Monasteri de Batalha
El Monasteri de Santa Maria dona Vitória (Plantilla:Lang-pt), coloquialmente conegut com a Monasteri de Batalha,[1] és un monasteri ubicat en Portugal, en la localitat de Batalha (en espanyol pronunciat aproximadament, "Batalla"), província de Beira Llitoral.
És un eixemple tradicional de l'arquitectura gòtica tardana portuguesa, o estil manuelino, i està declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO. Va ser elegit com una de les Sèt Maravelles de Portugal.[2] En este país, l'IPPAR encara ho classifica com un monument nacional des de 1910.[3] Té des de 2016 l'estatut de Panteão Nacional.[4]
Manat edificar en 1386 per San Nuno de Santa María i el rei D. Juan I de Portugal,[5] fundador de la dinastia Avís, en agraïment a la Verge per la victòria contra els castellans en la batalla de Aljubarrota.[5] Vinculat a l'Orde de Sant Dumenge, el monasteri va ser construït a lo llarc de dos sigles, durant el regnat de sèt reis de Portugal.
Sorprén a l'espectador en la seua profusió d'enormes frontonés, chapitelés, pináculos i contraforts i s'ha convertit en un típic símbol del nacionalisme portugués.
Història
[editar | editar còdic]El monasteri va ser construït per a agrair a la Verge María la victòria de les tropes de Portugal sobre les de Castella en la batalla de Aljubarrota en 1385, complint la promesa del rei Juan I de Portugal. La batalla va posar final a la crisis de 1383-1385. El monasteri va tardar dos sigles en ser construït, escomençant-se en 1386 i terminant-se en 1517, durant el regnat de casi sèt reis.
Va requerir els esforços de casi quinze arquitectes (Mestre dones Obres dona Batalha), pero per a sèt d'ells el títul no va ser res més que un honor otorgat temporalment.
La construcció va necessitar recursos extraordinaris, tant humans com a materials. Es varen utilisar estils artístic i tècniques que eren desconeguts fins a eixe moment en Portugal.
En l'inici de les obres del Monasteri de Batalha va ser construït un chicotet temple, els vestigis del qual eren encara visibles en les albors de el XIX. Esta edificació, Santa Maria-a-Velha (Santa María la Vella), també coneguda per Igreja Velha (Iglésia Vella) servia de local per a la celebració dels sacraments (les cròniques de l'época diuen que era una iglésia humil) i com cementeri per als primers habitants de Batalha: els arquitectes i els obrers que construïen el monasteri.
El primer arquitecte va ser el portugués Afonso Domingues qui es va encarregar de l'obra fins a 1402. Ell va ser quí va dissenyar la planta i moltes de les estructures en l'iglésia i el claustre són responsabilitat seua. El seu estil era, bàsicament, gòtic radiant. No obstant hi ha influències del periodo anglés denominat Periodo Perpendicular. Hi ha similituts en la frontera de York Minster i en la nau central i la travessia de la catedral de Canterbury. Se sap que al proyecte inicial corresponen l'iglésia, el claustre i les dependències monásticas inherents, com la sala capitular, la sacristia, el refectorio i anexos. És un model que s'assembla a l'adoptat, en térmens d'organisació interna, al del gran monasteri alcobacense.
El treball de Domingues va ser continuat per Huguet des de 1402 fins a l'any 1438. Este arquitecte, provablement descendent de catalans, va introduir el gòtic flamígero. Este es manifesta en la frontera principal, en la cúpula de la sala capitular, en la Capela do Fundador(Capella del Fundador), en l'estructura bàsica de les Capelas Imperfeitas (Capelles Inacabades) i en les naus septentrional i oriental del claustre principal. Va ser el responsable d'elevar l'altura de la nau central fins als 32,46 m. Alterant les proporcions va conseguir que l'interior de l'iglésia semblara inclús més estret. Va terminar el transepto pero va morir abans de finalisar les Capelas Imperfeitas. La Capela do Fundador, és una capella funerària, que va ser afegida al proyecte inicial pel propi rei Juan I. Lo mateix va succeir en la rotonda funerària coneguda per Capelas Imperfeitas, iniciativa del rei Eduardo I de Portugal.
Durant el regnat d'Alfonso V de Portugal, l'arquitecte portugués Fernão de Évora va continuar el procés de construcció durant 1448 i 1477. Va afegir el claustre de Afonso V (o menor) i les dependències adjacents. Va ser succeït per l'arquitecte Mateus Fernandes el Vell durant el periodo 1480-1515. Este mestre de l'estil manuelino va treballar en el pòrtic de les Capelas Imperfeitas. El seu fill de nom homòlec va realisar la tracería de les arcadas del Claustre Real. Durant el regnat de Juan II va ser notable el seu desinterés per la construcció. El treball en el monasteri va continuar en el regnat de Juan III de Portugal en l'incorporació de l'excelent tribuna renaixentista (1532) de Juan de Castell, únic arquitecte en obres en cinc monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco. La construcció es va interrompre en 1516-1517, quan el rei Manuel I va decidir dedicar tots els seus esforços en la construcció del Monasteris dels Jerónimos, en Lisboa.
El terremot de 1755 va provocar alguns danys en l'edifici, pero molt més grans varen ser els danys infligidos per les tropes napoleòniques de Masséna, qui va saquejar i va cremar l'edifici en 1810 i 1811. Posteriorment quan els Dominicos varen ser expulsats del complex en l'any 1834, l'iglésia i el monasteri varen ser abandonats i varen terminar en ruïnes.
En el 1840 el rei Fernando II de Portugal va començar un programa de restauració del monasteri abandonat, salvant esta joya de l'arquitectura gòtica. Va ser restaurat en el XIX, baix la direcció de Luís Mouzinho de Albuquerque, d'acort en la traça de Thomas Pitt, viager anglés que va estar en Portugal a finals de el XVIII i que va ser la persona que donara a conéixer per tota Europa el monasteri a través dels seus gravats. En esta restauració l'edifici va sofrir transformacions més o menys profundes, marcades per la destrucció de dos claustres, al costat de les Capelas Imperfeitas i, en el marc de l'extinció de les órdens religioses en Portugal, per la retirada total dels símbols religiosos, buscant convertir el monasteri en un símbol gloriós de la Dinastia de Avis i sobretot de la seua primera generació (la denominada Ínclita geração -generació ínclita- de Camõés). Data d'esta data l'actual configuració de la Capela do Fundador i la vulgarización del terme de Monasteri de Batalha (per a celebrar la victòria sobre Castella en Aljubarrota) en detriment de Santa Maria dona Vitória, en una tentativa d'erradicar definitivament les denominacions que recordaren el passat religiós de l'edifici. La restauració va durar fins als primers anys de el XX.
Va ser declarat monument nacional en l'any 1907.
En l'any 1980 el monasteri va ser convertit en museu.
En 1983 va ser incorporat per l'Unesco a la seua llista de llocs Patrimoni de la Humanitat.[6]
Caracterisació arquitectònica
[editar | editar còdic]Planta
[editar | editar còdic]En planta de creu llatina, l'iglésia revela el apego a la tradició del gòtic mendicante portugués. Es tracta d'un temple de 3 naus, en transepto pronunciat i cinc capelles en la capçalera, sent les laterals d'igual profunditat (les més interiors en alliniació en les colaterals, les exteriors donant per al braç final del transepto), totes elles precedides d'un tram recte (llaugerament prolongant en l'àbsit).
Dimensions
[editar | editar còdic]L'iglésia, que posseïx 80 m de llongitut, 22 m d'ample i un va màxim en la flecha de 32,5 m, revela un sistema proporcional relativament simple. La diferència d'altura entre les naus laterals i la nau central està en una raó de 3:2 o raó sesquitercia, corrent en el gòtic. La mateixa «raó» va ser adoptada per a determinar la relació entre l'esgambi del temple i la seua llongitut – des de la porta axial fins al arc triumfal – i més vesprada, per a determinar la dimensió de la Capella del Fundador que, aixina, forma un quadrat que ocupa tres voltes el cos de l'iglésia (capçalera exclosa).
Coberta
[editar | editar còdic]
El temple només diferix dels seus congèneres més antics en el fet de ser completament abovedado, i de molt major tamany. En huit trams, marcats per una arcada llongitudinal. Este traçat és fidel en tot el proyecte inicial mostrant una condició de continuïtat a les tradicions portugueses, havent a penes que solucionar els tràmits relatius al abovedamiento. L'experiència de la girola de la catedral de Lisboa deu haver segut important per a este fet, sabent-se ademés, que el mestre Afonso Domingues, arquitecte constructor, va viure en Lisboa en la freguesia de Madalena, sent natural d'esta ciutat, i podent haver deprés allí.
Els pilars de les naus són polistilos i de gran gruixa, sent cada columna adossada, ininterrompuda des de la base fins al capitel, sense cap marca de rebanc, sent açò vàlit també per a les columnes miges que sustenten els arcs torales de la nau central. La coberta de les tres naus és estructuralment idèntica, en arcs torales simples, dos nervis creuats i una lligam unint les claus llongitudinalment. Lo mateixa succeïx per al transepto, a on es registren cinc trams de volta, de huit panys cada una i en el mateix sistema d'ogives creuades (sent obviamenta majors els trams de la travessia). L'us de voltes en la nau central, més alta que les laterals, va obligar a l'utilisació d'arbotantes, que descarregaren el seu pes en els estribos del flanc exterior del temple, al nivell de la coberta de les laterals, Les voltes de les capella de la capçalera, en sostre poligonal de cinc trams cada una, són cobertes per voltes d'ogives, en nervis que naixen dels arcs adossats a les parets, dotades de dos trams rectes solidaris en el sostre poligonal, format per nervis radiants, en les claus també unides per lligam. Este sistema va evitar qualsevol reforç exterior, llimitant-se el respectiu respal als contraforts radials.
El mestre Afonso Domingues no va finalisar l'obra, deixant, en tot, casi configurat tot el temple (en excepció tal volta de les parts més elevades) i bona part de la zona claustral. Aixina, en l'interior és fàcil percebre l'intervenció del mestre portugués en les voltes de les naus (dotades de grans claus de decoració naturalista).
En térmens d'alçat, les diferències existents són conseqüència del abovedamiento general de les naus de l'iglésia. L'allumenament es realisa a través de finestrals apuntats, des dels flancs colaterals i per un claristorio que corre a lo llarc de la paret superior de la nau central, a on s'òbrin finestrals apuntats en el centre dels arcs. Convé recordar també, que el fet de que l'àbsit de la capçalera de Batalha posseïxca aventanamiento en dos altures (en lloc de només una finestra per pany) és, segons Mário T. Chic, resultat de l'influència directa de l'àbsit alfonsino de la catedral de Lisboa, ya construïda en aquells temps. Tot açò apunta a l'importància de la primera fase d'obres deguda a Domingues.
L'àbsit sembla ser de terminació posterior, en el seu arc triumfal angrelado, podent igualment considerar-se dos fases de treball en les capelles laterals. En la zona de les dependències claustrales és possible que els treballs hagueren alvançat més ràpit que en el cos del temple. Les galeries nort i occidental ya estarien alçades, pero va anar Huguet qui hauria terminat les del costat sur i oriental (totes elles en sèt trams), respectant, no obstant, el traçat anterior, en voltes de crucería de grans claus unides per lligam llongitudinal, sense ménsulas, descansant en fines columnillas a un i un atre costat de les parets.
Àrees d'interés en el monasteri
[editar | editar còdic]Sala do Capítul
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Li va correspondre al mestre Huguet finalisar la célebre Sala do Capítul, de planta quadrada, coberta per una volta d'estrela d'un sol vol. Esta volta és, efectivament, una obra de notable tècnica constructiva gòtica, estant formada per setze nervis radials, huit partint de les parets, i els restants de les claus secundàries exteriors, convergint en una gran clau central de decoració vegetalista, desenrollada en dos corones. La cara exterior d'esta sala, que dona per a la galeria del claustre, està formada per un portal d'esgarrat profunt, en cinc arquivolta per fòra i quatre per dins, en el va decorat per cogollos radiants. A cada costat s'òbrin dos grans vans partits, ocupats cada u d'ells per dos finestres geminadas en una bandera retallada i rejillada segons els preceptes del gòtic flamígero. Estan sobrepujadas per un óculo.
La sala capitular posseïx una decoració figurativa digna de registre: el tema dominant és mariano, destacant en la finestra sur, cap al claustre, en dos capitells, una representació de la Anunciación, en la Verge a la dreta i l'àngel a l'esquerra. La nostra Senyora subjecta una vaixell en el seu braç dret, tenint el coll adornat per un collar de colgantes en forma de mà (signes apotropaicos), i l'àngel la típica filacteria enrollada al voltant del cos.
Un atre element iconográfico prou conegut, és la representació, en una de les ménsulas, de lo que se supon és, en prou raó, el mestre cantero, en forma de retrat (està notablement individualisada l'expressió del rostre). Vestit en un trage de principis de el XV, un corfoll ajustat en faixa, turbant traçat i inclinat, subjecta en la mà esquerra una regla tenint l'atra mà posada en el genoll dret.
Capela do Fundador
[editar | editar còdic]
Un dels edificis adjacents al monasteri més important i que marca indeleblemente el seu caràcter "real", sent ben esclarecedor sobre els intents portats a terme, és, precisament la cridada Capela do Fundador. Es tracta d'una construcció situada a la dreta del temple, adossada a la paret exterior de la nau sur, per a on té l'entrada. Té planta quadrada, en la qual s'inscriu en el centre un octógono, que es desenrolla en volum cap a dalt, fins al nivell del segon pis, fent, també, de llanterna. Esta capella va ser traçada pel mestre Huguet i es trobava encara en obres en 1426. Va ser terminada poc despuix del decés del monarca, que va ser traslladat a ella, junt a la reina, un any despuix (1434).
Per l'exterior, s'impon com una massa homogénea accentuant la horizontalidad del frontispici del temple. Oferix tres cares lliures, cada una de les quals arrematada per dos contraforts, i a on s'òbrin tres finestrals, en lo que queda l'eix més ample que els restants. En la part superior, descolla a l'exterior el octógono central d'a on partixen huit arbotantes acanalados recolzats en els contraforts exteriors, que es prolonguen en pegõés pinaculaos més allà del sostre. El conjunt està arrematat per un friso d'enreixats flamígeros. Originalment, el octógono estava coronat per un gran coruchéu en agulla, que es desmoronó en el terremot de 1755.
En l'interior, la llum procedix de les vidrieres de la frontera i de les finestres de dos llums existents en cada cara del octógono central. És una llum diàfana, que incidix particularment en el centre del monument, a on s'alça el mausoleu dels reis. La volta és complexa, formada per arcs travessies, que partint de baquetas embebidas en les parets, entroncan en les claus centrals, a partir de les quals els nervis descansen el seu pes sobre les baquetas de la cara exterior del octógono central, formant, d'esta forma, una espècie de nau o girola.
El octógono pròpiament dit, en el centre de l'edifici, està format per huit pilars composts, de columnes enfeixadas, i s'obri a través de huit arcs apuntats en el intradós decorat en trilobulós. El seu interior té dos altures: l'inferior correspon als pilars i arcs, mentres que en la superior s'òbrin les finestres lucernarias. També la volta d'este cos central és estrelada, en huit braços principals, huit terceletes i setze nervis secundaris, recolzats en huit claus radials i una clau central de gran diàmetro, mostrant el enrejillado, dins del com s'inscriuen, en relleu, les armes reals. En les parets s'òbrin arcs sòlits que alberguen les tombes dels príncips de Avis: D. Pedro, la seua dòna i D. Fernando. Les tombes dins de la caseta, de regrés quebrat en arquivolta exterior en contracurva, posseïxen frontals en relleu decorats en els escuts dels príncips, enquadrats per ornamentació floral, sent en la seua totalitat un dels primers i més profusos conjunts d'heràldica familiar de gran porte existent en Portugal, d'acort, ademés en esquemes segurament importats d'Anglaterra. Atres arcs sòlits buits preveen més depòsits tumulares, pero varen ser desaprofitats d'acort a la decisió del rei Duarte de construir un nou panteón, sent simplement reblits en 1901.
Capelas Imperfeitas
[editar | editar còdic]
El panteón del rei Duarte, també conegut com Capelas Imperfeitas (capelles Inacabades) va ser dissenyat tenint en conte una llectura rigorosa del testament de Juan I, que va optar per crear el seu propi espai funerari. Aixina, el rei Duarte va donar inici a l'edificació d'una rotonda darrere de la capçalera. De qualsevol modo, les obres, dirigides també per Huguet, no varen ser terminades, ya que, iniciades notablement en 1434, el monarca va fallir 4 anys despuix deixant-les incompletes. Pero el traçat estava certament dissenyat, i les obres dels regnats següents varen ser llentament intentant acabar l'edifici, deixant, no obstant, per fer lo principal: el llançament de la gran volta central. Al contrari de lo que es podria jujar, esta operació no tindria grans problemes tècnics ya que el va a cobrir és poc major que l'existent en la Sala Capitular.
Es tracta, efectivament, d'un edifici en un cos central octogonal anex al cor de l'iglésia (via un retrocoro) i al que només es pot accedir des de l'exterior, per una entrada per l'eix (articulada en una capçalera en un atri abovedado), a l'eixida del com es disponen sèt capelles radiants. Sorgint dels grans massiços polistilos que conformen l'estructura, s'alçaria un cos octogonal proveït de grans finestrals, abovedado i degudament escorat en arbotantes, previst per a configurar un ampli espai de planta centrada completament unificat. Les capelles existents s'òbrin al recint a través de grans arcs apuntats angrelados, posseint cada una d'elles un cor recte i un sostre prismástico de tres cares, en un sol finestral de dos llums en cada cara i coberta de volta nervada. Entre les capelles, servint de reforç, s'òbrin sis chicotetes àrees de planta triangular, sense accés, més baixes que les capelles i decorades exteriorment en un finestral. En 1528 va ser nomenat mestre d'obres d'este Monasteri a l'arquitecte càntabre Juan de Castell. Les seues principals obres es corresponen en la loggia i l'unió de la capçalera de l'iglésia en les capelles imperfectes.
Portada
[editar | editar còdic]
La portada, construïda en 1509, mostra en l'arquivolta una profusió de 78 estàtues, repartides en sis files, de reis i reines del Antic Testament, profetes, sants i àngels, alguns en instruments musicals medievals. En les jambas es representen als dotze apòstols, entre els que hi ha un que subjecta al dimoni en cadenes. El tímpan mostra un pantocrátor i un tetramorfos dels quatre evangelistes en el seu símbol característic cada u. El conjunt s'arremata en la coronació de la Verge María. Totes les figures humanes apareixen baix doseletes.
Sala Capitular
[editar | editar còdic]Deguda al mestre Huguet que va ser l'encarregat de finalisar la célebre Sala do Capítul, és un espai de planta quadrada, coberta per una abovedada d'estrela. Es tracta d'una construcció de pur estil gòtic, estant formada per setze nervaduras radials, huit de les quals es llancen sobre les parets, les restants llançades als espais exteriors exteriors, convergint totes elles en una columna central de decoració vegetal. Hui en dia conté la tomba del soldat desconegut en honor als soldats portuguesos morts en la Primera Guerra Mundial.
Tombes reals en el monasteri
[editar | editar còdic]
El monasteri alberga els restants d'alguns reis portuguesos de la dinastia de Avís. La necròpolis real es compon de la Capella del Fundador (finalisada en 1434) i de les capelles inacabades (construïdes de 1490 a 1515).
- Juan I (1385-1433) i la seua esposa Felipa de Lancaster (1360-1415), filla de Juan de Gante, duc de Lancaster.
- els seus fills:
- Pedro (1392-1449), duc de Coímbra, regente de Portugal, i la seua esposa Isabel d'Aragó (1409-1443), filla de Jaime II, comte de Urgel.
- Enrique el Navegant (1394-1460), en estàtua yacente
- Juan (1400-1442), duc de Beja, i la seua esposa Isabel (1402-1465), filla d'Alfonso I duc de Bragança
- Fernando, el príncip sant (1402-1443)
- Duarte I (1433-1438) i la seua esposa Leonor.
Les tombes varen ser profanades, lo mateix que les del monasteri d'Alcobaça, pels soldats francesos en 1810.
En la sala capitular es troba la Tomba del Soldat Desconegut portugués, que conté els cossos de dos soldats portuguesos morts en combat durant la Primera Guerra Mundial.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «27 d'octubre de 2010». Institut de Gestão do Património Arquitectònic i Arqueològic (IGESPAR).
- ↑ Jornal dona Batalha.Consultat el 19 de Janeiro de 2009.
- ↑ «Detalhes». Mosteiro dona Batalha. Institut de Gestão do Património Arquitectònic i Arqueològic (IGESPAR). Consultat el 19 de giner de 2009.
- ↑ «Decrete dona Assembleia dona República 22/XIII que procedix à segona alteração à Lei n.º 28/2000.». www.parlamento.pt. Assembleia dona República. Archivat des d'el original, el 14 de maig de 2016. Consultat el 26 de maig de 2016.
- ↑ 5,0 5,1 «Mosteiro de Santa Maria dona Vitória». Câmara Municipal dona Covilhã. Consultat el 19 de giner de 2009.
- ↑ «Monastery of Batalha». UNESCO Culture Sector. Consultat el 10 de març de 2015.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Monasteri de Batalha.- IPPAR - Monuments i Llocs - Conjunts Monásticos, Informació sobre el Monasteri de Batalha.
- Fotografies de Batalha
- Monasteri de Batalha en 3D.
- Monasteri de Batalla (Portugal) Youtube video per Manuel Lages
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de Batalha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines que usen arguments duplicats en invocacions de plantilles
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Monasteris de Portugal
- Tombes reals en Portugal
- Patrimoni de la Humanitat en Portugal
- Arquitectura manuelina en Portugal
- Monuments nacionals de Portugal
- Monasteris dominicos
- Arquitectura de Portugal del sigle XIV
- Monuments catòlics de Portugal
- Batalha (Portugal)
- Patrimoni de l'Humanitat