Peñalba de Santiago
Peñalba de Santiago és una localitat i pedania espanyola del municipi de Ponferrada, en la comarca del Bierzo, província de León, comunitat autònoma de Castella i Lleó. Es tracta d'un llogaret compacte les cases del qual s'ubiquen entorn a l'iglésia de Santiago de Peñalba, una joya del art mozárabe conservada des de el X.
La seua aïllada ubicació, en el centre dels monts Aquilianos, va fer d'esta zona el lloc triat per monges anacoretas per a l'aïllament i la construcció de monasteris i ermites, un fenomen conegut com la Tebaida lleonesa.
El poble és be d'interés cultural des de 2008 en categoria de conjunt etnològic,[1] i des de 2016 també forma part de la ret d'Els Pobles Més Bonicos d'Espanya.[2] La principal activitat econòmica de la localitat es basa en la restauració i el turisme rural, gràcies als seus atractius naturals i culturals, les seues múltiples rutes de senderisme i per tractar-se d'un dels millors eixemples de conservació de l'arquitectura rural en El Bierzo.[3]
Geografia
Ubicat en l'extrem sur de la comarca del Bierzo, en la regió més montanyosa del vall del Oza, es troba a una distància de 17,5 km de Ponferrada. El poble s'eleva a 1100 metros d'altitut, junt al vall del Silenci. Des de Peñalba de Santiago es divisen els cims principals dels monts Aquilianos: Cap de l'Egua (2142 m), Pico Tòrt (2051 m) i Aquiana (1846 m).
Història
Les característiques geogràfiques d'un lloc tan aïllat com els monts Aquilianos varen propiciar, a partir de el IV, l'arribada de eremitas i monges anacoretas a estes valls. Este fenomen eremítico va tindre com a primer protagoniste a Sant Fructuoso, que va fundar entre uns atres, els monasteris de Compludo i Sant Pedro de Montes, molt pròxims a Peñalba de Santiago.
Dos sigles despuix de les fundacions de Fructuoso, una volta frenat l'alvanç de la conquista musulmana i baix la fràgil protecció dels primers regnes cristians, el vall del Silenci coneixeria una nova etapa d'esplendor gràcies a la figura de Sant Genadio. Nomenat bisbe d'Astorga, encara que davant tot era un eremita, Genadio aplega a la Tebaida lleonesa en el X en la missió de repoblar la vida monástica, en decadència despuix de l'ocupació àrap, fundant el monasteri de Peñalba.
Sant Genadio, en la seua autobiografia conservada en un document cridat Testament (919), cita que despuix de les fundacions de Sant Pedro de Montes i Sant Andrés:
Despuix d'abandonar el Bisbat de Astorga Genadio es va retirar al monasteri de Peñalba, a on va viure com eremita durant 19 anys més, en una de les coves de la vall del Silenci. Va ser enterrat en el contraábside occidental de l'iglésia, fins que en el XVI la duquesa d'Alba va traslladar els seus restants a Villafranca del Bierzo i posteriorment a Valladolit.
A mitan de el XIII, Alfonso IX cedix tots els bens del monasteri de Peñalba al cabildo catedralicio d'Astorga. A partir d'eixe moment desapareixen les notícies relatives al monasteri, perdurant solament les referents a l'iglésia.[4] Entorn a la mateixa anirà creixent el llogaret migeval de Peñalba de Santiago tal i com la coneixem hui, que mantindrà el cult del temple mozárabe com a iglésia parroquial, sense alterar el seu estat original.
Des de llavors, Peñalba de Santiago es va mantindre certament aïllat i en una població dedicada íntegrament a la ganaderia i a les collites. No seria fins a la segona mitat de el XX quan escomençaria a despertar interés pel seu arquitectura rural i el seu entorn, que va ser declarat «Parage Pintoresc» per decret del 6 de juny de 1969.
Referències
- ↑ «ACUERDO 51/2008, de 12 de juny, de la Junta de Castella i Lleó, pel que es declara Peñalba de Santiago, municipi de Ponferrada (León), Be d'Interés Cultural en la categoria de Conjunt Etnològic».Bolletí Oficial de Castella i Lleó.(116)
- ↑ «[1]». Consultat el 2022-07-16.
- ↑ «on-menjar/19503 Peñalba de Santiago, el retir espiritual que tots necessitem» (en és-es). Traveler. Consultat el 2022-07-18.
- ↑ Història de Peñalba de Santiago
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Peñalba de Santiago» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.