Liber Iudiciorum

El Liber Iudiciorum (o Lex Visigothorum) va ser un cos de lleis visigodo, de caràcter territorial, dispost pel rei Recesvinto i promulgat provablement l'any 654. També és conegut com a Còdic de Recesvinto, Llibre dels juges, Liber Iudicum, Liber Gothorum, Fori Iudicum, Forum Iudicum i Forum Iudiciorum. Ha passat a l'història com la gran obra llegal del regne visigodo.

En 1241 va ser traduït, en algunes modificacions, del llatí al castellà per orde del rei de Castella Fernando III per a ser concedit com fur a certes localitats de la zona meridional de Castella, sent denominat «Fur juge». Va ser imprés per volta primera en llengua llatina en París en 1579 baix el títul Codicis legum Wisighotorum libri XII i la seua primera impressió en traducció castellana, per Alfonso de Villadiego, es va publicar en Madrit en l'any 1600.

Es coneix un fragment del Liber Iudiciorum traduït al català, que es conserva en la Seu d'Urgell (Baraut i Moren). Paleográficamente i des del punt de vista llingüístic es pot situar al voltant de l'any 1080. Posseïx un interés llingüístic gran, tant pels arcaisme que presenta com per l'esforç que posa de manifest adaptar al català una prosa llatina de caràcter sapient. Es va traduir a la llengua catalana en la canònica de Santa Maria d'Organyà, provablement a mans d'un presbítero i hauria fet la còpia mencionada del Liber Iudiciorum per a us d'un juge.

Antecedents

Les seues normes es varen estendre a la població goda i romana, tal volta a imitació del Còdic de Justiniano. El Liber Iudiciorum derogava les lleis anteriors, com el Breviario d'Alarico per als romans i el Còdic de Leovigildo per als visigodos.

No sembla haver hagut resistència contra les noves lleis en la població hispà-romana, i això s'atribuïx a dos causes fonamentals: en primer lloc, el nou còdic arreplegava alguns aspectes de l'anterior llei romana; en segon, les lleis romanes no havien sofrit variació des de feya sigles perque no hi havia una autoritat romana que poguera canviar-les i estaven basades en lleis del baix Imperi romà, per lo que segurament estaven distanciades de la realitat social. Per una atra part, un examen de les lleis nos permet apreciar que no eren per a un us ampli entre la població, especialment entre els humils, i sembla que els chicotets pleits civils i delictes menors eren jujats a sovint pels bisbes, sacerdots i àrbits, que actuaven com a juges extraoficials i que ademés devien dictar els seus fallos segons la llògica i a les antigues lleis romanes, que estarien molt assumides despuix de tants sigles, acodint-se només a la justícia oficial del rei en casos llimitats.

Per als càrrecs polítics continuava el monopoli dels visigodos.

Per tant, la llei per als godos, encara que experimentava un canvi substancial, mantenia casi dos terços de lleis antigues. Pero per als romans suponia una novetat completa. No obstant, també per als godos va constituir sense dubte un canvi, puix algunes de les lleis antigues varen ser corregides per Recesvinto i una lo va ser per Chindasvinto.

Junt al còdic es publicava una disposició especial per la qual es prohibia l'us del Dret estranger, principalment romà, en els tribunals: si un juge usara per a les seues sentències lleis tretes d'un còdic distint al de Recesvinto, pagaria una multa de trenta lliuras d'or, uns dos mil cent xixanta sòus. Els pleits en curs encara no resolts serien fallats segons les lleis del nou còdic, pero la llei en modo algun tindria efectes retroactius i els fallos anteriors basats en atres lleis que havien estat vigents eren ratificats i es prohibia la seua reobertura. Els casos que no estigueren prevists en el còdic serien remesos al rei, com ya es feya, per a que la seua decisió assentara jurisprudència. El rei tindria dret a afegir totes les lleis que creguera convenients, despuix de consultar als bisbes i als principals càrrecs palatinos.

Despuix de la seua publicació va caldre afegir una nova llei transitòria: com la demanda d'eixemplars del còdic era tan alta, els preus per les còpies varen aumentar, i el rei va haver de prohibir que es cobrara o pagara més de sis sòus per una còpia; el que incomplira, anara copista o adquirente, rebria cent cinglada.

Estructura i contingut

Es dividia en un títul preliminar i dotze llibres, tal volta a imitació del Còdic de Justiniano, subdivididos en cincuenta y cuatro títuls i cinccentes setenta y ocho lleis. Contenia trescentes vintiquatre lleis de l'anterior còdic godo, calificades en el text com antiquæ, noventa y nueve lleis elaborades per Chindasvinto durant el seu regnat i ochenta y siete lleis pròpies de Recesvinto, ya que les del pare s'encapçalen en el text en el nom Flavius Chindasvintus Rex i les del fill en Flavius Reccesvintus Rex. Finalment hi havia tres lleis de Recaredo i dos de Sisebuto.

La seua estructura és la següent:

Llibre I: El llegislador i la llei.
Llibre II: Administració de justícia, escritures i testament.
Llibre III: Els matrimonis i els divorços.
Llibre IV: Successions, herències i tuteles.
Llibre V: Donacions. vendes i atres contractes.
Llibre VI: Dret penal: crims i tortures.
Llibre VII: Dret penal: robo i frau.
Llibre VIII: Dret penal: actes de violència i lesions.
Llibre IX: L'eixèrcit i el dret d'asil eclesiàstic.
Llibre X: Dret de propietat i prescripció.
Llibre XI: Meges i malalts; mercaders estrangers.
Llibre XII: Herejes i judeus.

En Ervigio, vàries lleis del còdic varen ser parcialment modificades, per lo que des d'eixa época es va conéixer també com a Còdic d'Ervigio.

Llibre I

El llegislador i la llei: el dret a legislar correspon al rei en el Officium palatii i els Bisbes com a òrguens consultius. La llei obliga a tots, sense distinció de classe social, condició, sexe o edat, i inclou al rei.
Dret de gràcia: el rei podia concedir gràcies i indults, llevat les llimitacions establides per als casos de traïció.
Distincions llegals entre esclaus i lliures: es distinguix entre siervo (esclaus) i hòmens lliures. Entre els esclaus es fixen tres categories: siervo de la cort, siervo de l'Iglésia, i siervo dels particulars.
Característiques de les persones físiques: s'establix una definició de les persones físiques. Es considera persona física la que ha naixcut i vixcut dèu dies a lo manco, i ha rebut el batisme.
Minoria d'edat: s'és menor d'edat fins als quinze anys, fins a aplegar als quals es precisa de guarda (tutela) en cas de faltar el pare.
Manumisión d'esclaus: la manumisión d'esclaus es feya per mig d'un ritual en intervenció d'un sacerdot i dos testics.

Llibre II

Càrrecs subsistentes: els càrrecs godos varen continuar existint: els ducs provincials, els menges o comtes, i els Thiufadii. Va aparéixer ademés el càrrec d'ajudant del Thiufadus.
El Thiufadus i el seu ajudant: sembla ser que les qüestions judicials de que s'ocupaven els antics Iudex loci o Iudex territori varen ser transferides al Thiufadus que fins a aquell moment havia segut un càrrec estrictament militar. Es tractaria puix d'un canvi de nom dels juges locals, que varen assumir la denominació de Thiufadii, o d'un canvi de funcions en que estos últims assumien les funcions d'aquells. En tot case els nous Thiufadii que assumien funcions judicials, provablement eixercien al mateix temps les funcions militars que des d'abans corresponien al càrrec. Com no podien atendre a abdós aspectes, va ser necessari que es colocara al costat de cada u un adjunt, en el qual el seu principal delegava les resolucions judicials o militars que no podia o no volia prendre personalment. És possible també que, en assumir el Thiufadus algunes funcions judicials, s'escomençara a cridar a tots els juges godos Thiufadii de manera que la denominació fora la mateixa per al funcionari encarregat d'administrar justícia i per al que tenia el mando militar; pero provablement solament el primer haguera necessitat un adjunt, per l'increment del treball en comprendre ara una numerosa població romana, puix el segon ya disponia d'oficials i suboficials per a les distintes unitats de les tropes que manava.
Càrrecs judicials: l'administració de justícia va passar als comtes, encara que els Duces també tenien atribucions indeterminades, pero no se sap si eren noves o ya les venien ostentant, i als Thiufadii i els seus adjunts. Els oficials de l'eixèrcit, Quingentenarii i Centenarii actuaven com a juges militars, i per damunt estava el Millenarius, lo que indicaria que el Thiufadus, que tenia el mando de l'unitat, encara que tinguera funcions judicials no les tenia en relació en els casos de justícia militar.
Nous càrrecs judicials: es va crear el càrrec de Pacis adsertor per a que vera, en nom del rei, determinats casos. El Numerarius jujava casos pero no sabem de que naturalea, encara que sembla que per a ostentar el càrrec era molt adequat, encara que llegalment no era imperatiu, ser romà.
Pleits contra el Tesor: els casos contra el Tesor devien ser presentats davant el comte de la ciutat o el juge local i en la redacció de Chindasvinto, que seria el Thiufadus en temps de Recesvinto. El mateix Chindasvinto confirmava que este sistema era una innovació.
Jurisdicció i nomenament: tots els juges existents podien atendre tant casos civils com a criminals. El seu nomenament corresponia al rei i la vigilància de que qui eixercira el càrrec fora realment un juge nomenat corresponia al Dux.
Juïns de sacerdots i diáconos: en algunes ocasions els sacerdots i diáconos actuaven com a juges en pleits entre llaics. El còdic no ho prohibia expressament, encara que les seues decisions no vinculaven als tribunals seculars, i solament afectaven a les parts, pero el Sínodo de Mèrida del 666 va determinar que no deurien fer-ho més que en casos excepcionals que obtingueren permís del Bisbe.
Faltes de respecte als tribunals: si algú acusat no compareixia davant el juge que li haguera convocat adequadament, tindria que pagar cinc sòus de multa al juge i atres cinc a l'acusador per a compensar-li el retart. Si caria de bens per a pagar rebria cinquanta cinglada. Si el que deixava de comparéixer era un bisbe o el seu representant, puix el bisbe podia comparéixer per mig d'un representant, la multa seria el pagament de vint sòus al juge i de trenta a l'acusador, i el juge del tribunal, el comte de la ciutat o el Dux provincial podrien compelerle al pagament; si qui devia comparéixer era sacerdot, archidiácono, diácono, subdiácono o un atre clerc o monge, deuria pagar també cinc sòus al juge i cinc a l'acusador, i si no poguera pagar-els deuria en el seu lloc fer-ho el bisbe baix la jurisdicció del qual estiguera.
Indemnisació per als que guanyaven un pleit: els que perdien un pleit devien pagar a l'acusat la culpa del qual no resultava provada una indemnisació de cinc sòus.
Supressió dels càrrecs romans: desaparegut el Dret romà, ya no era necessari administrar justícia segons les lleis romanes. Per tant va desaparéixer el governador provincial o Iudex aixina com el seu Officium (llevat el Numerarius), persistint, a un nivell inferior, el defensor. Les funcions del governador provincial varen ser assumides pels comtes de la ciutat i les del defensor pels Thiufadii que a partir de llavors reunirien funcions judicials i militars. El defensor va subsistir pero solament per als casos menys importants. El Numerarius va assumir algunes funcions judicials pero no sabem quins, puix les relatives als casos contra el Tesor públic corresponien al comte i tal volta al Thiufadus.
Castics als juges: s'establien els castics per als juges prevaricadors i per als que es negaren a dictar sentència o demoraren el fallo.
Costes judicials: els costs dels juïns serien entre el 5 % i el 10 % del valor del litigi.
Procuradors: solament es precisaria procuradors en cas de litigar el rei o el bisbe contra un pobre.
Procediment: el procediment seria oral.
Proves: en juïns civils les proves serien: testifical, documental i juramental, un jurament dels litigantes. Dos testics majors de catorze anys feyen prova si juraven davant el juge.
Recursos: les sentències d'un juge podien ser recorregudes davant el juge superior (comte) i despuix davant el rei. No està clar si les sentències dels juges i Thiufadii podien ser recorregudes també davant el Dux, o ben devien ser recorregudes davant el comte i solament les sentències d'est podien ser recorregudes davant el Dux.

Quan es produïa una apelació, el juge que havia dictat la sentència es reunia en el bisbe i reconsiderava el seu veredicte. Si abdós consideraven el veredicte just i correcte solament cabria l'apelació a l'instància superior o al rei; si hi havia desacort prevalia la decisió del bisbe i Ervigio va decidir que el bisbe comunicaria el seu semblar al rei, qui decidiria el resultat del pleit

Testament: els testament podien otorgar-se per escrit, en la firma del testador i dos o més testics, o firmats per un tercer a pregàries del testador, i ademés dos o més testics, i podien otorgar-se també per la declaració verbal de la voluntat del testador davant dos o més testics. El testament devia ser presentat al juge o al bisbe, i els testics devien ratificar-se. El testament hológraf, escrit de puny i lletra pel testador, era acceptat, pero era supletorio dels demés i devia ser comprovat pel bisbe o el juge.

Llibre III

Matrimonis mixts: es va derogar la prohibició de matrimonis mixts entre godos i romans, que sembla que no era molt respectada puix ya no estava vigent per als godos, segons la llei 2.ª del títul 1.º del llibre III. No obstant es va mantindre la prohibició de la celebració de matrimonis entre lliures i esclaus de la mateixa nacionalitat o de distintes nacionalitats.
Drets dels pares: el pare no podia donar en penyora als seus fills, ni vendre'ls o donarlos, ni privar-els de la vida; en casos extrems de deshonestidad podien matar a les filles.
Divorç: el divorç estava permés en els casos d'adulteri. En tal case el divorciat (o abdós) podien prendre estat eclesiàstic en ple consentiment. Si el marit caïa en l'esclavitut el matrimoni es desfea de fet pero no deixava d'existir el víncul. En cas de sodomía del marit o si incitava a la dòna a l'adulteri, el víncul desapareixia.
Règim econòmic matrimonial: el règim econòmic del matrimoni era el de ganancials a partir del matrimoni. Les compres i millores durant el matrimoni es reputaban comuns; els bens rebuts en herència de persona estranya eren privatius del cònjuge que els rebia; també eren privatius aquells bens guanyats per un dels cònjuges en la prestació d'un servici, o els donados pel rei o pel senyor.
Esponsals i ósculo: la celebració del matrimoni obligava a la prèvia celebració d'esponsals; una volta realisats devia contraure's el víncul matrimonial en el determini màxim de dos anys; si el varó moria abans de la boda i havia mediat osculum (ósculo, o siga, bes) la nóvia retenia la mitat de les arras entregades en els esponsals.
Les morgingebæ: els godos entregaven a canvi de la seua promesa, si era verge, una dot coneguda com morgingeba l'import màxim de la qual va quedar fixat en mil sòus, dèu esclaus varons jóvens, dèu esclaves chiques jóvens, i vint cavalls, que no podia superar-se, si ben el marit, despuix d'un any de matrimoni, podia donar a la seua esposa atres bens si estava satisfet en ella. Els regals de la nóvia al futur espós també varen quedar llimitats i Ervigio va rectificar esta llei i va autorisar a pagar fins a una dècima part dels bens, pero solament als primats i als hòmens més rics.
Dissolució d'unions en certs casos: els bisbes i juges deurien separar a les parelles en cas que el varó fora sacerdot, diácono o subdiácono; el culpable seria entregat al Bisbe per a ser castigat d'acort al dret canònic, i la dòna rebria cent cinglada i seria venuda com a esclava; si els bisbes no podien posar fi a la situació irregular, devien informar al Sínodo o al rei.

Llibre IV

Bienes ganancials a la dissolució: al decés d'un cònjuge, o a la dissolució per divorç o atres causes, els ganancials no es dividien per la mitat més que si els bens aportats al matrimoni per abdós cònjuges eren similars.
Successions testades: les successions podien ser testamentarias i ab intestato (sense testament). En les successions testades s'eixecutava la voluntat del testador respectant les llegítimes llegals.
Successions intestades: les successions sense testament passaven en primer lloc als descendents del causant, a falta d'estos als ascendents, i faltant també estos als colaterals fins al sèptim grau. Solament quan no hi haguera colaterals fins a dit grau entrava en la successió el cònjuge viudo, i en tot cas, qualsevol cosa que el cònjuge viudo rebera del cònjuge fallit devia reservar-se per als fills comuns, encara que el cònjuge viudo no tornara a casar-se.
Drets legitimarios: la llegitima corresponia als fills o nets i a falta de tots ells no existia herència forçosa; pero el que tinguera fills o nets sol podia dispondre lliurement d'una quinta part dels seus bens més la totalitat dels que procediren de donacions del rei o senyor, imputant-se els atres quatre quints als drets legitimaris dels fills o nets. D'estos quatre quints un terç podia detraerse en concepte de millora per a un o varis dels legitimarios.

Llibre V

Compra-vendes: les compres i vendes devien fer-se per escrit o per mig d'entrega del preu davant testics.
Auto vendes: una persona física podia vendre's a sí mateixa.
Lleis sobre els curials: els curials no devien vendre, permutar o donar les seues propietats total o parcialment, pero si ho feyen el adquirente podria conservar-les pagant el corresponent impost; pero si no pagava l'impost en la data corresponent, o deixava de pagar-ho algun any, perdria la propietat sense compensació en quant fora descoberta el deute tributari. La propietat passaria al Tesor, i el rei podria atribuir-la be al venedor o be a una atra persona de la seua agrade. La Llei implicava de fet que els curials ya podien en lo sucesivo vendre les seues propietats, sempre i quan això no afectara a la recaptació d'imposts.
Redenció d'esclavitut: si un home lliure es venia com a esclau, podia recobrar la seua llibertat pagant el preu de la venda.
Arrendaments i subarrendamientos: es reconeixia el dret d'arrendament i el de subarrende.
Préstam i comodato: es regulava el préstam baix els seus dos conceptes: préstam mutu i comodato o préstam d'us.
Interessos: l'interés llegal es fixava en el 12,5%. En productes de primera necessitat l'interés podia alcançar fins a un terç de lo rebut.
Depòsits: el còdic regulava el depòsit determinant-se qué devia fer-se si la cosa depositada li anara furtada a el depositario, el qual, en dita situació, tindria un determini per a recuperar-la i tornar-la, o en cas contrari deuria pagar la mitat del valor.
Penyora i hipoteca: la penyora i l'hipoteca estaven reunides en una única figura jurídica cridada Penno. No es podia donar en penyora tot el patrimoni ni podia establir-se una penyora sobre una persona determinada.
Pèrdua d'atribucions de les Cúria (varis llibres): una part de les funcions dels consells locals varen ser suprimides. Recordem que eren:
- la percepció d'imposts;
- l'administració de la ciutat i territori circumdant, en els seus diversos aspectes (jocs, servicis, abastiment, mercats, etc.);
- nomenament de guardians;
- qüestions de justícia local;
- dur el registre de donacions de terres i atres propietats; registres de testament i d'adopcions, i atres registres;
- qüestions relatives als bens i drets dels menors.

Precisament les últimes (nomenament de guardians, justícia local, registres i bens i drets de menors) varen passar als Bisbes i als juges locals.

Càrrecs municipals: encara que el còdic no els menciona expressament varen deure mantindre's els demés càrrecs de les Cúria: el Curador, encarregat de supervisar les finances locals; els Cuestores encarregats d'administrar els fondos obtinguts per la recaptació d'imposts en la ciutat i el seu territori; els edils encarregats dels diversos aspectes administratius, com a mercats, abastiment i edificis públics; els duunviros anuals encarregats dels assunts polítics (presidència de la Cúria, eleccions, administració del patrimoni, defensa, festes i cerimònies, etc.) i del cense quinquenal en la ciutat i els llogarets propencs que d'ella depenien; i el Exactor, encarregat de la recaptació d'imposts, sense que hi haja noves notícies dels seus auxiliars els Tabularis (que comunicaven l'import de l'impost) i els Susceptores (que acodien a cobrar-ho).
Eixercici de càrrecs: l'existència d'un Dux provincial en nom romà (Claudio de Lusitania) ha dut a pensar que els romans podien eixercir el càrrec de Dux. No obstant, es creu que no era aixina, i que el càrrec estava reservat als godos. Claudio hauria adoptat un nom romà en convertir-se pero seria godo. No existix cap atre Dux conegut en nom romà si ben el pare de Leandro de Sevilla, en nom romà, és reputat com Dux. Es coneixen alguns càrrecs palatinos de nom romà, provablement vinculats a tasques específiques que els godos no sabien eixercir; se'ls titula Comites (David, Paulo, Severino, Vitulo) pero provablement no eren comtes de ciutat, sino comtes palatinos vinculats a determinats càrrecs sobretot financers. Encara suponent que foren romans (podrien ser godos que havien adoptat un nom romà) representaven una mínima part dels funcionaris. En tot cas, a partir del Còdic de Recesvinto, no s'establix cap prohibició als romans per a eixercir càrrecs judicials o administratius, i sembla ser més la costum i afinitat la que determinava que la majoria dels càrrecs anaren ocupats per germans.

Llibres VI, VII i VIII

Dret penal: en dret penal el Juge podia ser recusat. Si un juge era sospitós devia jujar acompanyat del Bisbe, i el litigante podria apelar davant el rei en cas d'estimar injusta la sentència. Es regulaven les denúncies i acusacions de delictes greus susceptibles de pena de mort o confisc de bens, per a les que el càrrec de la prova era per al denunciant; si l'acusació resultava no provada o es demostrava falsa l'acusador era somés a la llei del Talión, o era convertit en esclau del que havia segut acusat sense proves o falsament.
Juïns de Deu: en els casos criminals sorgixen els cridats Juïns de Deu, pero llimitats al tormento i al jurament compurgatorio. Els casos de duels, aigua hirviente i fòc o ordalía pràcticament no varen existir.
Penes: les penes més freqüents eren les pecuniarias i les d'assots. Les penes per furt, falsetat i unes atres són establides detalladament.

Les multes eren molt freqüents. Aquell que no podia pagar una multa es convertia en esclau del perjudicat.
L'homicidi i el perjuri comportaven penes molt greus (en concret l'homicidi, llevat l'involuntari, era castigat en la pena de mort; i el perjuri suponia assots, infàmia per al perjuro, inhabilitació per a fer de testic i confisc d'una quarta part dels bens que passaven a l'agraviat).
La pena de mort s'aplicava també als que provocaven aborts, als assessins d'un parent pròxim, als homicides que actuaven en premeditació, als hòmens armats que penetraven en casa d'un atre i li donaven mort, als oficials que enviaven als soldats a lluitar i ells eludien el combat, als esclaus que saquejaven tombes (mort en la foguera), als incendiaris de cases en la ciutat (mort en la foguera), a la dòna adúltera o que intentava casar-se en un esclau o lliberte (mort en la foguera), a l'esclau que violava a una dòna lliure (també mort en la foguera), a la dòna que donava mort a un chiquet de poca edat i al marit si era còmpliç o havia donat l'orde (la pena podia canviar-se, per decisió del juge, i en tal case l'acusada o acusat declarats culpables eren cegats), a l'home que ordenara al seu esclau que matara a un atre home lliure, i alguns casos de traïció.
L'adulteri era castigat en l'esclavitut de l'adúltero respecte al cònjuge inocent, pero en cas de ser adúltera la dòna el marit podia donar-li mort, podent matar també a l'amant si els sorprenia in fraganti. Els delictes de lesions o danys personals eren castigats en el talión, pero solament en casos de lesions premeditades.
La decalvación i les marques ofensives en la pell (en qualsevol instrument i en qualsevol punt), les mutilacions, atac o detencions illegals, es castigaven també en el talión (salve per als colps en el cap, quan el talión podia comportar la mort, mentres esta no havia segut causat a la víctima; els colps en el cap tenien una sanció econòmica), pero la víctima podia acceptar un acort. La decalvación de l'esclau d'un home lliure per un atre home lliure estava sancionada en multa de dèu sòus, i si l'esclau era domèstic rebia ademés cent cinglada.
Les lesions a causa d'una baralla o no premeditades solament tenien sancions econòmiques. Les multes aplegaven fins als cent sòus segons el lloc de la lesió.
El comportament irreverent d'un esclau per a en un Vir illustris estava castigat en quaranta cinglada per a un esclau idoneus (domèstic) i cinquanta per a un esclau vilior (rústic), llevat que la provocació partira del noble (en el cas del qual no hi havia castic).
L'insult o ofensa a l'esclau d'un atre (realisat per un home lliure o un esclau) era castigat en assots o en multes. Els insults o ofenses entre hòmens lliures eren castigades en multes; les ofenses o injúries realisades per esclaus depenien de si es feyen en coneiximent de l'amo o sense ell. No hi havia distinció entre ofenses o injúries a un home o a una dòna. El juge que no imponguera les penes pertinents seria destituït pel Bisbe o el Dux.
Sembla que la noblea no podia ser torturada en els Tribunals més que en casos molt llimitats (traïció, homicidi i adulteri).
Quan un demandant presentara una acusació contra un membre de la noblea palatina que no poguera ser provada devia entregar al rei o al juge una declaració escrita ratificada per la firma de tres testics (inscriptio) i llavors se sometia a l'acusat a tortura; si no confessava l'acusador era entregat a l'acusat com a esclau, pero el nou amo no podia matar-ho (més vesprada Ervigio va permetre que el demandant pagara una compensació econòmica fixada per l'acusat inocent). En tot case les confessions de l'acusat devien ser coincidentes en les que figuraven en la inscriptio (que l'acusat no coneixia), puix si no eren coincidentes equivalia a la no existència de confessió i regia la mateixa pena. Si l'acusat havia segut informat del contingut de la inscriptio (se supon que per l'acusador, els testics o el juge) ya no podia ser somés a tortura.
El sistema de inscriptio i tortura s'estenia a atres delictes menors, com el robo per valor de més de trescents sòus, per a «els demés hòmens lliures» (Ervigio va aclarir que la noblea estava exclosa i els demés hòmens lliures eren aquells que no eren nobles, i estos podrien lliurar-se per mig de prestar jurament de que eren inocents; el llímit del robo s'elevava als cinccents sòus, i per baix de dita sumixca era un robo menor).
Per als robos menors s'establia que devia tornar-se nou voltes el valor de lo furtat a la víctima, llevat si el lladre era esclau, en el cas del qual l'amo pagaria sis voltes el valor de lo furtat. Esclau o lliure el lladre era castigat ademés en cent cinglada. Si l'amo de l'esclau no volia pagar l'esclau passava a ser propietat del perjudicat, i si l'home lliure no volia pagar es convertia en esclau de la víctima del robo (que devia ser el cas més habitual). Si no hi havia proves del robo, bastava en que l'acusat jurara que era inocent.
La tortura es desenrollava durant tres dies com a màxim, en presència del juge i d'atres hòmens invitats d'est. El juge que a sabiendas o per soborn provocara la mort d'un torturat seria entregat als parents del mort per a ser torturat per estos, pero podia lliurar-se si prestava jurament de que era inocent i els invitats testificaven la seua actuació correcta; en tot cas estaria obligat a pagar als hereus del torturat fallit una compensació de trescents sòus. Si la causa de la mort fora el soborn del demandant, est seria eixecutat.
La falsificació de documents reals estaven castigats en l'amputació d'un dit, decalvación i doscentes cinglada. L'homosexualitat era castigada en la castració i el desterro; quan l'homosexual estiguera casat els seus bens passarien als seus hereus, el seu matrimoni s'anularia i la seua dòna recobraria la dot. Si el culpable era bisbe, sacerdot o diácono seria secularizado i desterrat.
Un home lliure que copulara en una esclava d'un atre home en casa de l'amo de l'esclava, rebria cent cinglada (cinquanta si l'esclava era rústica). Si era esclau rebria cent cinquanta cinglada. La violació també era castigada. Aixina per eixemple es regulava la violació per hòmens lliures i per esclaus, dirigida contra esclaves, llibertes i dònes lliures; quan el delicte era comés per esclaus la sanció era major per a l'esclau rústic que per al domèstic.
Es va establir que per a matar a un esclau deuria ser culpable d'un delicte greu i deuria obtindre's el permís del juge local o Thiufadus, el comte o el Dux, despuix de demostrar-se que era culpable (Ervigio va permetre despuix que l'esclau fora eixecutat i a posteriori s'acodira als tribunals, devent demostrar-se no obstant que era culpable). L'amo podia matar a l'esclau en defensa pròpia pero devia demostrar-ho per mig de testics o a falta d'ells prestant jurament. L'esclau que furtara a un atre esclau o al seu amo era castigat per l'amo sense intervenció judicial com anteriorment pero no podia ser eixecutat (A sovint l'esclau era eixecutat, i no solament per casos de robos, sino que a sovint ho era sense causa justificada). L'home que matara al seu esclau sense causa justificada seria exilado de per vida i deuria fer-se penitente; ademés perdria els seus bens que passarien als seus hereus (Ervigio va modificar la sanció per multa de setenta y dos sòus i pèrdua perpètua del dret a testificar). L'home que matava a l'esclau d'un atre home devia entregar dos esclaus d'igual valor al propietari de l'esclau mort, i ademés quedaria somés a la pena d'exili prevista per matar a un esclau (Ervigio va suprimir l'exili per a estos casos). L'home que matava a un esclau propi o d'un atre, en represàlia per alguna injúria o ofensa, i podia provar la causa del crim per mig de testics o per mig de jurament, quedava lliure. Un esclau que (baix tortura) confessara haver matat a un home per orde del seu amo, rebria cent cinglada i la decalvación, i el seu amo quedaria subjecte a les penes d'homicidi (Ervigio va establir que si l'amo acusat per l'esclau, jurava que era inocent, quedaria lliure i podria dispondre de la vida de l'esclau que havia comés el crim i li havia acusat d'instigar-ho; per a ser cregut ell esclau deuria presentar un testic, o be l'amo deuria confessar).
L'home que mutilava o lisiaba a un esclau en castigar-li, o inclús li provocava la mort, quedava lliure si els fets varen ocórrer per a impondre una justa disciplina; pero si la mutilació era injustificada era penada en desterro durant tres anys i la penitència davant el bisbe local; els bens del desterrat serien administrats en la seua absència pels seus descendents o pròxims parents (totes estes normes varen ser suprimides per Ervigio pero despuix es varen restablir).
El que consultava a un endevine per a saber el futur de qualsevol persona incloent al rei, seria assotat, els seus bens confiscats i es convertiria en esclau; l'endevine correria igual sòrt. Si el culpable fora un esclau seria torturat i venut fòra del regne.
Les penes d'Alarico II contra els macs, que abans solament s'aplicaven als romans, es varen estendre també als godos, encara que es va eliminar la pena de mort. Aquells que realisaren pràctiques de màgia rebrien doscentes cinglada (Ervigio els va aumentar a cinccents com a mínim per als adivinos i va estendre els efectes del restant de la Llei als juges, que va descobrir que a sovint consultaven adivinos) i decalvación pública. Els que recorregueren a sortilegios (prediccions basades en l'interpretació d'un passage de la Bíblia seleccionat a l'encert) i adivinos o practicaren la màgia, perdien el dret a testificar (també ho perdien els convictes d'homicidi, robo, enverinament, estupre o perjuri).

Llibre IX

Dret d'asil: els declarats culpables d'homicidi o de pràctiques màgiques no podrien refugiar-se en les Iglésies. Si ho feyen, els seus perseguidors, d'acort en el Bisbe, deurien jurar que no ho matarien, despuix de lo que podrien arrestar-ho, en el cas del qual seria cegat. Els demés delinqüents o deutors sol podien acollir-se al dret d'asil si no duyen armes (puix si duyen armes podien ser entregats), i solament podien ser detinguts prèvia autorisació del Bisbe. Els deutors asilats podien ser detinguts previ consentiment del Bisbe i en acabant de que l'acreedor prometera no fer-els mal, obtenint a canvi la promesa del morós de que pagaria en un determini determinat, promesa que es feya davant un membre del clero, presbítero o diácono.

Llibre X

Divisió de terres: les terres que es dividiren en el futur entre romans i godos es repartirien per mitat (en lloc de l'antiga divisió d'un terç i dos terços).
Adquisició de la propietat: la propietat moble o immoble podia adquirir-se per herència, per ocupació bèlica, per accessió, per caça o peixca, per prescripció, per compra i per donació (real, del senyor o de particulars, familiars o no).
Prescripció: la prescripció en general era als trenta anys i com a excepció als cinquanta (esta prescripció solament afectava a les reclamacions sobre particions de terres entre romans i godos). Els esclaus fugits solament podien ser reclamats durant trenta anys (i eren lliures als cinquanta anys), pero el llímit no afectava als esclaus del Tesor.

Llibre XI

Lleis mercantils: solament quatre lleis es referixen a aspectes mercantils. Tot el dret mercantil és molt llimitat.

Llibre XII

Llei contra la herejía: tot habitant del Regne o estranger en visita al mateix, que parlara contra la fe catòlica o tingueren pensaments heréticos, seria desterrat i se li confiscarien tots els seus bens.
Llei contra els convers renegats: quedava prohibit a tot judeu convers que haguera segut batejat, abandonar la fe cristiana, atacar-la de fet o de paraula, i emigrar per a escapar d'ella; tampoc podria atacar-se de fet o de paraula cap part de la professió de fe que s'exigia als convers (cridada placitum); no podria ocultar-se a ningú que atacara la fe catòlica o alguna cosa escrit en els placita. L'incompliment estava castigat en la pena de mort en la foguera o per lapidació realisada per atres judeus convers.
Llei contra la Pasqua judeua, el Dissabte judeu i les bodes judeues: quedava prohibida la celebració de la Pasqua judeua, el dissabte judeu, o les bodes en un atre rito que el catòlic. L'incompliment duya aparellada la pena de mort en la foguera.
Prohibició de la circumcisió: la pràctica de la circumcisió quedava prohibida. El que la practicara seria castigat en la mort en la foguera.
Normes alimentícies dels judeus: els judeus no podrien complir en les seues normes d'alimentació, puix si ho feyen serien cremats en la foguera.
Testics judeus: cap judeu, ni tan sols estant batejat, podria testificar contra un cristià, ni encara que el cristià fora esclau. No obstant no es va prohibir que els judeus pogueren iniciar accions llegals contra cristians (lliures o esclaus) davant juges cristians. Els fills de judeus batejats podrien prestar testimoni contra un cristià sol si la fortalea de la seua fe catòlica i la seua honradea estaven acreditades, i ademés si el bisbe o el juge no donaven la seua aprovació. El judeu que testificara seria castigat en la pena de mort en la foguera.
Trencament de les conversió: el judeu convers que quebrantara els compromisos contrets en convertir-se seria castigat en la pena de mort per lapidació per atres judeus convers.
Gràcia real als judeus: si el rei decidia perdonar la vida a un judeu culpable del trencament d'alguna llei, el judeu es convertiria en esclau de la persona a la que el rei tinguera a ben obsequiar-ho i no podria ser manumitido; les seues propietats serien confiscades i repartides pel rei a la seua conveniència.
Atres aspectes contraris als judeus: en l'abolició del Breviario d'Alarico va quedar suprimida l'impossibilitat de processar a un judeu en dissabte, i la possibilitat d'acodir per als pleits civils entre judeus als rabinos (encara que podien fer-ho de fet, les decisions dels rabinos ya no serien imperatives com si hagueren eixit d'un tribunal secular ordinari).
Prohibició d'ajudar als judeus: tota persona, llaic o clerc, que ajudara als judeus a seguir en les seues creències, o als batejats a retornar a la seua antiga fe o a atacar a la religió catòlica, pública o secretament, seria excomulgado i se li confiscarien una quarta part dels seus bens.
Recaptació d'imposts: la recaptació d'imposts (que no és objecte del còdic) no va deure canviar substancialment, puix sabem que la figura del Exactor va continuar existint. Pero sembla que el Exactor, abans responsable davant la Cúria, lo era ara davant el Thiufadus (juge i general), davant el Menges civitatis (comte) i davant el Dux provinciae (duc). En tal cas cal supondre que l'activitat de percebre l'Impost estava encomanada al comte, que era responsable de que s'alcançaren els llímits fixats davant el Dux; el Thiufadus o el seu adjunt, comunicaven als contribuents l'import que els corresponia, i el Exactor s'ocupava de la recaptació física de l'impost. Per tant les funcions recaudatorias del comte eren equivalents a les de l'antic Exactor, les del Thiufadus a la dels Tabularios, i les del nou Exactor a les dels antics Susceptores. Segurament en els nivells més alts de l'administració existia un Menges patrimonii i tal volta com a resultat de la reforma de Chindasvinto i despuix de Recesvinto es va crear un Menges thesaurorum (càrrec documentat en 683) en una distribució de funcions, càrrecs que ocupaven indistintament romans i godos.

Vore també

Bibliografia

Jesús Alturo, catedràtico de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Tània Alaix, investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Lletres de parlen. Viage als orígens del català (La Magrana).

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Liber Iudiciorum» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.