Català barcelonés

Dialecte barceloní dins del català.

El català barcelonés o barceloní (català [bəɾsəluˈni]) és una variant del català oriental central que es parla en Barcelona i la seua àrea metropolitana. Presenta característiques gramaticals, lèxiques i fonètica pròpies encara que són estes últimes les que ho fan especialment reconeixible.

Història, prestigi i difusió

Té el seu orige en el català que varen dur els pobladors orientals de la Catalunya Vella, encara que les característiques que ho fan diferenciable dels dialectes geogràficament immediats són molt posteriors. Açò es demostra en observar que el català balear i el català alguerés descendents del català ampurdanés i del barcelonés respectivament són més distants als dialectes d'orige que entre ells.

Durant l'Edat Mija el dialecte barcelonés no va tindre cap paper destacable. No va ser fins a la Renaixença que escritors d'esta àrea li varen donar esplendor lliterari, i per tant importància cultural, encara que estos mateixos escritors preferien enriquir l'escritura en térmens d'atres variants de la llengua. Es pot pensar que devia tindre molt pes en la normativisació del català, perque Pompeu Fabra era del districte de Gràcia (Barcelona), encara que ell mateixa admetia haver rectificat molts detalls que considerava impurees de la llengua.

Durant el XX el barcelonés ha segut el dialecte del català de Catalunya que ha sofrit una major pressió del castellà dut per les immigracions des d'atres regions d'Espanya. Açò ha fet que perguera molt prestigi social i que es parlara de supòsits diferents dialectes barcelonesos cridats "bleda", "chava" o "català light", cada u venint a etiquetar diferents graus de castellanisació en diferents aspectes. Per tot açò a sovint és despreciat com a dialecte impuro per parlants d'atres variants del català oriental central.

No obstant, i pese a la seua reduïda extensió geogràfica, per ser un àrea densament poblada i per tant tindre un pes demogràfic important, este dialecte ha tingut un paper molt important en els mijos de comunicació catalans, en el resultat de donar difusió a bona part de les seues característiques en el restant de les àrees de parla catalana, fins al punt de conseguir que en el restant de dialectes puguen deixar de sonar estranyes algunes d'estes característiques.

Fonètica

Vocalisme

Com en el restant del català oriental central, el dialecte té 8 vocals diferents. En posició tònica només apareixen 7, i en posició átona només apareixen 3: [i], [o] i la vocal neutra. Pero hi ha diferències en el seu timbre:

• Diferenciació més clara entre l'o oberta i l'o tancada que en el nort del dialecte, encara que menys que en el català de Balears.
• Diferenciació de l'i oberta i l'i tancada, pero les dos en un to més tancat que en el nort del dialecte.
• Tendència a pronunciar en el sò vocal casiabierta central [ɐ] la vocal neutra /ə/. Esta és la característica més diferenciable de la variant i una de les marques més fortes que ha deixat la pressió del castellà, com es nota en la diferència dialectal entre generacions.

Elisió:

• Elisió sistemàtica de les A átonas inicials: déu per adéu, nar per anar, vore per haver, gafar per agafar. És un fenomen molt generalisat sobretot despuix de la preposició per ("per"): per'qui (per ací), per'xo (per això), per'llò (per allò).
• Elisió de vocal neutra entre una oclusiva o fricativa i una erre si es pot acabar formant un grup consonàntic: barana, berenar, carabassa, caragol, caramel, escarabat, pero, safareig, taronja, Teresa, veritat es pronuncien en una sílaba menys: "brana", "brenar", "carbassa", "cargol", "carmel", "escarbat", "prò", "safreig", "tronja", "Tresa", "vritat"...
• Simplificació del grup final -gua átono en paraules com llengua, aigua pronunciades llenga, aiga. Actualment és un fenomen llingüístic que es troba en reculada d'us.

Desviació puntual de les neutralisacions del català oriental:

• Pronunciació dels apòcops com en català occidental: foto ['fo.to], moto ['mo.to] (atribuible a l'interferència del castellà).

• Neutralisació de l'i en el hiat "eo" geòleg (geòlec) [ʒə'ɔlek].
• No neutralisació de l'i en les paraules acabades en -agarra: classe ['kla.es], base ['ba.ze], fase ['fa.ze] (atribuible a l'interferència del castellà).

Creació de diptongos creixents por sistema: família [fə'la meua.ljə] en lloc de [fə'la meua.li.ə] (no generalisat).

Consonantisme

• Sonorisació de la ss del conjunt -ssió: pressió [prə'zjo] per [prə.si'o], discussió [dis.ku'zjo] per [dis.ku.si'o]
• Tendència al yeísmo (no és general): realisació del fonema /ʎ/ com semiconsonant [j], no només en els casos de yodizaació històrica (no és sistemàtica, per eixemple ce[j]a per cella)
• Tendència al ensordimiento del fonema /ʤ/ en posició intervocàlica: metge (mege) ['em.ʧə], platja (plaja) ['pla.ʧɐ], mitjons (calcetins) [mi'ʧons], mitja (mija) ['mi.ʧɐ].
• Les fricativas palatals [ʃ,ʒ] s'articulen generalment africadas [tʃ,dʒ] al principi de paraula o darrere de consonant: xarop (aixarop) [ʧɐˈɾɔp], panxa (ventre) [ˈpaʧɐ], Jordi [ˈdʒɔɾði], penja (penja) [ˈpenʒɐ] (una distribució obstruent/contínua anàloga a la de les oclusives sonores dels sistemes /b, d, g/).
• En paraules escomençant per ex- la x s'articula a voltes com [dz] o [ʤ]: edzèrcit o edgèrcit per "exèrcit", edzercici o edgercici per "exercici".
• En les paraules a on la -r final es pronuncia, apareix sistemàticament una [t] final de reforç: cor ['kɔrt], mar ['mart]
• En algunes paraules acabades en -i átona, apareix una [t] final de reforç: col·legi [ku'ɫɛʒit], api ['apit]

Referències

• Joan Veny, Els parlars catalans: Síntesi de dialectologia, Palma de Mallorca, editorial Moll, 2002, 13a ed. (1.ª ed. 1982), 173 p. (ISBN 84-273-1038-2)