Raj britànic

La Índia britànica va constituir el règim colonial instaurat pel Imperi britànic en el subcontinent indi des de 1858 fins a 1947. Este periodo també és conegut baix el nom de Raj britànic. El seu territori es troba repartit en l'actualitat entre els Estats moderns de Birmània, Pakistan, Bangladés i Índia. Contava, ademés, en entitats polítiques que es trobaven governades per dinasties monàrquiques originàries de la regió baix tutela britànica; estes eren els Estats principescos. L'Índia britànica va ser membre fundador de la Societat de les Nacions, va participar en les olimpiades d'estiu de 1900, 1920, 1928, 1932 i 1936, i ademés en 1945 va ser membre fundador de les Organisació de les Nacions Unides en Sant Francisco (Califòrnia).

Raj britànic

Els fonaments d'esta estructura colonial varen començar el 28 de juny de 1858. Despuix del fracàs de la massiva rebelió ocorreguda en 1857 per part de la població local contra el règim de la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governava territoris del subcontinent com a empresa privada, el Govern britànic va passar a governar directament els territoris de la Companyia des de Londres. La reina Victoria, monarca que regia Gran Bretanya en aquelavors, va ser proclamada «emperatriu de l'Índia» en 1876. El règim colonial britànic aplegaria al seu fi en 1947, dos anys despuix del fi de la Segona Guerra Mundial, en la divisió del virreinato hindú en dos entitats polítiques: la Unió de l'Índia (renombrada en 1950 com República d'Índia) i el Domini de Pakistan (renombrada com República Islàmica de Pakistan en 1956). L'actual país de Birmània també es trobava dins d'este règim colonial britànic: les zones costeres del sur es trobaven ya baix domini anglés per a 1858, mentres que les cordilleres del nort varen ser adherides al territori colonial en 1886. Estes dos regions varen ser fusionades en una sola província autònoma, la qual era governada des de Nova Delhi fins a 1937. A partir d'eixe any, la província va ser separada de la Índia britànica i es va convertir en una colónia baix control directe de Londres fins a la seua independència en 1947. Segons varis estudis, s'estima que la colonisació britànica va causar entre 100 i 165 millons de morts provocades en l'Índia per l'empobriment de la població i a la prevalença d'hambruna de major freqüència i mortalitat.

Extensió geogràfica

L'Índia britànica s'estenia per casi tota l'actual Índia, Pakistan i Bangladés, a excepció de les chicotetes possessions d'atres països europeus, com Goa i Pondicherry. Ademés en vàries ocasions, va incloure Aden (de 1858 a 1937), Baixa Birmània (de 1858 a 1937), Alta Birmània (de 1886 a 1937), Somalandia Britànica (breument de 1884 a 1898), i Singapur (breument de 1858 a 1867). Birmània va ser separada de l'Índia i administrada directament per la Corona britànica des de 1937 fins a la seua independència en 1948. Els Estats de la Treua (actuals Emirats Àraps Units) del golf Pèrsic i els estats baix la residència del golf Pèrsic eren teòricament estats principescos, aixina com les residències i províncies de la Índia britànica fins a 1947 i es va utilisar la rúpia com la seua unitat de moneda.

Entre atres països de la regió: Ceilan (actual Sri Lanka) va ser cedida al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en 1802 en virtut del tractat d'Amiens. Ceilan era part de la residència de Madrás entre 1793 i 1798. Els regnes de Nepal i Bhutan, varen entaular vàries guerres en els britànics, posteriorment varen firmar tractats en ells i varen ser reconeguts pels britànics com a estats independents. El regne de Sikkim es va establir com un estat principesco despuix del tractat de Tumlong de 1861 entre Sikkim i el Regne Unit; no obstant, la qüestió de la sobirania va quedar sense definir. Les Illes Maldives varen ser un protectorat britànic des de 1887 fins a 1965, pero no varen formar part de la Índia britànica. El regne d'Afganistan va ser un estat protegit baix el domini britànic des de 1890 fins a 1919, mentres que el Regne de Nepal va ser un protectorat des de 1858 fins a 1923.

Índia britànica i els Estats principescos

Artícul principal → Presidències i províncies de la Índia britànica.

Erro al crear miniatura:

Mapa del Raj britànic i àrees circumdants en 1909.

Erro al crear miniatura:

Els territoris administrats directament pels britànics (en gris clar) i els estats principescos (en gris obscur) en 1860.

L'Índia baix el domini britànic estava composta de dos tipos de territoris: les presidències i províncies de la Índia britànica i els Estats principescos de l'Índia (o Estats principescos). En la seua Acta (Llei) d'Interpretació de 1889, el Parlament britànic va aprovar les següents definicions en la Secció 18:

(4.) L'expressió "Índia britànica" es referix a tots els territoris i llocs dins del domini del seu Majestad, els quals han segut governats pel seu Majestad a través del governador general de l'Índia o a través de qualsevol governador o un atre oficial subordinat al governador general de l'Índia.
(5.) L'expressió "Índia" deu significar l'Índia britànica junt en tots els territoris pertanyents a qualsevol príncip natiu, o líder baix la sobirania de La seua Majestad eixercida a través del governador general de l'Índia, o a través de qualsevol governador o oficial subordinat al governador general de l'Índia.

En general, s'ha usat el terme "Índia britànica" (i encara s'usa) per a referir-se també a les regions baix el govern de la Companyia Britànica de les Índies Orientals en l'Índia des de 1600 fins a 1858. El terme també ha servit per a referir-se a la "Índia britànica".

Els térmens "Imperi Indi" i "Imperi de l'Índia" (com el terme "Imperi Britànic") no es varen usar en la llegislació. El monarca era conegut com l'emperador o l'emperatriu de l'Índia i el terme es va aparéixer freqüentment en els discursos de la reina Victoria I del Regne Unit i els discursos de pròrroga. Els passaports emesos pel govern de la Índia britànica tenien les paraules "Imperi Indi" en la tapa i "Imperi de l'Índia" en l'interior. Ademés, una orde de cavalleria, l'eminent Orde de l'Imperi de l'Índia, es va crear en 1878. La sobirania de més de 175 estats principescos, els quals són dels més grans i més importants, va ser eixercida (en nom de la Corona Britànica) pel govern central de la Índia britànica baix el virrey; els estats restants, aproximadament 500, eren depenents dels governs provincials de la Índia britànica en virtut d'un governador, vicegovernador, o comissari cap (segons haguera segut el cas). Una clara distinció entre "domini" i "sobirania" va ser suministrat per la jurisdicció dels tribunals de justícia: la llei de la Índia britànica residia sobre les lleis aprovades pel Parlament Britànic i els poders llegislatius; eixes lleis varen quedar consolidades en els distints governs de la Índia britànica, tant central com a local. Pel contrari, els tribunals dels estats principescos existien baix l'autoritat dels respectius governants d'eixos estats.

Províncies majors

A l'inici del XX, l'Índia britànica constava d'huit províncies que eren administrades per un governador o un tinent governador.

Àrees i poblacions (excloent els Estats natius dependents) cap a 1907

Província de la Índia britànica (i territoris actuals)	Àrea total en km²	Població en 1901	Cap administratiu oficial
Assam (Assam, Arunachal Pradesh, Meghalaya, Mizoram, Nagaland)	130 000	6 000 000	Cap Comissionat
Bengala (Bangladés, West Bengal, Bihar, Jharkhand i Orissa)	390 000	75 000 000	Tinent Governador
Bombay (Sindh i parts de Maharashtra, Guyarat i Karnataka)	320 000	19 000 000	Governador en Consell
Birmània (Myanmar)	440 000	9 000 000	Tinent Governador
Províncies Centrals (Madhya Pradesh i Chhattisgarh)	270 000	13 000 000	Cap Comissionat
Madrás (Tamil Nadu i parts d'Andhra Pradesh, Kerala, Karnataka i Odisha)	370 000	38 000 000	Governador en Consell
Punyab (Província del Punyab, Islamabat, Punyab, Haryana, Himachal Pradesh, Chandigarh i Delhi)	250 000	20 000 000	Tinent Governador
Províncies Unides (Uttar Pradesh i Uttarakhand)	280 000	48 000 000	Tinent Governador

Durant la partició de Bengala (1905-1913), les noves províncies d'Assam i Bengala Oriental varen ser creades baix el mando d'un tinent governador. En 1911, Bengala Oriental es reunificó en Bengala, i les noves províncies en l'est es varen convertir en Assam, Bengala, Bihar i Orissa.

Províncies menors

Ademés, va haver algunes províncies de menor importància que varen ser administrador per un comissionat cap:

Província menor de la Índia britànica (i territoris actuals)	Àrea total en km²	Població en 1901	Cap administratiu oficial
Ajmer-Merwara (part de Rayastán)	7000	47 700	ex officio Cap Comissionat
Islas Andamán y Nicobar (Andamán i Illes Nicobar)	78 000	2500	Cap Comissionat
Baluchistán Britànic (Baluchistán)	120 000	30 800	ex officio Cap Comissionat
Coorg (Districte de Kodagu)	4100	18 100	ex officio Cap Comissionat
Províncies de la Frontera Noroest (Jaiber Pajtunjuá)	41 000	212 500	Cap Comissionat

Estats principescos

Mapa de l'Imperi de l'Índia en 1909: l'Índia britànica apareix en sombreado rosa i els estats principescos en groc.

Un Estat principesco, també cridat Estat natiu o un Estat de l'Índia, era una entitat nominalmente sobirana en un governant indi indígena, subjecta a una aliança subsidiària. Hi havia 565 estats principescos quan la Índia i Pakistan es varen independisar del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort en agost de 1947. Els Estats principescos no formaven part de la Índia britànica (és dir, les presidències i províncies), ya que no estaven directament baix el domini britànic. Els Estats més grans tenien tractats en el Regne Unit que especificaven qué drets tenien els príncips; en els Estats més chicotets els príncips tenien pocs drets. Dins dels Estats principescos les relacions exteriors, la defensa i la majoria de les comunicacions estaven baix control britànic. Els britànics també eixercien una influència general sobre la política interna dels Estats, en part a través de la concessió o el refús del reconeiximent dels governants individuals. Encara que va haver casi 600 Estats principescos, la gran majoria eren molt chicotets i varen quedar fòra de les negociacions del govern en els britànics. Aproximadament doscents dels Estats tenien un àrea de menys de 25 quilómetros quadrats (10 milles quadrades).

Organisació

Despuix de la rebelió Índia de 1857 (usualment coneguda pels britànics com la Gresca Índia), el Acta de Govern de l'Índia de 1858 va realisar canvis en la forma en la que es governava l'Índia en tres nivells:

1. En el govern imperial de Londres.
2. En el govern central en Calcuta.
3. En les presidències dels governs provincials (i posteriorment en les províncies).

En Londres, es va assignar un Secretari d'Estat de l'Índia a nivell de gabinet i un Consell de l'Índia de quinze membres, els membres dels quals tenien que complir com a condició prèvia per al seu nomenament, els requisits d'haver vixcut a lo manco dèu anys en l'Índia i que no hagueren transcorregut més de dèu anys d'açò. Ademés la Secretaria d'Estat va formular les instruccions de política per a ser comunicades a l'Índia, i es requeria en la majoria dels casos consultar al Consell, pero especialment en qüestions relacionades en la despesa dels ingressos de l'Índia. La Llei prevea un sistema de "doble govern" en el que el Consell idealment serviria com un fre als excessos en la política imperial i com un cos de coneiximents actualisats de l'Índia. No obstant, la Secretaria d'Estat també tenia qualitats especials per a emergir, les quals li varen permetre prendre decisions unilaterals, i en realitat l'experiència del Consell era a voltes obsoleta.

Des de 1858 fins a 1947, vintisset individus varen servir com a Secretaris d'Estat de l'Índia, i varen dirigir l'Oficina de l'Índia; esta llista inclou a sir Charles Wood (1859–1866), Robert Gascoyne-Cecil (1874-1878), tercer marqués de Salisbury, posteriorment primer ministre del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda; John Morley (1905–1910), iniciador de les Reformes Minto-Morley, I. S. Montagu (1917–1922), un arquitecte de les reformes Montague-Chelmsford i Frederick Pethick-Lawrence (1945–1947), cap de la missió de 1946 del Gabinet a l'Índia). El tamany del Consell Assessor es va reduir durant el següent mig sigle, pero els seus poders es varen mantindre sense canvis. En 1907, per primera volta, dos indis varen ser nomenats membres del Consell. Ells varen ser K. G. Gupta i Syed Hussain Bilgrami. En Calcuta, el governador general es va mantindre al cap del Govern de l'Índia i posteriorment se li va conéixer com el Virrey a causa del seu paper secundari com a representant de la Corona davant els estats principescos nominalmente sobirans; no obstant, es va convertir en responsable de la Secretaria d'Estat en Londres i a través d'ell s'accedia al Parlament. El sistema de "doble govern" ya havia estat en funcionament durant l'administració de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, des de l'época de l'Acta Pitt de l'Índia de 1784.

Bandera de la Índia britànica en la Marina Real Índia.

El governador general en Calcuta, la capital, i el governador en la presidència subordinada en Madras o Bombay, varen ser requerits per a consultar al seu respectiu consell assessor; per eixemple les órdens eixecutives en Calcuta, es varen emetre en nom del "Governador General en Consell" (és dir, el Governador General en l'assessorament del Consell). El sistema de "doble govern" de la Companyia va tindre les seues crítiques, ya que, des del moment de la concepció del sistema, va haver disputes intermitents entre el Governador General i el seu Consell. Pese a això, l'Acta de 1858 no va introduir canvis importants en el govern.

No obstant en els anys immediatament posteriors, que també varen ser els anys de la reconstrucció despuix de la rebelió, el virrey lord Canning va trobar que la presa de decisions colectiva del Consell era un método que consumia massa temps, sobretot respecte a les tasques urgents del futur, per lo que va demanar a el "sistema de portafolio" la creació d'un Consell Eixecutiu en el que se li assignaren al consell els assunts de cada departament governamental (el "portafolio") i que es convertiren en la responsabilitat d'un sol membre del consell. Aixina les decisions departamentals de rutina es prendrien exclusivament pel membre encarregat, pero les decisions importants requeririen el consentiment del Governador General i, en absència de tal consentiment, es requeriria la discussió de tot el Consell Eixecutiu. Esta innovació en el govern de l'Índia va ser promulgada en l'Acta de Consells de l'Índia de 1861. Si el Govern de l'Índia necessitava promulgar noves lleis, l'Acta de Consells permetia un Conselegislatiu, com una ampliació del Consell Eixecutiu fins a un màxim de dotze membres adicionals, cada u nomenat per a un mandat de dos anys, en a on la mitat dels membres consistia en funcionaris britànics del govern (terme oficial) en permís per a votar, i l'atra mitat, es componia d'indis i britànics domiciliats en l'Índia (denominació no-oficial), els quals solament servien en calitat d'assessors. Totes les lleis aprovades pels Consells Llegislatius en l'Índia, ya fòra pel Conselegislatiu Imperial en Calcuta o pels provincials en Madrás i Bombay, requerien l'aprovació definitiva de la Secretaria d'Estat en Londres. Per això sir Charles Wood, el segon secretari d'Estat, va descriure el Govern de l'Índia com "un despotisme controlat des de casa".

Per una atra part, encara que el nomenament dels indis per al Conselegislatiu va ser una resposta a les peticions despuix de la rebelió de 1857, sobretot per l'exigència de Sayyid Ahmad Khan de més consultes en els indis, els indis nomenats eren de l'aristocràcia de la terra, a sovint elegits per la seua llealtat, i llunt de ser representants. Els assunts indis també varen aplegar a ser examinats més de prop en el Parlament britànic i més àmpliament discutits en la prensa britànica.

En la promulgació de l'Acta (Llei) de Govern de l'Índia de 1935, el Consell de l'Índia va ser suprimit a partir de l'1 d'abril de 1937 i es va promulgar un sistema de govern modificat. El Secretari d'Estat per a l'Índia va representar al Govern de l'Índia en el Regne Unit. Va ser assistit per un cos d'assessors de 8 a 12 membres, a lo manco la mitat dels quals requerien haver ocupat un càrrec en l'Índia durant un mínim de 10 anys, i no haver cessat en el càrrec més de dos anys abans del seu nomenament com a consellers d'eixa Secretaria d'Estat.

El virrey i governador general de l'Índia nomenat per la Corona per lo general portava a terme les seues funcions durant cinc anys, encara que no existia un determini fix, i rebia un sòu anual de Rs. 250 800 P. A. (18 810 £ P. A.). El virrey encapçalava el Consell Eixecutiu del Virrey, en el que cada membre tenia la responsabilitat d'un departament de l'administració central. Des de l'1 d'abril de 1937, el càrrec de Governador General en Consell, en el que el virrey i governador general al mateix temps mantenia la capacitat de representar a la Corona en les relacions en els estats principescos de l'Índia, varen ser substituïts per la denominació de "Representant del seu Majestad per a l'eixercici de les funcions de la Corona en les seues relacions en els Estats de l'Índia, "o " Representant de la Corona ". El Consell Eixecutiu es va ampliar considerablement durant la Segona Guerra Mundial, i en 1947 contava en 14 membres (secretaris), cada u dels quals guanyava un sòu de Rs. 66 000 P. A. (4950 £ p. a.). Els departaments en 1946-1947 eren:

• Assunts Exteriors i Relacions de la Riquea Nacional
• Inici i Informació i Difusió
• Alimentació i Agricultura
• Transport i Ferrocarrils
• Llabor
• Indústries i Suministraments, Obres, Mines i Energia
• Educació
• Defensa
• Finances
• Comerç
• Comunicacions
• Salut
• Llei

Fins a 1946, el virrey va ostentar el Departament d'Assunts Exteriors i Relacions de la Riquea Nacional, aixina com la direcció del Departament de Política en la seua calitat de Representant de la Corona. Cada departament va ser dirigit per un Secretari en excepció del Departament de Ferrocarrils, que va ser encapçalat per un Comissionat Cap de Ferrocarrils baix l'assessoria d'un Secretari.

El virrey i governador general era també el cap de la llegislatura bicameral de l'Índia, formada per una cambra alta (Consell d'Estat) i una cambra baixa (l'Assamblea Llegislativa). El virrey era el cap del Consell d'Estat, mentres que l'Assamblea Llegislativa, que es va obrir per primera volta en 1921, va ser encapçalada per un president elegit (nomenat pel virrey a partir 1921-1925). El Consell d'Estat estava format per 58 membres (32 elegits, i 26 nominats), mentres que l'Assamblea Llegislativa estava composta per 141 membres (26 funcionaris nomenats, atres 13 nominats i 102 elegits). El Consell d'Estat existia en periodos de cinc anys i l'Assamblea Llegislativa per periodos de tres anys, encara que podien ser dissolts abans o despuix pel Virrey. El poder llegislatiu de l'Índia tenia la facultat de fer lleis per a totes les persones residents en l'Índia britànica incloent tots els subjectes britànics residents en l'Índia i per a tots els subjectes indis britànics que residien fòra de l'Índia. En l'assentiment del rei-emperador i despuix de còpies del proyecte d'esmena presentat a les dos cambres del Parlament britànic, el virrey podia invalidar allegislador i promulgar directament qualsevol mida en els interessos percebuts de la Índia britànica o els d'els seus residents, si la necessitat sorgira.

A partir de l'1 d'abril de 1936 la Llei del Govern de l'Índia va crear les noves províncies de Sind (separada de la Presidència de Bombay) i Orissa (separada de la província de Bihar i Orissa). Birmània i Aden es varen convertir en colónies de la Corona separades baix la Llei de l'1 d'abril de 1937, deixant de formar part de l'Imperi de l'Índia. De 1937 en avant, l'Índia britànica es va dividir en 17 administracions: les tres presidències de Madrás, Bombay i Bengala, i les 14 províncies de les Províncies Unides, Punjab, Bihar, les províncies centrals i de Berar, Assam, la província de la Frontera del Noroest (PFNM), Orissa, Sind, Baluchistán britànic, Delhi, Ajmer-Merwara, Coorg, les illes d'Andamán i Nicobar i Panth Piploda. Les presidències i les primeres huit províncies estaven cada una baix l'administració d'un governador, mentres que les últimes sis províncies estaven cada una baix l'administració d'un comissari cap. El virrey regulava directament les províncies del comissari cap a través del seu respectiu comissionat major, mentres que a les presidències i les províncies baix governadors se'ls va permetre una major autonomia en virtut de la Llei de Govern de l'Índia.

Cada presidència o província era encapçalada per un governador, ya fòra en una llegislatura bicameral provincial (en les presidències, les Províncies Unides, Bihar i Assam) o una llegislatura unicameral (en el Punjab, les Províncies Centrals i Berar, PFNM, Orissa i Sind). El governador de cada província representava a la presidència o a la Corona en la seua calitat, i era assistit per ministres designats pels membres de cada llegislatura provincial. Cada llegislatura provincial tenia una duració de cinc anys, llevat en circumstàncies especials, tals com a condicions de guerra. Tots els proyectes de llei aprovats per la llegislatura provincial eren firmats o rebujats pel governador, que també podria emetre proclamacions o promulgar ordenances mentres que ellegislador estava en recessió, en cas que fora necessari.

Cada província o presidència estava conformada per vàries divisions, cada una dirigida per un comissionat i es subdividía en districtes, que eren les unitats bàsiques d'administració i cada u era dirigit per un coleccioniste i un magistrat o juge adjunt; en 1947, l'Índia britànica estava composta per 230 districtes.

1858-1914

Seqüeles de la rebelió de 1857: les crítiques de l'Índia, la resposta britànica.

A pesar de que la gran sublevació de 1857 va sacsar l'empresa britànica en l'Índia, esta no es va descarrilar. Despuix de la rebelió, els britànics es varen fer més perspicaces. Els pensadors es varen dedicar a les causes de la rebelió, i d'ella es varen plantejar tres lliçons principals. A un nivell més pràctic, es va considerar que tenia que haver més comunicació, aixina com fomentar la companyonia entre els britànics i els indis, no solament entre els oficials del eixèrcit britànic i el seu personal indi, sino entre els civils també. L'eixèrcit indi va ser completament reorganisat: les unitats compostes pels musulmans i els brahmanes de les províncies unides d'Agra i Oudh, que havien format el núcleu de la rebelió, es varen dissoldre. Es varen formar nous regiments, que de la mateixa manera que els sijs i els baluchis, estaven composts per indis que en opinió dels britànics havien demostrat fermea. A partir de llavors, l'eixèrcit indi va permanéixer sense canvis en la seua organisació fins a 1947.

El cens de 1861 va revelar que la població anglesa en l'Índia era de 125 945 persones. D'estes, solament 41 862 eren civils, en comparació a prop de 84 083 oficials i soldats de l'Eixèrcit d'Europa. En 1880, l'eixèrcit indi estava format per 66 000 soldats britànics, 130 000 natius, i 350 000 soldats dels eixèrcits principescos.

Erro al crear miniatura:

El virrey Canning es reunix en el maharajá Ranbir Singh de Jammu i Cachemira, 9 de març de 1860.

També es va considerar que els príncips i els grans propietaris de terres que no es varen unir a la rebelió, en paraules del virrey lord Canning, havien demostrat ser "rompeolas en una tormenta". Ells també varen ser premiats en el nou domini britànic en ser reconeguts oficialment en els tractats que cada Estat va firmar en la Corona. Al mateix temps, es va considerar que els llauradors, en el benefici dels quals s'havien portat a terme les grans reformes de la terra de les Províncies Unides, havien mostrat desllealtat, ya que, en molts casos varen lluitar pels seus antics propietaris contra els britànics. En conseqüència, no va haver més reformes sobre les terres durant els següents 90 anys: Bengala i Bihar devien permanéixer com els regnes de grans extensions de terra (a diferència del Punjab i Uttar Pradesh).

Per últim, els britànics es varen sentir desencantats en la reacció de l'Índia sobre el canvi social. Fins a la rebelió, ho havien intentat en entusiasme a través de la reforma social, com la prohibició del satí per lord William Bentinck. Va ser en eixe moment quan varen sentir que les tradicions i costums de l'Índia eren massa fortes i massa arraïlades per a ser canviades fàcilment; en conseqüència, no es varen realisar intervencions socials britàniques, especialment en assunts relacionats en la religió.

Història demogràfica

La població del territori que es va convertir en el Raj britànic era de 100 millons en 1600 i es va mantindre casi estacionada fins a el XIX. La població del Raj va aplegar a 255 millons d'acort en el primer cens de l'Índia realisat en 1881.

Els estudis de població de l'Índia des de 1881 s'han centrat en temes tals com la població total, les taxes de natalitat i mortalitat, les taxes de creiximent, la distribució geogràfica, l'alfabetisació, la brecha rural i urbana, les ciutats d'al voltant d'un milló d'habitants, i les tres ciutats en poblacions de més d'huit millons: Delhi, Bombay, i Calcuta.

Les taxes de mortalitat varen disminuir entre 1920 i 1945, sobretot per l'immunisació biològica. Atres factors inclouen l'aument dels ingressos i les millors condicions de vida, la millora en la nutrició, unes polítiques oficials de salut més segures i menys contaminants ambientals, i millores en l'atenció mèdica.

El greu arrimerament en les ciutats va causar grans problemes de salut pública, com es va senyalar en un informe oficial de 1938:: En les zones urbanes i industrials [...] els llocs reduïts i els alts valors de la terra i la necessitat de que el treballador vixca en els voltants del seu treball [...] tot tendix a intensificar la congestió i arrimerament. Les cases més impressionants del centre es construïxen juntes, tocant ràfol en ràfol, i en freqüència esquena en esquena [...] De fet l'espai és tan valiós que, en lloc de carrers i carreteres, els camins sinuosos proporcionen l'única aproximació a les cases. El descuit del sanejament a sovint s'evidencia per montons de fem en descomposició i estanys d'aigües residuals, mentres que l'absència de latrines millora la contaminació general de l'aire i del sol.

Modernisació llegal

Elefant transportant al majarajá de Rewa, Delhi Durbar de 1903.

Singha argumenta que despuix de 1857 es va enfortir el govern colonial i va ampliar la seua infraestructura a través del sistema judicial, els procediments llegals i els estatuts. La nova llegislació va fusionar la Corona i els antics tribunals de la Companyia de les Índies Orientals i es va introduir un nou còdic penal, aixina com els nous còdics de procediment civil i penal, basats en gran mida en la llei anglesa. De 1860 a 1880 el Raj va establir el registre obligatori dels naiximent, defunció i matrimonis, aixina com les adopcions, títuls de propietat i de testament. L'objectiu era crear un registre públic estable i utilisable per a la verificació d'identitats. No obstant, va haver oposició dels musulmans i els hindús que es varen queixar de que els nous procediments per a l'elaboració de censos i registres amenaçaven deixar al descobert l'intimitat femenina. Les normes de Purdah prohibien a les dònes pronunciar el nom del seu marit o tindre la seua fotografia. Un cens de tota l'Índia es va portar a terme entre 1868 i 1871, utilisant el número total de dònes a càrrec d'una llar en lloc de noms individuals i seleccionant grups que els reformadors del Raj volien controlar estadísticament, inclosos aquells en fama de practicar l'infanticidi femení, prostitutes, leprosos i els eunucs.

Cada volta era més evident per als funcionaris que les tradicions i costums de l'Índia eren massa fortes i massa arraïlades per a ser canviades fàcilment. Va haver poques intervencions socials noves i sobretot en assunts relacionats en la religió, inclús quan els britànics varen sentir que el tema creixia fortament (com en el cas del nou matrimoni de les chiquetes viudes hindús).

De fet, Murshid argumentava que la modernisació de les lleis posava més llímits a les dònes, els qui varen seguir nugades a les restriccions de la seua religió, casta i costums, pero ara en una superposició de les actituts victorianes britàniques. Es varen reduir els seus drets d'herència a posseir i administrar bens; les noves lleis angleses varen ser considerablement més dures. Els fallos judicials varen reduir els drets de les segones esposes i els seus fills sobre l'herència. Una dòna tenia que pertànyer ya fòra a un pare o a un marit per a tindre drets.

Missió educacional

Erro al crear miniatura:

Universitat de Lucknow fundada pels britànics en 1867 en l'Índia.

Thomas Macaulay (1800-1859) va presentar la seua interpretació escèptica de l'història anglesa com una progressió ascendent que sempre conduiria a més llibertat i més progrés. Macaulay era al mateix temps un reformador que estava implicat en la transformació del sistema educatiu de l'Índia. Es basaria en l'idioma anglés per lo que l'Índia podria unir-se a la metròpoli en un progrés constant. Macaulay va prendre l'émfasis de Burke en la norma moral i la va implementar en les reformes escolars reals, donant al Imperi britànic una profunda missió moral per a civilisar als natius. El professor de Yale Karuna Mantena va argumentar que la missió civilizadora no duraria molt, perque que els reformadors benévolos varen perdre en els debats clau, tals com els que varen seguir a la rebelió en l'Índia de 1857, i l'escàndal del governador Edward Eyre, per la brutal repressió de la rebelió de Morant Bay en Jamaica en 1865. La retòrica va continuar pero es va convertir en una excusa per al mal govern britànic i el racisme. Ya no era creible que els natius podrien progressar realment, sino que tenia que ser governada en mà dura, i en oportunitats democràtiques pospostes indefinidament. Com a resultat:

Els principis centrals de l'imperialisme lliberal varen ser desafiats com a diverses formes de rebelió, resistència i l'inestabilitat en les colónies, per lo que varen precipitar una nova evaluació d'ampli alcanç [...] l'equació de "bon govern" en la reforma de la societat nativa, que estava en el centre del discurs de l'imperi lliberal, seria objecte de creixent escepticisme".

L'historiador Inglés Peter Cain, va desafiar a Mantena, en l'argument de que els imperialistes creïen de veres que la dominació britànica supondria beneficis per als subjectes de la "llibertat ordenada", en lo que Gran Bretanya podria complir en el seu deure moral i conseguir la seua pròpia grandea. Gran part del debat es va portar a terme en la pròpia Gran Bretanya, i els imperialistes varen treballar dur per a convéncer a la població en general de que la missió civilizadora ya estava en vies. Esta campanya va servir per a reforçar el respal imperial en casa, i per lo tant, diu Caín, per a reforçar l'autoritat moral dels cavallers d'èlit que dirigien l'Imperi.

Educació

Els britànics varen fer que l'espargiment de l'educació en anglés fora una alta prioritat. Durant l'época de la East Índia Company, Thomas Babington Macaulay havia fet que l'ensenyança de l'escola en anglés fora una prioritat per al Raj en el seu famós minut de febrer de 1835 i va conseguir implementar les idees anteriorment expostes per William Bentinck, governador general entre 1828 i 1835. Bentinck va favorir la substitució del persa per l'anglés com a idioma oficial, l'us d'anglés com a mig d'instrucció, i la formació dels indis de parla anglesa com a mestres. Es va inspirar en les idees utilitàries i va demanar "aprenentage útil". No obstant, les propostes de Bentinck varen ser rebujades pels funcionaris de Londres.

La Universitat de Calcuta, establida en 1857, és una de les tres universitats estatals modernes més antigues de l'Índia.

Els misionero varen obrir les seues pròpies escoles que ensenyaven el cristianisme i les tres regles.^{cita requerida} Bellenoit va sostindre que a mida que els funcionaris públics es varen aïllar més, varen recórrer al racisme científic, les escoles de misionero varen adoptar a més indis, i varen créixer simpatizando favorables a la cultura índia, i fermament opost racisme científic.

Les universitats de Calcuta, Bombay i Madrás es varen establir en 1857, just abans de la Rebelió. En 1890 uns 60 000 indis s'havien matriculat, principalment en les arts lliberals o lleis.^{cita requerida} Al voltant d'un terç va entrar en l'administració pública, i una atra tercera part es varen convertir en advocats. El resultat va ser una burocràcia estatal professional molt ben educada. En 1887 els càrrecs de l'administració pública de nivell mig eren 21 000, un 45% es varen portar a terme pels hindús, el 7% pels musulmans, el 19% de per els euroasiàtics (pare i mare índia Europea), i el 29% pels europeus. Dels 1000 ocupacions de nivell superior, casi tots estaven en mans dels britànics, per lo general en un grau en Oxford i Cambridge.

El govern a sovint treballava en filántropos locals, obrint 186 universitats i escoles superiors per a 1911; es varen matricular 36 000 estudiants (més del 90% hòmens). En 1939 el número d'institucions s'havia duplicat i l'inscripció aplegat a 145 000. El pla d'estudis seguia els estàndarts britànics clàssics del tipo fixat per Oxford i Cambridge i va fer recalcament en la lliteratura anglesa i l'història europea. No obstant, en la década de 1920 els estudiants s'havien tornat adeptes del nacionalisme indi.

Història econòmica

Erro al crear miniatura:

Un Mohur en la representació de la Regna Victoria (1862).

Tendències econòmiques

L'economia índia va créixer a al voltant de 1% per any des de 1880 fins a 1920, i la població també va créixer en el 1% En promig el resultat va ser, cap canvi a llarc determini en els nivells d'ingrés per càpita, encara que el cost de vida s'havia tornat més alt. L'agricultura encara era dominant, en la majoria dels llauradors a nivell de subsistència. En cultius per a exportació i per a les matèries primeres per a l'indústria de l'Índia, especialment de yute, cotó, canya de sucre, café i té. La quota global de l'Índia del PIB es va reduir dràsticament de més de 20% a menys del 5% en el periodo colonial. Els historiadors s'han dividit amargament els temes d'història econòmica, en l'escola Nacionalista (despuix de Nehru) argumentant que l'Índia era més pobra en el fi del domini britànic que al principi i que l'empobriment es profujo a causa dels britànics.

Indústria

L'empresari Jamseji Tata (1839-1904) va començar la seua carrera industrial en 1877 en el Hilado i teixit d'Índia Central i de la companyia de fabricació en Bombay. Mentres que atres fàbriques de l'Índia produïen fil gros barat (i el pany posterior) en el cotó de fibra curta local i la maquinària barata importada de Gran Bretanya, Tata ho va fer molt millor per mig de l'importació de costosos i llargues fibres de cotó d'Egipte i la compra de maquinària més complexa d'anell fuset en els Estats Units per a tindre un hilar més fi que poguera competir en les importacions procedents de Gran Bretanya.

En la década de 1890, es varen posar en marcha plans per a entrar en l'indústria pesada utilisant els fondos de l'Índia.^{cita requerida} El Raj no va proporcionar el capital, pero, conscient de la posició de la disminució de Gran Bretanya contra els EE. UU. i Alemània en l'indústria de l'acer, que volien fàbriques d'acer en l'Índia. Es va comprometre a comprar qualsevol excedent d'acer, d'un atre modo Tata no podria vendre. La Companyia Tata Iron and Steel (TISCO), ara encapçalada pel seu fill Dorabji Tata (1859–1932), va obrir la seua planta en Jamshedpur en Bihar en 1908. Esta utilisava tecnologia nortamericana, no britànica i es va convertir en el principal productor de ferro i acer en l'Índia, en 120.000 empleats en 1945. TISCO es va convertir en símbol d'orgull de l'Índia d'habilitat tècnica, capacitat de gestió, talent empresarial, i alts salaris per als treballadors industrials. La família Tata, de la mateixa manera que la majoria dels grans empresaris de l'Índia, eren nacionalistes indis, pero no confiaven en el Congrés perque semblava massa hostil al Raj, socialiste, i també brindava massa respal als sindicats.

Sistema ferroviari

Erro al crear miniatura:

La ret ferroviària de l'Índia en 1871, totes les ciutats principals, Calcuta, Bombay i Madras, aixina com Delhi estan conectades.

Erro al crear miniatura:

La ret ferroviària en 1909, quan era la quarta més gran del món.

«La més bella estació de tren del món», diu el ròtul de l'image turística estereográfica de la terminal de Victoria, Bombay, que es va completar en 1888.

Índia britànica va construir un sistema ferroviari modern al final del XIX que va anar el quarto més gran en el món. Els ferrocarrils en un primer moment varen ser propietat i eren d'operació privada. Era administrat pels britànics, ingeniers i artesans. Al principi, solament els treballadors no qualificats eren indis.

La Companyia de les Índies de l'Est (i més vesprada el govern colonial) animava a les noves companyies ferroviàries respalades per inversors privats baix un esquema que proporcionaria la terra i garantisaria un rendiment anual de fins al 5% durant els primers anys de funcionament. Les empreses anaven a construir i operar les llínees baix un contracte d'arrendament de 99 anys, en l'opció de que el govern poguera comprar-els abans.

Dos noves companyies ferroviàries, Great Indian Peninsula Railway (GIPR) i East Indian Railway (EIR) varen començar en 1853 a 1854 per a construir i operar les llínees prop de Bombay i Calcuta. La primera llínea de tren de passagers en el nort de l'Índia entre Allahabad i Kanpur va obrir en 1859. En 1854, el governador generalord Dalhousie va formular un pla per a construir una ret de llínees troncals que conectaren les principals regions de l'Índia. Encorajats per les garanties del govern, l'inversió va fluir i es varen establir una série de noves empreses ferroviàries, lo que va dur a la ràpida expansió del sistema ferroviari en l'Índia. Pronte varis grans estats principescos varen construir els seus propis sistemes de trens i la ret es va estendre a les regions que es varen convertir en els estats moderns d'Assam, Rayastán i Andhra Pradesh. El kilometraje recorregut d'esta ret es va incrementar de 1349 quilómetros (838,2 milles) en 1860 a 25 495 quilómetros (15 841,8 milles) en 1880, sobretot irradiaban des de l'interior de les tres principals ciutats portuàries de Bombay, Madrás i Calcuta.

La major part de la construcció del ferrocarril va ser realisada per les empreses índies supervisades per ingeniers britànics. El sistema va ser construït en gran mida, usant un medidor ample, pistes resistents i sòlits ponts. En 1900 l'Índia tenia una gama completa de servicis ferroviaris en diversa titularitat i gestió, que operaven en àmplies rets de via estreta. En 1900, el govern es va fer càrrec de la ret GIPR, mentres que l'empresa va seguir per a la seua gestió. Durant la Primera Guerra Mundial, els ferrocarrils varen ser utilisats per al transport de tropes i grans als ports de Bombay i Karachi de camí a Gran Bretanya, Mesopotamia i l'est d'Àfrica. En els enviaments d'equips i parts tallades provinents de Gran Bretanya, el manteniment es va fer molt més difícil; treballadors crítics varen entrar en l'eixèrcit; tallers es varen convertir a la manufactura d'artilleria; algunes locomotores i coches varen ser enviats a Mig Orient. Els ferrocarrils a penes podia mantindre's al dia en l'aument de la demanda. Cap al final de la guerra, els ferrocarrils es varen deteriorar per la falta de manteniment i no eren rendables. En 1923, tant la GIPRy del EIR es varen nacionalisar.

Headrick va mostrar que fins a la década de 1930, tant en les llínees de Raj i les empreses privades contractaven solament europeus, els supervisors, ingeniers civils i inclús el personal d'operació, tals com a ingeniers de locomotores. Les polítiques de Tendes del govern requerix que les ofertes de contractes ferroviaris devien fer-se en l'Oficina de l'Índia en Londres, tancant el pas a la majoria de les empreses de l'Índia. Les companyies ferroviàries havien comprat la major part del seu hardware i parts de Gran Bretanya. Va haver tallers de manteniment de ferrocarril en l'Índia, pero rara volta es va permetre a la fabricació o reparació de locomotores. Acer TISCO no va poder obtindre els demanats dels carrils fins que l'emergència de la guerra.

La Segona Guerra Mundial va paralisar severament als ferrocarrils, aixina que el material detingut es va desviar cap al Mig Oriente i els tallers del ferrocarril es varen convertir en tallers de municions. Despuix de l'independència en 1947, cuarenta y dos sistemes ferroviaris separats, incloent treinta y dos llínees de propietat dels antics estats principescos de l'Índia, es varen fusionar per a formar una sola unitat nacionalisada cridat Ferrocarrils de l'Índia.

Índia oferix l'eixemple de l'Imperi britànic abocant els seus diners i coneiximents en un sistema molt ben construït dissenyat per raons militars (despuix de la gresca de 1857), en l'esperança de que estimularia l'indústria. El sistema estava sobredimensionat i era massa car per a la chicoteta cantitat de tràfic de càrrega que duya. No obstant, ho va fer capturar l'imaginació dels indis, que varen vore els seus ferrocarrils com el símbol d'una modernitat industrial, pero un que no es va realisar fins despuix de l'Independència. Christensen (1996), qui vea per un propòsit colonial, les necessitats locals, el capital, el servici i l'interés privat versus el públic, va aplegar a la conclusió de que lo que els ferrocarrils eren una criatura de l'estat que obstaculisava l'èxit, perque les despeses de ferrocarril varen tindre que passar pel mateix temps i procés d'elaboració de presuposts polítics com ho va fer el restant de les despeses estatals. Els costs de ferrocarril, per lo tant no podrien ser adaptats a les necessitats puntuals dels ferrocarrils o dels seus passagers.

Irrigación

Raj britànic va invertir molt en infraestructura, canals i sistemes de rec, ademés, ferrocarrils, telegrafia, carreteres i ports. El Canal Ganges va alcançar 350 milles d'Hardwar a Cawnpore, i suministra mils de milles de canals de distribució. En 1900 el Raj tenia el sistema de rec més gran en el món. Una història exitosa va ser Assam, una selva en 1840. Que en 1900 va albergar 4.000.000 acres de cultiu, especialment en les plantacions de té. En total, la cantitat de terra irrigada multiplicada per un factor d'huit. L'historiador David Gilmour va dir:

Per la década de 1870 els llauradors en els districtes irrigats pel Canal Ganges estaven visiblement millor alimentats, i vestits que abans; a finals de sigle, la nova ret de canals en el Punjab ha continuat sent la producció més pròspera que hi ha de campesinado.

Polítiques

En la segona mitat del XIX, tant en l'administració directa de l'Índia per la Corona britànica, com el canvi tecnològic, varen marcar el començ de la revolució industrial, lo que va tindre l'efecte d'entrellaçar estretament les economies d'Índia i Gran Bretanya.

De fet, molts dels principals canvis en el transport i les comunicacions (que normalment s'associen en l'administració de la Corona de l'Índia) ya havia començat abans de la gresca. Des de Dalhousie havien acceptat la revolució tecnològica en curs en Gran Bretanya, l'Índia també va vore el ràpit desenroll de totes eixes tecnologies. Ferrocarrils, camins, canals i ponts varen ser construïts ràpidament en l'Índia i els enllaços telegràfics igualment es varen establir en rapidea a fin de que les matèries primeres com el cotó, de l'interior de l'Índia pogueren ser transportats de la manera més eficient als ports, com el de Bombay, per a la seua posterior exportació a Anglaterra.

De la mateixa manera, les matèries produïdes d'Anglaterra, varen ser transportats de nou en la mateixa eficiència,i llocs a la venda en els mercats florencientes de l'Índia. Es varen iniciar proyectes ferroviaris massius, treballs ferroviaris sérios i governamentals, dels quals les pensions varen atraure a un gran número d'hindús de casta alta en el servici públic per primera volta. La funció pública índia era prestigiosa i ben pagat, pero va permanéixer políticament neutral.

Les importacions de cotó britànic varen cobrir el 55 % del mercat de l'Índia en 1875. La producció industrial tal com es va desenrollar en les fàbriques europees era desconeguda fins a la década de 1850, les primeres fàbriques de cotó es varen obrir en Bombay, lo que plantege un desafiu per a la producció basada en el sistema de treball en casa o treball familiar.

Erro al crear miniatura:

Regiment de Madrás de Sapadors de la Reina, en 1896.

Els imposts en l'Índia varen disminuir durant el periodo colonial per a la major part de la població de l'Índia; En els ingressos fiscals de la terra a un 15 % de la renda nacional durant l'época de Mogul, comparat en el 1% al final del periodo colonial. El percentage de l'ingrés nacional per a l'economia del poble es va incrementar de 44 % a 54 % durant els temps de Mogul per al final del periodo colonial. El PIB per càpita de l'Índia va decréixer de $ 550 en 1700 a $ 520 en 1857, encara que més vesprada va aumentar a $ 618 en 1947.

Impacte econòmic

Monedes del Raj britànic durant Eduardo VII i Jorge V, Museu de l'Índia.

Els historiadors seguixen debatent si l'impacte a llarc determini de la dominació britànica va ser per a accelerar el desenroll econòmic de l'Índia, o per a distorsionar i retardar-ho. En 1780, el polític conservador britànic Edmund Burke va plantejar la qüestió de la posició de l'Índia: va atacar en vehemència la Companyia de les Índies Orientals, alegant que Warren Hastings i atres alts funcionaris havien arruïnat l'economia de l'Índia i de la societat. L'historiador indi Rajat Kanta Ray (1998) va seguir esta llínea d'atac, dient que la nova economia duta pels anglesos en el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) era una forma de «saqueig» i una catàstrofe per a l'economia tradicional del Imperi mogol.

Ray va acusar als britànics d'agotar les reserves d'aliments i diners i d'impondre alts imposts que varen causar la terrible hambruna de Bengala en 1770, que va matar a un terç de la població de Bengala. P. J. Marshall mostra que estudis recents han reinterpretat l'idea de que la prosperitat de l'administració Mogol anteriorment benigna va donar pas a la pobrea i l'anarquia. Sosté que la pren de possessió britànica no va fer cap ruptura en el passat, que delega en gran medida el control dels governants regionals Mogoles i va sostindre una pròspera economia en general per al restant del XVIII. Marshall recalca que els britànics es varen associar en els banquers de l'Índia i es varen crear ingressos a través dels administradors tributaris locals, ademés va mantindre les antigues tarifes Mogol d'imposts. Molts historiadors coincidixen que la Companyia de les Índies Orientals va heretar un sistema d'imposts onerosos que es va dur a un terç de la producció dels cultivadores de l'Índia.

En lloc del conte nacionaliste índia dels britànics com a agressors estrangers, la pren del poder per la força bruta i l'empobriment de tota l'Índia, Marshall presenta l'interpretació (recolzat per molts estudiosos de l'Índia i Occident) que els britànics no estaven en control total, sino que eren jugadors en lo que era principalment un joc de l'Índia i en el que el seu ascens en poder depenia de l'excelent cooperació en les èlits índies.

Marshall va admetre que gran part de la seua interpretació seguix sent molt controvertida entre molts historiadors.

1860 a 1890: Nova classe mija, Congrés Nacional Indi

En 1880, una nova classe mija havia sorgit en l'Índia i es va escampar en tot el país. Per una atra part, va haver una creixent solidaritat entre els seus membres, creada pels "estímuls conjunts d'alé i irritament." L'estímul que transmetia esta classe de vi del seu èxit en l'educació i la seua capacitat per a acollir-se a les ventages de l'educació, aixina com en l'ocupació en la funció pública índia. Va aplegar també a partir de la proclamació de la reina Victoria en 1858 en la que s'havia declarat: "Nos hem unit als natius dels nostres territoris indis per la mateixa obligació del deure que nos unix a totes les atres matèries." Els indis varen ser especialment encorajats quan Canadà els va concedir estatus de domini en 1867 i va establir una constitució democràtica autònoma. Per últim, l'estímul va provindre del treball dels estudiosos orientals contemporànees com Monier Monier-Williams i Max Müller, que en les seues obres es va presentar l'antiga Índia com una gran civilisació. L'irritament, pel contrari, no va vindre solament dels incidents de discriminació racial a mans dels britànics en l'Índia, sino també de les accions governamentals, com l'us de tropes índies en les campanyes imperials (per eixemple, en la segona guerra anglo-afgana) i dels intents de controlar la prensa vernàcula (per eixemple, en la Llei de prensa vernàcula de 1878). No obstant, va ser la reversión parcial del virrey Lord Ripon del proyecte d'Ilbert Bill (1883), una mida llegislativa que havia propost posar als juges indis en la Presidència de Bengala en igualtat de condicions en les britànics, lo que va transformar el descontent en acció política. El 28 de decembre de 1885, professionals i intelectuals d'esta classe mija educada, molts de les noves universitats-britàniques fundades en Bombay, Calcuta i Madrás, i familiarizados en les idees dels filòsofs polítics britànics, especialment els utilitaris montats en Bombay. Els setanta hòmens varen fundar el Congrés Nacional de l'Índia; Womesh Chandra Bonerjee va ser elegit com el primer president. La Comissió estava integrada per una èlit occidentalizada, i no es va fer cap esforç en eixe moment per a ampliar la base. Durant els seus primers vint anys, el Congrés va debatre principalment la política britànica cap a l'Índia; No obstant, els seus debats varen crear una nova perspectiva de l'Índia que va portar a terme Gran Bretanya responsable del drenage de la riquea de l'Índia. Gran Bretanya va fer açò, afirmaven els nacionalistes, pel comerç deslleal, per la restricció de l'indústria índia, i per l'us dels imposts de l'Índia per a pagar els alts salaris dels funcionaris públics britànics en l'Índia.

1870 -1907: Reformadors socials, els moderats contra els extremistes

Els principals guanys de Baring varen ser com un reformador enèrgic, que es va dedicar a la millora de la calitat del govern en el Raj britànic. Va començar el consol de la hambruna a gran escala, la reducció d'imposts, i es va sobrepondre als obstàculs burocràtics en un esforç per reduir tant la fam i el malestar social generalisat. Encara que designat per un govern lliberal, les seues polítiques eren molt similars a les de virreyes nomenats per governs conservadors.

La reforma social estava en l'aire per la década de 1880. Per eixemple, Pandita Ramabai, poeta, expert en sánscrito, i un defensor de l'emancipació de les dònes índies, va prendre la causa de les viudes que busquen casar-se de nou, especialment de les viudes Brahamin, més vesprada es va convertir al cristianisme. En 1900 els moviments de reforma havien arraïlat en el Congrés Nacional Indi. Gopal Krishna Gokhale membre de Congrés i fundador dels Siervo de la societat de l'Índia, que varen pressionar per a la reforma llegislativa (per eixemple, per a una llei que permetera el nou matrimoni de les chiquetes viudes hindús), i els membres de les quals varen prendre els vots de pobrea, ademés va treballar en la comunitat intocable.

En 1905, es va obrir un profunt abisme entre els moderats, dirigits per Gokhale, que va minimisar l'agitació pública, i els nous "extremistes" que no solament defenien l'agitació, sino que també perseguien la busca de la reforma social com una distracció de nacionalisme. Destacava, entre els extremistes Bal Gangadhar Tilak, que va tractar de movilisar als indis, apelant a una identitat política explícita hindú, que es mostra, per eixemple, en els festivals anuals públics de Ganapati que s'inauguren en l'oest de l'Índia.

Partició de Bengala (1905–1911)

Ellavors Virrey, Lord Curzon (1899-1905) va ser inusualment enérgicó en la busca de l'eficiència i la reforma. La seua agenda va incloure la creació de la província de la Frontera del Noroest; chicotets canvis en la funció pública; l'acceleració de les operacions de la secretaria; la creació d'un estàndart d'or per a assegurar una moneda estable; creació d'una Junta de tren; la reforma de rec; la reducció dels deutes llauradores; la reducció del cost dels telegrames; l'investigació arqueològica i la preservació de les antiguetats; millores en les universitats; reformes de la policia; la millora de les funcions dels estats natius; un nou Departament de Comerç i Indústria; promoció de l'indústria; polítiques d'ingressos de la terra revisades; baixar els imposts; la creació de bancs agrícoles; la creació d'un Departament d'Agricultura; patrocini de l'investigació agrícola; l'establiment d'una Biblioteca Imperial; la creació d'un Cos de Cadets Imperial; nous còdics d'hambruna; i de fet, reduir la molèstia del fum en Calcuta.

El problema va sorgir per Curzon quan va partir la major subdivisió administrativa en l'Índia britànica, la província de Bengala, en la província de majoria musulmana de Bengala Oriental i Assam i la província de majoria hindú de Bengala Occidental (actuals estats indis de Bengala Occidental, Bihar i Odisha). L'acte de Curzon, la partició de Bengala -que alguns consideraven administrativamente positiva, comunalmente carregada, va sembrar les llavors de la divisió entre els indis de Bengala, que havien segut contemplats per les distintes administracions colonials des dels temps de William Bentinck, pero mai va actuar concorde, per a transformar la política nacionalista en alguna cosa com cap atra cosa abans d'ella. L'èlit hindú de Bengala, entre ells molts dels que posseïen terres en l'est de Bengala que varen ser arrendades a llauradors musulmans, va protestar fervientemente.

A raïl de la partició de Bengala, que era una estratègia establida per Lord Curzon per a debilitar el moviment nacionaliste, Tilak va encorajar el moviment Swadeshi i el moviment de boicot. Este moviment consistia en un boicot als productes estrangers i també el boicot social de qualsevol indi que els usara. El moviment Swadeshi consistia en l'us dels bens produïts de forma nativa. Una volta que varen ser boicotejades productes estrangers, hi havia un buit que tenia que ser omplit per la producció d'aquells bens en la pròpia Índia. Bal Gangadhar Tilak diu que els moviments Swadeshi i el boicot són les dos cares de la mateixa moneda. La gran classe mija hindú de Bengala (el bhadralok), es va molestar davant la perspectiva de ser superats en número bengalíes en la nova província de Bengala per biharis i Oriyas, varen sentir que l'acte de Curzon era un castic pel seu asertividad política. Les protestes generalisades contra la decisió de Curzon varen prendre la forma predominant de la Swadeshi ("comprar índia") campanya dirigida per dos voltes president del Congrés, Surendranath Banerjee, i el boicot als productes britànics involucrats.

El crit de guerra per a abdós tipos de protesta va ser elema Bande Mataram ("Salutació a la mare"), que invoca una deesa mare, que permaneix de diverses maneres per a Bengala, Índia, i la deesa hindú Kali. Sri Aurobindo mai va anar més allà de la llei quan va editar la revista Vande Mataram; que predicava l'independència, pero dins dels llímits de la pau en la mida de lo possible. El seu objectiu era la resistència passiva. El malestar es va estendre des de Calcuta a les regions circumdants de Bengala quan els estudiants varen retornar als seus pobles i ciutats. Alguns es varen involucrar en el robo per a finançar activitats terroristes com el bombardeig d'edificis públics, pero les conspiracions en general, varen fracassar en la cara de l'intens treball policial. El moviment de boicot Swadeshi va tallar les importacions de textils britànics en un 25%. La tela swadeshi, encara que més car i una miqueta menys cómoda que el seu competidor Lancashire, va ser usada com una marca d'orgull nacional per la gent de tota l'Índia.

1906–1909: Lliga Musulmana, reformes Minto-Morley

Les protestes hindús contra la partició de Bengala varen dur a l'èlit musulmana en l'Índia a organisar l'Índia Muslim League en 1906. La Lliga a va favorir la partició de Bengala, ya que hi havia una majoria musulmana en la mitat oriental. En 1905, quan Tilak i Lajpat Rai varen intentar pujar a posicions de liderage en el Congrés, i el propi Congrés es va unir entorn al simbolisme de Kali, per lo que els temors musulmans varen aumentar. L'èlit musulmana, incloent Dhaka Nawab Khwaja i Salimullah, esperava que una nova província en una majoria musulmana beneficiaria directament als musulmans que aspiraven al poder polític.

Es varen donar els primers passos cap a l'autogovern en l'Índia britànica a finals del XIX en el nomenament dels consellers de l'Índia per a assessorar al virrey britànic i l'establiment dels consells provincials en els membres de l'Índia; els britànics, posteriorment, varen ampliar la participació en els consells llegislatius en la Llei de Consells de l'Índia de 1892. Les corporacions i Juntes Municipals de Districte varen ser creades per a l'administració local; Entre ells varen ser elegits membres de l'Índia. La Llei de Consells de l'Índia de 1909, coneguda com les reformes Morley-Minto (John Morley va ser el secretari d'Estat per a l'Índia, i Minto va ser virrey) - va concedir rols llimitats per als indis en les llegislatures centrals i provincials. Indis de classe alta, rics terratinents i hòmens de negocis varen ser favorits. La comunitat musulmana va fer un electorat independent i va concedir la doble representació. Els objectius eren prou conservadors, pero varen fer alvançar el principi electiu.

La partició de Bengala va ser anulada en 1911 i anunciat en Delhi Durbar en la que el rei Jorge V va vindre en persona i va ser coronat emperador de l'Índia. Va anunciar la capital, es va traslladar des de Calcuta a Delhi, a una fortalea musulmana. Morley va anar especialment vigilant en el aplastamiento dels grups revolucionaris.

1914–1947

1914–1918: Primera Guerra Mundial, Pacte de Lucknow

La Primera Guerra Mundial demostraria ser un punt d'inflexió en la relació imperial entre Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i l'Índia. Poc abans de l'esclat de la guerra, el Govern de l'Índia havia indicat que podrien proporcionar dos divisions més una brigada de cavalleria, en una divisió adicional en cas d'emergència. Prop d'1,4 millons de soldats indis i britànics del eixèrcit indi britànic varen formar part de la guerra, principalment en Iraq i Mig Oriente. La seua participació va tindre una àmplia precipitació en la difusió cultural, es varen difondre notícies de cóm els soldats valientemente varen lluitar i varen morir junt als soldats britànics, aixina com soldats de dominis com Canadà i Austràlia. El perfil internacional de l'Índia va aumentar durant la década de 1920, ya que es va convertir en un membre fundador de la Societat de Nacions en 1920 i va participar, baix el nom de "Els Indes Anglaises" (British Índia), en els Jocs Olímpics de 1920 en Amberes. De regrés en l'Índia, especialment entre els líders del Congrés Nacional de l'Índia, la guerra va dur a l'exigència d'una major autonomia per als indis.

Despuix de la separació 1906 entre els moderats i els extremistes, l'activitat política organisada pel Congrés havia permaneixcut fragmentada fins a 1914, quan Bal Gangadhar Tilak va ser posat en llibertat i va començar a sondejar a atres líders del Congrés per a una possible reunificació. Això, no obstant, va tindre que esperar fins a la desaparició dels principals oponents moderats de Tilak, Gopal Krishna Gokhale i Pherozeshah Mehta, en 1915, en lo que es va aplegar a un acort per a que el grup expulsat de Tilak puga tornar a entrar en el Congrés.

En la sessió de Lucknow de 1916 del Congrés, els partidaris de Tilak varen ser capaços d'impulsar una resolució més radical que demanava als britànics declarar que era el seu "objectiu i l'intenció de conferir ... autogovern en l'Índia en una data primerenca". Pronte, atres rumors varen començar a aparéixer en els pronunciaments públics: en 1917, en el Conselegislatiu Imperial, Madan Mohan Malaviya varen parlar de les expectatives que la guerra havia generat en l'Índia, "M'atrevixc a dir que la guerra ha posat el rellonge cinquanta anys cap a avant ... (les) reformes despuix de la guerra tindran que ser tal, ... com va a satisfer les aspiracions de la seua gent (de l'Índia) per a prendre la seua part llegítima en l'administració del seu propi país".

La sessió de 1916 Lucknow en el Congrés va ser també elloc d'un esforç mutu no anticipat pel Congrés i la Lliga Musulmana, l'ocasió per a la qual va ser proporcionada per l'associació durant la guerra entre Alemània i Turquia. Ya que el sultà turc, o Khalifah, també havien reclamat esporàdicament la tutela dels llocs sagrats islàmics de La Meca, Medina i Jerusalem, ya que els britànics i els seus aliats estaven ara en conflicte en Turquia, els dubtes varen començar a aumentar entre alguns musulmans de l'Índia sobre la "neutralitat religiosa" dels britànics, els dubtes que ya havien sorgit com a resultat de la reunificació de Bengala en 1911, una decisió que va ser vista com mal dispost per als musulmans.

En el Pacte de Lucknow, la Lliga es va unir al Congrés en la proposta d'un major autogovern que va ser una campanya a favor de Tilak i els seus seguidors; A canvi, el Congrés va acceptar electorats separats per als musulmans en les llegislatures provincials, aixina com el Conselegislatiu Imperial. En 1916, la Lliga Musulmana tingut en qualsevolloc entre 500 i 800 membres i no obstant no tindre el seu següent més ampli entre els musulmans de l'Índia dels últims anys; en la pròpia Lliga, el pacte no tenia respal unànim, en gran part despuix d'haver segut negociat per un grup de "jóvens del partit" musulmans de les províncies Unides (UP), lo més prominent, dos germans i Mohammad Shaukat Ali, que havia abraçat el Pa causa islàmica; No obstant, sí té el respal d'un jove advocat de Bombay, Muhammad Ali Jinnah, que més vesprada va ser a l'altura dels rols de liderage tant en la Lliga i el moviment d'independència de l'Índia. En anys posteriors, com totes les ramificacions del pacte es varen desenrollar, va ser vist com beneficiar les èlits de la minoria musulmana de províncies com UP i Bihar més de les majories musulmanes de Punjab i Bengala, no obstant, en eixe moment, el "Pacte de Lucknow", va anar una fita important en l'agitació nacionalista i va ser vist pels britànics.

Durant 1916, dos Lligues d'Autonomia varen ser fundades en el Congrés Nacional de l'Índia per Tilak i Annie Besant, respectivament, per a promoure la autonomia entre els indis, i també per a elevar l'estatura dels fundadors dins del propi Congrés. La senyora Besant, per la seua banda, també ha volgut demostrar la superioritat d'esta nova forma d'agitació organisada, que hi havia conseguit cert èxit en el moviment de l'autonomia d'Irlanda, a la violència política que va tindre intermitentemente plagat el subcontinent durant els anys 1907- 1914. Els dos Lligues varen centrar la seua atenció en les regions geogràfiques complementàries: Tilak d'en l'oest de l'Índia, en la presidència el sur de Bombay, i la senyora Besant en el restant del país, pero especialment en la Presidència de Madrás i en regions com Sind i Guyarat que fins a llavors havien segut considerat políticament inactiu pel Congrés. Abdós lligues varen adquirir ràpidament nous membres - aproximadament trenta mil cada u en una miqueta més d'un any - i varen començar a publicar periòdics de baix cost. La seua propaganda també es va dirigir als cartells, panflets i cançons polític-religiosos, i més vesprada a les reunions de masses, que no solament varen atraure major número que en sessions anteriors del Congrés, sino també completament nous grups socials, com els no brahmanes, comerciants, agricultors, estudiants i els treballadors del govern de nivell inferior. A pesar de que no varen alcançar la magnitut o el caràcter d'un moviment de masses en tot el país, les lligues del Govern Autònom abdós profundisen i amplien l'agitació política organisada per l'autogovern en l'Índia. Les autoritats britàniques varen reaccionar imponent restriccions a les Lligues, incloent tancar el pas als estudiants de les reunions i la prohibició dels dos líders de viajar a certes províncies.

L'any 1915 també va vore la tornada de Mohandas Karamchand Gandhi en l'Índia. Ya conegut en l'Índia com a resultat de les seues llibertats civils protestes en favor dels indis en Suràfrica, Gandhi va seguir el consell del seu mentor Gopal Krishna Gokhale i va optar per no fer cap pronunciament públic durant el primer any de la seua tornada, pero en el seu lloc va passar l'any viajant, observant el país de primera mà, i l'escritura. Anteriorment, durant la seua estància Suràfrica, Gandhi, advocat de professió, havia representat a una comunitat indígena, que, encara que chicoteta, era lo suficientment divers com per a ser un microcosmos de la pròpia Índia. En abordar el repte de mantindre a esta comunitat i fer front al mateix temps l'autoritat colonial, que havia creat una tècnica de la resistència no violenta, que ell va cridar Satyagraha (o, La lluita per la Veritat). Per a Gandhi, Satyagraha era diferent de "rresistència passiva", per a llavors una tècnica familiar de la protesta social, que considerava com una estratègia pràctica adoptada pels dèbils front a la força superior; Satyagraha, pel contrari, era per a ell el "últim recurs d'aquells lo suficientment forts en el seu compromís en la veritat que sometre's a sofrir en la seua causa." Ahimsa o "no violència", que es va formar l'apuntalament de Satyagraha, va aplegar a representar el pilar bessó, en la Veritat, de la perspectiva religiosa ortodox de Gandhi en la vida. Durant els anys 1907-1914, Gandhi a prova la tècnica de Satyagraha en una série de protestes en favor de la comunitat índia en Suràfrica contra les lleis racials injustes.

Ademés, durant la seua estància en Suràfrica, en el seu ensaig, Hind Swaraj, (1909), Gandhi va formular la seua visió de Swaraj, o "autogovern" de l'Índia sobre la base de tres ingredients vitals: solidaritat entre els indis de diferents religions, pero la majoria de tots entre hindús i musulmans; l'eliminació dels intocables de la societat índia; i l'eixercici de swadeshi - el boicot als productes manufacturados estrangers i la reactivació de l'indústria artesanal de l'Índia. Els dos primers, que sentia, eren essencials per a que l'Índia siga una societat igualitaria i tolerant, un d'acort en els principis de la Veritat i la no violència, mentres que l'últim, per lo que els indis més autosuficients, seria trencar el cicle de dependència que no solament perpetrar la direcció i el tenor de la dominació britànica en l'Índia, sino també el compromís britànic a ella. Per lo manco fins a 1920, la pròpia presència britànica, no era un obstàcul en la concepció de swaraj; de Gandhi; més be, va ser l'incapacitat dels indis per a crear una societat moderna.

1917-1919: Satyagraha, reformes Montagu-Chelmsford, Jallianwala Bagh

Gandhi en l'época del Kheda Satyagraha, 1918.

Edwin Montagu, a l'esquerra, el secretari d'Estat de l'Índia, que el seu reporte va conduir a l'Acta de Govern de l'Índia de 1919, també coneguda com les reformes de Montford o les reformes de Montagu-Chelmsford.

Titulars sobre els Bills Rowlatt (1919) a partir d'un periòdic nacionaliste en l'Índia. A pesar de tots els indis no oficials sobre el Conselegislatiu va votar en contra dels Bills Rowlatt, el govern va ser capaç de forçar el seu pas per l'us de la seua majoria.

El Jallianwalla Bagh en 1919, uns mesos abans de la massacre que va ocórrer el 13 d'abril.

Gandhi va fer el seu debut polític en l'Índia en 1917 en el districte de Champaran de Bihar, prop de la frontera de Nepal, a on va ser invitat per un grup d'agricultors arrendataris descontents que, durant molts anys, s'havia obligat a índigo sembra (per a colorants) en una porció de les seues terres i després vendre-ho a preus per baix del mercat als plantadores britànics que els havia arrendat la terra. A la seua arribada en el districte, Gandhi es va unir a atres agitadors, incloent un líder jove Congrés, Rajendra Prasad, de Bihar, que es convertiria en un partidari lleal de Gandhi i passar a eixercitar un paper destacat en el moviment d'independència de l'Índia. Quan Gandhi se li va ordenar eixir per les autoritats britàniques locals, es va negar per raons morals, la creació de la seua negativa com una forma d'individu Satyagraha. Pronte, baix la pressió del virrey en Delhi que estava ansiós per mantindre la pau interior durant temps de guerra, el govern provincial va rescindir orde d'expulsió de Gandhi, i més vesprada va estar d'acort en una investigació oficial sobre el cas. Encara que, els plantadores britànics finalment es varen rendir, no varen ser guanyats per a la causa dels agricultors, i per lo tant no varen produir el resultat òptim d'un Satyagraha de Gandhi que havia esperat; De la mateixa manera, els propis agricultors, encara que contents en la resolució, varen respondre en entusiasme a lo manco dels proyectes concurrents de potenciació rural i l'educació que Gandhi havia inaugurat en consonancia con el seu ideal de swaraj. A l'any següent, Gandhi va llançar dos satyagrahas més - tant en el seu Guyarat nativa - un en el districte de Kaira rural a on els agricultors propietaris de terres protestaven varen aumentar terra-ingresse i l'atre en la ciutat d'Ahmadabad, a on els treballadors en una fàbrica textil de propietat índia estaven preocupats pels seus baixos salaris. La satyagraha en Ahmadabad va prendre la forma de Gandhi en dejunes i el respal als treballadors en una folga, que finalment va dur a un acort. En Kaira, pel contrari, encara que els agricultors perque va rebre publicitat de la presència de Gandhi, la satyagraha en sí, que consistia en els agricultors decisió colectiva de retindre el pagament, no va ser un èxit immediat, ya que les autoritats britàniques es varen negar a donar marcha arrere. L'agitació en Kaira va guanyar per Gandhi un atre tinent de tota la vida en Sardar Vallabhbhai Patel, que havia organisat els agricultors, i que també passaria a eixercitar un paper de liderage en el moviment d'independència de l'Índia. Champaran, Kaira, i Ahmadabad varen ser fites importants en l'història dels nous métodos de protesta social en l'Índia de Gandhi. En 1916, front a la nova força demostrada pels nacionalistes en la firma del Pacte de Lucknow i la fundació de les lligues del Govern autònom, i la realisació, despuix de la catàstrofe en la campanya mesopotámica, que la guerra duraria provablement més llarc, el nou virrey, lord Chelmsford, va advertir que el Govern de l'Índia tenia que ser més sensible a l'opinió de l'Índia. Cap al final de l'any, despuix de les conversacions en el govern de Londres, va sugerir que els britànics demostren la seua bona fe - a la llum del paper guerra indi - a través d'una série d'accions públiques, incloent premis de títuls i honors als príncips, la concessió de les comissions en l'eixèrcit als indis, i l'eliminació dels imposts especials de cotó molt vilipendiado-, pero, lo més important, un anunci de futurs plans de gran Bretanya de l'Índia i una indicació d'algunes mides concretes. Despuix de més discussió, en agost de 1917, el nou Secretari lliberal d'Estat de l'Índia, Edwin Montagu, va anunciar l'objectiu britànica de "aumentar l'associació d'indis en totes les branques de l'administració, i el desenroll gradual de les institucions autònomes, con miras a la realisació progressiva d'un govern responsable en l'Índia com partix integrant de l'Imperi britànic ". Encara que el pla preveu un autogovern llimitat en un principi sol en les províncies en l'Índia - en émfasis en l'Imperi britànic - que representava la primera proposta britànica per a qualsevol forma de govern representatiu en una colónia no blanca. Anteriorment, en l'inici de la Primera Guerra Mundial, el canvi de destí de la major part de l'eixèrcit britànic en l'Índia a Europa i Mesopotamia, havia dirigit el virrey anterior, Senyor Harding, que preocupar-se pels "riscs involucrats en l'Índia denudando de les tropes." La violència revolucionària ya havia segut motiu de preocupació en l'Índia britànica; en conseqüència, en 1915, per a enfortir els seus poders durant lo que es va vore va ser un moment de major vulnerabilitat, el Govern de l'Índia va aprovar la Llei de Defensa de l'Índia, lo que li va permetre internar dissidents políticament perilloses sense el degut procés, i s'afig a la potència ya tingut - en virtut de la Llei de prensa 1910 - tant per a encarcerar a periodistes sense juí i censurar a la prensa. Va ser baix la Llei de Defensa de l'Índia que els germans Ali varen ser encarcerats en 1916, i Annie Besant, una dòna europea, i normalment més problemàtic per a encarcerar, en 1917. Ara, com la reforma constitucional es va escomençar a discutir en sério, els britànics varen començar a considerar cóm els nous indis moderats podrien presentar-se en el redil de la política constitucional i, al mateix temps, cóm la mà de constitucionalistes establits podria reforçar-se. No obstant, ya que el Govern de l'Índia volia assegurar-se contra qualsevol sabotage del procés de reforma dels extremistes, i lloc que el seu pla de reforma va ser ideat durant un temps quan la violència extremista havia disminuït com a resultat d'un major control governamental, sino que també va començar a considerar cóm alguns els seus ràpits temps de guerra potencies podrien estendre's en el temps de la pau.

En conseqüència, en 1917, aixina com Edwin Montagu, va anunciar les noves reformes constitucionals, una comissió presidida per un juge britànic, el Sr. SAT Rowlatt, va ser encarregada d'investigar "conspiracions revolucionàries", en l'objectiu declarat d'ampliació de les competències del temps de guerra del govern. El comité Rowlatt va presentar el seu informe en juliol de 1918 i es varen identificar tres regions d'insurgencia conspirativa: Bengala, la Presidència de Bombay i el Punyab. Per a combatre els actes subversivos en estes regions, el comité va recomanar que el govern poders use d'emergència similars a la seua autoritat en temps de guerra, que incloïa la possibilitat de provar els casos de sedició per un panel de tres juges, i sense jurats, imposició dels valors dels sospitosos, governamental que supervisa les residències dels sospitosos, i el poder dels governs provincials per a arrestar i detindre a sospitosos en centres de detenció a curt determini i sense juí.

En la finalitat de la Primera Guerra Mundial, també va haver un canvi en el clima econòmic. A finals de 1919, 1,5 millons d'indis havien servit en les forces armades en els rols tant de combat com no combatents, i l'Índia havia prestat £ 146 millons de dólars en ingressos per a la guerra. L'aument dels imposts, junt en destorbament en el comerç nacional i internacional varen tindre l'efecte de duplicar l'índex aproximat dels preus en general en l'Índia entre 1914 i 1920. Tornant veterans de guerra, especialment en el Punjab, creat una creixent crisis de desocupació, i despuix de la guerra l'inflació conduïx a disturbis per aliments en Bombay, Madras, i les províncies de Bengala, una situació que va ser fet solament que pijor pel fet de que el monsó de 1918 a 1919 i per l'especulació i l'especulació. L'epidèmia mundial de grip i la Revolució bolchevique de 1917 va afegir a les inquietuts generals; l'antic entre la població que ya estan experimentant problemes econòmics, i el segon entre els funcionaris públics, per temor a una revolució similar en l'Índia.

Per a combatre lo que considerava com una crisis que s'aveïna, ara el govern va redactar les recomanacions del comité Rowlatt en dos proyectes de Llei Rowlatt. A pesar de que les factures varen ser autorisats per a la seua consideració llegislativa per Edwin Montagu, que es varen fer de mala gana, en la declaració d'acompanyament, "Avorrixc la sugerència a primera vista de la preservació de la Llei de Defensa de l'Índia en temps de pau fins al punt de que Rowlatt i els seus amics cree necessari ". En la discussió subsegüent i vot en el Conselegislatiu Imperial, tots els membres de l'Índia varen expressar la seua oposició als contes. El Govern de l'Índia va ser, no obstant, capaç d'utilisar la seua "majoria oficial" per a garantisar el pas dels billets a principis de 1919. No obstant, lo que va passar, en deferència a l'oposició de l'Índia, era una versió menor del primer proyecte de llei, que ara es permet poders extrajudicials, pero per un periodo d'exactament tres anys i per al processament únicament de "moviments anàrquics i revolucionaris", deixant caure per complet la segona modificació que implica la factura del Còdic Penal de l'Índia. Aixina i tot, quan es va aprovar la nova Llei de Rowlatt va despertar l'indignació generalisada en tota l'Índia, Gandhi i va dur a la vanguarda del moviment nacionaliste.

Mentrestant, Montagu i Chelmsford mateixos finalment varen presentar el seu informe en juliol de 1918 despuix d'un llarc viage d'investigació a través de l'Índia l'hivern anterior. Despuix de més discussió pel Govern i el Parlament en Gran Bretanya, i l'atra gira per la franquícia i Funciones Comissió en el propòsit d'identificar quí entre la població índia podien votar en futures eleccions, el Govern d'Índia Act 1919 (també conegut com el Montagu-Chelmsford reformes) va ser aprovada en decembre de 1919. La nova llei amplia tant els consells llegislatius provincials i imperials i va derogar el Govern de recurs de l'Índia a la "majoria oficial" en els vots favorables. A pesar de departaments com el de defensa, les relacions exteriors, el dret penal, les comunicacions, i els ingressos d'imposts varen ser retinguts pel Virrey i el govern central en Nova Delhi, atres departaments com la salut pública, l'educació, la renda de la terra, l'autonomia local varen ser traslladats a les províncies. Les províncies en sí eren ara a ser administrats baix un nou sistema dyarchical, per mig del qual algunes àrees com l'educació, l'agricultura, el desenroll d'infraestructura, i l'autogovern local es va convertir en el domini exclusiu dels ministres i llegisladors de l'Índia, i en última instància els electors de l'Índia, mentres que uns atres, com el rec, terra-ingresse, la policia, les presons, i el control dels mijos de comunicació varen permanéixer dins de l'àmbit de competència del governador britànic i el seu consell eixecutiu. La nova llei també fa que siga més fàcil per als indis de ser admesos en el servici civil i el cos d'oficials de l'eixèrcit. Un major número d'indis ara s'emancipaven, encara que, per votació a nivell nacional, constituïen solament el 10% de la població total d'adults de sexe masculí, molts dels quals encara eren analfabets. En les llegislatures provincials, els britànics varen continuar eixercir cert control per mig de l'assignació d'assents per als interessos especials que consideraven cooperativa o útil. En particular, els candidats rurals, generalment afins al domini britànic i menys confrontació, es varen assignar més escans que els seus contrapartes urbanes. Els assents també estaven reservats per als no brahmanes, terratinents, empresaris i graduats de l'universitat. El director de "representació comunal", una part integral de les reformes Minto-Morley, i més recentment del Pacte de Lucknow Congrés de la Lliga musulmana, es va reafirmar, en els assents estan reservats per als musulmans, sijs, cristians indis, els anglo-indis, i domiciliat europeus, tant en els consells llegislatius provincials i Imperial. Les reformes Montagu-Chelmsford oferixen indis l'oportunitat més important fins ara per a l'eixercici del poder llegislatiu, especialment a nivell provincial; No obstant, eixa oportunitat també va ser restringit pel número encara llimitat dels votants, pels chicotets presuposts disponibles per a les llegislatures provincials, i per la presència d'assents d'interés rurals i especials que varen ser vists com a instruments de control britànic. El seu àmbit d'aplicació és satisfactori per als líders polítics de l'Índia, expressat famós per Annie Besant com alguna cosa "indigne d'Anglaterra per a oferir i l'Índia a acceptar".

La Massacre d'Amritsar o "matança d'Amritsar", es va portar a terme en el jardí públic Jallianwala Bagh en la nortenya ciutat predominantment sij d'Amritsar. Despuix de varis dies de disturbis General de Brigada Reginald I. H. Dyer va prohibir les reunions públiques i dumenge 13 d'abril de 1919 cinquanta soldats de l'Eixèrcit indi britànic al mando de Dyer va començar a disparar en una reunió sense armes de mils d'hòmens, dònes i chiquets sense previ avís. estimacions de la mort varien àmpliament, en el Govern de l'Índia d'informes 379 morts, 1100 ferits. El Congrés Nacional de l'Índia calcula tres voltes el número de morts. Dyer va ser retirat de servici, pero es va convertir en un célebre héroe en Gran Bretanya entre la gent en conexions en el Raj. Els historiadors consideren que l'episodi va ser un pas decisiu cap al final de la dominació britànica en l'Índia.

1920: Falta de cooperació, Khilafat, Comissió Simon, catorze punts de Jinnah

En 1920, en acabant de que el govern britànic es va negar a donar marcha arrere, Gandhi va començar la seua campanya de no cooperació, lo que va dur a molts indis per a tornar premis i honors britànics, a renunciar a la funció pública, i de nou a boicotejar els productes britànics. Ademés, Gandhi va reorganisar el Congrés, transformant-ho en un moviment de masses i l'obertura dels seus membres inclús als indis més pobres. Encara que Gandhi va detindre el moviment de no cooperació en 1922 en acabant de que l'incident violent en Chauri chaura, el moviment va reviure de nou, a mitan de la década de 1920. La visita, en 1928, de la Comissió britànica Simon, encarregat de l'institució de la reforma constitucional en l'Índia, va donar lloc a protestes generalisades en tot el país. Anteriorment, en 1925, les protestes no violentes del Congrés havien recomençat també, esta volta en Guyarat, i dirigit per Patel, que va organisar als agricultors a rebujar el pagament de majors imposts sobre la terra; l'èxit d'esta protesta, el Bardoli Satyagraha, va dur Gandhi de regrés al redil de la política activa.

1929-1937: del CID, Llei de Govern de l'Índia

En la seua reunió anual en Lahore, el Congrés Nacional Indi, baix la presidència de Jawaharl Nehru, va emetre una demanda de Purna Swaraj (Hindi: "total independència"), o Purna Swarajya. La declaració va ser elaborada per la Comissió de Treball del Congrés, que incloïa Gandhi, Nehru, Patel i Chakravarthi Rajagopalachari. Gandhi va dur posteriorment un moviment ampliat de la desobediència civil, que va culminar en 1930 en la Ix Satyagraha, en el que mils d'indis varen desafiar l'impost sobre la sal, en una marcha cap a la mar i fer la seua pròpia sal per evaporament d'aigua de mar. A pesar de que molts, incloent a Gandhi, varen ser detinguts, el govern britànic finalment va cedir, i en 1931 Gandhi va viajar a Londres per a negociar una nova reforma en les taules redones. En térmens locals, el control britànic es basava en la funció pública índia, pero es va enfrontar a dificultats cada volta majors. Cada volta hi ha menys jóvens en Gran Bretanya estaven interessats en unir-se, i la desconfiança de continuació d'indis varen resultar en una base decreixent en térmens de calitat i cantitat. En 1945 els indis eren numèricament dominant en el ICS i d'emissió va ser lleal dividida entre l'Imperi i l'independència. Les finances de la Raj depenien d'imposts sobre la terra, i estos es varen convertir en un problema en la década de 1930. Epstein argumenta que despuix de 1919 es va fer més i més difícil de percebre els ingressos de la terra. la supressió de la desobediència civil del Raj despuix de 1934 va aumentar temporalment el poder dels agents de rendes, pero despuix de 1937 es varen vore obligats pels nous governs provincials controlades pel Congrés per a tornar les terres confiscades. De nou, l'esclat de la guerra els va enfortir, en la cara del moviment Quit Índia els recaptadors d'imposts tenien que dependre de la força militar i pel control britànic 1946-1947 directa va ser desapareixent ràpidament en gran part del camp.

En 1935, en acabant de que les taules redones, el Parlament va aprovar el Govern de la Índia Llei de 1935, que va autorisar l'establiment d'assamblees llegislatives independents en totes les províncies de la Índia britànica, la creació d'un govern central que incorpora tant les províncies britàniques i els estats principescos, i la protecció de les minories musulmanes. La futura Constitució de l'Índia independent es basa en este acte. No obstant, es dividix l'electorat en 19 categories religioses i socials, per eixemple, musulmans, sijs, cristians de l'Índia, les classes deprimides, propietaris de terres, comerç i indústria, els europeus, els anglo- indis, etc., cada una d'elles se li va donar la representació per separat en el Provincial assamblees llegislatives. Un votant pot emetre un vot sol per als candidats en la seua pròpia categoria.

En les eleccions de 1937 del Congrés va obtindre victòries en sèt de les onze províncies de la Índia britànica. Els governs de congressos, en amplis poders, es varen formar en estes províncies. El respal dels votants generalisada per al Congrés Nacional de l'Índia va sorprendre als funcionaris Raj, que prèviament havien vist el Congrés com un cos chicotet elitiste.

1938-1941: Segona Guerra Mundial, la Resolució de Lahore de la Lliga Musulmana

Mentres que la Lliga Musulmana era un chicotet grup d'èlit en 1927 en sol 1300 membres, va créixer ràpidament una volta que es va convertir en una organisació que es va acostar a les masses, aplegant a 500.000 membres en Bengala en 1944, 200.000 en el Punyab, i centenars de mills en atres llocs. Jinnah ara estava en condicions de negociar en els britànics des d'una posició de poder. En l'esclat de la Segona Guerra Mundial en 1939, el virrey, Lord Linlithgow, va declarar la guerra en nom de l'Índia sense consultar als seus líders, lo que du als ministeris provincials a renunciar en protesta. La Lliga Musulmana, pel contrari, en el respal de Gran Bretanya en la guerra va mantindre el seu control del govern en tres províncies principals, Bengala, Sind i el Punjab.

Jinnah va ser advertit en repetides ocasions que els musulmans serien tractats injustament en una Índia independent dominada pel Congrés. El 24 de març de 1940 en Lahore, la Lliga va aprovar la "Resolució de Lahore", exigint que "Les àrees en les que els musulmans són numèricament majoria com en les zones orientals de l'Índia del Nort - occidental, deuen agrupar-se per a constituir estats independents en els que les unitats constituents deuran ser autònoma i sobirana". Encara que va haver atres polítics musulmans nacionals importants, com elíder del Congrés Ab'ul Kalam Azad, i polítics musulmans regionals influents, com AK Fazl Huq, de l'izquierdista Partit Praja Krishak en Bengala, Sikander Hyat Khan del Partit Unioniste Punjab arrendador dominada, i Abd al-Ghaffar Khan de la pro- Congrés Khudai Khidmatgar (popularment, "camises roges") en la província de la Frontera Noroest, els britànics, durant els pròxims sis anys, eren cada volta més per a vore la Lliga com el principal representant de la Índia musulmana.

El Congrés era secular i una forta oposició que té qualsevol estat religiós. Es va insistir que hi havia una unitat natural de l'Índia, i en repetides ocasions va acusar als britànics per les tàctiques de "dividix i venceràs", basada que va dur als musulmans consideren a sí mateixos com a estrangers dels hindús. Jinnah va rebujar l'idea d'una Índia unida, i va fer recalcament en que les comunitats religioses eren més bàsiques que un nacionalisme artificial. Va proclamar la teoria de dos nacions, indicant en Lahore el 22 de març de 1940:

"El Islam i el hinduisme ... no són les religions en el sentit estricte de la paraula, sino que són, de fet, diferents i distintes órdens socials, i és un somi que els hindús i els musulmans mai pot evolucionar una nacionalitat comuna, i este concepte erròneu d'una nació índia té problemes i conduirà l'Índia a la destrucció si no som capaces de revisar les nostres nocions en el temps. Els hindús i els musulmans pertanyen a dos filosofia religioses diferents, costums socials, lliterats, ells ni es casen ni interdine junts i, de fet, pertanyen a dos civilisacions diferents que es basen principalment en les idees i concepcions en conflicte. El seu aspecte de la vida i de la vida són diferents ... per a jou junts dos d'estes nacions en un sol estat, un com a minoria numèrica i l'atra com una majoria, deu donar lloc a un creixent descontent i la destrucció final de qualsevol tipo de teixit que pot ser construït de modo que el govern d'eixe estat".

Mentres que l'eixèrcit indi ordinari en 1939 inclou uns 220.000 soldats natius, es va expandir per dèu durant la guerra i es varen crear chicotetes unitats navals i de la força aérea. Més de dos millons d'indis es varen oferir com a voluntaris per al servici militar en l'eixèrcit britànic. Varen jugar un paper important en numeroses campanyes, especialment en l'Orient Mig i el Nort d'Àfrica. Les baixes varen ser moderades (en térmens de la guerra mundial), en 24.000 morts; 64.000 ferits; 12.000 desapareguts (provablement mort), i 60.000 capturats en Singapur en 1942.

Londres va pagar la major part del cost de l'eixèrcit de l'Índia, que va tindre l'efecte de borrar el deute nacional de l'Índia. Es va posar fi a la guerra en un superàvit de 1300 millons de £. Ademés, pesat despesa britànica sobre les municions produïdes en l'Índia (tals com a uniformes, fusils, ametralladores, artilleria de campanya, i municions) va conduir a una ràpida expansió de la producció industrial, com el textil (un 16 %), acer (fins a 18 %), productes químics (fins a 30 %). chicotets barcos de guerra varen ser construïts, i una fàbrica d'avions varen obrir en Bangalore. El sistema ferroviari, en 700.000 empleats, va ser gravada en ellímit de que la demanda de transport es va disparar.

1942-1945: La missió Cripps, INA

Subhas Chandra Bose (el segon des de l'esquerra) en Heinrich Himmler (dret), de 1942.

El govern britànic va enviar la missió Cripps en 1942 per a assegurar en els nacionalistes indis la cooperació en l'esforç de guerra a canvi d'una promesa d'independència tan pronte com la guerra terminara. Alts funcionaris de Gran Bretanya, sobretot el primer ministre Winston Churchill, no varen recolzar la Missió Cripps i les negociacions en el Congrés pronte es varen trencar.

El Congrés va llançar el moviment "Quit Índia" en juliol de 1942 per a exigir la retirada immediata dels britànics de l'Índia o promourien la desobediència civil en tot el país. El 8 d'agost del Raj va detindre a tots els líders nacionals, provincials i locals del Congrés. El país va esclatar en violentes manifestacions liderades per estudiants i més vesprada pels grups polítics llauradors, especialment en l'est de Províncies Unides, Bihar, i l'oest Bengala. La gran presència de l'eixèrcit britànic va esclafar el moviment en una miqueta més de sis semanes; a pesar d'açò, part del moviment va formar un govern provisional en la frontera en Nepal. En atres parts de l'Índia, el moviment va ser menys espontàneu i la protesta de menor intensitat, no obstant, es va prolongar de forma esporàdica en l'estiu de 1943. No varen conseguir ralentisar l'esforç de guerra britànic o de reclutament per a l'eixèrcit.

Anteriorment, Subhas Chandra Bose, que havia segut líder de la més jove i radical ala del Congrés Nacional de l'Índia a finals dels anys 1920 i 1930, havia aplegat a ser president del Congrés, 1938-1939. No obstant, va ser expulsat del Congrés en 1939 despuix de diferències en l'alt mando, i posteriorment lloc baix arrest domiciliari pels britànics abans d'escapar de l'Índia, a principis de 1941. va tornar a l'Alemània nazi i al Japó imperial en busca d'ajuda en l'obtenció de l'independència de l'Índia per la força.

En el respal de Japó, va organisar l'Eixèrcit Nacional Indi, compost en gran part dels soldats indis de l'eixèrcit indi britànic que havia segut capturat pels redactors en la batalla de Singapur. A mida que la guerra es va tornar contra ells, els redactors varen aplegar per a recolzar una série de governs títaros i provisionals en les regions capturades, incloent aquells en Birmània, Filipines i Vietnam, ademés, el Govern Provisional d'Azad Hind, presidit per Bose.

L'esforç de Bose, no obstant, va anar de curta duració. En 1945 l'eixèrcit britànic primera detingut i després va invertir la japonesa T -Go ofensiva, començant la part en èxit de la campanya de Birmània. Eixèrcit Nacional Indi de Bose va ser impulsat per la península de Malàsia, i es va entregar en la recaptura de Singapur. Bose va morir poc despuix de cremades de tercer grau va rebre despuix d'intentar escapar en un avió japonés sobrecarregat que es va estrelar en Taiwan, el que molts indis creuen que no va ocórrer. Encara que no va tindre èxit Bose, que va despertar sentiments patriòtics en l'Índia.

1946: Eleccions, missió del Gabinet, Dia d'Acció Directa

Membres del Gabinet de 1946 en missió a l'Índia, trobant-se en Muhammad Ali Jinnah. Llunt a l'esquerra està Lord Pethick Lawrence; llunt a la dreta està Sir Stafford Cripps.

En giner de 1946, una série de gresques va esclatar en les forces armades, escomençant per la dels militars de la RAF frustrats en la seua llenta repatriació a Gran Bretanya.

Les gresques varen aplegar a un punt en la gresca de la Real Armada de l'Índia en Bombay en febrer de 1946, seguit d'uns atres en Calcuta, Madras, i Karachi. A pesar de que les gresques varen ser suprimides ràpidament, tenien l'efecte d'estimular el nou govern laborista en Gran Bretanya a l'acció, i que conduïx a la missió del gabinet a l'Índia dirigit per la Secretaria d'Estat per a l'Índia, Senyor Pethick Lawrence, i incloent Sir Stafford Cripps, qui havia visitat quatre anys abans.

També a principis de 1946, es varen convocar noves eleccions en l'Índia. Més primerenc, al final de la guerra en 1945, el govern colonial havia anunciat el juí públic dels tres oficials superiors de derrotat Eixèrcit Nacional Indi de Bose, que va ser acusat de traïció. Ara be, com varen començar els ensajos, la direcció del Congrés, encara que ambivalent cap al INA, va optar per defendre els agents acusats. Les condenes subsegüents dels oficials, la protesta pública en contra de les conviccions, i l'eventual remissió de les penes, creen la propaganda positiva per al Congrés, que solament va ajudar en victòries electorals posteriors del partit en huit de les onze províncies. Les negociacions entre el Congrés i la Lliga Musulmana, no obstant, varen entropeçar en el problema de la partició. Jinnah va proclamar el 16 d'agost de 1946, Dia d'Acció Directa, en l'objectiu declarat de posar de relleu, en tota tranquilitat, la demanda d'una pàtria musulmana en l'Índia britànica. Al sendemà els disturbis entre hindús i musulmans varen esclatar en Calcuta i es va estendre ràpidament a lo llarc de la Índia britànica. A pesar de que el Govern de l'Índia i el Congrés varen ser tant sacsada pel curs dels acontenyiments, en setembre, un govern interí encapçalat pel Congrés es va instalar, en Jawaharl Nehru com a primer ministre de l'Índia unida.

1947: Planejant la partició

Artícul principal → Partició de l'Índia.

Percentage d'Hindús per districte, Mapa de l'Imperi britànic, 1909.

Percentage de Musulmans per districte. Mapa de l'Imperi Indo Britànic, 1909.

Més tart eixe any, el govern britànic, agotat per l'esforç de la recent conclosa Segona Guerra Mundial, i conscient de que caria d'autoritat en la Gran Bretanya, del respal internacional i no tenia confiança en les forces natives per a continuar en el control d'una Índia a on creixia l'agitació va decidir posar fi al seu domini en Índia.

A finals de 1945, i el Comandant en Cap de l'Índia, el general Auckinleck s'aconsella que hi havia una amenaça real en 1946 del trastorn antibritánica a gran escala per valor d'inclús una ben organisada ascendent en l'objectiu d'expulsar als britànics paralisant l'administració.

... Estava clar per a Attlee que tot depenia de l'esperit i la fiabilitat de l'Eixèrcit de l'Índia:

"A condición de que complixquen en el seu deure, l'insurrecció armada en l'Índia no seria un problema insoluble. Si, no obstant, l'eixèrcit indi era anar a l'inversa, l'image seria molt diferent... Per lo tant, va concloure Wavell, si l'eixèrcit i la policia "varen fracassar" Gran Bretanya es voria obligat a anar. En teoria, podria ser possible reviure i revitalisar els servicis, i governar durant atres quinze a vint anys, pero:

És un error supondre que la solució radica en tractar de mantindre el statu quo. Tenim ya no són els recursos, ni el prestigi o la confiança necessària en nosatres mateixa. va decidir posar fi a la dominació britànica de l'Índia, a principis de 1947 i Gran Bretanya va anunciar la seua intenció de transferir el poder abans de juny de 1948.

A mida que s'acostava l'independència, la violència entre hindús i musulmans en les províncies de Punjab i Bengala continuava. En l'eixèrcit britànic sense preparació per al potencial d'aument de la violència, el nou virrey, Louis Mountbatten, va alvançar la data per a la transferència del poder, lo que oferia menys de sis mesos per a un pla de comú acort per l'independència. En juny de 1947, els líders nacionalistes, entre ells Sardar Patel, Nehru i Abul Kalam Azad en nom del Congrés, Jinnah en representació de la Lliga Musulmana, BR Ambedkar representació de la comunitat intocable, i Master Tara Singh en representació dels sijs, varen acordar una partició del país a lo llarc de llínees religioses en marcat contrast en les idees de Gandhi. Les àrees predominantment hindús i sij varen ser assignades a la nova nació de l'Índia i àrees predominantment musulmanes a la nova nació de Pakistan; el pla incloïa una partició de les províncies de majoria musulmana de Punjab i Bengala.

1947: Violència, partició i independència

El 14 d'agost de 1947, el nou Domini de Pakistan (més tarde República Islàmica de Pakistan) va entrar en vigor, quan Muhammad Ali Jinnah va jurar com el seu primer governador general en Karachi. Al sendemà, 15 d'agost de 1947, l'Índia, la Unió de l'Índia, (més vesprada República de l'Índia) va nàixer en cerimònies oficials en Nova Delhi i Jawaharl Nehru assumint l'oficina del primer ministre, i el virrey, Louis Mountbatten, permaneixent com el seu primer governador general. Des de llavors, tots els 14 d'agost es commemora el Dia de l'Independència de Pakistan i tots els 15 d'agost el Dia de l'Independència de l'Índia. La gran majoria dels indis es va mantindre en el seu lloc en independència, pero en les zones fronterices millons de persones (musulmans, sijs, hindús) varen ser reubicades a lo llarc de les fronteres recent elaborades. En el Punjab, a on les noves llínees fronterices dividixen les regions sij per la mitat, va haver molt derramamiento de sanc; en Bengala i Bihar, a on la presència de Gandhi havia aplacat els ànims comunals, la violència va ser més llimitada. En total, entre 250.000 i 500.000 persones en abdós costats de les noves fronteres, entre les dos poblacions de refugiats i residents de les tres religions, varen morir en la violència. Atres estimacions del número de morts són tan altes com 1.500.000.globalsecurity. org/military/world/war/indo-pak-partition2. htm

Impacte ideològic

Des de que l'Índia ha mantingut tals institucions britàniques centrals com els governs parlamentaris, d'una sola persona, un vot, i l'estat de dret a través dels tribunals no partidistes. Es va conservar alguns dels apanys institucionals del Raj, tals com l'administració del districte, les universitats i les bosses de valors. Un canvi important va ser el rebuig dels estats principescos separats. Metcalf mostra que a lo llarc de dos sigles, els intelectuals britànics i especialistes indis varen fer la més alta prioritat conseguir la pau, l'unitat i el bon govern de l'Índia.

Es varen oferir molts métodos que competixen per a aplegar a la meta. Per eixemple, Cornwallis recomana girar el bengalí Zamindar en la classe de terratinents anglesos que controlava els assunts locals en Anglaterra. Munro va propondre tractar directament en els llauradors. Sir William Jones i els orientalistes promoguts sánscrito, mentres que Macaulay va promoure l'idioma anglés. Zinkin sosté que en ellarc determini, lo que més importa sobre ellegat del Raj és les ideologies polítiques britàniques que els indis es va fer càrrec despuix de 1947, especialment la creència en l'unitat, la democràcia, l'estat de dret i una certa igualtat més allà de la casta i credo. Zinkin veu açò no solament en el partit del Congrés, sino també entre nacionalistes hindús en el Bharatiya Janata Party, que fa recalcament específicament tradicions hindús.

Hambruna, les epidèmies, la salut pública

Segons Angus Maddison, "Els britànics va contribuir a la salut pública per mig de l'introducció de la vacunació contra la pigota, l'establiment de la medicina occidental i la formació dels meges moderns, en matar les rates, i l'establiment de procediments de quarantena. Com a resultat, la taxa de mortalitat es va reduir i la població de l'Índia va créixer en 1947 a voltes més de dos anys i a- mitat del seu tamany en 1757".

Durant el Raj Britànic, l'Índia va experimentar algunes de les pijors hambruna jamai registrats, incloent la gran hambruna de 1876-1878, en la que 6,1 millons a 10,3 millons de persones varen morir i la hambruna indi de 1899-1900, en la que 1,25 a 10 millons de persones varen morir. Investigacions recents, incloent el treball de Mike Davis i Amartya Sen, argumenten que les hambruna en l'Índia es varen fer política britànica més greu en l'Índia. L'event El Chiquet causat la hambruna de 1876-1878 índia.

Despuix d'haver segut criticat pel consol d'esforç fallanc mal durant la hambruna d'Orissa de 1866, Les autoritats britàniques varen començar a discutir la política de fam al poc temps, ya principis de 1868 Sir William Muir, tinent - governador de les províncies nort-occidentals, va emetre una orde declarant que famosa:

"... Districte cada oficial es portarà a terme personalment responsable de que les morts no es varen produir de fam que podria haver segut evitat per qualsevol esforç o la disposició de la seua part o la dels seus subordinats".

La primera pandèmia de còlera va començar en Bengala, després es va estendre per tota l'Índia 1820. Dèu mil soldats britànics i un sinnúmero d'indis varen morir durant la pandèmia Morts estimades en l'Índia entre 1817 i 1860 varen superar els 15 millons. Un atre 23 millons de persones varen morir entre 1865 i 1917. La tercera pandèmia de la pesta va començar en China a mitan del XIX, la propagació de malties a tots els continents habitats i va matar a 10 millons de persones solament en l'Índia. Waldemar Haffkine, que va treballar principalment en l'Índia, es va convertir en el primer microbiólogo per a desenrollar i desplegar les vacunes contra el còlera i la pesta bubónica. En 1925 elaboratori de Pesta en Bombay va passar a denominar-se Institut Haffkine. Febres catalogada com una de les principals causes de mort en l'Índia en el XIX. El britànic Sir Ronald Ross, que treballa en l'Hospital General de Presidència en Calcuta, finalment, en 1898 varen demostrar que els mosquits transmeten la malaria, mentres treballava en el Deccan en Secunderabad, a on el Centre de Malties Tropicals i Transmisibles ara es nomena en el seu honor.

En 1881, al voltant de 120.000 pacients de llepra existien en l'Índia. El govern central va aprovar la Llei de leprosos de 1898, que va proporcionar disposició llegal per al confinament forçós dels malts de llepra en l'Índia. baix la direcció de Mountstuart Elphinstone es va posar en marcha un programa per a propagar vacunació contra la pigota. La vacunació massiva en l'Índia va donar lloc a una important disminució de la mortalitat de la pigota a finals del XIX. En 1849, casi el 13 % de totes les morts es varen deure a Calcuta la pigota. En 1860, Grant Medical College es va convertir en una de les quatre universitats reconegudes per als cursos d'ensenyances conducentes a graus (junt Elphinstone College, Deccan College i l'universitat de lleis, Mumbai).

L'esperança de vida dels indis va descendir de 26,7 anys en 1880 a 21,9 anys en 1910.

Províncies de la Índia britànica

Artícul principal → Presidències i províncies de la Índia britànica.

En el moment de l'independència, l'Índia britànica consistia en les següents províncies:

• Ajmer-Merwara-Kekri
• Andamán i Nicobar
• Assam
• Baluchistán
• Bengala
• Bihar
• Bombay
• Províncies Centrals i Berar
• Delhi
• Madras
• Frontera del Noroest
• Panth-Piploda
• Orissa
• Punyab britànic
• Sindh
• Províncies Unides (Agra i Oudh)

Bibliografia

General

• Allan, J., T. Wolseley Haig, H. H. Dodwell. The Cambridge Shorter History of Índia (1934) 996pp questia. com/library/88816335/the-cambridge-shorter-history-of-india online; google. com/books? id=iAQ9AAAAIAAJ at Google
• Bandhu, Deep Chand. History of Indian National Congress (2003) 405pp
• (2004).«From Plassey to Partition: A History of Modern Índia».New Delhi and London: Orient Longmans. Pp. xx, 548...
• (1990).«Indian Society and the Making of the British Empire (The New Cambridge History of Índia)».Cambridge and London: Cambridge University Press. Pp. 248..
• (1994).«Modern Índia: The Origins of an Asian Democracy».Oxford University Press. Pp. xiii, 474..
• (2003).org/details/modernsouthasiah00bose «Modern South Àsia: History, Culture, Political Economy».Routledge.
• (2001).«Índia 1885–1947: The Unmaking of an Empire (Seminar Studies in History Séries)».Harlow and London: Pearson Longmans. Pp. 160.
• Coupland, Reginald. Índia: A Re-Statement (Oxford University Press, 1945), evaluation of the Raj, emphasising government. questia. com/PM. qst? a=o&d=74007102 online edition
• Dodwell H. H., ed. The Cambridge History of Índia. Volume 6: The Indian Empire 1858–1918. With Chapters on the Development of Administration 1818–1858 (1932) 660pp org/details/cambridgehistory06rapsuoft online edition; also published as vol 5 of the Cambridge History of the British Empire
• James, Lawrence. Raj: The Making and Unmaking of British Índia (2000)
• (2004).«The Lion and the Tiger: The Rise and Fall of the British Raj, 1600–1947».Oxford and New York: Oxford University Press. Pp. xiii, 280..
• Kumar, Dharma, and Meghnad Desai, eds. The Cambridge Economic History of Índia, Volume 2: c. 1757–2003 (2010), 1114pp; artículs by scholars ISBN 978-81-250-2731-7
• Louis, William Roger, and Judith M. Brown, eds. The Oxford History of the British Empire (5 vol 1999–2001), with numerous artículs on the Raj
• Ludden, David. Índia And South Àsia: A Short History (2002)
• «An advanced history of Índia».
• (2006).«A Concise History of Modern Índia (Cambridge Concise Histories)».Cambridge and New York: Cambridge University Press. Pp. xxxiii, 372.
• Mansingh, Surjit The A to Z of Índia (2010), a concise historical encyclopaedia
• (2001).«The Cambridge Illustrated History of the British Empire, 400 pp.».Cambridge and London: Cambridge University Press...
• (2005).«A History of Modern Índia 1480–1950 (Anthem South Asian Studies)».Anthem Press. Pp. 607..
• Moon, Penderel. The British Conquest and Dominion of Índia (2 vol. 1989) 1235pp; the fullest scholarly history of political and military events from a British top-down perspective;
• (2006).«Índia under Colonial Rule 1700–1885».Harlow and London: Pearson Longmans. Pp. xvi, 163..
• Riddick, John F. The history of British Índia: a chronology (2006) google. com/books? id=Es6x4u_g19UC excerpt and text search, covers 1599–1947
• Riddick, John F. Who Was Who in British Índia (1998), covers 1599–1947
• Sarkar, Sumit. Modern Índia, 1885–1947 (2002)
• Smith, Vincent A. (1958) The Oxford History of Índia (3rd ed.) the Raj section was written by Percival Spear
• (1990).«A History of Índia, Volume 2».New Delhi and London: Penguin Books. Pp. 298.. questia. com/PM. qst? a=o&d=5797476 online edition
• (2001).«A History of Índia».New Delhi and Oxford: Oxford University Press. Pp. xiv, 432..
• Thompson, Edward, and G. T. Garratt. Rise and Fulfilment of British Rule in Índia (1934) 690 pages; scholarly survey, 1599–1933 google. com/books? id=93fnssiWvjoC excerpt and text search
• (2003).«A New History of Índia».Oxford and New York: Oxford University Press. Pp. 544..
• Wolpert, Stanley, ed. Encyclopedia of Índia (4 vol. 2005) comprehensive coverage by scholars

Temes Especialisats

• «Colonialism in an Indian Hinterland: The Central Provinces, 1820–1920».Delhi and Oxford: Oxford University Press. Pp. xiii, 374.
• (2000).«Empire and Information: Intelligence Gathering and Social Communication in Índia, 1780–1870 (Cambridge Studies in Indian History and Society)».Cambridge and London: Cambridge University Press. Pp. 426.
• (2007).google. com/books? id=0M4Pl_VCExgC «Forgotten Wars: Freedom and Revolution in Southeast Àsia».Harvard University Press.Consultat el 21 de setembre de 2013.
• (2005).google. com/books? id=qXH9xGCWjYUC «Forgotten Armies: The Fall of British Àsia, 1941–1945».Harvard University Press.Consultat el 22 de setembre de 2013.
• Brown, Judith M. Gandhi: Prisoner of Hope (1991), scholarly biography
• (2001).«Oxford History of the British Empire: The Twentieth Century».Oxford University Press. Pp. 800.
• Carrington, Michael. Officers, Gentlemen, and Murderers: Lord Curzon's campaign against "collisions" between Indians and Europeans, 1899 –1905, Modern Asian Studies / Volume 47 / Issue 03 / May 2013, pp. 780 – 819.
• (1998).«Imperial Power and Popular Politics: Class, Resistance and the State in Índia, 1850–1950».(Cambridge Studies in Indian History & Society). Cambridge University Press. Pp. 400..
• (1993).«Bengal Divided: Hindu Communalism and Partition, 1932–1947».Cambridge University Press. Pp. 323..
• (2002).«Princes of Índia in the Endgame of Empire, 1917–1947».(Cambridge Studies in Indian History & Society). Cambridge University Press. Pp. 316..
• Manmath Nath Dones (1964). google. com/books? id=V3geAAAAMAAJ Índia under Morley and Minto: politics behind revolution, repression and reforms, G. Allen and Unwin.
• Dewey, Clive. Anglo-Indian Attitudes: The Mind of the Indian Civil Service (2003)
• Ewing, Ann. "Administering Índia: The Indian Civil Service", History Today, June 1982, 32#6 pp. 43–48, covers 1858–1947
• Gilmartin, David. 1988. Empire and Islam: Punjab and the Making of Pakistan. University of Califòrnia Press. 258 pages. ISBN 978-0-520-06249-8.
• Gilmour, David. The Ruling Caste: Imperialives in the Victorian Raj (2007) google. com/books? id=xEzx2zVHXSwC&pg=PA9 Excerpt and text search
• Gilmour, David. Curzon: Imperial Statesman (2006) google. com/books? id=kOEsSmOQL7EC excerpt and text search
• Gopal, Sarvepalli. google. com/books? id=Jj-4zmBLXq0C Jawaharl Nehru: A Biography, Harvard O. Press. ISBN 978-0-674-47310-2. Consultat el 21 de febrer de 2012.
• Sarvepalli Gopal (1953). google. com/books? id=eKE9AAAAIAAJ The viceroyalty of Lord Ripon, 1880–1884, Oxford O. Press. Consultat el 21 de febrer de 2012.
• (2004).«Hindu Nationalism and the Language of Politics in Clapix Colonial Índia».Cambridge O. Press. Pp. 320..
• Gopal, Sarvepalli. British Policy in Índia 1858–1905 (2008)
• Gopal, Sarvepalli. Viceroyalty of Lord Irwin 1926–1931 (1957)
• (1993).«The Sole Spokesman: Jinnah, the Muslim League and the Demand for Pakistan».Cambridge O. Press, 334 pages..
• Kaminsky, Arnold P. The Índia Office, 1880–1910 (1986), focus on officials in

London * (2007).org/details/greatpartitionma00khan «The Great Partition: The Making of Índia and Pakistan».Yale O. Press, 250 pages.

• (2000).jstor. org/sici? sici=0026-749X%28200007%2934%3A3%3C545%3AMMAMIB%3E2.0. CO%3B2-I «Materialism, Mutiny and Modernization in British Índia».Modern Asian Studies.34(3)

545–580.

• Kumar, Deepak. Science and the Raj: A Study of British Índia (2006)
• (2002).«Britain and Indian Nationalism: The Imprint of Ambiguity 1929–1942».Cambridge University Press. Pp. 374..
• Lipsett, Chaldwell. Lord Curzon in Índia 1898–1903 (1903)
• MacMillan, Margaret. Women of the Raj: The Mothers, Wives, and Daughters of the British Empire in Índia (2007)
• (1991).«The Aftermath of Revolt: Índia, 1857–1870».Riverdale Co. Pub. Pp. 352.
• (1997).google. com/books? id=TRcMoGSkRtIC&pg=PR8 «Ideologies of the Raj».Cambridge University Press, Pp. 256.
• Moore, Robin J. "Imperial Índia, 1858–1914", in Porter, ed. Oxford History of the British Empire: The Nineteenth Century, (2001a), pp. 422–446
• Moore, Robin J. "Índia in the 1940s", in Robin Winks, ed. Oxford History of the British Empire: Historiography, (2001b), pp. 231–242
• (2001).«Oxford History of the British Empire: Nineteenth Century».Oxford University Press. Pp. 800.
• Masood Ashraf Raja. Constructing Pakistan: Foundational Texts and the Rise of Muslim National Identity, 1857–1947, Oxford 2010, ISBN 978-0-19-547811-2
• (2004).«The Indian Princes and their States (The New Cambridge History of Índia)».Cambridge University Press. Pp. 324.
• Read, Anthony, and David Fisher; The Proudest Day: Índia's Long Road to Independence (W. W. Norton, 1999) questia. com/PM. qst? a=o&d=101073461 online edition questia. com/PM. qst? a=o&d=101073461 archivat en Wayback Machine.; detailed scholarly history of 1940–47
• Venkataramani, M. S.; Shrivastava, B. K. Quit Índia: The American Response to the
• (1989).«Community and Consensus in Islam: Muslim Representation in Colonial Índia, 1860—1947».Cambridge University Press. Pp. 272...
• (1999).«Region and Partition: Bengal, Punjab and the Partition of the Subcontinent».Oxford University Press. Pp. 420..
• Thatcher, Mary. Respected Memsahibs: an Anthology (Hardinge Simpole, 2008)
• (1968).«"Índia in the First World War and after" Journal of Contemporary History, Vol. 3, No. 4, 1918–19: From War to Peace. (Oct. 1968), pp. 89–107».ISSN 0022-0094..
• Voigt, Johannes. Índia in The Second World War (1988)
• (1993).«Inheritance of Empire: Britain, Índia, and the Balanç of Power in Àsia, 1938–55».Praeger Publishers. Pp. xvi, 256..
• Wolpert, Stanley A. Jinnah of Pakistan (2005)
• (2007).«Encyclopædia Britannica»..
• Wolpert, Stanley A. Tilak and Gokhale: revolution and reform in the making of modern Índia (1962) google. com/books? id=cmV6KLzEZNAC full text online

Història Econòmica

• Anstey, Vora. The economic development of Índia (4th ed. 1952), 677pp; thorough scholarly coverage; focus on 20th century down to 1939
• Chaudhary, Latika, et al. eds. A New Economic History of Colonial Índia (2015)
• (1987).«Economic Change and the Railways in North Índia, 1860–1914».Population Studies.21(3)

521–545.doi:10.1017/s0026749x00009197.

• Dutt, Romesh C. The Economic History of Índia under early British Rule, first published 1902, 2001 edition by Routledge, ISBN 978-0-415-24493-0
• Kumar, Dharma, ed. Cambridge Economic History of Índia: Vol. 2, 1757-2003 (2nd ed. 2005); 1150pp; comprehensive coverage by international scholars
• Lockwood, David. The Indian Bourgeoisie: A Political History of the Indian Capitalist Class in the Early Twentieth Century (I. B. Tauris, 2012) 315 pages; focus on Indian entrepreneurs who benefited from the Raj, but ultimately sided with the Indian National Congress.
• (2002).«Economic History and Modern Índia: Redefining the Link».The Journal of Economic Perspectives.16(3)

109–130.doi:10.1257/089533002760278749.

• (1985).«'De-Industrialization', Industrialization and the Indian Economy, c. 1850–1947».Modern Asian Studies.19(3)

593–622.doi:10.1017/s0026749x00007745.

• Tirthankar, Roy. "Financing the Raj: the City of London and colonial Índia 1858–1940." Business History 56#6 (2014): 1024-1026.
• Tomlinson, B. R. The Economy of Modern Índia, 1860–1970 (The New Cambridge History of Índia) (1996)
• Tomlinson, B. H. "Índia and the British Empire, 1880–1935", Indian Economic and Social History Review, (Oct 1975), 12#4 pp. 337–380

Historiografia i memòria

• Ellis, Catriona. "Education for All: Reassessing the Historiography of Education in Colonial Índia." History Compass (2009) 7#2 pp 363-375
• Gilmartin, David. "The Historiography of Índia's Partition: Between Civilization and Modernity." The Journal of Asian Studies 74.01 (2015): 23-41.
• Major, Andrea. "Tall tals and true: Índia, historiography and British imperial imaginings." Contemporary South Àsia 19#3 (2011): 331-332.
• Mantena, Branca Sundari. The Origins of Modern Historiography in Índia: Antiquarianism and Philogy (2012)
• Moor-Gilbert, Bart. Writing Índia, 1757–1990: The Literature of British Índia (1996) on fiction written in

English * Mukherjee, Soumyen. "Origins of Indian Nationalism: Some Questions on the Historiography of Modern Índia." Sydney Studies in Society and Culture 13 (2014). library. usyd. edu. au/index. php/SSSC/artícul/download/7500/7868 en llínea

• Parkash, Jai. "Major trends of historiography of revolutionary movement in Índia-Phase II." (PhD dissertation, Maharshi Dayanand University, 2013). inflibnet. ac. in/bitstream/10603/7844/7/07_summary.pdf en llínea
• Philips, Cyril H. ed. Historians of Índia, Pakistan and Ceylon (1961), reviews the older scholarship
• Singh, Amarjit. "Muslim Communal Politics and Partition of Índia: Imperialist and Cambridge Historiography." European Scientific Journal 9#19 (2013). org/index. php/esj/artícul/viewFile/1389/1398 en llínea
• “History and Historiography of the English East Índia Company: Past, Present, and Future” (2009). History Compass 7 (4): 1146–1180. doi:10.1111/j.1478-0542.2009.00617. x.
• Whitehead, Clive. "The historiography of British imperial education policy, Part I: Índia." History of Education 34#3 (2005): 315-329.
• Winks, Robin, ed. Historiography (1999) vol. 5 in William Roger Louis, eds. The Oxford History of the British Empire, chapters 11-15, questia. com/library/117192922/the-oxford-history-of-the-british-empire-historiography en llínea
• Winks, Robin W. The Historiography of the British Empire-Commonwealth: Trends, Interpretations and Resources (1966); this book is by a different set of authors from the previous 1999 entry questia. com/library/95979771/the-historiography-of-the-british-empire-commonwealth en llínea
• Young, Richard Fox, ed., Indian Christian Historiography from Below, from Above, and in Between Índia and the Indianness of Christianity: Essays on Understanding—Historical, Theological, and Bibliographical—in Honor of Robert Eric Frykenberg (2009)

Diccionaris geogràfics, estadístiques i fonts primàries

• Keith, Arthur Berriedale (1912). google. com/books? id=mGdDAAAAIAAJ Responsible government in the dominions, The Clarendon press., major primary source
• Indian Year-book for 1862: A review of social, intellectual, and religious progress in Índia and Ceylon (1863), ed. by John Murdoch google. com/books? id=ODMQAAAAYAAJ online edition google. com/books? id=uqAEAAAAQAAJ 1861 edition
• The Year-book of the Imperial Institute of the United Kingdom, the colonies and Índia: a statistical record of the resources and trade of the colonial and Indian possessions of the British Empire (2nd. ed. 1893) Índia, pp. 375–462 google. com/books? id=i25MAAAAYAAJ online edition
• The Imperial Gazetteer of Índia (26 vol, 1908–31), highly detailed description of all of Índia in 1901. uchicago. edu/reference/gazetteer/ online edition
• Statistical abstract relating to British Índia, from 1895–96 to 1904–05 (London, 1906) google. com/books? id=xC5RAAAAYAAJ full text online,
• The Cyclopedia of Índia: biographical, historical, administrative, commercial (1908) google. com/books? id=U9bkAAAAMAAJ complete text online, business history, biographies, illustrations
• The Indian year book: 1914 (1914) google. com/books? id=QFlFAAAAYAAJ snippets

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Raj britànic.