Valencià apitxat

El 'apitxat'central és un subdialecte del valencià que es parla en les comarques del Camp de Murviedro, Horta de Valéncia, el Camp de Turia i la major part de la Ribera Alta i en La Costera. En esta última subsistix un núcleu no apitxat en Catadau i Alfarp[1] (província de Valéncia).
Encara que influït pel castellà, conserva certes característiques antigues que s'han perdut en el restant dels dialectes.
Consideracions prèvies
La majoria dels autors han afirmat que este dialecte ha incorporat una série de característiques llingüístiques associades al desenroll de la fonètica del castellà aragonés, molt present des de la fundació del Regne de Valéncia, especialment en la zona de la capital valenciana. A pesar d'això, el apitxat no deuria considerar-se un dialecte empobrit o de menys valor, ya que conserva moltes característiques del valencià clàssic que s'han perdut en el restant dels dialectes del valencià, com el paradigma complet del pretérito perfecte simple (aní, anares, anà) o la pronunciació clara dels grups consonàntics -lt (/molt/), -nt (/tant/) i -mp (/camp/).
cal tindre en conte que el terme apitxat solament implica l'inexistència de dos fonema, ni /z/ ni /dʒ/. Diversos autors (P. Barnils, À. López, D. Recasens, J. Colomina) han aportat evidència de que el ensordecimiento de les sibilants no és una interferència castellà-aragonesa, sino un procés intern que, de fet, no és exclusiu d'este dialecte, sino que també ha afectat al català barceloní en posició intervocàlica (barc. metxa, fetxa per metge i fetge).
Característiques
Fonètica
- El nom apitxat aludix al ensordecimiento de les alveolars i palatals sonores, com en casa (casa), tretze (tretze) i metge (mege) ['kasa, 'tretse, 'metʃi][2]
- L'àrea del apitxat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/ (betacisme).
- És peculiar el reforç vocàlic de les posicions finals, de tal forma que les paraules nit, crec i prop s'articulen en una vocal final breu de tipo central ([ĕ]) i seguix una geminació de la consonant nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['prɔppĕ].
- En l'actualitat s'observa l'alvanç de diverses tendències fonètiques, en concret del yeísmo que fa sonar i a la ll palatal lateral: llet > [jet], vall > [baj].
- En algunes zones s'aspira la /s/ implosiva, que és realisada glótica [h], seguint en una geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ah poˌsat], escolta > [ah'kolta]. Esta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica de les parles castellanes de la mitat sur de la Península. En les zones del Horta sur (Cadira) la /s) també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que sembla autòcton d'estes parles.
- La situada entre la vocal i una atra vocal freqüentment es fa muda: Esta tendència s'estén inclús entre paraules: [3]
Morfologia
- Es conserven les formes arcaiques del plural que mantenen la n original llatina, com en hòmens ['ɔmens] (hòmens) o jóvens ['tʃobens] (jóvens). Esta característica la compartix en atres dialectes del català occidental, encara que en el apitxat es done en major cantitat de paraules: ràvens (ràvens), orígens (orígens), màrgens (màrgens)...
- Es conserva una forma arcaica de plural també en la paraula reixos, plural de reix (rei) derivada del llatí rex i que conserva encara la x original, encara que la forma singular ha adoptat l'estàndar del català, rei. Este plural es pot trobar també en atres regions de Valéncia i Lleida.
- Li conferix personalitat al apitxat el fet de que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple: aní en lloc de vaig anar (vaig ser), mengí en lloc de vaig menjar (vaig menjar), si be en la zona de Gandia predomina l'us del temps compost. En tot cas, la primera persona del singular (aní) tendix a perdre freqüència en algunes zones en favor del temps compost (vaig anar), conservant-se millor el restant (anares, anà, anàrem, anàreu, anaren).
- Es mantenen vives les desinències clàssiques -am i -au de les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu i de l'imperatiu en les conjugacions segona i tercera (batam, digau, vullgam, etc.) que en els demés dialectes s'han substituït per les formes anàlogues -em i -eu (batem, digueu, vullguem, etc.).
- Igual que el valencià septentrional i el català occidental i el balear, perdura l'us dels pronoms dèbils en forma plena: em diuen Pep, es troba malament, et portaré llaura.
- Hi ha tendència a la diftongació de la o inicial átona (quan es constituïx en sílaba) en au: aulor [olor] (olor), aufegar [ofegar] (ofegar), aubrir [obrir] (obrir).
- La preposició a davant de paraules que escomencen en vocal es convertix en ad (a ell > ad ell), de forma similar al italià o el català central, a on la preposició a passa a amb, tal volta com hipercorrecció de la característica anterior.
- Presenta gran cantitat de formacions anàlogues al verp: beguent/poguent > bevent/podent, veem > veguem, veent > vegent, vivint > vixquent.
- Els pronoms plens ens (>nos) i us (<vos) es confonen en es quan funcionen com a reflexius: es rentem (en lloc de mos rentem), s'estudieu (en lloc de vós estudieu).
Referències
- ↑ Sanchis i Guarner, Manuel (2000). La llengua dels valencians, vigèsima edició (en valencià), Valéncia: Eliseu Climent, p. 87. ISBN 84-7502-082-8. En dita pàgina, l'autor reconeix que en Catadau i Alfarp es conserva la sonoritat de i de , si be en Alfarp la pronunciació de s'assembla a la africada, lo que para Sanchis Guarner demostraria la relativa modernitat del fenomen. En el mateix lloc, advertix que Joan Corominas també havia descobert pel seu conte que Catadau i Alfarp formen una zona no
- ↑ Carbonell, Adrià (1995). COU. Materials de llengua (en valencià), Valéncia: Castellnou edicions, p. 91.
- ↑ Sanchis i Guarner, Manuel (2000). La llengua dels valencians, vigèsima edició (en valencià), Valéncia: Eliseu Climent, pp. 85. ISBN 84-7502-082-8. Sanchis Guarner arreplega este fenomen com dels més generals a tot el valencià, que també es dona en els dialectes aragonesos, castellans i murcians limítrofs.
Bibliografia
- Carbonell, Adrià (1995). COU. Materials de llengua (en valencià), Valéncia: Castellnou Edicions. ISBN 84--82 87-007-6.
- Sanchis i Guarner, Manuel (2000). La llengua dels valencians, vigèsima edició (en valencià), Valéncia: Eliseu Climent. ISBN 84-7502-082-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Valenciano apitxat» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.