L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Coronació en Europa

Les cerimònies formals de coronació se celebraven antigament en les monarquies europees.

Coronació del duc Víctor Amadeo II com a rei de Cerdenya en 1720.

Una cerimònia de coronació marca l'investidura formal d'un monarca en el poder real per mig d'una corona. Ademés de la mateixa coronació, la cerimònia pot incloure la presentació d'atres insígnies reals o regalia i atres rituals, com la pren de vots o jurament especials per part del nou monarca, l'investidura i presentació de les insígnies reals, i actes d'homenage per part dels seus súbdits. En certes denominacions cristianes, com el luteranisme i l'anglicanisme, la coronació és un rito religiós.[1][2] Per això, les coronació a l'estil occidental solen incloure l'unció del monarca en oli sagrat, o crisma, com se li sol cridar; el significat religiós d'este ritual seguix eixemples bíblics. La consorte del monarca també pot ser coronada, ya siga simultàneament en ell o en un acte aparte.

El Regne Unit és l'única monarquia europea que encara practica les cerimònies de coronació. Atres monarquies europees les han substituït per cerimònies més senzilles per a commemorar l'ascensió al tro (per eixemple, Noruega i Dinamarca) o mai les han practicat (per eixemple, els Països Baixos i Bèlgica). Hui en dia, la majoria de les monarquies solament exigixen un senzill jurament que deu prestar-se davant el parlament del país.

Coronació per entitat política i país

S'analisen a continuació les distintes cerimònies de coronació que s'han portat a terme, i en alguns països, encara se celebren segons els països acturales. La configuració polític-administrativa ha canviat molt a lo llarc de l'història europea i eixa és la raó per la que peden superpondre's algunes entitats, com l'Imperi bizantí —en Grècia, Albània, Sèrbia, Bòsnia...— o el Sacre Imperi Germànic Romà —en Alemània, Itàlia, Països Baixos, Luxemburc... Primer s'analisen els casos dels antics imperis.

Imperi bizantí

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Sacre Imperi Romà Germànic

Artícul principal → Coronació de l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.
 
La coronació de Carlemany pel papa León III

Des de Carlemany en l'any 800, els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic eren coronats pel papa fins a 1530, quan Carlos V es va convertir en l'últim emperador del Sacre Imperi en ser coronat pel papa, en Bolonya. Posteriorment, fins a l'abolició de l'imperi en 1806, les coronació imperials se celebraven en Fráncfort del meno i eren oficiades pels príncips-electors espirituals, els arquebisbes de Colónia, Magúncia i Tréveris.[N 1] Els governants posteriors simplement es autoproclamaban Electus Romanorum Imperator o «Emperador electe dels romans», sense la formalitat d'una coronació pel pontífex.

Les coronació es varen celebrar en Roma (baix l'autoritat del papa), en Milà (en el Regne d'Itàlia), en Arlés (Borgoña) i en Aquisgrà (Alemània). Si be la cerimònia romana va ser inicialment la més important, va acabar sent eclipsada pel ritual germà. La costum de que els emperadors acodiren a Roma per a ser coronats va ser observada per última volta per Federico III (r. 1440-1493) en 1440; a partir de llavors, solament es va celebrar la coronació germana.[3]

Albània

El rei Zog I, autoproclamado monarca d'Albània, va ser coronat ritualment l'1 de setembre de 1928. El seu parament de coronació incloïa calzones color rosa, espuelas d'or i una corona d'or que pesava uns 3,5 kg.[4] L'únic rei musulmà d'Europa va jurar el jurament constitucional obligatori sobre la Bíblia i el Corán, simbolisant el seu desig d'unificar el seu país.[5] Zog va ser forçat a l'exili pels invasores italians en 1939, i la monarquia va ser abolida formalment en 1945.

Àustria

Erro al crear miniatura:
Coronació de Fernando I en 1838 com a rei de Lombardía-Venècia, en la catedral de Milà.

Els emperadors d'Àustria, que varen governar entre 1804 i 1918, mai varen ser coronats (a diferència dels seus predecessors en el Sacre Imperi Romà Germànic), ya que no es considerava necessària una coronació per a llegitimar el seu govern en eixe país. No obstant, si varen ser coronats en alguns dels regnes del Imperi austríac. Fernando I va ser coronat com rei d'Hongria en la Corona de Sant Esteban en 1830, com rei de Bohèmia en la Corona de Sant Wenceslao en 1836 i com rei de Lombardía i Venècia (en 1815-1866) en la Corona de ferro de Lombardía en 1838.

Despuix del Compromís austrohúngaro de 1867, els emperadors d'Àustria solament varen ser coronats com a reis d'Hongria (de nou en la corona de Sant Esteban): Francisco José I lo va ser en 1867 i Carlos I (com Carlos IV d'Hongria) en 1916.

Bèlgica

 
Prestation de serment de Léopold II, gouache sobre fotografia de Louis-Joseph Ghémar (1865)
Artícul principal → en:Oath of the Kings of the Belgians.

Despuix de la Revolució belga de 1830 a 1831 i el posterior establiment d'un Regne de Bèlgica independent del Regne Unit dels Països Baixos, Leopoldo I i els seus successors mai varen ser coronats en un rito de coronació. Bèlgica no té insígnies reals com a corones (llevat com a emblema heràldic); l'investidura formal del monarca solament requerix un jurament solemne de «acatar la Constitució i les lleis del poble belga, mantindre l'independència del país i preservar el seu territori» davant els membres de les dos cambres del parlament.[6]

Durant l'entronisació de Balduino, un llegislador, Julien Lahaut, va cridar «¡Vixca la República!», pero uns atres ho varen abroncar cridant «¡Vixca el Rei!», mentres tota la cambra es posava en peu per a aplaudir al rei. Lahaut va ser trobat mort una semana despuix. Durant l'entronisació d'Alberto II, un atre llegislador, Jean-Pierre Van Rossem, va cridar «¡Vixca la República, vixca la República europea, viva Lahaut!». Van Rossem també va ser abroncat pels demés, pero no va sofrir el mateix destí que Lahaut.

Bohèmia

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Bòsnia

El primer monarca coronat de Bòsnia va ser Tvrtko I (r. 1353-1391). La seua coronació, celebrada el 26 d'octubre de 1377, va crear el Regne de Bòsnia. Tradicionalment es creïa que Esteban Tvrtko I havia segut coronat en el monasteri de Mileševa pel seu bisbe metropolità,[7] pero ara s'ha propost que ho hauria segut en el monasteri de Mile, a on se celebraven la majoria de les coronació bosnio, en una corona enviada pel rei Luis I d'Hongria.[8][9] La coronació de Tvrtko I va servir d'eixemple per a ritos similars posteriors.[10]

Els detalls de la cerimònia de coronació bosnio no estan clars. L'Iglésia catòlica, l'Iglésia bosnio i l'Iglésia Ortodoxa Oriental competien en Bòsnia, i inclús es desconeix qué clercs varen realisar la coronació. Es considera que l'Iglésia bosnio seria la menys provable d'haver liderat la cerimònia, ya que els seus vells desaprovaven tals rituals. L'aspecte llitúrgic de la cerimònia era important, pero no primordial. Es venerava una corona específica i es considerava indispensable per a una coronació adequada. Els governants destronats devien sometre's a una atra coronació en ser restaurats al tro.[10] La coronació a voltes es retardava, pero els monarques podien eixercir plena autoritat immediatament despuix de la seua elecció.[11]

L'última coronació en Bòsnia va tindre lloc en l'iglésia de Santa María en Jajce, en novembre de 1461. Si ben tots els reis de Bòsnia eren a lo manco formalment catòlics romans, solament l'últim rei, Esteban Prenšević, va ser coronat en l'aprovació del papa i en una corona enviada pel papa Pío II. La coronació va ser realisada pel llegat papal.[9]

Bulgària

 
Coronació del sar Simeon I pel Patriarca Nicholas I Mystikos
Artícul principal → en:Coronation of the Bulgarian monarch.

Els governants del Segon Imperi Búlgar varen ser coronats de la mateixa manera que els emperadors bizantins, mentres que la forma de coronació dels governants del Primer Imperi Búlgar seguix sent desconeguda. La Bulgària moderna va ser una monarquia des de la seua independència en 1878 fins a 1946.

Els reis búlgars hereditaris moderns varen ser proclamats caps d'Estat pel Parlament i ungidos en la Catedral d'Alejandro Nevski en Sofia, pero no varen tindre un ritual de coronació formal conegut semblant al dels països occidentals.[12]

Croàcia

 
Obra d'art que representa la coronació del rei Tomislav de Croàcia.

La dinastia Trpimirović va ser una dinastia croata autòctona que va governar el Ducado de Croàcia, des de 845, i posteriorment el Regne de Croàcia fins a 1091 —el regne va existir 925-1102— en interrupcions per part de la dinastia Domagojević.

El primer monarca de Croàcia va ser el rei Tomislav, coronat en 925. Una nota en les actes del Concili de Split de 925 flama a Tomislav rei «en la província dels croates i en les regions dálmatas» (in prouintia Croatorum et Dalmatiarum finibus Tamisclao rege), i en el cànon 12 del concilie, al governant dels croates se li crida «rei» (rex et proceres Chroatorum).[13] En una carta del papa Juan X, a Tomislav se li crida «rei dels croates» (Tamisclao, regi Crouatorum).[13] Cartes en les que es dia rei a Tomislav es varen conservar en una versió de la Història de Salona del XIII de Tomás el Arcediano.[14]

L'historiografia antiga assumia que Tomislav havia segut coronat en un camp en Duvno (prop de Tomislavgrad), encara que no es conserven registres contemporàneus. Esta conclusió provablement es va extraure de la Crònica del Sacerdot de Duklja, que descriu la coronació del rei Svatopluk (Budimir en una versió posterior de la crònica) i un concili celebrat en un camp en Dalma. Alguns historiadors aduïxen que Tomislav i Svatopluk seríaan la mateixa persona, o que l'autor s'hi hauria va equivocar en el nom del rei.[15]

Entre els governants més destacats de la dinastia Trpimirović es troben Tomislav, Petar Krešimir IV i Demetrius Zvonimir. La casa també va aportar quatre ducs, tretze reis i una reina consorte.

En 1091, l'últim membre de la Casa de Trpimirović, Esteban II, va morir sense deixar hereu. En 1093, la noblea croata va elegir a Petar Snačić com a rei de Croàcia. Petar Snačić va lluitar en la guerra contra l'invasió del rei hongarés i va morir en la batalla de la montanya Gvozd en 1097. Açò va conduir a l'unió personal de Croàcia i Hongria en 1102, que va durar fins a 1527. En la pràctica, Croàcia va ser governada per un ban (un virrey) que generalment pertanyia a una casa noble croata. Es va acordar que cada rei d'Hongria aniria a Croàcia per a una coronació separada com a rei de Croàcia. L'últim rei en ser coronat en Croàcia va ser el rei Andrés II d'Hongria. El seu fill, el rei Bela IV, es va negar a ser coronat en Croàcia en 1235, i la costum va desaparéixer posteriorment.[16][17] Alguns estudiosos afirmen que el pare de Bela IV tampoc va ser coronat mai com a rei de Croàcia.[18]

En 1941, Aimone, quart duc d'Aosta, va ser instalat com a rei per l'Itàlia fascista. Mai es va celebrar una coronació.[18]

Dinamarca

Artícul principal → en:Coronation of the Danish monarch.
 
Coronació de Cristián VIII de Dinamarca, a partir d'un gravat de l'época, 1840.

Les entronisació en Dinamarca es poden dividir en tres tipos distints de rituals: la coronació migeval, que va existir durant el periodo de la monarquia electiva; el ritual d'unció, que va reemplaçar a la coronació en l'introducció de la monarquia absoluta en 1660; i finalment la simple proclamació, que s'ha utilisat des de l'introducció de la Constitució danesa en 1849.

El ritual de coronació (des de 1537) començava en una processó del monarca i del seu consorte cap a la Catedral de Santa María en Copenhague, seguits per les joyes de la corona danesa. El monarca s'assentava davant l'altar, a on jurava governar en justícia, preservar la religió luterana, recolzar les escoles i ajudar als pobres. A continuació, el rei era ungido en la gobanella dreta i entre els muscles, pero no en el cap. Despuix, la parella real es retirava a un recint cobert en una tenda de campanya, a on eren abillats en les seues vestimentes reals, per a despuix retornar i escoltar un sermón, el Kyrie i Gloria, seguits d'una oració i la llectura de l'Epístola.

Despuix de l'Epístola, el rei es va agenollar davant l'altar, a on primer se li va entregar una espasa. Despuix de blandirla i envainarla, el monarca, encara agenollat, va ser coronat pel clero i la noblea, els qui conjuntament varen colocar la diadema sobre el cap del seu sobirà. Es varen presentar el ceptre i el orbe, que despuix varen ser tornats als assistents. La reina va ser ungida i coronada de manera similar, pero solament va rebre un ceptre i no un orbe. A continuació, es va cantar un himne coral, i despuix els recent coronats reis varen escoltar un segon sermón i la llectura del Evangeli, en lo que va concloure el servici.[19]

En 1660, el ritual de coronació va ser reemplaçat per una cerimònia d'unció: el nou rei aplegava al lloc de la coronació ya en la corona posada i era ungido. Este rito va ser abolit en l'introducció de la Constitució danesa en 1849. Hui en dia, la corona de Dinamarca solament s'exhibix en el funeral del monarca, quan yacer sobre el seu ataüt. La exreina Margarita II (r. 1972-2024) i el seu fill, l'actual rei Federico X (regnant des de 2024), no varen tindre una cerimònia formal d'entronisació; l'anunci públic de l'ascensió es va realisar des del balcó del palau de Christiansborg, a on el nou sobirà va ser aclamat pel llavors primer ministre i despuix vitoreado en nou vitores per la multitut.

Espanya

Artícul principal → Cerimònies d'entronisació en Espanya.


Cap monarca d'Espanya ha segut coronat com a tal des d'Isabel I de Castella[20] (1474), Fernando II d'Aragó (1414) i Catalina de Navarra en el seu espós Juan III de Navarra (1494). Juana III de Navarra va ser coronada més tart, en 1555, encara que governava Navarra més allà dels Pirineus. En canvi, el nou monarca presta jurament formal de defendre la Constitució en les Corts.[N 2]

Encara que la corona real espanyola s'exhibix en la cerimònia, mai es coloca realment sobre el cap del monarca. Les coronació castellanes històriques es realisaven en Toledo o en l'iglésia de Sant Jerónimo el Real de Madrit, sent el rei ungido pel arquebisbe de Toledo.[3] El monarca assumia l'espasa real, el ceptre, la corona d'or i la poma d'or, despuix de rebre la seua unció.[3] Les coronació aragoneses es realisaven en Saragossa pel arquebisbe de Tarragona.[21]

Cinc dies despuix de la seua visita a les Corts, el rei Juan Carlos I va assistir a una «missa d'entronisació» en l'iglésia de Sant Jerónimo el Real. Acompanyat per la seua esposa Sofia, va ser conduït baix un dosel fins a un conjunt de trons disposts prop de l'altar major. Despuix de la cerimònia, els reis varen retornar al palau real de Madrit, a on varen saludar al poble des del balcó, varen passar revista a les tropes i varen assistir a un convit formal.

França

Artícul principal → en:Coronation of the French monarch.
Erro al crear miniatura:
Coronació de Luis VIII de França i de Blanca de Castella en Reims en 1223; una miniatura de les Grans Chroniques de France, circa 1450.
 
La coronació de Carlos VII de França

Seguint potser la fòrmula bizantina o visigoda, la cerimònia de coronació francesa cridada Sacre incloïa principalment l'unció del rei. Es va celebrar per primera volta en Soissons en 752 per al rei carolingi Pipino el Breu, en la finalitat de llegitimar la deposición de l'últim dels reis merovingios, elegits per una assamblea de nobles de la família real segons les normes hereditàries. Una segona coronació de Pipino, oficiada pel papa Esteban II, va tindre lloc en la Basílica de Saint-Denis en 754; esta és la primera coronació oficiada per un papa de la que hi ha constància. L'unció servia com a recordatori del batisme del rei Clodoveo I en Reims per l'arquebisbe San Remigio en 496/499, a on la cerimònia es va traslladar finalment en 816 i es va completar en l'us de la Santa Ampolla, trobada en 869 en la tomba del sant. Ya que este flasco de vidre romà, que contenia el bàlsem que devia mesclar-se en el crisma, va anar supostament dut per la coloma del Esperit Sant, els monarques francesos varen afirmar rebre el seu poder per dret diví.

El ritual de coronació francés era similar a l'utilisat en Anglaterra, des de 925 i sobretot en 1066, en la coronació de Guillermo el Conquistador. L'última coronació real va ser la de ;Carlos X, en 1825. Els hereus al tro francés també eren coronats a voltes durant els regnats dels seus predecessors en l'Edat Mija, pero esta pràctica es va interrompre a mida que les lleis de primogenitura es varen enfortir. Les insígnies de coronació, com el tro i el ceptre de Dagoberto I o la corona i l'espasa de Carlemany, es conservaven en la Basílica de Saint-Denis, prop de París, i els instruments llitúrgics, com la Santa Ampolla i el Cáliz, en Reims, a on encara es conserven parcialment, aixina com en el Louvre i atres museus parisencs.

Durant el Primer Imperi Francés, l'emperador Napoleón I i l'emperatriu Josefina varen ser coronats en decembre de 1804 en una cerimònia sumament elaborada presidida pel papa Pío VII i celebrada en la catedral de Notre Dona'm de París. Napoleón III va optar per no ser coronat. El govern republicà francés es va dissoldre i va vendre la major part de les joyes de la corona, en l'esperança d'evitar qualsevol sentiment públic a favor de la restauració de la monarquia despuix del colapse del Segon Imperi Francés en 1871.

Alemània

Baviera

En 1806, el ducado alemà de Baviera va ser elevat a la categoria de «regne». L'antic duc de Baviera, Maximiliano I (r. 1805-1825), qui despuix es va convertir en rei de Baviera, va encarregar un conjunt de joyes de la corona per a commemorar l'elevació de Baviera. No obstant, no va haver cerimònia de coronació i el rei mai va lluir la corona en públic. En ocasions, esta es colocava sobre un coixí als seus peus. La monarquia bavara va ser abolida en 1918.[22]

Prusia

 
Coronació del rei Guillermo I de Prusia

El rei Guillermo I de Prusia va ser coronat en 1861 com a rei de Prusia, abans de l'establiment del Imperi Alemà (1871). La seua coronació es va celebrar en gran pompa, convertint-se en el primer rei coronat en Prusia des de la coronació del rei Federico I en 1701, a pesar de l'oposició d'un número considerable de polítics. Guillermo I va prendre la corona de l'altar en les seues pròpies mans i es va coronar a sí mateixa, afirmant que la rebia de mans de Deu. Estes paraules pretenien ser una advertència per als constitucionalistes i lliberals prusianos.[23]

Abdós coronació varen tindre lloc en l'iglésia del castell de Königsberg, que havia segut l'última capital del Estat monàstic dels Cavallers Teutónicos (Ordenstaat) i capital del Ducado de Prusia.

El rei de Prusia va ser també kaiser de l'Alemània imperial des de 1871 fins a 1918. Encara que es va dissenyar i es va elaborar un model per a una corona estatal alemana, mai es va produir la diadema definitiva, i cap dels tres emperadors alemans va ser coronat formalment.

Grècia

Artícul principal → en:Investiture of the Kings of Greece.
 
Cerimònia de jura de Constantino I de Grècia

Encara que la Grècia moderna conserva un conjunt de joyes de la corona que Otón I de Grècia va rebre com a regal del seu pare, Luis I de Baviera, cap rei de Grècia va ser coronat jamai en elles. Tots els monarques, a excepció de Otón, varen assumir el càrrec per mig d'una cerimònia de jurament davant el Parlament Helènic fins que la monarquia va ser abolida per Referèndum institucional de 1974.

Hongria

Artícul principal → en:Coronation of the Hungarian monarch.
Erro al crear miniatura:
El rei Carlos IV d'Hongria prestant jurament de coronació

Els governants d'Hongria no eren considerats monarques llegítims fins que eren coronats reis d'Hongria en la Santa Corona d'Hongria. Com les dònes no eren considerades aptes per a governar Hongria, les dos reines reinantes, María I (r. 1382-1385) i María II Teresa (r. 1740-1780), varen ser coronades reis d'Hongria.[24]

Les coronació hongareses solien tindre lloc en Székesfehérvár, el lloc de sepultura del primer governant coronat d'Hongria, Sant Esteban I, llevat entre 1563 i 1830, quan les coronació varen tindre lloc en la catedral de Sant Martín en Pozsony (ara Bratislava), per l'ocupació otomana de Székesfehérvár. L'últim rito d'este tipo va tindre lloc en Budapest el 30 de decembre de 1916, quan el kàiser Carlos I d'Àustria i l'emperatriu Zita varen ser coronats com a rei Carlos IV i reina Zita d'Hongria.

La monarquia hongaresa va desaparéixer en la finalitat de la Primera Guerra Mundial, encara que posteriorment el país va restaurar una monarquia titular entre 1920 i 1945, prohibint al rei Károly tornar al tro. La pren del poder pels comunistes en 1945 va supondre el fi definitiu d'este «regne sense rei».

Itàlia

El modern Regne d'Itàlia, que va existir des de 1861 fins a 1946, no coronava als seus monarques.[25]

Els sobirans del Sacre Imperi Romà Germànic varen ser coronats reis d'Itàlia en la famosa Corona de Ferro; aixina mateix, Napoleón va ser coronat rei d'Itàlia en 1805 en esta corona.

Sicília i Nàpols

Segons relata el jurisconsulto Tancredo de Bolonya, inicialment solament quatre monarques eren coronats i ungidos: els reis de Jerusalem, França, Anglaterra i Sicília.[26] La coronació dels reis sicilians se celebrava tradicionalment en la catedral de Palermo; despuix, en la divisió del regne despuix de les visperas sicilianes, va haver dos coronació, una en Palermo i l'atra en Nàpols.[27] El papa era l'única persona en dret a coronar al monarca de Nàpols.[28]

Les costums exactes de coronació dels reis i reines de Sicília són objecte de controvèrsia. Segons un manuscrit de Cassino d'al voltant de 1200, la coronació dels reis de Sicília es basava en un model germà, encara que es varen introduir variacions per a adaptar-ho a la tradició siciliana.

La cerimònia de coronació constava de vàries parts. Primer, se li preguntava al nou monarca si desijava ser defensor de l'Iglésia i governant just del seu regne. Despuix, es preguntava al poble si desijava sometre's a la persona que anava a ser coronada. A continuació, es ungía al rei o a la reina en les mans, el cap, el pit i els muscles. Després, se li cenyia en una espasa i se li colocaven les armillas, el pallium i un anell. El ceptre es posava en la seua mà dreta i el orbe en l'esquerra. Finalment, l'arquebisbe que presidia la cerimònia colocava la corona sobre el cap del monarca.[29]

Liechtenstein

Els príncips sobirans de Liechtenstein mai han tingut una cerimònia de coronació o entronisació, encara que el príncip Hans-Adam II va assistir a una missa oficiada per l'arquebisbe de Vaduz, seguida d'una vora coral. En 1719, la família Liechtenstein finalment va alcançar l'ansiat títul de príncips del Sacre Imperi Romà Germànic i va rebre una corona (o capell ducal, com se li denomina) de diamants, perles i rubíes. No obstant, ya que els príncips posteriors sempre varen residir en Viena i, fins a temps moderns, ni tan sols varen visitar el seu principat, és possible que la corona principesca original mai haja aplegat allí i actualment es troba perduda.

En motiu del seu septuagèsim natalici, Francisco José II de Liechtenstein (r. 1938-1989), el primer monarca de Liechtenstein en residir en el seu propi regne, va rebre com a regal del seu poble una corona principesca ribeteada d'armini, rèplica de l'original, que es conserva exposta en el principat. Pero mai s'ha usat en una coronació ni l'ha lluït cap príncip reinante. Com és típic de les corones principescas, carix de arcs reals i està arrematada per una borla en lloc d'un orbe o una creu real.

Lituània

Artícul principal → Regne de Lituània.


El Regne de Lituània va ser un estat lituà que va existir aproximadament entre 1251 i 1263. El rei Mindaugas va ser el primer i únic monarca lituà coronat rei de Lituània en el consentiment del Papa. La formació del regne de Lituània va ser un intent parcialment exitós d'unificar a totes les tribus bàltiques circumdants, inclosos els antics prusianos, en un sol estat. Mindaugas i la seua esposa Morta varen ser coronats durant l'estiu de 1253. El bisbe Enrique Heidenreich de Kulm va presidir les cerimònies eclesiàstiques i Andreas Stirland va conferir la corona. El 6 de juliol se celebra actualment el Dia de la Fundació de l'Estat (); és un dia festiu oficial en la Lituània moderna. Es desconeix la data exacta de la coronació; la erudición de l'historiador Edvardas Gudavičius, qui va promulgar esta data precisa, a voltes és qüestionada. El lloc de la coronació també permaneix desconegut.

Luxemburc

Artícul principal → en:Oath of the Grand Dukes of Luxembourg.

Els grans ducs sobirans de Luxemburc mai han segut coronats. En canvi, el sobirà és entronisat en una senzilla cerimònia celebrada en el parlament nacional al començ del seu regnat per a prestar jurament de llealtat a la constitució estatal, tal com ho exigix la mateixa.[30]

El sobirà vares agarrar despuix a una missa solemne en la catedral de La nostra Senyora de Luxemburc. No existix corona ni atres insígnies reals per als governants de l'últim Gran Ducado sobirà d'Europa.

Mónaco

El Principat de Mónaco no posseïx insígnies reals i, per lo tant, no corona físicament al seu governant. No obstant, el Príncip o la Princesa assistixen a una cerimònia d'investidura especial, que consistix en una missa festiva en la Catedral de Sant Nicolás, seguida d'una recepció a on el nou príncip sobirà es reunix en el seu poble.[31]

Països Baixos

Artícul principal → en:Inauguration of the Dutch monarch.
 
Una obra de Nicolaas Pieneman mostrant al rei Guillermo II pronunicando el seu jurament en la «cerimònia de jurament i investidura» del 28 de novembre de 1840

Els Països Baixos mai han coronat físicament als seus monarques. No obstant, el monarca neerlandés se somet a una «cerimònia de jurament i investidura». L'artícul 32 de la Constitució neerlandesa establix que, tan pronte com el monarca assumix la prerrogativa real, deu prestar jurament i investidura en la capital, Ámsterdam, en una pública sessió conjunta de les dos cambres dels Estats Generals. Este ritual se celebra en la Nieuwe Kerk.. Les insígnies reals, com la corona, el orbe i el ceptre, estan presents, pero mai s'entreguen físicament al monarca. En el seu lloc, es coloquen sobre coixins, en lo que es denomina una taula de credencia. Les insígnies reals rodegen una còpia de la Constitució neerlandesa. Atres dos insígnies —l'espasa d'Estat i l'estandart del regne en l'escut d'armes dels Països Baixos— són portades per dos alts oficials militars.

Durant la cerimònia, el monarca, abillat en un corfoll ceremonial, se senta en una cadira d'estat en el seu consorte en un estrado elevat front als membres dels Estats Generals. La cerimònia consta de dos parts. En la primera, el monarca presta jurament: jura formalment defendre la llei fonamental del regne i protegir al país en tots els mijos al seu alcanç. Despuix de prestar jurament, el rei és investit pels Estats Generals i els Estats dels demés països del Regne dels Països Baixos: els membres dels Estats Generals rendixen homenage al monarca. El president de la Sessió Conjunta dels Estats Generals realisa primer una declaració solemne; a continuació, tots els membres dels Estats Generals i els membres dels Estats d'Aruba, Curaçao i Sant Martín juren o afirmen esta declaració.[32]

Noruega

Artícul principal → en:Coronations in Norway.
 
El rei Haakon VII i la reina Maud de Noruega lluint les seues corones i vestidures de coronació en 1906.

La primera coronació en Noruega i Escandinavia va tindre lloc en Bergen en 1163 o 1164. l'iglésia de Crist (antiga catedral) de Bergen va seguir sent el lloc de les coronació en Noruega fins que la capital es va traslladar a Oslo baix el rei Haakon V. A partir de llavors, algunes coronació es varen celebrar en Oslo, pero la majoria varen tindre lloc en la catedral de Nidaros en Trondheim.[19]

En 1397, Noruega, Suècia i Dinamarca es varen unir en lo que es coneix com l'Unió de Kalmar, compartint el mateix monarca. Durant este periodo, els reis varen ser coronats consecutivament en cada u dels tres països fins a la dissolució de l'unió en 1523. Despuix d'esta dissolució, Noruega es va unir a Dinamarca en 1524, unió que en el temps es convertiria en un estat integrat que perduraria fins a 1814. Durant este temps no es varen celebrar coronació en Noruega. Mentrestant, en Dinamarca se celebrava una coronació i, posteriorment, en l'introducció de l'absolutisme en 1660, una cerimònia d'unció.

Despuix de la dissolució de Dinamarca-Noruega, Noruega va declarar la seua independència i va elegir a l'hereu danés com el seu propi rei. Christian Federico abdicaria despuix de la guerra suec-noruega, i Noruega es voria obligada a unir-se a Suècia, elegint el rei de Suècia com a rei de Noruega. La constitució noruega de 1814 exigia que el rei de Noruega fora coronat en Trondheim. Posteriorment, el rei Carlos Juan va ser coronat en Estocolm i Trondheim despuix d'ascendir als trons de Suècia i Noruega en 1818. Els monarques posteriors també serien coronats per separat en Suècia i Noruega.

En 1905, despuix de la Dissolució de l'unió entre Suècia i Noruega, Haakon VII va ser elegit en referèndum monarca de Noruega. Haakon i la seua esposa, la regna Maud, varen anar els últims en ser coronats en la catedral de Nidaros en 1906. Despuix d'açò, la disposició constitucional que exigia la coronació va ser derogada en 1908. Des de llavors, el monarca solament ha tingut que prestar jurament formal d'accés al tro en el Consell d'Estat de Noruega i despuix en el parlament, el Storting. El rei Olav V, desijant una cerimònia religiosa per a commemorar el seu ascens al tro en 1957, va instituir una cerimònia de consagració real, coneguda com Signing til kongsgjerning. Este rito de "bendició" va tindre lloc de nou en 1991, quan el rei Harald V i la reina Sonja varen ser consagrats de manera similar. Abdós consagració es varen celebrar en la catedral de Nidaros.

Polònia

Artícul principal → en:Royal coronations in Poland.
 
El sar Nicolás I corona a la seua esposa en la Nova Cambra del Senat del Castell Real de Varsòvia.

Polònia va coronar als seus governants a partir de 1025; l'última cerimònia d'este tipo en la Mancomunidad Polac-Lituana va ser en 1764, quan el seu últim monarca, Stanisław August Poniatowski (r. 1764-1795), va ser coronat en la catedral de Sant Joan, en Varsòvia. Atres coronació varen tindre lloc en la catedral de Wawel en Cracovia, i també en Poznań i en la catedral de Gniezno. Encara que moltes de les Joyes de la Corona Polaca varen ser destruïdes pel rei prusiano Federico Guillermo III (r. 1797-1840), algunes peces s'exhibixen en el Museu Nacional de Varsòvia. Les coronació polaques es realisaven sempre que era possible lo més prop possible de la data del funeral del sobirà anterior; est va ser un concepte expressat per Joachim Bielski en el XVI: osoba umiera, korona nie umiera ('la persona real mor, la corona no mor').[33] El 24 de maig de 1829, durant el Congrés de Polònia, el sar rus Nicolás I (r. 1825-1855) es va coronar rei de Polònia en el Castell Real de Varsòvia.[34][35] Va ser l'últim monarca polac coronat.[34]

Portugal

 
El rei Manuel II de Portugal i els Algarves, vestint el mant de Luis I, en el dia de la seua aclamació.

En 1646, immediatament despuix de la seua coronació, el rei Juan IV de Portugal i els Algarves va consagrar la Corona de Portugal a la Verge María, proclamant-la reina i patrona de la seua nació. Despuix d'este acte, cap sobirà portugués va tornar a usar corona.[36] La monarquia portuguesa va ser abolida en 1910.

La coronació de Juan IV va seguir un patró similar al de les coronació dels reis de França i de l'Anglaterra prerreformista, tal com s'establix en el Pontifical Romà. Els monarques Habsburgo que varen precedir a Juan IV com a reis de Portugal tampoc varen ser coronats; durant l'Unió Ibèrica (Portugal baix el govern de la casa d'Àustria), la pràctica de no celebrar una cerimònia de coronació es va estendre a Portugal.

Ans que els Habsburgo ascendiren al tro portugués, els reis de Portugal eren ungidos i coronats en el Monasteri dels Jerónimos de Belém en Lisboa, de forma similar a la coronació de Juan IV. Des de llavors, els monarques portuguesos solament han segut aclamats.

Romania

 
Coronació del rei Carol I dels rumans (r. 1881-1914)

El Regne de Romania va utilisar una cerimònia de coronació durant el seu periodo monàrquic (1881-1947). El seu corona d'acer de Romania era prou inusual, ya que estava feta d'acer en lloc d'or o un atre metal preciós.[N 3] En 1922, el rei Fernando de Romania i la reina María varen ser coronats en el pati de la recent inaugurada "Catedral de la Coronació" en Alba Iulia, una ciutat important en la nova província rumana de Transilvania. Fernando es va coronar a sí mateix i despuix va coronar a la seua esposa.[37] El servici de coronació va ser interconfesional en lloc d'ortodox rumà (la religió majoritària i despuix l'iglésia estatal), en part perque Fernando era catòlic romà, mentres que la seua esposa era anglicana en eixe moment. El fill de Fernando, Carol II (r. 1930-1940), tenia l'intenció de ser coronat en setembre de 1930, pero va abandonar els seus plans per dificultats matrimonials en la seua esposa, la regna Elena, que incloïen una relació extramatrimonial contínua en Magda Lupescu. Despuix de la seua abdicació, el seu fill, Miguel I de Romania (r. 1940-1947), va ser coronat i ungido el 6 de setembre de 1940 en la Catedral patriarcal rumana de Bucarest pel patriarca Nicodim Munteanu.[38]

Rússia

Artícul principal → en:Coronation of the Russian monarch.


 
Coronació de l'emperador Alejandro III de Rússia i l'emperatriu María Fiódorovna en 1883

Seguint la tradició dels emperadors bizantins, el sar de Rússia es coloca la corona ell mateixa. Açò no deixava lloc a dubtes de que, en el sistema rus, el poder imperial provenia directament de Deu. L'oració del arquebisbe metropolità, similar a la del patriarca de Constantinopla per l'emperador bizantí, confirmava la supremacia imperial.

Uns dies abans de la cerimònia de coronació, el sar va fer una entrada procesional en Moscou, a on sempre se celebraven les coronació (inclús quan la capital estava en San Petersburgo). Posteriorment, les regalia imperials varen ser traslladades des de la armería del Kremlin al palau del sar, a on acompanyarien al nou emperador en la seua processó cap a la Catedral de la Dormición el matí de la seua coronació. Esta processó començava en el Pòrtic Rojo i terminava en les portes de l'iglésia, a on el prelat oficiante i atres bisbes beneïen al sar i al seu consorte en aigua beneïda i els oferien la Santa Creu per a que la besaren.[39]

En acabant de que el sar va entrar en la catedral, ell i la seua esposa varen venerar els icons i varen prendre lloc en dos trons colocats en el centre de la catedral. En acabant de que el sobirà va recitar el Credo Niceno com a professió de fe, i despuix d'una invocació al Esperit Sant i una lletania, l'emperador va prendre la clámide púrpura, i llavors se li va presentar la corona. Ell mateixa la va prendre i li la va colocar en el cap, mentres el metropolità recitava: «En el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant, Amén.» El Metropolità pronunciaria llavors el següent breu discurs:

Oh Senyor temerós de Deu, absolut i poderós, sar de totes les Rusias, este adorn visible i tangible del teu cap és un símbol eloqüent de que tu, com a cap de tot el poble rus, eres coronat invisiblemente pel Rei de reis, Crist, en una bendició amplísima, ya que Ell et conferix tota autoritat sobre el seu poble.

A continuació, el nou sar va coronar al seu consorte, primer breument en la seua pròpia corona (tocant-la momentàneament en el seu cap abans de tornar a posar-li-la), i despuix en una corona més chicoteta per a ella. Es varen recitar més oracions i lletanies, i despuix l'emperador va ser ungido just abans de rebre la Sagrada Comunió durant la Divina Llitúrgia. Se li va invitar a entrar a l'àrea de l'altar per les Portes Reals (normalment reservades exclusivament al clero) i combregar com ho faria un sacerdot, baix les dos espècies. Atres oracions i bendicions varen concloure el servici, al que va seguir un convit especial celebrat en el Palau de les Facetes del Kremlin.[39]

L'última coronació en Rússia va tindre lloc en 1896, per al sar Nicolás II (r. 1894-1917) i l'emperatriu Alejandra. L'última ocasió en que es va utilisar oficialment la Gran Corona Imperial va ser en l'Obertura Estatal de la Duma en 1906.

Sèrbia

Artícul principal → en: Coronation of the Serbian monarch.
 
La Coronació del sar serbi Stefan Dušan com a emperador romà oriental, part de les séries Epopeya Eslava d'Alfons Molta, 1926.

El primer rei coronat com a rei de Sèrbia, Esteban I Nemanjić (r. 1217-1228), va ser coronat dos voltes. En 1217, va ser coronat en una cerimònia catòlica romana per un llegat papal en una corona enviada pel papa. No obstant, Stefan i el poble serbi eren ortodoxos orientals, per lo que ell va apelar al Patriarca de Constantinopla. El Patriarca va elevar al germà de Stefan, sant Sava, al ranc d'arquebisbe —seria el fundador de l'Iglésia ortodoxa sèrbia—i va autorisar la segona coronació d'Esteban , realisada pel propi Sava en 1222.[41] Els seus successors també varen ser coronats reis en el monasteri de Žiča.[16] Stefan Dušan es va fer coronar emperador pels patriarques de Bulgària i Sèrbia, ya que sabia que el Patriarca de Constantinopla no otorgaria el títul imperial al governant d'un país balcànic. No obstant, la cerimònia de coronació va ser una elaborada rèplica de la coronació bizantina.[16]

L'última coronació de Sèrbia va ser en 1904, quan el rei Pedro I Karađorđević (r. 1903-1918) va ser coronat en una cerimònia cristiana ortodox oriental en la catedral de la Hueste dels Sants Arcàngels en Belgrat.[42][43] Sèrbia va passar a formar part del Regne de Yugoslàvia despuix de la Primera Guerra Mundial, pero Pedro no va celebrar una segona coronació i cap dels seus dos successors, Alejandro (r. 1929-1934) i Pedro II (r. 1934-1945), varen ser coronats.

Suècia

Artícul principal → en:Coronation of the Sweden monarch.
 
Coronació del rei Gustavo III de Suècia

Els monarques suecs varen ser coronats en diverses ciutats durant els sigles XIII i XIV, pero a partir de mediats del XV ho varen anar o be en la catedral de Upsala o be en la Storkyrkan d'Estocolm, en l'excepció de la coronació de Gustavo IV Adolfo, que va tindre lloc en Norrköping en 1800. Les coronació anteriors també es varen celebrar en Upsala, el centre eclesiàstic de Suècia. Ans que Suècia es convertira en una monarquia hereditària, el rito de coronació se centrava en llegitimar a un rei electe.[44]

Les coronació dels monarques suecs en el XIX seguien un rito que es va utilisar per última volta durant la coronació d'Óscar II en 1873:

El rei i la reina es varen dirigir a la catedral en processons separades. l'arquebisbe de Upsala, màxima autoritat de l'Iglésia de Suècia, va rebre al rei en el portal principal, acompanyat per atres bisbes en les seues capes. L'arquebisbe va saludar al rei: «Beneït el que ve en el nom del Senyor», mentres que el bisbe de Skara va resar per a que el rei rebera la gràcia de governar be al seu poble. A continuació, l'arquebisbe i els bisbes varen escoltar al rei fins al seu assent, situat a la dreta del cor, en l'estandart real a la seua dreta i l'estandart de l'Orde dels Serafines a la seua esquerra.

El bisbe de Strängnäs i els demés bisbes varen esperar l'arribada de la reina. A la seua arribada, el bisbe de Strängnäs la va saludar en les paraules: «Beneïda la que ve en el nom del Senyor», mentres que el bisbe d'Härnösand va recitar una oració pràcticament idèntica a la que s'havia resat abans pel rei. A continuació, el bisbe de Strängnäs i els demés bisbes varen acompanyar a la reina fins al seu assent a l'esquerra del cor, a on abdós es varen agenollar durant uns instants per a orar en privat mentres es depositaven les insígnies reals sobre l'altar.

L'Arquebisbe va iniciar el servici cantant: «Sant, sant, sant, Senyor Deu de Sabaot», el començ habitual de la Missa Major sueca (és dir, solament la primera mitat, la llitúrgia de la paraula). El bisbe de Skara va recitar el Credo davant l'altar i es va cantar l'himne «Veuen, Esperit Sant, veuen». Es va cantar la Lletania i despuix un himne durant el qual el rei es va dirigir al seu tro en un estrado davant l'altar en l'Estandart Real a la seua dreta i l'estandart de l'Orde dels Serafines a la seua esquerra. A continuació, es varen dur les Regalias. El mant del rei i la corona del Príncip Hereu varen ser retirats i colocats en l'altar, i el rei agenollat va ser revestit en el Mant Real per un ministre d'Estat mentres l'Arquebisbe llegia el primer capítul del Evangeli de Sant Joan. El Ministre de Justícia va recitar el jurament al rei, que este va prestar mentres colocava tres dits sobre la Bíblia.

A continuació, l'arquebisbe ungió al rei en la front, en el pit, en els polsos i en les nines, dient:

Que el Deu Totpoderós i etern derrame el seu Esperit Sant en la teua ànima i ment, en els teus plans i empreses, pel dò de les quals podràs governar la terra i el regne de tal manera que redundes en honor i glòria de Deu, mantingues la justícia i l'equitat i sigues per al be de la terra i de la gent.

El rei es va alçar i va tornar a assentar-se en el seu tro, a on l'arquebisbe i el ministre de Justícia ho varen coronar conjuntament. L'arquebisbe va resar una oració preparada per a que el regnat del rei fora bo i pròsper. A continuació, l'arquebisbe i el ministre d'Assunts Exteriors li varen impondre el ceptre, mentres que el comte Hamilton li va entregar el orbe. L'arquebisbe va llegir oracions preparades per a abdós actes. Posteriorment, el major general de Nordin li va entregar una clau al rei, mentres l'arquebisbe pronunciava la següent oració:

Deu Totpoderós, que per la seua divina providència t'ha elevat a esta dignitat real, et concedixca desbloquejar tesors de saber i veritat per al teu poble, alluntar l'error, els vicis i el gos del teu regne i proveir per a la prosperitat i el creiximent laboriosos, el consol i el consol per als que sofrixen i els afligits.

L'espasa de coronació desenvainada va ser colocada llavors en la mà del rei mentres l'arquebisbe resava per a que el rei usara el seu poder en saber i justícia. L'arquebisbe va retornar a l'altar. En el rei assentat en el seu tro, coronat i portant el ceptre en la seua mà dreta i el orbe en l'esquerra, l'heralt de l'Estat, de peu darrere del tro, va exclamar: «Ara (nom) ha segut coronat rei sobre les terres dels suecs, els godos i els wendos. Ell i ningú més.» A continuació es va cantar un himne, despuix de lo que l'arquebisbe va resar una oració i va beneir al rei.

Mentres es cantava un segon himne, la reina va abandonar el seu assent en el cor i es va dirigir al seu tro en l'estrado front a l'altar. Es va agenollar, va ser investida en el seu Mant Real, ungida per l'Arquebisbe en la front i les nines, i coronada per l'Arquebisbe. Prenent assent en el seu tro, va ser investida en el seu Ceptre i Orbe, utilisant l'Arquebisbe les formes amprades per al rei, pero adaptades apropiadament per a la reina. Després, l'Heralt de l'Estat, de peu darrere del seu tro, la va proclamar reina, i el cor va cantar «Prosperitat a la Reina», seguit de la vora d'un himne. A continuació, l'Arquebisbe va pronunciar una oració similar a la que havia dit per al rei i li va donar la seua bendició a la reina.

Es va rendir homenage i, a continuació, la processó va abandonar la catedral mentres es cantava l'himne «Ara donem gràcies al nostre Deu».[47]

Este rito es va utilisar per última volta per a coronar a Óscar II en 1873; els reis de Suècia posteriors varen optar per no ser coronats, encara que no existix cap llei ni disposició constitucional que impedixca una coronació. El monarca actual, Carlos XVI Gustavo, simplement va prestar la garantia real requerida en aquell llavors (Konungaförsäkran) durant una reunió del gabinet i, posteriorment, va ser entronisat en una senzilla cerimònia en la sala del tro del Palau Real d'Estocolm el 19 de setembre de 1973. Les joyes de la corona es varen exhibir sobre coixins a la dreta i a l'esquerra del tro real, pero mai es varen entregar al rei. Carlos Gustavo va pronunciar un discurs d'ascensió, que constituïa el propòsit principal de la cerimònia.[19]

Regne Unit

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Anglaterra

Artícul principal → en:Coronation of the English monarch.
Esta secció descriu les coronació en Anglaterra abans de la seua unificació en Escòcia. Per a les coronació posteriors, vore més dalt, en la secció «Regne Unit».
 
Coronació d'Enrique IV d'Anglaterra en Westminster en 1399

L'iglésia abacial de l'Abadia de Westminster ha segut durant molt temps l'iglésia de coronació d'Anglaterra des de 1066. Des de Guillermo el Conquistador fins a Carlos III, tots els monarques, llevat dos, han segut coronats en l'abadia.

Despuix de l'inici de la Reforma en Anglaterra, el jove rei Eduardo VI (r. 1547-1553) va ser coronat en la primera coronació protestant en 1547, durant la qual l'arquebisbe Thomas Cranmer va predicar un sermón contra la idolatría i «la tirania dels bisbes de Roma». No obstant, sis anys despuix, va ser succeït per la seua germanastra María I (r. 1553-1558), qui va restaurar el rito catòlic romà. En 1559, Isabel I (r. 1558-1603) va ser coronada en l'última cerimònia anglesa baix els auspicis de l'Iglésia catòlica; no obstant, l'insistència d'Isabel en realisar canvis per a reflectir les seues creències protestants va provocar que varis bisbes es negaren a oficiar la cerimònia, que va ser dirigida pel bisbe de baix ranc de Carlisle, Owen Oglethorpe.

Despuix de l'Unió de les Corones en 1603, Anglaterra i Escòcia varen compartir el mateix monarca.

Escòcia

Artícul principal → en: Coronation of the Scottish monarch.
Esta secció descriu les coronació en Escòcia abans de la seua unificació en Anglaterra. Per a les coronació posteriors, vore més dalt, en la secció «Regne Unit».
 
Coronació del rei Alejandro III d'Escòcia en Moot Hill, Scone. Li rep el ollamh rígh, el poeta real.

Els reis d'Escòcia eren coronats en l'Abadia de Scone, en la ciutat de Scone, a pocs quilómetros al nort de Perth. Abans de 1296, el rei permaneixia assentat sobre la famosa Pedra de Scone durant tota la cerimònia; açò es considerava un element essencial del ritual.[48] Despuix del trasllat de la pedra a Anglaterra per Eduardo I (r. 1272-1307), les coronació varen continuar celebrant-se en l'abadia o en Stirling. Els Honors d'Escòcia (Joyes de la Corona d'Escòcia), les joyes de la corona més antigues de Gran Bretanya, es varen utilisar en totes les cerimònies de coronació fins a la de Carlos II (r. 1660-1685), l'últim rei coronat en Escòcia. Una característica de les coronació escoceses era el ollamh rígh, o poeta real, que es dirigia al nou monarca en Beannachd Done Rígh Alban, o "Deu beneïxca al rei d'Escòcia". El poeta procedia a recitar la genealogia del monarca fins al primer escocés. Era tradició en les cultures de parla gaèlica com Escòcia que la llegitimitat d'un rei s'establira per mig de la recitació del pedigrí real.[49] Els governants escocesos no necessàriament tenien que esperar a una edat determinada per a ser coronats: María, reina d'Escòcia, va ser coronada als nou mesos d'edat, mentres que el seu fill, Jacobo VI (r. 1567-1625), va ser coronat als tretze mesos. El pare de María, Jacobo V (r. 1513-1542), tenia a penes dèsset mesos d'edat en el moment de la seua coronació. L'última coronació escocesa va tindre lloc en Scone en 1651 per al rei Carlos II.

Despuix de l'unificació en Anglaterra en 1707, el rito de coronació escocés, junt en el rito anglés, va quedar integrat en el britànic.

El Vaticà

Artícul principal → Coronació papal.


Des de 1305 fins a 1963, els papes eren coronats en la tiara papal en una cerimònia de coronació en la Basílica de Sant Pedro en Roma. Despuix de la decisió de l'últim papa coronat, Pablo VI, de deixar la tiara papal en l'altar major de la basílica com a símbol d'humiltat, els següents quatre papes varen optar per no usar-la i varen instituir una cerimònia d'investidura papal en lloc d'una coronació formal. Si ben els papes Juan Pablo I, Juan Pablo II (qui també va abandonar per complet l'us de la sedia gestatoria, un tro portàtil), Benedicto XVI, Francisco i León XIV varen elegir l'investidura en lloc de la coronació, qualsevol futur papa pot, en teoria, optar pel ritual de coronació.

Referències

  1. ↑ The Lutheran Standard, Volume 7 (en en), Augsburg Publishing House, pp. 1967.
  2. ↑ «Coronation a religious rite for Anglicans» (en en). Arkansas Democrat-Gazette.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Encyclopædia Britannica.
  4. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Welcome to Frosina.org:: An Albanian Immigrant and Cultural Resource». Frosina.org. Archivat des d'el original, el 2008-06-16. Consultat el 2008-11-07.
  5. ↑ «ACLIS —Albanian Canadian League Information Service —A logistic office of Albanian Canadian League — Albània's King Zog Buys Gold Coast Estigues». Albca.com. Consultat el 2008-10-12.
  6. ↑ article 91, constitution
  7. ↑ John Van Antwerp Fine (1987). The Clapix Medieval Balkans, A Critical Survey from the Clapix Twelfth Century to the Ottoman Conquest, University of Michigan Press.
  8. ↑ Malcolm D. Lambert (1998). The Cathars, Blackwell Publishing.
  9. ↑ 9,0 9,1 Mitja Velikonja, (2003). Religious separation and political intolerance in Bòsnia-Hercegovina, Texas A&M University Press.
  10. ↑ 10,0 10,1 Pavo Živković (1981). Tvrtko II Tvrtković: Bosna o prvoj polovini XV stoljeća, Institut za istoriju, p. 84.
  11. ↑ Alvenc Ćirković (1964). Историја средњовековне босанске државе (en serbo-croata). Srpska književna zadruga, p. 225.
  12. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Namnlöst dokument». Warholm.nu. Archivat des d'el original, el 2011-07-18. Consultat el 2008-10-12.
  13. ↑ 13,0 13,1 «CODEX DIPLOMATICUS AEVI SAXONTCI».Codex Diplomaticus Aevi Saxonici.Cambridge University Press.
    v–viii.doi:10.1017/cbo9781139093682.001.Consultat el 2023-05-09.
  14. ↑ Curta, Florin (2006-08-31). Southeastern Europe in the Middle Ages, 500-1250 (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-81539-0.
  15. ↑ «Hrvatski rani srednji vijek».Zagreb: Novi Liber. ISBN 978-953-6045-02-0.ISBN 978-953-6045-02-0.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Fine, John V. A. (1991). The Early Medieval Balkans: A Critical Survey from the Sixth to the Clapix Twelfth Century, USA: University of Michigan Press. ISBN 0-472-08149-7.
  17. ↑ Strayer, Joseph Reese (1984). Dictionary of the Middle Ages, USA: Cengage Gale. ISBN 978-0-684-17024-4.
  18. ↑ 18,0 18,1 Rodogno, Davide (2006). Fascism's European Empire: Italian Occupation During the Second World War, UK: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-84515-1.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Hoffman, Erich (1990). «Coronation and Coronation Ordines in Medieval Scandinavia», Bak, János M (ed.). Coronations: Medieval and Early Modern Monarchic Ritual, Berkeley: University of Califòrnia Press.
  20. ↑ Gristwood, Sarah (2016). Game of Queens: The Women Who Made Sixteenth-Century Europe, Basic Books, p. 30. ISBN 9780465096794.
  21. ↑ O'Callaghan, Joseph F. (1983). A History of Medieval Spain, USA: Cornell University Press. ISBN 0-8014-9264-5.
  22. ↑ «Bavarian Palace Department &#; Munich Residenz &#; Treasury &#; Picture gallery». Residenz-muenchen.de. Consultat el 2008-10-12.
  23. ↑ George Barnett Smith (1887). William I. and the German empire. A biographical and historical sketch, Londres on, S. Low, Marston, Searle, & Rivington.
  24. ↑ Bernard Newman (1972). The New Europe.
  25. ↑ «Coronations in Catholic theology». Charles. A Coulombe. Archivat des d'el original, el 2008-09-05. Consultat el 2008-09-08.
  26. ↑ Selden, John (1614). Titles of Honor (en en), William Stansby for John Helme.
  27. ↑ Twining, Edward, Baron Twinning (1967). European regalia, UK: Basford. ISBN 9787410002039.
  28. ↑ (1951) History today, Longman Group. Journals Division.
  29. ↑ Matthew, Donald (1992). The Norman kingdom of Sicily, UK: Cambridge Medieval Textbooks. ISBN 978-0-521-26911-7.
  30. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«article 5 of the constitution». Archivat des d'el original, el 2017-10-01. Consultat el 2017-01-23.
  31. ↑ [enllaç trencat]
  32. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Abdication information». Dutch Royal House. Archivat des d'el original, el 2013-02-03. Consultat el 2013-01-30.
  33. ↑ M. Bielski, Kronika polska, 1st ed. (1597, reprinted Sanok, 1856), 3:1207.
  34. ↑ 34,0 34,1 «Ostatnia koronacja na króla Polski. Koronę włożił car Mikołaj I - Història» (en pl-pl). Consultat el 2024-07-26.
  35. ↑ «Koronacja Mikołaja I na Króla Polski» (en pl). Consultat el 2024-07-26.
  36. ↑ «Exhibition Catalogue». Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2010. Consultat el 10 de juny de 2011.
  37. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Visiting the Coronation Cathedral — Visit Alba Iulia». Archivat des d'el original, el 2017-02-11. Consultat el 2017-02-08.
  38. ↑ (en rumano) "The Joys of Suffering," Volume 2, "Dialogue with a few intellectuals"
    • Archivat el 18 de juliol de 2011 archivat en Wayback Machine., by Rev. Fr. Dimitrie Bejan — consultat el 9 de juny de 2007.
  39. ↑ 39,0 39,1 Last Coronation of a Russian Tsar
  40. ↑ Plantilla:Cita Enciclopèdia Catòlica
  41. ↑ Schevill, Ferdinand (1970). The History of the Balkan Peninsula: From the Earliest Claves to the Present, USA: Ahir Co Pub. ISBN 978-0-405-02774-1.
  42. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«The Serbian Revolution of 1903». Mtholyoke.edu. Archivat des d'el original, el 2008-10-22. Consultat el 2008-10-12.
  43. ↑ The Coronation of King Peter I of Sèrbia
  44. ↑ Hunt, Alice (2008). The Drama of Coronation: Medieval Ceremony in Early Modern England, Cambridge University Press, p. 12. ISBN 978-0-521-88539-3.
  45. ↑ Traducció pròpia del text de l'artícul en anglés: The Almighty everlasting God pour out His Holy Spirit into your soul and mind, plans and undertakings, by whose gift may you baix rule land and kingdom as to redound to the honour and glory of God, maintain justice and equity and be for the good of the land and people.
  46. ↑ Traducció pròpia del text de l'artícul en anglés :God the Almighty who of His divine providence hath raised you to this royal dignity, grant you to unlock treasures of wisdom and truth for your people, to lock out error, vices and sloth from your kingdom and to provide for the industrious prosperity and increase, relief and comfort for the suffering and afflicted.
  47. ↑ Reginald Maxwell Woolley (1915). Coronation Rites, B.D. Cambridge: at the University Press.
  48. ↑ Philip Coppens, The Stone of Destiny: Sacred Kingship in the 21st Century
  49. ↑ (1989).«The King's Poet».The Scottish Historical Review.V. LXVIII


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "N", pero no es trobà una etiqueta <references group="N"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Coronació_en_Europa&oldid=1581928»