Joaquim Sorolla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Sorolla»)
Anar a la navegació Anar a la busca
Joaquim Sorolla i Bastida
Joaquim Sorolla, autorretrat
Joaquim Sorolla
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Pintor
Naiximent: 27 de febrer de 1863
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 10 d'agost de 1923
Lloc de defunció: Cercedilla, Madrit, Espanya

Joaquim Sorolla i Bastida, conegut popularment com a Sorolla, (Valéncia, 27 de febrer de 1863 - † Cercedilla, Madrit, 10 d'agost de 1923), fon un pintor i artiste gràfic valencià. Fon un dels pintors valencians més prolífics, en més de 2.200 obres catalogades.

Vida[editar | editar còdic]

Moro en taronges (1885-86).

Va nàixer en el número 4 de l'antic carrer Nou (hui en dia carrer de les Mantes). Quan a penes contava en dos anys d'edat, moriren els seus pares a causa d'una epidèmia de còlera. Al quedar òrfens la seua germana Concha i ell, la seua tia Isabel, germana de sa mare, i el seu marit, de professió manyà, els recolliren. Passats els anys intentaren ensenyar-li, en va, l'ofici de la manyeria, advertint pronte que la seua verdadera vocació era la pintura.

En l'any 1874 escomençà a estudiar en l'Escola Normal Superior a on li varen aconsellar matricular-se en les classes nocturnes de dibuix en l'Escola d'Artesans. En esta última rep, en 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi «per la seua constant aplicació en el dibuix de figura». Eixe mateix any ingressà en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles al mateix temps que treballava en el taller del seu tio, qui estudià en pintors com Manuel Matoses, Benlliure o Guadalajara.

És en l'Acadèmia de Sant Carles a on coneix a un atre alumne, Juan Antonio García, germà de qui més tart acabaria seent la seua esposa, Clotilde García. En 1880 va conseguir una Medalla de Plata per la seua obra Moro aguaitant l'ocasió de la seua venjança en l'exposició de la societat L'Iris.

Acaba la seua formació, i escomença a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrit en maig de 1881, a on va presentar tres marines valencianes que passaren sense pena ni glòria perque no encaixaven en la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L'any següent, va estudiar l'obra de Velázquez i atres autors en el Museu del Prat. Per fi, en 1883, conseguix una medalla en l'Exposició Regional de Valéncia i, en 1884, conquista la glòria rebent la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seua obra Defensa del parc d'Artilleria de Montlleó, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li va dir a un colega seu: “Ací, per a donar-se a conéixer i guanyar medalles, cal fer morts.”

"Yo, Vicent Doménech, un pobre palleter, li declare la guerra a Napoleó. ¡Vixca Ferran VII i mort als traïdors!" - El crit del palleter (1884)

Collí un atre gran èxit en Valéncia en la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència. Fon pensionat per la Diputació Provincial de Valéncia per a viajar a Roma a on, al mateix temps que treballava, conegué l'art clàssic i renaixentista, aixina com els grans museus, contactant, ademés, en atres artistes.

En el seu amic, el pintor Pedro Gil, se desplaçà a Paris durant el primer semestre de 1885, vivint de prop la pintura impressionista que produïx en ell, ya de tornada en Roma, variacions en la seua temàtica i estil, arribant a pintar el quadro religiós L'enterrament de Crist, en el que no va tindre l'èxit esperat.

Tràfic de blanques (1894)

En l'any 1888 contragué matrimoni en Clotilde Garcia en Valéncia, pero viurien un any més en Itàlia, esta vegada en la localitat d'Assís. En 1889 s'instalaren en Madrit i, en a penes cinc anys, Sorolla conseguix una certa fama i prestigi com a pintor. En l'any 1894 viajà de nou a París, a on desenrollà el lluminisme, que seria característic de la seua obra a partir d'ara. Començà a pintar a l'aire lliure, dominant en mestrage la llum i combinant-la en escenes quotidianes i paisagístiques de la vida mediterrànea. En obres com La volta de la peixca, La plaja de Valéncia o Trista herència, descrigué el sentiment que produïa la visió del mar Mediterràneu, comunicant l'esplendor d'un matí de plaja en un colorit vibrant i un estil solt i vigorós.

Trista herència (1899)

En Trista herència rep, en 1900, el Grand Prix en el certamen internacional de Paris. Ademés seguix en la seua pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys en obres com I encara diuen que el peix és car (1895).

En aquell moment, Valéncia li nomenà fill predilecte i meritori, i se li posà el seu nom a un carrer. Despuix de molts viages per Europa, principalment Anglaterra i França, celebrà una exposició en París en més de mig miler d'obres, que li donà un reconeiximent internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Expongué la seua obra en Nova York en 1909 i collí un èxit sense cap precedent, en obres com Sol de vesprada o Nadadors, entre moltes atres. També ho va fer, en 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l'Art Institute de Chicago. En novembre d'eixe mateix any, firmà un encàrrec per a l'Hispanic Society of America per al que realisaria catorze murals que decorarien les sales de l'institució. En esta obra, realisada entre 1913 i 1919 i de tres metros i mig d'alt per setanta metros de llarc, alçà un imborrable monument a Espanya, perque en ella se representaven escenes característiques de diverses províncies tant espanyoles com portugueses. Necessità quasi tot 1912 per a viajar per tot el territori, realisant esbossos i treballs de costums i païsages.

Peixcateres Valencianes (1915).

D'esta obra destaquen els olis pintats en 1916 dedicats a chiquets i dones en les plages de Valéncia, a on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. Alguns eixemples són Mare i filla o Peixcateres valencianes. També destacava, fòra d'esta temàtica, el seu incommensurable llenç Visió d'Espanya.

Una atra important faceta seua fon la de retratista, de figures importants com foren Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicente Blasco Ibányez, Ortega i Gasset, etc. També, en 1914, havia segut nomenat acadèmic i, quan acabà els treballs per a l'Hispanic Society, treballà com a professor de composició i color en l'Escola de Belles Arts de Madrit. La seua pintura representà l'aplicació directa del lluminisme en el païsage i la figura, acostant per tant esta tendència a la societat de l'época.

En 1920, mentres pintava el retrat de la senyora de Pérez d'Ayala en el jardí de sa casa en Madrit, patix un atac d'hemiplèxia que minvà dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Muigué en sa casa de Cercedilla el 10 d'agost de 1923.

Obra[editar | editar còdic]

Quadro de Joaquim Sorolla "Retrat de Santiago Ramón i Cajal"

Entre les principals pintures de Joaquim Sorolla, podem destacar:

Etapa de formació (1863-1888)[editar | editar còdic]

En el periodo formatiu de Sorolla, es reflectix en les seues obres sobretot les seues raïls i evolució, realisades en una paleta en la que predominen els tons obscurs i de gama baixa. Entre les obres d'esta etapa destaca la pintura de gran format, La reina donya Mariana d'Àustria, còpia de Velázquez de l'any 1884, que ejemplifica la profunda impressió que va provocar en Sorolla la pintura del mestre sevillà.

Etapa de consolidació (1889-1899)[editar | editar còdic]

En les obres d'esta etapa de Sorolla, s'aprecia com Joaquín Sorolla, va definint cada volta més el seu propi llenguage, vinculat a un naturalisme lluminista que es fa més visible a partir de l'any 1894 i que alcança el seu màxim esplendor en la década següent. El màxim exponent d'esta época és la seua obra ¡ Trista herència ! de 1899.

Etapa de culminació o plenitut (1900-1910)[editar | editar còdic]

L'etapa de plenitut de Sorolla en moltes de les seues obres pintades o ambientades en Valéncia, reflectix en freqüència el treball i el descans dels peixcadors de Valéncia, captats en diferents moments del dia i en diferents estacions de l'any, aixina com les seues populars escenes de bany, en pintures com a Chiquets en la plaja o Nadadors de Xàbia.

Totes estes obres mostren l'evolució que durant estos anys, ira experimentant la producció de Sorolla a través de dos de les seues principals temàtiques.

També d'esta etapa són de destacar els retrats de la primera década del sigle XX, precisament la seua millor época en est genero, aixina com els retrats a l'aire lliure, destacant entre molts atres la pintura La meua dòna i les meues filles en el jardí de l'any 1910.

Etapa final (1911-1920)[editar | editar còdic]

En els seus últims anys, va dedicar en gran part el seu temps, al magne proyecte de Visió d'Espanya, per a la Hispanic Society of America de Nova York, pero sense deixar en esta época, les seues habituals escenes de plaja i valencianes, aixina com retrats tant d'exterior com d'interior, com Retrat de Raquel Meller, Jardí de la casa Sorolla o Valéncia. Les Grupes (dins del proyecte Visió d'Espanya).

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Felipe Garín, Facundo Tomás. Joaquín Sorolla (1863-1923), Tf. Editors. Madrit (2006)
  • Tomás Ferré, Facundo (2006). Joaquín Sorolla: (1863-1923). Aficiones, 7. Madrid: TF Editores. ISBN 9788496209749. OCLC 8886253.
  • Torres González, Begoña (2005). Sorolla. Grupo Editorial Diana. ISBN 84-662--1040-7

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons

v · d · eArtículs destacats
Llengua valencianaDestacat.png
Geografia valenciana
Biografies
Païssos
Ciència
Història
Cultura valenciana
Monuments
Atres
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Joaquim_Sorolla&oldid=338885»