Català migeval

El català antic o català medieval (autónimo: catalanesc, romanz, català modern: català antic) va ser la llengua romanç parlada durant l'Edat Mija precursora de les varietats llingüístiques autòctones modernes conegudes com català central, català nort-occidental, valencià, balear, rosellonés i alguerés. Forma part de la lingua franca parlada des del golf de Gènova fins al de Valéncia. Este arc es va tallar quan el rei de França va impondre la llengua de oïl sobre la llengua d'oc en tota la Provença.

Divisió dialectal moderna de l'antic domini del català medieval.

La seua extensió medieval va alcançar el Principat de Catalunya, la major part del Regne de Valéncia, el Regne de Mallorca, alguns territoris orientals del Regne d'Aragó i l'illa de Cerdenya, territoris tots ells integrats en la Corona d'Aragó, aixina com Andorra i bona part del Regne de Múrcia, a on va acabar per desaparéixer en el sigle XV.

Encara que ya es troben a lo llarc del sigle XI alguns documents de caràcter feudal en els que s'utilisa la llengua romanç catalana, en la seua totalitat o mesclada en un llatí deficient, com els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, el primer testic d'us lliterari de la llengua són les Homilies d'Orgaña de finals del XI o principis del XII, que consistixen en fragments d'un sermonario destinat a la predicació del Evangeli.

La lliteratura en català va vore les seues primeres grans obres abans en prosa que en vers. Açò es va deure a que els poetes cults, fins al XV, preferien utilisar el provençal lliterari en lloc de la varietat autòctona, com en el cas d'Alfonso II, cridat "el Trobador", Cerverí de Girona o Guillem de Berguedan i uns atres d'obra menys coneguda, com Guillem de Cabestany, Guerau de Cabrera, Thomás Périz de Fozes, Ponç de la Guàrdia, Gilabert de Próixita, Guillem de Masdovelles o Raimon Vidal de Bezaudun. Tots estos, i molts més, apareixen cuidadosadament compilados, traduïts, estudiats i anotats en els tres volums antològics que els va dedicar el gran erudit i medievalista Martín de Riquer (Els trobadors, Barcelona: Planeta, 1975; reimpresos posteriorment vàries voltes en Barcelona: Editorial Ariel).

cal destacar, no obstant, que existien poques diferències entre la llengua catalana i les diverses varietats occitanes (provençal, lenguadociano, llemosí, gascó...), moltes menys en l'Edat Mija, ya que durant eixa época i en sigles posteriors es consideraven la mateixa llengua. No obstant, en el cas dels poetes catalans, la varietat de provençal o occità utilisat era una koiné lliterària, o llengua comuna procedent de l'unificació o mescla de diverses varietats dialectals, de tipo áulico, cultivada també en les antigues corts i feus-estat d'Occitània i part del nort d'Itàlia.

Les primeres manifestacions en poesia culta en Europa en una llengua moderna varen ser escrites pels trobadors, els qui seguien unes normes estrictes i codificades per a elaborar la seua poesia, utilisant els còdics de la lliteratura trovadoresca com l'amor cortés. Els trobadors i poetes catalans varen participar d'esta cultura trovadoresca. La gran proximitat política, llingüística i cultural entre els comtats catalans i els antics feus d'Occitània (Aquitània, Tolosa, Provença...) va fer possible compartir una varietat lliterària comuna trovadoresca, de tipo cortesano, que es va mantindre en la Corona d'Aragó fins al XV per a escriure poesia fins a l'aparició del valencià Ausiàs March, el primer poeta que abandona l'influència de la koiné lliterària occitana i els principals elements d'este tipo de poesia. Per este motiu, en l'història de la lliteratura catalana medieval s'inclou tota la nòmina de trobadors coneguts, ya siguen pròpiament catalans o occitans. La poesia en la varietat catalana estrictament territorial era utilisada pels juglars en els seus espectàculs davant públics populars, sense que es conserve, a l'actualitat, cap eixemple. En el XII apareixen també les primeres traduccions de texts jurídics, com la de Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge).

Fonologia

El català medieval va presentar a lo llarc de la seua història documentada canvis fonètics, encara que este artícul tracta bàsicament la fonologia dels sigles XIII i XIV quan es varen escriure les quatre grans cròniques, que usaven una forma estandardisada de català medieval. El sistema d'escritura en eixe temps era més fonètic que en l'actualitat. Ademés pràcticament totes les consonant finals atestades en l'escritura es pronunciaven, com en l'actual valencià central i contràriament a lo que succeïx en el modern català central estàndar com el de Barcelona a on moltes d'estes consonant ara no es pronuncien despuix d'haver sofrit un procés de carpiment i enmudecimiento.

Consonante

Consonante del català medieval

		Bilabial	Llavi- dental	Dental/ Alveolar	Palatal	Velar
Nassal		m		n
Oclusiva	sorda	p		t̪t	k
	sonora	b		d̪d	ɡ
Africada	sorda		ʦ
	sonora		ʣ	dʑʤ
Fricativa	sorda		f	s	ʃ
	sorda		v	z
Vibrant mult.				r
Vibrant simp.				ɾ
Aproximante					j	w
Lateral				l	ʎ, jl

Laterals

Es creu que el català medieval hauria tingut dos fonema laterals palatals diferents. El primer, /ʎ/, s'escrivia simplement com <ll> i ha permaneixcut sense canvis en la major part de dialectes fins a hui en dia. El segon, reconstruït com /**jl/, prové dels grups llatins C'L, G'L, LI, LI, i va ser escrit com <yl> o com <il>. Este últim sò mai apareixia en posició inicial i històricament va convergir en el resultat de /ʎ/ en la major part de dialectes, o com a /j/ en els dialectes en yotisació.

Cap al XII, moltes /l/ inicials varen aplegar a articular-se com /ʎ/, encara que en l'escritura varen continuar escrivint-se com <l> fins al XV.

Labiodentals

Els sons /b/ i /v/ varen escomençar a confondre's en alguns dialectes cap al XIV, en un procés cridat betacisme. Actualment, la distinció /b/-/v/ es manté solament en Valéncia, les illes Balears i el sur de Tarragona.

Vocals

El sistema vocàlic del català medieval diferix del modern català de Catalunya, encara que es manté en algunes varietats de Balears. El sistema tònic està format per les següents unitats:

Vocals del català medieval

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i		o
Semicerrada	i	ə	o
Semiabierta			ɔ
Oberta	a |}. Este sistema és similar al del protorromance, llevat pel fet de que la /i/ del protorromance es va centralisar donant /ǝ/, i posteriorment la /ɛ/ del protorromance es va tancar en /i/. En català central modern, la /ǝ/ tònica s'ha alvançat en /ɛ/, i aixina s'ha invertit la distribució original del protorromance: /i/ > /ǝ/ > /ɛ/ i /ɛ/ > /i/ > /i/ (no obstant, junt a vibrant múltiple o aproximante lateral, /ɛ/ es manté com /ɛ/) . Esta és la raó per la qual les is obertes i tancades del català seguixen la distribució oposta a la que es troba en portugués o italià. En les varietats baleáricas encara mantenen les /ǝ/ tòniques, en les mateixes posicions que les tenia el català medieval. S'assumix comunament que durant el periodo preliterario totes les varietats de català es caracterisaven per una realisació neutralisada de les vocals pretòniques (d'un modo similar al que es troba encara en occità modern). Cap al XIII, la /a/ i la /i/ pretònica varen escomençar a ser confoses en l'escritura en els dialectes orientals. En estos dialectes, la confusió es va generalisar a tots els casos de /a/ i /i/ átonas, procés que es considera es va completar cap al XV. Ortografia L'ortografia actual del català es basa àmpliament en la praxis medieval, no obstant, algunes pronunciacions han canviat: La tilde i la diéresis s'ampraven molt rarament. < c > front a /i, i/; la < ç > i la < z > s'articulaven com /ʦ/, en lloc de les modernes /s/ o /z/. La grafia < ch > al final de la paraula s'usava per a /k/ en lloc de la grafia moderna < c > . Aixina la forma moderna amic 'amic' es va escriure com amich. Esta convenció es va mantindre fins a principis del XX, i és la raó per la qual molts llinages acabats en < -ch > es pronuncien en /k/ final. < yl, il> es varen usar per al fonema /jl/. En la llengua moderna, este sò ha passat a pronunciar-se /ʎ/ o /j/ depenent del dialecte. Modernamente s'usa la grafia < ll > per als descendents d'este sò. Aixina la forma moderna mirall 'espill' s'escrivia com mirail o mirayl, del llatí miraculus. Lírica medieval: els trobadors El trobador Guillem de Berguedan en dos dames Encara que ya es troben a lo llarc del XI alguns documents de caràcter feudal en els que s'utilisa la llengua romanç catalana, en la seua totalitat o mesclada en un llatí deficient, com els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, el primer testic d'us lliterari de la llengua són les Homilies d'Orgaña de finals del XI o principis del XII, que consistixen en fragments d'un sermonario destinat a la predicació del Evangeli. La lliteratura en català va vore les seues primeres grans obres abans en prosa que en vers. Açò es va deure a que els poetes cults, fins al XV, preferien utilisar el provençal lliterari en lloc de la varietat autòctona, com en el cas d'Alfonso II, cridat "el Trobador", Cerverí de Girona o Guillem de Berguedan i uns atres d'obra menys coneguda, com Guillem de Cabestany, Guerau de Cabrera, Thomás Périz de Fozes, Ponç de la Guàrdia, Gilabert de Próixita, Guillem de Masdovelles o Raimon Vidal de Bezaudun. Tots estos, i molts més, apareixen cuidadosadament compilados, traduïts, estudiats i anotats en els tres volums antològics que els va dedicar el gran erudit i medievalista Martín de Riquer (Els trobadors, Barcelona: Planeta, 1975; reimpresos posteriorment vàries voltes en Barcelona: Editorial Ariel). cal destacar, no obstant, que existien poques diferències entre la llengua catalana i les diverses varietats occitanes (provençal, lenguadociano, llemosí, gascó...), moltes menys en l'Edat Mija, ya que durant eixa época i en sigles posteriors es consideraven la mateixa llengua. No obstant, en el cas dels poetes catalans, la varietat de provençal o occità utilisat era una koiné lliterària, o llengua comuna procedent de l'unificació o mescla de diverses varietats dialectals, de tipo áulico, cultivada també en les antigues corts i feus-estat d'Occitània i part del nort d'Itàlia. Les primeres manifestacions en poesia culta en Europa en una llengua moderna varen ser escrites pels trobadors, els qui seguien unes normes estrictes i codificades per a elaborar la seua poesia, utilisant els còdics de la lliteratura trovadoresca com l'amor cortés. Els trobadors i poetes catalans varen participar d'esta cultura trovadoresca. La gran proximitat política, llingüística i cultural entre els comtats catalans i els antics feus d'Occitània (Aquitània, Tolosa, Provença...) va fer possible compartir una varietat lliterària comuna trovadoresca, de tipo cortesano, que es va mantindre en la Corona d'Aragó fins al XV per a escriure poesia fins a l'aparició del valencià Ausiàs March, el primer poeta que abandona l'influència de la koiné lliterària occitana i els principals elements d'este tipo de poesia. Per este motiu, en l'història de la lliteratura catalana medieval s'inclou tota la nòmina de trobadors coneguts, ya siguen pròpiament catalans o occitans. La poesia en la varietat catalana estrictament territorial era utilisada pels juglars en els seus espectàculs davant públics populars, sense que es conserve, a l'actualitat, cap eixemple. En el XII apareixen també les primeres traduccions de texts jurídics, com la de Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge). Cròniques històriques Llibre dels fets. La llengua catalana va ser utilisada també en la narració de les gestes i cròniques dels sobirans. Encara que la primera versió de la Gesta comitum barchinonensium va ser escrita en llatí a finals del XII, la següent edició revisada de l'obra, coneguda com "versió intermija", va ser escrita en català al voltant de 1268 o 1269 i publicada en Barcelona. Existix consens filològic en que la primera versió del Llibre dels feits de Jaime I va ser escrita en català i en la seua major part poc abans de la mort del rei, és dir, en una data anterior a 1276. El Llibre del rei en Pere d'Aragó i dels seus antecessors passats, més conegut com Crònica de Bernat Desclot, escrit al voltant de 1290, narra diversos fets notables dels regnats de Jaime I, Pedro el Gran, Alfonso el Lliberal i Jaime II. La Crònica de Ramon Muntaner va ser escrita per este autor entre 1325 i 1332 i destaca pel seu vívida descripció de les expedicions dels almogávares. Finalment, la Crònica de Pedro el Ceremonioso va ser escrita per orde d'este rei per a glorificar les seues accions i les del seu pare Alfonso el Benigno. Esplendor medieval Sepulcro de Ramon Llull en el convent de Sant Francisco (Palma de Mallorca). Tomba d'Ausiàs March en la Catedral de Santa María de Valéncia. Portada de Tirant lo Blanc de 1511. Artícul principal → Sigle d'Or valencià. El mallorquí Ramon Llull (XIII), figura capital de la lliteratura catalana, és considerat el pare de la prosa en llengua catalana, també va escriure poesia de tipo cortesano en koiné occitana, encara que la seua obra va ser destruïda pel propi autor en considerar-la banal i superficial. Entre les seues obres cal destacar la seua novela Blanquerna, un llibre místic: Llibre d'amic i amat, el Llibre del gentil i els tres sabio, el Llibre de l'Orde de Cavalleria, poesies com el Cant de Ramon ("Vora de Raimundo") o Lo desconhort ("El desconsuelo") o la seua autobiografia, Vida coetània, Els cents noms de Déu ('Els cent noms de Deu', 1289), el Llibre dels mil proverbis i Félix o Llibre de les maravelles (que inclou el Llibre de les bésties), entre moltes obres de caràcter davant tot científic, filosòfic o teològic. Destaquen autors influïts ya en cert modo per l'humanisme, com Pere March, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Bernat Hug de Rocabertí o el poeta misógino Pere Torroella (alguns d'ells pertanyents a la generació del Sigle d'or de la lliteratura valenciana) entre molts uns atres. Paralelament varen destacar autors religiosos com Francesc Eiximenis, sense dubte un dels autors en català més llegits en la seua época; sant Vicente Ferrer i el ribalt flare franciscano convers a l'islam Anselm Turmeda, que va escriure igualment en àrap. En el mateix tall entre els sigles XIV i XV sorgixen poetes que varen escriure en la koiné lliterària occitana o en un català occitanizado, a sovint seguint les pautes trovadorescas, varen ser Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer, traductor este últim de la Divina comèdia de Dante Alighieri al català. El notari i prehumanista Bernat Metge va escriure en 1381 el Llibre de Fortuna i Prudència («Llibre de Fortuna i Prudència»), poema alegórico en el que es debat la qüestió de la Providència divina al més pur estil de la tradició medieval, fundant-se en el precedent inevitable del De consolatione philosophiae del romà Boecio. També va realisar la traducció del relat de Valter i Griselda, última de les novelle del Decamerón de Boccaccio, pero no la va fer a partir de l'original italià, sino de la traducció en llatí de Petrarca (el Griseldis). L'importància de la traducció de Metge es deu, ademés de la seua elegant prosa, a la carta introductòria que acompanya al relat, puix supon la primera mostra d'admiració per Petrarca que es coneix en Espanya. La seua obra mestra va ser Lo somni («El somi»), redactat en 1399, a on se li apareix Juan I en el Purgatori. Ho va escriure en la presó, despuix de caure en desgràcia i ser encarcerat per la nova reina María de Lluna junt al restant de colaboradors del difunt monarca. El valencià Ausiàs March, "home d'asaz elevat esperit" segons la Carta i proemi al Condestable don Pedro de Portugal del Marqués de Santillana, és considerat el poeta de l'apogeu de la lliteratura catalana del (XV); abandona ya els tòpics i elements propis dels trobadors i crea el seu propi sistema d'imàgens i conceptes amorosos, en un estil auster i greu de feroç instrospecció que res deu a les florituras italianes. Les seues obres principals es repartixen en tres grups, les Vores d'amor, les Vores de mort i la Vora espiritual. Manuscrit de L'Espill, de Jaume Roig. En el XV s'escriu també Curial i Güelfa, un estrany i original híbrit de llibre de cavalleries i novela sentimental molt verosímil, escrit provablement entre 1435 i 1462 per un autor anònim que coneixia molt ben la lliteratura antiga i moderna. D'esta época és també el cridat sigle d'or valencià, en una producció molt destacada d'escritors en poesia i prosa que culmina en Tirant el Blanco de Joanot Martorell (publicada en 1490). L'Espill o Llibre dels dons és una novela en vers de caràcter misógino. Va ser escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasílabos. El Espill consta d'un prefacio i de quatre llibres que, a la seua volta, es dividixen en quatre parts. En el prefacio, el narrador fa una declaració de principis, ètics i estilístics. En el llibre primer, "De la seua joventut", coneixem al protagoniste, que parla sempre en primera persona i explica cóm va ser la seua infància. Orfe de pare i expulsat de la seua casa per la seua mare, es veu obligat a guanyar-se la vida en Valéncia. Poc despuix mamprén un viage aventurer, primer per Catalunya i despuix per França. Lluita en la guerra dels Cent Anys en les tropes franceses i en París, quan ya és ric gràcies als botins obtinguts, intervé en la vida caballeresca. El segon llibre, "De quan va estar casat", narra els successius fracassos matrimonials del protagoniste, primer en una donzella que al final va resultar que no ho era, despuix en una viuda, en tercer lloc en una novicia i, finalment, explica el frustrat intent de casar-se en una beguina. En el tercer llibre, "De la lliçó de Salomón", el protagoniste, desesperat per no poder trobar una esposa adequada, pretén casar-se en una parent seua. Llavors se li apareix en somis Salomón, el sabio bíblic per antonomàsia, que li solta una llarga invectiva contra les dònes que corrobora en eixemples bíblics les mals experiències relatades en els dos llibres anteriors. I el quart llibre es titula "d'enviudar". Tanquen l'escola valenciana Joan Roís de Corella (1433/43-1497), que lluïx un humanisme erudit, i sor Isabel de Villena (1430-1490), ploma tendra i intimista. Històricament s'ha acceptat que despuix d'una época d'esplendor que culmina en Tirant lo Blanc, el català com a llengua lliterària entra en una llarga fase de decadència des del XVI a 1833. Pero actualment, estudis recents estan revalorisant les obres dels autors renaixentistes (Cristòfor Despuig, Joan Timoneda, Pere Serafí), barrocs (Francesc Vicenç García, Francesc Fontanella, Josep Romaguera) i neoclàssics (Juan Ramis, Francesc Mulet), de modo que es va cap a una revisió del concepte Decadència. Com a fites d'este periodo per a la llengua valenciana, es poden contar la primera impressió d'una traducció de la Bíblia en llengua no llatina, la Bíblia Valenciana, impresa per encàrrec de Bonifacio Ferrer en 1478, o la redacció d'una Teologia en 1440 pel valencià Francesc Pertusa, la qual és l'única obra escrita sobre esta ciència en una llengua diferent del llatí de l'Edat Mija. Història En la llingüística romanç és freqüent parlar de l'influència de dos varietats llingüístiques en contacte, classificant el tipo d'influència en tres categories: Substrat: influències llingüístiques que s'incorporen al llatí vulgar dels romans que es troben en este territori i que provenen de les llengües que ya hi havia, anteriors a la romanisació. Superestrat: influències posteriors a la romanisació que s'incorporen a la llengua catalana a partir de les invasions dels pobles germànics i àrap. Adstrato: aportacions llingüístiques de les llengües veïnes. Usualment este tipo d'influències es deu a l'existència de cert grau de bilingüisme o l'adopció de paraules per prestigi llingüístic de llengües alóctonas. L'orige del català La realitat llingüística prerromana de Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears Artícul principal → Substrat català. Del 1000 al 218 a. C. es varen establir en el territori que actualment ocupen Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears diversos pobles, que parlaven llengües diferents entre ells estan els sorotaptos, els celtes, els fenicios, els grecs o els iberos. Les llengües d'estos pobles conformen el substrat català. En l'any 218  a. C. els romans varen desembarcar en Empúries. La seua llengua, el llatí, serà d'a on naixerà la llengua catalana. Mapa de l'Imperi Romà en l'any 116 d. C. La romanisació i la substitució llingüística pel llatí Artícul principal → Romanización (aculturación). A pesar d'haver desembarcat en 218 a. C., la romanisació del territori no va escomençar fins al I, i el principal centre romanizador va ser Tarragona. Per "romanisació" s'entén el procés sociocultural d'implantació en el territori de la cultura, les lleis, les costums i la llengua dominant del Imperi Romà, que era el llatí. No obstant, la romanisació de Catalunya no va ser uniforme i va haver zones profundament romanizades, com l'Empordà i la costa en general, junt a atres zones de romanisació menys intensa, com la zona d'Olot i les zones de la Catalunya interior, la zona pirenaica occidental no es romanizó fins a l'Edat Mija i es parlava un idioma vascoide com indica la toponímia. Gradualment es va donar una substitució llingüística en estos territoris, i despuix d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí es va acabar imponent. A pesar d'això, s'observa que el llatí parlat en cada territori tenia particularitats frut del substrat de les llengües indígenes que es parlaven. D'esta forma, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat en la península ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins del llatí de la Península també hi havia diferències segons zones. Els parlants, no obstant, no tenien consciència d'estes diferències. El llatí i la formació de la llengua catalana Artícul principal → Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. L'Imperi Romà, a lo llarc del V, va escomençar a descompondre's, i també l'unitat que representava el llatí, donant pas al naiximent de les llengües romàniques que apareixen com a varietats clarament diferenciades del llatí escrit cap al VIII. El conjunt de lengues romançes, o el lloc a on es parlen, és el que es coneix com Romania. La Romania es dividix usualment en dos blocs: L'oriental: Italià i rumà. L'occidental: Gallego, portugués, castellà, català, occità, francés, sardo i retorrománico. El català presenta certes característiques similars a les seues llengües veïnes (l'aragonés i l'occità). En esta secció es presentaran les característiques que fan únic al català en la seua evolució a partir del llatí vulgar aixina com les característiques comunes en atres llengües romàniques. El català té una major relació en l'occità, junt en el que forma el grup occitanorromance. No obstant, quan les relacions culturals es varen acabar en el primer mileni, el català es va ser lligant cada volta més a les llengües iberorrománicas (les quals són més conservadores que el grup galorromance al que pertany el francés). Característiques comunes en les lengues romançes occidentals, pero no en les italorrománicas Sonorisació (i lenición) de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA 'cabra' → cabra, CATĒNA 'cadena' → cadena, SECŪRVS 'segur' → segur). La pèrdua de la geminació en consonant oclusivas. Desenroll de /ts/ (més tarde /s/) en lloc de /tʃ/ de la /k/ palatalizada. Per eixemple, CÆLVM ('cel') → català antic cel /tsɛl/ → modern [ˈsɛɫ] (cf. italià cel /tʃɛlo/). Desenroll de c en ct, cs en /j/ palatal (vs. /tt/, /ss,ʃʃ/ en italià). Pronunciació apicoalveolar de /s/ i /z/. (Esta va ser una volta comuna a totes les lengues romançes occidentals, pero ha desaparegut en francés, en alguns dialectes de l'occità i en portugués). Característiques comunes en les llengües galorrománicas Caiguda de les vocals átonas finals llevat a (MŪRVM → mur → mur, FLŌREM → flor); cf. el manteniment de totes les vocals finals (italià mur, fiore). El resultat final de les obstruents sonores és el ensordecimiento: frigidvs ('fret') → fred [ˈfɾɛt] o [ˈfɾet]. No obstant, les fricatives sonores finals es ensordecen davant vocals i davant consonant sordes (assimilació regresiva de sonoritat): els homes 'els hòmens' [əɫs] + [ˈɔməs] → [əɫˈzɔməs]; peix bo 'peix bo' [ˈpe(j)ʃ] + [ˈbɔ] → [ˈpe(j)ʒˈβɔ]. (La mateixa obstrucció final ocorre en totes les lengues romançes occidentals mentres els obstruents siguen finals, encara que açò és rar en les llengües iberorrománicas). Cf. portugués llum "llum" /lus/ vs. luzes "llums" /ˈllumɨs/,/luzis/, espanyol antic relox "rellonge" /reˈloʃ/ vs. rellonges "rellonges" /reˈhoʒés/. (Manteniment aparent de -o en la primera persona del singular i de -vos en els plurals són desenrolls secundaris: el català antic no posseïx primera persona del singular en -o, i el -vos per als plurals ocorre sense justificació etimològica, i. g. peixos "peixos" < PISCĒS, cf. portugués peixes.) Diftongació de /ɛ/ i /ɔ/ davant consonant palatals (en la consegüent pèrdua de la vocal mija si es produïx un triptongo). En espanyol no hi ha diftongació, pero la diftongació entre palatals ocorre en aragonés. Llatí coxa 'cuixa' → /kuoiʃa/ → cuixa (cf. francés cuisse pero portugués coxa). Llatí octō 'huit' → /uoit/ → vuit (cf. francés huit pero portugués oito, espanyol huit; occità antic abdós ueit i och). Llatí lectum 'llit' → /lieit/ → llit (cf. francés lit pero portugués leito, occità antic abdós lieig i leit). Preservació de pl-, cl-, fl- inicials (plicāre 'doblar' → plegar 'aplegar', clavis 'clau' → clau, flamma 'flama' → flama); cf. palatalisació d'estos grups consonàntics en espanyol aplegar, clau, crida portugués chegar, chave, chama. En el grup italorromance açò remplaza la segona consonant en una -i- [j]; per lo tant en italià piegare, chiave, fiamma. Característiques comunes en el francés, el portugués i l'occità pero no en l'espanyol /ɡ/ + yod o /i/ or /i/ inicial, /d/ + yod, /j/ → [dʒ] → [ʒ] or [dʒ], en lloc de l'espanyola /j/. El sò es conserva en tots els casos, en lloc de perdre-se en sílabes átonas: gelvm ('gèl') → gel [ˈʒɛɫ] or [ˈdʒɛɫ] (cf. espanyol gèl /jelo/; pero en portugués gelo, occità gel). iectāre ('tirar') → **gieitar → gitar [ʒiˈta] or [dʒiˈta(ɾ)] (cf. portugués jeitar, occità gitar, francés jeter). Antiga /dʒ/ permaneix en l'actualitat com /dʒ/ actual o /ʒ/, en lloc de l'espanyol /x/. Sibilants sonores permaneixes com a tals, mentres que en espanyol es convertixen en sibilants sordes. /f/ inicial permaneix, mentres que en espanyol es convertix en /h/ abans de vocal (i. i. a menos que precedixca a una /r/, /l/, /w/, /j/). (En gascó de fet es desenrolla la /f/ en /h/ en totes les circumstàncies, inclús davant consonant o semivocals). /l/ + yod intervocàlica (-li-, -li-), -cl- → ll [ʎ] en lloc de j ([(d)ʒ] espanyol antic, [x] modern: muliere 'dòna' → muller, oricla 'orella' → orella, veclu 'vell' → vell. Cf. portugués mulher, orelha, velho, occità molher, francés oreille, vieil). Desenroll de -ct- a /(j)t en lloc d'un desenroll major a /tʃ/. Tant l'espanyol com l'occità meridional (els dialectes més propencs al català) tenen /tʃ/, pero l'occità septentrional, el francés, i totes les llengües iberorrománicas (portugués, lleonés, aragonés) tenen /(j)t/. I. g. lactem → **lleit → llet (Cf. espanyol llet, occità meridional laich, occità septentrional lait, francés lait, portuguésleite). Característiques comunes en les llengües occitanorrománicas Preservació de ŏ breu i tònica del llatí vulgar dona lloc a o "oberta" (=AFI[ɔ]) (fŏcum 'fòc'→ foc [ˈfɔk], bŏvem 'bou'→ bou [ˈbɔw]); cf. mentres que en espanyol diptonga fòc, bou. El francés diptonga les sílabes obertes, aixina bou, francés antic buef (modern bœuf /bœf/). Esta mateixa preservació també ocorre en portugués (fogo, boi). Note's que l'occità, pero no el català, diptonga estes vocals davant consonants velares, i. i. /k/, /ɡ/, /w/: pero fuec, bueu. La ĕ té un resultat molt més accidentat, junt a les líquides /r, l, ʎ/ dona com en la majoria i llengües romàniques i "oberta" (=AFI[ɛ]) (o descendents directes d'eixe sò), eixemples: tĕrra 'terra' → terra, mĕli 'mel' → mel, **pelle 'pell' → pell [pɛʎ]; mentres que en espanyol diptonga en terra, mel, pell. El francés diptonga les sílabes obertes, aixina mel, francés antic pero terre sense diptongo. Esta mateixa preservació també ocorre en portugués (terra, mel). no obstant, en atres entorns fonètics, el resultat de ĕ és una i "tancada" (=AFI[i]) com en: mĕmbrum 'membre' → membre [ˈmembɾə], tinguesĕbra 'tenebra' → tenebra [təˈneβɾə] o **petia 'peça' → peça [ˈpesə], açò és un desenroll ideosincrático del català no trobat en atres llengües romàniques. Desenroll de /v/ final en /o/: navem 'nau' → nau (cf. occità nau, francés nef); brevem 'breu' → breu (cf. occità breu, francés bref, espanyol no final breu). Caiguda de -n en final de paraula (en un principi intervocàlica): panis ('pa') → pa, vinvm ('vi') → vaig vore. (En alguns dialectes de l'occità, i. g. provençal, la consonant no es pert.) No ocorre aixina en Llenguadoc i en català septentrional, a on els plurals conserven esta [n]: pans, vins. Fusió del protorromance occidental /ð/ (de la -d- intervocàlica) i /dz/ (de -ty-, -c(i)-, -c(i)- intervocàliques). El resultat va ser en un principi /z/ o /dz/, encara preservat en occità i parcialment en català antic, pero en català modern va passar a /w/ o es va perdre. Característiques comunes en l'espanyol pero no en l'occità Preservació de /o/ i /o/ de romanç occidental com [o] i [o], en lloc del galorrománico [i] i [o], respectivament (també en portugués). En llatí lūna 'lluna' → lluna [ˈʎunə] o [ˈʎuna/ɛ], occità lluna [ˈlynɔ], francés lune [lyn]. Llatí duplum 'doble' [ˈdoβli] → doble [ˈdobːɫə] o [ˈdoβli], occità doble [ˈduble], francés double [dubl]. Desenroll de -au, ai- en /ɔ,i/ en lloc de la preservació de /au,ai/ (pero el portugués té /ou,ei/). I. g. caulem 'col' → col, paucum 'poc' → poc. (Lo mateixa ocorre en francés). Palatalisació de -x- /ks/, -sky- /skj/, -ssy- /ssj/ en [(j)ʃ] (també en portugués). Llatí coxa 'cuixa' → cuixa, portugués coxa vs. francés cuisse. Llatí laxāre → català i portugués deixar, espanyol antic dexar, pero francés laisser, occità antic laisar. Llatí bassiāre → català i portugués baixar, espanyol antic baxar, pero francés baisser. -ll- intervocàlica → ll [ʎ]: caballum → cavall (cf. espanyol cavall en [ʎ] encara preservat en districtes rurals conservadors en Espanya; portugués cavalo, occità caval, francés cheval, tots en /l/ simple). En alguns casos, /l/ apareix com a resultat d'una simplificació primerenca de -ll- despuix d'una vocal llarga: vīlla 'vila' → vila; st(r)ēlla 'estrela' → català occidental estrela, oriental estrela (cf. portugués estrela < -ll- pero francés étoile < -l-). Reducció del grup consonàntic -mb-m: camba 'cama' → llit, lumbum 'llom' → llom, columbum 'coloma' → colom (cf. portugués lombo, pombo/pomba). Ocorre en alguns dialectes occitans (gascó i Llenguadoc meridional). Característiques que no estan en espanyol o (la majoria de) occità, pero sí en atres llengües minoritàries romàniques Reducció del grup consonàntic -nd- a -n- (mandāre 'manar' → manar). Compare's la reducció de -mb- a -m-. També es troba en gascó i en Llenguadoc meridional. Palatalisació de l- inicial (lūna 'lluna' → lluna, lvpvs 'llop' → llop). Esta característica es pot trobar també en el dialecte de Foix de l'occità i en asturleonés. La reducció dels grups ND i MB a NN i MM és comú també en els dialectes italians del centre i del sur, àrea d'a on eren originaris molts dels primers colon romans que es varen assentar en el sur de França i costa este d'Espanya. Palatalisació de -sc- davant -i,i- en [(j)ʃ]. Especialment visible en verps de la tercera conjugació (-īre) que prenen lo que originalment era un infijo incoatiu (-ēsc-/-īsc-), i. g. servēscit 'serves' (3.ª persona del singular del present d'indicatiu) → serveix/servix. També es dona en aragonés, lleonés i en algunes paraules del portugués. (En portugués piscem 'peix' → peixe, miscere 'mesclar' → mexer, pero la majoria dels verps en -scere acaben en (s)cer, i. g. crēscere 'créixer' → crescer, nascere 'nàixer' → nascer, **offerescere 'oferir' → oferecer.) Característiques úniques no trobades en atres llengües Desenroll inusual primerenc de /(d)z/,resultat de la fusió de /ð/ del protorromance occidental (de -d- intervocàlica) i /dz/ (de -ty-, -c(i)-, -c(i)- intervocàliques); vore dalt la nota sobre un procés similar en occità. En antic català primerenc, es convertix en /w/ en posició final o davant consonant, permaneixent com /(d)z/ entre vocals. En antic català tardà, /(d)z/ es pert entre vocals: pedem 'peu' → peu crucem 'creu' → creu, crēdit '(ell) creu' → (ell) creu Verps de la segona persona del plural acabats en -tis: mirātis 'mireu' → **miratz → mirau → mireu/mirau ratiōnem 'raó' → **razó → raó vicīnum 'veí' → **vezí → veí recipere 'rebre' → **rezebre → rebre Reversión parcial de /i/ i /ɛ/ del protorromance occidental segons els següents passos: (1) /i/ accentuada → /ǝ/ en la majoria dels casos (2) /ɛ/ accentuada → /i/ quan no està en contacte en les líquides // (3) /ǝ/ accentuada es manté en les illes Balears; /ǝ/ → /ɛ/ (en català oriental, és dir, l'estàndart); /ǝ/ → /i/ (en català occidental). Desenroll secundari de consonant dobles (/ll/, /mm/, /nn/, /ʎʎ/): septimāna ('semana') → setmana [səmˈmanə], cutina de cvtis ('corfa') → cotna [ˈkonːə], modulum ('mòle') → motlle/motle [ˈmɔʎːə]/[ˈmɔlːi]. Més tart aumentada per mig de préstams del llatí clàssic (latinismes): athlēta ('atleta') → atleta [əɫˈɫɛtə], intelligentem ('inteligent') → intel·ligent [intəɫːiˈʒen(t)]. L'idioma italià ha duplicat consonants de tot tipo, pero en la seua major part representen preservació directes del llatí en lloc de desenrolls secundaris. Les geminades en llatí vulgar /ll/, /rr/, /nn/ i a voltes /mm/ es varen desenrollar de manera diferent en les distintes lengues romançes occidentals de les consonant individuals corresponents, pero de maneres divergents, lo que indica que les formes geminades deuen haver-se conservat en les formes medievals primerenques d'eixos idiomes, inclús en acabant de que les geminades obstruents es pergueren. Alguns dialectes del aragonés (una llengua germana del català) encara conserven /ll/ com el reflex de la /ll/ llatina. Les resonantes gmeinades catalanes modernes no descendixen d'estes geminades medievals (/ll/, /mm/, /nn/ geminades → /ʎ/, /m/, /ɲ/), sino que el desenroll de les geminades resonantes secundàries pot haver segut influenciat pels dialectes propencs a on encara es mantenen les geminades originals o per atres geminades secundàries que es deuen haver existit en un moment donat (per eixemple, duodecim → protorromance occidental /doddze/, a on el resultat de /ddz/ es distinguix de la simple /dz/ en català, occità i francés, i a on el resultat douze francés, sense diftongació, indica clarament una consonant geminada). El català preliterario Durant este periodo, que comença en l'arribada dels germans a la península ibèrica, el català es va ser desenrollant com a llengua oral, apartant-se de l'estructura del llatí i anirà prenent préstams lèxics tant de les llengües germàniques com de l'àrap. El català preliterario (a voltes cridat protocatalán) era una llengua molt propenca a l'occità, junt en les varietats del qual forma les llengües occitanorrománicas. Les invasions germàniques La reconquista peninsular Aprofitat la decadència del Imperi Romà, els visigodos varen escomençar a ocupar territoris dominats fins a llavors pels romans. Açò duraria des del V al VII. El llegat llingüístic d'estes invasions formarà part del superestrat de la llengua catalana. L'invasió musulmana Artícul principal → Al-Ándalus. En el VIII es va produir l'invasió musulmana de la península ibèrica. Pronte, no obstant, els francs de Carlemany varen iniciar un proyecte de reconquista per a assegurar-se una zona de seguritat davant l'alvanç musulmà. Va nàixer aixina la "Marca Hispànica" i la reconsquista va aplegar fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com Catalunya la Vella. La reconquista dels territoris del sur de Catalunya, Catalunya la Nova, es varen fer esperar fins al XII. L'influència de les llengües germàniques i del àrap sobre el llatí/català que es parlava en estos territoris va influir de manera diferent: l'àrap va tindre molta més influència sobre el catalá parlat en Catalunya la Nova, baix domini musulmà durant molts més anys que no Catalunya la Vella, a on molt poca influència trobem en el superestrat. La formació de la llengua lliterària La consciència de diferenciació llingüística llatí/català Es considera este fragment del Liber Iudiciorum, una compilació de dret visigodo, el primer text escrit en llengua catalana derivat de l'original en llatí, cap a finals del sigle XII. Durant este periodo assistim als grans canvis que es produïxen en el protorromance i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es va produir dins del Imperi Carolingi, del com formava partix la "Marca", una renaixença intelectual (la Renovatio carolingea) que promovia la renaixença de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es va propondre el restabliment del llatí lliterari. El resultat d'este intent va ser que l'immensa majoria de la gent no entenia lo que se li dia, i va escomençar a prendre consciència de que aquell llatí que pensaven que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Desgraciadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paralela a la del restant de les llengües romàniques, la documentació que ha sobrevixcut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català. Per varis indicis, podem afirmar que el català ya era parlat en este racó de la Península cap al VIII d. C. És dir, el llatí parlat des dels primers sigles de nostra era havia evolucionat prou com per a diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. No obstant, els documents de l'época són escrits en llatí (prou degradat i en alguns aspectes propenc al català). Els primers testimonis de català escrit Els Homilies d'Organyà El trobador Bertran de Born En el IX, en estos mateixos documents quotidians (testament, actes, vendes, etc.) apareixen clarament paraules i construccions catalanes, lo que ya nos indica que la llengua oral de qui redactava és escrit era ben diferent d'aquella en la que escrivia. Este mateix sigle es produïx una decisió important per a les llengües romàniques: l'Iglésia decidia en el Concili de Tours de l'any 813 que calia traduir les homilias in rusticam Romanam linguam per a que els feligresos entengueren la Paraula. En el IX, encara que es troben escasses mostres de característiques típiques del català en mig de texts en llatí, per eixemple el nom de Palomera en llatí Palumbaria, trobat en l'acta de consagració de la Catedral d'Urgel redactada en l'últim terç del IX. En un atre text, este ya de principis del XI, apareix en mig d'un text llatí, de 1034, el nom de sèt arbres frutals en català: morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers A finals del XI es troben documents feudals escrits íntegrament en català, mentres que a principis solament apareixien paraules i expressions. El manuscrit Greuges de Caboet és el text més antic que es conserva totalment en català, de temàtica feudal i va ser escrit entre 1080 i 1095. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treua del comte Pere Ramon I de Pallars Jussà al bisbe d'Urgel. En el XII trobem atres document feudals com els Agravis dels hòmens de Sant Pere de Graudescals i els Agravis dels Hòmens d'Hostafrancs de Sion, que com els Agravis de Caboet, procedixen de l'àrea antiga del Bisbat d'Urgel. En el mateix sigle sorgixen les primeres traduccions o adaptacions d'orige jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Juïns o Llibre Juge) o Forum iudicum data paleográficamente de finals del XII conservat en la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i es creu que és una còpia d'una traducció de mitan del XII mentres que una atra versió catalana del mateix Liber iudiciorum que es conserva en l'Archiu Capitular d'Urgel, en Sèu d'Urgel, data de la primera mitat del XII, paleográficamente i llingüísticament. En el XIII sorgixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passages del Evangeli, escrits en llatí), considerades el primer text lliterari escrit originàriament en català, ya que els anteriorment citats no són considerats lliteraris. Es tracta d'una colecció de sermones conservada en esta població, que, junt en el Forum, s'havien considerat tradicionalment els primers texts en català. Cal destacar també la Cançó de Santa Fe, un dels texts lliteraris més antics escrits en català o occità. Va ser escrita entre 1054 i 1076. Es tracte d'una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosílaps dividida en un número variable de coples consonants segons les versions (de 41 a 55). Una llengua per al dret i el comerç Compilació dels Usatges de Barcelona, i de les Constitucions catalanes, Capítuls, Actes de corts i atres Lleis de Catalunya de les Corts de Barcelona (1413) (edició impresa). En el XIII ya apareixen texts en català. Es tracta de texts jurídics i comercials. Catalunya, baix l'hegemonia del casal dels comtes de Barcelona, anava adquirint fisionomia pròpia i independent i al mateix temps s'anava vertebrant: les ciutats creixien i la vida comercial ocorria un dels eixos de la vida econòmica. En este context, els pactes feudals o les lleis franques ocorrien inadequades i era necessari adaptar-les a la nova situació. Entre els texts jurídics que cal destacar els Usatges de Barcelona (originàriament escrites en llatí, pero tenim una traducció catalana de la segona mitat del XIII). En Valéncia, i responent a la necessitat d'organisar jurídicament el territori acabat de conquistar, va aparéixer un text de gran importància jurídica i llingüística: els Furs de Valéncia (en llatí el 1261 i traduïts al català a continuació). Es tracta d'un tractat jurídic que establix les costums i lleis per a la regulació quotidiana. Igualment és de la segona mitat del XIII el llibre Costums de Tortosa, còdic de dret. L'aparició de la prosa lliterària. Ramon Llull Ramon Llull (Mallorca 1232-1315) és el creador de la prosa lliterària en llengua catalana. És el primer escritor europeu que utilisa una llengua romànica popular per a tractar sobre temes que fins a llavors estaven reservats al llatí: filosofia, ciència, etc. Açò ho va fer per a no reduir la seua obra al camp de la gent que coneixia llatí. Llull, no obstant, no va partir de zero. Hi havia obres anteriors en català i contemporànees, pero cap d'elles té la seua calitat i importància. Entre les seues obres destaquen: El Llibre de contemplació en Déu, El Blanquerna, el Llibre d'Amic i Amat, el Llibre de l'orde de cavalleria, etc. L'historiografia. Les quatre grans cròniques La traducció al català de De rebus Hispaniae (1268) de l'arquebisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada del Gesta comitum constituïxen els texts històrics en català més antics que es conserven, a pesar de ser obres sense intenció lliterària. Paralelament, a finals del XIII i durant el XIV, apareix un tipo d'història popular, en català, molt diferent d'estes cròniques monacals i faltes d'estil lliterari. A mitan de XII, junt a les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal, apareixen en Catalunya unes cròniques de tipo popular per a ser memorisades i recitades. Destaquen en català les denominades "quatre grans cròniques": la de Jaime I d'Aragó, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pedro el Ceremonioso. Es caracterisen pel fet d'historiar acontenyiments contemporàneus o be immediatament anteriors (l'història catalana dels sigles XIII-XIV). Les quatre grans cròniques representen la madurea definitiva de la prosa catalana iniciada en Ramon Llull, i des d'un punt de vista ideològic es atisba en totes elles un sentiment patriòtic i nacionaliste desconegut en la lliteratura anterior. L'expansió peninsular i mediterrànea La conquista de Mallorca L'elaboració de les quatre grans cròniques es té que relacionar en l'expansió de la Corona d'Aragó més allà de les seues fronteres. En la Península, Jaime I el conquistador va ser un dels impulsors de la reconquista. Destaquen la conquista de Mallorca, en 1229 (repoblada per gent del Empordà i la Catalunya Vella), Valéncia, durant el periodo de 1233-1245 (els caixcos urbans i costers varen ser repoblats per catalans i les terres de l'interior per aragonesos, lo que explica la formació de dos àrees idiomàtiques en la Comunitat Valenciana), Sicília, en 1282, Cerdenya, en 1327 (sobretot la ciutat de l'Alguer, repoblada totalment per catalans) i finalment Grècia i Neopatria, a inicis del XIV. El procés de poblament del Regne de Valéncia va ser un procés llarc que no acabarà fins al XVII, despuix de l'expulsió dels moriscos. L'orige de l'actual extensió del català es troba en la Corona d'Aragó, a on la romanç era la llengua dominant i més parlada, parlat pel 80% de la població. En alguns territoris, com les Balears i Valéncia, a on ya es parlava romanç, va arraïlar el català/occità. En uns atres com l'Alguer, s'ha conservat en dificultats. I en llocs com Grècia, el català no va conseguir arraïlar. La llengua de la poesia Fins que en el XV Ausiàs March (Beniarjó, 1397 - Valéncia, 1459), que va ser un dels poetes més importants del Sigle d'Or valencià, va escomençar a escriure poesia sense occitanismes, la llengua en que s'escrivia la poesia en la Corona d'Aragó era l'occità, pero no era una forma d'occità de cap localisació geogràfica concreta: era una llengua koiné lliterària, a sovint artificial, comuna de totes les corts occitanes. El món català i l'occità, durant els sigles XII i XIII, estaven molt relacionats. Si actualment el català i l'occità són dos llengües molt paregudes, en aquella época lo eren molt més i, per lo tant, els poetes catalans no devien tindre molta dificultats per a escriure en occità. La batalla de Muret (1213) va significar l'inici de la decadència de la societat occitana i la seua llengua. Aixina i tot, des de Catalunya varen sorgir iniciatives que varen allargar la vida de l'occità com a llengua de la poesia. No obstant, els poemes fets per autors catalans a finals del XIV començos del XV estaven prou plens de catalanismes. Es parla d'un procés de catalanisació i de desprovencialisació de la poesia catalana d'esta época. La Cancelleria Real Llibre dels Fets Pedro IV d'Aragó (1319-1387) es va donar conte de que existia un estret víncul entre poder i llengua, i per això es va propondre de reformar la Cancelleria Real. La Cancelleria havia segut creada en el XIII i era un organisme administratiu i burocràtic. En la reforma de Pedro IV entrabar a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escritura, etc. La seua tasca era redactar els documents oficials, que pronte varen ser considerats models de bon escriure. Pronte el català de la Cancelleria es va convertir en un tipo de llengua acadèmica, ya que era la llengua dels discursos i dels documents que firmava el rei, i açò la llegitimava i feya que fora acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria va ser un factor important d'unitat de la llengua administrativa i lliterària. Va acabar sent un tipo de model supradialectal: bastida sobre la modalitat dialectal del barcelonés, va ser acceptada per tots els escritors com un tipo de forma estàndart. El context polític i social. Els Trastámara En l'any 1410 mor sense descendència el rei Martín l'Humà i s'extinguix la dinastia catalana. L'hereu al tro de la Corona d'Aragó ix del Compromís de Casp (1412) i no és cap atre que Fernando d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastámara. Hi ha quí veu en este canvi de dinastia el primer síntoma de decadència en la cultura catalana, pero lo cert és que este XV va passar a l'història com el més gloriós per a l'història de la lliteratura catalana. A pesar d'açò, durant este XV Barcelona i Catalunya perden pes específic en la confederació aragonesa en favor de Valéncia, que s'erigix en el motor econòmic i cultural de la Corona. A este fet ajuda la guerra civil catalana. Tomba d'Ausiàs March en la Catedral de Valéncia. La poesia Els primers intents de ruptura en l'occità La poesia culta catalana en el XV inicia una tímida ruptura en la poesia trovadoresca: el valencià Jordi de Sant Jordi i l'Andreu Febrer són dos eixemples d'este tímit abandó de formes i fondos trovadorescos, si be utilisen un català ple d'occitanisme. Atres poetes que escriuen en un català aprovenzalizado són Jaume i Pere March i Gilabert de Pròixita. Ausiàs March El primer poeta valencià que trenca definitivament en la poesia trovadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seua obra poètica, de més de dèu mil versos, presenta solament una vintena d'occitanismes, lo que significa el final de l'influència dels trobadors provençals i el començ d'una poesia plenament catalana. La narrativa En el XV, la novela en valencià es troba en ple auge. Algunes obres són anònimes, com el Curial i Güelfa i unes atres d'autors coneguts com Anselm Turmeda, quí es va convertir a l'islam i va escriure històries anticlericals. La major obra de la narrativa medieval valencià el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Va ser admirada inclús per Miguel de Cervantes, ya que és l'única novela de cavalleria que salva del fòc en la crema de la biblioteca d'Alonso Quijano: —¡Válame Deu! —va dir el retor, donant una gran veu—. ¡Que ací estiga Tirant el Blanco! Doneu-me-li ací, compadre; que faig conte que he trobat en ell un tesor de content i una mina de pasatiempos. Ací està don Quirieleisón de Montalbán, valeroso cavaller, i el seu germà Tomás de Montalbán, i el cavaller Fonseca, en la batalla que el valent de Tirant va fer en el alano, i les agudea de la donzella Placerdemivida, en els amors i embustes de la viuda Reposada, i la senyora Emperatriu, enamorada d'Hipólito, el seu escuder. Dígoos veritat, senyor compadre, que, pel seu estil, és este el millor llibre del món: ací mengen els cavallers, i dormen, i moren en els seus llits, i fan testament abans de la seua mort, en estes coses de que tots els demés llibres d'este gènero carixen. En tot això, vos dic que mereixia el que li va compondre, puix no va fer tantes necedades d'indústria, que li tiraren a galeras per tots els dies de la seua vida. Dugau-li a casa i lliggau-li, i voreu que és veritat quant dél vos he dit. La gran obra narrativa del XV i del valencià medieval és, no obstant, el Tirant ho Blanc de Joanot Martorell (i acabada per Martí Joan de Galba), de la qual Cervantes diu al Quixot que es tracta d'una de les millors obres de cavalleries escrites fins a llavors. Tracta l'història d'un cavaller bretón que va a Constantinopla per a lluitar contra els turcs. S'observen dos estils segons el moment narratiu: un de cult i solemne i un atre de viu i directe que arreplega el parla coloquial de Valéncia d'eixa época. Una atra obra important i original és l'Espill o Llibre dels dons del valencià Jaume Roig. Es tracta d'una obra escrita en versos, en un llenguage ric i popular i que conté grans dosis d'observació i de misogínia desmesurada. El Curial i Güelfa Artícul principal → Curial i Güelfa. Vocabolari molt profitós per aprendre lo catalan-alamany i lo alamany-catalan (vocabulari molt profitós per a deprendre el català-alemà i l'alemà-català), 1502. Gazophylacium catalano-latinum, 1696. El Curial i Güelfa és una novela caballeresca que nos ha aplegat anónimamente. Segurament va ser escrita entre 1435 i 1462 i a partir de la llengua amprada suponem que el seu autor era de Catalunya, de la Catalunya Vella, segurament. En el Curial i Güelfa trobem prou influències franceses i italianes, tant sobre el lèxic com sobre els ambients. El Tirant lo Blanc Artícul principal → Tirant ho Blanc. La novela profana més llegida durant el XV va ser lo Tirant lo Blanc, escrita entre 1460 i 1490 pel valencià Joanot Martorell. L'obra, considerada peça mestra de la narrativa valenciana i universal de tots els temps, és una novela total: caballeresca, històrica, militar, de costums, eròtica, sicològica, etc. Sobre una base inicial de la matèria de Bretanya, Joanot Martorell construïx l'obra yuxtaponent fonts orals i escrites de procedència diversa: artúriques, clàssiques, italianes, espanyoles, etc. L'Espill L'Espill és una novela en vers de caràcter misógino. Va ser escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasílabos. El Espill consta d'un prefacio i de quatre llibres que, a la seua volta, es dividixen en quatre parts. En el prefacio, el narrador fa una declaració de principis, ètics i estilístics. En el llibre primer, "De la seua joventut", coneixem al protagoniste, que parla sempre en primera persona i explica ara com va ser la seua infància. Orfe de pare i expulsat de la seua casa per la seua mare, es veu obligat a guanyar-se la vida en Valéncia. Poc despuix mamprén un viage aventurer, primer per Catalunya i despuix per França. Lluita en la guerra dels Cent Anys en les tropes franceses i en París, quan ya és ric gràcies als botins obtinguts, intervé en la vida caballeresca. El segon llibre, "De quan va estar casat", narra els successius fracassos matrimonials del protagoniste, primer en una donzella que al final va resultar que no ho era, despuix en una viuda, en tercer lloc en una novicia i, finalment, explica el frustrat intent de casar-se en una beguina. En el tercer llibre, "De la lliçó de Salomón", el protagoniste, desesperat per no poder trobar una esposa adequada, pretén casar-se en una parienta seua. Llavors se li apareix en somis Salomón, el sabio bíblic per antonomàsia, que li solta una llarga invectiva contra les dònes que corrobora en eixemples bíblics les mals experiències relatades en els dos llibres anteriors. I el quart llibre es titula "d'enviudar". La "valenciana prosa". Joan Roís de Corella En estos moments del XV ya cap a sigles que es discutia l'unitat llingüística de la catalanofonia, i és en este moment que sorgix el terme de "valenciana prosa", referit sobretot a un estil d'escritura determinat, caracterisat per la preciosidad i artificiosidad, en calcs del llatí que desembocaven en una retòrica barroca. És una prosa "d'art". La figura més rellevant que va utilisar este estil va ser Joan Roís de Corella, també valencià i naixcut entre 1433 i 1443, i mort en 1497. La seua obra més coneguda és la Tragèdia de Caldesa. Es considera Corella l'última gran figura de la lliteratura valenciana medieval. Vore també Història del català Referències Bibliografia Philip D. Rasico: El català antic, Universitat de Girona, Girona, CCG Edicions, 2006. Joan Coromines: Onomasticon Cataloniae: Els Noms de Lloc i Noms de Persona de Totes els Terres de Llengua Catalana, 8 vols. (1989-1997). Referències