Anar al contingut

Teofania

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mort de Semele, de Rubens.

Teofania[1] (del grec antic θεοφάνεια, terme compost per theos, "deu", i faino, "manifestació", "aparició") és la manifestació local d'una deïtat a sers humans, com poden ser les aparicions visibles. Possiblement la primera referència escrita d'una teofania siga la Epopeya de Gilgamesh;[2] i són comuns en la lliteratura clàssica, com la Ilíada. La major part de les teofaniaes es descriuen com a experiències terribles, que omplin als seus testics d'un sentiment de por, puix la presència física de la divinitat sol entendre's com a incompatible en la vida dels mortals. Aixina li ocorre a Arjuna quan presencia la teofania de Krishna; o a Semele, que aplega a morir a causa de la teofania de Zeus, obligat a presentar-se davant ella en forma mortal. En la tradició judeocristiana, cap pot vore en realitat el rostre de Deu[3] i viure.[4]

Tradicionalment, el terme "teofania" s'utilisava per a referir-se a les aparicions dels deus en l'antiga Grècia i en les religions de l'Próximo Oriente. Encara que la Ilíada és la font més antiga de descripcions de teofaniaes en l'antiguetat clàssica (que es donen a lo llarc de tota la mitologia grega), la descripció més antiga apareix en l'Epopeya de Gilgamesh.[5]


Teofania en l'Antiguetat clàssica

Ademés de les numeroses teofaniaes inmemoriales recollides en els mits greco-romans (poemes homéricos, Teogonía, Les metamorfosis), responent a teofaniaes divines o heròiques experimentades per grecs i romans de l'Antiguetat clàssica, era freqüent la fundació de cults i ofrenes commemoratives.[6]

La Theophania (Θεοφάνια) de Delfos era una festivitat anual de primavera, dedicada a celebrar la tornada d'Apolo de la seua estància hivernal en Hiperbórea. Com a culminació dels festejos, s'exhibien als fidels les images dels deus, que el restant de l'any permaneixien amagades en l'interior del temple. Els cults mistéricos posteriors incloïen cerimònies semblants.[7]

Religió de l'antiga Grècia

L'aparició de Zeus a Semele és més de lo que un mortal pot soportar i mor cremada per les flames del seu poder.[8] No obstant, la majoria de les teofaniaes gregues eren menys mortals. Inusual per a la mitologia grega és l'història de Prometeo, no un Olímpic sino un Titán, que va dur el coneiximent del fòc a la humanitat. Les epifanías divines o heròiques varen ser experimentades a voltes en temps històrics, ya siga en somis o com una visió de vigília, i en freqüència varen conduir a la fundació d'un cult, o a lo manco a un acte de cult i la dedicació d'una ofrena commemorativa.[9]

Les teofaniaes es representaven en varis llocs i festivals grecs. En Delfos la Teofania (Θεοφάνια) era un festival anual en primavera que celebrava la tornada d'Apolo dels seus quarters d'hivern en Hiperbórea. La culminació de la festa era l'exhibició d'una image dels deus, normalment oculta en el santuari, als fidels. Els posteriors religions de misteri romans a sovint incloïen breus exhibicions similars d'images als adoradores emocionats.[10]


Teofaniaes en el judaisme i el cristianisme

Els fills d'Israel creuant el Jordán, de Benjamin West. Reproduïx la narració bíblica[11] que conta cóm Deu els guiava de dia en forma de columna de núvols i de nit en forma de columna de fòc.[12]

En el judaisme i el cristianisme es denominen teofaniaes a les aparicions de Deu o de sers angélicos que es narren en distints episodis bíblics, tant de la Bíblia hebrea (Tanaj o Antic Testament) com del Nou Testament. Quan es referixen únicament a la divinitat de Crist es coneixen en el nom de cristofanías, com l'Adoració dels Reis Macs o Epifanía.

A sovint els relats teofánicos presenten l'escena en riquea de detalls descriptivos, situant-la en la part alta d'un mont o emmarcant-la en un núvol. En açò s'indica que Deu està al mateix temps present i amagat. No obstant, en una de les teofaniaes del Nou Testament, la de l'anunciación,[13] no consta cap traça descriptivo, sino que se subralla únicament el mensage dut pel Arcàngel Gabriel a la Verge María.


Teofaniaes en la Bíblia hebrea (Tanaj o Antic Testament)

La visió de Ezequiel, de Rafael Sanzio.

En l'Antic Testament poden entendre's com teofaniaes les aparicions dels tres àngels de Yavé a Abraham en el encinar de Mambré (Gn 18), en forma d'albarzer ardent (Éx 3:4-6) o en distints casos en Números (XXII:32-35), Juges (II:1-5 i VI:1-24) o en testimonis dels profetes: Isaías VI, Ezequiel I, Daniel VI.

Provablement les teofaniaes més divulgades en el món occidental són les protagonisades per Moisés: la primera quan, des de l'albarzer ardent en el mont Sinaí,[14] Deu li mana llevar-se les sabates, puix el sol que chafava era sagrat, i Moisés amaga el seu rostre perque té por de mirar a Deu; la segona, també en el mont Sinaí, quan Deu li dona les taules de la Llei (els Dèu Manaments). En eixe moment, el poble d'Israel queda advertit de que si s'acosten molt a Deu, moririen.[15] El poble no veu la forma de Deu,[16] pero esta primera experiència personal en Deu és òbviament terrorífica, ya que demanen a Deu deixar-los i esperen morir si senten directament a Deu una atra volta.[17] Quan Moisés construïx la tenda de la trobada, la "glòria del Senyor va omplir la tenda"[18] i des de llavors Deu parlava en Moisés des d'esta tenda.[19]

També hi ha teofaniaes protagonisades per atres personages bíblics, com l'història de la vocació d'Isaías, quan este veu a Deu assentat sobre un tro,[20][21] la visió d'Ezequiel[22] o l'enigmàtic episodi del carro de fòc que es du a Elías davant Eliseo.[23] Les teofaniaes estan indicades usualment en la Bíblia dient que Deu es apareix a algú. D'igual manera, "el Ángel del Senyor"[24] és una expressió que en molts contexts es referix a una teofania. Les teofaniaes ocorren moltes voltes en la Bíblia hebrea. Tan sol en la [[To rá]] (Pentateuco), ademés de Moisés, Deu s'apareix a Abraham,[25] a Agar[26] i a Jacob.[27] Molt més freqüents són els episodis en que un personage sent la veu de Deu,[28] encara que no s'indica que li perceba en la vista: Adán i Eva,[29] Caín,[30] Noé,[31] Elías,[32] etc. Més genèriques són les indicacions profètiques de que la veu de Deu clama o aplega "des de les altures" o "des de Jerusalem".[33] En el relat bíblic no es concreta si la que s'apareix en el festí de Baltasar era la mà de Deu.[34]

Aun cuando Deu només apareix localment en una teofania, la Bíblia hebrea repetidament indica que Deu no està llimitat per açò per a estar present en un sol lloc (ubiqüitat divina). Açò està implicat per l'omnipotencia divina, que crea el propi espai ("els cels i la terra")[35] i escolta totes les pregàries.[36] La presència universal de Deu queda explícita quan, en la seua oració demanant que la presència de Deu habite en el recent construït temple de Jerusalem, Salomón diu: "¿Habitarà Deu sobre esta terra? Pero el cel i el cel dels cels no poden siquiera contindre't a tu. Molt manco esta casa que t'he construït".[37]


Teofaniaes intertestamentales

Algunes tradicions judeues intertestamentales personifican esta expressió de Deu com un àngel especial que té la tasca de representar a Deu davant els hòmens. Este àngel és nomenat el Ángel del Rostre, el Ángel de la Presència o Metatron, o en hebreu anan o mal'ak, i es diu que té el màxim lloc en el Cel, junt a Deu, i que intercedix per Israel.

D'acort al filòsof judeu Filó d'Aleixandria (I -la seua obra és anterior per molt poc al Nou Testament-), Deu és purament transcendent, aixina que les seues interaccions en el món material es donen a través d'una expressió de sí mateixa: el seu Logos o paraula. És a través d'esta Paraula que, en Génesis 1, Deu crea el món.


Teofaniaes en el Nou Testament

Els grans moments en els que es varen manifestar teofaniaes a lo llarc del Nou Testament varen ser el Batisme de Jesús, la Transfiguración i l'Ascensió als cels.

Adoració dels pastors, de Georges de la Tour, ca. 1645.

Encarnación

En referència al primer capítul de el Génesis, quan Deu crea totes les coses a través de la seua Paraula, l'evangelio de Juan comença: "En el principi era el Verp, i el Verp era en Deu, i el Verp era Deu. Este era en el principi en Deu. Totes les coses per ell varen ser fetes, i sense ell res de lo que ha segut fet, va ser fet." La traducció "Verp" correspon al terme grec Logos. Continua poc despuix: "I aquell Verp va ser fet carn, i va habitar entre nosatres (i vàrem vore la seua glòria, glòria com del unigénito del Pare), ple de gràcia i de veres."[38] La exégesis cristiana d'estos versículs els convertixen en fonament central del dogma cristià de l'Encarnación del Verp o de Jesucrist, que requerix també la definició de l'unió hipostática (la de les dos naturalea, humana i divina, de Jesucrist, un ser completament diví i completament humà, encara que mantenint la distinció entre la seua divinitat i la seua humanitat). La rara paraula grega que Juan usa per a "habitar" en este passage, s'ampra per a descriure la residència dels nómades en les seues tendes, lo que sol interpretar-se com un paralelisme en el passage de el Èxodo en el que es descriu la tenda de la trobada, en la qual Deu parlava en Moisés, en especial perque Juan es referix a la "glòria", terme en el que es descriu igualment la "glòria de Deu" que va baixar a la tenda a on Moisés escoltava a Deu, i que acompanyava a la presència local de Deu. El evangelio de Juan emfatisa esta unió paradòxica i esta distinció de naturalea afirmant: "A Deu ningú li va vore jamai; el unigénito Fill, que està en el sí del Pare, ell li ha donat a conéixer."[39] Els hòmens han vist Jesús; la conclusió és que Deu es torna específicament inmanente a través de la teofania física de Jesús. En el IV, Eusebio de Cesarea va escriure un llibre titulat Theophania, referint-se a l'Encarnació de Jesús.[40]

El batisme de Crist (El Greco, Toledo), 1609.


Batisme

En el moment del batisme de Jesús per Joan el Batiste en el riu Jordán, els evangelios[41] descriuen la presència local simultànea de tres persones divines: Jesús (Deu Fill), l'Esperit Sant en la forma d'una coloma i Deu Pare en la forma d'una veu audible.[28]

Este event en la seua totalitat es considera una teofania, i la capacitat de les tres persones divines per a aparéixer al mateix temps, pero també en funcions distintes, es considera com a fonament central del dogma cristià de la Santíssima Trinitat. La festa de l'Epifanía en l'Iglésia ortodoxa (6 de giner del calendari gregorià celebra la teofania del batisme de Jesús.


Cristofanías

Les cristofanías són les manifestacions de Jesucrist despuix de l'Ascensió, com l'ocorreguda en la conversió de Sant Pablo (cridada "cristofanía de Damasc"). A partir de les obres de Justino Màrtir (que identificava el "àngel del Senyor" en el Logos), s'identifiquen també cristofanías en l'Antic Testament com a manifestacions de Crist preencarnado. L'Apocalipsis abunda en descripcions enigmàtiques, alguna de les quals s'identifica en passages de l'Antic Testament, com les visions teofánicas de Isaías i Ezequiel.[42]


Teofaniaes en el cristianisme posterior

Posteriors als texts bíblics hi ha hagut numeroses visions de Jesús i María[43] (aparicions marianas, aparicions de Jesús, revelacions privades).[44]

Teofania en el mormonismo

Joseph Smith, fundador dels mormones, va dir en distintes ocasions, i en distints detalls, haver presenciat una teofania a l'edat de catorze anys (1817-1818), coneguda en la seua religió com Primera Visió: l'aparició de Deu Pare i el seu fill Jesucrist. Smith va relatar que abdós se li varen aparéixer físicament, alguna cosa inusitado en la tradició bíblica judeocristiana, pero, per un atre costat, relativament freqüent en la religiositat popular de la seua época, fèrtil, com les anteriors i posteriors, en aparicions i comunicacions divines de tot tipo.[45]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Bulkley, Kelly (1993). "The Evil Dreams of Gilgamesh: An Interdisciplinary Approach to Dreams in Mythological Texts". In Rupprecht, Carol Schreier. The Dream and the Text: Essays on Literature and Language. Albany, New York: SUNY Press. pp. 159–177; 163. ISBN 978-0-7914-1361-6.
  3. ↑ Walther Eichrodt (1967), "Spiritualization of the theophany", Theology of the Old Testament 2, The panim (the face) of God, fuente citada en Face of God
  4. ↑ Plantilla:Biblia
  5. ↑ Bulkley, Kelly (1993). «Los sueños malignos de Gilgamesh: Un enfoque interdisciplinar de los sueños en los textos mitológicos», Rupprecht, Carol Schreier (ed.). El sueño y el texto: Essays on Literature and Language, Albany, Nueva York: SUNY Press, pp. 159–177; page 163. ISBN 978-0-7914-1361-6.
  6. ↑ Oxford Classical Dictionary, 3rd edn revised, p 546
  7. ↑ James Hall, A History of Ideas and Images in Italian Art, pp 70–71, 1983, John Murray, London, ISBN 0-7195-3971-4
  8. ↑ William Sherwood Fox (1916). Greek and Roman [mythology], Harvard University (en en), Marshall Jones Company. ISBN 9780659919939.
  9. ↑ Oxford Classical Dictionary, 3ª ed. revisada, p 546
  10. ↑ James Hall, A History of Ideas and Images in Italian Art, pp 70-71, 1983, John Murray, Londres, ISBN 0-7195-3971-4
  11. ↑ Plantilla:Biblia
  12. ↑ Deuteronomio, Nehemías, fuentes citadas en Pillar of Fire (theophany)
  13. ↑ Plantilla:Biblia
  14. ↑ Plantilla:Biblia
  15. ↑ Plantilla:Biblia
  16. ↑ Plantilla:Biblia
  17. ↑ Plantilla:Biblia
  18. ↑ Plantilla:Biblia
  19. ↑ Plantilla:Biblia
  20. ↑ American Standard Bible, fuente citada en Throne of God
  21. ↑ Plantilla:Biblia
  22. ↑ Plantilla:Biblia
  23. ↑ Plantilla:Biblia
  24. ↑ Catholic Encyclopedia, fuente citada en Angel of the Lord
  25. ↑ Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia -los huéspedes-
  26. ↑ Plantilla:Biblia
  27. ↑ Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia
  28. ↑ 28,0 28,1 Jewish Encyclopedia, fuente citada en Voice of God
  29. ↑ Plantilla:Biblia -pecado original-
  30. ↑ Plantilla:Biblia
  31. ↑ Plantilla:Biblia
  32. ↑ Plantilla:Biblia
  33. ↑ Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia
  34. ↑ Plantilla:Biblia
  35. ↑ Plantilla:Biblia
  36. ↑ Plantilla:Biblia
  37. ↑ Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia
  38. ↑ Plantilla:Biblia
  39. ↑ Plantilla:Biblia
  40. ↑ Eusebio de Cesarea en el Proyecto tertuliano (en inglés).
  41. ↑ Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia, Plantilla:Biblia
  42. ↑ Plantilla:Biblia
  43. ↑ Freze, Michael. Voices, Visions, and Apparitions, OSV Publishing, 1993, ISBN 0-87973-454-X. Fuente citada en Visions of Jesus and Mary
  44. ↑ "The Vatican on private revelations", fuente citada en en:Private revelation
  45. ↑ Quinn, D. Michael (1998) [1987], Early Mormonism and the Magic World View (2nd ed.), Signature Books, ISBN 1-56085-089-2. Fuente citada en en:First Vision

Enllaços externs