Dret de pernada

Un quadre historicista que recrea de manera idealisada l'escena d'un vell entregant les seues jóvens filles al senyor feudal.
L'expressió dret de pernada (en llatí vulgar migeval, ius primae noctis, ‘dret de la primera nit’) es referix a un presunt dret que otorgava als senyors feudals la potestat de mantindre relacions sexuals en qualsevol donzella siervo de la seua feu que fòra a contraure matrimoni en un dels seus siervo. Pròpiament, el terme cita l'acte d'estacar el genoll en el llit en que yaceran els cònjuges. Este dret va tindre, supostament, vigència durant l'Edat Mija d'Europa occidental (encara que hi ha paralelismes en atres parts del món) com a component del modo de producció feudal; l'etimologia i el desenroll històric de «feu» és idèntic al foederare de El contracte social de Rousseau. El Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola arreplega esta accepció estricta, pero també afig una segona accepció coloquial, més àmplia, referent a l'abús d'autoritat. Sigmund Freud, en el seu treball de 1917 El tabú de la virginitat, ho cita com a fet discutit, i també la costum de prou pobles, de que no anara el marit qui desflore a la nóvia, parla dels garcons de honneur, al modo de les bodes menorquinas precristianas, a on tots els invitats podien mantindre relacions en la nóvia, en la llínea de lprostitució ritual' del cult a Astarté.
També en l'àmbit hispanohablante l'expressió "dret de pernada" es referix, sobretot en Amèrica Llatina, a diverses pràctiques històriques d'abús i servitut sexual, eixercides per una autoritat (hacendado, administrador de facenda, cap polític o empleador) en contra de dònes en condició de dependència o obediència (indígenes, llauradores, treballadores, inquilines i unes atres). Estes pràctiques, sense ser llegals, varen ser impostes com a drets informals dels patrons, per lo que comunament es realisaven davant la passivitat de pares, esposos i comunitat. En la facenda llatinoamericana tradicional el "dret de pernada" va tindre —en ocasions— les característiques que normalment s'atribuïxen al privilegi senyorial de l'Edat Mija (l'entrega de la virginitat de la nóvia al hacendado en la nit de bodes). Pero l'expressió també s'usa —en numeroses fonts llatinoamericanes— per a descriure atres pràctiques de violència sexual o servitut sexual, tolerades socialment sense que fora necessària una ocasió ritual com la boda, sent el comú denominador el que un patró o autoritat eixercira impunement la pràctica, entesa com una espècie de dret consuetudinari informal. Moltes d'estes variacions llatinoamericanes del "dret de pernada" varen ser habituals fins a mediats del XX. I se seguixen registrant casos fins a l'actualitat en algunes regions del continent. La lluita contra esta pràctica, entesa com un abús agraviante, va tindre una part central en les motivacions personals dels llauradors per a participar en la Revolució Mexicana.[1]
Sobre el privilegi feudal, degut a que hi ha pocs documents llegals que es conserven com a font, s'ha discutit molt sobre la seua naturalea, al punt que numerosos historiadors qüestionen i neguen que haja existit esta pràctica. Bàsicament hi ha qui accepta que es tracta d'un dret senyorial tal com ho definix l'historiografia tradicional, inclosa l'agressió sexual en la nit de bodes; uns atres, en canvi, pensen que era un ritual simbòlic de sumissió que se saldava en el pagament d'una taxa en espècie o metàlic i una cerimònia; els cal accepten que l'abús sexual era un fet social (no referit a les bodes, encara que sí a la servitut feudal), pero no un dret: més be el reflex de la dominació d'una classe privilegiada i de la baixa consideració que es tenia de la dòna en l'época.cita requerida
Orige possiblement ancestral
S'ha propost que el dret de pernada seria un us de tradició molt antiga (no se sap si prerromana, pagana o germànica, pero, en tot cas, no és aliena al dret canònic).

Certs especialistes es recolzen en paralelismes etológicos per a buscar-li una explicació, a partir del fet comprovat de que, en moltes espècies, els mascles lluiten per la supremacia en el grup, per a aixina assegurar-se la descendència.[2] Este paralelisme és més estret en el cas de certs primats antropoides, especialment els chimpanséns, en les comunitats de la qual s'ha detectat una clara estratificació social en la que un mascle dominant (o «mascle alfa») s'assegura la còpula en totes les femelles al seu càrrec.[3]
També hi ha paralelismes etnogràfics. Tal volta els rituals d'iniciació sexual portats a terme originalment per un membre important de la comunitat —a voltes, la mare, unes atres un chaman, inclús un hoste important—. Hi ha ritos de fecunditat i de desfloració atestats en les illes Marqueses (Pacífic Sur) i relats de ceremonials similars en cultures precolombinas; també en l'Índia i en Àfrica.[4] Certs viagers del XVI descrivien, en este tipo de ritos d'iniciació, l'ocupació d'idolillos ad hoc (per lo que s'ha insinuat que algunes de les venus paleolíticas —per eixemple, la Venus de Willendorf— servirien en este tipo de pràctiques).[5] Encara que s'ha aplegat a propondre que, en el feudalisme, el oficiante del ritual seria substituït per la persona de més alt ranc estamental (açò és, el senyor feudal), tal afirmació sembla un extrapolació simplista per a la que no s'han obtingut proves i, inclús, alguns estudiosos sostenen que el ritual prenupcial de desfloració és alguna cosa molt distint, fins a opost, al Dret de pernada migeval.[6]
Fonts clàssiques
És palés la semblança en certs mits clàssics grecs en els que els deus abusen sexualment dels humans, sense que això suponguera, necessàriament, una humiliació. De fet, a sovint, els fills que resultaven d'estes unions eren héroes (en el sentit etimològic de la paraula: ἥρως, és dir, semidiosos, no necessàriament virtuosos), i permetien a certes estirps ilustres defendre la seua ascendència divina. De tots conegut és que la família de Juli Cèsar (la dinastia Juliol-Claudia) pretenia descendir de la deesa Venus a través d'Eneas el troyano.[7]
Alguns escritors clàssics podrien referir-se a este supòsit dret de la primera nit, per eixemple Heròdot (sigle V a. C.) en el seu 4º Llibre sobre el Història (epígraf CLXVIII), relata certs fets sobre la tribu líbica dels Adirmáquidas, dels que es dia que era costum «presentar al rei totes les donzelles que estan per a casar-se, i si alguna li agrada, ell és el primer en conéixer-la». Un atre filòsof grec, Heráclides Póntico (sigle IV a. C.), nos parla del govern despótico de l'illa de Cefalonia, el tirà de la qual exigia ser el primer en yacer en les nóvies el dia de la seua boda.
El romà Valerio Màxim (sigle I) descriu una de les presuntes costums impostes en el tumult d'esclaus de Volsini: «Cap home lliure podrà casar-se en una donzella que no haja segut desflorada prèviament per un esclau» (Llibre Nové, Capítul 1 Exempla externa 2).
Teoria de l'orige germànic
- ↑ Rosa Nidia Buenfin(1994-1995).«Revolució mexicana, mística i educació».Trobades d'Investigació Educativa (95-98).2(pàgina 96)
- ↑ Vining, D.R. (1986). «Social versus reproductive success: the central theoretical problem of human sociobiology», Behavioral and Brain Sciences, Número 9. Pàgines 167-216.
- ↑ Cowlishaw, G. & Dunbar, R.I.M. (1991). «Dominance rank and mating success in male primats», Animal Behaviour, Número 41. Pàgines 1045-1056.
- ↑ «Jus primae noctis. Scientific resources: resum en anglés, text íntegre en alemà». Archivat des de l'original, el 20 de giner de 2009. Consultat el 15 de juny de 2006.
- ↑ Herrero Massari, José Manuel(1994-1995).«La transmissió textual del llibre de Duarte Barbosa».Revista de filologia romànica.Volums 11-12 (pàgines 391-402)
- ↑ Es tracta de rituals religiosos que no suponen cap tipo de humiliació per a la dòna i no són actes de dominació ni despotisme per part del home: Gordon, P. (1946). L'Initiation sexuelle et l'évolution religieuse, PUF, París.
- ↑ Caius Suetonius Tranquillus: De vita Caesarum. Divus Julius, 6.
No hi ha cap seguritat sobre el seu orige, pero alguns documents relacionen el Dret de Pernada en certes costums germàniques; concretament el cridat «Beilager» (anterior a la caiguda de l'Imperi romà), que ha segut traduït al llatí vulgar com Mundium o «Munt» i que, entre moltes atres coses, reservava simbòlicament, per al senyor de la sippe, la primera còpula en la nóvia. El Beilager germànic era una part tan important del matrimoni, que inclús en certes regions va ser parcialment incorporat a l'unió eclesiàstica. En sentit estricte, el Beilager germànic consistia en el dret del senyor de compartir el llit en la recién casado, dret que este perdria a canvi d'un pagament en metàlic. A sovint, les exigències del senyor eren majors quan un siervo pretenia casar-se en una nóvia de condició superior: si el siervo es vea obligat a demanar prestada la cantitat estipulada en el Mundium el seu propi amo, puix això implicava la degradació social de la nóvia, de la seua llar i, inclús, de la seua família, que passaven a la jurisdicció senyorial.
En qualsevol cas, és casi segur que un acte sexual autèntic entre el senyor i la nóvia no formava part del procés llegal de l'unió. Simplement, era un símbol que no otorgava cap dret marital. Pero el concepte del privilegi sobre la primera nit es va perpetuar en l'época feudal, encara que sempre associat a imposts o tributs que varen rebre noms locals, com el merchet, el cullagium o el vadimonium, entre uns atres.[1]
Proves documentals directes i indirectes

Com s'ha mencionat, els investigadors no han trobat cap llei migeval que arreplegara la prerrogativa del Ius primae noctis; pero existixen documents escrits oficials de diversa índole, inclús recopilacions llegislatives, datables, si més no a partir de VIII:
- Per eixes dates, els Anals de Clonmacnoise arrepleguen l'exigència del Dret de Pernada per part de governadors d'orige viking: «El seu líder ostenta el honor de posseir a qualsevol dòna durant la seua primera nit de bodes; despuix, el seu propi marit podrà tindre coneiximent carnal en ella».[2] A pesar de lo que puga pensar-se, esta cita no pot prendre's com un juí de valor negatiu, puix en la tradició irlandesa, certs personages mítics d'orige cèltic, considerats héroes, semblen haver gojat d'eixe mateix privilegi.[3]
- Ya en el XIII es troben les recopilacions jurídiques d'Alfonso X de Castella en el Fur Real, a on s'indica que s'impondrà una multa de 500 sòus i se li privaria dels seus càrrecs si gosara «alguu ome desonrrar nouho casant ou nouha en dia de voda»;[4] pero reservant a la corona la facultat de jujar el crim, lo que supon un reconeiximent tácito de que es tracta d'un acte comés per membres d'algun estament privilegiat i del corporativisme entre els seus components.
- En la Biblioteca Nacional de França, es conserva un text datat en l'any 1400, procedent d'un llogaret adscrit a un monasteri de Zuric en la que s'especifica que «...qui desige contraure sagrat matrimoni en el territori o en el llogaret de Maur, quienquiera que siga, deu entregar-nos a la nóvia en la seua primera nit de bodes o pagar per ella, segons resen les costums tradicionals i segons figura en els vells escrits oficials. Si no complira lo prescrit, serà multat en 30 penics».[1] El text es va reescriure en 1543 per a especificar les condicions del pagament: «l'espós deu deixar que el seu senyor yazga la primera nit de bodes en la nóvia o, de lo contrari, pagar cinc chelís i quatre penics». En abdós casos es tractava de cantitats raonables per als llauradors del llogaret, especialment en una zona que era prou pròspera en el XVI.[1]
- Pot indicar-se una atra font més, extreta de la Sentència arbitral de Guadalupe: «ni tampoc puguen [els senyors] la primera nit quel payés capciona dòna dormir en ella o en senyal de senyoria».[5] Este text ve rubricat per Fernando el Catòlic, que va acabar en tots els demés mals usos senyorials en firmar-ho en 1486.[6]
Hi ha un sector historiogràfic que nega l'existència del dret de pernada per està escassa documentació, pero uns atres tants aduïxen la seua existència, encara que informal, basant-se en que la tradició escrita migeval era poc resistent en passar del temps i que més va poder ser una costum oral.[7] Estes proves acàs confirmarien l'existència d'un autèntic dret de pernada, per més que la llei del silenci sembla haver corregut un mant d'obscurantisme sobre la naturalea real d'este fenomen. Pero dos dels quatre casos, els procedents de territoris ibèrics, són prohibicions en les que no es pot confirmar si existia un dret senyorial reconegut llegalment o, més be, una mala costum heretada de temps immemorials (en la que, segons pareix, creïen tant llauradors com a senyors i que era molt difícil de desarraïlar). Com diria Matilda Joslyn Gage en 1893: «Les ments del poble havien segut corrompidas a lo llarc dels sigles en estes doctrines [...] la dòna, sempre oprimida, devia proporcionar solaz a uns hòmens acostumats a la violència i a obtindre plaure en el sofriment alié»[8]
Els abusos sexuals com a fet, no com a dret
- Artícul principal → Abús sexual.
l'Edat Mija europea va ser una época violenta, especialment des de la desintegració de les estructures romanes fins al XII en que la feudalisació s'equilibra.[9] En esta primera época especialment, existia certa tendència o costum (no reconeguda) de violar a dònes d'estaments inferiors. No s'estaria parlant estrictament del dret de pernada, pero sí d'un acte de dominació social i criminal.
Els siervos, a lo manco al principi, ho admetien com un mal necessari, amparat per una tradició consuetudinària. Per tant, no solament es tractava d'una violació, no considerada com tal explícitament en aquell moment, sino que anava acompanyada d'una coacció molt més profunda.
- En primer lloc,està l'indefensió dels afectats que, a sovint, no consentien, pero carien de mijos per a defendre's front a l'ira senyorial. El senyor consideraria una negativa com un acte de rebelia front a la seua autoritat i el seu poder sobre els seus siervo.
- Per un atre costat, el senyor feudal desija fer palés la seua condició de superioritat, fent vore que, abans que esposa o filla, la dòna és siervo, i que abans que obedir el pare o al marit, deu sumissió al seu senyor.
- En tercer lloc, deu tindre's en conte el servilisme d'alguns llauradors, esposos o pares de les afectades, en ànim de lucre, ya que li estava prestant «un servici», actuant com un verdader proxeneta per al seu senyor (s'ignora en quina proporció es donava este desig de prosperar a costa d'explotació de les pròpies dònes).[10]
- Per últim, no deu oblidar-se que, de la mateixa manera que ocorre actualment, la víctima se sent culpable de la seua pròpia deshonra i no pot, generalment, denunciar-la per considerar-se una causicostumbre.
L'institució del matrimoni canònic (catòlic) entre siervo feudals es va reconéixer prou vesprada, en el XII. Fins a llavors, era un privilegi dels senyors (els matrimonis llauradors eren, més be, unions civils en la conformitat dels pares i dels líders de la comunitat). En el moment en que l'Iglésia repren/reprén la defensa oberta de la seua pròpia doctrina, i recorda a tots que el matrimoni entre els parracs és beneït per Deu, és la dòna la que es beneficia més, en ser casi l'únic ceremonial en el que actua com una igual.
A partir d'este reconeiximent del matrimoni canònic per als siervo feudals, les coses varen escomençar a canviar. Els abusos senyorials van perdent l'acceptació social, els llauradors prenen consciència de la seua dignitat personal i de que esta no és patrimoni de la noblea. Per això, els abusos sexuals, ademés de crims, comencen a considerar-se afrontes molt greus que desemboquen en tumults populars contra el senyor.
Precisament les cròniques i els escrits arreplegats sobre estes sedició proporcionen la més rica documentació sobre els abusos sexuals institucionalisats per la noblea. Molts llauradors s'atrevixen a denunciar la seua situació i, inclús, a exigir reparacions. El cas és que, en trencar la «llei del silenci», en enfrontar-se al problema obertament, el llaurador traspassa els llímits de l'encobriment, obtenint aixina la millor arma per a acabar en l'abús del noble.

Va ser llavors quan lo que venia considerant-se una «mala costum» (acceptada tácitament), un dret, inclús un privilegi feudal, va passar a convertir-se, simplement, en un crim: en una malfetría senyorial. Es tracta, puix, d'un fet llamentable, pero no d'un dret. Alguna cosa que, ademés, no té relació alguna en rituals de desfloració ni en cerimònies ancestrals associades al matrimoni, sino merament en caprichos d'un senyor descontrolado.
Entre les rebelions llauradores més conegudes i dilatades està la dels Llauradors de Remensa en Catalunya (entre 1440 i 1486), els quals fan una relació d'agravis, entre els que figuren els abusos sexuals.[11] La fugida o la lliberació de remensas a causa de l'abús dels seus senyors va donar lloc a la fundació de viles lliures, com és el cas de Villanueva i Geltrú, gràcies a la carta pobla concedida pel rei Jaime I el Conquistador.
Cas més concret és l'ocorregut en la localitat gallega d'Aranga, a on un juge real va ordenar «I otrosí en razon de les dònes que eren tenudas d'anar servir duas vezes en l'any al granger de carballo tòrt en la manera que dita és fallo que tal servici é tal fur que senar és onesto i per mal i desonestidad que es podria ende seguir mando que tal fur que senar es faga» en l'any 1385.[12] Este episodi enllaça en els ulteriors tumults dels irmandiños gallecs, que, en 1467-1469, es queixen per escrit de numeroses violacions, no solament per part del seu senyor, sino també per part de les seues comandados. Una de les activitats més conegudes dels irmandiños és el derribe de castells; en este sentit citem el següent text: «Testimonia un clerc que el Duc va derrocar la fortalea de Marceo per dous abat que lle durmian en les dames i acolléronse a la fortalea»).[12]
En Castella, també hi ha eixemples concrets en els que els «mals usos» van units als abusos sexuals. És molt coneguda la queixa dels veïns de Benavente contra els abusos del seu comte, Don Juan Alfonso Pimentel, des de 1398. El concejo va enviar un informe al rei Enrique III senyalant la falta de respecte als furs de la vila, nomenant oficials, monopolisant vendes i cobrant gabelas inusitadas,[13] junt a això, afigen que el citat comte «tenia en si en la dita fortalea alguns criats i parents seus i els consentien que mataren ombres i dugueren dònes casades i que mataren despuix aquells que les duyen als seus marits i per aquella cabsa en la dita vila s'han desfecho huit o nou cases d'oficials».[12]
Atres incidents reseñables són el de Fadrique Enríquez de Castella, que va morir ajusticiado per Juan II en 1430 a causa dels seus malfetrías. O l'assunt de Don Rodrigo de Lluna, arquebisbe de Santiago de Compostela i nebot del conegut condestable Álvaro de Lluna, contra qui es varen rebelar els seus propis cavallers en 1458 a raïl dels seus actes deshonestos i criminals.
Un dels casos més conegut en la lliteratura és el de Fuenteovejuna. Allí, el despotisme del comendador Fernán Gómez de Guzmán de l'Orde de Calatrava és el detonant d'una tragèdia escrita per Lope de Vega en 1619.
No obstant, no deu perdre-se la perspectiva: l'immensa majoria de les queixes dels llauradors es referixen única i exclusivament a abusos econòmics o laborals. Els nobles procuraven el benefici, el poder i perjudicar als seus rivals, i molt rarament apareixen en els documents queixes de caràcter sexual (en les Corts de Guadalajara de 1390, es diu lo següent: «acaesçe moltes vezes que capcionen i maten i fieren als llauros i vassalls d'aquells contra qui han les enemistats i mal querençia, i els derriben i cremen les cases, i els prenen els seus bens, i els fazen molts atres mals i dannos i desaguisados...».[14]
Mit i realitat
Pel moment, sembla innegable l'existència de l'abús sexual, pero no dins del dret de pernada. Aixina ocorre en la primera referència que es té del dret de pernada en l'Edat Mija, apareguda en l'abadia de Mont-Saint-Michel en l'any 1247. És una composició en vers que relata a modo de queixa la dura vida del llaurador i les numeroses exigències senyorials a les que deu fer front. Una d'elles consistia en tindre que pagar al senyor per a que li permetera casar a les seues filles; en cas contrari, les chicones serien violades pel senyor
Els diversos intents per a demostrar la seua existència conduïxen sempre al mateix atzucac: la falta de proves científiques, ni per a demostrar-ho ni per a refutarlo.cita requerida Segons ells, el Ius primae noctis no era més que una cerimònia, sense conseqüències sexuals, que inclouria una série d'actes simbòlics, de sumissió i humiliació, junt en un pagament, en espècie o en metàlic, que, d'algun modo, servien per a emfatisar la superioritat senyorial o, be, per a refrendar oficialment l'unió, en ser esta beneïda pel líder de la comunitat.[15]
Els historiadors disponen de numeroses senyes que confirmen que, en un senyoriu feudal, el siervo necessitava el permís del seu senyor, per ad açò devia, si més no, pagar un tribut. Concretament, en Anglaterra i en Gales este es denominava Merchet, i en França rebia el nom oficial de Formariage,[16] encara que a voltes apareix en els documents, en llatí vulgar, com cullagium (que, en sentit extens, significa "colecta", pero la vulgarisació del llenguage i el seu homonímia en l'anatomia humana varen favorir una interpretació caricaturizada del terme).[17]
El historiador francés Jacques Heers en la seua obra L'invenció de l'Edat Mija sosté que el dret de pernada mai va existir.cita requerida
Orige del terme pernada
Pernada té una similitut innegable a la paraula prenyada, entenent que la preñez és un dels principals fins de les relacions sexuals es pot deduir llavors que pernada i prenyada tenen un orige etimològic comú.

En Espanya, esta taxa pel matrimoni va rebre varis noms, entre ells, la Firma del Spolii (per als remensas), la cantitat que el senyor rep del payés per hipotecar les terres que cultiva, com a garantia de la dot de la seua dòna. I, per supost, el propi dret de pernada. Fins ara no s'ha mencionat qué pot significar pernada ni d'on pot vindre eixa expressió; puix be, no significa una atra cosa que patada.[18] Encara que, per les descripcions, sembla que es tracta d'espentar a la nóvia sobre el llit i chafar-la, en senyal de superioritat.
El cobro de taxes pel matrimoni era molt manco insultante que els abusos sexuals. No obstant, en consolidar-se el matrimoni religiós, quedava clar que el dret canònic estava per damunt de qualsevol use o fur ancestral i que, si Deu i l'Iglésia beneïen l'unió, sobrava l'intervenció de la noblea; per això que el ritual —siga com siga el seu nom— va escomençar a ser vist com un atre més dels mals usos senyorials. Si be, eixa no és la causa fonamental de la seua desprestigie...
L'interpretació del dret de pernada té el seu orige en l'Ilustració, quan els intelectuals burguesos lluitaven pel dret a intervindre en el govern de les seues comunitats, basant-se en que pese a pagar grans sumes impositives li'ls discriminava a l'hora de prendre les decisions polítiques. En canvi, la noblea havia perdut la justificació de la seua preeminència: no pagava imposts, tenia una important influència política i, ademés, eludia els seus deures militars (en profesionalisar-se l'eixèrcit). Els nous ideals, imperants en el Sigle de les Llums, primaven l'esforç personal i entrabar en contradicció en l'existència de privilegis.
Hi ha un sector historiogràfic que nega l'existència del dret de pernada per està escassa documentació, pero uns atres tants aduïxen la seua existència, encara que informal, en base en que la tradició escrita migeval era poc resistent en passar del temps i que més va poder ser una costum oral.[7]
Els filòsofs ilustrats varen iniciar una campanya de desprestigie contra els nobles traent a relluir totes les injustícies històriques que havien comés; la realitat de certs fenomens històrics, entre ells el que ací interessa, el dret de pernada. Els panflets sorgits a raïl de la Revolució francesa varen fer el restant.[19] molts historiadors o filòsofs hagen segut acusats de complicitat, en acceptar com certes llegendes.
Lo pijor de tot açò és que la dòna seguix sent la víctima, puix va ser utilisada sense miraments, en molta hipocresia i en doble moral,[20] filòsofs, historiadors i lliterats, com un mig per a alterar el juí popular, com una moneda de canvi per a fins polítics.[21]
Una cosa és acceptar que va existir la dominació consuetudinària, en cultures menys evolucionades, com l'Edat Mija (del home sobre la dòna i del senyor sobre el siervo), i una atra considerar que es tractava d'un dret formalment arreplegat per les lleis.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Wettlaufer, Jörg(1999).«Dones Herrenrecht der ersten Nacht. Hochzeit, Herrschaft und Heiratszins im Mittelalter und in der frühen Neuzeit».Historische Forschungen.24 (Campus, Frankfurt am Main). Pàgines 97-140 i 251-255.
- ↑ Trinity College, Dublín, Ms. 637.
- ↑ MacPhilib, S.(1988).«Ius primae noctis and the sexual image of Irish landlords in folk tradition and in contemporary accounts. Bealoideas».The Journal of the Folklore of Ireland Society.56 (pàgines 97-140)
- ↑ Azevedo Ferreira editor (1982). Fur Real d'Alfonso X, Braga, Portugal. Pàgina 164.
- ↑ Vicens Vives, Jaime (1978). Història dels Remensas (en el sigle XV), Ed. Vicens Vives, Barcelona. Pàgina 342.
- ↑ 6,0 6,1 Hinojosa, Enrique de (1905). El règim senyorial i la qüestió agrària en Catalunya durant l'Edat Mija, Ed. Suárez, Madrit. Pàgina 367.
- ↑ 7,0 7,1 «L'atrocitat sexual del dret de pernada, ¿alguna cosa més que un mit migeval?» (en es). Diari ABC (2017-04-27). Consultat el 2023-12-20.
- ↑ Joslyn Gage, Matilda (1893 (reedició de 1980)). «Chapter IV: Marquette», Woman, Church and State, Watertowne MA: Persephone Press. Pàgina 152.)
- ↑ Previte-Orton, C. W. (1972-01-01). «16.1», Manuel Riu Riu (ed.). Història del mndo en l'Edat Mija. De l'Imperi Carolingi al sigle XIII, Barcelona: Ramón Sopena, S.A., p. 593.
- ↑ Anderson, Bonnie S. i Zinsser Judith P. (1991). Història de les dònes: una història pròpia, volum I (pàgina 140), Editorial Crítica, Barcelona.
- ↑ Monsalvatge i Fosar, Françesc (1908). Els remences, Palafrugell. Este autor assegura que el dret de pernada mai va estar vigent en Catalunya..
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Fancs, Carlos(1991).«Rito i violació: el dret de pernada en l'Edat Mija».Actes de les Primeres Jornades de Història de les Dònes, 28 i 29 d'agost de 1991.Universitat de Luján (Argentina)(Pàgines 306-323)
- ↑ Valdeón Baruque, Juliol (1985). Història de Castella i Lleó: 5. Crisis i recuperació (sigle XIV-XV), edicions (Valladolit), p. 69.
- ↑ Martín Cea, Juan Carlos (1986). El campesinado castellà de la conca del Duero (ss. XIII-XV), Junta de Castella i Lleó, p. 107.
- ↑ Fraisse, Geneviève(1996).«Droit de cuissage et devoir del historien».Clio.Métiers. Corporations. Syndicalisme(número 3)
- ↑ Blanrue, Paul-Eric (2005). «Li droit de cuissage, un malentendu qui a la vie dure». Niça: Li Cercle Zététique. Consultat el 11 de juny de 2006.
- ↑ En sentit estricte, el Cullagium era una taxa que pagaven els clercs a la Cúria per a poder viure en una concubina. De fet, hi ha notícies de que els retors migevals rebujaven la castitat, i els seus veïns (inclús els seus bisbes) feyen la vista grossa o, simplement, no s'oponien a que tingueren parella: es pot citar el Concili de París (1074)
- Archivat el 16 de maig de 2006 archivat en Wayback Machine., a on els bisbes francesos, s'oponen a seguir les normes del celibat.
- ↑ Fontanillo Merino, Enrique, ed. (1985). Diccionari de les llengües d'Espanya, Anaya, Madrit, p. 458. OCLC 848867885. En la nostra llengua es diria dret de pernada; en gallec, es diria, simplement pernada i en vasc, es diria bernadako eskubidea.
- ↑ Boureau, Alain (1995). Li droit de cuissage. La fabrication d'un mythe (XIIIi-XXi siècles), Ed. Albin Michel, París.
- ↑ No oblidem que els revolucionaris francesos, ni tan sols els més radicals, jamai varen reconéixer els drets femenins. Molt al contrari, es varen opondre vehementement a l'igualtat entre sexes: com a mostra tenim lo que li va ocórrer a Olympe de Gouges per intentar defendre els drets de les dònes
- ↑ Rucquoi, Adeline(1978).«La dòna migeval: el fi d'un Mit»].Quaderns de Història 16.Barcelona:número 262
- Este artícul conté una traducció derivada de «Derecho de pernada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.