Anar al contingut

Fanqie

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lliure del chiquet emperador Puyi. Vist en l'exhibició en la Ciutat Perduda, Beijing, China. (La pàgina exposta explica com pronunciar les lletres llatines)

El Fanqie (Plantilla:Zh-cp) és un sistema de notació fonètica de la llengua chinenca, que es va utilisar des de l'época final de la dinastia Han[1] (III) fins a l'época contemporànea.[2] El sistema es basa en un subconjunt reduït de caràcters chinencs, utilisat en valor purament fonètic per a representar la llectura dels caràcters (que fonèticament corresponen sempre a una única sílaba). El fanqie va ser el sistema utilisat durant sigles per lexicógrafos i comentaristes per a indicar la llectura correcta de caràcters difícils o poc comuns en diccionaris i comentaris de texts clàssics. En el XX, este sistema de representació fonètica va caure en desús en ser remplazado per atres sistemes més precisos, com el gwoyeu romatzyh, el latinxua sense wenz, el bopomofo o el hanyu pinyin, este últim el més estés en l'actualitat i oficial en la República Popular China.

Història

[editar | editar còdic]

El fet de que l'escritura chinenca no siga en general fonètica ha plantejat des de l'antiguetat la necessitat d'idear maneres de representar la pronunciació dels caràcters. Aixina, per eixemple, en escrits antics poden aparéixer térmens o noms propis poc comuns, aixina com caràcters la llectura dels quals pot variar segons el context. Açò fa que en els texts clàssics acompanyats d'anotacions posteriors el comentariste tinga en freqüència que indicar al llector la pronunciació correcta dels caràcters difícils. En els texts més antics açò es feya simplement per alusió a caràcters homòfons més senzills, método que, ademés del seu evident circularidad, requeria el coneiximent del caràcter utilisat com a referència.[3] El sistema fanqie sorgix durant l'época de la dinastia Han Posterior com un refinament en que la sílaba es dividia en dos parts: un component inicial i una rima o part final. Esta divisió de la sílaba permetia aprofitar la combinatoria per a expressar la notació fonètica en un número relativament chicotet de caràcters.

El nom fanqie és la yuxtaposició dels caràcters fǎn (反; "invertir", "opost") i qiè (切, "tallar"). Estos dos térmens s'utilisaven de manera intercanviable com a afegitó al parell de caràcters que marquen la pronunciació, delimitant aixina la representació fonètica. L'orige d'este us no està clar, pero el fet de que estos dos caràcters s'utilisaren en esta funció de delimitadors de la transcripció va dur a que la combinació de les dos morfemes acabara donant nom al propi sistema de notació fonètica.

El sistema es va popularisar en els diccionaris de rimes que arreplegaven la pronunciació dels caràcters, molt en especial en l'històric Qieyun, completat per Lu Fayan en l'any 601 i que es convertiria durant varis sigles en l'obra cim de referència normativa sobre la llectura correcta dels caràcters en la llengua culta. La pronunciació dels caràcters expressada en forma de fanqie seria reproduïda en moltes reedicions i ampliacions del Qieyun, com el famós Guangyun de l'any 1008.

Estructura

[editar | editar còdic]

Per a indicar la pronunciació d'un caràcter chinenc segons el método fanqie s'escriuen dos caràcters que indiquen, respectivament, el sò inicial i la part final (rima), seguits de qualsevol dels dos caràcters fǎn o qiè. Aixina, prenent un eixemple del Qieyun, la llectura del caràcter 東 (la pronunciació del qual en mandarín modern es representa com a dōng en el sistema actual pinyin) es representa com 德紅反 (done - hóng fǎn). A pesar dels molts sigles transcorreguts, en la transcripció actual del mandarín pot vore's que la consonant inicial de 東 coincidix en la del caràcter 德, mentres que la seua vocal i consonant final coincidix en la de 紅. L'equivalència hauria segut major en el chinenc parlat fa més d'un mileni i, de fet, les transcripcions fanqie del Qieyun varen ser una de les ferramentes més útils en la reconstrucció de la fonologia del chinenc mig que es va parlar en el passat, i que va ser objecte d'investigació en el treball pioner del sinólogo suec Bernhard Karlgren.[4]

Vore també

[editar | editar còdic]
  1. Fuller (2004), p. 86 i Pulleyblank (1995), p. 5.
  2. Ramsey (1987) diu que s'utilisa encara en l'edició taiwanesa del diccionari enciclopèdic Cíhǎi (辭海).
  3. Ramsey (1987), p. 118
  4. Karlgren (1954).

Referències

[editar | editar còdic]