Cicer arietinum

El cigró (Cicer arietinum) és una espècie de leguminosa adaptada a tots els continents. Es tracta d'una planta herbácea, d'aproximadament 50 cm d'altura, en flors blanques o violetas que desenrollen una baïna, en l'interior de la qual es trobaran dos o tres llavors com a màxim. La seua periodicitat és anual. El cigró és una llegum en importants qualitats culinàries i nutritives.

Orige i distribució

L'orige del cultiu del cigró és discutit. Podria situar-se en certa seguritat en el Mediterràneu, des d'a on es va expandir per totes les regions ribereñas del Mediterràneu en relativa rapidea. Va passar posteriorment a Pèrsia, al Àsia Central i també al subcontinent indi. Pel que fa al Àfrica subsahariana hi ha motius per a pensar que es va introduir en èxit en la regió de Ghana, encara que algunes espècies salvages s'han documentat en major antiguetat en Abissínia. Els conquistadors espanyols ho varen introduir en Amèrica despuix de la seua arribada, implantant-se en èxit en Califòrnia, Mèxic i en les regions de clima sec de tot el continent americà. No obstant, els principals productors del cigró són Índia, Pakistan, Turquia, Canadà i Mèxic.

Antepassat del cigró

El cigró té un antepassat que es va cultivar principalment en Turquia. Des d'allí es va ser estenent cap a diferents regions en les mateixes característiques ecològiques: primer per l'àrea mediterrànea i, més tart, per Índia, Etiopia, algunes zones d'Amèrica i també per Austràlia.

Morfologia i elements d'agronomia

El cigró és una planta anual diploide, la seua reproducció és per autogamia i posseïx un número cromosòmic de 2n=16. Les raïls profundisen en el sol de manera considerable d'ahí que s'adapte perfectament a sols àrits o secs. El talle principal de la planta és redonejat i les fulls que d'ell emanen són paripinnadas o imparipinnadas en els foliolos de vora dentado. El frut és una baïna bivalvada en dos o tres llavors en l'interior. Les flors emergixen solitàries i la planta pot alcançar fins a 60 cm d'altura. El cigró en sí mateixa és redonejat, esclafat pels laterals i posseïx un pico format pel relleu de la raicilla. Per estes característiques se sol dir que l'aspecte global del cigró s'assembla al d'un cap de moltó en les banyes enrollados en els flancs. No en va molts dels noms del cigró estan en relació en eixa forma en cap de moltó. Aixina, la paraula grega κριός significa ‘moltó’ i ‘cigró’. Inclús la terminologia binomial del cigró (Cicer arietinum) deriva de la paraula llatina aries que significa precisament ‘moltó’.

El cigró és una planta que resistix be a la sequia. Requerix una temperatura òptima d'al voltant de 21–29 °C i 18–26 °C de nit, mentres que 600–1000 mm de pluja anual. Germina a partir de 10 °C encara que la temperatura òptima per a la germinació és de 25 a 35 °C. Preferix terres silíceo-arcillosas i no yesosas perque l'algeps del sol produïx un cigró d'escassa calitat i dur de còure. Els terrenys (boreales) si estan orientats al sur i al ponent fan germinar cigrons de millor calitat. L'acidea ideal del sol per al cigró està compresa entre 6 i 9 de pH. Estes plantes no necessiten que ploga molt, degut a que tenen unes raïls molt profundes, que són capaces de trobar l'aigua atrapada en la terra.

Sembra

Pel que fa a la sembra, en la regió mediterrànea se sol realisar en primavera, en Àfrica a principis de decembre, en Àsia durant el més d'octubre. La densitat que deu respectar-se és la d'aproximadament trenta plantes per metro quadrat. La recolecció deu realisar-se quan els fulls es posen grogues. Si esta és manual, es deuen tallar les plantes per damunt del nivell del sol amontonant-se despuix per a secar-les, durant uns sèt dies, abans de trillarlas.

Història

L'us medicinal del cigró, ho demostra la seua presència en la Capitulara de villis vel curtis imperii, una orde emesa per Carlomagno que reclama als seus llauradors per a que cultiven una série d'herbes i #condiment incloent les "cicerum italicum" identificada actualment com Cicer arietinum.

Varietats

Existixen moltes varietats de cigrons:

• Tipo Desi. Posseïx un gra menut, groguenc o negre en formes angulosas. Es cultiva principalment en l'Índia.
• Tipo Gulabi. En gra mijà, pla i redonejat.
• Tipo Kabuli. Caracterisat per un gra mig o gran, redonejat i arrugat. Es cultiva en les regions mediterrànees, América Central i Amèrica del Sur.

Tant per selecció natural com per hibridació s'han obtingut numeroses variants, sobretot en els països a on es realisa un gran consum de cigrons. Aixina, tan sol en Espanya, existixen les variants: Fardón, Olla, Alcazaba, Bujeo, Pedrosillano, Lechoso, Blanco andalús, o el de Valseca, o el de Fuentesaúco, mencionat en l'obra de Cervantes o el cada volta més popular cigró Pique Pardal.

Aspectes culturals

El cigró casi sempre ha segut sinònim de frugalidad, pobrea i inclús rudeza.^{cita requerida} Numeroses són les expressions en este sentit. Lo mateixa succeïx en el consum d'este formidable llegum, que si be ha segut utilisada en certa profusió en l'Antiguetat és a partir del descobriment d'Amèrica, i com a conseqüència de l'arribada de la fesol mexicana, quan el cigró entra en franca reculada en numeroses regions d'Europa. Aixina, el consum del cigró es llimitarà cada volta més a les zones de producció i a un determinat entorn social: les classes populars.

Referent a les expressions en les que el cigró és protagoniste, es deu senyalar la rudeza de conceptes que s'associen o les apreciacions negatives que transmeten. L'expressió espanyola "per un cigró no es descompon el gorc" fa referència, per citar un eixemple, a l'insignificança. Un atre concepte com l'inadaptació o el no respecte de les normes es manifesta en l'expressió "en tot cuit sempre hi ha un cigró negre". Una atra cita que revela l'importància del cigró com a símbol de font alimentícia i sustentadora és "mirar pel cigró", que fa alusió a la necessitat de cuidar l'orige de la nostra riquea. La por també apareix reflectit en l'expressió provençal "l'aurien barra lou cuou em una cessació", que podríem traduir-la per "se li ha tapat el cul en un cigró". De la mateixa manera, este tipo d'expressions apareixen en italià: "Essere un cece cotto", ("estar com un cigró cuit"), que fa referència a la borrachera per l'estat en que un es troba.

No menys important és la simbologia o relació del cigró en la mort. Els grecs d'época clàssica menjaven cigrons en els convits fúnebres. En la regió de Niça la tradició establix menjar cigrons el Dimecres de Cendra, el Divendres Sant i el Dia de Tots Els Sants. La mateixa tradició existix en numerosos llocs d'Espanya durant el Divendres Sant quan es menja el suculent potaje de cigrons.

Nutrició

El cigró és d'una riquea formidable en lo que a aportes nutritius es referix. És ric en proteïnas, en almidó i en lípits (més que els atres llegums) sobretot d'àcit oleico i linoleico, que són insaturados i carents de colesterol. De la mateixa manera el cigró és un bon aporte de fibra i calorias.

La següent taula ilustra la composició nutritiva del cigró per 100 grams:

Proteïnes (g)	Lípits (g)	kcal	Hidrats de carbono (g)	Fibra (g)	Fòsfor (mg)	Magnesi (mg)	Potassi (mg)	Sodi (mg)
20,4	5,0	335,0	55,0	15,0	375,0	160,0	800	30,0

Cal tindre en conte no obstant que si el cigró és ric en proteïnes (entre 20 i 25% del seu pes), té tots els aminoàcits essencials (no sintetisables pel cos humà) necessaris per a la nutrició humana pero té una baixa digestibilidad proteica. Per a remediar esta carència és aconsellable completar les receptes de cigrons afegint als plats pastas o arròs - una combinació que sí inclou en un sol menjar tots els aminoàcits essencials. El mateix efecte es conseguix en acompanyar els cigrons en pa, pero en eixe cas no cal oblidar el notable contingut en sodi que posseïx el pa. Una atra possibilitat ve també donada per l'afegitó de carns o peixos.

En este sentit, no fa falta reflexionar molt per a donar-se conte de la "saber" dels plats de llegums que trobem per tota la conca mediterrànea en els que es mesclen cigrons en pastes, diverses verdures i arròs, com en la menestra, el cuit tradicional campestre, l'arròs al forn i el cuscús, o també en ingredients cárnicos o en peix, com en el cuit madrileny i el potaje, per citar solament uns eixemples. En Itàlia, i com a ingredient principal de la seua recepta, trobem la farinata o fainá.

En Mèxic, els frijoles, mentres encara estan verts, es couen en aigua i sal, es guarden en una vaporera per a mantindre la seua humitat i es consumixen com botana gallipontera (Guasanas).

Novament la química i els anàlisis de nutrició no han fet més que confirmar els beneficis d'alguna cosa que la costum culinària du realisant des de fa moltes generacions. Sobre els aportes beneficiosos del cigró cal senyalar el seu valor diurético, la seua capacitat per a favorir el trànsit intestinal (per l'alt nivell de fibres que conté), el seu valor energètic i pel seu baix contingut en sodi permet ser inclós en dietas de control de la hipertensió.

Producció mundial

Principals productors de cigró (2018) (tonellades)
	11.380.000
Archiu:Flag of Australia .png	998.231
TurquíaArchiu:Flag of Turquía.png	630.000
Rusiaborder|link=|20px Rusia	620.400
[[Image:Flag_of_Estados Unidos .png|20px]]||align=right|577.970
Plantilla:ETH	515.642
Plantilla:MYA	509.856
Méxicoborder|link=|20px México	351.796
PakistánArchiu:Flag of Pakistán.png	323.364
Plantilla:CA	311.300

Font

Gastronomia

El cigró és un ingredient important de la dieta mediterrànea. En l'Antiga Roma els cigrons gojaven d'una considerable reputació. Eren profusamente venuts en els carrers tant crus com ya cuits (Marcial: 1, 40, 5 i 1, 103, 10). Apicio en el Capítul VIII del Llibre Quint de la seua obra De re coquinaria (en idioma Llatí, "sobre la matèria de la cuina") dona dos receptes de cigrons, que s'integraven perfectament en la salsa romana cridada garum.

Els cigrons poden menjar-se cuits, torrats, fregits i inclús en forma de farina encara que ha segut consumida en algunes zones també com infusió, en una espècie de café, una volta que els cigrons han segut torrats i mòlts.

Els cigrons són expendidos en diferents presentacions: cuits, en amere, envasats i secs. Quan es compren a granel (secs) deuen estar sancers, sense olor i en un color uniforme. Els cigrons es conserven molt temps i una volta cuinats poden ser congelats per molts mesos. Si es posen a amere, els grans deuen estar en una vasija en aigua freda i una chicoteta cantitat de sal grossa per espai entre dotze i vintiquatre hores, depenent del tipo i el tamany de gra.

Pel que fa a la cocció, esta deu ser uniforme i a tal fi, els cigrons deuen ser introduïts en l'aigua prèviament templada i en cas que es dega afegir aigua també deu estar prèviament templada. Prèviament, els cigrons deuen ser deixats en amere un número variable d'hores en funció de la calitat dels mateixos.

En la cuina espanyola posseïx la seua posició com a ingredient en diversos plats com lo és el cuit madrileny, els durícies a l'andalusa i a la gallega, el potaje clàssic de quaresma, etc. El cigró és molt comú en la cuina de la índia i s'ampra en numerosos plats, formant part dels llegums denominats Dal i freqüentment en la forma de farina. En la cuina del Magreb és molt peculiar el hummus, una espècie de pasta de cigrons.

En la zona de la costa mediterrànea entre Ligúria i Provença, existix un plat a pur de farina de cigró, aigua i oli d'oliva, consistent en una coca plana i chata, de casi 1 cm de gruixa que es cuina en forn de fanc a fòc fort. Els genoveses criden a este plat fainá (en italià farinata), mentres que en Niça li'l crida socca. Segons pareix, l'influència genovesa en el Mediterràneu va dur fins al nort marroquí este plat, a on la comunitat sefardí de Gibraltar ho crida calentita. Pero lo més curiós va ocórrer en el Riu de l'Argent, ya que l'immigració genovesa va dur la fainá a Buenos Aires i a Montevideo, en a on es va convertir en l'acompanyament de la pizza.

En la zona valenciana es coneixen en "Torraos" o "Porrat", en la seua versió de torrats, que curiosament es torren junt a una chicoteta part d'algeps.

Existixen festes populars entorn al cigró com El desarmament que se celebra en la ciutat d'Oviedo. Cada 19 d'octubre molts dels seus restaurants presenten el cartell anunciador: ¡Hi ha desarmament!, en a on s'oferix un suculent menú especial format per cigrons en abadejo i espinacs, durícies (durícies en cigrons) i arròs en llet.

Taxonomia

Cicer arietinum va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 738. 1753.

Etimologia

• Cicer: prestat del llatí cĭcĕr, -ĕris, en el mateix sentit (Catón el Vell, De Agri Cultura, 2, 10, 24), mentres cĭcĕra, -ae designava les plantes leguminosas dels gèneros Lathyrus i Psophocarpus.

• arietinum: del llatí ǎrĭĕtīnus, -a, -um, referent al moltó, derivat de aries, arietis, moltó, que, en Plinio el Vell, Història naturalis (18, 24), designava un cert tipo de cigró.

• Cigró: d'orige incert, sembla provindre d'un gòtic arwaits (que derivaria en l'alemà antic araweiz i després erbse, que designa els llegums en general) que donaria arvanço en una g- protética provablement assimilada de garroba o garrofa. També podrien abdós tindre relació en el terme grec erebinthos.

Sinonímia

• Cicer album hort.
• Cicer arientinium L.
• Cicer arientinum L.
• Cicer edessanum Bornm.
• Cicer grossum Salisb.
• Cicer nigrum hort.
• Cicer physodes Rchb.
• Cicer rotundum Alef.
• Cicer sativum Schkuhr
• Cicer sintenisii Bornm.
• Ononis crotalarioides M.I.Jones

Noms comuns

Castellà: garbanzas, cigró, cigró bermejo, cigró blanc, cigró carneruno, cigró colorat, cigró comú, cigró de Salamanca, cigró de Valseca, cigró hortense, cigró negre, cigrons, cigrons cocheros, cigrons durs, cigrons ocales, grabansa, grabanzo, cuco, palla herbaliza, repollo.

Varietats

En Espanya

Existixen cinc varietats de cigrons que es cuinen en Espanya: es distinguixen el cigró castellà (que inclou el cigró de Fuentesaúco), el cigró blanc lechoso, el cigró venoso andalús, el cigró chamad i el cigró pedrosillano.

Les principals zones de cultiu en Espanya es concentren en Castella i Lleó, Andalusia, Extremadura, Castella-la Mancha, i algunes comarques de #León i Galícia. Esta diversificació regional ha permés que sorgixquen subvariedades autòctones.

Vore també

• Cigró de Fuentesaúco
• Cigró pedrosillano
• Cuit lebaniego
• Cuit madrileny
• Cuit maragato
• Escudella
• Potaje

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Cicer arietinum.
• Veja l'anàlisis de buits de coleccions ex situ per al acervo genètic de Cicer en el Portal d'Anàlisis de Buits (Gap Analysis) dels Parents Selvats dels Cultius

• Senyes econòmiques en el lloc de la FAO (en espanyol)
• FAOSTAT: Estadístiques de la FAO (en espanyol)
• INE. Institut Nacional d'Estadística d'Espanya