Latinxua sense wenz

El latinxua sense wenz (chinenc: 拉丁化新文字, pinyin: lādīnghuà xīn wénzì, lliteralment "nova escritura latinizada") va ser un sistema de romanisació (transcripció al alfabet llatí) del chinenc mandarí, desenrollat inicialment en l'Unió Soviètica en 1929. El latinxua sense wenz incorpora moltes traces que serien adoptats posteriorment en el sistema hanyu pinyin, utilisat en l'actualitat. Per eixemple, l'us de lletres com la c i la z o els dígrafs ch i zh és igual que en l'us actual en hanyu pinyin. En este sentit, el latinxua sense wenz és el precursor directe del hanyu pinyin.

Eixemplar del periòdic Dazhung bao, de 1932, escrit íntegrament en latinxua sense wenz

A diferència d'atres sistemes de romanisació del chinenc, com el Wade-Giles, la finalitat del qual era únicament representar en alfabet llatí els sons del chinenc per a la transcripció de noms i térmens en llengües europees, el latinxua sense wenz va ser promogut com un nou sistema d'escritura estàndar del chinenc, impulsat per intelectuals reformistes que desijaven l'abolició dels caràcters chinencs i la seua substitució per un sistema d'escritura fonètic.

Història

El desenroll del latinxua sense wenz està estretament lligat a la figura de Qu Qiubai (Ky Kiubai, en latinxua sense wenz), membre del Partit Comuniste de China que va aplegar a ser líder d'este partit i que va residir durant un temps en l'Unió Soviètica.

La primera versió del sistema va ser desenrollada de manera conjunta per Qu Qiubai i el llingüiste rus V.S. Kolokolov. En 1930 se'ls va unir A. A. Dragunov. El sistema seria millorat per una comissió de l'Institut Oriental de l'Acadèmia de Ciències de Leningrado. A diferència d'atres sistemes de romanisació del chinenc, el latinxua sense wenz no es llimitava a una transcripció del mandarí estàndar, sino que pretenia ser aplicable als diferents dialectes chinencs. Per esta raó, varen existir fins a tretze versions del sistema.

En l'Unió Soviètica es varen aplegar a publicar llibres en chinenc escrits completament en latinxua sense wenz, dirigits a la comunitat chinenca d'unes 100 000 persones. Més alvance, el sistema seria utilisat en zones del nordest de China, inclosa Pequín, llavors cridada Beiping, en a on es varen editar llibres en este sistema.

A Qu Qiubai se li atribuïx també haver falcat el terme pǔtōnghuà (普通話), "parla comuna", com a denominació per a la llengua chinenca estàndar que, en la seua visió reformista, devia apartar-se de les influències del chinenc clàssic per a reflectir la llengua del poble. Estes idees reformistes de Qu Qiubai serien recolzades per atres intelectuals chinencs, com Lu Xun, que veen en el sistema d'escritura tradicional i en l'us cult de la gramàtica i lèxic del chinenc clàssic un impediment per al desenroll econòmic i social de China. Anys despuix de la mort de Qu, moltes d'estes idees varen ser aplicades pel Partit Comuniste de China despuix de la seua victòria en la guerra civil chinenca i la proclamació de la República Popular China. A la forma estàndar del mandarí se li va passar a cridar pǔtōnghuà, en detriment del nom guóyǔ (國語, "llengua nacional") que havia utilisat l'Estat republicà i que encara s'utilisa en Taiwan. Encara que el latinxua sense wenz va ser abandonat, el sistema hanyu pinyin desenrollat per un comité per a la reforma de la llengua en els anys 1950 es va basar en gran mida en el sistema de Qu Qiubai, i durant algun temps es va especular en l'idea de que aplegara a reemplaçar als caràcters chinencs com a sistema d'escritura estàndar, idea que no seria rebujada per complet fins a 1986.

Característiques

El latinxua sense wenz va existir en una varietat de versions en la finalitat de cobrir els diferents dialectes del chinenc. La forma més estesa presentava ya característiques similars a les del hanyu pinyin, que es va desenrollar posteriorment. Per eixemple, el sò representat per ts en el sistema Wade-Giles es representava en latinxua sense wenz com z i c per a les versions no aspirada i aspirada respectivament. Per la seua banda, les consonant palatals que en hanyu pinyin es transcriben com a x, j i q no tenien una representació pròpia sino que recorrien a les consonants x, g i k utilisades també per als sons que en hanyu pinyin es transcriben per h, g i k. Note's que açò no supon cap ambigüitat ya que la terna de palatals poden considerar-se alòfons d'estos sons al no aparéixer mai seguits de les mateixes vocals. Ademés, el latinxua sense wenz marcava la cridada "rima buida", com en les sílabes ci i zi (en hanyu pinyin), per mig de l'absència de vocal, de modo que s'escrivia simplement c o z, per eixemple, en estos dos casos.

Una de les peculiaritats més cridaneres i controvertides d'este sistema residix en el fet de que no recorria a cap marca per a indicar els tons. El chinenc és una llengua tonal en la que cada sílaba pot adoptar diferents entonament distintius. No obstant, Qu Qiubai i els demés creadors del sistema pensaven que el context era suficient per a deduir el to correcte de cada sílaba. Est és un de les traces més controvertides del sistema, puix els tons en chinenc tenen un valor distintiu similar al que poden tindre les vocals en les sílabes. Esta característica està també associada a l'idea del latinxua sense wenz no com un mer instrument per a representar inequívocament els sons del chinenc, sino com un autèntic sistema d'escritura que devia ser pràctic. També per açò, el sistema respectava la grafia llatina original dels extranjerismes d'orige occidental. Eixa és la raó per la que el terme latinxua ("latinisat") en el nom del propi sistema s'escrivia respectant la forma original del terme latin en lloc de la seua llectura chinenca lading (拉丁).

Vore també

• Sistemes de transcripció del chinenc

Referències

Enllaces externs

• Informació en pinyin.info Inclou enllaços en texts originals en latinxua sense wenz (en anglés i chinenc).

Bibliografia

• Norman, Jerry, Chinese, Cambridge Language Surveys, Cambridge University Press, Cambridge, 1988 (ISBN 0-521-29653-6).
• Ping Chen, Modern Chinese. History and Sociolinguistics, Cambridge University Press, Cambridge, 1999 (ISBN 0-521-64572-7).