Fur

Els fur furs locals o furs municipals eren els estatuts jurídics aplicables en una determinada localitat, la finalitat de la qual era, en general, regular la vida local, establint un conjunt de normes jurídiques, drets i privilegis, otorgats pel rei, el senyor de la terra o el propi concejo, és dir, les lleis pròpies d'un lloc. Va ser un sistema de dret local utilisat en la península ibèrica a partir de l'Edat Mija i va constituir l'el Dret|font més important del Dret altomedieval espanyol. També va ser usat en certes zones d'Alemània.

Còdex dels Furs de Valéncia, 1329, que arreplega els drets i competències exclusives de l'administració del Regne de Valéncia fins a ser abolits (junt en els demés furs de la Monarquia Hispànica) en el Decret de Nova Planta de Felip V, al començament del XVIII.

Antecedents

Artícul principal → Reconquista.

Carta de privilegi real de Pegalajar. Otorgada per Felipe II, el 3 de juny de 1559.

La conquista musulmana de la península ibèrica va supondre, en el pla jurídic, la ruptura de l'unitat que, per mig de el Liber Iudiciorum, s'havia conseguit en el regne visigot, sense perjuí de l'eventual pràctica d'algunes costums diverses a les senyalades en dit text llegal.

Front a esta situació, es va respondre jurídicament de distint modo, segons les circumstàncies que es varen donar en cada zona del territori.

L'inici de la reconquista del territori peninsular va donar lloc a la formació de diversos regnes cristians i la formulació en ells d'un nou Dret, plural i divers, caracterisat per tractar-se, en general, d'un dret essencialment local.

L'empresa de la reconquista no significava només derrotar militarment als musulmans, sino repoblar les zones conquistades. En aquelles àrees que, pel seu valor econòmic o estratègic, interessava repoblar, els reis cristians i senyors llaics i eclesiàstics de la península ibèrica varen començar a otorgar una série de privilegis en la finalitat d'atraure pobladors per a que s'assentaren allí, com a modo d'assegurar fonamentalment les zones fronterices i revitalisar-les econòmicament. Els documents en que constaven tals privilegis i exencions es varen denominar cartes pobles o també cridades cartes de població (chartae populationis).

Els otorgantes de les cartes pobles eren els respectius senyors del territori –rei cristià o senyor llaic o eclesiàstic–, que actuaven per pròpia iniciativa (o com a delegats del rei) o, en ocasions, a solicitut dels propis súbdits. En este últim cas, els donava a estos acorts un cert caràcter de pacte.

Les cartes més antigues, que es conservaren, daten del IX; sent concedides fins a mediats del XII.

A partir de finals del X, el dret local va començar a fixar-se per escrit, arreplegant-se normes de diverses procedències atribuint-se per lo general al otorgante de la primera carta de població. Este procés va derivar en noves cartes que posseïen la forma de privilegis reals i que es presentaven baix una diversa nomenclatura –chartae fori, chartae libertatis, confirmationis, privilegii, entre unes atres–; estes s'han denominat pels investigadors com furs breus, per la seua extensió llimitada al diplomar que els contenia. <!-- Quan els regnes del nort de la península Ibèrica varen iniciar la Reconquista per a recuperar terres que estaven en poder dels musulmans, era menester que els reis contaren en el respal del poble, puix no existia eixèrcit i calia mamprendre una lluita molt denodada contra els àraps. En este context sorgixen els furs.

La comunitat duria alvance esta gesta repobladora si li garantisaven certs privilegis. Estos s'obtenien per mig de la firma d'un pacte en el monarca. I quant majors eren els perills majors eren tals privilegis que la comunitat reclamava. En un principi els mateixos eren de tipo fiscal: concretament pretenien ser exceptuats de pagar certs imposts. Despuix, en el temps, tals pactes implicaven una llegislació més complexa.

La Reconquista en Espanya es caracterisa pel fet de que, abans que una lluita constant, es tracta d'una ocupació i repoblament del territori. En un primer moment es va prendre l'interés en repoblar les terres entre el Cantàbric i el Duero, a través de presuras o aprisios, que es varen donar paralelament en Catalunya en la Plana de Vic.

Com a mig de repoblament durant la Reconquista una volta s'alcança el Duero, l'impuls repoblador des del nort és major, aixina que les extremaduras o terres fronterices entre el Duero i el Tajo es varen repoblar per furs, és dir, es repoblaven viles, no es creaven noves com en els anteriors métodos. Açò va ocórrer entre els sigles X i XIII i va sorgir en Castella. -->

Vore també: Carta Pobla

Contingut

Els furs arreplegaven les costums de cada localitat, ademés dels privilegis otorgats pels reis a les mateixes, aixina com el conjunt de disposicions que preservaven la noblea, el clero i el vassallage d'una zona.

Era un pacte solemne entre els pobladors i el rei, i també —per extensió— eren les lleis que regien determinada comarca o localitat.

En un començ les pretensions dels pobladors era la d'incloure en el pacte drets de caràcter públic. El Dret privat primerament va estar casi exclós. Despuix va anar progressivament incorporat en la llegislació foral. La raó es devia a que aquells drets que estaven en discussió no eren estos, sino els relacionats en reivindicacions que els pobladors anhelaven; en el seu estatus jurídic. Per a la constitució del referit pacte era sempre necessària la firma real, perque per més que s'havien tractat tals reivindicacions en un noble de ranc inferior, era el rei qui jurava respectar i fer complir eixos drets reclamats.

Els furs com a Cartes Pobles són el conjunt de lleis i llibertats entregats als repobladores d'una vila, és dir, una població sense senyoriu o que el seu senyoriu corresponia al rei. En estes lleis es detallen les llibertats, com l'elecció d'alcalde, tributs a la corona, l'obligació de prestar auxili a la mesnada real en peons i cavallers vilans, i moltes prerrogatives que feyen a l'home de la ciutat més lliure que el llaurador de règim feudal (encara que el feudalisme en Espanya és mínim a excepció de Catalunya i molt llimitat en León a on es creen estes llegislacions per a hòmens lliures). A cada fur li corresponia, aparte de la ciutat o vila, un alfoz o territori, que contava en varis llogarets i municipis, dependents de la vila principal. La població tenia un concejo, que governava i representava a la ciutat en les Corts. El concejo tenia gran poder sobre l'alfoz i la ciutat. No obstant, no podia concedir cartes pobles, és dir, donar títul de vila a qualsevol llogaret (això era potestat real, com la carta pobla d'Añover de Tajo). cal aclarir que una vila és aquella població en capacitat de fer justícia (jujar, detindre i ajusticiar i impondre penes), i se simbolisa en els rolls o costells de pedra (columnes a on es feya justícia, i.g. eixecucions).

Orige i evolució

Espanya en 1850.

Entre les primeres Cartes Pobles de que es té constància estan: en el regne astur-lleonés, les de la d'Obona, Valpuesta^{cita requerida} i la Carta Pobla de Brañosera (concedides respectivament per Aldegastro, Alfonso el Cast i Nuño Núñez al començament del IX); i en els comtats catalans, les de Freixá i Cardona (concedides per Witardo i Borrel II en la segona mitat del X).

En el títul de furs es varen ser donant documents a partir del XI en León i Castella, com el Fur de León (1017), el Fur de Sepúlveda (940 confirmat en 1076), els de Castrojeriz, Andalús (Soria) i Burgos, el Fur de Logronyo, el Fur de Miranda d'Ebre, els de Segòvia, Àvila i Salamanca; continuant en el XII en el de Àlaba (1114 i confirmat en 1140)Toledo (1118) o el de Medina del Camp (1181); i ya en el sigle XIII en els de Plasencia, Càceres, Mèrida, Montánchez o Badajoz en l'extremadura lleonesa, Uclés, Madrit o Alcalà d'Henares en el centre peninsular, i els de les viles del senyoriu de Viscaya (des de el de Balmaseda en 1199 fins a el de Bilbao en 1300). En 1342 es va produir el Primer ordenament de l Fur de Viscaya (de la denominada Terra Plana) i en 1394 el Fur Vell de les Encartaciones, que varen ser objecte de diverses modificacions (Fur Vell de 1452, Fur Nou de les Encartaciones de 1526), sent una de les més significatives el jurament regio («Lo que ha de jurar el rei i senyor de Viscaya i on i cóm»), que devia fer-se tres voltes: «a les portes de la vila de Bilbao (...) a Guernica, baix l'arbre a on s'acostuma facer Junta (...) [i en Bermeo] davant l'altar de Santa Ufemia».

En els territoris pirenaics de Navarra i Aragó hi ha furs a lo manco des de el Fur de Jaca (1076) (sense contar en el mític Fur de Sobrarbe, invenció posterior que va donar orige a l'expressió «abans varen ser lleis que reis» per a caracterisar el caràcter del Regne d'Aragó i postular una llegendària dinastia real originària, l'emblema de la qual seria la creu de gules sobre la carrasca, despuix de l'aparició miraculosa d'esta en un relat folklòric compartit en navarresos i vascs), que es varen estendre als furs navarresos (Pamplona, Estella, Tudela) i guipuscoans (Sant Sebastià). A partir de el Fur de Saragossa (1119) els furs s'estenen pel Baix Aragó, a on són més tardans, sent els més rellevants els de Terol i Albarracín, paralels a el de Conca en la Corona castellana.

A l'atre costat del Pirineu es varen otorgar pels vescomtes de Bearne els Fòrs, que tindran també influencia en algunes viles guipuscoanes, en el nom de Usos de Oloron.

En el regne de Portugal es varen estendre en alguns casos els furs lleonesos i castellans, com el fur de Évora, extensió d'un previ d'Àvila del que no es té a penes més notícia, i que posteriorment es va estendre a la seua volta a Palmela, Aljustrel i Setúbal. Atres furs són sanció d'usos preexistentes, com el de Porte de Mós (1305). El fur de Lisboa és de 1227, i es va estendre posteriorment a Ceuta.

Encara que varen seguir otorgant-se furs en el XIII, en el desplaçament de la reconquista cap al sur varen deixar de tindre la seua funció original d'estimular la repoblament de les terres fronterices més o menys despobladas de el desert del Duero o de les extremaduras. Les zones reconquistadas a partir de llavors (el vall del Guadalquivir i les planures llitorals de Valéncia i Múrcia) eren zones en alt desenroll urbà i gran densitat de població; i els instruments polítics ya eren uns atres (órdens militars i huestes aristocràtiques i concejiles de les ciutats d'amplis alfoces ya desenrollades del nort i centre peninsular), als que calia compensar en repartimientos en els nous territoris conquistats.

Els furs com a registre idiomàtic

L'ús del llatí o de les llengües romançades diferia en cada u dels furs i en cada una de les seues versions, traduccions o còpies, moltes d'elles verdaderes falsificacions o plenes d'interpolacions que desvirtuaban el contingut original per a justificar tot tipo de pretensions; lo que ha convertit als documents forals i les cartes pobles en un dels principals objectes de la crítica documental i la gramàtica històrica.

El Fur d'Avilés (1085) i el Fur d'Oviedo es consideren entre els texts més antics en asturleonés. El Fur de Castro Caldelas (1228) és el document més antic escrit en gallec que es coneix.

Classes de furs

Els furs municipals poden ser breus (propi dels sigles IX a el XI, com els de León, Jaca i Castrojeriz) o extensos (XII en avant, com el de Conca); agraris o fronteriços (que incorporen més privilegis); principals (que es basten a sí mateixos) o suplementaris (que es remeten als principals); tipos (o troncs) i extensions (que prenen als tipos o troncs com a models).

Famílies de furs

L'historiografia ha establit "famílies de furs" en funció de l'identitat i adaptació del seu contingut al d'un "tronc" que va ser estenent-se a moltes atres localitats, en cada u dels regnes medievals peninsulars:

• Furs de Valéncia
• Fur de León
• Fur de Sahagún
• Fur de Benavente
• Fur de Logronyo
• Fur de Toledo
• Fur de Conca-Terol (Fur de Conca, Fur de Terol, Fur de Terol i Albarracín o Fur de Albarracín, que són extensió del Fur de Sepúlveda)
• Fur de Jaca o de Jaca-Estella
• Fur de Saragossa
• Fur de Lleida
• Fur de Còrdova

Furs generals

Tots els furs locals tenien la seua raïl en el dret consuetudinari (també es denominaven costums) i del seu conjunt, units a les normes romanes i visigotes, es varen obtindre recopilacions d'àmbit territorial supramunicipal, donant lloc a distints furs generals en cada u dels regnes cristians peninsulars: Fur d'Aragó (compilado en el Vidal Mayor), Fur General de Navarra, els furs generals lleonesos i castellans (Fur Juge, Fur Real i Fur Vell de Castella), els documents catalans de naturalea similar (Usatges de Barcelona, Constitucions i altres drets de Catalunya) i la seua extensió en els Furs de Valéncia i les Franquesas, Franqueses o Carta de franquesa de Mallorca.

Transcendència en l'història posterior d'Espanya

Vore també: Concert vasc, Règim foral, i Decrets de Nova Planta

L'importància dels furs traspassa l'àmbit medieval, sent una constant el poder movilizador del particularisme i els privilegis locals, en radical contradicció en el centralisme que suponia la construcció de la monarquia autoritària a partir de la crisis baixmigeval. Ya en l'Edat Moderna, la Guerra de les Comunitats de Castella (1520-1522) va tindre en la defensa dels drets forals per part dels comuneros la seua primera causa d'alçament, i la seua derrota a mans dels imperials va implicar que Castella fòra a partir de llavors el territori més somés al poder de la Monarquia Hispànica. Els furs del regne d'Aragó varen ser radicalment retallats com a conseqüència de la tumult d'Antonio Pérez (1590-1591); posteriorment, despuix de la sublevació de 1640, varen ser suprimits en la part que va quedar en poder de Luis XIV de França i varen ser mantinguts en la major part del territori quan va retornar a mans de Felipe IV d'Espanya pel Tractat dels Pirineus (1659). Els furs dels territoris de la Corona aragonesa varen ser finalment suprimits al començament del XVIII com a conseqüència de la Guerra de Successió (1700-1715), en els Decrets de Nova Planta, a excepció del dret civil foral aragonés.

Navarra i el País Vasc, territoris forals

Únicament els territoris vascs i el regne de Navarra (fidels a Felip V, de la nova dinastia Borbón) varen continuar mantenint la seua particularitat foral (règim fiscal i monetari propi, aduana, exenció del servici militar, etc.), que va tornar a suscitar conflictes en l'Edat Contemporànea com a conseqüència de les guerres carlistes, i es varen mantindre en distintes alternatives fins a la seua reformulación com autonomies segons la Constitució de 1978 (Comunitat Foral de Navarra i la Comunitat Autònoma Vasca). Despuix de la tercera guerra carlista, per mig de la llei de Madrit de 21 de juliol de 1876 firmada pel rei Alfonso XII, els furs varen quedar derogats unilateralment, llevat referent a especialitats fiscals i tributàries, encara que este monarca mai els havia jurat per a ser el seu Senyor. En els anys finals del XIX va sorgir un moviment nacionaliste vasc entorn a Sabino Arana i el PNV, mentres que en Navarra es va desenrollar un moviment de defensa de la foralidad (gamazada de 1893). Per a les tres províncies vasques, l'autonomia política va ser parcialment recuperada pel Estatut d'Autonomia del País Vasc de 1936, redactat durant la Segona República i que va entrar en vigor de forma precària durant la guerra civil (1936-1939).

El franquisme, bando vencedor i particularment definit pel totalitarisme en la definició de l'Estat, estava ademés molt involucrat en la zona (Bilbao va ser la capital econòmica durant la guerra i una de el seu famílies era la carlista), no solament va ignorar l'estatut, sino que va suprimir les particularitats forals de les províncies traïdores de Viscaya i Guipúscoa, respectant els de les fidels Àlaba i Navarra.

En la transició, la Constitució Espanyola de 1978 reconeixia la vigència dels Drets Històrics, i es varen redactar els vigents estatuts d'autonomia: l'Estatut d'Autonomia del País Vasc de 1979 i l'Amejoramiento del Fur navarrés de 1982. Ademés, internament el País Vasc s'organisa en tres diputacions forals, en amplísimas competències.

Enllaços externs

• «fur». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).