Sistemes de transcripció del chinenc

A lo llarc de l'història, han existit numerosos sistemes de transcripció de la llengua chinenca, utilisats per a representar la pronunciació dels caràcters chinencs. La necessitat de tals sistemes de transcripció és doble: per un costat, l'escritura chinenca no és pròpiament fonètica, per lo que inclús en l'àmbit llingüístic chinenc es precisa d'una manera d'expressar cóm es pronuncien els caràcters amprats en la llengua escrita. Per un atre costat, fòra de l'àmbit llingüístic chinenc sorgix la necessitat d'escriure noms i térmens propis d'esta llengua en atres sistemes d'escritura, tals com l'alfabet llatí, lo que ha dut a l'aparició de diferents métodos per a traslladar els sons del chinenc a diversos alfabets.

Introducció

En l'actualitat, el sistema de transcripció fonètica més habitual de la llengua chinenca és el hanyu pinyin, basat en una representació en alfabet llatí dels sons del mandarí estàndart modern, la norma culta actual de la llengua. Este sistema respon a les dos necessitats de transcripció ya mencionades. Per un costat, mentres que sistema d'us oficial en la República Popular China, s'utilisa per a representar la pronunciació dels caràcters en les obres de referència i diccionaris en llengua chinenca publicats en la República Popular. Per un atre costat, en estar basat en l'escritura llatina, el seu us per a transcribir els noms chinencs, promogut pel propi Estat chinenc, s'ha acabat generalisant en les llengües que utilisen este alfabet, com l'espanyol i la majoria de les llengües europees.

El hanyu pinyin s'ha consolidat com el principal sistema de transcripció del chinenc en l'época actual, pero no és sino un més de molts sistemes existents. Fins als anys 80 del XX, el método més difòs per a la transcripció de noms chinencs en llengües europees era el sistema Wade-Giles, d'orige britànic. En l'us chinenc, abans de la promulgació del hanyu pinyin en 1958, el sistema de notació fonètica més habitual en China era el zhuyin fuhao o bopomofo, que encara hui en dia és el sistema més utilisat en Taiwan. Existixen també sistemes de transcripció per a dialectes chinencs diferents del mandarí com el cantonés o el min.

Ademés del seu us com a ferramentes auxiliars de notació fonètica, alguns d'estos métodos de transcripció varen ser concebuts com a sistemes ortogràfics complets per a escriure la llengua chinenca, de modo que pogueren reemplaçar a l'escritura tradicional en caràcters. Esta idea va ser molt popular en la primera mitat del XX, quan varen aparéixer sistemes basats en l'alfabet llatí com el gwoyeu romatzyh i el latinxua sense wenz. Molts intelectuals chinencs, com l'escritor Lu Xun, varen ser fervents partidaris de l'adopció d'una escritura alfabètica per al chinenc i en círculs reformistes es va aplegar a percebre l'adopció d'un sistema alfabètic com alguna cosa inevitable. El propi sistema hanyu pinyin va sorgir en este context i es va aplegar a promoure el seu us com a sistema alternatiu d'escritura de la llengua chinenca. No obstant, el Partit Comuniste de China baix el liderage de Mao Zedong acabaria rebujant l'idea d'abolir els caràcters chinencs i es decantaria per una reforma del sistema d'escritura més conservadora: la simplificació dels caràcters chinencs. L'idea de l'abolició dels caràcters i l'adopció d'un sistema alfabètic com a norma culta del chinenc ha caigut en l'oblit en l'actualitat, i els sistemes de transcripció vigents hui en dia s'utilisen exclusivament en el seu paper auxiliar com a sistemes de notació fonètica i de transcripció per a l'us en atres llengües.

En este artícul, seguint l'us general en Wikipedia, s'utilisa el sistema hanyu pinyin per a transcribir els térmens chinencs, llevat quan es mencione lo contrari.

Antics sistemes autòctons per al chinenc clàssic

Representació dels sons del chinenc en l'antiguetat

En les époques més antigues de la llengua chinenca, fins a mediats del primer mileni de nostra era, no existien descripcions fonològiques precises dels sons de la llengua parlada i l'única manera d'indicar la pronunciació dels caràcters consistia en la comparació en caràcters homòfons. Aixina, en texts clàssics antics l'aparició de caràcters poc comuns o en llectures especialisades diferents de les més esteses ve acompanyada en freqüència d'anotacions que senyalen que un cert caràcter es pronuncia igual que un atre caràcter més conegut. Esta manera simple i no sistemàtica d'indicar la pronunciació dels caràcters adolix d'una circularidad evident, i no permet al llector actual saber cóm es pronunciava realment el caràcter, més allà de la coincidència en pronunciació entre dos caràcters.

Eixa imprecisió fonètica explica la dificultat de reconstruir els sons dels estadis més antics de la llengua chinenca, com el llenguage amprat en els texts clàssics de la dinastia Zhou, de l'I mileni a. C. Durant el VI s'escomencen a analisar les sílabes chinenques com a combinació d'una consonant inicial i una part final de la sílaba. Este anàlisis fonològic simple du a l'aparició del primer sistema de representació fonètica pròpiament dit: el fanqie, que s'ampraria durant molts sigles com a manera convencional d'indicar per escrit els sons de la llengua chinenca.

El sistema fanqie

Artícul principal → Fanqie.

El sistema fanqie comença a utilisar-se en temps de la dinastia Han Posterior i es basa en la divisió de les sílabes del chinenc en una part inicial, per lo general una consonant, i una part final o rima, que consta d'una vocal en to i a voltes d'una consonant final. Esta divisió en dos parts permet expressar les diferents sílabes del chinenc com un producte cartesiano d'un número reduït d'elements inicials i finals, que es denoten per mig de caràcters chinencs utilisats merament pel seu valor fonètic. El nom fanqie es deriva de l'us dels caràcters fǎn (反; «invertir», «opost») i qiè (切, «tallar») per a delimitar la representació fonètica, podent utilisar-se abdós indistintament. Un eixemple de fanqie seria la representació de la pronunciació del caràcter 東 com 德紅反. El 反 (fǎn) final és simplement el delimitador que indica al llector que els dos caràcters precedents 德紅 constituïxen una representació fonètica. Els dos caràcters d'este eixemple són extremadament comuns i el seu significat lèxic és «virtut» i «roig», respectivament, pero açò és irrellevant ya que el seu us ací servix únicament per a expressar que la pronunciació del caràcter 東 comença com 德 i termina com 紅. Aixina, la fòrmula 東德紅反 (en hanyu pinyin: dōng done - hóng fǎn) deu interpretar-se com a dōng = dé + hóng. En este eixemple es veu que encara en el mandarí actual la fòrmula fanqie dona una representació del sò casi perfecta, llevat pel to. Evidentment, donats els molts sigles transcorreguts des de l'época en que es va començar a utilisar el fanqie, açò no sempre és aixina, i les anotacions fanqie han ajudat a reconstruir l'evolució de la pronunciació del chinenc des del chinenc mig, la llengua de les dinasties Sui i Tang, fins a l'época moderna.

El sistema fanqie es va utilisar en el famós diccionari de pronunciació Qieyun, compilado per Lu Fayan en l'any 601. Eixe diccionari, que arreplegava les pronunciacions més acceptades dels caràcters amprats en la llengua escrita, es convertiria en la principal obra normativa sobre la llectura correcta dels caràcters i seria objecte de numeroses reedicions i reelaboraciones. Durant molt temps, l'única versió conservada era l'edició ampliada del Guangyun, compilada en el XI durant la dinastia Song. Despuix de la Segona Guerra Mundial, es va descobrir una còpia d'una edició més antiga, que es remonta a la dinastia Tang. Estes obres varen ser utilisades durant sigles com a referència per a consultar la pronunciació correcta dels caràcters.

Primers sistemes alfabètics alóctonos

Els mongoles i els misionero europeus

Edicte imperial de la dinastia Yuan escrit en l'alfabet de 'Phags-pa.

El vastíssim imperi mongol, sorgit de l'expansió de l'Estat fundat per Gengis Kan, va aplegar a conquistar China, a on s'establiria una de les parts en que es va dividir l'imperi original. La cort mongola que va controlar tota China va assumir una identitat dinàstica d'estil chinenc, en erigir-se en la nova dinastia Yuan, successora de la derrotada dinastia Song, que va ser incapaç de fer front en poder militar mongol. Els mongoles havien adoptat l'escritura uigur, pero l'emperador Jubilai Jan va encarregar al monge tibetà 'Phags-pa que dissenyara un nou alfabet per a escriure el mongol. Este alfabet de 'Phags-pa, a grans traces l'alfabet tibetà escrit en format vertical, seria utilisat per a escriure el mongol i també atres llengües de l'imperi, com el propi chinenc. L'escritura alfabètica permetia a funcionaris mongoles que entenien el chinenc parlat, pero que no havien rebut una formació en els caràcters escrits, escriure i llegir el chinenc de forma fonètica. L'us de l'alfabet de 'Phags-pa en la cort mongola de la dinastia Yuan va ser efímer i han sobrevixcut molt pocs texts originals, pero té una gran importància històrica en haver segut l'eixemple més antic conegut d'escritura fonètica de la llengua chinenca. Paradòxicament, els sistemes d'escritura mongoles, tant el uigur com el de 'Phags-pa, acabarien caent en desús i en époques posteriors es faria comuna l'us de caràcters chinencs en valor fonètic per a escriure l'idioma mongol, com es manifesta en un dels texts mongoles més coneguts, l'Història secreta dels mongoles, la còpia dels quals més antiga conservada està escrita en caràcters chinencs empleats en valor merament fonètic.

Despuix d'eixe efímer us de l'alfabet de 'Phags-pa, no es coneixen intents d'escriure fonèticament el chinenc fins a l'arribada dels misionero europeus en el XVI. Al jesuïta italià Matteo Ricci, que va introduir el cristianisme en China, se li atribuïx haver segut la primera persona que va dissenyar una representació sistemàtica dels sons del chinenc en alfabet llatí. L'espanyol Diego de Pantoja, el més estret colaborador de Ricci en Pequín, va participar també en l'elaboració d'este sistema, que seria millorat anys despuix pel francés, també jesuïta, Nicolas Trigault. Este primer sistema de representació del chinenc en alfabet llatí responia a una de les necessitats ya mencionades per a la transcripció fonètica del chinenc. En escriure en llatí i atres llengües europees sobre llocs i persones de China es feya necessari transcribir a l'alfabet llatí els noms i térmens propis de la llengua chinenca. Ademés, la descripció fonològica del chinenc en térmens de l'alfabet llatí facilitava l'estudi d'esta llengua per als europeus, en un moment en que començaven a produir-se els primers intercanvis comercials i culturals directes entre abdós civilisacions. En el surest asiàtic, el sistema original de Matteo Ricci i Diego de Pantoja per al chinenc influiria en el treball del francés Alexandre de Rhodes, que va adaptar l'alfabet llatí per al seu us en llengua vietnamita, creant aixina un dels pocs sistemes d'escritura llatina utilisats en l'actualitat en Àsia Oriental.

Esta presència europea en China va decaure durant el XVIII, en acabant de que la dinastia Qing va haver prohibit l'activitat misionero. En el XIX, el decliu d'esta dinastia, l'última de l'història imperial chinenca, va permetre de nou la presència de misionero europeus en sol chinenc, especialment en el sur. el misionero protestant britànic Robert Morrison compiló un diccionari bilingüe chinenc-anglés, publicat en tres parts entre 1815 i 1823, en el que va adoptar el seu propi sistema de transcripció per al chinenc mandarí. Atres misionero cristians varen continuar el treball original de Ricci, Trigault i Morrison, ideant sistemes de transcripció no solament per al mandarí, sino també per a atres varietats del chinenc, com el cantonés o el min del sur. Estos sistemes de transcripció varen servir per a compilar versions chinenques de la bíblia en alfabet llatí, lo que facilitava la llectura per part dels religiosos occidentals i la seua ensenyança a aquells que eren analfabets en l'escritura ortodoxa en caràcters, que llavors constituïen l'immensa majoria de la població. Un d'estos sistemes d'escritura llatina, l'adoptat per al dialecte min del sur de Xiamen, és encara hui utilisat per partidaris de la normalisació llingüística de la forma de min del sur parlada en Taiwan, i s'utilisa per eixemple en la versió de Wikipedia en esta varietat llingüística del chinenc.

Els topònims chinencs: el sistema postal

Artícul principal → Transcripció del sistema postal chinenc.

Durant el XIX, l'increment de relacions polítiques i comercials va fer que s'anaren fent més coneguts en Occident els noms de les principals ciutats i regions de China. Molts d'ells varen rebre múltiples grafies en diferents moments, pero poc a poc es varen ser consolidant maneres convencionals d'escriure estos noms en alfabet llatí. Estes grafies tradicionals, basades a sovint en el mandarí, pero també en dialectes del sur, com en els casos de «Hong Kong» o «Amoy» (actualment transcrito «Xiamen»), no constituïxen un sistema de transcripció pròpiament dit, pero varen ser utilisades en la pròpia China per l'organisme de correus a partir de 1905. Per eixa raó, se sol denominar «sistema postal» a este conjunt de grafies establides per la tradició, i que varen ser la manera habitual de representar els noms de les ciutats i províncies de China en llengües occidentals durant els primers 80 anys del XX, fins a la generalisació del hanyu pinyin. Alguns eixemples d'estes grafies tradicionals són «Chungking» (Chongqing), «Tientsin» (Tianjin), «Hangchow» (Hangzhou), «Soochow» (Suzhou), «Szechwan» (Sichuan), «Shantung» (Shandong) o «Kiangsi» (Jiangxi), aixina com «Peking», «Nanking» i «Canton», que en espanyol se solen adaptar com «Pequín», «Nankín» i «Cantón».

De la mateixa manera que ocorreria en el sistema Wade-Giles (vejau secció següent), els topònims del sistema postal han caigut en desús a raïl de la generalisació del sistema hanyu pinyin, encorajat en l'àmbit internacional pel propi Estat chinenc des de 1979. No obstant, els noms en el sistema postal se seguixen utilisant encara hui en mijos oficials taiwanesos per a referir-se als llocs de la China continental en llengües europees, i també s'usen encara en els noms anglesos de molts carrers i edificis en Hong Kong, com Shantung Street o Chungking Mansions.

Sistemes alfabètics sistemàtics moderns

El sistema Wade-Giles

Artícul principal → Wade-Giles.

El sistema més àmpliament utilisat durant el XX, fins als anys 1980, per a la transcripció de noms chinencs en Occident va ser el sistema Wade-Giles, que pren el nom dels seus dos autors, els britànics Thomas Francis Wade i Herbert Allen Giles. Abdós varen ser diplomàtics en China i varen ocupar successivament la càtedra de llengua chinenca en l'Universitat de Cambridge. Wade va escriure vàries obres sobre l'idioma chinenc, com el seu Peking Syllabary ("Silabario pekinés"), en la que utilisava el seu propi sistema de transcripció del mandarí pekinés. El sistema de Wade seria utilisat i modificat per Herbert Allen Giles, l'obra del qual més important va ser el diccionari bilingüe chinenc-anglés publicat en Shanghái en 1892 i reeditat en Londres en 1912.

Este sistema de transcripció se servix d'un número reduït de lletres de l'alfabet llatí, en utilisar dígrafs com ch i ts i, en particular, en representar l'aspiració de consonant per mig d'un apòstrof. Açò es manifesta en sílabes com pa i p'a, que en atres sistemes serien ba i pa, respectivament. L'us de l'apòstrof en estos casos representa el fet de que en mandarí no existixen consonant sonores a l'estil de la b, la d o la g de la major part de les llengües europees. Pese a la precisió fonètica d'este sistema, els apòstrofs i les diéresis són en freqüència omesos en el seu us habitual per a la transcripció de noms, lo que provoca una ambigüitat en la forma transcrita. Este us imprecís del sistema es troba en l'escritura convencional de molts noms propis, com Taipéi, que en rigor deuria ser T'aipei, o taichichuan, que en rigor seria t'aich'ich'üan.

Ademés del seu us com a ferramenta de transcripció de noms i térmens chinencs en el món occidental, en la pròpia China este sistema va ser durant molt temps el més habitual per a escriure els noms propis en alfabet llatí. Inclús despuix de la promulgació oficial del hanyu pinyin en 1958, els mijos en llengües estrangeres de la República Popular China i el Partit Comuniste de China varen continuar amprant les transcripcions Wade-Giles dels noms propis, com en els casos de Mao Tse-tung (Mao Zedong) o Teng Hsiao-p'ing (Deng Xiaoping) fins a l'any 1979, quan es varen començar a utilisar les transcripcions hanyu pinyin en les publicacions i texts oficials chinencs en idiomes que utilisen l'alfabet llatí. En l'actualitat, les transcripcions Wade-Giles són encara habituals en els noms i llinages de chinencs de Taiwan i les comunitats d'ultramar, pero no en la pròpia República Popular China, a on han segut completament remplazades per les transcripcions hanyu pinyin. Per això, llinages basats en el sistema Wade-Giles com «Chang» o «Hsü», encara habituals en comunitats emigrades chinenques, han passat a transcribirse oficialment «Zhang» i «Xu» en la China continental.

La promoció activa del sistema hanyu pinyin per part de l'Estat chinenc ha fet que este sistema s'haja tornat el método majoritari per a la transcripció de noms i térmens chinencs en Occident, inclós el món hispanohablante, remplazando en este sentit al sistema Wade-Giles, que poc a poc ha anat caent en desús.

El sistema Wade-Giles és l'eixemple més significatiu de sistema de transcripció del chinenc dissenyat per estrangers per a la didàctica del chinenc i per a la transcripció de noms. Un atre sistema important que es va utilisar en l'ensenyança del chinenc va ser el método de transcripció de Yale, dissenyat en Estats Units durant la Segona Guerra Mundial per a l'ensenyança del chinenc al personal diplomàtic i militar enviat a China. El método de Yale per a la transcripció del mandarí ha caigut totalment en desús. Encara s'utilisa, no obstant, el sistema de Yale per a la transcripció del cantonés, que és un dels métodos més populars per a la transcripció d'eixa varietat del chinenc junt en el jyutping.

El sistema Lessing-Othmer

Artícul principal → de:Lessing-Othmer.

Sistema francés EFEO

Artícul principal → fr:Transcripció en chinenc d'EFEO.

Barnett-Chao

Artícul principal → en:Romanización de Barnett-Chao.

Meyer-Wempe

Artícul principal → en:Meyer-Wempe.

Sistema de Yale

Artícul principal → Romanización Yale del cantonés.

Sistemes de transcripció autòctons: el guanhua zimu

Artícul principal → Guanhua zimu.

El decliu de la dinastia Qing durant el XIX es va reflectir en les lluites militars en les que el règim imperial va tindre que lluitar per la seua supervivència. Per un costat, el règim es va enfrontar a la cruenta guerra civil coneguda com Rebelió Taiping, que va posar contra les cordes al sistema imperial chinenc. A la seua volta, les disputes comercials en les potències europees varen tindre com a conseqüència les cridades guerres de l'opi, que varen donar lloc a tractats que aumentaven els drets comercials del Regne Unit i de França en detriment de la sobirania chinenca. Este decliu imperial va tindre una conseqüència important en l'àmbit cultural, en favorir l'aparició de moviments reformistes que advocaven per una transformació profunda de la societat i de la cultura chinenca. L'afany reformiste es va traslladar també a l'idioma; per a molts intelectuals, la debilitat política chinenca evidenciava un retart tecnològic i cultural que s'atribuïa a la dificultat del sistema d'escritura, només accessible a una elite reduïda. En este context, l'última década del XIX i la primera del XX varen vore l'aparició de numerosos sistemes fonètics per a escriure el chinenc. El propòsit dels impulsors de tals sistemes oscilava entre dos extrems: des del seu us com a meres ferramentes auxiliars per a l'estudi del sistema tradicional d'escritura fins a la pretensió de que estos sistemes fonètics remplazaran per complet als caràcters chinencs com a sistema habitual d'escritura.

El començ d'estes propostes de sistemes fonètics pot datar-se en l'any 1892, quan Lu Zhuangzhang va publicar un sistema fonètic per a l'escritura del dialecte min del sur de Xiamen. Al sistema de Lu li seguirien moltes propostes d'estil similar, en les que formes estilisades o simplificades d'alguns caràcters chinencs molt bàsics s'utilisaven en valor merament fonètic. En este sentit, estos sistemes proposts entre el final del XIX i el principi del XX revelen una influència dels silabaris redactors hiragana i katakana, que en aquell temps s'ampraven sobretot com a ferramenta auxiliar junt als caràcters chinencs (kanji) amprats en el japonés formal.

De tots els sistemes fonètics proposts en estos anys, sense dubte el de més èxit va ser el guanhua zimu («lletres del mandarí») ideat per Wang Zhao i publicat en l'any 1900. Este sistema representava d'una manera fonètica, en símbols prou similars als del katakana japonés, els sons del mandarí norteny. L'us de formes estilisades dels caràcters chinencs, a l'estil del katakana, feya que l'aspecte estètic dels texts en guanhua zimu s'assemblara al dels texts en caràcters chinencs, lo que ho va convertir en un sistema molt més popular que els métodos basats en l'alfabet llatí que havien ideat els misionero europeus. La popularitat del guanhua zimu va dur a que es publicaren més de 60 000 còpies de llibres en este sistema en la primera década del XX. El sistema va ser expandit i ampliat per Lao Naixuan per al seu us en atres dialectes chinencs diferents del mandarí. Wang Zhao vea este sistema com una ferramenta per a l'us popular que podia coexistir en l'us formal del sistema tradicional d'escritura. La postura de Wang Zhao era en este sentit prou conservadora, i revela també l'influència de l'us japonés dels silabaris auxiliars junt als kanji de la llengua culta.

Pese a este èxit del guanhua zimu, seria finalment un atre método similar, el zhuyin fuhao, el que es convertiria en el primer sistema fonètic d'us oficial en la República de China en l'any 1918. A raïl d'açò, el guanhua zimu, junt als demés sistemes proposts en este periodo, cauria pronte en l'oblit, i serien el zhuyin fuhao i els métodos posteriors basats en l'alfabet llatí els que gojarien de més popularitat en les décades següents.

El primer sistema fonètic oficial: el zhuyin fuhao

Artícul principal → Zhuyin.

En 1918, el Ministeri d'Educació de la República de China aprovava de manera oficial el sistema de transcripció conegut en un principi com zhùyīn zìmǔ (注音字母, «alfabet fonètic»). Este sistema suponia la culminació de les diferents propostes de sistemes de transcripció que havien començat en el método de Lu Zhuangzhang mencionat en la secció anterior. La seua adopció oficial pel Ministeri d'Educació ho va convertir, ademés, en el primer sistema de transcripció fonètica de la llengua chinenca que contava en el respal oficial de les autoritats polítiques. En una época en que molts reformistes proponien l'abolició del sistema d'escritura tradicional, les autoritats varen deixar clar en la seua promulgació oficial que l'us d'este sistema devia llimitar-se a l'anotació fonètica dels caràcters chinencs, mai a la seua substitució. Precisament per a emfatisar este caràcter auxiliar del sistema, en 1930, el nom «alfabet fonètic» va ser remplazado pel de zhùyīn fúhào (注音符號, «símbols fonètics»). A este sistema se li coneix també en el nom coloquial de bopomofo, que aludix a la pronunciació dels quatre primers símbols (ㄅㄆㄇㄈ).

El sistema zhuyin fuhao es basava únicament en el dialecte mandarí que el nou Estat republicà chinenc promocionava com a llengua nacional. Com atres sistemes d'este estil, es varen adoptar formes simplificades de caràcters chinencs molt simples en un valor purament fonètic per a representar els sons inicials i finals de les sílabes del chinenc. La primera versió del sistema de 1918 incloïa traces fonològiques del mandarí meridional de Nankín, com el to entrante (rùshēng, 入聲). Eixe complex sistema fonològic basat en una sòrt de compromís entre el mandarí meridional de Nankín i el norteño de Pequín, que formava la base del diccionari de 1919 Guóyīn zìdiǎn (國音字典, «Diccionari de la pronunciació nacional»), va ser abandonat en 1932, quan es va decidir que la pronunciació normativa de la llengua nacional es basaria exclusivament en el dialecte pekinés. Açò va dur a la supressió d'alguns dels símbols del sistema, que no tenien correspondència en la fonologia del pekinés.

Despuix de la pujada al poder del Partit Comuniste de China en 1949, la nova República Popular China va continuar utilisant el sistema zhuyin fuhao en els llibres de text i obres de referència fins a la promulgació, en 1958, del nou sistema hanyu pinyin, basat en l'alfabet llatí. Aixina i tot, molts diccionaris publicats en la República Popular China, han seguit mostrant les transcripcions zhuyin fuhao junt a les formes hanyu pinyin per a benefici d'els qui es varen educar abans de l'introducció del pinyin.

En l'actualitat, el zhuyin fuhao cointinúa sent el principal método de transcripció dels sons del chinenc en Taiwan, a on els diccionaris i llibres de text per a chiquets utilisen sempre este sistema.

Sistemes de romanisació ideats en China: gwoyeu romatzyh i latinxua sense wenz

Artícul principal → Gwoyeu romatzyh.

Eixemplar del periòdic Dazhung bao, de 1932, escrit íntegrament en latinxua sense wenz. Els tons no s'indiquen en escriure text.

En la primera mitat del XX varen sorgir ademés dos sistemes d'escritura fonètica del chinenc basats en l'alfabet llatí. Encara que l'us d'un alfabet clarament estranger i alié a la tradició cultural chinenca suscitava el rebuig d'amplis sectors de la societat, el caràcter internacional de l'alfabet llatí i els molts mijos tècnics disponibles per al seu us, tals com a imprentes o màquines d'escriure, varen fer que els reformistes més ávidos d'una transformació radical de l'escritura chinenca es decantaren per este tipo de sistema.

Els dos sistemes basats en l'alfabet llatí que varen sorgir durant la tercera década del XX varen ser el gwoyeu romatzyh, propost en 1926 i el latinxua sense wenz, propost en 1929. Abdós sistemes estan estretament vinculats als dos grans moviments ideològics que varen articular la vida política chinenca durant l'época republicana. El gwoyeu romatzyh va ser dissenyat pels llingüistes Lin Yutang i I. R. Chao, afins al govern nacionaliste del Kuomintang. De fet, este método es va convertir en el sistema oficial de transcripció llatina de la República de China en 1928. Pese a este respal oficial, el sistema mai va passar de tindre un us molt restringit, com una mera versió alternativa per a us estranger del zhuyin fuhao. Per la seua banda, el sistema rival latinxua sense wenz va tindre més èxit, ya que es varen aplegar a publicar diaris i llibres en ell. Este sistema estava estretament vinculat al moviment comuniste chinenc i al seu llavors líder Qu Qiubai. Mentres que el gwoyeu romatzyh estava basat exclusivament en la "llengua nacional" basada en el mandarí norteny, el latinxua sense wenz va tindre versions diverses per a varis dialectes chinencs. El sistema es va desenrollar en un principi en l'Unió Soviètica, a on es va publicar una primera versió en 1929 i es va escomençar a utilisar entre comunitats emigrades chinenques.

La diferència més important entre abdós sistemes, a banda dels seus orígens ideològics, consistix en el tractament diferent que es dona als tons de les sílabes del chinenc. Els promotors del latinxua sense wenz no veen la necessitat d'indicar els tons en la representació alfabètica, puix consideraven que estos eren fàcilment deduibles del context. Front a esta idea, el gwoyeu romatzyh incorporava l'estructura tonal en la pròpia representació alfabètica de la llengua, de tal modo que sílabes que només es diferenciaven en el to assumien escritures diferents, com en el cas de guo, gwo, guoo i guoh, que corresponien a un únic guo en el latinxua sense wenz.

Despuix de la victòria del Partit Comuniste de China en la guerra civil chinenca, partidaris d'abdós sistemes treballarien en el comité que donaria lloc a un nou sistema de transcripció d'estil llatí: el hanyu pinyin.

La fonetisació del chinenc despuix de la proclamació de la República Popular: el hanyu pinyin

Artícul principal → Pinyin.

En 1949, despuix del final de la guerra civil chinenca, el Partit Comuniste de China liderat per Mao Zedong va assumir el poder en la nova República Popular. Les reformes llingüístiques ocupaven un lloc destacat en les prioritats de les noves autoritats del país i ya en 1949, abans del final de la guerra, els dirigents del Partit Comuniste varen establir un Comité per a la Reforma Llingüística, que devia acometre tres tasques fonamentals: la simplificació dels caràcters chinencs, reforma que llavors molts veen com una etapa de transició cap a l'adopció definitiva d'un sistema fonètic; la promoció del mandarí estàndar com a llengua nacional i la definició d'una ortografia fonètica per al chinenc. Pel que fa a este últim punt, entre 1950 i 1956 es varen aplegar a presentar numeroses propostes de sistemes fonètics. Inicialment, el president Mao Zedong era partidari d'un sistema que, a l'estil del zhuyin fuhao, estiguera basat en símbols autòctons chinencs. Aixina ho va fer saber en repetides ocasions i en l'Unió Soviètica durant la seua reunió històrica en Stalin. No obstant, en 1952, davant l'insistència del president del Comité per a la Reforma Llingüística Wu Yuzhang, Mao va acceptar finalment que el nou sistema fonètic oficial utilisara l'alfabet llatí, donant l'esquena als intelectuals que veen eixe alfabet com una senya d'identitat de l'imperialisme occidental. Una volta rebujades les idees d'utilisar símbols autòctons o inclús l'alfabet cirílic (recomanat pel llingüiste soviètic G. P. Serdychenko), els esforços es varen centrar en establir la correspondència entre les lletres de l'alfabet llatí i els sons del chinenc mandarí pekinés, base del «parla comuna» (pǔtōnghuà) del nou Estat chinenc, que, en realitat, coincidia en la «llengua nacional» (guóyǔ) promoguda per l'anterior règim nacionaliste. En estes discussions varen participar partidaris dels dos grans sistemes de transcripció a l'alfabet llatí de l'época nacionalista, el gwoyeu romatzyh i el latinxua sense wenz, per lo que el sistema final presenta algunes solucions de compromís entre abdós sistemes. Aixina, per eixemple, en el tractament dels tons de les sílabes chinenques, el nou model fonètic adoptava marques diacrítiques sobre les vocals, descartant tant l'incorporació dels tons com a lletres completes, traça característica del gwoyeu romatzyh, com l'omissió completa dels tons pròpia del latinxua sense wenz.

El nou sistema es va publicar en el Diari del Poble el 12 de febrer de 1956 com a «model fonètic del chinenc (proyecte)», 汉语拼音方案（草案） / hànyǔ pīnyīn fāng'àn (cǎo'àn). El 10 d'octubre de 1956 es va establir un comité per a preparar la redacció definitiva del proyecte per a la seua aprovació llegal. Dit comité contava en 16 membres i estava presidit per l'escritor Guo Moruo i vicepresidido per Zhang Xiruo i Hu Qimu. En total, entre abril de 1956 i octubre de 1957 es varen celebrar dèu reunions per a discutir i revisar alguns aspectes del sistema fins a acordar la descripció definitiva de la nova ortografia fonètica llatina. Finalment, a principis de 1958, el «model fonètic del chinenc» (hànyǔ pīnyīn fāng'àn) va ser presentat davant la V Sessió de la I Assamblea Popular Nacional de la República Popular China, que ho va aprovar formalment l'11 de febrer de 1958. El text de la resolució definitiva arreplegava els dos punts fonamentals sobre l'us que devia fer-se de l'ortografia llatina: per a anotar la pronunciació dels caràcters i per a contribuir a la difusió del mandarí estàndar o «parla comuna» (pǔtōnghuà).

La redacció definitiva del text de la resolució deixava clar que les autoritats havien rebujat ya l'idea original de que el nou sistema fonètic haguera de ser una ortografia completa per a la llengua chinenca que poguera aplegar a eliminar l'us dels caràcters chinencs. Durant la V Sessió de l'I Assamblea Popular Nacional açò va ser emfatisat pel propi primer ministre chinenc Zhou Enlai, en un discurs en el que va establir els objectius bàsics de la política llingüística enaltint la promoció del mandarí i la simplificació de caràcters i declarant que el hanyu pinyin solament tindria una funció auxiliar:

En primer lloc, deu dir-se clarament que el «model fonètic del chinenc» (hànyǔ pīnyīn fāng'àn) ha d'utilisar-se per a l'anotació fonètica dels caràcters i per a promoure el mandarín estàndar (pǔtōnghuà). En cap cas s'utilisarà com a sistema d'escritura fonètic en substitució dels caràcters.

Zhou Enlai, discurs davant la Conferència Consultiva Política del Poble, 10 de giner de 1958

A partir d'eixe moment el nou sistema, el nom del qual s'abrevia per lo general com hanyu pinyin o simplement pinyin, va reemplaçar a l'antic zhuyin fuhao en els materials escolars en els que s'ensenyava la llectura en les escoles primàries. Aixina mateix, els diccionaris publicats en la China continental varen passar a ordenar els caràcters chinencs segons l'orde alfabètic de les transcripcions pinyin. En l'àmbit de l'us públic, es va fer obligatori per llei que les etiquetes dels productes comercials utilisaren el pinyin junt als caràcters. D'eixa manera, es promovia el coneiximent de l'ortografia fonètica i es facilitava la llectura a les persones que no hagueren alcançat una alfabetisació satisfactòria en la llectura dels caràcters.

Durant l'época de la Revolució Cultural (1966 - 1976), el pinyin va caure en descrèdit. Els guàrdies rojos, defensors de l'ortodòxia maoísta, varen recolzar en entusiasme la simplificació de caràcters, pero no l'us de l'alfabet llatí, que veen com a impropi de la cultura chinenca. Açò va conduir a una reducció en l'us públic del pinyin.

Despuix del decés de Mao Zedong, en el final definitiu de la Revolució Cultural i la encarcelació de la Banda dels Quatre, tornaria a potenciar-se el coneiximent del pinyin, encara que ya mai es tornaria a propondre l'idea de que poguera aplegar a substituir a l'escritura en caràcters. És en esta época quan el pinyin va passar a ser utilisat per a la transcripció de noms de persones i llocs en llengües occidentals. El 26 de setembre de 1978 s'aprovava la llei per la que el pinyin passava a utilisar-se per a transcribir a l'alfabet llatí els noms de llocs i de persones. Fins a llavors, els texts en llengües estrangeres publicats en la pròpia China havien seguit utilisant les transcripcions Wade-Giles, com «Mao Tse-tung» o «Teng Xiao-p'ing», aixina com les grafies postals per a les províncies i ciutats de China. A partir d'eixe moment, les publicacions en llengües estrangeres de la República Popular varen passar a utilisar les grafies pinyin en tots estos casos. «Mao Tse-tung» va passar a ser «Mao Zedong» i la capital «Pequín» es va convertir en «Beijing» en tots els texts publicats en China en llengües com l'anglés o l'espanyol. Ademés de normativizar el seu us intern, l'Estat chinenc va promoure l'adopció del pinyin com a estàndart internacional. Ya en setembre de 1977 les Nacions Unides havien recomanat l'us del pinyin per als topònims chinencs i el 15 de juny de 1979 les Nacions Unides adoptaven el pinyin com a única norma de transcripció de topònims i antropónimos chinencs en totes les publicacions d'este organisme internacional. L'1 d'agost de 1982 s'aprovava el document ISO-7098, en lo que l'Organisació Internacional per a l'Estandardisació (ISO) establia una norma internacional per al pinyin.

Sobre les seues característiques, el sistema pinyin fa un us més extens de les consonant de l'alfabet llatí que atres sistemes com el Wade-Giles. La diferència entre consonant aspirades i no aspirades, indicada per mig d'un apòstrof en Wade-Giles, s'expressa per mig de parells de consonant diferents com a d/t, b/p i g/k. Les lletres j, q i x s'utilisen per a les consonant palatals, que solament poden anar seguides de les vocals i i ü i que es tractaven com alòfons d'atres consonant en sistemes com el gwoyeu romatzyh o , en el cas de la j i la q, el Wade-Giles. Una atra característica del sistema consistix que vocals i i o s'escriuen yi i wu quan formen sílabes completes. Aixina mateix, estes dos vocals i i o es transformen en i i w en posició inicial de diptongo, de modo que iou s'escriu you, uei s'escriu wei i uen s'escriu wen. La vocal ü s'escriu yu quan forma sílaba per sí sola i el diptongo üe s'escriu com yue. Este us de la i i la w servix per a evitar ambigüitat respecte als llímits silàbics en paraules com rènwù o mǎiǐ. Quan són les lletres a i o les que apareixen en posició inicial, l'absència de consonant s'indica per mig d'un apòstrof, únicament quan la sílaba va unida a la precedent, tal com ocorre en noms com «Xi'an» o «Tian'anmen». Ademés, les combinacions «iou», «uei» i «uen» (you, wei i wen com a sílabes completes) se simplifiquen com «iu», «ui» i «un» quan seguixen a una consonant, de modo que s'escriu, per eixemple, liu en lloc de liou, dui en lloc de duei, i sun en lloc de suen. Ademés, la vocal ü (yu com a sílaba completa, similar a la ü alemana o a la o francesa) pert també la diéresis per convenció gràfica quan seguix a les consonant palatals j, q i x, de modo que s'escriu yu, ju, qu i xu en lloc de yü, jü, qü i xü. Esta simplificació de la diéresis és possible degut a que la vocal o (com en la sílaba wu) no apareix mai darrere de i, j, q i x, pero deu recordar-se que la pronunciació correspon sempre a ü en estos casos.

el jyutping

Artícul principal → Jyutping.

La transcripció del chinenc en Taiwan

Al final de la guerra civil chinenca en 1949, l'administració del règim nacionaliste del Kuomintang i el seu líder Chiang Kai-shek es varen refugiar en l'illa de Taiwan, a on s'ha mantingut l'antic règim chinenc. Esta situació d'independència de facto de l'illa de Taiwan front al règim comuniste de la China continental ha fet que Taiwan s'haja mantingut al marge de la política llingüística de la República Popular. Les autoritats de la República de China en la seua nova realitat geogràfica taiwanesa varen continuar la política oficial de promoció del mandarí pero varen rebujar per complet la simplificació de caràcters que es va portar a terme en el continent chinenc. Pel que fa a la transcripció del chinenc, el zhuyin fuhao o bopomofo s'ha mantingut com a sistema oficial per a l'anotació fonètica dels caràcters chinencs en diccionaris i llibres de text. Encara hui en dia els chiquets en Taiwan continuen deprenent a llegir el mandarí per mig dels símbols del bopomofo.

Pel que fa a la transcripció a l'alfabet llatí, les autoritats han optat per lo general per una política poc intervencionista. Els noms de persona en Taiwan es transcriben segons l'elecció de cada persona. Molts taiwanesos utilisen la transcripció Wade-Giles del seu nom, com l'antic president Chiang Ching-kuo, mentres que uns atres utilisen l'antic sistema oficial gwoyeu romatzyh, com l'actual president Ma Ying-jeou. També, de la mateixa manera que ocorre en Hong Kong, és habitual l'adopció de noms de pila anglesos, com en el cas del líder del Partit Democràtic Progressiste Frank Hsieh, que utilisa el nom anglés «Frank» junt a la transcripció Wade-Giles del seu llinage.

La qüestió del respal oficial d'un sistema de transcripció llatí ha donat lloc a controvèrsia a lo llarc dels anys. Despuix de 1949, es va mantindre l'estatus oficial del gwoyeu romatzyh, encara que el seu us es va restringir a alguns manuals de llengua chinenca per a estrangers. Per la dificultat d'este sistema, en la seua complexa ortografia tonal, en 1986 es va adoptar una versió modificada d'eixe sistema que eliminava l'ortografia tonal, adoptant signes diacrítics per als tons com en el hanyu pinyin. A este sistema se li va denominar Símbols fonètics del mandarí II (MPS II, en sigla anglesa), puix es considerava un segon estil de transcripció complementari del principal, que era el zhuyin fuhao. El MPS II va aplegar a utilisar-se en alguns diccionaris, sempre junt al zhuyin fuhao, pero va ser reemplaçat en l'any 2002 per un nou sistema llatí oficial: el tongyong pinyin. L'adopció d'este sistema ha estat rodejada de controvèrsia. La crítica principal que se li ha fet és que l'adopció internacional del hanyu pinyin promogut per China condena a la irrelevancia a qualsevol sistema alternatiu taiwanés. L'introducció del tongyong pinyin ha estat molt vinculada al Partit Democràtic Progressiste i a l'administració del president Chen Shui-bian, fins a l'any 2008 en el poder. Pel contrari, el partit Kuomintang ha optat per l'us del hanyu pinyin en les zones baix la seua administració, com la capital Taipéi, a on tradicionalment ha controlat l'alcaldia.

Vore també

• Anex: Taula comparativa de sistemes de transcripció del chinenc
• Reforma dels caràcters chinencs

Bibliografia

Publicacions en paper,

Internet

Enllaços externs

• pinyin. info Pinyin. info Pàgina en abundant informació sobre el pinyin i la romanisació del chinenc (en anglés).
• proel. org/mundo/chino. htm Història de la llengua chinenca: Proel
• chinoesfera. com/ Radi en Internet per a deprendre chinenc mandarí: Chinoesfera
• archive. org/web/20141216212603/http://blabi. com/ Recursos per a deprendre chinenc - diccionari, fonts, fonètica, flashcards, tests interactius
• mdbg. net/chinese/dictionary? page=worddictbasic Diccionari Anglés-Chinenc, Chinenc-Inglés: MDBG