Anar al contingut

Expansió de Macedònia baix Filipo II

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Expansió de Macedònia baix Filipo II

Baixe el regnat de Filipo II de Macedònia (359-336 a. C.), Macedònia, inicialment en la perifèria de la política grega durant el periodo clàssic, va aplegar a dominar a l'antiga Grècia en el lapsus de sol 25 anys, en gran part gràcies a la personalitat i les polítiques del seu rei.[1] Ademés d'utilisar efectivament a la diplomàcia i a les aliances matrimonials d'estat per a conseguir els seus objectius polítics, Filipo II va ser responsable de reformar l'antic eixèrcit macedonio i convertir-ho en una força de combat efectiva. La falange macedonia es va convertir en el sagell de l'eixèrcit macedonio durant el seu regnat i el subsegüent periodo helenístic. El seu eixèrcit i els seus ingeniers també varen fer un us extensiu dels màquines de sege.

Bust d'un desconegut, possiblement de Filipo II de Macedònia. Còpia d'época romana d'un original del periodo helenístic, expost en la Gliptoteca Ny Carlsberg.[2]

Macedònia durant el regnat de Filipo II va estar al principi preocupada per les guerres en els ilirios i els tracios. El liderage dels enemics tracios de Filipo era eixercit pel governant Cersobleptes, que va poder haver coordinat una aliança temporal en Atenes. En una série de campanyes que es varen estendre des de l'any 356 fins al 340 a. C., Filipo II va conseguir finalment sometre a Cersobleptes com a vassall tributari, conquistant gran part de Tracia en el procés i fundant allí noves ciutats com Filipos i Filipópolis (la moderna Plovdiv, Bulgària). Filipo també va lluitar contra el rei ilírico Bardilis, que amenaçava a la pròpia Macedònia, i contra Grave i Pleurato en Iliria (ubicada en l'actual Albània). Finalment, Filipo II va fer campanya contra la ciutat-estat d'Atenes i els seus aliats en la regió del Egeo, aixina com contra Tebas despuix del decliu de la seua hegemonia en la Grècia continental. En la defensa de la Lliga Anfictiónica de Delfos i junt en la Lliga de Tesalia, Macedònia es va convertir en una peça clau de la tercera guerra sagrada (356-346 a. C.), derrotant als focidios, comandados per Onomarco, en la batalla del Camp de Safrà en el 352 a. C. Mentres es preparava per a llançar un assalt directe a Atenes en el 346 a. C., el rei macedonio es va reunir en una embaixada ateniense que va organisar un tractat de pau conegut com la Pau de Filócrates. Com a resultat, Macedònia i Atenes es varen convertir en aliats, pero Atenes es va vore obligada a renunciar els seus reclams sobre la ciutat d'Anfípolis (en l'actual Macedònia Central).


La Pau de Filócrates finalment es va trencar quan es varen reiniciar les hostilitats entre Atenes i Macedònia. Demóstenes, un estadiste ateniense que va anar parcialment responsable de l'ingenieria del tractat de pau, va pronunciar una série de discursos animant als seus compatriotes atenienses a opondre's a Filipo II. El hegemonia macedonia sobre Grècia es va assegurar en la seua victòria sobre un eixèrcit de coalició grec dirigit per Atenes i Tebas, en la batalla de Queronea en l'any 338 a. C. A raïl d'això es va establir la federació d'estats grecs coneguda com la Lliga de Corinto, que va dur a estos antics adversaris grecs i a uns atres a una aliança formal en Macedònia. La Lliga de Corinto va elegir a Filipo com a estratega (és dir, comandant en cap) per a una invasió planificada de l'imperi aqueménida de Pèrsia. No obstant, Filipo va ser assessinat ans que poguera escomençar la campanya, tasca que en canvi va recaure en el seu fill i successor, Alejandro Magne.

Antecedents

Grècia a principis del IV

Artícul principal → Hegemonia espartana.
Artícul principal → Hegemonia tebana.


Despuix de la guerra del Peloponeso, la ciutat-estat d'Esparta havia segut capaç d'impondre una hegemonia sobre el cor de la Grècia clàssica —el Peloponeso i la Grècia continental al sur de Tesalia—, ya que els estats d'esta zona s'havien vist greument debilitats per la guerra. Este estat de coses no era ben tolerat per moltes de les ciutats-estat gregues, que tradicionalment havien segut feroçment independents, i va conduir directament a la guerra de Corinto de 395-387 a. C.[3] Esparta va eixir d'este conflicte en la seua hegemonia intacta, encara que solament com a resultat de l'intervenció persa, que va conduir a la cridada Pau del Rei.[4] No obstant, s'havia demostrat la fragilitat del domini espartano[4] i en la següent década, els tebanos es rebelarien contra Esparta.[5] Els espartanos varen ser incapaços de sofocar en èxit el tumult, lo que va dur a l'independència de facto dels tebanos.[5] Despuix, despuix de varis anys de conflicte intermitent, els tebanos es varen enfrontar finalment als espartanos en una batalla oberta en Leuctra (371 a. C.), i baix el liderage d'Epaminondas infligieron una derrota sense precedents a l'eixèrcit espartano, matant en el procés al rei espartano Cleómbroto I.[6][7]


Despuix d'esta victòria, Epaminondas va invadir el Peloponeso en el 370 a. C. i va escomençar a desmantellar les bases del domini espartano. El poder espartano es basava en el treball forçat dels ilotes de Mesenia, lo que va permetre a tota la població masculina espartana dedicar-se a la guerra.[8] Este sistema d'entrenament militar centrat havia permés anteriorment a Esparta eixercir un poder desproporcionado sobre la seua chicoteta població. No obstant, despuix de les seues pèrdues en Leuctra, els espartanos no varen poder resistir l'invasió de Epaminondas, i est va marchar cap a Mesenia i va lliberar als ilotas, paralisant aixina permanentment a Esparta.[8][9] Els tebanos varen escomençar llavors a estendre la seua influència sobre Grècia, reemplaçant efectivament el hegemonia espartana per la seua pròpia.[10][11] Els generals tebanos Pelopidas i Epaminondas varen fer campanya per tota Grècia durant els següents 9 anys per a fomentar el poder i l'influència dels tebanos.[11] En el 362 a. C., la quarta invasió de Epaminondas al Peloponeso, que va alcançar el seu clímax en la batalla de Mantinea, va dur a casi tots els estats de Grècia al conflicte, d'un costat o de l'atre.[12] Encara que els tebanos i els seus aliats varen eixir victoriosos en Mantinea, Epaminondas va ser assessinat i les pèrdues dels tebanos varen ser quantioses. Jenofonte, resumint el seu relat de Mantinea, sugerix que:


Els anys de conflicte que varen resultar dels intents dels tebanos per reorganisar Grècia havien deixat a gran part del país agotat i cansat de la guerra; per lo tant, es va concloure una pau general (excloent solament a una recalcitrante Esparta) entre tots els estats de Grècia despuix de Mantinea. En la mort de Epaminondas i la significativa pèrdua de mà d'obra en Mantinea, els tebanos varen tornar a la seua política defensiva més tradicional i, en pocs anys, Atenes els havia reemplaçat en el cim del sistema polític grec i l'influència dels tebanos es va desvanir ràpidament en el restant de Grècia.[13] Varen ser els atenienses, i el seu Segona Lliga, els qui serien els principals rivals de Macedònia pel control de les terres del nort del Egeo, i un tema important durant el periodo va ser l'estat de guerra regular entre Macedònia i Atenes.[14]

El hegemonia tebana; blocs de poder en Grècia en la década anterior al 362 a. C.

El adveniment de Filipo

Artícul principal → Filipo II de Macedònia.

En el 360 a. C., l'eixèrcit macedonio baix Pérdicas III havia segut derrotat en batalla per la tribu dels dardanios de Iliria; Pérdicas i 4000 soldats havien mort. Els ilirios es preparaven per a invadir Macedònia; mentrestant, els peonios assolaven el territori macedonio, els tracios es preparaven per a invadir en apoyo del pretenent Pausanias, de la mateixa manera que els atenienses, en apoyo de un atre pretenent, Argeo.[15] En resum, Macedònia es trobava en una atra de les seues crisis periòdiques.[16]


El hereu nominal de Pérdicas, el seu fill Amintas IV, era en eixe moment encara un chiquet. Filipo, l'únic fill supervivent d'Amintas III, era el candidat obvi per a governar Macedònia i va ser aclamat per l'eixèrcit, provablement com a rei.[17] També és possible que inicialment fora aclamat com regente del seu nebot Amintas IV, i més vesprada va usurpar el tro, encara que de ser aixina, no va perjudicar a Amintas.[17] De qualsevol manera, Filipo II es va convertir en rei en l'any 359 a. C., i va escomençar a intentar enèrgicament salvar a Macedònia de la destrucció.[18]

Recuperació de Macedònia (359-358 a. C.)

La reconstrucció de l'eixèrcit

Artícul principal → Eixèrcit macedonio.
Pintura que representa un soldat que du el linotórax, procedent de la Tomba del juí de Mieza en Emacia, del IV o III a. C.

Les primeres prioritats de Filipo eren reconstruir l'eixèrcit macedonio i restaurar la moral de l'eixèrcit i del poble. Va celebrar una série d'assamblees en el poble macedonio, i "exhortant-los en discursos eloqüents a ser hòmens, els va alçar la moral".[19] Reentrenó exhaustivament als seus hòmens en noves tàctiques i equips. En particular, va instigar l'us de la formació de falanges per part de l'infanteria macedonia, i va equipar a les tropes en piques de 6 metros de llarc, la sarissa, en contrast en la llança de 2-3 metros, doru, utilisada pels hoplitas grecs.[19]

Diplomàcia

Al mateix temps, Filipo es va involucrar en una intensa activitat diplomàtica. Va sobornar a Berisades, fill del rei tracio Cotis, per a que retirara el respal dels tracios a Pausanias, i aixina va evitar l'invasió tracia.[16][18][19] D'igual modo, va comprar als peonios en regals a canvi de que es retiraren de Macedònia[16][19] És possible que Filipo també concloguera un tractat en el rei de Dardania, Bardilis I, entregant possiblement grans parts de Macedònia a canvi de la pau. Encara que no queda cap evidència de tal tractat, el fet de que els ilirios no seguiren en el seu alvanç victoriós a pesar de la debilitat de Macedònia és un indici de que es va aplegar a algun acort.[18] Filipo també es va casar en la filla (o neboda) de Bardilis, lo que pugues haver format part del tractat.[18] En qualsevol cas, la diplomàcia de Filipo va donar a Macedònia un respir i temps per a recuperar-se.

La batalla de Metone

Els veïns de Macedònia en l'antiguetat

Filipo es va donar conte de que l'única intenció del respal ateniense a Argeo era recuperar Anfípolis, lo que esperaven fer en colocar a Argeo en el tro.[16][18][19] Per lo tant, Filipo va retirar la guarnició macedonia de Anfípolis i la va declarar autònoma, per a socavar el propòsit del respal ateniense a Argeo.[16][18]


L'expedició ateniense, dirigida per Mantias, va desembarcar en Metone, en la costa macedonia, en 3000 tropes mercenàries.[16] Mantias es va negar a abandonar Metone, per lo que Argeo va conduir les tropes a l'antiga capital macedonia d'Egas, en l'esperança de que la població ho declarara rei,[16][19] pero els habitants de Egas no varen mostrar cap interés en fer-ho, per lo que Argeo va retornar a Metone. En el camí, va ser atacat i derrotat en batalla per Filipo, morint molts dels mercenaris atenienses i sent el restant duts captius.[16][19] Segons Diodoro, esta victòria va fer molt per a restaurar la moral de l'eixèrcit macedonio, i va donar als soldats ànim per a les batalles venidores.[19] Havent derrotat l'última amenaça immediata a Macedònia, Filipo va tornar a la diplomàcia. Va lliberar immediatament als presoners atenienses i va enviar embaixadors a Atenes. Estava dispost a abandonar tota reclamació a Anfípolis, i açò, junt en el tractament dels presoners atenienses, va persuadir als atenienses a fer la pau en ell.[16][20]

Peonia i Iliria

A l'any següent (358 a. C.), Filipo es va enterar de que el rei de Peonia, Agis, havia mort. Aprofitant el seu desorde polític i la transició de poder, Filipo va marchar en el seu eixèrcit a Peonia, a on va derrotar als peonios. Després va obligar a la tribu a jurar llealtat a Macedònia.[16][20]

Filipo va poder ara tornar-se cap als ilirios, que seguien ocupant gran part de la part alta de Macedònia (tant si s'havia acordat algun tipo de tractat com si no).[16][20] Elimia i Eordia havien segut provablement els únics principats lleals al regne macedonio durant l'invasió iliria.[21] Per un atre costat, Lincestis estava governat per una dinastia competidora relacionada en el tro macedonio (i provablement en la mare de Filipo, Eurídice) i atres districtes de l'Alta Macedònia tenien vínculs en potències estrangeres. Pelagonia era un aliat tradicional d'Atenes en l'Alta Macedònia[21] mentres que Lincestis, Oréstide i Tinfea tenien vínculs en el regne moloso i Epiro.[22][21] Tots ells varen gojar baix l'amenaça ilírica i peonia d'una oportunitat per a desafiar al poder central i molts estaven ara baix el hegemonia de Bardilis.[21]

Filipo va celebrar una assamblea de l'eixèrcit, va reunir una força de 10 000 hòmens i 600 de cavalleria i va marchar a Iliria.[20] Filipo també s'havia casat en Fila de Elimia, assegurant una aliança en un principat de l'Alta Macedònia reputat per la seua cavalleria.[23] Bardilis, en enterar-se dels preparatius, va enviar embaixadors a Filipo, proponent la pau sobre la base del statu quo. Filipo va rebujar açò, insistint que els ilirios devien retirar-se completament de Macedònia, per lo que Bardilis es va preparar per a la batalla, reunint 10 000 hòmens i 500 cavalls, segons Diodoro.[20]

Diodoro conserva l'únic relat de la batalla, que Beloch va sugerir que va poder haver tingut lloc prop de Monastir.[24] Diu que:

Quan els eixèrcits es varen acostar i en gran tamborinada es varen enfrontar en la batalla, Filipo, al mando de l'ala dreta, que consistia en la flor i nata dels macedonios que servien a les seues órdens, va ordenar a la seua cavalleria que passara per les files dels bàrbars i els atacara pel flanc, mentres que ell mateixa, caent sobre l'enemic en un assalt frontal, va escomençar un amarc combat. Pero els ilirios, formant-se en una plaça, varen entrar valientement en la lluita. I al principi, durant molt temps, la batalla va estar equilibrada per la gran valentia mostrada per abdós bandos, i com molts varen morir i uns atres varen ser ferits, la fortuna de la batalla va vacilar primer en un sentit i després en l'atre, sent constantment influenciada per les valerosas accions dels combatents; pero més vesprada, quan els ginets varen alvançar pel flanc i la retaguàrdia i Filipo en la flor de les seues tropes va lluitar en verdader heroísmo, la massa dels ilirios es va vore obligada a fugir ràpidament. Diodoro Sículo[20]

Segons Diodoro, uns 7000 ilirios varen morir en la batalla.[20] Els ilirios es varen retirar de Macedònia i varen demandar la pau. Despuix d'esta campanya, Filipo va establir la seua autoritat en l'interior fins al llac Ohrid.[25][21][26] No solament varen ser expulsats els ilirios, sino que també el rei Menelao de Pelagonia va ser exiliat a Atenes,[27] deixant a Filipo com a únic senyor en tota l'àrea de l'Alta Macedònia. Açò li va permetre dispondre de tropes d'un major número de hòmens durant el restant del seu regnat.[28][23][29] Algunes zones com Pelagonia varen ser anexionadas directament, mentres que unes atres com la lleal Elimia o les valls més distants varen mantindre la seua autonomia com a vassalls. Filipo va reorganisar l'administració macedonia en districtes o ètnia i va establir un sistema de cavalleria per a mantindre controlada a la noblea macedonia. Baixe eixe esquema, els fills de la noblea macedonia s'incloïen en l'esquadró del rei.[30] Molts dels generals més famosos de Filipo i Alejandro en els anys venidors provenien de la noblea de l'Alta Macedònia.[31]

Filipo també es va guanyar el favor dels epirotas, els seus veïns del suroest, que també havien estat en guerra en els ilirios.[32] A l'any següent, Filipo es va casar en la neboda del rei moloso de Epiro, Myrtale, lo que va poder haver posat la zona fronteriça entre Macedònia i Epiro, Oréstide, baix l'esfera d'influència de Filipo com a part del seu dot.[33]

Al noroest, tribus ilirias com els taulantios o els dardanios havien segut expulsades pero no subyugadas.[32] Al nort, el Estrimón o el Niu eren els llímits de Macedònia pròpiament dits[26] i l'alcanç del control sobre Peonia era més dèbil. Fonts i monedes mostren que els peonios tenien els seus propis reis pero molt provablement baix algun estatus vassall o tributari.[25]

Tesalia

Tant Justino com Diodoro diuen que Filipo també va invadir Tesalia en l'any 358 a. C.[34][35] Alguns anys fins al 370 a. C., Tesalia havia gojat d'un breu ascens en el món grec, despuix de haver-se unificat baix Jasón de Feras, qui va ser nomenat tagós (magistrat principal) de Tesalia. No obstant, Jasón va ser assessinat en el 370 a. C, i el seu fill Alejandro es va convertir en tagós. Alejandro va governar en durea i, per lo tant, atres estats de la Lliga de Tesalia li varen retirar el seu respal, lo que va donar lloc a un conflicte en el que es varen vore envolts tant Macedònia, baix Alejandro II, com finalment Tebas. Este conflicte va terminar en l'any 364 a. C. quan els tebanos varen véncer a Alejandro i varen impondre un acort de pau en Tesalia. No obstant, en el carpiment de Tebas despuix de Mantinea, va continuar el conflicte dins de Tesalia.[36] Alejandro va ser assessinat en el 358 a. C. pels germans de la seua esposa Licofonte i Tisifono, que es varen convertir en tirans en el seu lloc. Segons Diodoro, els Aleuadas, la noble família que dominava la política en la ciutat nortenya de Larisa, s'oponien a estos nous tirans i varen demanar ajuda a Filipo.[35]

Filipo II de Macedònia - una moneda d'argent de tetradracma de Macedònia falcada durant el seu regnat

Encara que Diodoro diu que Filipo va derrotar als nous tirans, Buckler considera més provable que l'aparició de Filipo en escena permetera als Aleuadas negociar un acort de pau en Feras des d'una posició de major força.[37] Sembla que Filipo es va alluntar de l'expedició en noves esposes tant de Larisa (Filina) com de Feras (Nicesípolis, neboda de Jasón), lo que sugerix un acort negociat; certament, com diu Buckler, Filipo es va alluntar de Tesalia en un peu en abdós bandos.[37]

Filipo sembla haver tingut un fort interés per Tesalia des del començ del seu regnat, inclús a pesar dels seus problemes en atres llocs.[37] Hi ha vàries raons provables per a este interés. En primer lloc, i lo més apremiante, Filipo provablement volia prendre el control de la regió fronteriça de Perrebia, tradicionalment partix de Tesalia, en la finalitat d'assegurar la frontera sur de Macedònia.[16] En segon lloc, ya que Larisa controlava les principals rutes nort-sur entre Macedònia i Tesalia, les relacions amistoses en les Aleuadas ajudarien a protegir a Macedònia i donarien a Filipo accés al restant de Grècia.[37] En tercer lloc, Tesalia tenia abundants recursos que Filipo podria explotar a llarc determini:


Resum al 358 a. C.

A través de la seua frenètica activitat des de la seua arribada al tro, Filipo hi havia conseguit apuntalar la situació de Macedònia, derrotant o fent la pau en els antics enemics de Macedònia, mentres assegurava la majoria de les fronteres de Macedònia, i revitalisava i reentrenaba al seu eixèrcit.[16]

Vore també

Referències

  1. ↑ Zacharia 2008, Simon Hornblower, "L'identitat grega en els periodos arcaic i clàssic", pp. 55-58;Associació Conjunta de Mestres Clàssics 1984, pàg. 50-51;Errington 1990, pàg. 3-4;Fine 1983, pàg. 607-608;Hall 2000, p. 64;Hammond 2001, p. 11;Jones 2001, p. 21;Osborne 2004, p. 127;Hammond 1989, pàg. 12-13;Hammond 1993, p. 97;Starr 1991, pàg. 260, 367;Toynbee 1981, p. 67;Worthington 2008, pàg. 8, 219;Chamoux 2002, p. 8;Cawkwell 1978, p. 22;Perlman 1973, p. 78;Hamilton 1974, Capítul 2: La pàtria macedonia, p. Bryant 1996, p. 306;O'Brien 1994, p. 25;Bard 1999, p. 460;Levinson 1992, p. 239;Fox 1986, pàg. 104, 128, 131, 256;Wilcken 1967, p. 22.
  2. ↑ Ukendt. Portræt af Kong Filip II ?, en la pàgina ny-carlsbergfondet.dk (en danés)
  3. ↑ Seager 1994a, pàg. 97–99;Hornblower, Spawforth & Eidinow 2012, "Corinthian War", p. 376.
  4. ↑ 4,0 4,1 Seager 1994b, pàg. 117–119.
  5. ↑ 5,0 5,1 Seager 1994b, pàg. 171–175.
  6. ↑ Diodoro, XV.55.
  7. ↑ Plutarco. Pelópidas, 23; Jenofonte. Helèniques, 6.4.
  8. ↑ 8,0 8,1 Buckley 1996, p. 453.
  9. ↑ Roy 1994, pàg. 207–208.
  10. ↑ Buckley 1996, pàg. 450–462.
  11. ↑ 11,0 11,1 Roy 1994, pàg. 187–208.
  12. ↑ Jenofonte. Helèniques, 7.5.
  13. ↑ Hornblower 2002, p. 259;Buckley 1996, pàg. 462–463.
  14. ↑ Cawkwell 1978, pàg. 69–76.
  15. ↑ Diodoro, XVI.2 [1] archivat en Wayback Machine..
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 Buckley 1996, pàg. 467–472.
  17. ↑ 17,0 17,1 Ellis 1994, p. 730.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Ellis 1994, p. 731.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 Diodoro, XVI.3 [2] archivat en Wayback Machine..
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 Diodorus, XVI.4 [3] archivat en Wayback Machine..
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 King 2017, p. 73
  22. ↑ Hammond 1993, pàg. 132–133
  23. ↑ 23,0 23,1 King 2017, p. 110
  24. ↑ Oldfather, nota sobre Diodoro XVI.4.
  25. ↑ 25,0 25,1 Talbert 2002, p. 63
  26. ↑ 26,0 26,1 Fox 2011, p. 369
  27. ↑ Bosworth, A. B. (1971). Philip II and Upper Macedònia. The Classical Quarterly, 21(1), 93-105.
  28. ↑ Hammond 2001, p. 206
  29. ↑ Fox 2011, p. 368
  30. ↑ King 2017, p. 111
  31. ↑ Fox 2011, p. 368;373
  32. ↑ 32,0 32,1 Ellis 1994, p. 734.
  33. ↑ Griffith 1979, p. 476-478
  34. ↑ Justino, VII.6.
  35. ↑ 35,0 35,1 Diodoro, XVI.14 [4] archivat en Wayback Machine..
  36. ↑ Buckler 1989, p. 14.
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 Buckler 1989, p. 62.

Bibliografia

Antiga

Moderna


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expansió_de_Macedònia_baix_Filipo_II&oldid=1457315»