemplars més comuns en els cursos d'aigua de la Pampa de Achala són la trucha arc iris, fontinalis, la mojarrita i alguns dientudos.