Afirmació

El terme afirmació s'identifica com la proposició d'un enunciat que expressa un assentiment categòric de conformitat en la realitat. Consistix en un acte pel qual es fa constar el nostre assentiment intelectual i compromís social respecte a una creència expressant llingüísticament un enunciat; considerant i declarant vàlida en plena consciència el seu veritat quan dita manifestació es recolza en l'evidència i la certea d'un coneiximent sense que existixca la dubte.

L'afirmació, en lo relatiu al coneiximent, va unit al tema de l'evidència i de la certea, puix és l'expressió seua.

Quan l'afirmació, com a expressió llingüística, no ser en la creència que un té com verdadera, llavors no solament ha de ser considerada com una falsa afirmació, sino com una mentira per ser manifestament fraudulenta, que no té res a vore en el tema ací tractat.

Llògica de proposicions

Sent <math> mathcal{P} </math> el conjunt de proposicions, i <math> a, b, c, d, dots </math> proposicions de <math> mathcal{P} </math>, es pot definir l'operació unaria: afirmació, per la que a una variable <math> b , </math> de <math> mathcal{P} </math> se li assigna el valor de la variable <math> a </math> de <math> mathcal{P} </math>.

<math>

  begin{array}{rrcl}
     aneu : & mathcal{P} & longrightarrow & mathcal{P} 
          & a &           mapsto         & b = aneu(a) ; equiv ; b = a end{array}
  

</math>

Afirmació i opinió

L'opinió pot considerar-se també com a afirmació dèbil, encara que no sempre tenim consciència clara de la distinció i opinem en la força de l'afirmació.

Afirmació i decisió

A voltes sol utilisar-se el terme afirmació per a significar l'adheriment de la voluntat a un enunciat entés com a proposta d'acció. Es tracta llavors d'una decisió o acte de respal, com és el cas d'una votació.

Es confon aixina la qualitat del resultat (decidir fer açò o lo atre o no fer res; el vot afirmatiu o negatiu) en l'acte de pronunciament, que hauria d'entendre's com “afirmar-se” o “reafirmar-se” puix la decisió, o el vot, se supon està fundat o justificat en un coneiximent previ considerat com vàlit respecte al fi que pretén la decisió.

Afirmatiu i negatiu

No deu confondre's l'afirmació com a acte de reconeiximent d'una veritat enunciada, en el fet de que dit enunciat siga gramaticalmente afirmatiu o negatiu. Una negació seguix sent, baixe el punt de vista llògic, una afirmació. L'afirmació pot ser enunciada tant afirmativamente com negativament.

• Afirmació en enunciat afirmatiu: Tots els pardals posen ous.
• Afirmació en enunciat negatiu: Els pardals no són mamífers

La confusió prové del modo d'entendre l'unitat d'afirmació llògica baixe el punt de vista gramatical.

La filosofia tradicional basada en la llògica aristotèlica i el silogisme, entenia que l'unitat d'afirmació llògica com a manifestació de la veritat del coneiximent era el juí categòric, entés este com l'atribució d'un predicat a un subjecte. Dita atribució oferia dos possibles formes qualitatives: Unió del subjecte en el predicat (juí afirmatiu) o separació del subjecte i el predicat (juí negatiu). Aristòtil pensava que el juí verdader representa adequadament la realitat.

Pero conéixer la no-unió del predicat en el subjecte només és possible com conseqüència llògica derivada d'una veritat prèviament coneguda. No es podria afirmar "Antonio és un no-cavall", si prèviament no hem conegut que "Antonio és un home". ¿Qué és un "no-cavall"? Aixina ho va entendre Aristòtil.

¿Cóm conéixer la realitat d'un juí negatiu? ¿Cóm conéixer lo que no-és?

Llingüísticament s'oculta dit problema negant el verp en lloc del predicat. En lloc d'afirmar "S és no-P" s'expressa "S no és P". Convertint l'afirmació d'un juí negatiu (S és no-P) en un enunciat gramatical en forma de negació (S no és P). Pero això no és fer una atribució com predicat sino aplicar l'extensió d'un concepte com classe, tal com s'ha vingut a interpretar actualment la llògica aristotèlica.

La negació en la llògica actual es considera una funció o operador llògic definit com a regla que canvia el valor de veres de la proposició.

La llògica actual considera que l'unitat d'afirmació llògica és la proposició en la seua qualitat de poder ser verdadera o falsa en independència de la seua expressió afirmativa o negativa. I la seua veritat es justifica de dos formes:

• Com validea llògica formal o tautologia, la garantia de la qual de veres residix en la consistència o no consistència de la proposició dins d'un sistema llògic o teoria en que es formula llingüísticament la proposició. És dir sempre que l'expressió llingüística del contingut del model siga fidel a la forma llògica d'un teorema del sistema.

• Com validea epistemològica que depén del contingut semàntic i actua com metal llenguage respecte al sistema llingüístic en el que s'expresse com a afirmació. El criteri de validea, en estos casos, és variable. El criteri de la ciència és el millor fonament de l'afirmació d'un coneiximent vàlit en la seua dimensió representativa com a contingut de realitat; sense excloure atres criteris de validea en situacions diferents.

La veritat d'una proposició i la seua afirmació com a expressió de veres semàntica, Alfred Tarski, en un enunciat, no s'identifica exactament en el juí aristotèlic i tampoc en l'enunciat llingüístic.

Afirmació i coneiximent

Afirmació i assentiment

De manera general entenem per assentiment el fet d'acceptar alguna cosa. En el cas que nos ocupa l'assentiment vindria a supondre l'acceptació com a verdadera de la proposició en la qual es va a manifestar el coneiximent com a afirmació.

Sembla puix que devem considerar l'assentiment com una condició prèvia a l'afirmació. En l'artícul Proposició (llògica) es fa referència a lo que els antics cridaven juí i que hui entenem com creència.

Entenem llavors que l'assentiment és l'acceptació d'una creència com a verdadera.

Artícul principal → Evidència (filosofia).

El problema: ¿És l'assentiment un acte de la voluntat, del voler o, pel contrari, una exigència com a conseqüència de l'evidència ben intuïtiva o d'unes raons formals a partir d'atres evidències?

Els estoicos, en contradicció en els escèptics, varen establir una "voluntat judicativa" que completava la manifestació de la creència com a afirmació de veres.

Sant Tomás va distinguir entre "assentiment davant una evidència en sí" i "assentiment d'una proposició l'evidència de la qual radica en la seua conexió en una atra o atres proposicions". Pero Sant Tomás distinguix l'assentiment com "acte intelectivo" i l'assentiment com "acte de la voluntat" respecte al voler, al que se li deu cridar "consentiment".

El primer és necessari per a la construcció de la ciència i coneiximent de la veritat, mentres que el segon ho és per a l'acceptació de les normes en relació en el ben. I açò és aixina perque l'enteniment no té més remei que acceptar l'evidència en sí, i no pot acceptar la contradicció.

En canvi en la voluntat pot donar-se oposició entre diverses opcions per la contradicció de sentiments i motivacions per efecte de les passions.

Els racionalistes, Descartes i Spinoza, varen considerar que l'assentiment era una opció entre diverses proposicions que la consciència pot aprehender i l'evidència de la qual sorgix despuix de l'anàlisis.

Per a Locke, en canvi, l'assentiment en sí mateixa és un coneiximent que, quan és evident genera "certea"; pero quan no és evidència perfecta produïx un assentiment dèbil, com opinió.

Leibniz, està d'acort en Locke, pero referent a les veritats de fet; puix sobre les veritats de raó la seua evidència sorgix de l'anàlisis, com en Descartes. Aixina que referent a les veritats de fet han de reconéixer-se graus d'assentiment a la veritat com a coneiximent no cert sino provable.

John Henry Newman distinguix entre un "assentiment nocional" referit a nocions i "assentiment real" referit a les coses; esta última de caràcter més fort, encara que no per això garantise l'existència a les coses a les que es concedix l'assentiment.

Afirmació i veritat

Artícul principal → Coneiximent.

¿Cóm és possible afirmar lo fals?

Una precisió fonamental. L'afirmació fa referència al coneiximent. La veritat fa referència a la relació del coneiximent en lo real entés com alguna cosa "distint" de la ment o consciència; lo real és un objecte del que pretenem dir alguna cosa conegut com "lo que és en realitat".

El dolor de molgues devé un "objecte" per a la consciència, com alguna cosa separat de mi, com a consciència. El llenguage en este cas ho expressa molt be: "m'adolix la molga". La molga és el subjecte gramatical al que atribuïm l'acció del dolor; i el "yo-consciència" apareix com si fora un complement.

En general, no obstant, la gramàtica del llenguage nos pot jugar una mala passada. Perque solem analisar l'oració gramatical o enunciat, per mig de la qual expressem la nostra afirmació, considerant que l'enunciat es constituïx per un subjecte i un predicat. Subjecte és allò sobre lo que es parla i predicat allò que es diu del subjecte gramatical.

Si no som crítics pensem ingenuamente que el subjecte de l'enunciat és lo real. I no és aixina; és lo real, sí, pero en tant en c uanto és conegut, o està present en la consciència, que no és lo mateix. És lo real interpretat com realitat.

Seguint el cas anterior, pensem en algú a qui li adolix el dit que li han amputado: "M'adolix el dit". En este cas el subjecte gramatical, el dit, no existix; i lo "real" és, per un costat, el funcionament del sistema nerviós que la consciència no coneix, i per un atre la realitat del dolor que produïx dit funcionament en la consciència: el coneiximent del dolor.

Per això podem errar en conéixer, i fer una afirmació falsa. Lo real, aprehendido com a realitat, mentres que merament aprehendida, mai serà falsa. Tradicionalment s'afirmava que en la "simple aprehensió" no hi ha error. Pero el coneiximent per mig del qual interpretem la realitat, sí ho pot ser. L'error es pot produir en el procés en el que nosatres realisem el coneiximent com a interpretació per un costat, i en el modo com vàrem expressar despuix dit coneiximent per mig del llenguage com a afirmació.

Açò nos obliga a precisar els modos de conéixer i expressar les afirmacions.

La realitat, com objecte conegut, sol ser interpretat com subjecte gramatical de l'enunciat de l'afirmació; és fàcil per això confondre, sense més, el subjecte gramatical de l'expressió en la pròpia realitat.

El procés de coneiximent és realment complicat i desconeixem tant del mateix quant sabem.; la seua transformació en expressió llingüística en la seua relació en la veritat també.

La dificultat és poder establir quàn, cóm i on es produïx dita aprehensió de realitat; quàn cóm i a on es produïx l'interpretació cognoscitiva; quàn cóm i on es produïx l'expressió en el llenguage.

Sembla necessari distinguir diverses formes d'afirmació.

Classes d'afirmació

Entenem per formes de l'afirmació la diversitat d'enunciats en els que es manifesta el coneiximent tingut com a verdader, com a aprehensió de lo real.

En general considerem els enunciats baix l'estructura gramatical Subjecte-predicat. Pero hi ha formes d'afirmació del coneiximent que no seguixen dita estructura.

Dit en atres paraules, no sempre l'afirmació realisa un funció predicativa.

Es considera la distinció de Sant Tomás i John Henry Newman i l'exposició detallada de Zubiri.

Afirmació posicional

És l'afirmació de la mera evidència aprehendida com a real: òbric la finestra i veig un gat; mental pero llingüísticament formule: un gat; afirme lo que he aprehendido sense necessitat d'entendre o comprendre qué és això que estic veent. Lo percep i interprete en quant realitat.

Si, culturalment, tinc un símbol o terme llingüístic, com una paraula que pot ser un sò o una grafia para designar eixa realitat, puc utilisar dit símbol per a referir-me a eixa realitat que tinc percebuda en el meu ment i expressar llingüísticament eixa referència per a comunicar-la a una atra persona. D'una atra forma no tindria més que fer lo que fan els chiquets quan tenen més o menys un añito que al no poder expressar llingüísticament això que volen lo que fan és indicar senyalant en el dedito en la direcció en que es troba això que volen; eixa realitat que han percebut com "alguna cosa" que es destaca entre les demés coses de l'entorn.

Imaginem que en lloc d'un gat veig un fòc: l'afirmació expressiva de dita evidència depresa seria ya la formulació: ¡fòc!

Lo deprés en estos casos està complet, és la manifestació de lo real, constituïx l'aprehensió de realitat que es manifesta en totes les seues qualitats i notes, en tota la seua riquea, sense necessitat d'una inteleccó de "qué és això en realitat".

Quan crit "¡fòc!" expresse o volguera expressar eixa realitat, sense més. Afirme tota la realitat d'eixe fòc que està ahí. Va utilisar un "nom", un concepte com un "ficto" que em permet afirmar lo que percebut. Sense més. I si ho pronuncie per mig del llenguage és alguna cosa accessori respecte a la meua afirmació. Provablement esta aprehensió en un animal pot supondre no solament una fugida sino un gruñido, un bot, etc. que comunica als demés del grup lo suficient per a "actuar adequadament".

Dita afirmació no afirma res més que això. Únicament situa davant el fet de lo percebut com a real. Per això és "posicional".

Ni tan sols afirme un contingut de veres, sino la meua posició davant eixe fet. Observem que no afirme: "açò és fòc" o "ací hi ha fòc".

En realitat lo que he fet és posar un nom propi per a designar lo que he aprehendido com una unitat en l'experiència. A falta de nom no cap una atra cosa que senyalar en el dit lo que percep, com fa el chiquet menut quan no té noms per a designar lo que vullgues. No en va el dedito és l'índex.

Afirmació proposicional

Quan l'aprehensió és afirmada en funció d'una qualitat pròpia d'un alguna cosa que és aixina determinat.

"Els andalusos, graciosos"; "els chiquets, bruts"; "les chiquetes, cursis".

En açò casos s'afirma "alguna cosa en alguna cosa". Un Alguna cosa que és de determinada forma o té una determinada qualitat.

En esta afirmació hi ha certament dos continguts:

• Un A: (els andalusos; els chiquets; les chiquetes) que fa referència a aprehensió de realitat.
• Un B: (la gràcia; la brutez; la cursilería) no és alguna cosa real, en sí, sino alguna cosa que pertany o es troba en l'aprehensió de A.

No s'afirma una relació entre dos entitats, sino la qualificació d'una sola i simple aprehensió.

Tampoc s'afirma una atribució, com vorem despuix; sino que la realitat de dus en si, implica la realitat de B com alguna cosa propi. La realitat de B es constituïx en A en dita afirmació, no és alguna cosa concebut com a alié a A.

A és aprehendida com una realitat que comprén a B.

Gramaticalmente s'expressa per mig de la supressió de verp; s'afirma únicament un sintagma nominal; com una designació.

Per això no és una atribució de predicat a un subjecte, pero en canvi té i manifesta un contingut de veres. Per això té caràcter proposicional.

Este tipo d'afirmació és d'una importància enorme, puix actua d'una manera molt eficaç sense siquiera una formulació explícita. D'esta forma és com tenim aprehendidas moltes de nostres creències com prejuïns per mig de les quals interpretem inconscientment les realitats aprehendidas, considerant-les com a tals "en realitat", ans que l'experiència nos puga oferir tal volta informació complementària que poguera confirmar o negar la seua aplicació correcta al cas concret.

Pensem, per eixemple, en un home la cultura del qual li fa creure i viure socialment i percebre com a realitat que l'esposa és un objecte de "possessió de l'home per mig de contracte de compra-venda en el pare", perque ademés en el seu context social i cultural és aixina.

Tindrà dificultats en entendre el juí moral que una persona d'una atra cultura puga fer sobre eixa forma de considerar a l a dòna. I no és fàcil canviar eixe modo de aprehender la realitat, perque para ell en el seu creència interpreta el món de tal forma que esposa → objecte de la seua compra; esposa i propietat són una i la mateixa realitat.

A voltes una experiència infantil pot marcar definitivament a certes i determinades aprehensió. Certes fòbies podrien interpretar-se com a afirmacions proposicionals. "El llop mal; el osito bo". "El chiquet brut; la chiqueta cursi". "Lo blanc, alegre; lo negre trist".

Afirmació predicativa

És l'afirmació que amplia el coneiximent establint la conexió d'un predicat B, en un objecte "aprehendido com a real" que pren la forma de subjecte gramatical A en enunciar-se com a tal afirmació. Dita conexió s'expressa llingüísticament, per mig de la còpula del verp ser.

S'afirma llavors la realitat de B en A.

És la forma llògica clàssica de la proposició o juí aristotèlic “A és B”, a on A és la substància i B és la categoria com predicat. Dita afirmació supon la pretensió de mostrar la veritat tal com la definia Aristòtil: Dir de lo que és que és i de lo que no és que no és.

Note's la diferència en el cas anterior. No s'afirma un complex A-B. Ni es tracta de dos aprehensió posicionals A i B, lo que constituiria dos afirmacions independents que poguérem conjuntar.

Ara s'afirma la conexió d'un concepte general independent B que es fa real en A; la realitat de B es manifesta com predicat de la realitat de A. Per això la predicació amplia el coneiximent.

En efecte afirmar “Antonio corre pel passadiç”, formalisat com “Antonio és un ser que corre en el passadiç”, implica aprehender a Antonio com a realitat que està complint, fent reals dos conceptes independents i separables d'Antonio: com són “córrer” i “passadiç”. Sent esta veritat una ampliació "de fet" en el coneiximent d'Antonio.

Esta conexió mentres que conceptes independents, solament és afirmable per mig de l'experiència. Tal ha segut el fonament de l'empirisme. Són les veritats de fet, i per això contingents, aun cuando puguen expressar, en determinades condicions, regularitat de l'experiència, "Els gats cacen rates"; "Les plantes florixen en primavera" generalizables més allà de l'experiència individualisada del cas concret.

Esta llimitació al camp de l'experiència fa que l'ampliació real de coneiximents generalizables no obvis en l'experiència siga francament difícil. Máxime quan el concepte aplicat supon una visió no plausible. Tal és la funció de l'ampliació de coneiximents que oferix l'investigació científica.

' Una experiència interessant ': La veritat de l'heliocentrisme Abans del XVI s'afirmava com a coneiximent vàlit i cert que la “terra és el centre immòvil de l'univers”; evidència de “una “aprehensió de realitat” indudable en la experiència quotidiana': La terra-queta; “terra-quietud” → La Terra implica quietud en una unitat indiscutible. Alguns sabio varen aplegar a aplicar a la terra el concepte independent de “girar” i “al voltant del sol”, coneguts de forma separada de l'experiència quotidiana de la terra i varen poder afirmar en ple sentit de coneiximent vàlit en evidència suficient que “la Terra gira i es mou al voltant del sol”,; ampliant el camp de la experiència possible. Tal predicació supon una ampliació del coneiximent. Un procés complicat i difícil. D'ahí les dificultats que varen experimentar tals sapients puix les seues afirmacions chocaven frontalment en les creències i experiències quotidianes cultural i socialment admeses. Hui, nous conceptes com l'unitat espai-temps relatiu de quatre dimensions, per eixemple, aplicables en nous contexts d'experiència possible permeten afirmar la "relativitat" científica, llògica i cultural, de les afirmacions tant tolemaicas com copernicanas sobre el moviment de la terra, al no tindre ya com a evident un espai-temps absolut. La ciència seguix ampliant el nostre coneiximent.

Generar conceptes nous a partir de noves formes de aprehender la realitat i poder-les afirmar com a evidències, és el guany maravellós de la ciència, l'art i la poesia.

Afirmació conceptual o nocional

Sant Tomás distinguia entre “assentiment davant una evidència en sí” i “assentiment d'una proposició l'evidència de la qual radica en la seua conexió en una atra o atres proposicions”, i la moradura Newman parlava de l'afirmació nocional.

En abdós casos nos estem referint a lo que Leibniz cridava “veritats de raó”.

Veritats que la seua evidència no partix de “la “aprehensió de realitat” en l'experiència, sino de la relació de conceptes com nocions o de la relació d'unes proposicions en unes atres.

Dit a la manera dels racionalistes, la seua veritat és un producte de l'anàlisis. Són puix veritats analítiques.

En el primer cas, com a afirmació nocional, estem parlant de definicions, de continguts conceptuals. “Els mamífers mamen”. El “predicat està contingut en la noció del subjecte”. No aporten, puix, coneiximent nou a lo ya contingut en el propi concepte del subjecte de l'oració.

No parlem llavors de la realitat, sino del món conceptual. El món, llavors, apareix ordenat, com a món, conforme als nostres conceptes. Tal és la visió de la dialèctica platònica o la filosofia tradicional cristiana. Un món ordenat segons “essències” que responen a la realitat de les coses, be perque la realitat és aixina, be perque un Deu ho ha construït conforme a el seu idees. Aixina ha segut considerada la realitat durant molts sigles.

Hui la relació realitat-concepte s'explica d'un modo completament diferent. La conexió coneiximent i realitat es considera interpretativa, per lo que la classificació essencial és un instrument llògic no un coneiximent de realitat. Quan utilisem tals evidències no parlem del món real sino de la llògica del coneiximent.

Parlem d'un món ordenat sense contradicció, parlem d'un món possible, com diu Leibniz. El món real, llavors, és una concreció en ser percebut per l'experiència.

I açò és aixina perque el concepte com a tal és considerat en el seu contingut extensiu en independència de les notes que pretenga denotar com a realitat. interpreta llavors com una classe o conjunt llògic, independent de qualsevol realitat.

Tal és la modificació important de la llògica clàssica aristotèlica com a llògica de térmens, interpretada ara com llògica de classes.

Els conceptes definixen una classe i solament seran aplicables com predicats per mig d'una adequada quantificació com a aplicació a l'experiència.

Referent a la relació de proposicions, parlem llavors de consistència llògica, al no admetre la possibilitat de contradicció.

Construïm aixina un sistema llògic-formal, un càlcul, independent de la realitat, que nos permet, per mig de definicions i regles, perfectament delimitades, construir un sistema llògic-matemàtic que garantisa el rebuig de qualsevol contradicció. Les afirmacions basades en el sistema com a tal, o be en els models teòrics que resulten de substituir les variables del sistema per continguts d'experiència no ambigus, arguments, resultaran sempre verdaderes, és dir tautológicas.

Modos d'afirmació

Els modos d'afirmació són conseqüència dels modos en que podem afirmar el coneiximent i la seua correspondència en l'ignorança respecte al grau validea en que ho considerem com verdader.

La primera afirmació d'alguna cosa conegut com a real pero “que no sabem lo que és” és l'afirmació d'eixa ignorança: “No sé qué és en realitat”; "No tinc ni idea".

Pel contrari considerarem el coneiximent acabat i complet quan podem afirmar sense ombra de dubte, “açò és…..” en la determinació corresponent al grau de coneiximent que la situació demande.

En el present artícul s'exponen estos graus segons es manifesten en els recursos que la llengua espanyola nos permet diferenciar, sense entrar en un anàlisis dels mateixos:

Ignorança/coneiximent (segons indicis)	S'afirma com	Descripció
Lo borroso	Confusió	S'aprecien unes traces definides pero que poden ser referits a més d'un objecte de “reconeiximent”.
Indicació	Sospita	Lo confús sembla que es definix cap a una direcció més que cap a alguna cosa determinat.
Ambigüitat	Dubta	Les notes de lo aprehendido en realitat són consistents i apunten o indiquen cap a objectes concrets, pero no definixen un concret sino una possible duplicidad.
Preponderancia i Identificació	Opinió (lo obvi i lo plausible)	La duplicidad es desvanix en la mida en que es concreta l'objecte conegut. L'aprehensió desglossa les notes pròpies de l'objecte en la seua manifestació aparent (apariència) i pròpia (constitució)
Constitució i efectivitat	Certea	S'identifica i reconstituye la realitat de l'objecte identificat com "el seu ser en realitat" per mig d'un concepte que s'afirma com a juí en fermea, que expressa la creència evident de la veritat de lo contingut en l'afirmació.

Vore també

• Proposició
• Veritat
• Certea
• Juí
• Evidència (Filosofia)
• Càlcul llògic
• Existència
• Alfred Tarski
• Llògica empírica
• Tesis
• Ignorança

Enllaços externs

• «afirmació». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).