Transubstanciació
La transubstanciación o transustanciación (transubstantiatio; μετουσίωσις)[1] és, segons les ensenyances de l'Iglésia catòlica, la conversió de tota la substància del pa en la substància del Cos de Crist, i de tota la substància del vi en la substància de la seua Sagne.[2][3] Esta conversió s'opera en la pregària eucarística en la consagració, per mig de l'eficàcia de la paraula de Crist i de l'acció del Esperit Sant.[4] No obstant, permaneixen inalteradas les característiques sensibles del pa i del vi, açò és les «espècies eucarísticas».[5][6] Significant «espècie» per a estos efectes, els "accidents" del pa i del vi: color, gust, cantitat, etcétera. En esta ensenyança, les nocions de «substància» i «transubstanciación» no estan vinculades a cap teoria metafísica específica.[7]


l'Iglésia catòlica ensenya que, en l'ofrena eucarística, el pa i el vi es transformen en el cos i la sanc de Crist.[8][9] La transubstanciaació es basa en el sentit lliteral i immediat de les paraules de Crist en l'últim sopar: «Açò és el meu cos... esta és la meua sanc» (Mt 26:26-29, Mc 14:22-26 i Lc 22:14-23). Si be en l'Evangeli de Juan no es fa menció a l'instauració de l'Eucaristía, Jesús fa menció a donar de menjar la seua carn com a aliment de vida eterna (Jn 6:51-58). L'afirmació d'esta doctrina sobre la presència real de Crist en l'eucaristía es va definir dogmáticament en el Concili de Trento, encara que en l'IV Concili de Letrán, en 1215,[10][11] es va usar el terme per a designar el canvi del pa en el cos de Crist;[12] la doctrina en sí ya figurava des de el IV, ya que Cirilo de Jerusalem ya ho havia redactat en el catecisme als catecúmenos.
Els cristians de l'Iglésia ortodoxa accepten també esta doctrina. Per la seua banda, Lutero va acceptar com a pròpia la doctrina de la consubstanciaació, seguida per les iglésies que deriven de la seua reforma.[13]
Les Iglésies de la Comunió Anglicana accepten la presència real de Jesús en els elements consagrats, sense entrar a discutir la manera en cóm ocorre este misteri, simplement basades en les paraules de Jesús: «est és el meu Cos», «esta és la meua Sanc».
Les demés denominacions protestants la rebugen argumentant que, per a obtindre la vida eterna, no és necessària una atra cosa que una fe verdadera en Jesús; lo que eliminaria la necessitat de qualsevol sacrament.[14][15] Posteriorment va ser qüestionada per varis reformadors de el XIV, en particular per John Wycliffe.[16]
Doctrina de la transubstanciaació
La doctrina catòlica de la transubstanciaació troba la seua base en la narració bíblica de l'últim sopar i en l'interpretació lliteral que d'ella es fa. Es basa en les paraules de Crist:
Interpretades de manera emfàtica, sense simbolisme. De fet, el text original del Evangeli segons Sant Joan utilisa les paraules gregues "fagon" que en espanyol significa lliteralment "menjar". Segons l'exégesis catòlica, els primers cristians varen interpretar d'esta manera la celebració del sopar del Senyor, pronte coneguda com Eucaristía, i citen en el seu respal les paraules de sant Pablo:
I el text de l'evangeli de Juan:
Entre els cridats Pares de l'Iglésia (que per al catolicisme són tant autoritat com a testics de la tradició) sant Ignacio de Antioquía menciona a l'Eucaristía com "la carn del nostre Senyor Jesucristo",[17] sant Justino qui diu referint-se al mateix tema: "és la carn i la sanc d'aquell Jesús que es va encarnar" i inclús menciona la seua similitut en els misteris mitraicos,[18] sant Ireneo de Lió puntualisa: "...Perque aixina com el pa que és de la terra, rebent l'invocació de Deu ya no és pa ordinari sino Eucaristía...",[19] sant Hipólito de Roma: "Cada fidel procure prendre l'Eucaristía... És el cos de Crist, del com tots els fidels s'alimenten, i no deu ser despreciat…”[20] i de la mateixa manera Orígens, sant Cipriano de Cartago i Firmiliano per citar a autors dels tres primers sigles.[21]
En el IV sant Agustín predica:
Se sap, no obstant, que atres tradicions cristianes com els docetas, negaven esta presència. De la mateixa manera certs texts de Tertuliano semblen defendre l'idea d'una presència simbòlica abans que real: "Crist, havent pres el pa i havent-ho distribuït als seus discípuls, ho va fer el seu cos, en dir: Est és el meu cos, a saber, la figura del meu cos",[23] si ben el text pot tindre atres interpretacions.[24][25] Segons els catòlics, tant l'ensenyança de l'iglésia i la pràctica llitúrgica (incloses la de les iglésies orientals), testimonien la creència en la «presència real de Crist en el pa i el vi consagrats». Admeten, no obstant, que el terme transubstanciaació no era amprat i que el dogma no estava taxativament definit. Açò no va succeir fins al IX, quan en alguns monasteris es debat sobre la presència de Crist en les espècies consagrades.
La presència del verdader cos de Crist i la verdadera sanc de Crist en este sacrament «no es coneix pels sentits sino solament per la fe» diu Tomás d'Aquino[26] i, Cirilo d'Aleixandria comentant Lucas 22 que diu: 'açò és el meu cos que serà entregat per vosatres' declara:
El primer escrit en defensa de la transubstanciaació es deu al monge benedictino i abat de l'Abadia de Corbie, Pascasio Radberto en la seua De Corpore et Sanguine Domini de l'any 831 qui escriu que "en la sagrada eucaristía el pa es convertix en el cos real de Crist, en el mateix cos naixcut de María i crucificat."[28] Com a tal, el terme transubstanciaació sembla haver segut utilisat per primera volta per un discípul de Berengario, Hildeberto de Lavardin al voltant del 1097.
La Transubstanciación va ser declarada com a doctrina sobretot contra les sectes espiritualista naixcudes de l'Iglésia catòlica en el XII, com els albigenses, càtars o petrobrusianos, els qui atacaven la jerarquia eclesial, en això el poder del presbítero de consagrar i per últim la presència real de Crist en l'eucaristía.
l'IV Concili de Letrán en 1215 va parlar del pa i el vi com "transubstanciados" en el cos i la sanc de Crist: "El seu cos i sanc estan verdaderament continguts en el sacrament de l'altar baix les formes de pa i vi, havent segut transubstanciados el pa i el vi, pel poder de Deu, en el seu cos i la seua sanc."[29]
La doctrina va ser reafirmada pel Concili de Trento a mitan de el XVI, esta volta contra els reformadors afirmant que: "per la consagració del pa i del vi s'opera la conversió de tota la substància del pa en la substància del Cos de Crist i de tota la substància del vi en la substància de la seua Sanc; l'Iglésia catòlica ha cridat justa i apropiadament a este canvi transubstanciaació."[30]
En efecte, durant la Reforma, la creència en la presència real de Crist en les espècies de pa i va vindre va ser negada per diversos grups cristians de manera directa o indirecta, com Wyclif, Juan Calvino, Zwinglio, i en cert aspecte Lutero. Este últim va elaborar la doctrina de la Consubstanciación com oposta a la Transubstanciación, que encara que no negava la presència real, feya permanéixer la substància del pa i el vi junt en la substància del cos i sanc de Crist.
Per a explicar i entendre la doctrina de la Transubstanciación s'ampren dos térmens filosòfics aristotèlics: substància i accidents. Substància és allò que fa que una cosa siga lo que és. Accident correspon a les propietats no essencials d'una cosa i que són perceptibles pels sentits.
Els partidaris de la Transubstanciación creuen que la substància del pa canvia, per un milacre i per les paraules de la consagració que pronuncia el sacerdot, i es convertix en la substància del cos de Crist, el pa ya no té lo que ho feya pa, ara és el cos de Crist. D'igual manera passa en el vi, pero permaneixent els accidents del pa i el vi com la seua olor, textura, sabor i atres elements perceptibles. Com la substància és la de Crist, qualsevol péntol minúscul conté a Crist tot sancer, igualment qualsevol gota del vi. D'esta manera menjant només el pa o bevent només el vi es menja o beu el cos sancer de Crist.
El Catecisme de l'Iglésia catòlica afirma al respecte:
Història
Periodo patrístico
Els primers Pares de l'Iglésia utilisaven un llenguage molt realista sobre l'Eucaristía, a l'hora que mostraven un interés llimitat en definir el modo precís de la presència de Crist, deixant a sovint en misteri la forma del canvi.[32] Concretament, durant el periodo comprés entre els anys 100 i 325 d. C., la doctrina de la Sopar del Senyor «va seguir sent indefinida i obscura», i l'iglésia antiga va donar prioritat a la «participació digna» sobre la definició llògica, lo que fa que no siga històric impondre teories posteriors a esta época.[33]
La doctrina de la transubstanciaació en sentit tècnic es considera un desenroll tardà de la teologia catòlica, ya que el terme apareix a partir de el XII, rep expressió conciliar en el Quarto Concili de Letrán (1215), i rebent una exposició escolàstica completa en la Summa theologiae de Tomás d'Aquino.[34] Gregg R. Allison caracterisa igualment la teologia eucarística de l'Iglésia primitiva com una comprensió «del Sopar del Senyor de diverses maneres», distinguint aixina la doctrina catòlica posterior dels diversos enfocaments patrísticos.
William Jurgens interpreta l'ensenyança eucarística d'Ireneo com més indicativa d'una «mentalitat d'empanación» que de la transubstanciaació posterior, i senyala que Ireneo no intenta explicar cóm Crist està present en els elements.[35] Bradley G. Green sugerix que, a la llum dels desenrolls occidentals posteriors, és «apropiat reconéixer una esperança de transubstanciación en Ireneo».[36]
Durant el periodo patrístico, un «símbol» s'entenia comunament com una presencia participant més que com un mer signe, per lo que els Pares podien cridar a l'Eucaristía tant cos de Crist com la seua «figura», «tipo» o «símbol» sense contradicció. Les etiquetes posteriors de «realista» front a «simbolista» imponen categories anacròniques a esta cosmovisió sacramental platonista.[37]
Llectures catòliques de cites patrísticas
La «Didaché», una antiga regla de l'Iglésia cristiana, diu: «Que ningú menge ni bega de la vostra Eucaristía, a menos que haja segut batejat en el nom del Senyor; perque... no es done lo sant als gossos».[38] Kelly senyala que l'obra es referix a l'Eucaristía com un «sacrifici» cristià i descriu el pa i el vi com a aliments i begudes espirituals «sagrats» que comuniquen la vida immortal.[39] Sobre esta base, els teòlecs catòlics interpreten la Didaché com una prova primerenca de que l'Eucaristía s'entenia com alguna cosa més que un memorial i com a part de la tradició que més vesprada es va articular en les doctrines de la presència real i la transubstanciaació. [40][41]
Ignacio de Antioquía, escrivint al voltant de l'any 106, diu: «Desige el pa de Deu, ... el pa de vida, que és la carn de Jesucristo ...; i desig la beguda de Deu, ... La seua sanc, que és amor incorruptible i vida eterna».[42] En el seu carta als esmirniotas advertix que els «herejes» «s'abstenen de l'Eucaristía i de l'oració, perque no confessen que l'Eucaristía és la carn del nostre Salvador Jesucristo, que va sofrir pels nostres pecats i que el Pare, en la seua bondat, va resucitar».[43] Kelly, Papandrea i Pohle sostenen que estos texts presenten el realisme eucarístico com un llímit de l'ortodòxia, una postura que l'ensenyança catòlica posterior sobre la transubstanciaació desenrolla conceptualment en lloc de substituir.[44][45][41][46]
Al voltant de l'any 150, Justino Màrtir, referint-se a l'Eucaristía, va escriure: «No els rebem com a pa i beguda comunes, sino que... se nos ha ensenyat que l'aliment beneït per l'oració de La seua paraula, i del que es nutrixen la nostra sanc i la nostra carn per transmutació, és la carn i la sanc d'eixe Jesús que es va fer carn».[47] Ferguson i Kelly senyalen l'insistència de Justino que l'aliment consagrat «és la carn i la sanc» del Jesús encarnat i «no és pa comú ni beguda comuna», veent en això un testimoni primerenc d'un canvi real del pa i el vi. Els autors catòlics consideren la transubstanciaació escolàstica com un intent posterior d'explicar, més que de substituir, este realisme heretat.[48][49][50]
Clemente d'Aleixandria (c. 150 – c. 215), que utilisa la paraula «símbol» en relació en l'Eucaristía, se cita com una excepció,[51] encara que esta interpretació és controvertida per les superposicions entre simbologia i literalisme de l'escola alejandrina. Kelly i Ferguson senyalen que Clemente crida al vi un «símbol místic» de la sanc de Crist i llig Juan 6 «a través de símbols» i «alegoria», pero també pot parlar del vi eucarístico com una mescla del Logos en la substància material que santifica el cos i l'ànima; Per lo tant, els teòlecs catòlics tracten el seu llenguage «simbòlic» com un eixemple de realisme simbòlic participatiu més que com una negació de la presència real, i com a compatible en la transubstanciaació posterior entesa com un aclariment metafísic d'este simbolisme participatiu.[52][53][54]
Al voltant de l'any 200, Tertuliano va escriure: «No obstant, no podria haver hagut una figura a menos que primer hi haguera hagut un cos verdader. ... Si, no obstant, (com diria Marción) Ell va fingir que el pa era El seu cos, perque caria de la veritat de la substància corporal, es deduïx que va deure haver-nos donat pa».[55] Kelly i Papandrea subrallen que, en el realisme simbòlic antic, la «figura» i el «símbol» poden «fer present» lo que signifiquen; Per lo tant, els intérprets catòlics interpreten el llenguage de Tertuliano com a compatible en una presència real i sacramental i com un intent primerenc de conciliar la confessió de que els elements són el cos i la sanc de Crist en el fet empíric de que seguixen apareixent com a pa i vi.[56][57][58]
Les «Constitucions Apostólicas» (compiladas c. 380) diuen: «Que el bisbe done l'ofrena, dient: El cos de Crist; i que el que la reba diga: Amén. I que el diácono prenga la copa; i quan la done, diga: La sanc de Crist, la copa de la vida; i que el que bega diga: Amén».[60] Kelly situa esta fòrmula dins d'una tradició oriental del sigle IV que parla dels elements com si hagueren sofrit un «canvi» (metabolē) o «transelementación» (“'metastoicheiōsis”') en el cos i la sanc de Crist.[61] Els teòlecs catòlics prenen este llenguage llitúrgic com a prova de que, en esta época, es presuponia una conversió real del pa i el vi, encara que el terme filosòfic «transubstanciación» no apareixeria fins a sigles més vesprada.[62]
Sobre Ambrosio de Milà, un pare llatí del sigle IV, Willis senyala que «va expressar un canvi lliteral en els elements quan es pronunciaven les paraules de la consagració», citant l'afirmació de Ambrosio: «Este pa és pa abans de les paraules dels sacraments. Quan s'afig la consagració, el pa es convertix en el cos de Crist...». [63] Kelly i Papandrea descriuen a Ambrosio com l'exponent occidental clàssic d'una doctrina de «conversió» dels elements: pot dir que el pa i el vi són «figures» i que el pa «significa» el cos de Crist, pero insistix que la paraula consagratoria «canvia l'espècie dels elements» (“'species mutet elementorum”') en lo que abans no eren, un patró que McCormick i atres erudits catòlics interpreten com un antecedent patrístico de l'ensenyança posterior sobre la transubstanciaació. [64][65][66]
Cirilo de Jerusalem insta explícitament als comulgantes a confiar en les paraules de Crist de que els elements han segut «transformats» a pesar de la seua apariència, mentres que Gregorio de Nisa i Crisóstomo parlen de que el pa i el vi han segut «transelementados» i «remodelats». La teologia catòlica veu en este vocabulari compartit un llenguage primitiu de conversió real que més tarde l'ensenyança conciliar expressa en el terme tècnic «transubstanciación».[67][68]
Agustín va declarar que el pa consagrat en l'Eucaristía realment «es convertix» en el Cos de Crist: «Els fidels saben de lo que estic parlant; coneixen a Crist en la fracció del pa. No és qualsevol pa, sino aquell que rep la bendició de Crist, el que es convertix en el cos de Crist».[69] Kelly i Ferguson consideren que, a pesar de l'us freqüent que Agustín fa del llenguage dels signes i els símbols, «acceptava el realisme vigent», distinguint entre el signe sacramental visible i la «res» o dò invisible. Per lo tant, els intérprets catòlics consideren que la seua postura és compatible en les formulació doctrinales posteriors d'una presència real pero sacramental expressada pel terme transubstanciaació, i a sovint presuposta per elles.[70][71][72]
Edat Mija
Paschasius Radbertus (785-865) va ser un teòlec carolingi i abat de Corbie, l'obra de la qual més coneguda i influent és una exposició sobre la naturalea de l'Eucaristía escrita al voltant de l'any 831, titulada De Corpore et Sanguine Domini. En ella, Pascasio coincidix en Ambrosio en afirmar que l'Eucaristía conté el verdader cos històric de Jesucristo. Segons Pascasio, Deu és la veritat mateixa i, per lo tant, les seues paraules i accions deuen ser verdaderes. La proclamació de Crist en l'Últim Sopar de que el pa i el vi eren el seu cos i la seua sanc deu prendre's lliteralment, ya que Deu és la veritat.[73] Per lo tant, creu que el canvi de les substàncies del pa i el vi en el cos i la sanc de Crist oferits en l'Eucaristía realment ocorre. Solament si l'Eucaristía és el cos i la sanc reals de Crist, un cristià pot saber que és salvífica.[74]
En el sigle XI, Berengario de Tours va suscitar oposició quan va negar que fora necessari cap canvi material en els elements per a explicar el fet de la Presència Real. La seua postura mai va anar diametralment oposta a la dels seus crítics, i provablement mai va ser excomulgado, pero les controvèrsia que va suscitar (vore estercoranisme) varen obligar a aclarir la doctrina de l'Eucaristía.[75]
El primer us conegut del terme «transubstanciación» per a descriure el canvi del pa i el vi en el cos i la sanc de Crist en l'Eucaristía va ser per Hildeberto de Lavardin, arquebisbe de Tours, en el sigle XI.[76] A finals del sigle XII, el terme s'havia generalisat.
El Quarto Concili de Letrán de 1215 es va referir al pa i al vi com «transubstanciados» en el cos i la sanc de Crist: «El seu cos i la seua sanc estan verdaderament continguts en el sacrament de l'altar baix les formes del pa i el vi, havent segut el pa i el vi transubstanciados, pel poder de Deu, en el seu cos i la seua sanc».[77][78] Els erudits i clercs catòlics han senyalat numerosos informes de milacres eucarísticos contemporàneus al concilie, i a lo manco un d'ells es va debatre en el concilie.[79][80] No va ser fins a més vesprada, en el sigle XIII, quan es va acceptar la metafísica aristotèlica i es va desenrollar una elaboració filosòfica en llínea en dita metafísica, que va trobar la seua formulació clàssica en les ensenyances de Tomás d'Aquino[81] i en les teories de teòlecs catòlics posteriors de l'época migeval (Robert Grosseteste,[82] Egidio Romà, Duns Escoto i Guillermo de Ockham).[83][84]
Reforma
Durant la Reforma protestant, la doctrina de la transubstanciaació va ser molt criticada com una «pseudofilosofía» aristotèlica[85] importada a l'ensenyança cristiana i descartada en favor de la doctrina de Martín Lutero sobre l'unió sacramental, o en favor, segons Huldrych Zwingli, de l'Eucaristía com a memorial. [86]
En la Reforma, la doctrina de la transubstanciaació es va convertir en un tema molt controvertit. Martín Lutero sostenia que «no és la doctrina de la transubstanciación lo que cal creure, sino simplement que Crist està realment present en l'Eucaristía».[87] En la seua obra Sobre el captiveri babilònic de l'Iglésia (publicada el 6 d'octubre de 1520), Lutero va escriure:
En la seua obra de 1528 «Confessió sobre el Sopar de Crist», va escriure:
Lo que Lutero va denominar «unió sacramental» és a sovint erròneament cridat «consubstanciación» pels no luteranos. En «Sobre el captiveri babilònic», Lutero va defendre la creència en la presència real de Jesús i, en el seu tractat de 1523 «L'adoració del sacrament», va defendre l'adoració del cos i la sanc de Crist en l'Eucaristía.
En Anglaterra, els Sis Artículs de 1539 prescrivien la pena de mort per a qualsevol que negara la transubstanciaació. Açò es va modificar baix el regnat d'Isabel I. En els Trentanou artículs de 1563, l'Iglésia d'Anglaterra va declarar: «La transubstanciación (o el canvi de la substància del pa i el vi) en el Sopar del Senyor no pot demostrar-se en les Sagrades Escritures, sino que és repugnant a les clares paraules de l'Escritura, derriba la naturalea d'un sacrament i ha donat lloc a moltes superstició».[90] Es varen promulgar lleis contra la participació en el cult catòlic, que va seguir sent illegal fins a 1791.[91][92]
Durant un sigle i mig, des de 1672 fins a 1828, la transubstanciaació va eixercitar un paper important, en sentit negatiu, en la vida política i social britànica. En virtut de la Llei de Prova, l'accés a qualsevol càrrec públic estava condicionat a la negació explícita de la transubstanciaació. Qualsevol aspirant a un càrrec públic tenia que repetir la fòrmula establida per la llei: «Yo, “'N”', declare que crec que no hi ha transubstanciación en el sacrament del Sopar del Senyor, ni en els elements del pa i el vi, en el moment de la consagració o despuix d'ella, per part de cap persona».
Concili de Trento
En 1551, el Concili de Trento va declarar que la doctrina de la transubstanciaació és un dogma de fe[93] i va afirmar que «per la consagració del pa i del vi es produïx un canvi de tota la substància del pa en la substància del cos de Crist el nostre Senyor i de tota la substància del vi en la substància de la seua sanc. Este canvi, la Santa Iglésia Catòlica ho ha cridat, de manera adequada i apropiada, transubstanciación».[94] En el seu 13.ª sessió, que va finalisar l'11 d'octubre de 1551, el Concili va definir la transubstanciaació com «eixa maravellosa i singular conversió de tota la substància del pa en el Cos, i de tota la substància del vi en la Sanc, quedant solament les espècies (cristianisme)|espècie]] del pa i el vi permaneixent —conversió que l'Iglésia catòlica denomina molt acertadamente transubstanciación».[94] Est concili va aprovar oficialment l'us del terme «transubstanciación» per a expressar la doctrina de l'Iglésia catòlica sobre la conversió del pa i el vi en el cos i la sanc de Crist en l'Eucaristía, en l'objectiu de salvaguardar la presència de Crist com una veritat lliteral, a l'hora que s'emfatisa el fet de que no hi ha cap canvi en les apariències empíriques del pa i el vi.[95] No obstant, no imponia la teoria aristotèlica de la substància i els accidents: solament parlava de les espècies (les apariències), no del terme filosòfic «accidents», i la paraula «substància» es va utilisar en l'àmbit eclesiàstic durant molts sigles ans que s'adoptara la filosofia aristotèlica en Occident.[96] com es mostra, per eixemple, en el seu us en el Credo Niceno, que parla de que Crist té la mateixa «οὐσία» (grec) o «substantia» (llatí) que el Pare.
Des del Concili Vaticà II
El Catecisme de l'Iglésia Catòlica expon dos voltes la doctrina de l'Iglésia sobre la transubstanciaació.
Repetix lo que denomina el resum del Concili de Trento sobre la fe catòlica en «la conversió del pa i el vi en el cos i la sanc de Crist [per la qual] Crist es fa present en este sacrament», la fe «en l'eficàcia de la Paraula de Crist i de l'acció de l'Esperit Sant per a portar a terme esta conversió»: «Per la consagració del pa i del vi es produïx un canvi de tota la substància del pa en la substància del cos de Crist el nostre Senyor i de tota la substància del vi en la substància de la seua sanc. Este canvi, la santa Iglésia catòlica ho ha cridat, de manera adequada i apropiada, transubstanciación».[97]
Com a part del seu propi resum («En breu») del Catecisme de l'Iglésia Catòlica sobre el sacrament de l'Eucaristía, afirma: «Per la consagració es produïx la transubstanciación del pa i del vi en el Cos i la Sanc de Crist. baix les espècies consagrades del pa i el vi, Crist mateixa, viu i gloriós, està present de manera verdadera, real i substancial: el seu Cos i la seua Sanc, en la seua ànima i la seua divinitat (cf. Concili de Trento: DS 1640; 1651)».[98]
L'ensenyança de l'Iglésia s'arreplega en el «Compendio del Catecisme de l'Iglésia Catòlica» en forma de preguntes i respostes:
La Comissió Preparatòria Conjunta Anglicà-Catòlica Romana va declarar en 1971 en la seua declaració comuna sobre la doctrina eucarística: «La paraula transubstanciación s'utilisa comunament en l'Iglésia Catòlica Romana per a indicar que Deu, actuant en l'eucaristía, efectua un canvi en la realitat interna dels elements».[99]
Opinions d'algunes persones (no necessàriament representatives)
Una enquesta CARA de l'Universitat de Georgetown a catòlics nortamericans[100] en 2008 va mostrar que el 57 % afirmava creure que Jesucristo està realment present en l'Eucaristía i casi el 43 % afirmava creure que el vi i el pa són símbols de Jesús. Dels que assistien a missa semanalment o en més freqüència, el 91 % creïa en la presència real, de la mateixa manera que el 65 % dels que assistien a lo manco una volta al més i el 40 % dels que assistien com molt unes poques voltes a l'any. [101]
Entre els catòlics que assistien a missa a lo manco una volta al més, el percentage de creents en la presència real era del 86 % per als catòlics anteriors al Concili Vaticà II, del 74 % per als catòlics del Concili Vaticà II, del 75 % per als catòlics posteriors al Concili Vaticà II i del 85 % per als millennials:[102] «Entre els catòlics que assistixen a missa a lo manco una volta al més, els catòlics de la generació millennial són tan propensos com els catòlics anteriors al Concili Vaticà II a estar d'acort en que Jesús està realment present en l'Eucaristía (85 % front a 86 %). Els catòlics de la generació del Concili Vaticà II i posteriors al Concili Vaticà II són aproximadament un 10 % menys propensos a creure que Crist està realment present en l'Eucaristía (74 % i 75 %, respectivament)». També s'indica en el diagrama de la mateixa pàgina.
Un informe de Pew Research de 2019 va revelar que el 69 % dels catòlics nortamericans creïa que, en l'Eucaristía, el pa i el vi «són símbols del cos i la sanc de Jesucristo», i solament el 31 % creïa que, «durant la missa catòlica, el pa i el vi es convertixen realment en el cos i la sanc de Jesús». D'este últim grup, la majoria (el 28 % de tots els catòlics nortamericans) va afirmar saber que això és lo que ensenya l'Iglésia, mentres que el 3 % restant va dir no saber-ho. Del 69 % que va dir que el pa i el vi són símbols, casi dos terços (el 43 % de tots els catòlics) varen dir que lo que creïen era l'ensenyança de l'Iglésia, mentres que el 22 % va dir que ho creïa a pesar de saber que l'Iglésia ensenya que el pa i el vi es convertixen realment en el cos i la sanc de Crist. Entre els catòlics nortamericans que assistixen a missa a lo manco una volta a la semana, el grup més practicant, el 63 % acceptava que el pa i el vi es convertixen realment en el cos i la sanc de Crist; el 37 % restant vea el pa i el vi com a símbols, la majoria d'ells (23 %) sense saber que l'Iglésia, segons l'enquesta, ensenya que els elements es convertixen realment en el cos i la sanc de Crist, mentres que el 14 % restant rebujava lo que es donava com a ensenyança de l'Iglésia.[103] L'informe Pew va presentar «l'interpretació de que el pa i el vi utilisats en la comunió són símbols del cos i la sanc de Jesucristo» com a contradictòria en la creència de que «durant la missa catòlica, el pa i el vi es convertixen realment en el cos i la sanc de Jesús». [103] La pròpia Iglésia catòlica es referix al pa i al vi utilisats en la comunió tant com a «signes» com com «convertint-se» en el cos i la sanc de Crist: «[...] els signes del pa i el vi es convertixen, d'una manera que supera l'enteniment, en el Cos i la Sanc de Crist».[104]
En un comentari sobre l'informe de Pew Research, Greg Erlandson va cridar l'atenció sobre la diferència entre la formulació de l'enquesta CARA, en la que es podia elegir entre «Jesucristo està realment present en el pa i el vi de l'Eucaristía» i «el pa i el vi són símbols de Jesús, pero Jesús no està realment present», i l'opció de Pew Research entre «durant la missa catòlica, el pa i el vi es convertixen realment en el cos i la sanc de Jesús» i «el pa i el vi són símbols del cos i la sanc de Jesucristo». Cita una observació de Mark Gray segons la qual la paraula «realment» fa que sone com «alguna cosa que podria analisar-se en un microscopi o observar-se empíricamente», mentres que lo que ensenya l'Iglésia és que la «substància» del pa i el vi es transforma en la consagració, pero els «accidents» o apariències del pa i el vi permaneixen. Erlandson va comentar ademés: «Pot ser que els catòlics no siguen capaços de definir en claritat la «presència real» i que la frase «transubstanciación» els resulte obscura, pero en la seua reverència i comportament demostren la seua creència de que no es tracta solament d'un símbol».[105]
Vore també
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «Compendium of the Catechism of the Catholic Church». vatican.va.
- ↑ «The Eucharist: What is the Eucharist?». www.usccb.org. Consultat el 2023-03-17.
- ↑ «Liturgy of the Eucharist: Eucharistic Prayer». www.usccb.org. Consultat el 2023-03-17.
- ↑ Compendio del Catecisme de l'Iglésia Catòlica no.286
- ↑ Denzinger, 877
- ↑ McNamara, Edward (2016-04-19). «Liturgy Q & A: On Transubstantiation». www.zenit.org. Consultat el 2023-03-17.
- ↑ Fay, William (2001). «The Real Presence of Jesus Christ in the Sacrament of the Eucharist: Basic Questions and Answers». United States Conference of Catholic Bishops. Consultat el 2015-12-13. «L'Iglésia catòlica professa que, en la celebració de l'Eucaristía, el pa i el vi es convertixen en el Cos i la Sanc de Jesucristo pel poder de l'Esperit Sant i la mediació del sacerdot.»
- ↑ Wilfried Apfalter, "Science, Law, and Transubstantiation", Theology and Science 22:1 (2024) 172–183.
- ↑ «Internet History Sourcebooks Project». sourcebooks.fordham.edu.
- ↑ «Lateran Council &#; Roman Catholicism». Encyclopedia Britannica.
- ↑ Quart Concili de Letrán Cànon 1
- ↑ Manual de teologia Luterana, Prof. Georg Metzger basat en el catecisme de Lutero, VI.d:.
- ↑ Matt Slick
- Archivat el 25 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. nTransubstanciaació i la Presència Real
- ↑ a-rebujar-la-doctrina-de-la-transubstanciacin/ C Michael Patton. Cinc Raons per a Rebujar la Doctrina de la Transubstanciación
- ↑ «Transubstantiation}», , Oxford University Press. ISBN 978-0-19-506493-3.
- ↑ Carta als Filadelfios, Sant Ignacio de Antioquia. C.4 (FUNK-BIHLMEYER, 103,5-9; Ruiz Bo 459; MG 5,661 A)
- ↑ Sant Justino, Apologia primera. C.66ss (GOODSPEED, 74ss; QUASTEN, 14-21; MG 6,428s. 432
- ↑ Sant Ireneo. Contra les herejías. L.4 c.18 n4s ( HARVEY , 2,204-208; per al n.5: HOLL, 61s; MG 7,1027ss).
- ↑ Sant Hipólito. Tradició Apostólica (DIX; FUNK, 115s; BOTTE, 66s).
- ↑ José Miguel Arráiz. La Transubstanciación i l'Iglésia primitiva.
- ↑ ser-decretat-per-el-papa-inocencio-iii-en-el-ano-1215-a-d.html El dogma de la Transubstanciación va ser decretat pel Papa Inocencio III, en l'any 1215 A. D. Mit 24
- ↑ Tertuliano, Contra Marciòn L.4 c.40 (Kroymann, 559ss; OEHLER, 2,267s, ML 2,460 A - 462A).
- ↑ Hernández Agüero, Guillermo. «¿Qué és el Sopar del Senyor?». Coneixereu la veritat.
- ↑ La Transustanciación, ¿Milacre o Frau? Resposta a este artícul de Daniel Sapia Per Jesús Hernández
- ↑ Tomás d'Aquino; s. th. 3, 77, 1 citat per Pablo VI
- ↑ Cirilo d'Aleixandria; commentarius in Lucam; pag 72; 921 B
- ↑ Enciclopèdia Catòlica
- ↑ Plantilla:Catholic. of Faith Fourth Lateran Council: 1215, 1. Confession of Faith, retrieved 2010-03-13.
- ↑ Catecisme de l'Iglésia Catòlica #
- ↑ Catecisme de l'Iglésia Catòlica nº 1381
- ↑ Adair, J., & Svigel, M. J. (2020). «Llegendes urbanes de l'història de l'Iglésia: 40 conceptes erròneus comuns». B&H Publishing Group. Capítul 4. «Encara que els primers pares de l'Iglésia tenien una opinió molt elevada del Sopar del Senyor (o «Eucaristía») i esta ocupava un lloc central en el cult colectiu des del principi, no ensenyaven la «transubstanciación» per es. Jaroslav Pelikan senyala que el papa Alejandro III «va ser el primer en parlar de la «transubstanciación» en una obra preparada al voltant de 1140». No obstant, els primers Pares solien associar estretament la presència real de Crist en el pa i el vi de l'Eucaristía, pero sense insistir dogmáticament en que la substància invisible dels elements es transformara miraculosament en el cos i la sanc reals del Deu-home. Els primers Pares s'acontentaven en cridar al pa i al va vindre «cos i sanc» de Crist i deixar que la seua poder i profunditat foren un misteri» (p. 26).
- ↑ Schaff, P. (1882). Història de l'Iglésia cristiana (Vol. 2: Cristianisme davant-niceno des de 100 fins a 325). Charles Scribner's Sons. «La doctrina relativa al sacrament del Sopar del Senyor, al no ser objecte de debat especial, va permanéixer indefinida i obscura. L'iglésia antiga donava més importància a la participació digna en el sacrament que a la seua comprensió llògica. La considerava el misteri més sagrat del cult cristià i, en conseqüència, la celebrava en la més profunda devoció, sense indagar en el modo de la presència de Crist ni en la relació dels signes sensibles en la seua carn i la seua sanc. No és històric traslladar cap de les teories posteriors a esta época, encara que s'ha fet en freqüència en la discussió apologètica i polèmica d'este tema» (p. 151).
- ↑ Van der Llegir, T. (2023). «Mirant en l'atra direcció: El història de les Conferències de l'Iglésia dels Creents». Pickwick Publications. «Everett Ferguson, en la seua àmplia visió general des de l'iglésia primitiva fins al periodo migeval, destaca que la doctrina de la transubstanciación en sentit tècnic és «una nouvinguda» a la teologia catòlica. Els primers usos de la transubstanciaació es varen produir al voltant de 1140 i varen rebre l'aprovació oficial en el IV Concili de Letrán (1215) i la plena justificació teològica i explicació filosòfica en la Summatheologiae de Tomás d'Aquino (i durant este mateix periodo es varen fixar les paraules de la consagració)». (p. 247).
- ↑ Jurgens, W. A. (Ed.). (1970). “'La fe dels primers pares: Vol. 1”'. Liturgical Press. p. 104.
- ↑ Green, B. G. (Ed.). (2010). «Shapers of Christian orthodoxy: Engaging with early and migeval theologians». IVP Academic. «Esta postura era popular en la teologia sacramental de l'Iglésia primitiva a través d'Agustín i en el cristianisme migeval, encara que no podem estar segurs de l'influència que va tindre Ireneo individualment en eixe procés. De fet, cal anar en conte en apropiar-se del llenguage metafòric com a realitat lliteral entre els pares, pero en el cas de les creències eucarísticas posteriors en Occident, sembla apropiat reconéixer una esperança de transubstanciación en Ireneo».
- ↑ Salkeld, B., & Root, M. (2019). “'Transubstanciación: Teologia, història i unitat cristiana”'. Baker Academic. «En l'era patrística, «símbol» no tenia la connotació d'alguna cosa menys que plenament real que té hui en dia». Un símbol participa d'allò que representa, de modo que casi es pot dir que és allò que representa. El símbol és la presència d'allò que representa i media la participació en eixa realitat. L'oscilació inconscient entre cridar a l'Eucaristía «el cos de Crist» i una «figura», «tipo» o «símbol» del cos de Crist indica que els Pares no veen cap contradicció en estos dos tipos d'afirmacions. El símbol i la realitat no eren, en el periodo patrístico, doctrines eucarísticas contrapostes».
- ↑ «La Didaché». earlychristianwritings.com. Consultat el 2017-11-12.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, Londres: A & C Black, pp. 196-198.
- ↑ Papandrea, James L. (2012). Reading the Early Church Fathers: From the Didache to Nicaea, New York: Paulist Press, pp. 36–40.
- ↑ 41,0 41,1 Pohle, J. (1909). «La presència real de Crist en l'Eucaristía». L'Enciclopèdia Catòlica. Robert Appleton Company.
- ↑ «Ignacio als romans». earlychristianwritings.com. Consultat el 2017-11-12.
- ↑ «Pares de l'Iglésia: Ignacio als esmirnenses». earlychristianwritings.com. Consultat el 2017-11-12.
- ↑ Papandrea, James L. (2012). Reading the Early Church Fathers: De la Didaché a Nicea, Paulist Press, pp. 64-68.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 197–198.
- ↑ Salkeld, Brett (2019). «2», Transubstanciación: Teologia, història i unitat cristiana, Baker Academic.
- ↑ «Sant Justino Màrtir: Primera Apologia (Roberts-Donaldson)». earlychristianwritings.com. Consultat el 2017-11-12.
- ↑ Ferguson, Everett (1999). Early Christians Speak: Fe i vida en els tres primers sigles, 2.ª edició, ACU Press, pp. 107-109.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Doctrines cristianes primitives, rev. edició, A & C Black, pp. 197-201.
- ↑ Salkeld, Brett (2019). «2», Transubstanciación: teologia, història i unitat cristiana, Grand Rapids: Baker Academic.
- ↑ Willis, Wendell (2017). Eucharist and Ecclesiology: Essays in Honor of Dr. Everett Ferguson, Wipf and Estoc, pp. 48–49.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 212–214.
- ↑ Salkeld, Brett (2019). «2», Transubstantiation: Theology, History, and Christian Unity, Baker Academic.
- ↑ Ferguson, Everett (2017). Wendell Willis (ed.). Eucharist and Ecclesiology, Wipf and Estoc, pp. 48–50.
- ↑ «Pares de l'Iglésia: Contra Marción, Llibre IV (Tertuliano)». newadvent.org.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 209–212.
- ↑ Papandrea, James L. (2012). Reading the Early Church Fathers: De la Didaché a Nicea, Paulist Press, pp. 212-213.
- ↑ Salkeld, Brett (2019). «2», Transubstanciación: Teologia, Història i Unitat Cristiana, Baker Academic.
- ↑ «Enciclopèdia Catòlica: Primers símbols de l'Eucaristía». Consultat el 2017-05-31.
- ↑ «ANF07. Pares dels sigles III i IV: Lactancio, Venancio, Asterio, Victorino, Dionisio, Ensenyança i Constitucions Apostólicas, Homilia – Christian Classics Ethereal Library». ccel.org.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 440–444.
- ↑ Appiah-Kubi, Francis(2021).«Theology of the Holy Eucharist and the Doctrine of Transubstantiation».E-Journal of Religious and Theological Studies.7(6): 81–84.
- ↑ Willis, Wendell (2017). Eucharist and Ecclesiology: Essays in Honor of Dr. Everett Ferguson, Wipf and Estoc, pp. 48–49.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 447–448.
- ↑ Papandrea, James L. (2012). Reading the Early Church Fathers: From the Didache to Nicaea, Paulist Press, pp. 459–460.
- ↑ McCormick, Marcus(2015).«Platonism and the Eucharist: Transubstantiation in the Second to Fourth Century».Tenor of Our Claves.4(1): 91–92.
- ↑ Salkeld, Brett (2019). «2», Transubstanciación: Teologia, Història i Unitat Cristiana, Baker Academic.
- ↑ Appiah-Kubi, Francis(2021).«Teologia de la Sagrada Eucaristía i la doctrina de la transubstanciaació».E-Journal of Religious and Theological Studies.7(6): 81–83.
- ↑ Agustín. (1993). «Sermones (230-272B) sobre els temps llitúrgics» (E. Hill, trad.; J. E. Rotelle, ed.). New City Press.
- ↑ Kelly, J. N. D. (1977). Early Christian Doctrines, rev. edició, A & C Black, pp. 447-448.
- ↑ Ferguson, Everett (2017). Wendell Willis (ed.). Eucharist and Ecclesiology, Wipf and Estoc, pp. 48-50.
- ↑ Ratzinger, Joseph (2000). L'esperit de la llitúrgia, Ignatius Press, pp. 86–89.
- ↑ Chazelle, p. 9
- ↑ Chazelle, p. 10
- ↑ Oxford Dictionary of the Christian Church (Oxford University Press 2005 ISBN 978-0-19-280290-3), artícul «Berengario de Tours»
- ↑ John Cuthbert Hedley, «Holy Eucharist» (1907), p. 37. John N. King, “'Milton and Religious Controversy”' (Cambridge University Press 2000 ISBN 978-0-52177198-6), p. 134
- ↑ Plantilla:Catholic. of Faith “'Fourth Lateran Council: 1215”', 1. Confessió de fe, consultat el 13 de març de 2010.
- ↑ «Internet History Sourcebooks Project». sourcebooks.fordham.edu.
- ↑ Javis, Matthew (2013). «Concilios de la fe: Lateran IV (1215)».
- ↑ Ryan, S. i Shanahan, A. (2018) Cóm comunicar el IV de Letrán en l'Irlanda del sigle XIII: lliçons del Liber Examplorum (c. 1275). Religions 9(3): 75; https://doi.org/10.3390/rel9030075
- ↑ Oxford Dictionary of the Christian Church (Oxford University Press 2005 ISBN 978 -0-19-280290-3), artícul «Transubstanciación»
- ↑ Boyle, Leonard E.(1979-10-01).oup.com/jts/article-abstract/XXX/2/512/1649099?redirectedFrom=fulltext «Robert Grosseteste and the Transubstantiation».The Journal of Theological Studies.Oxford University Press.XXX(2): 512.
- ↑ Adams, Marylin (2012). Algunes teories migevals tardanes sobre l'Eucaristía: Tomás d'Aquino, Gilles de Roma, Duns Escoto i Guillermo de Ockham, Oxford University Press. ISBN 9780199658169.
- ↑ Stephen E. Lahey, «d'Adams, Algunes teories migevals tardanes...» en The Journal of Ecclesiastical History, vol. 63, número 1 (giner de 2012)]
- ↑ Lutero, M. «El captiveri babilònic de l'Iglésia cristiana». 1520. Citat en McGrath, A. 1998. “'Teologia històrica, una introducció a l'història del pensament cristià”'. Blackwell Publishers: Oxford. p. 198.
- ↑ McGrath, op. cit. pp. 198-99
- ↑ McGrath, op. cit., p. 197.
- ↑ «http://www.ctsfw.edu/etext/luther/babylonian/babylonian.htm Preludi de Martín Lutero sobre el captiveri babilònic de l'Iglésia, 2:26 i 2:27». Archivat des de l'original, el 2009-06-18.
- ↑ Weimar Ausgabe 26, 442; Luther's Works 37, 299–300.
- ↑ Trentanou artículs, artícul 28
- ↑ «Lleis penals &#; Història britànica i irlandesa». Enciclopèdia Britànica.
- ↑ «Quadro informatiu: El catolicisme en Gran Bretanya», Reuters, 13 de setembre de 2010.
- ↑ «El Concili de Trento, tretzena sessió, cànon 1: «Si algú nega que en el sacrament de la santíssima Eucaristía estan continguts verdadera, real i substancialment el cos i la sanc, junt en l'ànima i la divinitat del nostre Senyor Jesucristo, i per tant tot Crist; pero diu que Ell solament està allí com en un signe, o en figura, o en virtut; que siga anatema».».
- ↑ 94,0 94,1 «El Concili de Trento: la tretzena sessió». Londres: Dolman.
- ↑ «Transubstanciación}», .
- ↑ Davis, Charres(1 d'abril de 1964).«La teologia de la transubstanciaació».Sophia.3(1): 12–24.
- ↑ «Catecisme de l'Iglésia Catòlica – IntraText». vatican.va.
- ↑ «Catecisme de l'Iglésia Catòlica – IntraText». www.vatican.va.
- ↑ «Agreed Statement on Eucharistic Doctrine 1971». Anglican – Roman Catholic Joint Preparatory Commission (1971).
- ↑ «https://cara.georgetown.edu/CARAServices/CCPMethods.html Métodos de l'enquesta catòlica CARA». Archivat des de l'html original, el 2022-08-17. Consultat el 2020-04-13.
- ↑ «Enquesta catòlica CARA: «Els sacraments hui: creències i pràctiques entre els catòlics nortamericans», p. 54».
- ↑ Enquesta catòlica CARA: «Els sacraments hui: creències i pràctiques entre els catòlics nortamericans», p. 55
- ↑ 103,0 103,1 «Solament un terç dels catòlics nortamericans està d'acort en la seua Iglésia en que l'Eucaristía és el cos i la sanc de Crist.» (en en-us) (5 d'agost de 2019). Consultat el 01-01-2020.
- ↑ «Catecisme de l'Iglésia Catòlica – IntraText». vatican.va. Consultat el 2020-09-18.
- ↑ «¿Creem realment en la Presència Real?». The Boston Pilot. Consultat el 2020-01-01.
Bibliografia
- Wilfried Apfalter, "Science, Law, and Transubstantiation.", Theology and Science 22:1 (2024) 172-183.
- Burckhardt Neunheuser, "Transsubstantiation." Lexikon für Theologie und Kirche, vol. 10, cols. 311–314.
- Miri Rubin, Corpus Christi: The Eucharist in Clapix Medieval Culture (1991), pp. 369–419.
- Otto Semmelroth, Eucharistische Wandlung: Transsubstantation, Transfinalisation, Transsignifikation (Kevelaer: Butzon & Bercker, 1967).
- Richard J. Utz and Christine Batz, "Transubstantiation in Medieval and Early Modern Culture and Literature: An Introductory Bibliography of Critical Studies", in: Translation, Transformation, and Transubstantiation, ed. Carol Poster and Richard Utz (Evanston: IL: Northwestern University Press, 1998), pp. 223–256."
- Royston, E. Diccionari de religions. Fondo de cultura econòmica. Mèxic, 1994
- Catecisme de l'Iglésia Catòlica Compendio. Sant Pablo. Santiago de Chile, 2006.
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
- Consubstanciación
- Va vindre de missa
- Hòstia
- Presència real de Crist en l'Eucaristía
- Este artícul conté una traducció derivada de «Transubstanciación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.