Sardar Vallabhbhai Patel

Vallabhbhai Jhaverbhai Patel conegut com Sardar Patel (Nadiad, 31 d'octubre de 1875-Bombay, 15 de decembre de 1950) va ser un estadiste indi. Va ser el primer viceprimer ministre de l'Índia entre 1947 i 1950. Va ser un advocat i un alt dirigent del Congrés Nacional Indi, que va eixercitar un paper destacat en la lluita per l'independència del país, guiant el seu integració en una nació unida i independent. Va ser un dels membres conservadors del Congrés Nacional Indi. En l'Índia i en atres llocs, se li cridava a sovint Sardar, que significa "cap" en hindi, urdu i persa. Va actuar com Ministre de l'Interior durant l'integració política de l'Índia i la Guerra indo-pakistaní de 1947.

Sardar Vallabhbhai Patel

Educat en el seu país d'orige, va establir el seu propi despaig d'advocats en 1900 i despuix va estudiar dret en el Regne Unit; veent-se envolt en la política fins a 1917. De la mateixa manera que Mohandas Gandhi (i a diferència de Jawaharlal Nehru), va defendre l'estatus de domini dins de la Mancomunidad Britànica de Nacions en lloc de l'independència per a l'Índia.

Es va opondre a la lluita armada per practicidad més que per raons morals i no es va interessar en l'unitat hindú-musulmana. Patel va anar repetidament candidat per a la presidència del Congrés Nacional Indi, la seua actitut intransigent cap als indis musulmans li va granjear el respal de Gandhi i finalment, la presidència.

Despuix de l'independència índia en agost de 1947, va mantindre varis llocs ministerials. És recordat per conseguir l'integració pacífica de la majoria d'estats principescos indis (llevat en les anexiónes militars d'Hyderabad, Operació Pol i Junagarh) dins de l'unió índia i la solidarisació política de la nació.

En 2018 es va erigir en el seu honor l'Estàtua de l'Unitat, que, en les seues 182 m d'altura, es va convertir en l'estàtua més alta del món. Es troba en l'estat de Guyarat, en l'Índia.

Biografia

Vallabhbhai Jhaverbhai Patel, un dels sis fills de Jhaverbhai Patel i Ladba, va nàixer en Nadiad, Guyarat. La data de naiximent de Patel mai es va registrar oficialment; Patel la va anotar com 31 d'octubre en els seus papers d'examen de matriculació. Pertanyia a la comunitat Leva Patel Patidar de Guyarat Central, encara que despuix de la seua fama, els Leva Patel i els Kadava Patidar també ho han reclamat com un dels seus.

Patel va viajar per a assistir a escoles en Nadiad, Petlad i Borsad, vivint de forma autosuficient en atres chics. Segons es diu, va cultivar un caràcter estoico. Una anècdota popular conte que alanceó el seu propi i dolorós forúnculo sense dubtar, inclús quan el barber encarregat de fer-ho tremolava. Quan Patel va aprovar la seua matrícula a l'edat relativament tardana de 22 anys, els seus majors li consideraven en general un home poc ambiciós destinat a un treball corrent. No obstant, el propi Patel albergava el pla d'estudiar per a ser advocat, treballar i aforrar fondos, viajar a Anglaterra i convertir-se en advocat. Patel va passar anys alluntat de la seua família, estudiant per la seua conta en llibres prestats per atres advocats, aprovant els seus exàmens en dos anys. Arreplegant a la seua esposa Jhaverba de la casa dels seus pares, Patel es va instalar en Godhra i va ser cridat a la abogacía. Durant els molts anys que va tardar en aforrar diners, Patel - ara advocat - es va guanyar una reputació d'advocat feroç i hàbil. La parella va tindre una filla, Maniben, en 1903 i un fill, Dahyabhai, en 1905. Patel també va cuidar d'un amic que patia la pesta bubónica quan esta es va estendre per Guyarat. Quan el propi Patel va contraure la malaltia, va enviar immediatament a la seua família a un lloc segur, va abandonar la seua llar i es va traslladar a una casa aïllada en Nadiad (segons atres testimonis, Patel va passar este temps en un temple en ruïnes); allí es va recuperar llentament.

Patel va eixercir la abogacía en Godhra, Borsad i Anand, mentres assumia les càrregues financeres de la seua casa en Karamsad. Patel va ser el primer president i fundador de el "Edward Memorial High School" de Borsad, hui conegut com Jhaverbhai Dajibhai Patel High School. Quan havia aforrat lo suficient per al seu viage a Anglaterra i va solicitar un passe i un billet, estos anaven dirigits a "V. J. Patel", en casa del seu germà major Vithalbhai, que tenia les mateixes inicials que Vallabhai. Despuix d'haver alimentat una volta una esperança similar d'estudiar en Anglaterra, Vithalbhai reprendió al seu germà menor, dient que seria una deshonra que un germà major seguira al seu germà menor. En benefici de l'honor de la seua família, Patel va permetre a Vithalbhai anar en el seu lloc.

En 1909, l'esposa de Patel, Jhaverba, va ser hospitalisada en Bombay (l'actual Mumbai) per a sometre's a una important operació de càncer. La seua salut va empijorar sobtadament i, a pesar de que l'operació d'urgència va ser un èxit, va morir en l'hospital. Patel va rebre una nota en la que se li informava del decés de la seua esposa mentres interrogava a un testic en el tribunal. Segons els testics, Patel va llegir la nota, li la va guardar en la bojaca i va continuar en el seu interrogatori i va guanyar el cas. No va donar la notícia als demés fins que va terminar el procés. Patel va decidir no tornar a casar-se. Crie als seus fills en l'ajuda de la seua família i els va enviar a escoles de llengua anglesa en Bombay. Als 36 anys, va viajar a Anglaterra i es va matricular en el Middle Temple Inn de Londres. Completant un curs de 36 mesos en 30 mesos, Patel va terminar entre els primers de la seua classe a pesar de no haver tingut antecedents universitaris.

De tornada a l'Índia, Patel es va instalar en Ahmadabad i es va convertir en un dels advocats més exitosos de la ciutat. En robes d'estil europeu i modals urbans, es va convertir en un hàbil jugador de bridge. Patel ambicionaba ampliar el seu bufet i acumular una gran riquea, aixina com proporcionar als seus fills una educació moderna. Havia fet un pacte en el seu germà Vithalbhai per a recolzar la seua entrada en la política en la Presidència de Bombay, mentres que Patel permaneixia en Ahmadabad per a mantindre a la família.

Lluita per l'autogovern

En setembre de 1917, Patel va pronunciar un discurs en Borsad, en el que animava als indis de tot el país a firmar la petició de Gandhi que exigia el Swaraj  – autogovern – de Gran Bretanya. Un més despuix, es va reunir en Gandhi per primera volta en la Conferència Política de Guyarat en Godhra. Animat per Gandhi, Patel es va convertir en secretari del Gujarat Sabha, un organisme públic que es convertiria en el braç gujarati del Congrés Nacional Indi. Patel va lluitar ara enèrgicament contra el veth – la servitut forçada dels indis als europeus – i va organisar esforços d'ajuda despuix de la plaga i l'hambruna en Kheda. La petició dels llauradors de Kheda de que se'ls eximira dels imposts havia segut rebujada per les autoritats britàniques. Gandhi va recolzar la realisació d'una lluita allí, pero no va poder dirigir-la ell mateixa per les seues activitats en Champarán. Quan Gandhi va demanar que un activiste gujarati es dedicara per complet a la tasca, Patel es va oferir com a voluntari, per a alegria de Gandhi. Encara que la seua decisió va ser presa en l'acte, Patel va dir més tart que el seu desig i el seu compromís es varen produir despuix d'una intensa contemplació personal, ya que es va donar conte de que tindria que abandonar la seua carrera i les seues ambicions materials.

Satyagraha en Guyarat

Recolzat pels voluntaris del Congrés Narhari Parikh, Mohanlal Pandya, i Abbas Tyabji, Vallabhbhai Patel va començar una gira poble per poble en el districte de Kheda, documentant les queixes i demanant als parracs el seu respal per a un tumult en tot l'estat per mig de la resistència a pagar-los. Patel va fer recalcament en les possibles dificultats i en la necessitat d'una completa unitat i no violència davant la resposta de provocació de pràcticament tots els pobles. Quan es va iniciar el tumult i es va retindre la recaptació d'imposts, el govern va enviar a la policia i a esquadrons d'intimidació per a confiscar propietats, incloent el confisc d'animals d'estable i granges sanceres. Patel va organisar una ret de voluntaris per a treballar en cada poble, ajudant-los a amagar els objectes de valor i a protegir-se dels bols. Mils d'activistes i agricultors varen ser detinguts, pero Patel no. El tumult va despertar simpatia i admiració en tota l'Índia, inclús entre els polítics indis probritànics. El govern va acceptar negociar en Patel i va decidir suspendre el pagament d'imposts durant un any, inclús reduint la taxa. Patel es va convertir en un héroe per als gujaratis. En 1920 va ser elegit president del recent format Comité del Congrés de Gujarat Pradesh; seria el seu president fins a 1945.

Patel va recolzar el moviment de no cooperació de Gandhi i va recórrer l'estat per a reclutar a més de 300.000 membres i recaptar més d'1,5 millons de rúpies en fondos. En ajudar a organisar les fogueres en Ahmadabad en les que es varen cremar productes britànics, Patel es va desfer de tota la seua roba d'estil anglés. Junt en la seua filla Mani i el seu fill Dahya, es va passar per complet a vestir khadi, la roba de cotó produïda localment. Patel també va recolzar la controvertida suspensió de la resistència de Gandhi a raïl de l'incident de Chauri Chaura. En Guyarat, va treballar intensament en els anys següents contra l'alcoholisme, l'inocuïtat i el discriminació de castes, aixina com pel empoderamiento de les dònes. En el Congrés, va anar un decidit partidari de Gandhi front als seus crítics del Swarajista. Patel va ser elegit president municipal d'Ahmadabad en 1922, 1924 i 1927. Durant els seus mandats, va supervisar la millora de les infraestructures: es va aumentar el suministrament d'electricitat i es varen estendre els sistemes de drenage i sanejament per tota la ciutat. El sistema escolar va sofrir importants reformes. Va lluitar pel reconeiximent i la remuneració dels professors amprats en les escoles establides pels nacionalistes (independents del control britànic) i inclús es va ocupar de qüestions delicades entre hindús i musulmans. Patel va dirigir personalment els esforços d'ajuda despuix de les pluges torrencials de 1927, que varen causar grans inundacions en la ciutat i en el districte de Kheda, i una gran destrucció de vides i propietats. Va establir centres de refugiats en tot el districte, va movilisar a voluntaris i va organisar el suministrament d'aliments, medicines i roba, aixina com els fondos d'emergència del govern i del públic.

Quan Gandhi estava en la presó, els congressistes varen demanar a Patel que dirigira la satyagraha en Nagpur en 1923 contra una llei que prohibia issar la bandera índia. Va organisar a mils de voluntaris de tot el país per a que participaren en processons de persones que violaven la llei. Patel va negociar un acort per a obtindre la lliberació de tots els presos i permetre als nacionalistes issar la bandera en públic. Eixe mateix any, Patel i els seus aliats varen descobrir proves que sugerien que la policia estava aliada en una banda local de dacoit/delinqüents relacionada en Devar Bava en el taluka de Borsad, inclús quan el govern es preparava per a recaptar un important impost per a lluitar contra els dacoits en la zona. Més de 6.000 parracs es varen reunir per a escoltar a Patel parlar en apoyo de l'agitació proposta contra l'impost, que es considerava immoral i innecessari. Va organisar a centenars de congressistes, va enviar instruccions i va rebre informació de tot el districte. Tots els llogarets del taluka es varen resistir al pagament de l'impost i varen impedir el confisc de propietats i terres. Despuix d'una prolongada lluita, el govern va retirar l'impost. Els historiadors creuen que un dels principals guanys de Patel va ser la creació de cohesió i confiança entre les diferents castes i comunitats, que havien estat dividides segons criteris socioeconòmics.

En abril de 1928, Patel va retornar a la lluita per l'independència des de les seues funcions municipals en Ahmadabad, quan Bardoli sofria una doble i greu situació de hambruna i una forta pujada d'imposts. L'aument dels ingressos era més pronunciat que en Kheda, encara que la hambruna comprenia una gran part de Guyarat. Despuix d'interrogar i parlar en els representants dels llogarets, fent recalcament en les possibles dificultats i en la necessitat de la no violència i la cohesió, Patel va iniciar la lluita en una negació total dels imposts. Patel va organisar voluntaris, campaments i una ret d'informació en les zones afectades. El rebuig dels ingressos va ser més fort que en Kheda, i es varen mamprendre moltes satyagrahas de simpatia en tot Guyarat. A pesar de les detencions i els confiscs de bens i terres, la lluita es va intensificar. La situació va aplegar al seu punt àlgit en agost, quan, a través d'intermediaris simpatisants, va negociar un acort que incloïa la derogació de la pujada d'imposts, la reincorporació dels funcionaris del poble que havien dimitit en senyal de protesta i la devolució de les propietats i terres confiscades. Va ser per les dònes de Bardoli, durant la lluita i despuix de la victòria del Congrés Nacional Indi en eixa zona, per lo que es va escomençar a referir a Patel com Sardar (o cap).

Drets fonamentals i política econòmica: 1931

Baix la presidència de Sardar Patel, el Congrés va aprovar la resolució "Drets fonamentals i política econòmica" en 1931.

Mentres Gandhi s'embarcava en la Marcha de la Sal de Dandi, Patel va ser arrestat en el llogaret de Ras i va ser somés a juí sense testics, sense que es permetera la presència d'un advocat o de periodistes. L'arrest de Patel i la posterior detenció de Gandhi varen provocar que la Satyagraha de la sal s'intensificara enormement en Guyarat – districtes de tot Gujarat varen llançar una rebelió contra els imposts fins que i a menos que Patel i Gandhi anaren lliberats. Una volta lliberat, Patel va eixercir com a president interí del Congrés, pero va tornar a ser detingut mentres encapçalava una processó en Bombay. Despuix de la firma del Pacte Gandhi-Irwin, Patel va ser elegit president del Congrés per a la seua sessió de 1931 en Karachi – , a on el Congrés va ratificar el pacte i es va comprometre a defendre els drets fonamentals i les llibertats civils. Va advocar per l'establiment d'una nació llaica en un salari mínim i l'abolició de la intocabilidad i la servitut. Patel va utilisar la seua posició com a president del Congrés per a organisar la devolució de les terres confiscades als agricultors de Guyarat. Despuix del fracàs de la Conferència de la Taula Redona en Londres, Gandhi i Patel varen ser detinguts en giner de 1932, quan es va recomençar la lluita, i encarcerats en la Presó Central de Yeravda. Durant este periodo d'encarcerament, Patel i Gandhi es varen acostar l'u a l'atre, i abdós varen desenrollar un estret víncul d'afecte, confiança i franquea. La seua relació mútua podria descriure's com la d'un germà major (Gandhi) i el seu germà menor (Patel). A pesar de discutir en Gandhi, Patel respectava els seus instints i el seu liderage. En la presó, abdós discutien qüestions nacionals i socials, llegien epopeyas hindús i feyen bromes. Gandhi va ensenyar a Patel sánscrito. El secretari de Gandhi, Mahadev Desai, duya un registre detallat de les conversacions entre Gandhi i Patel. Quan Gandhi es va embarcar en un dejuni fins a la mort en protesta pels electorats separats assignats als intocables, Patel va cuidar de Gandhi de prop i ell mateixa es va abstindre de participar en el menjar. Més tart, Patel va ser traslladat a una presó en Nasik, i va rebujar una oferta britànica d'una breu lliberació per a assistir a la cremació del seu germà Vithalbhai, que havia mort en octubre de 1933. Finalment va ser lliberat en juliol de 1934.

La posició de Patel al més alt nivell en el Congrés va estar relacionada en gran mida en el seu paper a partir de 1934 (quan el Congrés va abandonar el seu boicot a les eleccions) en l'organisació del partit. En sèu en un apartament de Bombay, es va convertir en el principal recaptador de fondos del Congrés i president de la seua Junta Parlamentària Central, eixercitant el paper principal en la selecció i finançació dels candidats per a les eleccions de 1934 a l'Assamblea Llegislativa Central de Nova Delhi i per a les eleccions provincials de 1936. Ademés de recaptar fondos i seleccionar candidats, també va determinar la postura del Congrés sobre temes i oponents. Al no presentar-se a un escan per a sí mateixa, Patel guio, no obstant, als congressistes elegits en les províncies i a nivell nacional. En 1935, Patel va ser operat d'hemorroides, pero va seguir dirigint els esforços contra la plaga en Bardoli i de nou quan una sequia va assolar Guyarat en 1939. Patel va dirigir els ministeris del Congrés que havien guanyat poder en tota l'Índia en l'objectiu de preservar la disciplina del partit. – Patel temia que el govern britànic aprofitara les oportunitats per a crear conflictes entre els congressistes elegits, i no volia que el partit es distraguera de l'objectiu de l'independència completa. Patel es va enfrontar a Nehru, oponent-se a les declaracions sobre l'adopció del socialisme en la sessió del Congrés de 1936, que considerava una distracció de l'objectiu principal de conseguir l'independència. En 1938, Patel va organisar l'oposició de les bases als intents del llavors president del Congrés Subhas Chandra Bose d'alluntar-se dels principis de resistència no violenta de Gandhi. Patel considerava que Bose volia tindre més poder sobre el partit. Va encapçalar als principals líders del Congrés en una protesta que va tindre com resultat la dimissió de Bose. Pero varen sorgir crítiques dels partidaris de Bose, dels socialistes i d'atres congressistes, en el sentit de que el propi Patel estava actuant de forma autoritària en el seu defensa de l'autoritat de Gandhi.

Batalla llegal en Subhas Chandra Bose

Vithalbhai i Bose havien segut molt crítics en el liderage de Gandhi durant els seus viages per Europa. "Para quan Vithalbhai va morir en octubre de 1933, Bose s'havia convertit en el seu principal cuidador. En el seu llit de mort va deixar una espècie de testament, llegant tres quartes parts dels seus diners a Bose per a que ho utilisara en la promoció de la causa de l'Índia en atres països. Quan Patel va vore una còpia de la carta en la que el seu germà havia deixat la major part del seu patrimoni a Bose, es va fer una série de preguntes: ¿Per qué la carta no estava certificada per un mege? ¿S'havia conservat el paper original? ¿Per qué els testics d'eixa carta eren tots hòmens de Bengala i cap dels molts atres veterans activistes per la llibertat i partidaris del Congrés que havien estat presents en Ginebra, a on havia mort Vithalbhai? És possible que Patel haja dubtat inclús de la veracitat de la firma en el document. El cas va aplegar als tribunals i, despuix d'una batalla llegal que va durar més d'un any, estos varen dictaminar que els bens de Vithalbhai només podien ser heretats pels seus hereus llegals, és dir, la seua família. Patel va entregar ràpidament els diners al Vithalbhai Memorial Trust."}}

Moviment Quit Índia

AP

En esclatar la Segona Guerra Mundial, Patel va recolzar la decisió de Nehru de retirar el Congrés de les llegislatures centrals i provincials, en contra del consell de Gandhi, aixina com una iniciativa de l'alt dirigent Chakravarthi Rajagopalachari d'oferir el ple respal del Congrés a Gran Bretanya si prometia l'independència de l'Índia al final de la guerra i instalava un govern democràtic de colp i repent. Gandhi s'havia negat a recolzar a Gran Bretanya per la seua oposició moral a la guerra, mentres que Subhash Chandra Bose estava en oposició militant als britànics. El govern britànic va rebujar l'iniciativa de Rajagopalachari, i Patel va tornar a abraçar el liderage de Gandhi. Va participar en la crida de Gandhi a la desobediència individual, i va ser detingut en 1940 i encarcerat durant nou mesos. També es va opondre a les propostes de la missió de Cripps en 1942. Patel va perdre més de vint lliures durant el seu periodo en la presó.

Mentres que Nehru, Rajagopalachari i Maulana Azad varen criticar inicialment la proposta de Gandhi de portar a terme una campanya de desobediència civil per a obligar als britànics a concedir l'independència a l'Índia, Patel va ser la seua més fervent defensor. Argumentant que els britànics es retirarien de l'Índia com lo havien fet de Singapur i de Burma, Patel va instar a que la campanya començara sense demora. Encara que pensava que els britànics no s'anirien immediatament, Patel era partidari d'una rebelió total que galvanizara al poble indi, que hi havia estat dividit en la seua resposta a la guerra. En opinió de Patel, una rebelió d'este tipo obligaria als britànics a admetre que la continuació del domini colonial no tenia respal en l'Índia, i aixina accelerar el traspàs de poder als indis. Creent fermament en la necessitat del tumult, Patel va declarar la seua intenció de dimitir del Congrés si no s'aprovava el tumult. Gandhi va pressionar fortament al Comité del Congrés de tota l'Índia per a que aprovara una campanya de desobediència civil, i el AICC va aprovar la campanya el 7 d'agost de 1942. Encara que la salut de Patel s'havia resentit durant la seua estància en la presó, va pronunciar emotius discursos davant grans multituts en tota l'Índia, demanant-los que es negaren a pagar imposts i que participaren en la desobediència civil, en protestes massives i en el tancament de tots els servicis civils. Va recaptar fondos i va preparar un segon nivell de mando com a precaució davant la detenció dels líders nacionals. Patel va pronunciar un discurs culminant davant més de 100.000 persones reunides en el Tanc Gowalia de Bombay el 7 d'agost:

El governador de Birmània es jacta en Londres de que varen abandonar Birmània només despuix de reduir tot a pols. ¿Aixina que promet lo mateix a l'Índia? ¿Es referix vosté en les seues emissions de radi i en els periòdics al govern establit en Birmània per Japó com un govern títaro? ¿Quina classe de govern té vosté ara en Delhi?...Quan França va caure davant l'envestida nazi, en plena guerra total, el Sr. Churchill va oferir als francesos l'unió en Anglaterra. Això va ser, sense dubte, un colp d'estadiste inspirat. ¿Pero quan es tracta de l'Índia? ¡Oh, no! ¿Canvis constitucionals en mig d'una guerra? Absolutament impensable... L'objectiu esta volta és lliberar a l'Índia ans que vengen els japonesos i estar preparats per a lluitar contra ells si vénen. Acorralaran als líders, acorralaran a tots. Llavors serà el deure cada indi posar el seu màxim esforç, dins de la no violència. No cal deixar cap font sense explotar; cap arma sense provar. Esta va a ser l'oportunitat de tota una vida.

Els historiadors creuen que el discurs de Patel va ser decisiu per a electrizar als nacionalistes, que fins a llavors s'havien mostrat escèptics davant la rebelió proposta. Els historiadors atribuïxen a la llabor organisativa de Patel en este periodo l'èxit de la rebelió en tota l'Índia. Patel va ser detingut el 9 d'agost i va estar encarcerat en tot el Comité de Treball del Congrés des de 1942 fins a 1945 en el fort d'Ahmednagar. Ací hiló tela, va jugar al bridge, va llegir un gran número de llibres, va donar llargues passejades i va practicar la jardineria. També va prestar respal emocional als seus companyers mentres esperava notícies i acontenyiments de l'exterior. Patel es va sentir profundament adolit per la notícia de la mort de Mahadev Desai i Kasturba Gandhi eixe mateix any. Pero Patel va escriure en una carta a la seua filla que ell i els seus colegues experimentaven "la més plena pau" per haver complit "el seu deure". A pesar de que atres partits polítics s'havien opost a la lluita i de que el govern colonial britànic havia respost encarcerant a la majoria dels líders del Congrés, el moviment Quit Índia va ser "en molt, la rebelió més greu des de la de 1857", tal i com el virrey cableó a Winston Churchill. Més de 100.000 persones varen ser detingudes i numerosos manifestants varen morir en violents enfrontaments en la Policia Imperial Índia. En tota l'Índia varen esclatar folgues, protestes i atres activitats revolucionàries. Quan Patel va ser lliberat el 15 de juny de 1945, es va donar conte de que el govern britànic estava preparant propostes per a transferir el poder a l'Índia.

Ministre de l'Interior

En les eleccions provincials de l'Índia de 1946, el Congrés va obtindre una gran majoria dels escans electes, dominant l'electorat hindú. No obstant, la Lliga Musulmana, liderada per Muhammad Ali Jinnah, va obtindre una gran majoria dels escans de l'electorat musulmà. La Lliga havia decidit en 1940 exigir Pakistan –un estat independent per als musulmans– i va anar un feroç crític del Congrés. El Congrés va formar governs en totes les províncies, llevat Sindh, Punjab i Bengala, a on va entrar en coalicions en atres partits.

Vallabhbhai Patel va ser un dels primers líders del Congrés que va acceptar la partició de l'Índia com a solució al creixent moviment separatiste musulmà encapçalat per Muhammad Ali Jinnah. S'hi havia sentit indignat per la campanya d'Acció Directa de Jinnah, que havia provocat violència comunal en tota l'Índia, i pels vets del virrey als plans del seu departament de l'Interior per a detindre la violència per raons de constitucionalitat.

En virtut del pla del 3 de juny, més de 565 estats principescos varen rebre l'opció d'unir-se a l'Índia o al Pakistan, o elegir l'independència. Els nacionalistes indis i amplis sectors de l'opinió pública temien que, si estos estats no s'adherien, la major part de la població i el territori quedarien fragmentats. El Congrés, aixina com alts funcionaris britànics, consideraven que Patel era l'home més indicat per a la tasca de conseguir la conquista dels estats principescos per part del domini indi. Gandhi li havia dit a Patel: "El problema dels estats és tan difícil que només vosté pot resoldre-ho".

Com a primer ministre de l'Interior, Patel va eixercitar un dels papers més importants en l'integració dels estats principescos a la federació índia. Este guany va constituir la pedra angular de la popularitat de Patel en l'era posterior a l'independència. En este sentit, se li compara en Otto von Bismarck, que va unificar els numerosos estats alemans en 1871.

En els seus últims anys, Patel va ser honrat pels membres del Parlament. En novembre de 1948, l'Universitat de Nagpur, l'Universitat de Allahabad i l'Universitat Hindú de Benarés li varen otorgar el doctorat honorari en dret, i en febrer de 1949 va rebre el doctorat honorari de l'Universitat de Osmania i en març de 1949 de l'Universitat de Punjab, Chandigarh. Anteriorment, Patel havia aparegut en la portada de l'edició de giner de 1947 de la revista Clave.

Mort

Despuix de sofrir un atac cardíac massiu (el seu segon), Patel va morir el 15 de decembre de 1950 en Birla House en Bombay. En un gest sense precedents i irrepetible, al sendemà de la seua mort, més d'1.500 oficials dels servicis civils i policials de l'Índia es varen congregar per a plorar la seua mort en la residència de Patel en Delhi i varen prometre "completa llealtat i celosia incansable" al servici de l'Índia. Numerosos governs i líders mundials varen enviar mensages de condolences per la mort de Patel, entre ells Trygve Lie, el secretari general de les Nacions Unides, el president Sukarno d'Indonèsia, el primer ministre Liaquat Ali Khan de Pakistan i el primer ministre Clement Attlee del Regne Unit.

Estàtua de l'Unitat

En 2018 es va inaugurar en l'estat de Guyarat, Índia, junt al riu Narmada, l'Estàtua de l'Unitat en honor a Patel. En els seus 182 metros d'altura, és la més alta del món en l'actualitat.

Bibliografia

• (1991).«Life and Work of Sardar Vallabhbhai Patel».Atlantic Publishers & Distributors.
• (1953).«Mission With Mountbatten».Dutton.
• (1933).«Vir Vallabhbhai».
• (1990).«Patel: A Life».Navajivan.
• «Hindu Nationalism and Indian Politics: The Origins and Development of the Bharatiya Jana Sangh».Cambridge University Press.
• (2007).«Índia After Gandhi».MacMillan.
• (1996).«The Hindu Nationalist Movement and Indian Politics».C. Hurst & Co. Publishers.
• (2007).«Índia's Bismarck, Sardar Vallabhbhai Patel».Indus Source.

• (1981).«Sardar's letters, mostly unknown».Sardar Vallabhbhai Patel Smarak Bhavan., OCLC 4639031
• (1958).«Mahatma Gandhi: the last phase».Navajivan Pub. House.
• (1969).«The Indomitable Sardar».Bharatiya Vidya Bhavan.
• (1953–1956).«Sardar Vallabhbhai Patel».Navajivan Pub. House., OCLC 65653329
  • (1953).«Sardar Vallabhbhai Patel, Vol. I».
  • (1956).«Sardar Vallabhbhai Patel, Vol. II».Navajivan Publishing House Ahmadabad.
• (1972).«Hind Ke Sardar».Navajivan Pub. House.
• (1946).«Feathers & Stones "my study windows"».Padma Publications.
• «Patel, Prasad and Rajaji: Myth of the Indian Right».SAGE Publications.
• Syed, M.H.. Sardar Vallabhbhai Patel, 1st edició, Mumbai: Himalaya Books.
• (1985).«Integration of Indian States».Sangam Books Ltd.
• (1961).«The story of the integration of the Indian States».Orient Longmans.
• (1997).«The Transfer of Power in Índia».Orient Longman.
• (1997).«Great Dividix; Britain, Índia, Pakistan».Oxford University Press, US.
• (1967).«Pilgrimage to freedom, 1902–1950».Bharatiya Vidya Bhavan.
• Sengupta, Hindol (2018). The Man Who Saved Índia, Penguin Random House Índia. ISBN 978-9353052003.
• «My Reminiscences of Sardar Patel (2 volumes)».Macmillan.
• (1971).«Sardar Patel's correspondence: 1945–50».Navajivan Pub. House.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sardar Vallabhbhai Patel.