Monasteri dels Jerónimos de Belém

Monasteri dels Jerónimos de Belém

El monasteri dels Jerónimos de Santa María de Belém (Plantilla:Lang-pt) és un antic monasteri de l'Orde de Sant Jerónimo i que s'ubica en el barri de Belén, en Lisboa, Portugal.

Dissenyat en estil manuelino per l'arquitecte Juan de Castell, va ser encarregat pel rei Manuel I de Portugal per a commemorar l'afortunada tornada de l'Índia de Vasc de Gama. Es va fundar en 1501 sobre l'enclavament de la ermida do Restelo en lo que va anar la plaja de Restelo, ermita fundada per Enrique el Navegant, i en la qual, Vasc de Gama i els seus hòmens varen passar la nit en oració abans de partir cap a l'Índia. La primera etapa constructiva de l'iglésia nova va començar en 1514 i va ser ampliant-se i modificant-se fins a el XX. Es va finançar gràcies al 5 % dels imposts obtinguts de les espècies orientals, a excepció dels del pebre, la canella i la tacha, les rendes de la qual anaven directament a la Corona.

L'estil manuelino es caracterisa per la mescla de motius arquitectònics i decoratius del gòtic tardà i del renaixença. Destaquen els portals principal i lateral, l'interior de l'iglésia i el magnífic claustre. Les capelles de l'iglésia varen ser remodelades en pur estil renaixentista en la segona mitat de el XVI i contenen les arques funeràries de Manuel I i la seua família, ademés d'atres reis de Portugal.

En els Jerónimos es troben també les tombes (neomanuelinas) del navegador Vasc dona Gama i el poeta Luís de Camõés. En una capella del claustre descansen, des de 1985, els restants de l'escritor Fernando Pessoa.

En un anex construït en 1850 s'ubica el Museu Nacional d'Arqueologia, el museu de la Marina es troba en l'ala oest.

En decembre de 2007 es va firmar en este monasteri el tractat de Lisboa, un acort de l'Unió Europea que substituïx la Constitució Europea i reforma els tractats que estaven vigents.

Este monasteri, de la mateixa manera que la propenca torre de Belém i el monument als Descobriments simbolisa l'Era de les exploracions portuguesa i es conta entre les principals atraccions turístiques de Lisboa. Junt en la torre de Belém, el monasteri dels Jerónimos va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1983.

Història

El monasteri dels Jerónimos va reemplaçar a una iglésia prèvia ubicada en mateix lloc, que estava dedicada a Santa María de Belém i en les estàncies de la qual els monges de l'Orde de Crist donaven auxili als mariners en el seu camí. El port de la plaja de Restelo era una zona ventajosa per als navegants pel seu anclaje segur i a resguart del fort vent, codiciat per barcos que entrabar pel estuari del Tajo. L'estructura actual va ser inaugurada pel monarca Manuel I (1469-1521) en 1495, com a lloc de descans de la Casa de Avís, creent que una dinastia uniria els regnes ibèrics despuix del seu decés. En 1496, Manuel I va solicitar al Papa permís per a construir un monasteri en la zona. L'ermita de Restelo, com li la coneixia, ya es trobava en abandó quan Vasc dona Gama i la seua tripulació va pernoctar resant la nit anterior a la seua expedició cap a Orient en 1497.

Renaixença (sigle XVI)

Vista del monasteri i la plaça de Belém (1657). Filipe Llop, Museu Nacional d'Art Antic

La construcció del monasteri i l'iglésia va començar el 6 de giner de 1501 i va ser completada un sigle més vesprada. El rei Manuel originalment va finançar el proyecte en els diners obtinguts de la Vintena dona Pebre, l'impost del 5% del comerç en Àfrica i Orient, equivalent a 70 quilograms d'or anuals, en l'excepció d'aquelles taxes recaptades de l'importació de pebre, canella i taches, que anaven directament a la Corona. Pel gran presupost previst, els arquitectes no varen escatimar i varen dissenyar grans proyectes, i inclús els recursos destinats prèviament al monasteri de Batalha, inclós el panteón dels Avís, va ser redirigit al proyecte faraònic en Belém.

Manuel I va decidir que els monges de l'Orde de Sant Jerónimo ocuparen el monasteri, destinats a resar per l'ànima eterna del monarca i proveir d'assistència espiritual als navegants i mariners que salpaven des del port de Restelo per a descobrir terres al voltant del món.

El monasteri va ser dissenyat en un estil posteriorment conegut com manuelino: una rica ornamentació arquitectònica en temes escultòrics complexos que incorporen elements marítims i objectes descoberts durant les expedicions navals, esculpidas en calcàrea. La primera etapa constructiva es va encarregar a l'arquitecte d'orige francés, el mestre Diogo de Boitaca, autor de la primitiva iglésia de Jesús de Setúbal. Boitaca es va encarregar de dibuixar els plans i contractar els treballs del monasteri, la sacristia i el refectorio, per a lo que va utilisar pedra lioz, calcàrea de color dorat extreta d'Ajuda, el vall d'Alcántara, Laveiras, Rio Sec i Tercena. Boitaca va treballar en l'edifici en els anys de 1514 i 1516, encara que el seu proyecte no va ser portat a terme, puix va ser substituït pel proyecte del següent arquitecte. Va planificar l'obra seguint les normes imperants del moment per tota Europa del gòtic final. D'esta etapa poc queda hui.

En 1517 li va succeir en les obres Juan de Castell (en Portugal era conegut com João de Castilho). Juan de Castell era d'orige espanyol segons acredita un document en que els seus parents diuen Juan de Castell era natural de la Merindad de Trasmiera del regne de Castella… concretament de Castell, chicoteta localitat de la comarca de Trasmiera en Cantàbria. Se sap que va treballar en Espanya fins a 1505. En Castell l'obra comença en la seua major dimensió i es correspon en les millors parts de l'edifici en estil manuelino conjugant-ho en el plateresco i estructures renaixentistes. Baixe la seua direcció es va construir l'iglésia en les més gosades voltes, el claustre, la sacristia, la sala capitular i el refectorio.

A la mort del rei Manuel (1521) les obres es varen paralisar i varen continuar en temps del rei Juan III, fins que més vesprada varen continuar en l'arquitecte Diogo de Torralva en 1544, la data del qual apareix gravada en pedra, qui va afegir la capella major, el cor i va completar les dos plantes del monasteri, usant temes renaixentistes. La diferència d'estil d'este arquitecte sobre el dels anteriors es mostra sobretot en el gran friso alt realisat per Diego de l'Albarzer i en l'introducció dels medallones tornats de costat. El treball de Torralva va ser continuat en 1571 per Jérôme de Rouen, qui va afegir alguns elements clàssics. La construcció es va interrompre en 1580 despuix de l'unió d'Espanya i Portugal, event que va provocar que totes les recaptació es dirigiren al monasteri de l'Escorial, construït per Felipe II d'Espanya.

Edat Moderna (sigles XVII-XVIII)

Archiu:Monasterio de los Jerónimos, Lisboa, Portugal, 2012-05-12, III02.II

Entrada a l'iglésia

El 16 de juliol de 1604, Felipe II d'Espanya va convertir el monasteri en un mausoleu real, permetent l'accés únicament a la família real i als monges jerónimos. Es va construir una nova portada en 1625, aixina com una porta al claustre, la casa dels guardians, una escala i un vestíbul que va ser l'entrada al cor superior dissenyada per l'arquitecte Teodósio Frias i eixecutada pel francmaçó Diogo Vaz. En 1640, el prior Bento de Siqueira va ordenar la construcció de la biblioteca del monasteri, a on es va depositar la colecció de l'infant Luis, fill del rei Manuel I, i atres llibres relacionats en l'orde religiosa.

En la recuperació de l'independència portuguesa en 1640, el monasteri va recobrar prou importància, convertint-se en lloc d'enterrament de la família real; entre els seus murs es varen enterrar quatre dels huit fills de Juan IV de Portugal: l'infant Teodósio, l'infanta Juana, el rei Alfonso VI i Catalina de Bragança. En 1682 va ser enterrat en la capella del transepto Enrique I de Portugal. El 29 de setembre de 1855, el cos d'Alfonso VI va ser traslladat al panteón real de la Casa de Bragança en el monasteri de São Vicente de Fora, junt als seus tres germans i la seua germana.

En 1663, la Germandat del Senyor dels Passos va ocupar l'antiga capella de Sant Antonio, que havia segut redecorada en una techumbre de rajoletes dorades en 1669, mentres que l'escala de fresca en l'heràldica de Sant Jerónimo va ser completada en 1770. Els retaules varen ser finalisats entre 1709 i 1711, ademés es varen presentar valioses alfaias a l'orde religiosa i la sacristia es redecoró en 1713. L'artiste Enrique Ferreira va ser contractat en 1720 per a pintar als monarques de Portugal: esta série real va ser ubicada en la Sala dels Reis. Ferreira també va ser encarregat de realisar una série de pintures relacionades en la Natividad.

Miraculosament, el monasteri no va sofrir grans danys durant el terremot de 1755 de Lisboa: únicament la balaustrada i part del cor superior varen sofrir grans danys, encara que varen ser subsanats ràpidament. El 28 de decembre de 1833, el monasteri dels Jerónimos va ser secularizado per decret estatal i la seua propietat va ser transferida a la Real Casa Pía de Lisboa per a servir com a iglésia parroquial per a la nova freguesia civil de Santa María de Belém. Durant este periodo de desamortisació, moltes de les obres d'art i tesors es varen transferir a la Corona o es varen perdre. El seu us va quedar relegat a un segon pla i l'edifici va començar a deteriorar-se.

Recuperació (XIX)

Claustre

Els treballs de restauració varen començar despuix de 1860, començant en la frontera sur baix la supervisió de l'arquitecte Rafael Silva i Castro, i en 1898 per Dumenges Parente da Silva. A pesar de que varen ser demolits la cisterna del claustre, celes clericals internes i la cuina, es varen denegar tres proyectes de reconstrucció proposts per l'arquitecte J. Colson, que incloïen l'introducció d'elements neo-manuelinos. En 1863, l'arquitecte Valentim José Correia va ser contractat pel defensor de la Casa Pía, Eugénio de Almeida, per a reorganisar la segona planta dels antics dormitoris i el disseny de les finestres (1863-65). Més vesprada, va ser reemplaçat per Samuel Barret, qui va edificar les torres en l'extrem occidental dels dormitoris. Inexplicablement, l'arquitecte va ser substituït de nou pels dissenyadors paisajista italians Rambois i Cinatti, els qui havien treballat en el disseny del Teatre Nacional de Sant Carlos, i varen continuar en les obres en el monasteri. Entre 1867 i 1868 varen alterar de manera intensa l'anex i la frontera de l'iglésia, lo que li va donar l'aspecte que presenta actualment, aixina com varen demolir la galeria i la Sala dels Reis, varen construir les torres dels dormitoris orientals i el rosetón del cor superior i varen substituir la techumbre piramidal del campanar en un disseny mitral. Esta remodelació va sofrir alguns retarts pel colapse del dormitori central en 1878. Raymundo Entancades va començar a colaborar en el proyecte a partir de 1884, començant dos anys més tarde la restauració del claustre i la Sala do Capítul, lo que va incloure la construcció d'una volta. La tomba d'Alexandre Herculano, dissenyada per Eduardo Augusto da Silva, va ser ubicada en la Sala do Capítul en 1888.

En motiu de la celebració del quarto centenari de l'arribada de Vasc dona Gama a l'Índia en 1898, es va decidir restaurar la tomba de l'explorador quatre anys abans. Els mausoleus de Vasc dona Gama i Luís de Camõés, esculpidos per l'artiste Costa Mota, es varen erigir en la capella lateral sur. Un any més vesprada, el monasteri va rebre els restants mortals del poeta João de Deus, i posteriorment es varen unir les tombes d'Almeida Garrett (1902), Sidónio Pais (1918), Guerra Junqueiro (1923) i Teófilo Braga (1924).

República de Portugal

Cerimònia del Tractat de Lisboa de 2007 (foto de família)

El Ministeri d'Obres Públiques de Portugal va aprovar un concurs públic per a finalisar l'anex, que seria utilisat com a Museu Nacional d'Indústria i Comerç, encara que este proyecte va ser cancelat en 1899 i en el seu lloc es va ubicar el Museu Etnològic Portugués. En 1898 es varen continuar les remodelacions començades per Parente da Silva uns anys abans en l'anex central, ara simplificat, aixina com la restauració de la sillería del cor, que va ser completada en 1924 per l'escultor Costa Mota. En 1938 es va desmantellar l'orgue ubicat en el cor superior al mateix temps que una série de vidrieres, dissenyades per Abel Manta i eixecutades per Ricardo Leone, varen ser substituïdes en la frontera meridional.

Com a part de les celebracions del centenari de la Portugal moderna en 1939, es varen finalisar més restauracions en el monasteri i la torre. Durant estos proyectes, el baldaquino i la tomba d'Alexandre Herculano es va desmantellar i es pavimentó el pati del claustre. En 1940, l'esplanada front al monasteri va ser redissenyada per a l'Exposició del Món Portugués. La Casa Pía va buidar els espais interiors del claustre i les tombes de Camõés i Vasc dona Gama varen ser traslladades fins al cor inferior. Una série de finestrals dissenyats per Rebocho i eixecutades per Alves Mendes varen ser completades en 1950.

En 1951 els restants mortals del president Óscar Carmona varen ser enterrats en la Sala do Capítul. No obstant, en 1966 varen ser traslladats al Panteón Nacional per a unir-se a les tombes d'atres presidents i símbols lliteraris del país. El museu de la Marina va ser inaugurat en l'ala oest del monasteri en 1963. En 1983, l'Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el monasteri dels Jerónimos i la torre de Belém. Quan Portugal es va unir a la Comunitat Econòmica Europea en 1985, la cerimònia oficial es va celebrar en el claustre del monument.

A finals de el XX es varen produir algunes obres de conservació com la neteja i restauració de la capella major en 1999 i del claustre entre 1998 i 2002. El 13 de decembre de 2007 es va firmar el Tractat de Lisboa en el monasteri, a on constaven les bases per a reformar l'Unió Europea.

Arquitectura

Archiu:1502 legte König Manuel J.den Grundstein für das Hieronymus Kloster in Lissabon. 06.jpg

Vista general

Estàtua del rei Manuel I de Portugal, el principal patrocinador del monasteri. La figura situada darrere del rei és Sant Jerónimo

Els crítics d'art consideren este monasteri com la joya de l'estil manuelino i un dels monuments més importants de Lisboa i Portugal.

Portada meridional

Va ser dissenyada per l'arquitecte Juan de Castell que es va inspirar en l'estil tardogótico encara vigent en l'introducció de la decoració plateresca i elements renaixentistes. Està dividida verticalment en dos cossos. El d'avall consta d'un gran arc conopial que acarona dos portes d'accés. En el tímpan es poden vore uns bajorrelieves en representacions de la vida de sant Jerónimo i l'escut portugués. L'arc està arrematat per una escultura de la Verge de Belém. La part superior presenta una finestra d'arc de mig punt. Abdós cossos estan llimitats per ornamentació tardogótica, en estàtues baix doseletes i esvelts pináculos.

Portada occidental

És un bon eixemple de transició del gòtic a la renaixença. Va ser dissenyada per Castell les escultures del qual del rei Manuel I i la seua esposa María estan realisades per Nicolás de Chantarenne.

Interior

Archiu:Monasterio de los Jerónimos, Lisboa, Portugal, 2022-07-24, XX38-40 XX.jpg

Interior del monasteri

L'interior és molt ampli i lluminós, en planta saló de tres naus i una abigarrada decoració manuelina. La volta de la travessia és grandiosa i cobrix una superfície de 29 x 19 metros, sense respals centrals i en una complexa ret de nervaduras i va ser dissenyada per Juan de Castell en 1522. La volta de la nau és anterior, també va ser dissenyada per ell i va ser realisada en 1520.

La Capella major va ser reformada en 1571 pel mestre Jerónimo Ruão seguint les traces proporcionades per Diogo de Torralva en estil renaixentiste alvançat, en el mateix estil que la capella major de l'iglésia del monasteri de l'Escorial. El retaule incorpora una série de pintures sobre taula de Lourenço de Salzedo i un monumental sagrario de el XVII. En esta capella es troben recolzades sobre elefants les tombes del rei Manuel I i la seua esposa María i de Juan III i Catalina d'Àustria.

• Sacristia: Dissenyada per Juan Castell en estil manuelino. La seua volta es recolza en una columna situada en el centre. Guarda una bona colecció de pintures en el tema de la vida de sant Jerónimo, de distints artistes manieristas portuguesos.

• En atres punts de l'iglésia es troben les tombes de Vasc de Gama, en símbols nàutics, i la del rei Sebastián I que està buida. Este jove monarca mai va retornar de la batalla de Alcazarquivir en 1578.

Claustre

[[Archiu:Claustro_-_Jer%LXXVI%B3nimos.jpg|miniatura|Claustre]] Es troba situat junt a la nau nort del temple. Va ser dissenyat per Juan de Castell. Va ser realisat entre 1517 i 1519 en vàries contractes i subcontractes donant lloc a un resultat final d'harmonia i uniformitat.

Tot el claustre està àmpliament decorat en motius manuelinos (lletra M, esfera armilar, vetes marineres, temes religiosos, hornacinas, medallones, etc.). Des del pis de dalt es pot accedir al cor alt de l'iglésia, que va ser construït per Torralva en el XVI. En ell es troba una important sillería també de el XVI.

El refectorio és prou ampli, cobert per una bona volta nervada. La seua realisació va ser delegada contracta a Leonardo Vaz, baixe els dissenys de Castell. Les seues parets estan decorades en la llínea d'una soga i en rajoletas de el XVIII.

En la sala capitular es troba la tomba d'Alexandre Herculano (1810-1877), historiador i primer alcalde de Belém i va ser dissenyada també per Castell, deixant entre els seus aparejadores al seu germanastre Diego de Castell.Plantilla:Panorama

Membres de la realea enterrats en els Jerónimos

Els reis de Portugal:

• Manuel I l'Afortunat (Alcocheta, 1469 - Lisboa, 1521) i la seua esposa María d'Aragó (1482-1517), filla dels Reis Catòlics.
• Juan III (Lisboa, 1502 - Lisboa, 1557) i la seua esposa Catalina d'Àustria (1507-1578), filla de Felipe I el Bell i Juana I de Castella.
• Sebastián I (Lisboa, 1554 - Alcazarquivir, 1578)
• Enrique I (Lisboa, 1512 - Almeirim, 1580)

Fills de Juan III:

Fills de Manuel I:

Despuix de la restauraciòn del regne portugués i ascensió de Juan IV en 1640, el monasteri va recuperar la seua posició de Panteón Real sent enterrats ahí quatre dels fills de dit monarca:

En 1855 serien transferits al Panteón dels Bragança en el Monasteri de Sant Vicente de Fora.

Referències

Bibliografia

• Grans, Almudena. Portugal, guia completa per a viages. Editorial Anaya, 1992. ISBN 84-207-3280-X
• Varis autors. Història general de l'art, VOL. XXX, colecció Summa Artis, Art portugués. Editorial Espasa Calpe S.A. Madrit 1986. ISBN 84-239-5230-4

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Monasteri dels Jerónimos.
• Sitie web oficial del monasteri dels Jerónimos (en anglés)