Casa rural

Casa rural

Eixemple d'arquitectura rural en Peñalba de Santiago (província de León).

L'estudi de l'hàbitat rural requerix la consideració de dos aspectes principals, diferents pero relacionats: per una part, la casa rural; i, per una atra, l'hàbitat pròpiament dit o, lo que és lo mateix, les formes i els graus de concentració i dispersió de les construccions rurals.

La casa rural en Espanya

Fumeral en El Sobrarbe (Osca), Espanya.

L'estudi de la casa comprén dos aspectes, un de caràcter tècnic i descriptivo fonamentalment, que fa referència als distints materials utilisats i a la seua disposició, i un atre de tipo socioeconòmic en relació en les activitats realisades per les seues moradores i en el confort oferit com a lloc d'habitació.

La casa ha segut tradicionalment producte dels elements de que es disponia en el propi territori en relació en tradicions i costums perpetuades pels constructors que eren, per regla general, els futurs moradores.

En époques recents, les comunicacions de tot tipo han incidit de tal forma, que les cases de tipo tradicional ya no es construïxen, i les ya existents tendixen a ser transformades o abandonades. Les cases noves o renovades perden els llaços d'unió en el propi territori, i solament responen a factors tals com a facilitat de construcció, aforro de mà d'obra, gusts generalisats, etc. Estes cases perden una part del seu interés geogràfic i signifiquen, en realitat, una penetració urbana en el món rural. En elles es busca davant tot el confort ciutadà, lo que du en si la total desvinculació de les funciones vivenda i explotació agrària.

Atenent al seu aspecte exterior, les cases rurals espanyoles s'han solgut classificar en tipos diferents segons els materials amprats per a construir-les. Urabayen (1929) va oferir per a l'àmbit navarrés un primerenc i expressiu eixemple d'esta manera de classificació, distinguint el grup de la casa de pedra, estés per la major part de la província, i subdividido a la seua volta en tipos -entre ells el pirenaic, i els subpirenaicos septentrional i meridional- que depenen d'atres característiques constructives, i el grup de la casa de terra, localisat en els àmbits plans dels cursos fluvials inferiors, que també es subdivide en tipos (cases de rajola i de terra crua i coves). Abdós materials, pedra i terra, es troben molt presents en el conjunt de les cases rurals espanyoles, i a ells s'afigen, de forma menys generalisada, la fusta i, en alguns casos més elementals i infreqüents, atres components d'orige també vegetal d'armassó.

Els materials

El predomini d'alguns materials de construcció fonamenta la classificació de les cases rurals espanyoles proposta per Bolós i Capdevila (1978). Es distinguixen en ella quatre grans grups, distribuïts del modo que es resumix a continuació. La casa de pedra, la composició concreta de la qual (granit, gneis, pissarra, calcàrea, arenisca) depén de l'àmbit litològic en el que es trobe, s'estén per una franja perifèrica que comprén Galícia, les montanyes de León, Astúries, Cantàbria, les montanyes vasques, el Pirineu i el Prepirineo, la major part de Catalunya i Balears, Valéncia, Múrcia, el llitoral mediterràneu andalús i Extremadura. La casa de fanc (fanc cru secat al sol, com l'atobó i el tapial, o fanc cuit, com el rajola i la teixixca) es troba generalisada en un domini predominantment interior, que comprén les dos Replanells, la vall mija del Ebre, l'horta de Valéncia i Múrcia i la campiña del Guadalquivir. La casa de fusta ha perdut importància, pels riscs que entranya, i es troba reduïda a la modalitat entramada (en la que l'armassó d'eixe material es reblix en fàbrica) del País Vasc, de l'Alcarria i de les terra pinariegas de les serres de Gredos i Guadarrama i del Sistema Ibèric. En l'apartat final de les cases rurals construïdes en atres materials s'inclouen les barraques fetes en recursos vegetals i la covas, de variada localisació, que constituïxen les expressions més pobres del conjunt.

Organisació interna

L'organisació interna de la casa rural, estretament relacionada en el modo de vida dels seus habitants, s'expressa en el pla. L'anàlisis del pla permet conéixer cóm es distribuïxen i es relacionen entre sí els espais interiors funcionalment diferenciats i d'esta forma s'han establit classificacions, casi sempre deutores de la que va propondre Demangeon en els anys vint, que distinguix dos grans modalitats: la casa en bloc, a on tots els espais funcionals estan baix el mateix sostre, que pot ser elemental o en elements disposts a ras de sol, llongitudinal o transversalment, o en altura i la casa de pati, tancat o obert, a on eixos espais es troben disociados.

És prou freqüent, com succeïx en Espanya, que convixquen en un mateix àmbit varis d'estos tipos de cases, de la mateixa manera que conviuen les distintes condicions econòmiques i socials en les que es troben associats. En Galícia per eixemple, hi ha cases elementals, entre les que es troben les pallozas, d'orige remot i planta elíptica, que apareixen també en li àmbit asturià, en les que un tabic interior separa les parts dedicades a vivenda i estable, junt a la més generalisada casa de dos plantes, comunicades per mig d'una escala exterior i funcionalment diferenciades, i les grans casonas hidalgas o pazos, que comprenen els distints edificis dedicats a la mansió senyorial i a les dependències de caràcter agrícola i ganader. I a tot això cal afegir els elements disociados (hórreos, almiarés) que completen el panorama de la casa rural gallega.

En térmens generals i sense oblidar la complexitat real que apareix en les consideracions més fidedignes de caràcter regional i comarcal, poden senyalares algunes tendències en la distribució geogràfica dels distints tipos d'organisació interna ( i per tant, de plans) de les cases rurals espanyoles. Aixina succeïx, per eixemple, en el predomini de les cases en bloc en vàries plantes, generalment dedicades, en sentit ascendent, al estable, la vivenda i el graner, que es manifesta en la mitat septentrional d'Espanya. A mida que nos desplacem cap al sur apareixen, junt a les cases en bloc, les cases disociadas d'una o dos plantes, en corralés o patis més o menys amplis i en general tancats, que constituïxen un component característic dels paisage manchecs i andalusos.

La casa de pedra

Una típica Casa Bloc pirenaica de la comarca altoaragonesa de Sobrarbe. El fumeral troncocónica, és una traça molt característica de les construccions d'esta comarca. Image presa en Buerba.

En l'àrea a on dominen els materials paleozoicos s'utilisen per a la construcció la pissarra, la calcàrea i els materials eruptivos —granit i neis tan abundants en estos sectors—. A on predominen els materials secundaris i terciarios s'utilisen les calcàrees i areniscas. La pedra pot dispondre's una sobre una atra, esquadrada (sillería) o sense esquadrar; sense cap tipo de ciment que les una (pedra seca o solta) o en un ciment (mampuesto) que pot ser fanc, fanc mesclat en calç, calç sola o morter.

L'àrea de la casa de pedra s'estén des de Galícia i Montanyes de León, Astúries, Cantàbria, Montanyes vasques, Pirineu i Prepirineo i la major part de Catalunya i Balears i continua per Valéncia i Múrcia, llitoral mediterràneu andalús i Extremadura.

En Galícia i Montanyes de León es conserva un dels tipos més primitius de casa, la pallaza, vivenda pastoril de caràcter permanent que alberga una família en el ganado, de mampostería o pedra seca, que recorda extraordinàriament les construccions de l'interior de les citanias. Per lo demés, les cases gallegues estan construïdes en grans sellarés de granit o be en mampostería. Les cobertes a dos alvertents acostumen ser de pissarra en Lugo i de teixixca curva en el restant de Galícia. Cada una d'elles dispon, per lo general. de construccions disperses tals com una era, cabanya per a la palla, el forn per al pa i el hórreo, graner de pedra sobre base de mampostería. Particularment en el XVIII es varen alçar cases grans i d'elevat to social, pero sense diferir fonamentalment de les traces senyalades; són els denominats pazos.

Les cases de pedra de les montanyes lleoneses presenten caràcters de transició entre la casa gallega i l'asturiana. Formes molt primitives es troben en Riaño, cases d'un sol pis, de mampostería de vores rodades units en fanc. Les cobertes a dos aigües en teixixca curva presenten acusada pendent i es recolzen en peus drets de fusta d'hi haja.

Casa de pedra de granit rehabilitada en La Torre (Àvila).

En Astúries la casa pren de Galícia la disposició exterior de l'escala, i de Cantàbria la major importància concedida a solans i ràfols. Les parets són generalment de mampostería. Les formes més primitives i senzilles estan representades per les barraques vaqueiras de les altes brañas asturianes. Són habitacions temporals, generalment de planta rectangular. Tenen un únic pis, i les cobertes són de pissarra recoberta en pans d'herba. L'interior, d'una sola peça, deu servir d'estable i de vivenda. En els alts cims i capçalera de les valls cantàbriques es troben també habitacions permanents alguna cosa més desenrollades, en freqüència de dos plantes en escala exterior. És una casa fonamentalment ganadera. La planta baixa es destina a estables i la superior a habitació. Existixen aixina mateix en Astúries cases llauradores de categoria social alguna cosa més elevada, de planta rectangular, sempre de dos pisos i en cert desenroll dels soportales i solans. En general acostumen estar acompanyades del hórreo de planta casi quadrada, de pedra i fusta. De tipo paregut, pero en frontera de sillería i soportales en arcs són les denominades casonas hidalgas asturianes i càntabres. En ella són freqüents els balcons de ferro forjat i els escuts en les fronteres.

Des de Cangas de Onís seguint per la Liébana i fins a les Encartaciones són freqüents les vivendes modestes de mampostería, de planta rectangular i dispostes en altura en dos pisos i andana.

Casa de labranza en Escalonilla (Toledo). Construïda en pedra i teixixca curva.

Dins ya de la Replanell apareixen alguns enclavaments de cases construïdes en pedra. Cal citar la casa pastoril del Sistema Central, alvertent meridional de la serra de Guadarrama, des de Somosierra fins a Sant Vicente de Toledo, serra de Malagón i Parameras d'Àvila. Són cases molt simples, d'una sola planta, de mampostería de granit al descobert, teulada a dos alvertents en teixixca curva. En la Replanell meridional, en el sector dels páramo orientals, es troben cases molt paregudes, de mampostería de calcàrea, pero en les que una més intensa activitat agrària conduïx a l'aparició d'un sobrat o andana.

La casa de l'Alta Navarra presenta com a característica general la solidea i la disposició en bloc compacte. Construïda en mampostería o sillería té les cobertes a una, a dos o a quatre alvertents, de pissarra. En les valls de l'alvertent cantàbric, des de Vizamo a Arráiz apareix com a característica diferenciadora l'escala exterior, la coberta de teixixca roja, curva, i les parets lluïdes en calç.

En el Pirineu aragonés, entre Burguete i Osca, és freqüent la casa cúbica, en coberta prismàtica molt peraltada, de pissarra o teixixca plana a quatre alvertents i dos faldones. Té normalment tres plantes destinades a vivenda i activitats agràries. En la segona acostuma haver un balcó protegit per un ràfol molt eixint. En tota l'àrea montanyosa aragonesa es troben cases de pedra senzilles, dispostes en altura en tres o quatre plantes, en grans dovelas en les portes i en galeries i balcons correguts sobre la porta principal, cobertes a dos alvertents molt agudes, construïdes en lajas de pissarra o de fusta. En l'interior disponen de pati empedrado.

Cap a l'est, en el Pirineu català destaquen per certa originalitat les cases del Valle de Arán, en parets de chicoteta mampostería de pissarra, cobertes a dos alvertents del mateix material, i generalment de dos plantes. En el restant del Pirineu català les cases són menudes, tancades en coberta també de pissarra i vertents prou inclinades, i els murs de mampostería de granit en menuts blocs. En la depressió de la Cerdanya les estructures de les cases són pròximes a les de la vivenda del mes prepirenaico, i contrasten en les del restant del Pirineu pel seu major tamany i pel predomini casi absolut de les tres plantes. Conten en importants construccions complementàries que presenten una organisació dispersa. Disponen d'un gran corral per als ovís, estables, porches oberts i tancats situats al voltant de l'era, normalment enlosada.

En el restant de Catalunya apareix generalisat este tipo de casa exceptuant l'extrem occidental de la Depressió central. Es troben dos tipos fonamentals: l'antic i més ric, de majors dimensions, construït en sillería o mampostería, en tres plantes i dos o tres vivendes, una per al propietari i l'atra o unes atres per als masovers. El segon tipo correspon a construccions de el XIX, de dimensions molt més reduïdes, pero que manté les tres plantes, si be en una sola vivenda. A on predomina el cultiu de la vinya són freqüents els menuts albercs temporals en mig de les vinyes per a guardar els aperos, de planta redona o quadrada, construïts en pedra seca i coberts en falsa cúpula. Es troben fonamentalment pel Camp de Tarragona, Bages, Maresme i Empordá.

Per la regió valenciana existixen varis tipos de casa de pedra. En tota la seca apareix la mas valencià, constituïda per un cos principal de dos plantes i atres elements auxiliars situats al voltant d'un pati tancat. Les parets són de mampostería i la coberta, de teixixca roja. La casa principal es destina solament a vivenda i els restants edificis, a les diferents exigències de l'explotació agrícola, en lo que apareix una interessant separació de funcions. En Castelló de la Plana, el maset és una edificació de planta rectangular en coberta a dos alvertents o terrado, destinada exclusivament a vivenda secundària de tipo modest. En Valéncia, l'alquería constituïx un tipo d'edificació gran, de tipo agrícola, de planta variada, a voltes en pati interior tancat i generalment de dos pisos. El riu-rau, característic de la marina d'Alacant, és una edificació rectangular i coberta a dos alvertents en teixixca curva, en una galeria porticada en la frontera que mira al sur; està vinculat al va cultivar i preparació de la raïm para pansa. Finalment pel pla de Vinaròs, Benicarló, Peñíscola, Costa de Sant Mateo, Elig i Oriola es troba la casa enjalbegada, de forma cúbica, techumbre plana en forma de terrat, d'una sola planta i en galeries destinades al secat de la collita. En canvi, la configuració de les cases rurals en àmbit montanyós no seguix un orde estricte, solament l'indicat per l'orografia del terreny, causant del peculiar urbanisme d'algunes de les nostres localitats, en carrerons tortuoso, de pendent acusada i places de superfície mínima. És comú el desenroll de l'hàbitat sobre antics assentaments per això que en alguns casos es poden endevinar diversos nivells constructius, des de fonamentacions d'época mozárabe a acabaments posrevolución industrial com la forja. En este cas, la casa rural presta major importància a ser morada que a ser part del procés agropecuario sense aplegar a abandonar-ho definitivament

En Balears apareixen distintes formes de casa en les diferents illes. Mentres en Eivissa es troben cases cúbiques, enjalbegadas, pràcticament iguals a les anteriorment mencionades, en Mallorca les cases s'assemblen prou a les del mes. En Menorca solen estar construïdes en sellars de marés o mampostería i enjalbegadas, tindre dos plantes i cobertes a dos alvertents. Element característic és el porche que s'alvança en la frontera principal per baix de la teulada.

En l'àrea murciana apareixen en pedra cases del tipo de la alquería valenciana, i en Almeria reapareix la casa en forma de paralelepípede, de sostre pla i una sola planta, de mampostería enjalbegada, casa que s'estén per tota l'Andalusia mediterrànea fins a Càdis, penetra per l'interior fins a Granada i reapareix en Canàries.

Cases de pedra tornem a trobar en l'extrem occidental de la Replanell, en Extremadura. En el sector nort, en la part de les Hurdes, la casa construïda en pissarra, en sec, d'una sola planta i sostre pla, és l'única tradicional existent. Fòra de les Hurdes la pedra s'ampra per a les construccions de certa categoria social i econòmica. Apareix un element arquitectònic característic: l'arc i la volta. La casa acostuma tindre una sola planta i s'estén en superfície.

La casa de fanc

Cases d'atobó en Valdecañas de Cerrato (Palència - Espanya).

El fanc s'utilisa de dos formes distintes, cru secat al sol, com en el cas del atobó o del tapial, o cuit en forma de rajola i teixixca. Els atobons, en ser colocats un damunt de l'atre, queden soldats entre sí i constituïxen una massa única. En el cas del tapial s'obté esta massa utilisant grans mòles de fusta. Mentres que la rajola i la teixixca és un material que s'ha difòs en tots els llocs gràcies a la seua possibilitat de transport, l'atobó i el tapial es troben circumscrits a aquells punts en que la litologia oferix materials adequats. Trobem explotades en este sentit les argila del vall del Duero, vall mija del Ebre, horta de Valéncia i Múrcia, campiña del Guadalquivir i bona part de la Replanell. L'àrea és àmplia i dins d'ella les cases presenten una série de tipos de clara vinculació local.

La casa del vall del Duero és de tapial, atobó i algunes voltes de rajola. És sempre d'una sola planta, en certa freqüència recolzada en un zócalo d'un o dos metros de vores rodades cementados en fanc. Les cases de rajola constituïxen la forma més rica de construcció; s'estén per importants sectors del Replanell septentrional. La rajola és en freqüència d'importació, s'utilisa particularment en cantons i guarnicions, portes i finestres, zócalos i rebancs, i el restant es construïx en gravilla mesclada en terra, arena i calç. Són normalment cases baixes i amples, de dos plantes com a màxim.

En el Replanell lleonés totes les cases són de fanc, en base de vores rodades recobertes també en fanc o rarament en calç; per damunt s'utilisa l'atobó o tapial.

En la ribera navarresa de l'Ebre, els materials de construcció més freqüent són la rajola, l'atobó i el tapial. En freqüència les cases estan enjalbegadas, i les cobertes tenen una o dos alvertents, i quatre les més importants. Són cases obertes, en les que abunden els balcons i galeries.

En la vall mija de l'Ebre la casa de rajola dispon d'un pati entorn al com es disponen les distintes dependències. Són característiques les galeries, ràfols i eixints. De Saragossa a Calatayut, comprenent els Monegros i conca inferior del Segre, és freqüent la casa de tapial i mampostería. En el sector de Lleida abunda més la rajola. Les cases són rectangulars, dispostes en altura, en dos o tres pisos; els dos primers de mampostería i el superior a pur de pilastres de rajola i els buits tapats en cañizo i terra. La teulada té escàs inclinament, en freqüència a un sol alvertent, en teixixca curva de color ocre o pardo. Els nous regadius en este sector han originat certa concentració de la població i la formació de nous núcleus de cases construïdes en vores rodades i atobó, d'una sola planta, sostre pla i enjalbegadas, de caràcter molt senzill.

La vivenda manchega de tapial o terra apisonada és generalment d'una sola planta, ampla, en llindarés de sillería i coberta a dos alvertents i teixixca curva. Són freqüents les reixes saledizas en les finestres.

Les cases andaluses senyalen la tradició musulmana en lo reduït de les seues dimensions. Tenen a sovint més de dos plantes i cobertes en teixixca àrap a una o a dos alvertents. No sempre disponen de pati; quan apareix presupon una construcció de certa importància. L'exterior es enjalbega totalment, inclús a voltes la teulada. És fonamentalment casa vivenda. En la baixa Andalusia, en la província de Còrdova, les cases tenen poca altura, una o dos plantes; en el superior es troben reixes en eixint en les finestres en tejadillo de llosetes. És freqüent el chicotet pati empedrado en cudols. Els mass disponen de construccions aïllades en les que es reunixen vivenda per a llauros i propietaris, aixina com els locals necessaris per a l'explotació ordenats al voltant d'un gran pati. Les construccions són per lo general de rajola al descobert. Per una gran part d'Almeria es conserva la casa en terrado, baixa i menuda, generalment sense pati interior, en finestres reduïdes pròximes al sostre. En les Alpujarras, junt a la casa de pedra seca es troba la de tapial, en balcons semblants a la de la baixa Andalusia.

Influències andaluses les trobem en la casa canària tradicional i en la part meridional d'Extremadura. En el sur extremeny apareixen cases d'una sola planta de rajola en volta. Davant de la casa és característic el zaguán. El enjalbegado és constant.

El pla coster aluvial llevantí presenta un tipo d'habitació senzilla, elemental, pròpia del clima benigno i de l'intensitat dels cultius del sector: la barraca. Esta s'estén per tot el sector, per la Albufera, horta de Valéncia, Oriola i Múrcia i pel nort aplega fins al delta de l'Ebre. Són construccions de planta rectangular, en parets d'atobó, tirants de fusta de chop i cañizo. Per damunt, la coberta de canyes i palla a dos alvertents forma un àngul molt agut i alvança sobre la frontera en forma d'ala. Les parets es enjalbegan. Existixen distints tipos. La descrita correspon a les hortes; les dels peixcadorés de la Albufera són més reduïdes, en parets obscures construïdes en turba. La coberta casi aplega al sol, i per la part posterior les barraques són redonejades. Les murcianes i de la delta són chicotetes i provisionals.

La casa de fusta entramada

Casa pinariega en planta baixa de pedra i entramat de fusta i atobó en el pis. Observar el fumeral tradicional. La casa pinariega és la casa tradicional de les províncies de Soria i Burgos. Revilla (barriada junt a Lerma), Burgos, Espanya.

En realitat, actualment no existixen en la Península cases construïdes exclusivament de fusta; no obstant, en el País Vasc, Terra de Pinades i la Alcarria, pot vore's per les estructures actuals que la fusta té encara importància o que la va tindre, i molta, en atres époques. La fusta no solament apareix en soleras, voltós, portes i finestres, sino que forma part del propi cos exterior de l'edifici. La fusta més amprada és la de pi roure, hi haja i castany. En ella es construïx el denominat armassó de l'entramat, sistema de marcs farcidures en mampostería, rajola, etc.

La forma típica de la casa rural vasca tradicional és el caseriu, la forma primitiva del qual sembla trobar-se en la txabola, chicoteta edificació d'una sola planta construïda en un principi exclusivament de fusta i posteriorment en entramats rudimentaris farcidures en varetes de sauce i avellaner. Actualment són habitacions temporals en les pastures d'estiu. El caseriu es troba en tot el País Vasc. Edifici gran, a voltes per a dos famílies, de planta rectangular en tres crujir, cobertes a dos alvertents o a quatre quan es tracta de cases de caràcter senyorial, en pendents prou acusades, per lo que no pot usar-se la teixixca curva, i s'ampra la pissarra o tablillas de fusta d'hi haja.

Actualment, en el caseriu són freqüents les parets de mampostería i els entramats. És característic el porche en el centre de la frontera principal, que s'obri per mig d'arcs de galeria o llindars de fusta, i una galeria en el pis superior. Dins d'estes característiques generals, deuen distinguir-se els caserius guipuscoà i de Viscaya, de planta casi quadrada i amplis ràfols, del alavés, en el que es marquen certes influències castellanes tals com la reducció de les obertures i l'aument de la gruixa dels murs.

En les serres de Gredos, Guadarrama i Sistema Ibèric, en les comarques de les Batuecas, les Villuercas, la Vora, Valle del Tiétar, Terra de Pinades i sector dels Picos de Urbión, apareix la casa entramada. Sol tindre dos o tres pisos, i les parets exteriors es construïxen en marcs de fusta farcidures en rajola. És característic el balcó volat que cobrix tota La tachada, les cobertes poc inclinades construïdes en teixixca curva, i els llindars i jambas de portes i finestres monolítiques. Estes cases estan destinades bàsicament a vivenda.

En l'Alcarria, alt Tajo, en centre en Brihuega, apareix un tipo de casa que s'estén també pel Replanell entre el Henares i el Tajo fins al Guadiela, i pels páramo calcáreos lleonesos i inclús en el Replanell meridional per alguns sectors de la Taca. Està construïda en pilars de mampostería quadrats i parets també de mampostería, generalment de pedra calcàrea cementada en calç en la planta baixa i entramat de fusta en la superior; la teulada és a dos alvertents, en teixixca curva i de color gris i un tosco ràfol.

Construccions en atres materials

Casa cova en Santa Creu de l'Albarzer (Toledo) - Espanya).

Vàries construccions de poca importància pels seus materials de construcció no poden ser incloses en cap dels apartats anteriors. Es tracta generalment de barraques alçades a pur de elements d'orige vegetal. Les més destacades es localisen en Toledo i en Andalusia. Les barraques toledanes es troben en els camps de cultiu i tenen forma perfectament cònica. El material de construcció són juncs d'ánea disposts en fas lligats i units en terra apisonada. En Càdis, en la conca del riu Barbate i junt a l'estany de la Janda, es troben també barraques molt pobres construïdes en juncs i palla, habitades per ganaders i peixcadors.

En Serra Morena, en les pendents montanyoses, es troben humils vivendes de pastors, de planta circular i coberta cònica, construïdes en estacas i terra i recobertes en jaras.

Dins d'este últim grup pot incloure's la vivenda troglodita d'orige neolític. El material utilisat és la roca in situ. Per lo general s'òbrin en roques no molt dures i impermeables. En gran freqüència es troben en sectors de materials terciarios: conglomerat, areniscas, margas. Són més numeroses en Còrdova, Granada, Almeria, Múrcia Guadalajara, Saragossa, Toledo i Navarra.

Les coves cordoveses es localisen en Iznájar, Calvari i vertents l'Antiga. Les granadines, les més populars, se situen en el vall del riu Darro, ales del Albaicín i Sacre Monte, barranc de l'Ofegat i alvertents del Genil. Obertes en les ales que miren al sur, presenten les portes arreglades en rajola i encaladas. En Guadix, al peu de Serra Nevada, les torrentades d'arena i argila en capes alternantes tallades en multitut de cerros i tossals es presten molt a la perforació de coves. En Almeria són molt numeroses també i se situen prop de la capital i en la vall del Almena. En Valéncia viuen en les coves solament les gents de més baix nivell social i es caracterisen estes per un dispositiu especial per a l'entrada de l'aire i de la llum i per estar molt enjalbegadas per l'interior i l'exterior. En Aragó apareix un tipo de cova que està tan sol mig excavada. Les coves són freqüents també en els pobles toledans, a on es poden apreciar dos tipos: unes excavades en els cerros, com les andaluses, i atres obertes en el pla a un nivell inferior al de la superfície del terreny (Villacañas), en el cas del qual es deu construir una rampa excavada. En Navarra s'òbrin en els penya-segats. Finalment, en Astúries, en Cabrales existixen coves destinades a refugi de pastors i ganado en moments de mal temps.