Mèdici
Els Mèdici ( pronunciat /ˈmɛditʃi/) varen ser una poderosa família de la ciutat italiana de Florència, influent en la política i en el govern de la Toscana des del Renaixença fins al XVIII. Entre els seus membres varen destacar quatre papes (León X, Clemente VII, Pius IV i León XI), dos reines de França (Catalina de Mèdici i María de Mèdici) i numerosos dirigents florentinos, membres de les cases reals de França i Anglaterra. Varen descollar per ser mecenes, patrocinant a artistes i científics de la seua época. La dinastia que regió el destí de Florència durant més de tres sigles (a pesar de sofrir l'exili en dos ocasions) es va extinguir en 1737, en fallir sense descendència Juan Gastón de Mèdici, últim Gran Duc de Toscana. La família era d'orígens modests, i si be va prosperar en Florència, procedia de la regió de Mugello, sent el primer membre conegut de la casa Medico vaig donar Potrone (castellà d'una fortalea), lo que desment la teoria de que en els seus començos anaren meges de professió. El poder inicial de la família va sorgir de la banca. El Banc dei Medici va ser un dels bancs més pròspers i respectats en Europa. Sobre esta base, els Mèdici varen adquirir poder polític inicialment en Florència, a on varen aparéixer ocupant el càrrec de confaloniero o cap de la ciutat des d'el XIV (Salvestro vaig donar Mèdici va ser confaloniero en 1378). El seu poder i influència es va estendre despuix a tota Itàlia i al restant del continent europeu. En Juan de Mèdici, primer banquer de la família, es va iniciar l'influència delinaje sobre el govern florentino, pero els Mèdici es varen convertir en el cap oficiós de la república en 1434, quan el seu fill major, Cosme de Mèdici, va prendre entre els seus títuls el de Pater Patriae i el de «Gran Maestre». L'escalada dels Mèdici en poder va ser relatada en detall en la crònica de Benedetto Dei (1418-1492). La branca principal de la família —formada pels seus descendents— va tindre en les seues mans el govern de Florència fins a l'assessinat d'Alejandro de Mèdici, primer duc de Florència, en 1537. El poder va passar despuix a la branca menor dels Mèdici, és dir, als descendents de Lorenzo el Vell, fill menor de Juan de Mèdici, començant en el seu tataranieto, Cosme I de Mèdici, segon duc de Florència (1537-1569) i primer Gran Duc de Toscana (1569-1574). En el duc Cosme I es varen unir les dos branques familiars, ya que era fill de Juan de les Bandes Negres, de la branca Popolana, i de María Salviati, neta de Lorenzo de Mèdici. el lema de la Casa de Mèdici és:

Festina lent (llatí, «Afanya't llentament»).[1]
Història
La família Medici provenia de la zona agrícola de la regió de Mugello,[2] al nort de Florència, i se'ls menciona per primera volta en un document de 1230.[3] L'orige del nom és incert. «Medici» és el plural de «medico», que significa «mege».[4] La dinastia va començar en la fundació del Banc Medici en Florència en 1397.
Ascens al poder
Durant la major part d'el XIII, el principal centre bancari d'Itàlia va ser Siena. No obstant, en 1298, una de les famílies de banquers més importants d'Europa, els Bonsignori, va quebrar, i la ciutat de Siena va perdre el seu estatus com a centre bancari d'Itàlia davant Florència.[5] Fins a finals d'el XIV, la principal família de Florència va ser la dels Albizzi. En 1293, es varen promulgar les Ordenances de Justícia, que es varen convertir de fet en la constitució de la República de Florència durant tota la Renaixença italiana.[6] Els numerosos i luxosos palaus de la ciutat estaven sent rodejats per atres vivendes construïdes per la pròspera classe mercantil.[7]
Els principals rivals de la família Albizzi varen ser els Mèdici, primer baix Juan de Mèdici, i posteriorment baix el seu fill Cosme de Mèdici i el seu besnet Lorenzo de Mèdici. Els Mèdici controlaven el Banc Mèdici (per llavors el major banc d'Europa) i diverses empreses en Florència i en atres llocs d'Itàlia i d'Europa. Pero en 1433 els Albizzi varen conseguir que Cosme de Mèdici tinguera que exiliar-se de Florència.[8] A l'any següent, no obstant, va ser elegit un govern cívic favorable als Mèdici per a controlar la Signoria, liderat per Tommaso Soderini, Oddo Altoviti i Lucca Pitti, i Cosme va poder retornar. Els Mèdici es varen convertir en la família dirigent de la ciutat, posició que mantindrien durant els tres sigles següents. Florència va seguir sent una república fins a 1537, lo que tradicionalment marca el final de l'Alta Renaixença en Florència, pero els instruments del govern republicà estaven fermament baix el control dels Mèdici i dels seus aliats, salve durant els intervals posteriors a 1494 i 1527. Cosme i Lorenzo rara volta varen ocupar llocs oficials, pero varen anar els líders indiscutibles de la república florentina. La família Mèdici estava conectada en la majoria de les demés famílies de l'èlit de l'época a través de matrimonis de conveniència, societats o ocupacions, per lo que ocupava una posició central: vàries famílies tenien accés sistemàtic al restant de les famílies de l'èlit solament a través dels Mèdici, potser de forma similar a les relacions bancàries. Alguns eixemples d'estes famílies varen ser els Bardi, Altoviti, Ridolfi, Cavalcanti i Tornabuoni. S'ha sugerit que esta va ser una de les raons de l'auge de la família Mèdici.[9]
Alguns membres de la família varen alcançar certa rellevància a principis d'el XIV en el comerç de la llana, especialment en França i Espanya. A pesar de la presència d'alguns Mèdici en el govern de la ciutat, la seua notorietat era molt menor que la d'atres famílies destacades com els Albizzi o els Strozzi. Un tal Salvestro Mèdici va ser portaveu de la guilda dels laneros durant el tumult dels Ciompi de 1378-1382, i un Antonio de Mèdici va ser exiliat de Florència en 1396. La participació dels Mèdici en una atra conspiració en 1400 va provocar l'exclusió de totes les branques de la família de la política florentina durant vint anys, en l'excepció de dos d'elles.[10]
Juan de Mèdici (c. 1360-1429), fill d'Averardo de Mèdici (1320-1363), va incrementar la riquea de la família en la creació del Banc Medici i es va convertir en un dels hòmens més rics de Florència. Encara que mai va ocupar cap càrrec polític, es va guanyar un fort reconeiximent popular per a la família gràcies al seu respal a l'introducció d'un impost proporcional. El fill de Giovanni, Cosme el Vell, Pater Patriae (pare de la pàtria), va assumir el poder en 1434 com a gran maestre (cap no oficial de la República Florentina).[11]
Els Mèdici es varen beneficiar ademés del descobriment de vasts jaciments d'allumene en Tolfa en 1461. L'alum és un producte essencial com mordiente en el teñir de certes teles i s'utilisava àmpliament en Florència, a on la principal indústria era la manufactura textil. Abans dels Mèdici, els turcs eren els únics exportadors d'alum, per lo que Europa es va vore obligada a comprar-li-ho fins que es va descobrir el jaciment de Tolfa. El papa Pío II va otorgar a la família Mèdici el monopoli de la mineria en la zona, convertint-els en els principals productors d'alum d'Europa.[12]
Tres generacions successives dels Mèdici (Cosme, Pedro i Lorenzo) varen governar Florència durant la major part d'el XV. Varen dominar clarament la democràcia representativa florentina sense abolir-la per complet.[13] Estos tres membres de la família Mèdici varen demostrar gran habilitat per a la gestió d'una ciutat tan "inquieta i independent" com Florència. No obstant, quan Lorenzo va fallir en 1492, el seu fill Pedro va demostrar ser incapaç de respondre en èxit als desafius causats per l'invasió francesa d'Itàlia de 1492, i en dos anys, es va vore obligat a exiliar-se junt en els seus partidaris, sent reemplaçat per un govern republicà.[13]
Pedro de Mèdici (1416-1469), fill de Cosme, solament va permanéixer en el poder durant cinc anys (1464-1469). Se li coneixia com "Pedro el Gotoso" per l'afecció de gota que li causava dolor en els peus i que acabaria provocant-li a la mort. A diferència del seu pare, Pedro tenia poc interés per les arts. Per la seua maltia, permaneixia la major part del temps en casa, postrat en llit, i per lo tant, va fer poc per promoure el control dels Mèdici sobre Florència mentres va estar en el poder. Per lo tant, el govern dels Mèdici es va estancar fins a la següent generació, quan Lorenzo, fill de Pedro, va assumir el poder.[14]
Lorenzo de Mèdici (1449-1492), cridat "el Magnífic", era més capaç de dirigir i governar una ciutat, pero va descuidar el negoci bancari familiar, lo que va conduir a la seua ruïna. Per a assegurar la continuïtat de l'èxit familiar, Lorenzo va planejar el futur dels seus fills. Va preparar al testarudo Pedro II per a que fora el seu successor en el liderage civil; mentres que Juan[15] (futur papa León X) va ser introduït en l'iglésia a primerenca edat; i la seua filla Magdalena va rebre una suntuosa dot per a contraure un matrimoni políticament ventajós en un fill del papa Inocencio VIII, lo que va consolidar l'aliança entre els Mèdici i les branques romanes de les famílies Cybo i Altoviti.[16]
la conspiració dels Pazzi de 1478 va ser un intent de derrocar a la família Mèdici assessinant a Lorenzo i al seu germà menor Julià durant la missa de Pasqua. L'intent d'assessinat va terminar en la mort de Julià i en Lorenzo ferit. La conspiració involucrava a les famílies Pazzi i Salviati (abdós en negocis bancaris que buscaven acabar en l'influència dels Mèdici), aixina com al religiós que presidia la missa, l'arquebisbe de Pisa, i inclús, en certa mida, al papa Sixto IV. Els conspiradores varen pretendre obtindre l'anuència del papa (qui mantenia una llarga rivalitat en els Mèdici), encara que este no va donar la seua aprovació oficial al pla. A pesar de la seua negativa, el papa va permetre que la conspiració seguira alvance i, despuix del fallanc assessinat de Lorenzo, va otorgar als conspiradores la dispensa dels crims comesos en l'interior d'una iglésia. Una volta fracassada la conspiració per a assessinar als dos germans Mèdici, la repressió sobre els implicats en la conjura va ser immediata i implacable. Unes 80 persones serien eixecutades (inclosos varis eclesiàstics), lo que va provocar l'excomunió de Lorenzo, que adoptaria al fill illegítim del seu germà assessinat.[17] Este chiquet, de nom Juliol de Mèdici (1478-1535), acabaria convertint-se en el papa Clemente VII. L'eixecució dels eclesiàstics va ser el motiu esgrimit per a que en 1478, una aliança formada pels Estats Pontificis, el rei Fernando I de Nàpols i Siena declarara la guerra a Florència. Despuix de dos anys de conflicte, Lorenzo es va donar conte de que l'única eixida per als florentinos (que anaven perdent la guerra) era negociar un acort de pau en Fernando I de Nàpols, lloc al que es va dirigir en 1479:
En les perilloses circumstàncies en les que es troba la nostra ciutat, el moment de deliberar ha passat. És necessari actuar... He decidit, en la seua aprovació, salpar cap a Nàpols de colp i repent, convençut de que, en ser yo la persona contra la que es dirigixen principalment les activitats dels nostres enemics, potser, entregant-me a les seues mans, puga ser el mig per a restaurar la pau als nostres conciutadans. Com he tingut més honor i responsabilitat entre vostés que qualsevol ciutadà en els nostres dies, estic més obligat que ningú a servir a la nostra pàtria, inclús arriscant la meua vida. En esta intenció, em vaig. Potser Deu vullga que esta guerra, que va començar en la sanc del meu germà i la meua, termine per qualsevol mig. El meu desig és que, en la meua vida o la meua mort, la meua desgràcia o la meua prosperitat, puga contribuir al benestar de la nostra ciutat... Em vaig ple d'esperança, pregant a Deu que em concedixca la gràcia per a realisar lo que tot ciutadà deu estar sempre dispost a fer pel seu país.
— Lorenzo de Mèdici, 1479[18]
L'acort conseguit per Lorenzo va donar fi a la guerra, si ben el papat va buscar nous aliats per a continuar-la. No obstant, els alvanços turcs en el Mediterràneu varen desplaçar el foc d'atenció dels estats d'Itàlia cap a esta circumstància, i la Toscana va poder mantindre la seua independència sense grans pèrdues territorials. El fill de Lorenzo, Pedro II, va assumir la jefatura de Florència despuix de la mort del seu pare en 1492. Els Mèdici varen ser expulsats de Florència entre 1494 i 1512, en acabant de que Pedro II accedira a totes les exigències de Carlos VIII de França, que havia invadit Itàlia.[19]
L'exili dels Mèdici va durar fins a 1512, despuix de lo que la branca "major" de la família (els descendents de Cosme el Vell) va poder governar fins a l'assessinat d'Alejandro de Mèdici, el primer duc de Florència, en 1537.[20] Este govern d'un sigle de duració solament es va interrompre en dos ocasions (entre 1494-1512 i 1527-1530), quan faccions contràries als Mèdici varen prendre el control de Florència. Despuix de l'assessinat del duc Alejandro, el poder va passar a la branca "menor" dels Mèdici, els descendents de Lorenzo el Vell (el fill menor de Giovanni di Bicci), començant pel seu tataranieto Cosme I "El Gran".[21]
- Cosme el Vell i el seu pare varen posar els fonaments dels negocis dels Mèdici en la banca i en l'indústria, incloent primitives modalitats de franquícia.[22] L'influència de la família va créixer en el seu mecenage de la riquea, l'art i la cultura. Finalment, va alcançar el seu apogeu en el papat i va continuar florint durant sigles a través dels Ducs de Florència i de Toscana.
Papes Mèdici
Els Mèdici es varen convertir breument en líders de la cristiandat occidental a través de les seues dos famosos papes d'el XVI, León X i Clemente VII. Abdós també varen servir com a governants polítics "de facto" de Roma, Florència i àmplies zones d'Itàlia conegudes com els Estats Pontificis. Varen ser generosos mecenes de les arts[23] i varen encarregar obres mestres com La Transfiguracó de Rafael o el Juí Final de la Capella Sixtina de Miguel Ángel. No obstant, els seus regnats varen coincidir en problemes per al Vaticà, incloent la reforma protestant de Martí Luter i l'infame sac de Roma de 1527. El derrochador pontificat de León X va quebrar les arques del Vaticà i va acumular enormes deutes. Des de l'elecció de León com a papa en 1513 fins a la seua mort en 1521, Florència va ser governada, successivament, per Julià II, Lorenzo II i Juliol de Mèdici, este últim convertit en el papa Clemente VII. El tumultuoso pontificat de Clemente VII va estar dominat per una ràpida successió de crisis polítiques (moltes d'elles gestades en époques anteriors) que varen culminar en la derrota de les tropes de la Santa Sèu a mans dels eixèrcits de l'emperador Carlos V (que varen saquejar Roma en 1527)[24] i l'ascens dels Salviati, Altoviti i Strozzi com els principals banquers de la cúria romana. Des de l'elecció de Clemente com a papa en 1523 fins al saqueig de Roma, Florència va ser cogobernada pel jove Hipólito de Mèdici (futura moradura i vicecanceller de la Santa Iglésia Romana), i per Alejandro de Mèdici (futur duc de Florència) i els seus tutors. En 1530, despuix d'aliar-se en Carlos V, el papa Clemente VII va conseguir el compromís de Margarita d'Àustria, filla de Carlos V, en el seu nebot (possiblement el seu fill illegítim), Alejandro de Mèdici. Clemente també va convéncer a Carlos V per a que nomenara a Alejandro duc de Florència.[25] Aixina va començar el mandat dels ducs Medici en Florència, que va durar dos sigles.
Despuix d'assegurar el ducat d'Alejandro de Medici, el papa Clemente VII va planejar i va enllaçar matrimonialmente a la seua primera germana Catalina de Mèdici en el futur rei Enrique II de França,[26] fill del rei Francisco I, archienemigo de l'emperador Carlos V. Açò va conduir a l'aportació de la sanc dels Mèdici, a través de les filles de Catalina, a la família real d'Espanya (a través d'Isabel de Valois), i a la Casa de Lorena (a través de Claudia de França). En 1534, despuix d'una llarga maltia, va fallir el papa Clemente VII, i en ella permanència de la branca major dels Medici. En 1535, la moradura Hipólito de Mèdici va fallir en circumstàncies misterioses. En 1536, Alejandro de Mèdici es va casar en la filla de Carlos V, Margarita d'Àustria. No obstant, a l'any següent va ser assessinat per un cosí resentit, Lorenzino de Mèdici. Les morts d'Alejandro i Hipólito varen permetre a la branca menor dels Mèdici liderar Florència.[21]
Ducs Mèdici
Una atra figura destacada de la família Mèdici d'el XVI va ser Cosme I, qui, despuix d'uns orígens relativament modests en Mugello, va alcançar la supremacia sobre tota la Toscana. Front a l'oposició de Catalina de Mèdici, el papa Pau III i els seus aliats, es va impondre en diverses batalles per a conquistar Siena,[27] l'odiat rival de Florència, i va fundar el Gran Ducat de Toscana. Cosme va comprar una part de l'illa d'Elba a la República de Gènova i va establir allí l'armada toscana.[28] Va morir en 1574, sent succeït pel seu fill major supervivent, Francisco, la mort del qual sense hereus varons va donar lloc a la successió del seu germà menor, Fernando I, en 1587. Francisco s'havia casat en Juana d'Àustria, i en el seu consort va tindre a Leonor de Mèdici, duquesa de Mantua, i a María de Mèdici, reina de França i de Navarra. A través de María, tots els monarques francesos posteriors (llevat els de la Casa de Bonaparte) varen descendir de Francisco.
Fernando I va assumir en entusiasme el govern de Toscana. Va dirigir el drenage de les marismas del ducat, va construir una ret de carreteres en el sur del seu territori i va promoure el comerç des del port de Livorno.[29] Per a aumentar l'indústria de la seda toscana, va promoure la plantació de moreres en les carreteres principals (els cucs de seda s'alimenten de fulls de morera).[30] En assunts exteriors, va alluntar a Toscana de l'hegemonia dels Habsburgo,[31] en casar-se en la primera candidata al matrimoni no Habsburgo des d'Alejandro, Cristina de Lorena, neta de Catalina de Mèdici. La reacció espanyola va ser construir una ciutadella en la seua porció de l'illa d'Elba.[29] Per a enfortir la nova aliança franc-toscana, va casar a la seua neboda, María, en Enrique IV de França. Enrique va declarar explícitament que defendria la Toscana de l'agressió espanyola, pero posteriorment va renegar de les seues paraules, despuix de lo que Fernando es va vore obligat a casar el seu hereu, Cosme, en María Magdalena d'Àustria per a assossegar a Espanya (a on la germana de María Magdalena, Margarita, era la reina consort titular). Fernando també va patrocinar una expedició toscana al Nou Món en l'intenció d'establir una colónia toscana, una empresa que no va donar resultats sobre adquisicions colonials permanents. A pesar de tots estos incentius per al creiximent econòmic i la prosperitat, la població de Florència a principis d'el XVII era de tan sol 75.000 habitants, molt menor que la de les demés capitals d'Itàlia (Roma, Milà, Venècia, Palermo i Nàpols).[32] Es creu que Francisco i Fernando, per l'escassa distinció entre les propietats dels Mèdici i les de l'estat toscano, eren més rics que el seu antepassat, Cosme de Mèdici, fundador de la dinastia.[33] Solament el Gran Duc tenia la prerrogativa d'explotar els recursos minerals i salinos de l'estat, i la fortuna dels Mèdici estava directament lligada a l'economia toscana.[33]
Fernando, encara que ya no era moradura, va eixercir gran influència en successius cónclaus. En 1605, va conseguir que el seu candidat, Alejandro de Mèdici, fòra elegit com el papa León XI. Va fallir eixe mateix més, pero el seu successor, Paulo V, també era partidari dels Mèdici.[34] No obstant, la política exterior pro-papal de Fernando va tindre els seus inconvenients. Toscana estava repleta d'órdens religioses, i no totes estaven obligades a pagar imposts. Fernando va morir en 1609, deixant un regne pròsper, pero la seua inacció en els assunts internacionals tindria conseqüències de llarc alcanç en el futur. En França, María de Mèdici actuava com regente del seu fill, Luis XIII, qui va repudiar la seua política favorable als Habsburgo en 1617. Va viure el restant de la seua vida privada de tota influència política. El successor de Fernando, Cosme II, va regnar menys de 12 anys. Es va casar en María Magdalena d'Àustria, en qui va tindre huit fills, entre ells Margarita, Fernando II i Ana de Mèdici. Se li recorda principalment com el mecenes de l'astrònom Galeo Galei, el tractat del qual de 1610, Sidereus nuncius, li va ser dedicat.[35] Cosme va morir de tuberculosis en 1621.[36]
El fill major de Cosme, Fernando, encara no havia alcançat la madurea llegal per a succeir-ho, per lo que María Magdalena i la seua yaya, Cristina de Lorena, varen actuar com regentes. La seua regència colectiva es coneix com els «Turtici». El temperament de María Magdalena era anàlec al de Cristina, i juntes varen alinear a Toscana en el papat, varen redoblar el clero toscano i varen permetre que es portara a terme el juí per heregia a Galeo Galei.[37] Despuix de la mort de l'últim Duc d'Urbino (Francisco María II), en lloc de reclamar el ducat per a Fernando, qui estava casat en la neta i hereua del duc d'Urbino, Victoria della Rovere, varen permetre que Urbà VIII li l'anexara. En 1626, varen prohibir que qualsevol súbdit toscano rebera educació fòra del Gran Ducat, una llei posteriorment revocada, pero recuperada pel net de María Magdalena, Cosme III.[38] Harold Acton, un historiador anglo-italià, va atribuir la decadència de Toscana a la regència dels Turtici.[38]
El Gran Duc Fernando estava obsessionat en les noves tecnologies i va instalar diversos higrómetros, barómetros, termómetros i telescopis en el Palau Pitti.[39] En 1657, Leopoldo de Mèdici, el germà menor del Gran Duc, va fundar l'Accademia del Cimente, organisada per a atraure a científics de tota la Toscana a Florència.[40]
Toscana va participar en les guerres de Castro (l'última volta que la Toscana Medicea es va vore involucrada en un conflicte) i infligió una derrota a les forces del papa Urbà VIII en 1643.[41] L'esforç bèlic va ser costós i el tesor estava tan buit que, quan es va pagar als mercenaris de Castro, l'estat ya no va poder pagar els interessos dels abonaments del govern, per lo que el tipo d'interés es va reduir a un 0,75 %.[42] En aquella época, l'economia estava tan deteriorada que el barata es va popularisar en els mercats rurals.[41]
Fernando va fallir el 23 de maig de 1670 afligit d'apoplejía i edema. Va ser enterrat en la Basílica de Sant Lorenzo, la necròpolis dels Mèdici.[43] En el moment de la seua mort, la població del Gran Ducat era de 730.594 habitants, els carrers estaven coberts d'herba i els edificis estaven a la vora del colapse en Pisa.[44]
El matrimoni de Fernando en Victoria della Rovere va tindre dos fills: Cosme III de Mèdici, Gran Duc de Toscana, i Francisco María de Mèdici. Despuix de la mort de Victòria en 1694, les seues possessions alodials, els ducats de Rovere i de Montefeltro, varen passar al seu fill menor.
XVIII: la caiguda de la dinastia
- Cosme III es va casar en Margarita Luisa d'Orleáns, neta d'Enrique IV de França i de María de Mèdici, sent una parella mal avinguda. D'esta unió varen nàixer tres fills, entre els que es recorda a Ana María Luisa de Mèdici, Electora Palatina, i a l'últim Gran Duc Mèdici de Toscana, Juan Gastón de Mèdici.
Juan Guillermo del Palatinado, espós d'Ana María Luisa, va solicitar en èxit la dignitat de "Alteza Real" per al Gran Duc i la seua família en 1691, a pesar de no tindre dret a cap regne.[45] Cosme va pagar en freqüència a l'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, el seu supost senyor feudal, tributs exorbitantes,[46] i va enviar munició a l'emperador durant la batalla de Kahlenberg. Els Mèdici carien d'hereus varons, i per a 1705, el tesor del gran ducat estava pràcticament en bancarrota. En comparació al XVII, la població de Florència va disminuir en un 50%, i la població del gran ducat en el seu conjunt va disminuir de l'orde del 40%.[47] Cosme va intentar desesperadament aplegar a un acort en les potències europees, pero l'estatus llegal de Toscana era molt complicat: l'àrea del gran ducat que anteriorment comprenia la República de Siena era tècnicament un feu espanyol, mentres que es pensava que el territori de l'antiga República de Florència estava baix la suzeranía imperial. Despuix de la mort del seu primer fill, Cosme va contemplar restaurar la república florentina, ya anara despuix de la mort d'Ana María Luisa, o pel seu conte, si fallia abans que ella. La restauració de la república implicaria renunciar a Siena a favor del Sacre Imperi Romà Germànic, pero, a pesar de tot, va ser respalada vehementemente pel seu govern. Europa va ignorar en gran medida el pla de Cosme. Solament Gran Bretanya i Holanda li varen donar crèdit, i el pla finalment va fracassar en Cosme III en 1723.[48]
El 4 d'abril de 1718, Gran Bretanya, França i la República Holandesa (posteriorment, Àustria) varen elegir a Carlos (el posterior rei Carlos III d'Espanya), el fill major d'Isabel Farnesio i de Felipe V d'Espanya, com a hereu toscano. Per a 1722, l'electora ni tan sols era reconeguda com a hereua, i Cosme es va vore reduït un mer espectador en les conferències sobre el futur de la Toscana.[49] El 25 d'octubre de 1723, sis dies abans de la seua mort, el Gran Duc Cosme va difondre una proclama final ordenant que la Toscana permaneixquera independent: Ana María Luisa succeiria lliurement a la Toscana despuix de Juan Gastón, i el Gran Duc es reservava el dret d'elegir al seu successor. No obstant, estes parts de la seua proclama varen ser completament ignorades, i va morir pocs dies despuix. Juan Gastón despreciava a l'electora per orquestar el seu catastròfic matrimoni en Ana María Francisca de Sajonia-Lauenburgo. Mentres que ella avorria les polítiques lliberals del seu germà, ell va derogar tots els estatuts antisemites del seu pare, i sembla ser que gojava ofenent-la.[50] El 25 d'octubre de 1731, un destacament espanyol va ocupar Florència en nom de Don Carlos, qui va desembarcar en la Toscana en decembre del mateix any. Els Ruspanti, el decrèpit sèquit de Juan Gastón, també detestaven a l'electora, i ella a ells. La duquesa Violante Beatriz de Baviera, cunyada de Juan Gastón, va intentar retirar al gran duc de l'esfera d'influència dels Ruspanti organisant convits. La conducta de Juan Gastón en els convits era poc regio; a sovint vomitava repetidament en la seua torcaboca, eructaba i agasajaba als presents en succeïts socialment inapropiats.[51] Despuix d'un esguell de turmell en 1731, va permanéixer confinat en llit el restant de la seua vida. Ellit, que a sovint olorava a femtes, era netejada ocasionalment per Violante. En 1736, despuix de la guerra de successió polaca, Don Carlos va ser inhabilitat per a eixercir l'autoritat en Toscana, i Francisco III de Lorena va ser nomenat hereu en el seu lloc.[52] En giner de 1737, les tropes espanyoles es varen retirar de Toscana i varen ser reemplaçades per tropes austríaques. Juan Gastón va fallir el 9 de juliol de 1737, rodejat de prelats i acompanyat de la seua germana. El príncip de Craon li va oferir a Ana María Luisa una regència nominal fins que el nou gran duc poguera aplegar a Toscana, pero la va rebujar.[53] Despuix de la mort del seu germà, va rebre totes les possessions alodials de la Casa de Mèdici. Ana María Luisa va firmar el «Pacte de Família» el 31 d'octubre de 1737. En colaboració en l'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i el Gran Duc Francisco de Lorena, va llegar tots els bens personals dels Mèdici a l'estat toscano, en la condició de que res se sostraguera de Florència.[54]
Els "Lorenses", com es dia a les forces d'ocupació, eren detestats pel poble, pero el regente, el príncip de Craon, va permetre a l'electora viure tranquila en el Palau Pitti. Ella es va dedicar a finançar i supervisar la construcció de la Basílica de Sant Lorenzo, iniciada en 1604 per Fernando I, en un cost per a l'estat de 1000 corones semanals.[55]
L'electora donó gran part de la seua fortuna a la caritat: 4000 lliures al més.[56] El 19 de febrer de 1743 va fallir, i en ella es va extinguir la llínea del gran ducat de la Casa de Mèdici. Els florentinos la varen plorar,[57] i va ser enterrada en la cripta que ella va ajudar a terminar, la de Sant Lorenzo. L'extinció de la dinastia principal dels Mèdici i l'ascensió al tro en 1737 de Francisco Esteban, Duc de Lorena i espós de María Teresa I d'Àustria, varen dur a l'inclusió temporal de Toscana en els territoris de la corona austríaca. La llínea dels príncips d'Ottajano, una branca existent de la Casa dels Mèdici, que tenia dret a heretar el Gran Ducat de Toscana despuix de la mort de l'últim varó de la branca major en 1737, podria haver continuat com a sobirà Medici de no ser per l'intervenció de les principals potències europees, que varen assignar la sobirania de Florència a l'atra part. Com a conseqüència, el Gran Ducat va expirar i el territori es va convertir en una segundogenitura de la dinastia d'Habsburgo-Lorena. El primer Gran Duc de la nova dinastia, Francisco I, era tataranieto de Francisco I de Mèdici, per lo que va continuar la dinastia Mèdici en el tro de Toscana per llínea femenina. Els Habsburgo varen ser deposts en favor de la casa de Borbón-Parma en 1801 (que a la seua volta varen ser deposts en 1807), pero posteriorment varen ser restaurats segons els acorts del Congrés de Viena. Toscana es va convertir en província del Regne Unit d'Itàlia en 1861. No obstant, sobreviuen vàries branques de la Casa de Mèdici, entre elles els Medici Tornaquinci (príncips d'Ottajano),[58][59] i els Comtes Mèdici de Caprara i Verona (Gavardo).[60]
Significat de l'escut dels Mèdici
El primer us conegut de l'escut d'armes dels Mèdici es remonta al XIII, pero no va ser fins al XV quan va començar a ser àmpliament utilisat per la família, convertint-se en un símbol del seu poder i riquea.[61] En térmens heràldics, es definix com un "escut d'or, en sis roeles de gules". [62] El seu significat no està clar, i s'han donat distintes explicacions a les sis esferes que figuren en ell:
- L'escritor francés Alejandro Dumas (1802-1870) en la seua obra de 1845 Els Mèdici,[63] menciona un orige mític de les boles: a finals d'el VIII, un antepassat de la família de nom Averardo, cavaller de Carlomagno, va derrotar al jagant longobardo Mugello. Durant el combat, la maza de ferro del jagant va colpejar l'escut dorat d'Averardo, deixant sis marques, que es convertirien en el distintiu de la família.
- En la mateixa obra, Dumas també senyala que els enemics dels Mèdici dien que les sis boles eren "una espècie de píndoles d'un dels seus antepassats, que era mèdic".[63] Com a paraula del vocabulari italià, "medici" significa "mèdics" i es poden trobar identificacions en els membres de la família com a meges entre els seus noms ya des d'el XI. Històries fantasiosas identifiquen les boles com a píndoles o ventoses, un instrument mèdic de finals de l'Edat Mija utilisat per a extraure sanc. Les píndoles no varen existir fins a molt despuix, i la sagnia no era una pràctica comuna en l'época del primer escut d'armes dels Mèdici.
- Aixina mateix, s'afirma que les boles tenen el seu orige en sis besantes (antigues monedes bizantines), lo que podria estar relacionat en l'activitat dels Mèdici com cambistas.[64] Les boles representarien unes monedes copiades de l'escut d'armes del Gremi de Cambistas, que incloïa monedes bizantines de color roig.[65][66] També s'ha argumentat que estes monedes feyen referència a les tres monedes o boles d'or associades en Nicolás de Bari, sobretot perque el sant era invocat pels banquers italians en realisar els seus jurament.[67]
- Una hipòtesis formulada per l'historiador de l'art Rocky Ruggiero sugerix que les esferes podrien representar taronges roges madures sanceres, cultivades tradicionalment en Itàlia. En aquella época es reconeixia el benefici de les taronges per a certes malties, i la seua associació en les recomanacions dels meges sugerix a Ruggiero que provablement esta siga l'image que es pretenia en els escuts d'armes de la família Medici.[68]
- Alternativament, s'ha sugerit que l'escut d'armes dels Mèdici es va inspirar inicialment en símbols extrets de l'escultura votiva etrusca, en la que existixen eixemples que representen una cúpula ovalada en boles (que evoca les formes de l'escut dels Mèdici), aixina com sis boles dins d'un triàngul (com es troba en la versió triangular alternativa de l'emblema dels Mèdici).[69] Esta influència particular explica el to roig de les boles dels Mèdici, el color de les escultures de terracota. També hauria reflectit l'interés de la família per l'art i la cultura etruscs.[70] Ademés, la noció d'escultura votiva etrusca hauria coincidit en la participació dels Mèdici en la costum religiosa d'oferir estàtues votives, una pràctica que recordava l'antiga convenció etrusca de donar escultures en l'esperança de rebre el favor diví o en agraïment per haver-ho rebut.[71] Dits favors haurien inclós el desig d'una família forta i saludable, tant per al suplicante com per a els seus descendents.[72]
Les tres flors de lis en la bola de color blau superior ("escut d'or, sis roeles en orla, cinc de gules i el del cap d'azur en tres flors de lis d'or"), es remonten a 1465, quan el rei Luis XI de França va realisar una concessió de les seues armes als Mèdici.[62]
El número de boles va variar en el temps, tal com es mostra a continuació:
-
Antic escut d'armes dels Mèdici, usat per Juan de Bicci i Cosme el Vell
-
L'escut d'armes intermig dels Mèdici, «O, sis boles en orla de gules»
-
L'escut d'armes aumentat dels Mèdici, «O, cinc boles en orla de gules, en cap una de major tamany en les armes de França» (a saber, «azur, tres flors de lis d'or»), va ser otorgat per Luis XI de França en 1465[73]
-
Gran escut d'armes dels Mèdici d'Ottajano
-
Escut d'armes del Gran Duc de Toscana
-
Escut d'armes dels papes Mèdici
-
Escut d'armes de les Moradures Mèdici
-
Escut d'armes de Catalina de Mèdici, com a reina de França
-
Escut d'armes de María de Mèdici, com a reina de França
-
Escut d'armes complet de la Casa de Mèdici
Llegat artístic
Un dels majors guanys dels Mèdici va ser el patrocini de l'art de l'época renaixentista, ya que varen anar els responsables d'encarregar una gran proporció de les principals obres d'art florentinas creades durant el seu periodo de govern. El seu respal va ser crucial, ya que els artistes generalment començaven a treballar en els seus proyectes solament despuix d'haver rebut encàrrecs. Juan de Bicci de Mèdici, el primer mecenes de les arts en la família, va ajudar a Masaccio i va encarregar a Filippo Brunelleschi la reconstrucció de Basílica de Sant Lorenzo en 1419. Els notables colaboradors artístics de Cosme el Vell varen ser Donatello i Fra Angelico. En anys posteriors, l'artiste més important contractat per la família Mèdici va ser Miguel Ángel (1475-1564), qui va produir obres per a varis membres de la família, començant per Lorenzo el Magnífic, de qui es dia que sentia un gran afecte pel jove artiste i ho va invitar a estudiar la colecció familiar d'escultures antigues.[74] Lorenzo també va ser mecenes de Leonardo da Vinci (1452-1519) durant sèt anys. De fet, el propi Lorenzo de Mèdici va ser un artiste per dret propi i va compondre poesies i cançons, i el seu respal a les arts i a les lletres es considera un punt culminant del mecenage dels Mèdici.
Despuix de la mort de Lorenzo, el puritano flare dominic Girolamo Savonarola va cobrar prominència, advertint als florentinos de l'immoralitat delux excessiu. baix el seu liderage fanàtic, moltes grans obres varen ser destruïdes "voluntàriament" en la foguera de les vanitats que va ardir en la Piazza della Signoria el 7 de febrer de 1497. Paradòxicament, poc més d'un any despuix, el 23 de maig de 1498, Savonarola i dos dels seus jóvens seguidors serien cremats en el mateix lloc. Ademés d'encàrrecs d'art i arquitectura, els Mèdici varen ser prolífics coleccionistes, i les seues adquisicions constituïxen el núcleu del museu o Galeria dels Uffizi de Florència. En arquitectura, els Mèdici varen ser responsables d'alguns elements notables de Florència, com la pròpia Galeria Uffizi, el Jardí de Bóboli, el fort de Belvedere, les Capelles Mediceas i el Palau Medici Riccardi.[75]
Més avant, en Roma, els papes Mèdici varen continuar la tradició familiar del mecenage d'artistes. El papa León X encarregaria principalment obres a Rafael Sanzio, mentres que el papa Clemente VII va encarregar a Miguel Ángel pintar el mur de l'altar de la Capella Sixtina just abans de la mort del pontífex en 1534.[76] Leonor de Toledo, princesa d'Espanya i esposa de Cosme I el Gran, va comprar el Palau Pitti a Buonaccorso Pitti en 1550, i va patrocinar a Giorgio Vasari, qui va erigir la Galeria dels Uffizi en 1560 i va fundar la "Acadèmia de les Arts del Dibuix" en 1563.[77] María de Mèdici, viuda d'Enrique IV de França i mare de Luis XIII, és el tema d'un cicle de pintures conegut com el Cicle de María de Mèdici, pintat per al Palau deluxemburc pel pintor de la cort Pedro Pablo Rubens en 1622-23.
Encara que cap dels Mèdici era científic, la família és coneguda per haver segut mecenes del famós Galeo Galei, qui va instruir a vàries generacions de fills dels Mèdici. El mecenage de Galeo va anar finalment abandonat per Fernando II, quan l'Inquisició va acusar al científic d'heregia. No obstant, la família Mèdici li va proporcionar un refugi segur durant molts anys. Galeo va batejar a les quatre llunes de Júpiter que havia descobert en honor a quatre fills dels Mèdici als que havia donat classes (Cosimo, Francesco, Carlo i Lorenzo), encara que l'ús d'estos noms no perdurara.[78]
Membres notables
- Salvestro Mèdici (1331–1388), va liderar l'assalt per a sofocar el tumult dels Ciompi —rebelió dels treballadors de l'indústria textil contra els principals tallers—, convertint-se en dictador de Florència, fins a la seua expulsió en 1382.
- Juan di Bicci de Mèdici (1360–1429), va restaurar la fortuna de la família, convertint-la en la més rica d'Europa.
- Cosme de Mèdici, malnomenat «el Vell» (1389–1464), fundador de la dinastia de governants de Florència.
- Lorenzo de Mèdici, malnomenat «el Magnífic» (1449–1492), dirigent de Florència durant l'edat d'or de la Renaixença.
- León X, Giovanni di Lorenzo de Mèdici (1475–1521), papa.
- Clemente VII, Juliol de Mèdici (1478–1534), papa.
- Cosme I de Mèdici (1519–1574), primer gran duc de Toscana, va restaurar la lluentor familiar.
- Catalina de Mèdici (1519–1589), reina i regente de França quan el rei Carlos IX, el seu fill, encara no tenia la majoria d'edat.
- León XI, Alejandro Octaviano de Mèdici (1535–1605), papa.
- Pius IV, Giovanni Angelo de Mèdici (1499–1565), papa.
- María de Mèdici (1573–1642), reina i regente de França.
- Ana María Luisa de Mèdici (1667–1743), l'última de la llínea familiar.
Capçaleres de la casa Mèdici
| Retrat | Nom | Des de !
| ||
|---|---|---|---|---|
| Juan de Mèdici | c. 1360 | febrer de 1429 | Fill d'Averardo de Mèdici, fundador del Banc Medici |
Senyoria de la República de Florència
| Retrat | Nom | Des de !
| ||
|---|---|---|---|---|
| Cosme de Mèdici (Pater Patriae) |
1434 | 1 d'agost de 1464 | Fill de Juan de Mèdici, no estava directament involucrat en la política florentina, sino més be en l'àrea financera. | |
| Pedro I de Mèdici (Pedro el Gotoso) |
1 d'agost de 1464 | 2 de decembre de 1469 | Fill major de Cosme de Mèdici. | |
| Lorenzo I de Mèdici (Lorenzo el Magnífic) |
2 de decembre de 1469 | 9 d'abril de 1492 | Fill major de Pedro I de Mèdici. | |
| Pedro II de Mèdici (Pedro el Infortunado) |
9 d'abril de 1492 | 8 de novembre de 1494 | Fill major de Lorenzo el Magnífic. Derrocat durant l'invasió de Carlos VIII de França, quan es va restablir una república plena, primer baix la teocràcia de Girolamo Savonarola i despuix baix la jefatura de Piero Soderini. | |
| Moradura Juan de Mèdici (Papa León X) |
31 d'agost de 1512 | 9 de març de 1513 | Germà de Pedro el Desafortunat, i segon fill de Lorenzo el Magnífic. Elegit papa, es va convertir en el Papa León X. | |
| Julià de Mèdici, duc de Nemours | 9 de març de 1513 | 17 de març de 1516 | Germà de la moradura Giovanni de Mèdici, i tercer fill de Lorenzo el Magnífic. | |
| Lorenzo II de Mèdici, Duc d'Urbino | 17 de març de 1516 | 4 de maig de 1519 | Nebot de Julià de Mèdici, Duc de Nemours, i fill de Pedro el Desafortunat. Pare de Catalina de Mèdici, reina consort de França. | |
| Moradura Juliol de Mèdici (Papa Clemente VII) |
4 de maig de 1519 | 19 de novembre de 1523 | Cosí de Lorenzo II de Mèdici, Duc d'Urbino, i fill de Julià de Mèdici, qui era germà de Lorenzo el Magnífic. Elegit per al papat, convertint-se en Clemente VII. | |
| Moradura Hipólito de Mèdici | 19 de novembre de 1523 | 24 d'octubre de 1529 | Cosí de la moradura Juliol de Mèdici, i fill illegítim de Julià de Mèdici, Duc de Nemours. |
Ducs de Florència
| Retrat | Nom | Des de !
| ||
|---|---|---|---|---|
| Alejandro el Moro | 24 d'octubre de 1529 | 6 de giner de 1537 | Cosí de la moradura Hipólito de Mèdici, fill illegítim de Lorenzo II de Mèdici, duc d'Urbino, o del papa Clemente VII. Va actuar com "senyor" durant el sege imperial de Florència, sent nomenat duc en 1531. | |
| Cosme I | 6 de giner de 1537 | 21 d'abril de 1574 | Cosí lluntà d'Alejandro de Mèdici, i fill de Juan de les Bandes Negres. Pertany als Popolani, llínea descendent de Lorenzo el Vell, germà de Cosme de Mèdici. També besnet de Lorenzo el Magnífic per part de la seua mare, María Salviati, i de la seua yaya, Lucrecia de Mèdici. En 1569 va ser nomenat Gran Duc de Toscana. |
Grans Ducs de Toscana
| Retrat | Nom | Des de !
| ||
|---|---|---|---|---|
| Cosme I | 6 de giner de 1569 | 21 d'abril de 1574 | ||
| Francisco I | 21 d'abril de 1574 | 17 d'octubre de 1587 | Fill major de Cosme I de Mèdici, Gran Duc de Toscana. | |
| Fernando I | 17 d'octubre de 1587 | 17 de febrer de 1609 | Germà de Francisco I de Mèdici, Gran Duc de Toscana, i fill de Cosme I de Mèdici, també Gran Duc de Toscana. | |
| Cosme II | 17 de febrer de 1609 | 28 de febrer de 1621 | Fill major de Fernando I de Mèdici, Gran Duc de Toscana. | |
| Fernando II | 28 de febrer de 1621 | 23 de maig de 1670 | Fill major de Cosme II de Mèdici, Gran Duc de Toscana. | |
| Cosme III | 23 de maig de 1670 | 31 d'octubre de 1723 | Fill major de Fernando II de Mèdici, Gran Duc de Toscana. | |
| Juan Gastón | 31 d'octubre de 1723 | 9 de juliol de 1737 | Segon fill de Cosme III de Mèdici, Gran Duc de Toscana. |
Arbre genealògic
Vore també
Referències
- ↑ Adoptat per Cosme de Mèdici.
- ↑ Malaguzzi, Silvia (2004). Botticelli. Ediz. Inglese, Giunti Editore. ISBN 9788809036772.
- ↑ The Medieval World – Europe 1100–1350 by Friedrich Heer, 1998 Germany
- ↑ El nom en italià es pronuncia en l'accent en la primera sílaba. /ˈmɛ . vaig donar. tʃi/ and not on the second vowel. Cóm dir: Medici
- de juny de 2020/https://web.archive.org/web/20200625090923/https://www.bbc.co.uk/blogs/magazinemonitor/2006/10/how_to_say_medici_1.shtml Archivat el Erro en l'expressió: Temps no vàlit archivat en Wayback Machine., BBC News Magazine Monitor—MED-uh-chee en anglés americà.
- ↑ Strathern, p. 18
- ↑ Kenneth Bartlett, The Italian Renaissance, Chapter 7, p. 37, Volume II, 2005.
- ↑ «History of Florence». Aboutflorence.com. Consultat el 26 de giner de 2015.
- ↑ Crum, Roger J. Severing the Neck of Pride: Donatello's "Judith and Holofernes" and the Recollection of Albizzi Shame in Medicean Florence . Artibus et Historiae, Volume 22, Edit 44, 2001. pp. 23–29.
- ↑ Padgett, John F.; Ansell, Christopher K.(més de Maig de 1993).«Robust Action and the Rise of the Medici, 1400–1434».The American Journal of Sociology.98(6): 1259–1319.doi:10.1086/230190.. Açò ha dut a [1]
- de setembre de 2021/https://web.archive.org/web/20210910084858/https://scholar.google.com/scholar?hl=en&lr=&safe=off&cites=3047393440246405308&q=network Archivat el Erro en l'expressió: Temps no vàlit archivat en Wayback Machine..
- ↑ Machiavelli, Niccolò (1906). The Florentine history written by Niccolò Machiavelli, Volume 1, pp. 221.
- ↑ Plantilla:Cite video
- ↑ Halvorson, Michael (2014). The Renaissance: All That Matters (en en), Hodder & Stoughton. ISBN 9781444192964.
- ↑ 13,0 13,1 El príncip Nicolás Maquiavelo. A Norton Critical Edition. Translated and edited by Rober M. Adams. New York. W. W. Norton and Company, 1977. p. viii (Historical Introduction)
- ↑ Ulwencreutz, Lars (2013). Ulwencreutz's The Royal Families in Europe V, lu.com. ISBN 9781304581358. Consultat el 20 de setembre de 2018.
- ↑ 15th century Italy.
- ↑ Hibbard, pp. 177, 202, 162.
- ↑ (2022) Voices of the Renaissance: Contemporary Accounts of Daily Life, Bloomsbury Publishing USA, pp. 360. ISBN 9798216162674. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ Hibbert, The House of Medici: Its Rise and Fall, 153.
- ↑ Hibbert, Christopher (1974). The House of Medici: Its rise and fall, New York: William Morrow and Company. OCLC 5613740. ISBN 0-688-00339-7.
- ↑ «Lorenzino de' Medici | Italian writer and assassin».
- ↑ 21,0 21,1 Fossi, Gloria (2001). Uffizi Gallery: Art, History, Collections, Giunti.
- ↑ Edgcumbe Staley (2022). The Tragedies of the Medici, DigiCat, pp. 187. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ Sheryl I. Reiss (2017). The Pontificate of Clement VII: History, Politics, Culture, Routledge, pp. 520. ISBN 9781351883757. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ Rebecca Ard Boone (2018). Realives in the Sixteenth Century: A Global Perspective, Routledge, pp. 196. ISBN 9781351135337. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ George L. Williams (2024). Papal Genealogy: The Families and Descendants of the Popes, McFarland, pp. 74 de 271. ISBN 9781476632278. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ Mary Elsie Thalheimer (1877). An Outline of General History: For the Use of Schools, Van Antwerp, Bragg & Company, pp. 211 de 349. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ Dionysius Lardner, Thomas Keightley (2024). The History of the World, from the Earliest Period to the Present Clave. Arranged baix That the Whole may be Read by Periods, or the History of Any Country by Itself, BoD – Books on Demand, pp. 404 de 628. ISBN 9783385367715. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ (2003) War at Siga in the Middle Ages and the Renaissance, Volum 14, Boydell Press, pp. 172 de 276. ISBN 9780851159034. Consultat el 17 de març de 2025.
- ↑ 29,0 29,1 Hale, p. 150.
- ↑ Hale, p. 151.
- ↑ Àustria i Espanya varen ser governades per la Casa d'Habsburgo; abdós són térmens intercanviables per als dominis dels Habsburgo en el periodo de temps en qüestió.
- ↑ Hale, p. 158.
- ↑ 33,0 33,1 Hale, p. 160.
- ↑ Hale, p. 165.
- ↑ Strathen, p. 368.
- ↑ Hale, p. 187.
- ↑ Acton, p. 111.
- ↑ 38,0 38,1 Acton, p. 192.
- ↑ Acton, p. 27.
- ↑ Acton, p. 38.
- ↑ 41,0 41,1 Hale, p. 180.
- ↑ Hale, p. 181.
- ↑ Acton, p. 108.
- ↑ Acton, p. 112.
- ↑ Acton, p. 182.
- ↑ Acton, p. 243.
- ↑ Strathern, p. 392.
- ↑ Hale, p. 191.
- ↑ Acton, p. 175.
- ↑ Acton, p. 280.
- ↑ Acton, p. 188.
- ↑ Acton, p. 301.
- ↑ Acton, p. 304.
- ↑ «Anna Maria Luisa de' Medici – Electress Palatine». Consultat el 3 de setembre de 2009.
- ↑ Acton, p. 209.
- ↑ Acton, p. 310.
- ↑ Acton, p. 309.
- ↑ Diksha Sundriyal. «Is the Medici Family Still Around? Where llaure They Today?», Cinemaholic, 1 de setembre de 2022.
- ↑ «Florence Journal; Where the Bodies Llaure Buried, Modern-Day Medici Feud, Alan Feuer, New York Times, May 4, 2004», The New York Times, 4 de maig de 2004. Consultat el 19 de febrer de 2017.
- ↑ Hibbert, p. 60.
- ↑ «Explorant el significat i l'evolució de l'escut d'armes de la família Medici en Florència». Visita a Florència. Consultat el 15 de març de 2025.
- ↑ 62,0 62,1 «De Mèdici i Florència». Dibuixe Heràldic (16 de maig de 2013). Consultat el 15 de març de 2025.
- ↑ 63,0 63,1 Alejandro Dumas (1845). Els Mèdici, Titivillus, p. 7-8.
- ↑ Andrew Graham-Dixon (18 novembre 2018). «Cóm els Medici varen usar la seua fortuna per a obrir-se les portes del cel». BBC News Món. Consultat el 15 de març de 2024.
- ↑ de Roover, Raymond (2017). The Medici Bank: Its Organization, Management, Operations, and Decline, Pickle Partners Publishing, pp. note 1.
- ↑ Plantilla:Cite journalast= Mackworth-Young
- ↑ Clare, Edward G. (1985). St. Nicholas: His Legends and Iconography, Florence: Lligc S. Olschki, p. [2].
- ↑ Ruggiero, Rocky, Ph. D., Renaissance, Episode 93 – Florence: The Medici Dynasty
- d'agost de 2021/https://web.archive.org/web/20210829014209/https://rockyruggiero.com/episode-93-florence-the-medici-dynasty/ Archivat el Erro en l'expressió: Temps no vàlit archivat en Wayback Machine., Making Art and History Menja to Life, October 28, 2020, an àudio file
- ↑ Plantilla:Cite journalast=Jelbert
- ↑ Gáldy, Andrea (2009). Cosimo I de' Medici as Collector: Antiquities and Archaeology in Sixteenth-century Florence, Cambridge Scholars Publishing, pp. 46–47, 58.
- ↑ Kent, Francis (2007). Lorenzo de'Medici and the Art of Magnificence, Johns Hopkins University Press, p. 76.
- ↑ Plantilla:Cite journalast=Scopacasa
- ↑ John Woodward, «Tractat d'heràldica eclesiàstica», 1894, [3]
- ↑ Howard Hibbard, Michelangelo (New York: Harper and Row, 1974), p. 21.
- ↑ Peter Barenboim, Sergey Shiyan, Michelangelo: Mysteries of Medici Chapel, SLOVO, Moscow, 2006
- de juliol de 2017/https://web.archive.org/web/20170704121633/http://www.florentine-society.ru/Medici_Chapel_Mysteries.htm Archivat el Erro en l'expressió: Temps no vàlit archivat en Wayback Machine.. ISBN 5-85050-825-2
- ↑ Hibbard, p. 240.
- ↑ Official site of the Accademia delle Arti del Disegno of Florence, Brief History (it. leng.)«Accademia delle Arti del Disegno». Archivat des de l'original, el 3 de juny de 2009. Consultat el 1 de juny de 2009.
- ↑ Harry Eiss (2017). Seeking God in the Works of T. S. Eliot and Michelangelo, Cambridge Scholars Publishing, pp. 122 de 297. ISBN 9781443893657. Consultat el 19 de març de 2025.
Bibliografia
- Hibbert, Christopher (1975). The House of Medici: Its Rise and Fall (en anglés), Ed. Morrow. ISBN 9780688003395.
- Hollingsworth, Mary (2019). The Medici (en anglés), Ed. Head of Zeus. ISBN 9781786691538.
- Strathern, Paul (2016). The Medici: Power, Money, and Ambition in the Italian Renaissance (en anglés), Ed. Pegasus Books. ISBN 9781605989662.
- Mills J. Unger, Magnifique: The Brilliant Life and Violent Claves of Lorenzo de Medici (Simon and Schuster, 2008), és una biografia vívida i colorida d'este autèntic "home de la renaixença", el governant sense corona de Florència durant la seua época dorada.
- Ferdinand Schevill, "History of Florence: From the Founding of the City Through the Renaissance" (Història de Florència: Des de la fundació de la ciutat fins a la Renaixença) (Frederick Ungar, 1936), és l'història general estàndart de Florència.
- Cecily Booth, "Cosimo I, Duke of Florence" (Cosme I, duc de Florència), 1921, University Press.
- Harold Acton, "The Last Medici" (Els últims Mèdici), Macmillan, Londres, 1980 [1932], ISBN 0-333-29315-0.
- Paul Strathern, "The Medici: Godfathers of the Renaissance" (Els Medici: Padrins de la Renaixença) (Pimlico, 2005), és un relat informatiu i animat de la família Mèdici, la seua delicadea i debilitats: molt llegible, encara que en alguns errors factuals i tipogràfics.
- Lauro Martines, "April Blood: Florence and the Plot Against the Medici" (Sanc d'Abril: Florència i la Conspiració contra els Mèdici) (Oxford University Press, 2003). Un relat detallat de la Conspiració dels Pazzi, els seus protagonistes, la política de l'época i les conseqüències del complot d'assessinat. Encara que precís en els detalls històrics, Martines escriu en un to contrari als Mèdici.
- Acontenyiments d'Itàlia (pdf)
- de juny de 2006/https://web.archive.org/web/20060620090612/http://www.franzarlinghaus.de/Arlinghaus%20ArtBookkeeping.pdf Archivat el Erro en l'expressió: Temps no vàlit archivat en Wayback Machine.
- Herbert Millingchamp Vaughan, "The Medici Popes" (Els Papes Mèdici). Nova York: G. P. Putnam's Sons, 1908.
- Jonathan Zophy, "A Short History of Renaissance and Reformation Europe, Danses over Fire and Water." (Breu història de l'Europa de la Renaixença i la Reforma: Danses sobre fòc i aigua.) 1996. 3.ª ed. Upper Saddle River, Nova Jersey: Prentice Hall, 2003.
Llectures adicionals
- Jean Lucas-Dubreton, Daily Life in Florence in the Clave of the Medici. (anglés)
- Danny Chaplin, "The Medici: Rise of a Parvenu Dynasty, 1360–1537." (anglés)
- Pompeo Litta Biumi (1827). Famiglie celebri d'Itàlia. Medici vaig donar Firenze (en italià), Torino.
- Brunetto Dami (1899). Giovanni Bicci dei Medici, nella vita politica. Ricerche storiche (1400-1429) (en italià), Firenze: B. Seeber.
- George Frederick Young, traductora Giuseppina Taddei Saltini (2016, 1934 (anglés)). The Medici (en italià), Firenze: Salani. ISBN 978-88-9381-064-7.
- Gaetano Pieraccini (1924-25). La stirpe dei Medici vaig donar Cafaggiolo. Saggio vaig donar ricerche sulla trasmissione ereditaria dei caratteri ereditari (3 voll.) (en italià), Firenze: Vallecchi. - Nardini, 1986-1994.
- Umberto Dorini (1947-1989). I Medici i i loro tempi (en italià), Firenze: Nerbini Editore. - en l'actualitat en el títul I Medici. Storia vaig donar una famiglia, Odoya, Milano, 2015-2016.
- John R. Hale, traductor M. Papini (1980). Firenze i i Medici. Storia vaig donar una città i vaig donar una famiglia (en italià), Milano: Mursia. ISBN 978-88-425-8639-5.
- Marcello Vannucci (1987). I Medici. Una famiglia al potere (en italià), Roma: Newton Compton.
- Franco Cardini (1990). Breu storia vaig donar Firenze (en italià), Pacini Editore.
- Marcello Vannucci (2001). (en italià), Roma: Newton Compton.
- AA. VV. (2001). Medici (en italià), Associazione Alberghi delliure d'ore.
- Marcello Vannucci (2004). (en italià), Roma: Newton Compton.
- Marque Ferri (2005). I medici riesumano i Medici. Cronaca vaig donar una straordinaria avventura alla scoperta dei segreti della gran dinastia fiorentina (en italià), Nuova Toscana Editrice. ISBN 978-88-87263-41-1.
- Fornaciari G., Giuffra V., Ferroglio I., Gino S., Bianucci R., Plasmodium Falciparum Immunodetection in Bone Remains of Members of The Renaissance Medici Family (Florence, Italy, Sixteenth Century), Transactions of the Royal Society of Tropical Medicine and Hygiene, 104: 583-587, 2010. (anglés)
- Gonzague Truc, Els Mèdici, Grasset 1936. (francés)
- Andrieux, Els Mèdici. Paris, Librairie Plon, 1958. (francés)
- Jean Lucas-Dubreton, La Vie quotidienne à Florence au temps dones Mèdici. Paris, Hachette, 1958. (francés)
- André Chastel, Art et humanisme à Florence au temps de Laurent li Magnifique. Paris, PUF, 1959. (francés)
- Raymond DeRoover, The Rise and Decline of the Medici Bank. New York, Norton Library, 1966. (anglés)
- Christopher Hibbert, Rise and Fall of the Medici House. New York, Morrow, 1975.(anglés)
- John Rigby Hale, Florence and the Medici. The Pattern of Control. Londres, Thames and Hudson, 1977. (anglés)
- Harold Acton, Els derniers Mèdici, Perrin 1984.(francés)
- Pierre Antonetti, Els Mèdici. Paris, PUF, 1997.(francés)
- Lauro Martines, Li Sang d'avril - Florence et li complot contre els Mèdici, Albin Michel - Histoire, Paris, 2006.(francés)
- Jacques Heers, Li clan dones Mèdici. Comment Florence perdit ses libertés (1200-1500), Paris, Perrin, 2008.(francés)
Enllaços externs
- Commons
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre casa dels Mèdici.
- Arbre genealògic de la casa Mèdici
- Mèdici en Biografies i Vides
- Biografies de la casa Mèdici
- Mèdici i la ciència (en italià i anglés)
- «[4]»: emissió del 10 de juny de 2014 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.