Pío IX

Pío IX

Pío IX (en latín: Pius PP. IX), de nom secular Giovanni Maria Battista Pellegrino Isidoro Mastai-Ferretti (Senigallia, 13 de maig de 1792-Roma, 7 de febrer de 1878) va ser el 255.° papa de la Iglésia catòlica i l'últim sobirà dels Estats Pontificis. El seu pontificat de Plantilla:Interval temps—des del 16 de juny de 1846 fins a la seua mort—, ha segut el segon més llarc de la història de l'Iglésia, o el més llarc si es descarta el de Simón Pedro, la duració exacta del qual és difícil de determinar. És recordat per convocar el Concili Vaticà I en 1868, que va definir el dogma de la infalibilidad papal abans de suspendre les seues sessions en l'estiu de 1870. El concili mai va tornar a reunir-se. Al mateix temps, França va iniciar la guerra franc-prusiana i va retirar les tropes que protegien els Estats Pontificis, lo que va permetre la pren de Roma per part del Regne d'Itàlia el 20 de setembre de 1870. A partir de llavors, es va negar a abandonar la Ciutat del Vaticà, declarant-se «presoner en el Vaticà». En el moment de la seua elecció, era un reformiste lliberal i, durant els primers anys del seu papat, va suavisar notablement les restriccions a la llibertat de moviment dels judeus i va concedir una amnistia a revolucionaris; no obstant, la seua postura va canviar radicalment despuix de les revolucions de 1848. Quan el seu primer ministre, Pellegrino Rossi, va ser assessinat i el propi Pío va ser fet presoner en el seu propi palau, va fugir de Roma i excomulgó a tots els participants en l'efímera República Romana. Despuix de la supressió d'esta per part de l'eixèrcit francés i la seua tornada en 1850, les seues polítiques i pronunciaments doctrinals es varen tornar cada volta més conservadors. Va ser responsable del seqüestre d'Edgardo Mortara, un chiquet de sis anys arrebatat per la força a la seua família judeua, qui va acabar convertint-se en sacerdot catòlic per dret propi i va intentar sense èxit convertir als seus pares judeus. En el seu encíclica Ubi primum de 1849, va destacar el paper de María en la salvació. En 1854, va promulgar el dogma de l'Inmaculada Concepció, articulant una creència catòlica de llarga data segons la qual María, la mare de Deu, va ser concebuda sense pecat original. El seu Syllabus dels Errors de 1864 va ser una forta condena del lliberalisme, el modernisme, el relativisme moral, la secularisació, la separació d'Iglésia i Estat i atres idees de la Ilustració. La seua crida a l'ajuda econòmica va reactivar les donacions mundials conegudes com el Óbolo de Sant Pedro. Va enfortir el poder central de la Santa Sèu i la Cúria romana sobre l'Iglésia catòlica mundial, a l'hora que va formalisar l'autoritat doctrinal suprema del papa (el dogma de la infalibilidad papal, definit en 1870). Va ser beatificado pel papa Juan Pablo II el 3 de setembre de 2000 junt a Juan XXIII i la seua causa de canonisació seguix oberta fins a la data.

Biografia

Família i primers anys

Va nàixer el 13 de maig de 1792 en Senigallia, una localitat del territori de la Marca d'Ancona, pertanyent als Estats Pontificis (actualment, Itàlia), en el nom de Giovanni Maria Battista Pellegrino Isidoro Mastai Ferretti. Va ser el nové fill de Girolamo (membre de la noble família del comte Mastai Ferretti) i de la seua esposa Caterina Solazzi. Va ser batejat el mateix dia del seu naiximent en el Duomo de la ciutat. Va rebre la confirmació el 9 de juny de 1799 de la moradura Bernardino Honorati, bisbe de Senigallia, i la primera comunió el 2 de febrer de 1803.

Estudis

Va cursar els seus primers estudis entre 1802 i 1808 en el Colege de Nobles de Volterra, dirigit pels pares escolapios; els seus estudis varen ser interromputs d'improvise per un repentí atac epilèptic, com a conseqüència d'un traumatisme en el cràneu causat per un greu accident, en caure al caixer d'un torrent en octubre de 1797. De jove, per a donar gust als desijos del seu pare, va intentar fer carrera en la Guàrdia Noble de la Santa Sèu; no obstant, al no conseguir ser admés a causa de la seua epilèpsia, va decidir seguir els seus propis inclinaments i secundar els desijos de la seua mare, per lo que es va traslladar al Seminari Romà (actual Pontifícia Universitat Gregoriana) per a cursar els seus estudis eclesiàstics (1814-1818); va tindre que interrompre'ls en 1818 per un nou atac epilèptic, del que es va recuperar completament en 1819, any en el que va poder reprendre els seus estudis i ser ordenat sacerdot (10 d'abril de 1819).

Carrera eclesiàstica

En un principi, va treballar com a rector del Institut Tata Giovanni de Roma fins que va ser enviat a Chile com a part de la representació apostólica del nuncio monsenyor Giovanni Muzi, la primera missió en la Amèrica del Sur postrevolucionaria. La missió va aplegar a Montevideo l'1 de giner de 1824 i a Buenos Aires el 3 de giner, recorrent després les Províncies Unides del Riu de la Plata en direcció a Chile, a on va permanéixer entre el 7 de març de 1824 i juny de 1825 en Santiago en els dominicos. Va ser auditor assessor del secretari d'Estat, la moradura Ercole Consalvi. Va retornar a Roma per a dirigir l'hospital de Sant Michele (1825-1827) i per a ocupar l'ofici de canonge de Santa Maria in Via Llanda.

Episcopado i cardenalato

El 21 de maig de 1827 va ser nomenat arquebisbe de Spoleto als 35 anys d'edat i consagrat el 3 de juny següent per la moradura Francesco Saverio Castiglioni, —futur papa Pío VIII—. D'esta etapa destaca la amnistia que va conseguir per als que varen participar en una fallanca revolució que, en 1831, s'havia estés a aquella ciutat. Este fet i les seues simpaties per la causa italiana li varen fer guanyar fama de lliberal. A l'any següent d'eixe succés, va ser traslladat al prestigiós bisbat d'Imola mantenint el càrrec d'arquebisbe ad personam. Va ser nomenat moradura in pectore el 23 de decembre de 1839 i fet públic el 14 de decembre de l'any següent en el títul de moradura presbítero dels Sants Pedro i Marcelino.

Elecció papal

Artícul principal → Cónclau de 1846.

El cónclau que va seguir a la mort de Gregorio XVI en 1846 va tindre lloc en un moment d'ambient polític inestable en Itàlia. Açò va motivar que vàries moradures estrangeres decidiren no assistir a ell. Al seu començ, solament estaven presents 46 dels 62 moradures. Este cónclau es va celebrar en el palau del Quirinal de Roma, que llavors era la residència pontifícia, i va ser escenari d'una divisió entre conservadors i lliberals. Els conservadors recolzaven a Luigi Lambruschini, moradura bisbe de Sabina i secretari d'Estat del papa Gregorio XVI. Els lliberals, en canvi, recolzaven alternativament a dos candidats: a Tommaso Pasquale Gizzi, moradura del títul de Santa Pudenziana i antic nuncio apostólico en el regne de Cerdenya, i a la moradura Mastai Ferretti. En la primera votació, Mastai Ferretti va obtindre quinze vots i els demés vots varen ser per a Lambruschini i Gizzi. Molts pensaven que si Lambruschini no resultava elegit, ho seria Gizzi en tota provabilitat.

Obelisc en honor al papa Pío IX. Jamay, Jalisco, Mèxic.

Aplegat el cónclau a un punt mort a causa del desacort, els lliberals i moderats varen decidir votar per Mastai Ferretti, una decisió que va ser contrària en sentir de bona part dels governs d'Europa. El segon dia del cónclau, el 16 de juny de 1846, Mastai Ferretti va ser elegit papa en una majoria de 36 vots, mentres que Lambruschini solament va obtindre dèu; Gizzi no va rebre cap vot. Ya que era de nit, no es va realisar cap anunci formal, exceptuant la fumata blanca. Molts catòlics varen assumir que Gizzi havia segut triat com a successor de sant Pedro. De fet, va escomençar a haver celebracions en la seua ciutat natal, Ceccano, i els seus ajudants, d'acort en una antiga tradició, varen cremar les seues vestidures cardenalicias.

Moneda de 20 baiocchi en la efigie de Pío IX.

Al matí següent, es va anunciar l'elecció de la moradura Mastai Ferretti davant lo que va deure ser una sorpresa multitut de catòlics. Quan el nou papa va aparéixer en el balcó, el clima va ser de goig. Mastai Ferretti va triar el nom de Pío IX en honor de Pío VII. A les poques hores de la seua elecció va aplegar a Roma Carlo Gaetano von Gaisruck, moradura del títul de Sant Marque i arquebisbe de Milà, que duya el vet de l'emperador Fernando I d'Àustria a l'elecció de Mastai Ferretti, pero els fets ya s'havien consumat. Pío IX va ser entronisat el 21 de juny per la moradura Ludovico Gazzoli, protodiácono de Sant Eustachio. Immediatament va nomenar a Gizzi secretari d'Estat. Els lliberals europeus varen aplaudir la seua elecció com a sum pontífex.

Pontificat

Pío IX en 1864.

Tiara palatina.

Pío IX tenia fama de ser un home cult;^{cita requerida} en ser elegit va proclamar una amnistia per als presos en delictes polítics i va instituir «la Consulta», una cambra deliberante de representació popular —pero elegida no per sufragi universal, sino censitario— que va propiciar una major participació ciutadana en el govern dels Estats Pontificis. També va abolir l'antic gueto judeu de Roma. Per als seus propòsits liberalizadores va tindre que pugnar arduamente en la pròpia cúria romana, fins al punt de que en dos anys va tindre no menys de sèt secretaris d'Estat. Durant les revolucions de 1848 es va proclamar la república en Roma, i el papa va tindre que fugir a Gaeta, en el Regne de les Dos Sicilias, disfrassat de monge. Des d'allí va demanar ajuda a les principals potències catòliques: Espanya, Àustria, França i les Dos Sicilias, que varen acodir en la seua ajuda. Quan els seus territoris li varen ser restituïts pels francesos, va tornar animat per propòsits menys lliberals, eixemple d'això, la restauració del gueto judeu. En 1853 es va reconciliar en les monarquies protestants dels Països Baixos i el Regne Unit, les quals varen permetre el restabliment en els seus països de la jerarquia catòlica. Els següents actes que va portar a terme, tant polítics com a religiosos, varen ser encaminats a la defensa doctrinal i a la preservació dels Estats Pontificis, amenaçats per l'unificació dels territoris italians que estava portant a terme el regne de Piemont. Cap a 1860 el rei Víctor Manuel II havia conquistat casi tots els dominis papals. En 1864 Pío IX va promulgar la encíclica Quanta cura que du com a apèndix el celebérrimo Syllabus errorum, compendio d'huitanta proposicions condenatòries de les doctrines del moment. Específicament anatematizó el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el indiferentisme, el latitudinarisme, el socialisme, el comunisme, el lliberalisme (al que va calificar com «l'error del sigle»), les societats secretes, el biblisme, i l'autonomia de la societat civil. Reafirmava l'invalidea del matrimoni celebrat entre catòlics no separats de l'Iglésia, que se celebrara davant una autoritat civil, per un defecte de forma canònica. Atres accions dignes de destacar d'este papa són la proclamació del dogma de la Inmaculada Concepció (encíclica Ineffabilis Deus del 8 de decembre de 1854) i la convocatòria del Concili Vaticà I (1869-1870), a on es va definir la infalibilidad papal per als seus pronunciaments ex cathedra -circumstància esta que es produïx en contadísimas ocasions- i l'enfortiment del primat romà (constitució apostólica Pastor Aeternus de 18 de juliol de 1870). El Concili també va arreplegar les tesis del Syllabus i per mig de la constitució Dei Filius (De fide catholica) reconeixia als romans pontífexos el primat de jurisdicció sobre tots els bisbes, tant individual, com colectivament considerats. Els esforços de Pío IX per a conservar els Estats Pontificis varen ser en va, ya que el 20 de setembre de 1870 l'eixèrcit piamontés va entrar en Roma i va posar fi a la sobirania dels papes, que havia durat més de mil anys. Es va negar a reconéixer el Regne d'Itàlia, a establir relacions diplomàtiques en ell, va rebujar les garanties personals que se li oferien i excomulgó a Víctor Manuel II, convertit ya en rei de l'Itàlia unificada. Per mig de la bula Senar Expedit va prohibir als catòlics, baix severes penes canòniques, tota participació activa en la política italiana, inclós el sufragi. Els últims anys del seu pontificat els va viure en condicions d'aïllament en els palaus del Vaticà, veent cóm les propietats de l'Iglésia en Itàlia eren confiscades, mentres que en Alemània, el canceller Otto von Bismarck començava el seu Kulturkampf contra el catolicisme. El seu pontificat havia segut un dels més llarcs de l'història i, a la seua volta, un dels que va tindre que afrontar problemes més greus. El 23 de juliol de 1858, les autoritats civils dels Estats Pontificis varen retirar la pàtria potestat als pares d'Edgardo Mortara, que eren judeus, ya que havia segut batejat com a cristià per la criada de la casa quan el chiquet corria el perill de morir per una maltia, cosa permesa per l'Iglésia catòlica.Va ser acollit en una institució d'educació catòlica; en tot, els seus pares varen intentar recuperar la custòdia durant dotze anys, encabotament que mai varen conseguir. Quan, finalment, a raïl del decliu del poder dels Estats Pontificis, li va anar possible retrobar-se en els seus pares judeus, va rebujar tal possibilitat. Poc temps despuix, va ser ordenat sacerdot. El cridat Cas Mortara va commoure a l'opinió pública de l'época i, més recentment, ha segut causa de les crítiques que va rebre la beatificació de Pío IX.

Inicis del catolicisme social

Durant el pontificat de Pío IX s'inicia en l'Iglésia el denominat catolicisme social, per a defendre els drets dels treballadors despuix de la revolució industrial. Els catòlics varen prendre pronte consciencia dels problemes polític-religiosos que es derivaven de la Revolució francesa, no obstant molt llentament, com el restant de la societat, varen ser conscients d'una segona revolució d'una atra naturalea que estava modificant en profunditat la societat tradicional, la denominada revolució industrial. Des de 1830 els teòrics i activistes, com Robert Owen (cartistas) en Anglaterra i Saint-Simon, Fourier i Proudhon en França, havien denunciat les injustícies del capitalisme i delliberalisme, promovent la resistència obrera. En 1847 Marx i Engels havien elaborat el “manifest comuniste”, la carta magna del socialisme científic. Mentres el moviment obrer s'organisava d'esta manera, amplis sectors de la societat, fins al fi del sigle, rebujaven prendre en consideració la necessitat de lo que hui es diu “reforma de les estructures” siga per incomprensió dels nous problemes, siga per l'absoluta novetat dels mateixos. Lo penós de la situació va ser reconegut per un número cada volta major de persones, no obstant estos no veen una atra solució que la caritat privada i les obres de beneficencia, que més be eren remeis sintomàtics per a paliar algunes de les conseqüències de la nova estructura socioeconòmica d'Europa, pero no per a atacar les raïls del problema. No obstant, una minoria molt pronte va fer pròpies estes preocupacions socials, donant-se conte de que la qüestió obrera constituïa un greu problema de justícia. Sobretot en Alemània, la pren de consciència d'esta situació es va alvançar al restant de països, de modo que, en justícia, deu ser colocat en este país l'orige del moviment social catòlic que en 1891 tindrà la seua primera expressió oficial en la encíclica Rerum Novarum de León XIII. En tot, no és exacte que en esta encíclica s'iniciara la doctrina social de l'Iglésia. Pío IX, si ben més preocupat per les repercussions delliberalisme en el camp polític i doctrinal, no ignorava la faceta social d'esta doctrina. A sovint s'oblida que Pío IX, en la encíclica Quanta Cura, (1864) va condenar el socialisme i el lliberalisme econòmic, per lo que va fer un primer esbós de les ensenyances que León XIII desenrollarà: denunciava conjuntament, per una part, la pretensió del socialisme del XIX de substituir la Providència divina per l'Estat i, per una atra, el caràcter materialiste delliberalisme econòmic que exclou l'aspecte moral de les relacions entre capital i treball.

El cas alemà: Monsenyor Ketteler

Pio IX en 1863.

Alemània va estar a la vanguarda del moviment social catòlic, i en este país s'inicia el primer partit polític catòlic. Es pot afirmar que, en gran part, el cas alemà es deu a l'obra i l'activitat del bisbe de Magúncia Wilhelm Emmanuel von Ketteler. La seua importància és d'orde doctrinal, sintetisat en la seua obra "La qüestió obrera i el cristianisme" (1864), escrit despuix de 15 anys de reflexió. La seua novetat radicava més en el diagnòstic de la problemàtica, que en la concreta solució que proponia: no es conformava en sugerir algunes reformes concretes, sino que senyalava que el problema obrer era de tal magnitut que no es podia concebre sino per mig d'una nova concepció de l'estat oposta a l'individualisme lliberal i al totalitarisme estatalista. En independència de la solució apuntada per monsenyor Ketteler (postulava l'organisació de la societat en un modo corporativista) el seu anàlisis de la situació senyalava que no era suficient llimitar-se a paliar determinades carències socials, sino que calia canviar el mateix sistema de les coses. Ketteler, del com León XIII dirà que va ser el seu “ gran precursor”, va morir en 1877, pero el seu esperit no va desaparéixer en ell, i se li pot atribuir en bona part les primeres lleis socials, molt progressistes per a l'época, que varen ser votades en el Reichstag en el respal del Partit de Centre, la doctrina social del qual es va inspirar en Ketteler. És just senyalar, ademés, que junt en important aportació doctrinal, monsenyor Ketteler va desenrollar tota una gran activitat en la seua diòcesis i en tota Alemània, empenyorant tot el seu prestigi com a prelat per a fomentar la creació d'entitats associatives catòliques d'obrers que defengueren per mijos pacífics els seus drets:

• Aument de salaris.
• Disminució d'hores de treball.
• Descans dominical.
• Prohibició del treball als menors.

Vida sacramental i espiritual del pontificat de Pío IX

Pío IX en el rei de les Dos Sicilias, Francisco II en Anzio en 1862.

Una de les característiques del pontificat de Pío IX va ser la superació del jansenisme en la Iglésia catòlica. El jansenisme és un moviment d'el XVI en la base de la qual està una doctrina sobre la gràcia, que va donar per resultat una espècie de catolicisme “calvinizado”. En síntesis, la posició dogmàtica del jansenisme era que el pecat original havia provocat una corrupció radical de la naturalea humana. La voluntat humana des de la caiguda d'Adán és impotent davant l'assalt de la concupiscencia. No pot evitar-se el pecat en tant a l'home no li siga concedida la gràcia divina. La gràcia és omnipotent i irresistible. Si Deu concedix la gràcia, l'home evita el pecat; sense la gràcia no es pot fer una atra cosa que pecar. No obstant, la gràcia solament es concedix a uns pocs, a qui Deu desija salvar; per lo tant Crist no va morir per tots els hòmens, sino per uns pocs. Esta doctrina va ser reprovada repetides voltes pels Romans Pontífexos; no obstant este moviment seguia eixercint influència en el catolicisme, especialment en França i en els Països Baixos. En particular, la pràctica jansenista de l'us dels sacraments en general, i de la penitència i la eucaristía en particular era contrària a l'esperit de l'Iglésia post-tridentina. Per al moviment jansenista la comunió eucarística solament era una recompensa per al que triumfava en la virtut; és més, rebujar la recompensa era, inclús, més meritori que acceptar-la. Per això, en els territoris d'influència jansenista, era freqüent que els fidels catòlics reberen rarament la comunió. Donades estes premisses, es pot senyalar, per contraposició, que una de característiques de la vida sacramental promoguda durant el pontificat de Pío IX com a superació del jansenisme, és la major freqüència en la recepció dels sacraments, en especial de la eucaristía i la penitència, aixina com un aument de les devoció dels fidels catòlics. En síntesis, i sense afany d'exhaustividad, es pot enumerar:

• Aument de la pietat eucarística i de l'adoració al Santíssim Sacrament fora de la celebració eucarística. I aixina, en efecte, en 1851 Pío IX recomana oficialment la Adoració Perpètua.
• Una atra traça de la superació del jansenisme és l'extensió a tota l'Iglésia de la devoció al Sagrat Cor de Jesús. Pío IX proclama venerable a Margarita María Alacoque i estén la festa del Sagrat Cor de Jesús a la Iglésia Universal. En este sentit, és destacable l'iniciativa per a consagrar al Sagrat Cor individus, famílies, congregació religioses, inclús Estats. Va haver una petició presentada a Pío IX en acabar el Concilie Vaticà I subscrita per casi tots els bisbes i superiors d'Órdens religioses i més de 1 000 000 de fidels llaics per a consagrar el món sancer al Sagrat Cor de Jesús.
• Redescubrimiento de Crist: El jansenisme donava més importància a la majestad abstracta de Deu que a Crist “Perfectus Deus, Perfectus Homo”. Ara la pietat es fa més cristocéntrica; de modo que, en propietat, alguns autors senyalen l'espiritualitat d'esta época com la del “redescubrimiento de Crist”. En este sentit, i en caràcter anecdòtic, es pot senyalar la gran popularitat i difusió que varen tindre algunes obres d'espiritualitat centrada en la vida de Crist, com per eixemple “la Dolorosa Passió del nostre Senyor Jesucristo” d'Ana Catalina Emmerick.

La renovació de la Teologia moral

També en este camp, el jansenisme havia deixat la seua chafada, generant una teologia moral que es caracterisava per un rigorisme molt accentuat; es pot sintetisar senyalant que entenien que les obres dels no cristians no tenien absolutament cap valor; ademés rebujaven el dolor d'atrición (en contradicció en el Concili de Trento) per considerar-ho sumament imperfecte. Front a esta postura moral, va sorgir ya en el XVIII la figura de sant Alfonso María de Ligorio, la renovació del qual en este camp és recomanada per Roma en numeroses ocasions; Pío IX, en este sentit, en un gest molt significatiu, va proclamar a sant Alfonso María de Ligorio doctor de l'Iglésia en 1871, a petició d'un número molt elevat de l'episcopado mundial —uns siscents bisbes—. Esta nova perspectiva moral va ser acollida en entusiasme pels clercs.

Últims anys i mort

Caraça mortuoria de Pío IX.

Funeral de Pío IX.

Pío IX va conseguir viure lo suficient per a presenciar la mort del seu antic adversari, Víctor Manuel II d'Itàlia en giner de 1878. Tan pronte com es va enterar de la gravetat de la situació del rei, Pío IX ho va absoldre de totes les excomunió i atres penes eclesiàstiques. El propi Pío IX va morir un més despuix, el 7 de febrer de 1878 a les 5:40 de la vesprada, d'una epilèpsia que va donar lloc a un repentí atac al cor, mentres resava el rosari en els seus colaboradors.

Des de 1868, el papa sofria erisipelas facials i després, llagues obertes en les cames. No obstant, va insistir en la celebració de la missa tots els dies. La calor sofocant de l'estiu de 1877 va empijorar les seues llagues, aplegant inclús a tindre que ser transportat per a poder moure's. Es va sometre a varis procediments mèdics dolorosos, que va portar a terme en notable paciència. Va passar la major part de les seues últimes semanes en la seua biblioteca, a on va rebre a les seues moradures i va realisar audiències. El 8 de decembre, en la festa de la Inmaculada Concepció, la seua situació va millorar notablement fins al punt de que va poder tornar a caminar. En febrer podia dir la missa de nou pel seu conte, de peu, gojant de la festa popular del ORD aniversari del seu primera comunió.

Bronquitis, una caiguda al sol i un aument de les temperatures varen empijorar la seua situació despuix del 4 de febrer de 1878. Va seguir chancejant sobre sí mateixa, quan la moradura vicari de Roma va ordenar tocar les campanes i dir oracions durant la seua recuperació. «¿Per qué vols impedir-me anar al cel?», li va preguntar en un somriure. Pero li va dir al seu mege que havia aplegat la seua hora. En la seua mort als 85 anys, es va concloure el pontificat més llarc en l'història del catolicisme, despuix del de sant Pedro, que la tradició sosté havia regnat durant 37 anys. Les seues últimes paraules varen ser: «Guarda l'Iglésia a la que tant vaig amar i sagradamente», segons lo registrat per les moradures de genolls al costat del seu llit. ^{cita requerida}

El seu cos va ser enterrat inicialment en les grutas vaticanes, pero es va traslladar en processó la nit del 13 de juliol de 1881 a la Basílica de Sant Lorenzo Extramuros, tal i com ell mateixa havia senyalat en el seu testament. Quan el corteig s'acostava al Tíber, un grup de romans anticlericals va amenaçar en llançar l'ataüt al riu. Solament l'arribada d'un contingent de la milícia va lliurar al cos de Pío IX de semblant acte.

Durant casi trenta anys, els restants de Pío IX varen descansar en un sepulcro construït per it, la làpida del qual ostentava la frase «Ossa et cineres Pii IX papae. Orate pro eo» («Ossos i cendres del papa Pío IX. Pregueu per ell»). El 28 de juny de 1956, es va portar a terme l'exhumació del cos per a verificar el seu incorruptibilidad, despuix de la qual va ser reubicat en una capella pròxima a l'altar de la basílica de Sant Lorenzo per a veneració pública.

Beatificació

Urna en els restants de Pío IX, en la basílica de Sant Lorenzo Extramuros.

El procés per a la beatificació de Pío IX —que en les seues primeres etapes va tindre la ferma oposició del govern italià— es va iniciar l'11 de febrer de 1907 i es va recomençar en tres ocasions. Sense cap tipo d'oposició italiana, el papa Juan Pablo II ho va declarar venerable el 6 de juliol de 1985 i ho beatificó el 3 de setembre de 2000 —quan també es va incloure la beatificació del papa Juan XXIII—. Se li commemora litúrgicamente el 7 de febrer, aniversari de la seua mort. La beatificació de Pío IX va ser controvertida i criticada tant per judeus com per cristians per la percepció de la seua política com a autoritària i reaccionària, l'acusació d'abús del poder episcopal i el antisemitisme —en concret, el cas d'Edgardo Mortara—. Els crítics sostenen que la seua beatificació coloca «una càrrega insoportable sobre les relacions entre els judeus i catòlics», especialment tenint en conte els gests conciliadors de Juan Pablo II cap al judaisme. El procés va coincidir en la també polèmica canonisació d'Edith Stein.

Obra

Documents

Encíclicas

Artícul principal → Anexe:Encíclicas de Pío IX.

Constitucions apostólicas

Monument a Pío IX en la Basílica de Santa María la Major, Roma.

• Nei giorni, proclamant un indult per als condenats per delictes polítics en els Estats de l'Iglésia (9 de novembre de 1846)
• Nelle istituzioni, proclamació de l'Estatut Fonamental per al Govern Temporal dels Estats de l'Iglésia, (14 de març de 1848)
• Ex aliis nostris, condicions per a obtindre indulgències en el jubileu extraordinari proclamat (21 de novembre de 1851)
• Reversurus, sobre la correcta elecció de bisbes (12 de juliol de 1867)
• Dei Filius, promulgant la constitució del Concilie Vaticà I que condena el “racionalisme” o “naturalisme” (24 d'abril de 1870)
• Pastor Aeternus, constitució del Concilie Vaticà I que reafirma el Primat Romà i proclama la infalibilidad del papa quan parla ex cathedra (18 de juliol de 1870)

Cartes apostólicas

• Tuas libenter, al nuncio en Baviera, sobre la recent reunió de teòlecs celebrada en Munich sense el consens de la Santa Sèu (21 de decembre de 1863)
• Religioses regularium, al bisbe de Tiane, sobre l'Orde Antoniana i la situació de la Iglésia catòlica en Armènia (23 de febrer de 1870)
• Ecclesia Dei, a la moradura Costantino Patrizi, bisbe d'Ostia, decà del Sacre Colege i vicari per a la ciutat de Roma, manifestant el rebuig de les Guarentigie oferides al papa pel rei Víctor Manuel II (2 de març de 1871)
• Costretti nelle attuali, a la moradura Costantino Patrizi, sobre les intencions del Regne d'Itàlia de suprimir les órdens religioses (16 de juny de 1872)

Centres Educatius

• Associació Catòlica de Senyores de Madrit.

Bibliografia

• Aubert, Roger. Pío IX i la seua época. Valéncia: Edicep, 1974.
• Presó Ortí, Vicente. Pío IX, pastor universal de l'Iglésia. Valéncia: Edicep, 2000.
• Clerici, Eduardo: Pio IX, vita i pontificato. Milano: Federazione Giovanile Diocesana, 1928.
• Erba, A. i Guiducci, L. “La Chiesa nella Storia”. Pp 515-518 (“la controvèrsia giansenista”) i pp 554-559 (“Il pontefice dell´inmmaculata: il beato Pio IX”). Ed. Elledici. Torino 2003.
• Fernessole, Pierre. Pius IX, pape (1792-1878). París: Lethielleux, 1963.
• Ghisalberti, Alberto M. Roma dona Mazzini a Pio IX: ricerche sulla restaurazione papale del 1849-1950. Milano: Giuffré, 1958.
• Hasler, August Bernhard Com va aplegar el Papa ser infalible - Força i debilitat d'un dogma, en el famós pròlec del polèmic teòlec Hans Küng 1980
• Kelly, John Norman Davidson. "Pius IX" en The Oxford Dictionary of Popes. Oxford-New York: Oxford University Press, 1986, pp. 309-311.
• Kertzer, David I. The Kidnapping of Edgardo Mortara. New York: Vintage, 1998.
• Martina, Giacomo. "Pio IX, beato" en Enciclopèdia dei papi. Roma: Istituto della Enciclopèdia Italiana, 2000, vol. III, pp. 560-575.
• Parocchi, Lluït M. Pio IX car a Va donar i agli uomini. Città del Vaticà: Libreria Editrice Vaticana, 1986.
• Pirri, Pietro. Pio IX i Vittorio Emanuele II daloro carteggio privato. Roma: Pontifícia Università Gregoriana, 1944-1961, 3 vols.
• Queralt Teixidó, Antonio. Pío IX, el papa de l'Inmaculada i del Sagrat Cor. Barcelona: Apostolado de l'Oració, 2001.
• Serafini, Alberto. Pio Nono: Giovanni Maria Mastai Ferretti, dalla giovinezza alla morte nei suoi scritti i discorsi editi i inediti. Città del Vaticà: Llibreria Poliglotta Vaticana, 1958, 2 vols.
• Moixa Wagner, Francisco. Pio IX, l'últim sobirà. Saragossa: Yalde, 2000.
• Thornton, Francis Beauchesne. Cross upon cross. The life of Pope Pius IX. New York: Benziger Bros., 1955.
• (1871) bne. es/viewer. vm? id=0000146984&page=1 Pío IX. Història documentada de la seua vida i dels vint i cinc primers anys del seu gloriós pontificat (2 toms), Barcelona: Imprenta i llibreria religiosa i científica de l'hereu de D. Pablo Riguera.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pío IX.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pío IX.(Categoria)
• catholic-hierarchy. org/bishop/bmasfer. html El papa Pío Nono en Catholic Hierarchy
• mercaba. org/PIO%20IX/pio_9. htm Encíclicas del papa Pío Nono
• damian-hungs. de/pantheon/papst-pius-ix/ El papa Pío Nono
• vatican. va/content/pius-ix/es. html Pío IX en elloc oficial del Vaticà.