Diferència entre les revisions de "Història d'Andorra"
(Text reemplaça - 'imatge' a 'image') |
|||
(No es mostren 78 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
Llínea 1: | Llínea 1: | ||
{{Plantilla:ortografia}} | {{Plantilla:ortografia}} | ||
− | [[Archiu:Coat of arms of Andorra.svg|thumb|right| | + | [[Archiu:Coat of arms of Andorra.svg|thumb|right|200px|Escut d'Andorra.]] |
La '''història d'Andorra''' està marcada per la llegenda qué atribuïx a l'emperador [[Carlemany]] la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les órdens de [[Marc Almugàver]], varen ajudar als eixèrcits de l'Emperador, situat en el [[Pimorent]] i [[Campcardós]] per a lluitar contra els [[àraps]]. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble sobirà ([[805]]). | La '''història d'Andorra''' està marcada per la llegenda qué atribuïx a l'emperador [[Carlemany]] la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les órdens de [[Marc Almugàver]], varen ajudar als eixèrcits de l'Emperador, situat en el [[Pimorent]] i [[Campcardós]] per a lluitar contra els [[àraps]]. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble sobirà ([[805]]). | ||
Llínea 28: | Llínea 28: | ||
===Edat del Bronze=== | ===Edat del Bronze=== | ||
[[File:Gravats del Roc de les Bruixes.JPG|thumb|Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'[[Edat del Bronze]]. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".]] | [[File:Gravats del Roc de les Bruixes.JPG|thumb|Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'[[Edat del Bronze]]. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".]] | ||
− | S'ha d’entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia a l'atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant | + | S'ha d’entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia a l'atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant l'Edat del Bronze, com ara l'aparició de la civilisació [[Mesopotàmia|Sumèria]], l'[[antic Egipte]],... Andorra encara vivia com en el Neolític. En este context, mentres en l'any 10000 a. C. el [[Pròxim Orient]] ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per qué els primers pobladors d'Andorra s'anaven adaptant molt lentament al restant de territoris. |
− | Per lo que, | + | Per lo que, l'Edat del Bronze en Andorra seguix en una economia mixta i un predomini de la ganaderia sobre l'agricultura, pero sempre combinant-ho en caça i recolecció. El model d'hàbitat de chicotets poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i encara que les troballes metalúrgiques, la vida seguix un model similar a l'anterior. En este entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instalen en 7 estacions diferents, empesos per la busca de terrenys més aptes. Dites estacions s'assenten just sobre el fons de la vall, a lo llarc de més de mig quilòmetro, entre [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]] i [[Andorra la Vella]] (capital d'Andorra) i reben el nom d'Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més solejat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d'Andorra la Vella. Es tractava d'una de les zones demogràficament més poblades d'Andorra, pero no era l'única. De l'Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d'Enclar, pero són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar en les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualisar cada jaciment en claritat.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35}} |
− | El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada en Prats, [[Canillo]] (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, [[cereal|cereals]] i [[estramoni]]. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d'un aixovar | + | El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada en Prats, [[Canillo]] (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, [[cereal|cereals]] i [[estramoni]]. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d'un aixovar d'un enterrament o be d’una fossa en caràcter votiu. En Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats nomenat ''Gravats del Roc de les Bruixes'', que els seus descobridors interpreten com un santuàri de l'Edat del Bronze, cosa que supon també algun possible poblat a les vores, pero sobretot, indica ya les primeres traces d'escritura, encara que rupestres, en Andorra (element característic del Bronze, vore'n més en [[escritura cuneïforme]]).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35, 38, 39}} |
− | ===Edat del Ferro=== | + | === Edat del Ferro === |
[[File:Els íbers.png|thumb|Zona d'Influència Grega]] | [[File:Els íbers.png|thumb|Zona d'Influència Grega]] | ||
Cap a l'any 750 a. C. en l’Edat del Ferro [[Grècia Antiga|grecs]] i els [[fenicis]] instalen [[colònia|colònies]] en la [[península Ibèrica]] (nom que designa [[Espanya]], [[Portugal]] i [[Andorra]]). El sur te presència marcadament fenícia mentres que la part corresponent a [[Catalunya]] te presència marcadament grega. Un eixemple clar és la presa d’[[Empúries]] i [[Marsella]] com a colònies gregues. Esta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran de deprendre a conviure en els colons. Pronte els autòctons s'aculturen als nouvenguts i d'este procés sorgix el poble [[Ibers|Iber]], creant la nomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s'estenia en el llitoral mediterraneu des d'[[Andalusia]] fins al [[Llenguadoc]] (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d'Andorra també passen a ser ibers.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 36, 37}} | Cap a l'any 750 a. C. en l’Edat del Ferro [[Grècia Antiga|grecs]] i els [[fenicis]] instalen [[colònia|colònies]] en la [[península Ibèrica]] (nom que designa [[Espanya]], [[Portugal]] i [[Andorra]]). El sur te presència marcadament fenícia mentres que la part corresponent a [[Catalunya]] te presència marcadament grega. Un eixemple clar és la presa d’[[Empúries]] i [[Marsella]] com a colònies gregues. Esta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran de deprendre a conviure en els colons. Pronte els autòctons s'aculturen als nouvenguts i d'este procés sorgix el poble [[Ibers|Iber]], creant la nomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s'estenia en el llitoral mediterraneu des d'[[Andalusia]] fins al [[Llenguadoc]] (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d'Andorra també passen a ser ibers.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 36, 37}} | ||
Llínea 42: | Llínea 42: | ||
Per atra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restos de [[ferro]], [[bronze]] i ceràmica pròpies de l'Edat del Ferro en Andorra. Estos restos s'han trobat en quatre llocs: | Per atra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restos de [[ferro]], [[bronze]] i ceràmica pròpies de l'Edat del Ferro en Andorra. Estos restos s'han trobat en quatre llocs: | ||
− | * | + | * El Roc d'Enclar d'Andorra la Vella, |
− | * | + | * Les diferents Estacions del Cedre, |
− | * | + | * El Roc de l'Oral d'[[Encamp]] ([http://visitandorra.com/empreses-i-serveis/conjunt-historic-de-les-bons/ l’actual conjunt històric de Les Bons]), |
− | * | + | * L'Antuix ([[Escaldes-Engordany]]){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 37, 36}} |
− | D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s'ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'ha trobat una tumba. El forn te una base circular | + | D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s'ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'ha trobat una tumba. El forn te una base circular d'un metro i una altura de 88 centímetros. L'Antuix és un poblat a l'aire lliure, trobat en l'any [[1985]], a on s'ha descobert molt material iber. Ara be, la falta de restos i el fet que els habitants del país encara vivien com en l'edat anterior dificulta, una vegada més, la datació del Ferro en Andorra i s'hauria de parlar d'una arribada del ferro molt tardia. És el cas d'una peça interpretada com a exvot o amulet que data del [[sigle II a. C.]] La peça és única en Andorra i es tracta d'un peuet fet de bronze trobat en el Roc de l'Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap dupte de context arqueològic, s'han trobat unes 17 [[monedes]] de [[bronze]] i [[argent]] que podrien associar-se, encara que no s'està segur, a la cultura ibèrica; dos de les quals són del Roc d'Enclar (en Andorra la Vella). |
− | ==Edat Antiga== | + | == Edat Antiga == |
En Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produïx la serralada dels Pirineus la població que l'habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ya s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vore més amunt). Per esta raó es tenen poquets restos de l’[[Imperi Romà]] i de la Cultura Ibèrica en Andorra. El país també fon objecte de l'invasió romana en els efectes que això comporta. | En Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produïx la serralada dels Pirineus la població que l'habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ya s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vore més amunt). Per esta raó es tenen poquets restos de l’[[Imperi Romà]] i de la Cultura Ibèrica en Andorra. El país també fon objecte de l'invasió romana en els efectes que això comporta. | ||
− | Les fonts de l’época romana nombren la zona pirinenca com un espai únic i global que comprén les actuals comarques de la [[Cerdanya]], | + | Les fonts de l’época romana nombren la zona pirinenca com un espai únic i global que comprén les actuals comarques de la [[Cerdanya]], l'[[Alt Urgell]] i [[Andorra]]. Pels romans, els Pirineus tenien un interés estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en este domini com una marca de defensa.{{sfn|Armengol Aleix2009}} L'existència d'una ret viària (en la qual trobem la ''[[Strata Ceretana]]'', situada en [[Llívia]]) que travessa els Pirineus de nort a sur va fer que el país no quedara al marge de Roma. Andorra, dins d’esta ret, estaria comunicada directament en la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l'arribada de mercaderies i persones. |
− | [[File:Anníbal, andosins.png|thumb|Ruta d' | + | [[File:Anníbal, andosins.png|thumb|Ruta d'Aníbal (en roig) en direcció a [[Itàlia]] i pobles ibèrics (en vert) que es varen opondre en batalla]] |
− | '''La " | + | '''La "sumissió" d'Aníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):''' |
− | [[Guerres Púniques|L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos]] d’[[Anníbal Barca|Anníbal]] per la disputa del domini del [[Mediterràneu]] occidental fa evident l'importància del [[Pirineus|Pirineu]] com a zona de pas i estratègia militar i comercial. En | + | [[Guerres Púniques|L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos]] d’[[Anníbal Barca|Anníbal]] per la disputa del domini del [[Mediterràneu]] occidental fa evident l'importància del [[Pirineus|Pirineu]] com a zona de pas i estratègia militar i comercial. En l'any [[218 a. C.]], en el fi d'evitar les zones d’influència de la colònia grega d'[[Empúries]], aliada dels [[Antiga Roma|romans]], Anníbal utilisà la vall del [[El Segre|Segre]] per atravessar els [[Pirineus]], pel camí d'[[Itàlia]]. En el mateix any, el general [[Corneli Escipió]], en el cap de l’eixèrcit romà, desembarcava en Emprimes en l'objectiu de tallar el proveïment de l'eixèrcit d'Anníbal i controlar els passos pirinaics. En este context, l'historiador grec [[Polibi]], en relatar el pas d'Anníbal pels Pirineus, nombra els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles somesos durant la travessia. |
− | {{citació|''En acabar d'haver dut a terme els nombrats preparatius durant l'hivern i d'haver garantisat aixina la seguritat d'[[Àfrica]] i d'[[Espanya]], en ser el dia ficat, avançà en noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i somet a les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. Polibi, | + | {{citació|''En acabar d'haver dut a terme els nombrats preparatius durant l'hivern i d'haver garantisat aixina la seguritat d'[[Àfrica]] i d'[[Espanya]], en ser el dia ficat, avançà en noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i somet a les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. Polibi, sigle III aC.''}} |
Ara be, això no va ser provablement del tot aixina, ya que el poble íber va ser un gran resistent a estes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. En el curs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers tingueren una importància, rellevant vist que oposaren resistència a l’eixèrcit romà i cartaginés. Una prova d'això la tenim en el guerrer [[Lusitània (portugal)|lusità]] [[Viriato|Viriat]] que lluità contra Roma, d'igual manera que els andosins ho feren contra Anníbal. Pero, acabaren per sometre’s a Roma degut a diverses revoltes. En la sumissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanisació, que comporta, entra atres, la incorporació del [[llatí]] en la vida quotidiana. Hui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 52, 53}} | Ara be, això no va ser provablement del tot aixina, ya que el poble íber va ser un gran resistent a estes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. En el curs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers tingueren una importància, rellevant vist que oposaren resistència a l’eixèrcit romà i cartaginés. Una prova d'això la tenim en el guerrer [[Lusitània (portugal)|lusità]] [[Viriato|Viriat]] que lluità contra Roma, d'igual manera que els andosins ho feren contra Anníbal. Pero, acabaren per sometre’s a Roma degut a diverses revoltes. En la sumissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanisació, que comporta, entra atres, la incorporació del [[llatí]] en la vida quotidiana. Hui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 52, 53}} | ||
Llínea 67: | Llínea 67: | ||
'''Restos arqueològiques:''' | '''Restos arqueològiques:''' | ||
− | Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanisació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc | + | Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanisació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d'Enclar d'Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, provablement, d'un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l'Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i els restos d'un recint habitacional força malmès, també romà. L'esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l'existència d’una atra tomba o cupa romana en l'iglésia de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d'[[Encamp]]), en qué es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d'època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}} |
'''Invasió dels "bàrbars":''' | '''Invasió dels "bàrbars":''' | ||
Llínea 73: | Llínea 73: | ||
L'arribada migratòria dels pobles germànics feu perillar l'[[Imperi Romà]]. En un intent per evitar que avançaren més de lo que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en la nomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilisar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que pogueren fer front a l'invasió. És en este context es construïx en el Roc d'Enclar, en Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una atra manera, el Castell d'Enclar). Este s'emmarcava en una primera llínea de torres al peu de passos de montanya que s'ajuntava a una segona llínea de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Els restos trobats en el Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres adinsades en un habitàcul de 5600 m2 de mijans del sigle IV i V, pero que va començar a ser abandonat cap al sigle VI. Hui en dia este castell ya no existix i a soles es poden trobar les bases de les torres que se varen construir. {{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}} | L'arribada migratòria dels pobles germànics feu perillar l'[[Imperi Romà]]. En un intent per evitar que avançaren més de lo que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en la nomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilisar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que pogueren fer front a l'invasió. És en este context es construïx en el Roc d'Enclar, en Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una atra manera, el Castell d'Enclar). Este s'emmarcava en una primera llínea de torres al peu de passos de montanya que s'ajuntava a una segona llínea de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Els restos trobats en el Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres adinsades en un habitàcul de 5600 m2 de mijans del sigle IV i V, pero que va començar a ser abandonat cap al sigle VI. Hui en dia este castell ya no existix i a soles es poden trobar les bases de les torres que se varen construir. {{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}} | ||
− | ==Edat Mija== | + | == Edat Mija == |
− | ===Alta Edat Mija=== | + | === Alta Edat Mija === |
− | ====Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)==== | + | ==== Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda) ==== |
[[File:Divisió de la Gàl·lia el 481.svg|thumb|Andorra va ser visigoda una vegada instalats francs i visigots.]] | [[File:Divisió de la Gàl·lia el 481.svg|thumb|Andorra va ser visigoda una vegada instalats francs i visigots.]] | ||
− | + | L¡inici de l’Edat Medieval començà en la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, nomenats “[[bàrbars]]” pels romans, que es varen instalar al nort i est d’[[Europa]] durant la [[Edat del Ferro]] baixen cap al mediterràneu fugint dels huns, provinents de les estepes del nort d'Europa. Les tensions entre els dos són tals que envaeixen Roma desestabilisant-la i propiciant la seua caiguda. Cap a l'any [[395]] [[Antiga Roma|Roma]] es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d'Occident), incapaç de fer front als nouvenguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten a l’últim emperador, Ròmul, en l’any [[476]]. L’Imperi d’Orient es convertix progressivament en Imperi Bizantí, mentres que l'atra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels [[francs]] i dels [[visigots]], claus en l'història d’Andorra. | |
− | Els ''Visigots'' invadixen la [[Península Ibèrica]] creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] en | + | Els ''Visigots'' invadixen la [[Península Ibèrica]] creant el [[Visigots|Regne Visigot d’Hispània]] en l'any [[572]], que s'estenia fins a [[Narbona]]. Poquet a poquet varen adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. En [[la Seu d'Urgell]] ([[Catalunya]]) hi instalen una Seu Episcopal. Segons el [[Manual Digest]] Andorra va estar baix el domini visigot durant uns 200 anys. És en este moment quan es produïx la [[cristianisació]] d’Andorra. L’emperador bizantí [[Justinià I]], preocupat per recuperar l'esplendor de lo que fon [[Antiga Roma|Roma]], avança i recupera el sur-est d’[[Hispània]] als visigots. Ara be, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i despuix de l'Imperi musulmà que en l'any [[711]] s’apodera d'Hispània creant l'[[Al-Àndalus]]. Andorra quedarà fora d’estes invasions gràcies als [[francs]]. |
Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàlia]] romana (hui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburg]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, pero, es varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’este gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i despuix s’unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; encara que en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], en qui es casa en l’any [[493]]. Despuix del casament combat contra els Visigots en [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans en Tolbiac. En Tolbiac promet que si conseguix la victòria es convertirà al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda baix domini franc. El [[Papa]] de Roma decidix batejar a Clovis en [[Reims]] per honorar este acte. Aixina, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títul en [[Costantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins de la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové del yayo de Clovis, [[Meroveu]]. | Els ''Francs'' varen ocupar la [[Gàlia]] romana (hui [[França]], [[Bèlgica]], [[Països Baixos]], [[Luxemburg]], [[Mònaco]], part de [[Suïssa]] i d’[[Alemanya]]). Venien del [[Rin]] i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, pero, es varen girar en contra. [[Clodoveu I|Clovis I]], el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’este gir. Sotmet Roma a la batalla de [[Soissons]] i despuix s’unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; encara que en contra dels visigots. És el cas de [[Clotilde de Borgonya]] (de [[cristianisme|confessió cristiana]]), neta del rei [[burgundi]], en qui es casa en l’any [[493]]. Despuix del casament combat contra els Visigots en [[Vouillé (Viena)|Vouillé]], i contra els alamans en Tolbiac. En Tolbiac promet que si conseguix la victòria es convertirà al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. [[Andorra]] deixa de dependre dels visigots i es queda baix domini franc. El [[Papa]] de Roma decidix batejar a Clovis en [[Reims]] per honorar este acte. Aixina, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, [[París]], que compartirà títul en [[Costantinoble]] i [[Roma]]. Tot plegat dins de la [[dinastia Merovíngia]], nom que prové del yayo de Clovis, [[Meroveu]]. | ||
==== La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca) ==== | ==== La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca) ==== | ||
− | [[File:Estàtua d'Homenatge a Carlemany.JPG|thumb| | + | [[File:Estàtua d'Homenatge a Carlemany.JPG|thumb|Homenage a Carlemany, estàtua situada en la parròquia de Canillo, lloc a on supostament va passar l'emperador per a lliberar als andorrans dels sarraïns|left]]A la mort de Clovis, el regne es repartix entre els 4 fills d'este tal com li impon la tradició franca. No caldrà esperar molt de temps perque els fills començen a barallar-se sobre qui te més o manco dret o no a dominar el territori. |
S’entrarà llavors en un periodo de conflicte entre els successors d’estos 4 fills fins a arribar a [[Carles Martell]], fill de Pipí II, de la [[dinastia Carolíngia]]. Andorra va seguir dins del territori franc a pesar d'estes disputes. Pero els musulmans estaven prop i en l’any [[714]] atacaren a [[Catalunya]]. Carles Martell decideix intervindre i en l'any [[732]] els parà en [[Poitiers]]. Els musulmans es retiren i naix la ''Llegenda de Carlemany''. Diu esta que [[Carlemany]], net de Carles Martell, fundà Andorra en reconeiximent a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns en l'any [[800]], moment a on el [[Papa de Roma]] corona a Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany entrà per Canillo a [[cavall]] i expulsà als àraps que es concentraven en Andorra. Això explica que en l’himne andorrà es faça referència a Carlemany com el lliberador de la nació andorrana. | S’entrarà llavors en un periodo de conflicte entre els successors d’estos 4 fills fins a arribar a [[Carles Martell]], fill de Pipí II, de la [[dinastia Carolíngia]]. Andorra va seguir dins del territori franc a pesar d'estes disputes. Pero els musulmans estaven prop i en l’any [[714]] atacaren a [[Catalunya]]. Carles Martell decideix intervindre i en l'any [[732]] els parà en [[Poitiers]]. Els musulmans es retiren i naix la ''Llegenda de Carlemany''. Diu esta que [[Carlemany]], net de Carles Martell, fundà Andorra en reconeiximent a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns en l'any [[800]], moment a on el [[Papa de Roma]] corona a Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany entrà per Canillo a [[cavall]] i expulsà als àraps que es concentraven en Andorra. Això explica que en l’himne andorrà es faça referència a Carlemany com el lliberador de la nació andorrana. | ||
Llínea 108: | Llínea 108: | ||
[[El Gran Carlemany|-> ''Himne d'Andorra'']]''}} | [[El Gran Carlemany|-> ''Himne d'Andorra'']]''}} | ||
− | Ara be, este relat no és atra cosa que una [[llegenda]] i no es pot provar que Carlemany lliberarà Andorra dels sarraïns. Tant llegenda o no, lo que sí que és cert és que Carlemany acceptà el tron en l’any [[768]] en un moment a on l’''amenaça ''musulmana es fea cada volta més seriosa. L'alvanç ràpit de les tropes musulmanes cap a l’interior d’[[Europa]] fon que els francs iniciaren la conquista de les terres del sur dels Pirineus creant novament la [[Marca Hispànica]]. Si be Andorra era part de l'imperi franc, la presència musulmana en els Pirineus fea que el país es declinara més cap al costat àrap, que no al franc. Quan Carlemany pren possessió del assent, dividix l’imperi franc en comtats, a on fica al | + | Ara be, este relat no és atra cosa que una [[llegenda]] i no es pot provar que Carlemany lliberarà Andorra dels sarraïns. Tant llegenda o no, lo que sí que és cert és que Carlemany acceptà el tron en l’any [[768]] en un moment a on l’''amenaça ''musulmana es fea cada volta més seriosa. L'alvanç ràpit de les tropes musulmanes cap a l’interior d’[[Europa]] fon que els francs iniciaren la conquista de les terres del sur dels Pirineus creant novament la [[Marca Hispànica]]. Si be Andorra era part de l'imperi franc, la presència musulmana en els Pirineus fea que el país es declinara més cap al costat àrap, que no al franc. Quan Carlemany pren possessió del assent, dividix l’imperi franc en comtats, a on fica al al front els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra estarà per tant, una volta més, dins d'esta llínea de defensa militar pero també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d'esta estabilitat va ser l’entrada en el “[[Renaiximent carolingi]]”. En el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada volta més força en Andorra. D'uns fets no certificats en va nàixer una llegenda, d'una llegenda un himne i hui encara el nom de Carlemany està ben present en el país. En l'any [[2009]] s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i en l'any [[1953]] s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït en granit i maó en frontera noucentista). Elements, que si be no són rellevants, ilustren l'importància que este rei Carolingi te per a Andorra. |
====Mort de Carlemany (l'Andorra hispànica)==== | ====Mort de Carlemany (l'Andorra hispànica)==== | ||
Llínea 117: | Llínea 117: | ||
− | ====Andorra dins de la Corona | + | ====Andorra dins de la Corona d'Aragó==== |
[[File:Possessions del Comtat d'Urgell.png|thumb|Localisació d'Andorra dins del Comtat d'Urgell]] | [[File:Possessions del Comtat d'Urgell.png|thumb|Localisació d'Andorra dins del Comtat d'Urgell]] | ||
− | És en este context que dos senyors feudals varen adquirir importància en Andorra. Es tracta del Comtat d’Urgell i de Cerdanya, [[Sunifred I]], i del senyor del monasteri de [[Sant Serni de Tavèrnoles]] (situat en [[Anserall]]). Els dos van absorbint progressivament les possessions dels " | + | És en este context que dos senyors feudals varen adquirir importància en Andorra. Es tracta del Comtat d’Urgell i de Cerdanya, [[Sunifred I]], i del senyor del monasteri de [[Sant Serni de Tavèrnoles]] (situat en [[Anserall]]). Els dos van absorbint progressivament les possessions dels "llauradors" d'Urgell a través de pactes de vassallage i compravenda de feus fins a eixercir un verdader domini. Mentres el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, este rep per part del rei [[Carles el Calb]] en l’any [[843]] el territori que hui es coneix com a [[Andorra|Principat d’Andorra]] en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els [[normants]]. |
Durant els sigles [[sigle IX |IX]]-[[Sigle X|X]] els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de Catalunya, lo que vol dir que Andorra quedarà baix el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perqué la presència musulmana al sur i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils varen fer que els comtes d’Urgell es despreocupessen de les seues possessions en els Pirineus. Aixina, a patir del final del sigle X fins al [[sigle XII]], els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per eixemple, en [[988]] [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. En l’any [[1133]] l'ùltim comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títul = Artícul de prensa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monasteri de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, mijançant una indemnisació de mil dos-cents sous; és dir, li cedix Andorra i les seues possessions dels Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels atres territoris que posseeix, te control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilisar les terres per a cultivar.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}} | Durant els sigles [[sigle IX |IX]]-[[Sigle X|X]] els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de Catalunya, lo que vol dir que Andorra quedarà baix el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perqué la presència musulmana al sur i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils varen fer que els comtes d’Urgell es despreocupessen de les seues possessions en els Pirineus. Aixina, a patir del final del sigle X fins al [[sigle XII]], els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per eixemple, en [[988]] [[Borrell II]], [[comte de Barcelona]] i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del [[Comtat de Cerdanya]] i [[Berga]]. En l’any [[1133]] l'ùltim comte d’Urgell, [[Ermengol VI]], cedix al bisbe [[Pere Berenguer]] i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,<ref>{{Ref-web|url = http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1974/03/24/143.html|títul = Artícul de prensa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> des del monasteri de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]] en amunt, mijançant una indemnisació de mil dos-cents sous; és dir, li cedix Andorra i les seues possessions dels Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una ''senyoria jurisdiccional'', i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels atres territoris que posseeix, te control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilisar les terres per a cultivar.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 56, 57,}} | ||
− | |||
− | |||
− | |||
Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en qué es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra: | Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la [[Catedral de la Seu d'Urgell]] de l'any [[839]], moment en qué es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra: | ||
[[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]] | [[File:Parròquies andorra.png|thumb|Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell|centre]] | ||
− | + | Actualment, existixen 7 parròquies enacabant que Escaldes-Engordany obtinguera la seua independència de la parròquia d'Andorra la Vella en l'any [[1978]]. Ademés, les nomenclatures han evolucionat i hui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, pero sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial. | |
− | |||
− | |||
− | Actualment, existixen 7 parròquies enacabant que Escaldes-Engordany obtinguera la seua independència de la parròquia d'Andorra la Vella en l'any [[1978]]. Ademés, les nomenclatures han evolucionat i hui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, pero sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial. | ||
− | |||
− | |||
− | |||
El text original diu aixina: ''Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => ''Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de [[Sant Julià de Lòria|Lòria]] i d'[[Andorra la Vella|Andorra]] en la de [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]], de [[la Massana]] i d'[[Ordino]], d'[[Encamp]] i de [[Canillo]], en totes les seues iglésies i llurs possessions, grans o chicotetes. | El text original diu aixina: ''Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => ''Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de [[Sant Julià de Lòria|Lòria]] i d'[[Andorra la Vella|Andorra]] en la de [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]], de [[la Massana]] i d'[[Ordino]], d'[[Encamp]] i de [[Canillo]], en totes les seues iglésies i llurs possessions, grans o chicotetes. | ||
Llínea 152: | Llínea 143: | ||
Un eixemple d'estes enemistats ya començà en la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any [[805]] que es va fer en l'acort dels andorrans, i que hauria beneficiats als adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat als Castellbò. | Un eixemple d'estes enemistats ya començà en la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any [[805]] que es va fer en l'acort dels andorrans, i que hauria beneficiats als adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat als Castellbò. | ||
− | ==== Les Creuades | + | ==== Les Creuades Càtares i la Corona d'Aragó ==== |
[[File:Flag of Occitania.svg|thumb|Bandera occitana i símbol càtar.|left]] | [[File:Flag of Occitania.svg|thumb|Bandera occitana i símbol càtar.|left]] | ||
− | [[File:Corona Aragó Espanya.svg|thumb|Esta és la cara que presentava la corona aragonesa | + | [[File:Corona Aragó Espanya.svg|thumb|Esta és la cara que presentava la corona aragonesa en acabant de les successives conquistes.]] |
Pero la cosa no es quedà ací, l’[[Iglésia Catòlica]] promogué una [[creuada]] contra els [[catarisme|càtars]] en Occitània (la [[Croada Albigesa]]) en la qual va animar al rei de [[França]] i la noblea francesa a prendre part. Estes creuades varen tindre repercussions en Andorra, adés pero és necessari fer un repàs pel conflicte. | Pero la cosa no es quedà ací, l’[[Iglésia Catòlica]] promogué una [[creuada]] contra els [[catarisme|càtars]] en Occitània (la [[Croada Albigesa]]) en la qual va animar al rei de [[França]] i la noblea francesa a prendre part. Estes creuades varen tindre repercussions en Andorra, adés pero és necessari fer un repàs pel conflicte. | ||
− | El rei francés ya té l'intenció d'anexionar-se el [[Llenguadoc]], per tant, la creoada albigesa li venia com l’anell al dit. Al | + | El rei francés ya té l'intenció d'anexionar-se el [[Llenguadoc]], per tant, la creoada albigesa li venia com l’anell al dit. Al al front de l'eixèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que en l'any [[1209]], i en gran brutalitat, conquistà [[Besiers]] i [[Carcassona]] (els dos territoris del Llenguadoc). En l'any [[1213]] [[Pere el Catòlic]] d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, pero intervé per a protegir la Marca Hispànica perque a la llarga vol anexionar-la (un pla que va en contra del rei francés). [[Ramon de Tolosa]] és un rei tolerant, encara que ell haga segut l'iniciador d'estes creuades. Va enviar una carta al [[Papa]] [[Innocenci III]] fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar en Tolosa. Al mateix temps, no farà res per a que caiguen els càtars. Aixina, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acodir a ajudar el rei d’Aragó. Pero, a pesar d'estos reforços, el catarisme va anar apagant-se, ya que entre els [[sigle XIII|sIgles XIII]] i [[sigle XIV|XIV]] l'[[Inquisició]] va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marcha per a erradicar les [[heregies]], i el catarisme era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona actual catalana per protegir-se d’esta massacre. Castellbò fon un lloc d’acolliment. |
==== Els Comtes de Foix ==== | ==== Els Comtes de Foix ==== | ||
− | Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per a explicar l'irrupció dels comtes de Foix en l’escena andorrana és necessari tindre en conte les estratègies matrimonials dels grans llinages feudals catalans. Els Foix eren posseïdors | + | Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per a explicar l'irrupció dels comtes de Foix en l’escena andorrana és necessari tindre en conte les estratègies matrimonials dels grans llinages feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d'un dels més grans dominis d'[[Occitània]], l’estratègia era baixar els [[Pirineus]] fins als comtats catalans. Aixina, en plenes creuades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonisen 3 campanyes militars (en [[1198]], en [[1202]] i en [[1205]]) en contra del bisbe d'Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i iglésies com ara la Catedral de la Seu d'Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condena d'hereges en l'any [[1237]] per part del bisbe d'Urgell. Pero les campanyes varen seguir en saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins a l'any [[1239]]. |
− | L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia. | + | L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia. |
==== El Consell de la Terra ==== | ==== El Consell de la Terra ==== | ||
− | [[File:Homenatge al Consell General.jpg|thumb| | + | [[File:Homenatge al Consell General.jpg|thumb|Homenage al Consell General pel sèptim centenari del 2n pariage (Merichell, 1988)|left|200x200px]] |
− | Mentrestant | + | Mentrestant l'actuació i l'eixercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organisant-se en colectiu ya siga per a protestar en contra d'esta situació o per debatre dels assunts comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}} |
− | En | + | En l'any [[1433]] els coprínceps, desenrollant el pariage, creen Les Corts de Justícia i en l’any [[1364]] els andorrans, per mig de 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per a protestar contra els abusos comesos pels veguers. És puix d'esta manera que naixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és dir, el segon parlament més antic d’[[Europa]]; la millor manera de defendre els interessos comuns davant dels consenyors. Fon proposat en [[1419]] per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Este, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet ilustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se en independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit atrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol forma, com ara la creació d'este parlament. Els sigles [[sigle XIV|XIV]] i [[sigle XV|XV]] estaran marcats aixina per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, pero també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d'un parlament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}} |
El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els bens. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els bens comunals, podent exigir imposts com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent en el país). El Consell de la Terra reunia els dos atres òrguens. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra a soles hi podien participar els “prohoms”, és dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella época estem parlant d’uns 25 a 30 hòmens. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Adés la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser aixina fins a la proposició del Consell de la Terra. Esta fon necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}} | El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els bens. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els bens comunals, podent exigir imposts com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent en el país). El Consell de la Terra reunia els dos atres òrguens. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra a soles hi podien participar els “prohoms”, és dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella época estem parlant d’uns 25 a 30 hòmens. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Adés la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser aixina fins a la proposició del Consell de la Terra. Esta fon necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}} | ||
Llínea 177: | Llínea 168: | ||
==== Primeres talles de la Marededéu ==== | ==== Primeres talles de la Marededéu ==== | ||
{{AP|Mare de Déu de Meritxell}} | {{AP|Mare de Déu de Meritxell}} | ||
− | El creiximent econòmic del principi del Baix Medieval, decau a causa d'un llauger aument de la temperatura. Això provoca crisis en els camps, pero sobretot en les ciutats migevals. Ademés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la sicologia de la gent se'n veu afectada. A tots estos elements socioeconòmics, se n'afegix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mijans del [[sigle XIII]]. Durant la Baixa Edat Medieval el cristianisme patix un segon cisma. Estem parlant dels [[Papat d'Avinyó|Papes d’Avinyó]] que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’[[Iglésia Catòlica]] sobre els fidels. La gent, desconcertada, | + | El creiximent econòmic del principi del Baix Medieval, decau a causa d'un llauger aument de la temperatura. Això provoca crisis en els camps, pero sobretot en les ciutats migevals. Ademés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la sicologia de la gent se'n veu afectada. A tots estos elements socioeconòmics, se n'afegix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mijans del [[sigle XIII]]. Durant la Baixa Edat Medieval el cristianisme patix un segon cisma. Estem parlant dels [[Papat d'Avinyó|Papes d’Avinyó]] que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’[[Iglésia Catòlica]] sobre els fidels. La gent, desconcertada, busca soport en les confraries, multiplicant els eixercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en [[llatí]] i es passa a [[vernàcul|llengües vernàculs]], com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a esta crisis econòmica i política, busca les respostes en la [[bíblia]]. Això farà que el fervor religiós vaja a més i poc a poc es va rendint culto a les Vèrgens. En Andorra en particular, este culto s’arrelarà força be. Hui hi ha un total de sis marededéus en el país. |
* Marededéu de Canòlich | * Marededéu de Canòlich | ||
* Marededéu d'Ordino | * Marededéu d'Ordino | ||
Llínea 204: | Llínea 195: | ||
====Aparició del català en terres andorranes==== | ====Aparició del català en terres andorranes==== | ||
− | {{AP| | + | {{AP|Llengua catalana}} |
− | Es considera l'Edat Migeval com el desenroll de la llengua catalana. El canvi del [[llatí]] cap al [[català]] va ser lent i gradual, casi imperceptible, com qualsevol atra [[llengua]] que pren orige en una atra. Les generacions que s'anaven succeint mai varen tindre la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Probablement, hagué un tall pero, com és el cas d'atres llengües romàniques (com ara el [[gallec]], [[portugués]], [[castellà]], [[francés]], [[occità]], [[valencià]], [[italià]], [[romanx]] o [[ | + | Es considera l'Edat Migeval com el desenroll de la llengua catalana. El canvi del [[llatí]] cap al [[català]] va ser lent i gradual, casi imperceptible, com qualsevol atra [[llengua]] que pren orige en una atra. Les generacions que s'anaven succeint mai varen tindre la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Probablement, hagué un tall pero, com és el cas d'atres llengües romàniques (com ara el [[gallec]], [[portugués]], [[castellà]], [[francés]], [[occità]], [[valencià]], [[italià]], [[romanx]] o [[rumà]]), és difícil de dir quan fon, sobretot si tenim en conter que a pesar de l'utilisació de llengües vernàculs a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i a soles es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al [[sigle XII]]. Els historiadors i llingüistes parlen del periodo que va del [[sigle VII]] fins al [[sigle VIII]] com de canvis radicals, moment a on ya se consegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. |
Poc a poc va sorgint un [[història de la llengua catalana|català preliterari]] que viurà del [[sigle IX]] fins al [[sigle XII]]. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ya que resulta ser el primer document en el qual ya es comença a notar, a través dels topònims, paraules en fonètica catalana. Aixina, en Andorra el català ya es parlava i de fet hui dia es pot trobar encara, en documents de l'época, o en les iglésies preromàniques, paraules, inscripcions... en este català preliterari. | Poc a poc va sorgint un [[història de la llengua catalana|català preliterari]] que viurà del [[sigle IX]] fins al [[sigle XII]]. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ya que resulta ser el primer document en el qual ya es comença a notar, a través dels topònims, paraules en fonètica catalana. Aixina, en Andorra el català ya es parlava i de fet hui dia es pot trobar encara, en documents de l'época, o en les iglésies preromàniques, paraules, inscripcions... en este català preliterari. | ||
Llínea 215: | Llínea 206: | ||
====L'economia andorrana==== | ====L'economia andorrana==== | ||
− | A pesar de l'epidemia de pesta, l’economia andorrana reprèn el creiximent dels sigles [[sigle XII|XII]]-[[sigle XIV|XIV]]. Es combina [[agricultura]], [[ | + | A pesar de l'epidemia de pesta, l’economia andorrana reprèn el creiximent dels sigles [[sigle XII|XII]]-[[sigle XIV|XIV]]. Es combina [[agricultura]], [[ganaderia]], indústria [[artesanal]], [[Metalúrgia|metalúrgica]] i dos més tart: el [[tabac]] i el [[comerç]]. La [[mortalitat]] i [[natalitat]] segueixen sent altes, encara que la població haja augmentat a conseqüència de l’activitat econòmica. Les [[Era de les exploracions|exploracions]] i posteriors [[colonialisme|colonisacions]] no varen influir en cap aspecte de l’economia andorrana, llevat de l’arribada del tabac. La [[fisiocràcia]] i [[mercantilisme]], característics de l’Edat Moderna, tampoc varen tindre cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i l'introducció de companyies comercials i mercantils modernes.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 116, 117}}{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 14}} Tots els sectors en varen tindre i estes aprofitaven les taxes dels estats veïns per a comerciar. Es va crear, inclús, una Societat de Mercaders andorrana.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=14}} |
=====L'agricultura ===== | =====L'agricultura ===== | ||
− | En llínees generals l’agricultura dels sigles [[ | + | En llínees generals l’agricultura dels sigles [[sigle XVI|XVI]] i [[sigle XVII|XVII]] era de tipo tradicional i no va conseguir acabar en les époques d’escasseja alimentària. Els periodos de fam varen continuar i la producció era insuficient per a cobrir les necessitats de la població. Com la collita de [[cereals]] i la producció de [[vi]], eren bones, les tècniques de conreu no varen variar. En Andorra les tècniques es limitaven al [[guaret]], l’[[adob orgànic]] i la [[rotació de conreus]]. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura. |
=====El tabac i contrabando ===== | =====El tabac i contrabando ===== | ||
Llínea 226: | Llínea 217: | ||
La popularitat del tabac, descobert per [[Cristòfol Colon]], de que disfrutà en [[Europa]] el va portar a Andorra. A partir del [[sigle XVII]] els governs veïns començaren a controlar-ne l’entrada, eixida, cultiu i venda, ya que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal en [[Espanya]] i [[França]]. La falta de fiscalisació sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis mamprés durant l’Edat Mitjana va possibilitar el [[contrabando]]. La primera notícia escrita sobre tabac en Andorra data de l’any [[1692]] en que el [[Consell de la Terra]] va prohibir als seus membres el fumar durant les reunions. Este nou element aportà noves fonts de riquea a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol varen portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el [[sigle XVIII]]. Tot i aixina els andorrans no deixaren de cultivar-lo. Això va comportar una série de decrets i ordens per part del Consell de la Terra en que es reclutava gent armada per arrancar les mates, capturar i condenar els [[contrabandistes]]; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’eixèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats es convertiren per als andorrans un bon element per la pràctica del contrabando.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=15}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 134}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}} | La popularitat del tabac, descobert per [[Cristòfol Colon]], de que disfrutà en [[Europa]] el va portar a Andorra. A partir del [[sigle XVII]] els governs veïns començaren a controlar-ne l’entrada, eixida, cultiu i venda, ya que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal en [[Espanya]] i [[França]]. La falta de fiscalisació sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis mamprés durant l’Edat Mitjana va possibilitar el [[contrabando]]. La primera notícia escrita sobre tabac en Andorra data de l’any [[1692]] en que el [[Consell de la Terra]] va prohibir als seus membres el fumar durant les reunions. Este nou element aportà noves fonts de riquea a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol varen portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el [[sigle XVIII]]. Tot i aixina els andorrans no deixaren de cultivar-lo. Això va comportar una série de decrets i ordens per part del Consell de la Terra en que es reclutava gent armada per arrancar les mates, capturar i condenar els [[contrabandistes]]; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’eixèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats es convertiren per als andorrans un bon element per la pràctica del contrabando.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=15}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 134}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 270 a 275}} | ||
− | =====La | + | =====La ganaderia ===== |
− | '''<nowiki/>'''La [[ | + | '''<nowiki/>'''La [[ganaderia]] andorrana es caracterisava per l’explotació ovina que comporta la [[transhumància]]. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i enacabant cap al cim durant l’estiu. És este trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. |
=====La indústria artesanal i metalúrgica ===== | =====La indústria artesanal i metalúrgica ===== | ||
{{AP|Farga Rossell}} | {{AP|Farga Rossell}} | ||
[[File:Farga Rossell (1).JPG|thumb|Entrada del Museu Farga Rosell situat en La Massana]] | [[File:Farga Rossell (1).JPG|thumb|Entrada del Museu Farga Rosell situat en La Massana]] | ||
− | La indústria artesanal i la metalúrgia vixqueren moments d’apogeu en el territori nacional durant el sigle XVII. En Andorra es té documentada l'existència | + | La indústria artesanal i la metalúrgia vixqueren moments d’apogeu en el territori nacional durant el sigle XVII. En Andorra es té documentada l'existència d'un únic gremi. Es tracta del de teixidors que es va constituir com a gremi en [[1604]]. |
=====El comerç ===== | =====El comerç ===== | ||
Llínea 242: | Llínea 233: | ||
La segona categoria comprèn el resto del poble, és dir, el poble chicotet o casalers. El nivell econòmic d’estes famílies era inferior als focs. | La segona categoria comprèn el resto del poble, és dir, el poble chicotet o casalers. El nivell econòmic d’estes famílies era inferior als focs. | ||
− | D’atra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins de la tercera classe social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la derivada dels imposts als coprínceps corresponents. Per molt que el títul anara passant d’una família a una atra a lo llarc de l’Edat Moderna, els andorrans no faltaren mai al pagament . Ademés, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents | + | D’atra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins de la tercera classe social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la derivada dels imposts als coprínceps corresponents. Per molt que el títul anara passant d’una família a una atra a lo llarc de l’Edat Moderna, els andorrans no faltaren mai al pagament . Ademés, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d'un estat catòlic. |
====Art discret durant l'Edat Moderna==== | ====Art discret durant l'Edat Moderna==== | ||
Llínea 255: | Llínea 246: | ||
===Sigles XVI i XVII=== | ===Sigles XVI i XVII=== | ||
==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== | ==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== | ||
− | + | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Ausades, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]]. | |
− | |||
− | |||
− | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. | ||
− | En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és | + | En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió. |
− | Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, | + | Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any [[1593]] s'ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“[[Enric IV de França]]”. |
− | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. | + | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Ausades, serà el rei o reina d’[[Espanya]] qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al [[Papa]] [[Adrià VI]] en l’any [[1521]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref> |
====La Casa de la Vall==== | ====La Casa de la Vall==== | ||
− | + | Les reunions del Consell de la Terra es feyen a sovint en acabant la missa en els porches de les iglésies, tal com s’ha vist en l’[[Edat Mija]]. Pero, les tempestes i mal temps, propis d'un païsage montanyós com és Andorrà forçà al Consell de la Terra a comprar en l’any [[1702]] la casa de la família Busquests, hui coneguda en el nom de “[[Casa de la Vall]]”. L’edifici es transforma puix en la seu del parlament andorrà pels sigles veniders. | |
− | |||
− | Les reunions del Consell de la Terra es | ||
L’edifici consta de tres pisos. En el primer pis trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pels consellers i d'antesala a la sala del [[Parlament]]. És per este motiu que se li nomena aixina, perque tot allò que se parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra a on es prenien finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}} En la sala del Parlament també hi ha un altar, perque antigament adés de procedre a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Deu. Des de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar adés de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada en la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'us d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps fea que els consellers tingueren que quedar-se diversos dies en la Casa de la Vall perque la neu els aïllava del resto del país i no podien marchar cap a sa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títul = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} | L’edifici consta de tres pisos. En el primer pis trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pels consellers i d'antesala a la sala del [[Parlament]]. És per este motiu que se li nomena aixina, perque tot allò que se parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra a on es prenien finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}} En la sala del Parlament també hi ha un altar, perque antigament adés de procedre a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Deu. Des de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar adés de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada en la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'us d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps fea que els consellers tingueren que quedar-se diversos dies en la Casa de la Vall perque la neu els aïllava del resto del país i no podien marchar cap a sa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títul = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} | ||
Llínea 277: | Llínea 263: | ||
L’edifici, ha segut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en que compra la casa, es reunix en la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Fon en l'any [[2011]] quan es va fer la mudança, encara que se seguixen celebrant reunions en l’antic edifici. Estos, ya a soles són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament enacabant d’eleccions. Al eixir de la sessió es fa, normalment, la foto de “família” de tots els consellers en les vestimentes típiques de l'época moderna i tot seguit s’inaugura la llegislatura en la nova seu.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/documents/consell-en-la-historia/la-seu-del-consell|títol = Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L'antic edifici servix de museu per al resto del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad|títol = Lloc web del Museu de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> D'atra banda, seguix en l'antic com en el nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris coloquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la llegislatura en decurs. | L’edifici, ha segut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en que compra la casa, es reunix en la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Fon en l'any [[2011]] quan es va fer la mudança, encara que se seguixen celebrant reunions en l’antic edifici. Estos, ya a soles són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament enacabant d’eleccions. Al eixir de la sessió es fa, normalment, la foto de “família” de tots els consellers en les vestimentes típiques de l'época moderna i tot seguit s’inaugura la llegislatura en la nova seu.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/documents/consell-en-la-historia/la-seu-del-consell|títol = Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> L'antic edifici servix de museu per al resto del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad|títol = Lloc web del Museu de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> D'atra banda, seguix en l'antic com en el nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris coloquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la llegislatura en decurs. | ||
− | Per últim, en l'any [[2014]] s'inaugurà la colocació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 hòmens que en realitat són 7 torches es que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'este | + | Per últim, en l'any [[2014]] s'inaugurà la colocació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 hòmens que en realitat són 7 torches es que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'este periodo es renova el temps d'exposició, és molt provable que es convertixca en un símbol més, i element del parlament del país. Les escultures, ademés, han estat colocades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones en Andorra conseguint finalment que estes puguen votar. Aixina el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha conseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontànea i sense cap llei.<ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/31840-els-estilistes-ja-plensen-a-la-capital|títol = Els estilites ya 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/el-consell-dandorra/les-dones-al-consell-general|títol = Les dones i el Consell General d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> |
<gallery> | <gallery> | ||
Llínea 288: | Llínea 274: | ||
Consell_General_1.JPG | Consell_General_1.JPG | ||
Hemicicle_del_Consell_General_d'Andorra.JPG | Hemicicle_del_Consell_General_d'Andorra.JPG | ||
− | |||
Centenari de la Nova Reforma, Consell General.JPG | Centenari de la Nova Reforma, Consell General.JPG | ||
Consell General d'Andorra, interior.jpg | Consell General d'Andorra, interior.jpg | ||
Llínea 299: | Llínea 284: | ||
====Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra==== | ====Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra==== | ||
− | Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] es convertix, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a este fet, Andorra no soles passa a tindre un copríncep cap | + | Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] es convertix, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a este fet, Andorra no soles passa a tindre un copríncep cap d'un atre estat, sinó que ademés se paren momentàneament les guerres de religió en França per mig de l’[[Edicte de Nantes]] que el mateix rei i copríncep redactà.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 237}} Tot i aixina, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 44, 45, 47, 48, 50}} |
[[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fon introduït pel copríncep francés i la seua sala fon construïda en la Casa de la Vall.]] | [[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fon introduït pel copríncep francés i la seua sala fon construïda en la Casa de la Vall.]] | ||
Llínea 315: | Llínea 300: | ||
En el sigle XVI el Consell de la Terra es definix i s’estructura quant a la seua composició, organisació i competències. El sistema de coprincipat, per la seua banda, adquirix una atra dimensió, ya que el país es convertix en possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Este trencament en el sistema feudal, permet el desenrrolament de les institucions andorranes que, ademés, provaran de reforçar-se enacabant de la capitulació catalana. Aixina, el Consell de la Terra es convertix en l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}} | En el sigle XVI el Consell de la Terra es definix i s’estructura quant a la seua composició, organisació i competències. El sistema de coprincipat, per la seua banda, adquirix una atra dimensió, ya que el país es convertix en possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Este trencament en el sistema feudal, permet el desenrrolament de les institucions andorranes que, ademés, provaran de reforçar-se enacabant de la capitulació catalana. Aixina, el Consell de la Terra es convertix en l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}} | ||
− | Es va decidir puix que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una | + | Es va decidir puix que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una duració del càrrec d'un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} |
<center> | <center> | ||
Llínea 331: | Llínea 316: | ||
|}</center> | |}</center> | ||
− | El Consell de la Terra també gestiona i defen els interessos d’Andorra en l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris | + | El Consell de la Terra també gestiona i defen els interessos d’Andorra en l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris llimítrofs obligava el Consell a nomenar un número indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la duració del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realisar viages a l’exterior, ya siga per tasques agrícoles o comercials, obliga en l’any [[1667]] a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels assunts d’Andorra. A partir d'este moment el càrrec de síndic adquirix una importància política que s’enfortix a lo llarc dels sigles XVIII i XIX.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} |
<center> | <center> | ||
Llínea 345: | Llínea 330: | ||
|}</center> | |}</center> | ||
− | Per lo que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mijançant, jutges d’apelació i raonadors del Tribunal de Corts. El episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir de [[1599]] el bisbe d’Urgell concedix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), una persona de cada parròquia, de la qual el bisbe tria qui ha d’ocupar el càrrec episcopal durant un | + | Per lo que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mijançant, jutges d’apelació i raonadors del Tribunal de Corts. El episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir de [[1599]] el bisbe d’Urgell concedix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), una persona de cada parròquia, de la qual el bisbe tria qui ha d’ocupar el càrrec episcopal durant un periodo de tres anys. Pocs anys despuix el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a juges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seua sentència pot ser apelada davant del juge d’apelacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de juge d’apelacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perque eixerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Estos aplicaven la justícia i portaven els contes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seua banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Este era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 245}} |
Per a lo que fa a l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seues competències. Aixina, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. En la sessió del Consell Parroquial es contava en la presència dels propietaris de les cases en estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien enacabant al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} Eren competents en: | Per a lo que fa a l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seues competències. Aixina, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. En la sessió del Consell Parroquial es contava en la presència dels propietaris de les cases en estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien enacabant al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} Eren competents en: | ||
Llínea 375: | Llínea 360: | ||
[[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra en els colors migevals.]] | [[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra en els colors migevals.]] | ||
[[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut migeval d'Andorra situat en la Casa de la Vall.]] | [[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut migeval d'Andorra situat en la Casa de la Vall.]] | ||
− | En Napoleó, | + | En Napoleó, d'un atre costat, entrem ya en el darrer episodi de l'història d’Andorra en l'época moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère diu que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolisar la pertinença d’Andorra al costat francés. Un fet que va perfectament en la llínea del desig napoleonista. Aprofitant puix l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.<ref name=":4">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en l'història d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> |
Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Pero el país mai ha tengut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" /> | Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Pero el país mai ha tengut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" /> | ||
Llínea 384: | Llínea 369: | ||
===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra=== | ===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra=== | ||
[[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]] | [[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]] | ||
− | Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “proyecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades | + | Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “proyecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d'un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que hara formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]]. El país va perdre aixina la seua independència mentres durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. En l'any [[1817]], per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}} |
===Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals=== | ===Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals=== | ||
− | A partir de l’any [[1820]] la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Lliberalisme espanyol|lliberals]]. En l’any [[1823]] el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les [[Guerres | + | A partir de l’any [[1820]] la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Lliberalisme espanyol|lliberals]]. En l’any [[1823]] el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les [[Guerres Carlistes|guerres carlines]] no varen millorar la situació. Per a explicar esta intromissió cal remontar-se a l'any [[1521]] quan la monarquia espanyola demana al [[Papa]] d'escollir el bisbe que assentarà en la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, puix, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues odres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ya que l'Iglésia quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny. |
''Les guerres carlines són tres guerres civils que es varen donar en Espanya a principis del sigle XIX i que varen tindre com a objecte dos models: el lliberalisme i l’absolutisme. S’enfrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el lliberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defenien l'absolutisme.'' | ''Les guerres carlines són tres guerres civils que es varen donar en Espanya a principis del sigle XIX i que varen tindre com a objecte dos models: el lliberalisme i l’absolutisme. S’enfrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el lliberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defenien l'absolutisme.'' | ||
− | En Catalunya la majoria de les ciutats varen colocar-se del cantó lliberal, mentres que la població rural, influenciada pel clericat, se situava de l'atra banda. Les comarques frontereres en Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], varen ser un núcleu | + | En Catalunya la majoria de les ciutats varen colocar-se del cantó lliberal, mentres que la població rural, influenciada pel clericat, se situava de l'atra banda. Les comarques frontereres en Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], varen ser un núcleu carliste i escenari de numerosos enfrontaments. El conflicte va ser puix traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bandos. Es pot afirmar en claritat que el Bisbe d'Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carliste, pero no es pot dir en certea de quin costat es colocà el poble andorrà. Molts carlistes varen utilisar Andorra com a amagatall, pero l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173, 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}} |
− | La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats | + | La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlistes en Andorra va fer que el govern de [[Madrit]] enviara un comissionat de la reina [[Isabel II]]. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i soberania andorrana, ademés d’enviar tropes a la investigació de refugiats. En l’any [[1834]] el Consell General va ser obligat a firmar un conveni en un representant del govern espanyol en el qual s'establix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” siga de quin bàndol siga. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els bens dels qui es prestaren. Encara aixina, i en la llínea del veguer P. R. Roussillou, [[França]] va intentar mantindre la corona castellana alluntada del país, pero sense res d'èxit. El bisbe d'Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans varen aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}} |
La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sur de França. El govern de Madrit va ordenar el bloqueig de la frontera i va impondre al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d'esta intromissió va dimitir. Esta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el sigle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}} | La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sur de França. El govern de Madrit va ordenar el bloqueig de la frontera i va impondre al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d'esta intromissió va dimitir. Esta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el sigle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}} | ||
− | Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar soport al darrer alçament | + | Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar soport al darrer alçament carliste. L'alçament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. Ademés, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d'[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrit continuava la intromissió importuna sobre Andorra.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}} |
===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana=== | ===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana=== | ||
Llínea 406: | Llínea 391: | ||
===Reforma des de dalt=== | ===Reforma des de dalt=== | ||
− | |||
La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del sigle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'esta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perqué eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perqué eren els que més temps portaven en Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} | La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del sigle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'esta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perqué eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perqué eren els que més temps portaven en Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} | ||
− | |||
Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Pero com que fea poc temps que estaven en el [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, a soles el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisis en la qual es vea immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'este sigle varen experimentar els mateixos canvis europeus a on la burguesia era cada vegada més numerosa i rica, pero sense drets polítics, que acaparava la noblea. En Europa esta situació va provocar reformes i revolucions. Puix be, en Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} | Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Pero com que fea poc temps que estaven en el [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, a soles el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisis en la qual es vea immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'este sigle varen experimentar els mateixos canvis europeus a on la burguesia era cada vegada més numerosa i rica, pero sense drets polítics, que acaparava la noblea. En Europa esta situació va provocar reformes i revolucions. Puix be, en Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} | ||
Llínea 418: | Llínea 401: | ||
*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsul o conseller de comú | *incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsul o conseller de comú | ||
*llimitació del número de consellers de comú de cada parròquia | *llimitació del número de consellers de comú de cada parròquia | ||
− | * | + | *duració màxima d'un càrrec a 4 anys{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}} |
Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ya que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ya que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fora positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va vindre de l’experiència que els andorrans varen traure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del [[sigle XIX]], quan la crisis es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans varen vore en este nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per a eixir de la crisis. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}} | Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ya que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ya que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fora positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va vindre de l’experiència que els andorrans varen traure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del [[sigle XIX]], quan la crisis es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans varen vore en este nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per a eixir de la crisis. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}} | ||
Llínea 430: | Llínea 413: | ||
[[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]] | [[File:Revolució de 1881 d'Andorra.jpg|thumb|Pintura i portada del llibre ''Revolució de 1881'' de l'Editorial Andorrana|left]] | ||
− | El [[8 de decembre]] del [[1880]] va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) en Andorra que va durar fins al més de [[juny]] del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organisar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un atre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els sagells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són | + | El [[8 de decembre]] del [[1880]] va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) en Andorra que va durar fins al més de [[juny]] del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organisar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un atre: el ''Consell Revolucionari Provisional''. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els sagells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Varen elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de [[Sant Julià de Lòria]]. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser autorisar casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps varen respondre a la revolta popular en el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El [[7 de juny]] del mateix any, més en qué acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de [[Canillo]] i [[Encamp]], les parròquies menys favorables a la revolució, i varen pujar fins a [[Ordino]] i [[La Massana]] per detindre als membres del Consell Revolucionari. En Escaldes els revolucionaris es varen fer forts, pero finalment varen ser reprimits. El dia 10 per la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del [[Pont dels Escalls]]. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no varen acceptar l’amnistia i varen ordenar al Tribunal de Corts a jujar i condenar als revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment en el més de [[juliol]] es varen celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps varen prohibir formalment el joc en Andorra. Prohibició que va durar fins a l'any [[1993]]. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe en l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino en el país. Entre els empresaris que es varen interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels hòmens més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Pero el proyecte no va prosperar, esta volta no perqué el copríncep estiguera en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ya a soles va ser un símbol històric, sinó perqué la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el proyecte des de l'Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la eixida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Pero com que el proyecte no va prosperar en Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català en l'any [[2012]] per construir en Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostara finalment per Madrit.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 59, 60, 63}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 194, 195}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 348 a 350}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 95}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.324.cat/noticia/1673055/catalunya/La-Generalitat-es-reuneix-a-Las-Vegas-amb-Sheldon-Adelson-per-convencer-lo-que-inverteixi-a-Catalunya|títol = La Generalitat es reuneix en Las Vegas en Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi en Catalunya|consulta = |llengua = |editor = |data = (31-03-12, Canal 324)}}</ref> |
====La Qüestió d'Andorra==== | ====La Qüestió d'Andorra==== | ||
Llínea 437: | Llínea 420: | ||
Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Pero no a soles ell, la població francesa també es va anestesiar i fea un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fon l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era llunt de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe. | Si d’alguna cosa va servir la revolta del [[1881]] va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Pero no a soles ell, la població francesa també es va anestesiar i fea un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fon l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era llunt de descriure la realitat: les cases eren com les del [[País Basc]], les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any [[1881]], finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un [[protectorat]]. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis ([[carretera|carreteres]], [[teatre|teatres]],...) a canvi de perdre l'[[independència]]. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe. | ||
− | L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una | + | L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una verdadera fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern de [[1885]] en [[Canillo]]. El triumf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de [[març]] de [[1886]], el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'[[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi a soles va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà. |
− | Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Pero, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació | + | Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Pero, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d'un telégraf en l’any [[1903]]. |
===El rastre de les reformes=== | ===El rastre de les reformes=== | ||
====Les primeres escoles==== | ====Les primeres escoles==== | ||
− | + | Destacable és l’arribada de les primeres [[Escola|escoles]] en el país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. Els coprínceps varen interessar-se per l’educació del país. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyança dels chiquets i chiquetes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l'Iglésia, vullgué obrir ràpidament les seues pròpies escoles a partir del moment en qué el copríncep francès instalà la primera escola laica en el país. | |
− | |||
====La casa d'Areny-Plandolit==== | ====La casa d'Areny-Plandolit==== | ||
En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevengut un dels andorrans més célebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa a on va viure, hui transformada en [[museu]] i situada en [[Ordino]], és sense dubte l'eixemple més clar de lo que era viure en una família acomodada del sigle XIX en Andorra. Dit atrament, és el clar eixemple de com vivien els focs. Ara be, quan es parla d'esta família se sol utilisar la fòrmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a este senyor, don Guillem, perqué participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels imposts que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}} | En l'actualitat el responsable de la [[Nova Reforma]] ha esdevengut un dels andorrans més célebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà [[luxe]] i [[Poder polític|poder]]. La casa a on va viure, hui transformada en [[museu]] i situada en [[Ordino]], és sense dubte l'eixemple més clar de lo que era viure en una família acomodada del sigle XIX en Andorra. Dit atrament, és el clar eixemple de com vivien els focs. Ara be, quan es parla d'esta família se sol utilisar la fòrmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a este senyor, don Guillem, perqué participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels imposts que els focs devien als comuns i [[Consell General d'Andorra|Consell General]].{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}} | ||
[[File:Guillem d'Areny-Plandolit.png|thumb|Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.|383x383px]] | [[File:Guillem d'Areny-Plandolit.png|thumb|Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.|383x383px]] | ||
− | Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny pero se sap que varen estar en Andorra de l'any [[1600]] fins a l'any [[1900]]. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que va ser un [[cabaler]] que havia conseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Siga com siga, abans que prenga protagonisme en el país, la família es va acostar a la [[noblea]] gràcies a aliances matrimonials que li varen permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. En el sigle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família en tindre bones relacions en ell de manera a acostar-se als | + | Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny pero se sap que varen estar en Andorra de l'any [[1600]] fins a l'any [[1900]]. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que va ser un [[cabaler]] que havia conseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Siga com siga, abans que prenga protagonisme en el país, la família es va acostar a la [[noblea]] gràcies a aliances matrimonials que li varen permetre un [[Estatus social|estatus]] destacat i reconegut fora del país. En el sigle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família en tindre bones relacions en ell de manera a acostar-se als llinages reials espanyols. Durant el sigle XVIII la família acostumava a ser nomenada com a “llaurador”, “negociant” o “notari”. A mesura que es va apropant als llinages catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. En l'any [[1719]] Guillem passà a ser “cavaller”, títul que va conseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les francesos que varen entrar a [[Catalunya]] en 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 182, 183}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}} |
La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[llectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seua biblioteca personal són hui dia el segon fons patrimonial més important i conservat en l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], despuix del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. En ell s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense contar en el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tesor bibliogràfic, ya que no conté solament material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per eixemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquea d'esta família que podia, per tant, viajar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}} | La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la [[llectura]], la [[caça]] i l'[[esquaix]]. Els llibres de la seua biblioteca personal són hui dia el segon fons patrimonial més important i conservat en l'[[Arxiu Nacional d'Andorra]], despuix del de la [[Farga Rossell|casa Rossell]]. En ell s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense contar en el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tesor bibliogràfic, ya que no conté solament material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per eixemple, del [[Japó]]. Un element que denota de la riquea d'esta família que podia, per tant, viajar.{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 182, 183}} | ||
Llínea 470: | Llínea 452: | ||
===L'art d'Andorra durant el sigle XIX=== | ===L'art d'Andorra durant el sigle XIX=== | ||
− | El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el sigle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|iglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. En Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha segut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai varen arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i sigle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, en el sigle XIX a soles destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia en la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals en les iglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'iglésia de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle. | + | El [[modernisme]], [[neoclassicisme]], [[realisme]] o [[historicisme]] són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el sigle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les [[Església parroquial|iglésies]]. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil [[romànic]] i altament religiós. En Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha segut la base de la vida dels seus habitants. Idees com [[llaïcisme]], [[protestantisme]] o atres mai varen arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i sigle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, en el sigle XIX a soles destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor [[Catalunya|català]] que vivia en la [[Seu d'Urgell]] i que es dedicava a pintar murals en les iglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'iglésia de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la [[Casa de la Vall]], el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle. |
== Sigle XX == | == Sigle XX == | ||
===El protectorat francès=== | ===El protectorat francès=== | ||
[[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]] | [[File:Passaport republicà andorrà.jpg|thumb|Eixemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.]] | ||
− | Ya durant la qüestió d’Andorra, tal com relata l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar cap a Andorra com si esta fora un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admitia la soberania local, pero l’obligava a tindre un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit d'atra manera, el país no era gens soberà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del sigle XX s'havien de registrar en França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És ací quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta a soles és de facto. És dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos soberans. La constitució de l'any [[1993]] otorga la soberania al poble andorrà, per lo que, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de la ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució de 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució de 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de l'utilisació de la força cada volta que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans varen solicitar la seua entrada en la Societat de Nacions en l'any [[1925]] pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fora possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. El perill més gran per Andorra no era França sino Espanya. Esta anava més allà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des de [[1924]] a [[1930]], Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat en el principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquista" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català en les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava en "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia als andorrans lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots los dies, com ara editar els seus propis sagells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català en l'escola, adreçar-se en les Nacions Unides. | + | Ya durant la qüestió d’Andorra, tal com relata l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar cap a Andorra com si esta fora un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admitia la soberania local, pero l’obligava a tindre un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit d'atra manera, el país no era gens soberà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el [[protectorat]] es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del sigle XX s'havien de registrar en França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És ací quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta a soles és de facto. És dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos soberans. La constitució de l'any [[1993]] otorga la soberania al poble andorrà, per lo que, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de la ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució de 1993 Andorra es va autodeterminar.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 199}}<ref>http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html</ref><ref>http://www.un.org/en/members/</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 352}}{{sfn|Soriano|2005|p = 29}} Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució de 1933, el Consell General es va adreçar a la [[Societat de Nacions]] perqué esta intervinguera davant l'actuació [[colonialisme|colonialista]], intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de l'utilisació de la força cada volta que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10 a 21}} Els andorrans varen solicitar la seua entrada en la Societat de Nacions en l'any [[1925]] pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fora possible.{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. El perill més gran per Andorra no era França sino Espanya. Esta anava més allà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des de [[1924]] a [[1930]], Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat en el principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquista" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català en les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava en "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia als andorrans lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots los dies, com ara editar els seus propis sagells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català en l'escola, adreçar-se en les Nacions Unides. |
=== De l'emigració a la Revolució de l'any 1933 === | === De l'emigració a la Revolució de l'any 1933 === | ||
− | El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau | + | El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau per a qué això es produíra. Mentres el Consell General posava tots els esforços del seu costat per a qué aixina fora possible, la vida en Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’[[agricultura]]. El [[comerç]] topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota classe de modernisació del país. Les festes com [[Nadal]], Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’esta economia encara en crisis. Els anys 30 acabaran en esta llínea i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernisarà a Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: [[Segona República Espanyola]], [[Guerra Civil Espanyola]] i [[Segona Guerra Mundial]]. Gràcies a estos s'exigirà per primera volta el sufragi universal masculí, es voran les primeres folgues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 215, 216, 217}} |
− | ====I es va fer la llum==== | + | ==== I es va fer la llum ==== |
− | Davant la situació generada en | + | Davant de la situació generada en la nomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre l'iniciativa de [[Sector terciari|terciaritzar l’economia]]. Pero per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia [[diners]], la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perqué s’encarregaren de construir carreteres fon un fracàs total. Aixina en l’any [[1899]] el Consell General va construir la ''Junta Administrativa de Carreteres'' en el si del parlament. L'intenció era construir-les en els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el [[delme]] ya que els diners que es gastaven els andorrans en la [[Mitra]] de la [[Seu d'Urgell]] els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps en [[1903]] finalment els delmes varen quedar abolits per sempre. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipos d'imposts, el directe i l’indirecte.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 202}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 202, 201, 200}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
− | + | Pero els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà a soles va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conéixer lo que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any [[1929]] el Consell General va otorgar a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir carreteres.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 198, 199}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} | |
− | Pero els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà a soles va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre [[Soldeu]] ([[Canillo]]) i el [[Pas de la Casa]] ([[Encamp]]). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la [[segona revolució industrial]] la gent per primera vegada va conéixer lo que és l’[[electricitat]]. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el ''modus vivendi''. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any [[1929]] el Consell General va otorgar a una empresa de[[Energia hidràulica| fabricació d’electricitat hidràulica ]]<nowiki/>el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir | ||
− | Esta idea no fon nova ya que el país en gaudia des de finals del sigle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. A lo llarc de les dos primeres dècades dels sigle XX, diferents societats es varen interessar per l’explotació elèctrica del país, pero els proyectes mai varen acabar de cuallar. Al mateix temps es varen instalar centrals chicotetes com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un atre eixemple, Nort Andorra, que proveïa a [[Ordino]] i [[La Massana]]. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) en l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment | + | Esta idea no fon nova ya que el país en gaudia des de finals del sigle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. A lo llarc de les dos primeres dècades dels sigle XX, diferents societats es varen interessar per l’explotació elèctrica del país, pero els proyectes mai varen acabar de cuallar. Al mateix temps es varen instalar centrals chicotetes com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un atre eixemple, Nort Andorra, que proveïa a [[Ordino]] i [[La Massana]]. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) en l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment l'eixida de la crisis econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l’empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l’electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 200, 201}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
− | En l'any [[1933]] l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’[[Andorra la Vella]] a la frontera francesa i en [[1934]] d’[[Andorra la Vella]] a [[Ordino]]. El país es va obrir a l’exterior. El govern de Madrit, per la seua banda, va acabar | + | En l'any [[1933]] l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’[[Andorra la Vella]] a la frontera francesa i en [[1934]] d’[[Andorra la Vella]] a [[Ordino]]. El país es va obrir a l’exterior. El govern de Madrit, per la seua banda, va acabar d’arrematar el treball creant una carretera de la [[Seu d’Urgell]] a la Plaça d’Andorra la Vella en l’any [[1913]]. L’electrificació del país va permetre un bot important per als andorrans del sigle XX. Es varen crear els primers bancs, ''Banc Agrícola i Comercial'', la primera [[policia]], la primera [[ràdio]],...{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 69, 70}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 70, 71, 72, 73, 74, 75}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 48}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 357 a 360}} |
==== El primer partit polític i periòdic andorrà ==== | ==== El primer partit polític i periòdic andorrà ==== | ||
Llínea 496: | Llínea 477: | ||
El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que a soles atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} | El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans ([[sobirania nacional]]). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en [[sufragi universal]] per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la [[nacionalitat]] andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que a soles atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} | ||
− | ====Les | + | ====Les folgues de FHASA==== |
{{AP|Moviment obrer}} | {{AP|Moviment obrer}} | ||
− | La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantisar l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractara preferentment andorrans. Pero al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns varen acabar per quedar-se en el país, atres varen marchar. Esta arribada en massa va fer necessària la creació | + | La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantisar l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractara preferentment andorrans. Pero al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns varen acabar per quedar-se en el país, atres varen marchar. Esta arribada en massa va fer necessària la creació d'un cos de [[policia]] en l’any [[1931]], nomenat Servici d’Orde. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsuls de cada parròquia havien d’establir un registre a on s’hi havien d’inscriure els estrangers. És el primer intent de regular l'immigració que arribava al país.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 222, 223}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} |
[[File:Central de FHASA d'Encamp (5).JPG|left|thumb|Antic edifici de FHASA, hui transformat en el Museu de l'Electricitat.]] | [[File:Central de FHASA d'Encamp (5).JPG|left|thumb|Antic edifici de FHASA, hui transformat en el Museu de l'Electricitat.]] | ||
Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien en el Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. Ademés, a mesura que entrava immigració al país, esta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a diferència, de que li prengueren el país. Era llògic que ben pronte tants els jóvens del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegira de l’abús patronal. Se’ls aumentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en conte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permitira viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudara defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que en l'any 1931 va esclatar la primera folga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’[[abril]] fins a [[juliol]] de [[1932]] i la de l’[[agost]] fins a [[setembre]] de l'any [[1933]]. La raó de la protesta dels obrers era un cúmul de greuges laborals que varen esclatar en la retallada de salaris i l’aument d’hores de treball. I com si la folga no fora prou, un grup de jóvens andorrans favorables a Unió Andorrana es varen revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la folga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar a tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}} | Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien en el Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. Ademés, a mesura que entrava immigració al país, esta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a diferència, de que li prengueren el país. Era llògic que ben pronte tants els jóvens del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegira de l’abús patronal. Se’ls aumentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en conte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permitira viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudara defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que en l'any 1931 va esclatar la primera folga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’[[abril]] fins a [[juliol]] de [[1932]] i la de l’[[agost]] fins a [[setembre]] de l'any [[1933]]. La raó de la protesta dels obrers era un cúmul de greuges laborals que varen esclatar en la retallada de salaris i l’aument d’hores de treball. I com si la folga no fora prou, un grup de jóvens andorrans favorables a Unió Andorrana es varen revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la folga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar a tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}} | ||
Llínea 504: | Llínea 485: | ||
Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, un atre dels diferents periòdics que s’aniran creant a lo llarc del [[sigle XX]], els obrers de [[FHASA]] varen celebrar un [[míting]] en l’any 1933 en “caràcter especial”. S’oponien “rotundament a les autoritats” del país, és dir, al Consell General. L’artícul seguix, “en vista d’este acte de rebelia. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “Despuig d’haver movilisat tres-cents hòmens armats”, “expulsaren del país a tots els capitosts del citat moviment”, és dir, als obrers responsables de la vaga. Segons relata l’artícul els varen expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francés, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oponia a les seues ordens. Aixina el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, no va acabar aixina. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per a desblocar la situació. Pero les “autoritats”, en coherència en la seua actitut, varen “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es montà una guàrdia civil en la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tindre inclús repercussió en l’exterior ya que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels dels acontenyiments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} | Segons publica la [[revista]] Andorra Agrícola, un atre dels diferents periòdics que s’aniran creant a lo llarc del [[sigle XX]], els obrers de [[FHASA]] varen celebrar un [[míting]] en l’any 1933 en “caràcter especial”. S’oponien “rotundament a les autoritats” del país, és dir, al Consell General. L’artícul seguix, “en vista d’este acte de rebelia. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “Despuig d’haver movilisat tres-cents hòmens armats”, “expulsaren del país a tots els capitosts del citat moviment”, és dir, als obrers responsables de la vaga. Segons relata l’artícul els varen expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francés, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oponia a les seues ordens. Aixina el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, no va acabar aixina. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per a desblocar la situació. Pero les “autoritats”, en coherència en la seua actitut, varen “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es montà una guàrdia civil en la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tindre inclús repercussió en l’exterior ya que el periòdic català [[La Vanguardia]] en va informar dels dels acontenyiments.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} | ||
− | ==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets | + | ==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets llaborals ==== |
− | Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern | + | Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d'un [[país]] independent que representa una [[nació]] i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’[[estat]] francés, que considerava Andorra un [[protectorat]], i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a [[serf|súbdits]] seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} |
− | *el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés en curses cavalls a canvi | + | *el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés en curses cavalls a canvi d'un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament, |
*influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metros se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les, | *influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metros se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les, | ||
*el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord, | *el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord, | ||
Llínea 516: | Llínea 497: | ||
*el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | *el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
− | + | Una volta repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “jovens andorrans”, que es van auto-nomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants en força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | |
− | + | L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un periodo d'un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, per mig de el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per otorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dos delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | |
− | L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un | ||
Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
− | Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions en les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions en repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, en plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al | + | Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions en les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions en repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, en plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al conte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d'un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordens dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autorisava tots els hòmens de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} |
− | Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava | + | Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d'un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Pero totes les solicituts van ser rebujades. No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} |
Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin en tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin en tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
Llínea 532: | Llínea 512: | ||
{{AP|Borís Skóssirev|s:Constitució monàrquica andorrana de Borís I (1934)}} | {{AP|Borís Skóssirev|s:Constitució monàrquica andorrana de Borís I (1934)}} | ||
− | Si | + | Si s’haguera d’interpretar d’alguna manera els sucessos posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar lo següent. Atès que els coprínceps es comportaven en els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans a soles podien acatar les seues ordens, puix ya quedava una única solució: substituir-los per un atre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es dia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va nàixer en la ciutat de Vílnius, hui capital de [[Lituània]], en el si d'una chicoteta família de la noblea russa zarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebujà servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític en el [[Regne Unit]] en passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'ací va anar a parar als [[Països Baixos]]. En este país va presumir d'haver treballat per la casa real, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I en el títul de Comte d'Orange, una mentira infumable pero que la gent de l'època va engolir-se. Despuix de casar-se en Florence Marman, s'establix en un chalet en la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant en els llauradors del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportuniste i inclús com a "rei de pandereta". Pero va conseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seua Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre una volta proclamat el rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialisat en l'història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref> |
− | [[File: | + | [[File:Skossyreff Writing Constitution.png|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat en 1934 rei d'Andorra pel Consell General]] |
Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una image favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar en el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}} | Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una image favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar en el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}} | ||
− | El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar en 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Pero el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del | + | El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar en 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Pero el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del sigle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}} |
===Andorra i les guerres europees=== | ===Andorra i les guerres europees=== | ||
====Andorra i la Primera Guerra Mundial==== | ====Andorra i la Primera Guerra Mundial==== | ||
{{AP|Primera Guerra Mundial}} | {{AP|Primera Guerra Mundial}} | ||
− | Mentres Andorra construïa carreteres, Europa es vea afectada per la [[Primera Guerra Mundial]]. Esta va tindre lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar en la visita de l'archiduc austro-hongarés a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes servis. Precisament, un dels 6 nacionalistes servis destinats a assessinat l'archiduc el va matar en un tir. La seua dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assessí, | + | Mentres Andorra construïa carreteres, Europa es vea afectada per la [[Primera Guerra Mundial]]. Esta va tindre lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar en la visita de l'archiduc austro-hongarés a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes servis. Precisament, un dels 6 nacionalistes servis destinats a assessinat l'archiduc el va matar en un tir. La seua dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assessí, encara que ser arrestat, va conseguir que esclatara la Gran Guerra.<ref>{{Ref-web|url = http://www.sapiens.cat/primera-guerra-mundial/|títol = Cent anys de la Primera Guerra Mundial (sàpiens.cat, 2014)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>[[File:L'assassinat de l'Archiduc héritier d'Autriche et de la Duchesse sa femme à Sarajevo supplément illustré du Petit Journal du 12 juillet 1914.jpg|thumb|Representació de l'assessinat de l'archiduc austro-hongarés i que feu esclatar la Gran Guerra.|left]]Si se busquen els mapes europeus d'este periodo es pot vore com els historiadors situen Andorra dins de la neutralitat al costat de països com Espanya, Suècia i Noruega.<ref>{{Ref-web|url = https://www.google.ad/search?q=mapa+primera+guerra+mundial&client=firefox-a&hs=A7C&rls=org.mozilla:ca:official&channel=sb&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=kVgwVIP8Is7vaOHmgYgH&ved=0CAgQ_AUoAQ&biw=946&bih=942#facrc=_&imgdii=_&imgrc=3a58pIHw1LD1SM%253A%3BSPjxhN2zOqVfaM%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.files.wordpress.com%252F2007%252F04%252Feuropa-1919.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Falbalathmc.wordpress.com%252Fcategory%252Ftema-07-la-primera-guerra-mundial%252F%3B1560%3B994|títol = Mapes europeus buscats al Google|consulta = 04-10-14|llengua = |editor = |data = }}</ref> No obstant això, no es poden dir els efectes que va tindre la [[Gran Guerra]] sobre Andorra ya que cap document oficial, ha segut trobat en els archius històrics del país, en parla.<ref name=":8">{{Ref-web|url = http://andorradifusio.ad/noticies/andorra-va-declarar-guerra-alemanya-1914#.UvDNYSVKP1A.facebook|títol = Andorra va declarar la guerra a Alemanya el 1914?|consulta = |llengua = |editor = (RTVA, 04-02-14)|data = }}</ref> Tot i aixina circula a Internet informació que afirma que durant la primera guerra mundial, Andorra s'hauria unit als aliats i hauria declarat la guerra a [[Alemanya]]. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un artícul del [[New York Times]] i atres fonts consultables per internet, Andorra va declarar la guerra al [[kàiser]] alemany Guillem II en agost de l'any 1914. Pero com que la participació va ser purament testimonial, Andorra no va ser convidada a firmar la pau a la [[Conferència de Pau de París (1919)|Conferència de Pau de París]] del 1919. Aixina Andorra hauria estat en guerra en Alemanya durant 25 anys. Segons les mateixes fonts, este error a soles es va rectificar per mig d'un tractat de pau en setembre de l'any 1939. Si fos este el cas, en l'any 2014 Andorra hauria d'haver celebrat el centenari. Pero cap autoritat del país ho ha fet. I és que les fonts que parlen d'esta declaració de guerra no són fàcils de verificar i porten, de fet, a la conclusió que esta declaració de guerra és inventada.<ref>{{Ref-web|url = http://historiasdelahistoria.com/2012/01/25/andorra-permanecio-durante-25-anos-en-estado-de-guerra-contra-alemania|títol = Andorra permaneció durante 25 años en estado de guerra contra Alemanya|consulta = |llengua = |editor = historiadelahistoria.com|data = 25-02-12}}</ref><ref name=":8" /> |
− | Aixina els servicis informatius de [[Ràdio i Televisió d'Andorra|Ràdio i Televisió d'Andorra,]] en motiu del centenari de la guerra, | + | Aixina els servicis informatius de [[Ràdio i Televisió d'Andorra|Ràdio i Televisió d'Andorra,]] en motiu del centenari de la guerra, varen voler saber-ne més sobre esta declaració de guerra i sobre les repercussions del conflicte sobre el país. Segons pot explicar el periodista Agustí Mas, és molt provable que esta declaració de guerra siga falsa. El periodista va consultar l'[[historiador]] Pere Cavero, que declara haver investigat la qüestió, i que descarta que siga cert: "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tingueren temps de firmar la pau en un país que l'any 43 ya controlaven, perqué estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra en Andorra no els traumatisava. Penso que no és cert".<ref name=":8" /> |
− | + | Ademés, assegura que no hi ha cap document oficial que ho certifique. L'única referència és una carta del cònsul alemà en Marsella, que pregunta al síndic de l'época sobre la qüestió: "Li demanen si és cert del que ell té constància -pero no diu com- de si estan en guerra. El síndic respon en una carta dient que ha mirat a l'archiu i no ha trobat res, i que ha parlat en els vells del país i ningú se'n recorda que estigueren en guerra". La investigació feta pel periodista en qüestió el va portar a buscar les cartes a diferents archius, pero diu no haver-les trobat.<ref name=":8" /> | |
Sí que se sap, en canvi, segons el llibre "Els voluntaris catalans a la Gran Guerra", que tres andorrans van fer de voluntaris al conflicte bèlic: Valentí Naudi, Josep Estany i René Huguet. I també que un francés es va exiliar a Ordino i va treballar en la restauració de les campanes de l'iglésia. A més, consta que la gran guerra i l'escassea d'aliments a França i a Espanya van provocar un boom econòmic a Catalunya i, de retruc, a Andorra, on es van construir les primeres carreteres.<ref name=":8" /> Segons Jordi Guillamet Anton, responsable de la publicació "Nova Aproximació a la Història d'Andorra", un inspector de mercaderies va ser enviat al Principat per controlar els productes que sortien de la frontera catalana. Això sí, el mateix Anton afirma que Andorra va restar al marge del conflicte.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 216}} | Sí que se sap, en canvi, segons el llibre "Els voluntaris catalans a la Gran Guerra", que tres andorrans van fer de voluntaris al conflicte bèlic: Valentí Naudi, Josep Estany i René Huguet. I també que un francés es va exiliar a Ordino i va treballar en la restauració de les campanes de l'iglésia. A més, consta que la gran guerra i l'escassea d'aliments a França i a Espanya van provocar un boom econòmic a Catalunya i, de retruc, a Andorra, on es van construir les primeres carreteres.<ref name=":8" /> Segons Jordi Guillamet Anton, responsable de la publicació "Nova Aproximació a la Història d'Andorra", un inspector de mercaderies va ser enviat al Principat per controlar els productes que sortien de la frontera catalana. Això sí, el mateix Anton afirma que Andorra va restar al marge del conflicte.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 216}} | ||
Llínea 552: | Llínea 532: | ||
{{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} | {{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} | ||
[[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] | [[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] | ||
− | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. | + | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Ausades, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}} |
</ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | </ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | ||
Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | ||
− | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. | + | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Ausades, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} |
</ref> | </ref> | ||
− | Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, | + | Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, ausades, va eixir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> |
En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | ||
Llínea 566: | Llínea 546: | ||
====Andorra i la Guerra Civil Espanyola==== | ====Andorra i la Guerra Civil Espanyola==== | ||
{{AP|Segona República Espanyola}} | {{AP|Segona República Espanyola}} | ||
− | Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantindre neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per eixemple, simpatisaven en l'ideari republicà colocaven els colors de la bandera andorrana horisontalment simulant l'horisontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, | + | Durant la [[Segona República Espanyola]] i la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] posterior, el Consell General es va mantindre neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per eixemple, simpatisaven en l'ideari republicà colocaven els colors de la bandera andorrana horisontalment simulant l'horisontalitat de la [[bandera republicana espanyola]]. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, una volta més, per a qué ningú vulnerara la seua independència com a país. <ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Història de la nostra bandera|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialisat en història d'Andorra)}}</ref> Abans pero de mirar en lupa allò que va succeir al país recordem el context, |
− | ''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat soport al dictador va alimentar una mala image del monarca Anfós XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamara el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'iglésia de l'estat, autorisar el divorç, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propencs de l'ambient fasciste europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilisar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant fascistes i republicans despuix de l'assessinat de José del Castillo. Dit atrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i vascs, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els | + | ''El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat soport al dictador va alimentar una mala image del monarca Anfós XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamara el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'iglésia de l'estat, autorisar el divorç, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propencs de l'ambient fasciste europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilisar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant fascistes i republicans despuix de l'assessinat de José del Castillo. Dit atrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i vascs, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlistes.''<ref>{{Ref-web|url = http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031528.xml#.VDlDBKhSkXw|títol = Guerra Civil Espanyola|consulta = |llengua = |editor = |data = (Enciclopèdia Catalana)}}</ref> |
[[File:Bandera republicana andorrana.gif|thumb|Durant la 2a República Espanyola molts simpatisants andorrans van utilisar els colors de la bandera andorrana en horisontal.|left]] | [[File:Bandera republicana andorrana.gif|thumb|Durant la 2a República Espanyola molts simpatisants andorrans van utilisar els colors de la bandera andorrana en horisontal.|left]] | ||
'''Durant la República:''' | '''Durant la República:''' | ||
− | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. | + | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Ausades, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}} |
Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} | Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} | ||
Llínea 579: | Llínea 559: | ||
{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} | {{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} | ||
− | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser | + | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Ausades, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Ausades, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} |
− | + | ||
− | En donar-se l'[[ | + | En donar-se l'[[alçament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}} |
[[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]] | [[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]] | ||
− | Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? | + | Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Puix això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar en productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també en molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 en Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}} |
− | D' | + | D'atra part, cal nomenar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents en els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats en refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals en les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos contes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea paros elèctrics exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per a ajudar el bando roig. El bando nacional, per la seua banda, continuava enviant productes de primera necessitat. La situació en Andorra era roïna de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns billets que s'havien d'intercanviar per a menjar o un atre producte, per tal de paliar la manca de moneda en el país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} |
− | ====Andorra i la | + | ====Andorra i la Segon Guerra Mundial==== |
− | {{AP| | + | {{AP|Segon Guerra Mundial}} |
− | + | Mentres en Espanya guanyava [[Francisco Franco]] la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'acostava lenta pero efectivament la [[Segon Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquiste]], un president francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig invadida, una Espanya franquista, en andorrans membres de xàrcies d'evasió, d'atres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure lo més neutralment possible, en un Consell General en pànic i finalment en [[Espionatge|espionages]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu en una realitat que moltes voltes va ser més complexa de lo que pareixia. | |
− | + | En 1939, quan Alemanya invadix [[Checoslovàquia]], el Consell General decidix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep en [[Perpinyà]] apelant als privilegis del país perqué, per favor, cap andorrà fora enviat a la guerra. Una volta més, és en estes situacions a on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Els seus esforços no van servir de res ya que oficialment (molt possiblement existixen noms d'andorrans dins de les llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. | |
*Miquel Adellach Torres (Llorts) | *Miquel Adellach Torres (Llorts) | ||
*Anton Vidal Felipó (Prats) | *Anton Vidal Felipó (Prats) | ||
− | *Anton Pons (Blagnac, França i | + | *Anton Pons (Blagnac, França i nacionalisat andorrà) |
*Bonaventura Casal Farràs (Canillo) | *Bonaventura Casal Farràs (Canillo) | ||
*Francesc Mora Calvet (Sispony) | *Francesc Mora Calvet (Sispony) | ||
Llínea 607: | Llínea 587: | ||
*Josep Gelabert (Andorra la Vella) | *Josep Gelabert (Andorra la Vella) | ||
− | El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre en l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla en el seu país d'origen. En este sentit, el control, a vegades, fon inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Pero moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets en la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa " | + | El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre en l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla en el seu país d'origen. En este sentit, el control, a vegades, fon inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Pero moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets en la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulles de racionament" perqué la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Pero la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primera volta, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'estes "fulles de racionament" van fer que esta pràctica proliferés en l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar illegalment matèries primes i atres productes de tot tipo al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res. |
− | I és que per Andorra | + | I és que per Andorra passaven Xàrcies d'Evasió. L'hotel Mirador fon un dels escenaris més recordats de refugiats, pero no fon l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions en la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estiguera relacionat en [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'estes situacions:{{sfn|Porta|2009}} |
− | {{ | + | {{cita|''Andorra viu alluntada dels conflictes violents i sacnants que desgraciadamemt sofrixen atres pobles germans; ¿el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar el més chicotet remei material, per tant, hem de consolar-nos en el testimoni de la nostra bona voluntat i implorar en fervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han segut arrastrats a esta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguen recuperar ben pronte el consol perdut. Pregant-li que continue defenent les nostres terres en el seu sagrat mantell''. |
− | + | Ya que Andorra també fon l'escenari de matança dels [[Judaisme|jueus]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia en la prensa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportages titulats "Les montanyes de la mort" en un títul de portada més que significatiu "Matança de jueus en la frontera espanyola". El periodista informava que en Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que l'informació d'esta revista en concret fora certa. No obstant, en Andorra també es van matar jueus. El país fon una terra d'acollida de refugiats, certament, pero també fon l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'atres que ajudaven per interés econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref> | |
− | [[ | + | [[Archiu:Nazi Swastika.svg|thumb|Els nazis colocaren en el consentiment del veguer francès, representant del copríncep en Andorra, una bandera nazi en la frontera franco-andorrana durant la guerra.|300x300px]] |
− | Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país en l'arribada d'este escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, encara que | + | Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país en l'arribada d'este escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, encara que tenia amics que una volta acabada la guerra van avisar-lo perqué fugira en [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia en Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques en els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar en la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per a on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] per mig de la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en qué s'obligava el tancament de la frontera i del telégraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en qué el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}} |
Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava en ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar este impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentres els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'atres col·laboraven en la resistència francesa o en els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), e inclús molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia a soles els complicava la vida. França no volia reconéixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, en l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}} | Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava en ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar este impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentres els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'atres col·laboraven en la resistència francesa o en els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), e inclús molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia a soles els complicava la vida. França no volia reconéixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, en l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}} | ||
=====L'abolició de la pena capital===== | =====L'abolició de la pena capital===== | ||
− | El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del | + | El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del sigle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó quasi també va tindre la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -este és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creïa que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar en un ganivet. Pero la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=12975&view=item&Itemid=543#|títol = Sentència de mort|consulta = |llengua = |editor = |data = (11-06-11, Diari d'Andorra)}}</ref> S'ha de remarcar, a banda d'esta abolició, que el país mai més la va practicar pero legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 en l'aprovació de la Constitució que en el seu artícul 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/accessos-directes/constitucio-i-reglament/copy_of_la-constitucio-del-principat-d-andorra|títol = Constitució d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = 1993}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} A este artícul s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} |
=====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial===== | =====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial===== | ||
Llínea 629: | Llínea 609: | ||
El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense ningun èxit. El proyecte de Ràdio Andorra comença cap a l'any 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per a construir una ràdio en el país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o siga, trobar un atractiu per fer vindre turistes i fer reavivar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions en Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser esta amistat lo que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, propondre al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el proyecte d'una ràdio per al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de colaboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar a dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte pero no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes en [[Barcelona]], pero va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que en l'any 1935 buscava la manera de crear una ràdio en Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar en Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia per al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut en França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més en França. El fet que el govern francès volguera nacionalisar totes les ràdios per a controlar-les el va empènyer a trobar alternatives per a poder explotar ràdios que emeteran en territori francès. Aixina es va adreçar en Luxemburg. Pero com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en este context que en un moment donat l'una de les dos versions fa que Trémoulet contemple, ademés de Mònaco, a Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}} | El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense ningun èxit. El proyecte de Ràdio Andorra comença cap a l'any 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per a construir una ràdio en el país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o siga, trobar un atractiu per fer vindre turistes i fer reavivar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions en Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser esta amistat lo que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, propondre al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el proyecte d'una ràdio per al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de colaboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar a dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte pero no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes en [[Barcelona]], pero va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que en l'any 1935 buscava la manera de crear una ràdio en Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar en Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia per al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut en França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més en França. El fet que el govern francès volguera nacionalisar totes les ràdios per a controlar-les el va empènyer a trobar alternatives per a poder explotar ràdios que emeteran en territori francès. Aixina es va adreçar en Luxemburg. Pero com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en este context que en un moment donat l'una de les dos versions fa que Trémoulet contemple, ademés de Mònaco, a Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}} | ||
− | En l'any [[1936]] Bonaventura mor i la | + | En l'any [[1936]] Bonaventura mor i la busca del director i continuïtat del proyecte seguix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina puix, que el parlament tenia ganes de que es construíra. Mentrestant, Trémoulet consegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. En l'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu al país com la millor opció perqué ningú li tanque les seues ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya montada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilice Ràdio Andorra com un radiofar per a les maniobres nazis en el Mediterràneu. Conscient que si ho fa perilla el seu proyecte de crear ràdios fora de França que puguen retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idónea pels seus plans. Pero l'història que relaciona Trémoulet en els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet en Andorra inquietava el veguer mateix perqué degut al fet que França li bloquejava tots els proyectes tenia por que es creara una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantindre-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguen fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}} |
[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instalacions de Ràdio Andorra.]] | [[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instalacions de Ràdio Andorra.]] | ||
Pero lo cert és que ya en l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el proyecte propagandístic de Ràdio Andorra. Encara que el diari no citara noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar estes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en qué s'hi podia llegir, per eixemple, que una volta oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir al [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit a on els nazis varen pagar unes 200 000 [[pessetes]] supostament a Ràdio Andorra. No obstant això, com el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra encara que serviren per a acusar a Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condena a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus bens en França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, [[Franco]], per mig dels quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[fascisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio de tendència francofalangista i en els informes mateixos s'aconsella de no utilisar l'emissora per a evitar que els francesos es pensen que els EUA estaven del bando nazi o franquista. I en efecte, en l'any [[1946]] tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia per tot el sur de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Pero el seu apropament en Franco va fer que el català quedara prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> | Pero lo cert és que ya en l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el proyecte propagandístic de Ràdio Andorra. Encara que el diari no citara noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar estes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en qué s'hi podia llegir, per eixemple, que una volta oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir al [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit a on els nazis varen pagar unes 200 000 [[pessetes]] supostament a Ràdio Andorra. No obstant això, com el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra encara que serviren per a acusar a Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condena a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus bens en França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, [[Franco]], per mig dels quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[fascisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio de tendència francofalangista i en els informes mateixos s'aconsella de no utilisar l'emissora per a evitar que els francesos es pensen que els EUA estaven del bando nazi o franquista. I en efecte, en l'any [[1946]] tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia per tot el sur de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Pero el seu apropament en Franco va fer que el català quedara prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> | ||
Llínea 639: | Llínea 619: | ||
Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès en la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General. | Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès en la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General. | ||
− | === | + | === Sobre l'Andorra consumista i capitalista === |
En la [[Anys 60|década dels 60]] del [[sigle XX]], es produïx un fort bot a la vida dels andorrans de la mà del [[comerç]] i el [[turisme]]. Es desenrollen instalacions deportives per a la pràctica de l'[[esquí]]; es crea la Caixa Andorrana de Seguritat ([[1968]]); s'inaugura el servici telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys per hòmens i dones ([[1970]]); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans ([[1976]]). | En la [[Anys 60|década dels 60]] del [[sigle XX]], es produïx un fort bot a la vida dels andorrans de la mà del [[comerç]] i el [[turisme]]. Es desenrollen instalacions deportives per a la pràctica de l'[[esquí]]; es crea la Caixa Andorrana de Seguritat ([[1968]]); s'inaugura el servici telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys per hòmens i dones ([[1970]]); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans ([[1976]]). | ||
Llínea 661: | Llínea 641: | ||
<gallery> | <gallery> | ||
− | |||
Caldea vista de la nòria d'Escaldes.JPG | Caldea vista de la nòria d'Escaldes.JPG | ||
− | |||
− | |||
</gallery> | </gallery> | ||
− | == | + | == Sigle XXI == |
== Referències == | == Referències == | ||
Llínea 673: | Llínea 650: | ||
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
− | |||
− | |||
'''Prehistòria i Edat Antiga:''' | '''Prehistòria i Edat Antiga:''' | ||
Llínea 680: | Llínea 655: | ||
* {{ref-llibre|cognom = Albert Villaró|nom = |títol = Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra|editorial = Andorra}} | * {{ref-llibre|cognom = Albert Villaró|nom = |títol = Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra|editorial = Andorra}} | ||
− | '''Edat | + | '''Edat Mija:''' |
* {{ref-llibre|títol=Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra |editorial=Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança)|cognom = Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports}} | * {{ref-llibre|títol=Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra |editorial=Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança)|cognom = Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports}} | ||
* Guia turística ''Andorra'' de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra | * Guia turística ''Andorra'' de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra | ||
Llínea 693: | Llínea 668: | ||
* {{Ref-llibre|cognom = Xavier Rull|títol = El parlar d'Andorra dels sigles XVII i XVIII|data = 2007|editorial = Premsa Andorrana, SA|pàgines = 120|isbn = 978-99920-0-584-2}} | * {{Ref-llibre|cognom = Xavier Rull|títol = El parlar d'Andorra dels sigles XVII i XVIII|data = 2007|editorial = Premsa Andorrana, SA|pàgines = 120|isbn = 978-99920-0-584-2}} | ||
− | ''' | + | '''Sigle XIX:''' |
* {{Ref-llibre|cognom = Peruga Guerrero|nom=Joan |editor =Govern d'Andorra|col·lecció = Història, Geografia i Institucions d'Andorra|títol = La crisi de la societat tradicional (S. XIX)|url = |edició = |data = 1998 |editorial = Editorial Andorrana|lloc = |pàgines =95 |isbn = 9920-0-186-0}} | * {{Ref-llibre|cognom = Peruga Guerrero|nom=Joan |editor =Govern d'Andorra|col·lecció = Història, Geografia i Institucions d'Andorra|títol = La crisi de la societat tradicional (S. XIX)|url = |edició = |data = 1998 |editorial = Editorial Andorrana|lloc = |pàgines =95 |isbn = 9920-0-186-0}} | ||
* {{Ref-llibre|cognom = Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|nom = |editor = Crèdit Andorrà|col·lecció = |títol = La casa d'Areny-Plandolit: de casa pairal a casa noble|url = http://www.cultura.ad/images/stories/patrimoni/publicacions/plandolit_ca.pdf|edició = |data = 2006|editorial = Impremta Envalira|lloc = Encamp (Andorra)|pàgines = 52|isbn = 99920-0-430-4}} | * {{Ref-llibre|cognom = Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|nom = |editor = Crèdit Andorrà|col·lecció = |títol = La casa d'Areny-Plandolit: de casa pairal a casa noble|url = http://www.cultura.ad/images/stories/patrimoni/publicacions/plandolit_ca.pdf|edició = |data = 2006|editorial = Impremta Envalira|lloc = Encamp (Andorra)|pàgines = 52|isbn = 99920-0-430-4}} | ||
− | * {{Ref-llibre|cognom = Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|nom = |editor = Govern d'Andorra|col·lecció = |títol = La crisi de la societat tradicional del | + | * {{Ref-llibre|cognom = Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|nom = |editor = Govern d'Andorra|col·lecció = |títol = La crisi de la societat tradicional del sigle XIX|url = |edició = |data = 1996|editorial = |lloc = Andorra|pàgines = 4|isbn = }} |
− | ''' | + | '''Sigle XX:''' |
* {{Ref-llibre|cognom = Segalàs|nom =Alfred Llahí |editor = |col·lecció = |títol = Històries de la nostra història|url = |edició =1a ed.|data = 2012|editorial =2+1 editors |lloc = |pàgines = 4|isbn =978-99920-1-897-2 }} | * {{Ref-llibre|cognom = Segalàs|nom =Alfred Llahí |editor = |col·lecció = |títol = Històries de la nostra història|url = |edició =1a ed.|data = 2012|editorial =2+1 editors |lloc = |pàgines = 4|isbn =978-99920-1-897-2 }} | ||
− | * {{Ref-llibre|cognom = Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|nom = |editor = Govern d'Andorra|col·lecció = |títol = El | + | * {{Ref-llibre|cognom = Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|nom = |editor = Govern d'Andorra|col·lecció = |títol = El sigle xx a Andorra|url = |edició = |data = 1998|editorial = |lloc = Andorra|pàgines = 4|isbn = }} |
* {{Ref-llibre|cognom = Soriano|nom = Amparo|editor =Consell General |col·lecció = |títol = Andorra durant la guerra civil espanyola|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/images/publicacions-del-consell-general/andorra-durant-la-guerra-civil-espanyola/view|edició = |data = 2005|editorial = |lloc = |pàgines = |isbn =99920-52-18-X }} | * {{Ref-llibre|cognom = Soriano|nom = Amparo|editor =Consell General |col·lecció = |títol = Andorra durant la guerra civil espanyola|url = http://www.consellgeneral.ad/fitxers/images/publicacions-del-consell-general/andorra-durant-la-guerra-civil-espanyola/view|edició = |data = 2005|editorial = |lloc = |pàgines = |isbn =99920-52-18-X }} | ||
* {{Ref-llibre|cognom = Porta|nom = Roser|editor = |col·lecció = |títol = Andorrans als camps de concentració nazi|url = http://books.google.ad/books/about/Andorrans_als_camps_de_concentraci%C3%B3_naz.html?id=dVFGQwAACAAJ&redir_esc=y|edició = |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = 9992005300}} | * {{Ref-llibre|cognom = Porta|nom = Roser|editor = |col·lecció = |títol = Andorrans als camps de concentració nazi|url = http://books.google.ad/books/about/Andorrans_als_camps_de_concentraci%C3%B3_naz.html?id=dVFGQwAACAAJ&redir_esc=y|edició = |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = 9992005300}} | ||
Llínea 713: | Llínea 688: | ||
* {{Ref-llibre|editor =Produït per Televisió d'Andorra |col·lecció = |títol = Lluitant per la vida|url = http://vimeo.com/26418210|edició = |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = }} | * {{Ref-llibre|editor =Produït per Televisió d'Andorra |col·lecció = |títol = Lluitant per la vida|url = http://vimeo.com/26418210|edició = |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = }} | ||
* {{Ref-llibre|editor =Arxiu Nacional d'Andorra |col·lecció = |títol = L'època daurada de Ràdio Andorra|url = http://www.youtube.com/watch?v=7pd0rwXlU2s |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = }} | * {{Ref-llibre|editor =Arxiu Nacional d'Andorra |col·lecció = |títol = L'època daurada de Ràdio Andorra|url = http://www.youtube.com/watch?v=7pd0rwXlU2s |data = 2009|editorial = |lloc = |pàgines = }} | ||
+ | |||
+ | == Enllaços externs == | ||
+ | {{Commonscat|History of Andorra}} | ||
{{Història d'Europa}} | {{Història d'Europa}} | ||
+ | |||
+ | [[Categoria:Andorra]] | ||
+ | [[Categoria:Història d'Europa]] |
Última revisió del 18:50 12 set 2024
Est artícul deu ser revisat per a millorar la seua ortografia i gramàtica Editar |
La història d'Andorra està marcada per la llegenda qué atribuïx a l'emperador Carlemany la seua fundació. Segons esta tradició, cinc mil andorrans, a les órdens de Marc Almugàver, varen ajudar als eixèrcits de l'Emperador, situat en el Pimorent i Campcardós per a lluitar contra els àraps. Carlemany en reconeiximent a l'ajuda prestada pels seus habitants, otorgà la seua protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).
Si be existixen suficients proves de la presència de tribus en la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per als romans i musulmans fins a l'estabilisació dels Francs en l'edat mija, punt d'inflexió a on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilisació d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.
Prehistòria[editar | editar còdic]
Edat de Pedra[editar | editar còdic]
Paleolític Superior[editar | editar còdic]
L'orige de la població d'Andorra es remonta ben llunt. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènero Homo ya ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara l'últim descendent, l'Homo Sapiens, ya viu en tots els continents. Encara que soles apareixerà en Andorrà al final del Paleolític Superior just quan s’acaba el periodo glacial Würm; vist que adés del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida de sers humans.
Aixina entrada esta época Andorra ya fruïa d'un clima temperat, en vegetació, rius... i animals que ya traíen cap. En este entorn apareix un grup de caçadors-recolectors vigits de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-se a soles durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10000 a. C. era difícilment habitable durant les atres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va alluntar durant l'hivern... Ara be, en la Balma trovaren un bon camí per passar la frontera. Aixina, encara que temporalment, el lloc es presentava com una bona conexió entre les dos vertients dels Pirineus, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, pero no soles. El lloc també era ideal per caçar, ya que en Andorra lo que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvages.[1]
La Balma de la Margineda se situa en Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metros d'altitut sobre el riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nort). Les restes que s'han trobat d'estos caçadors-recolectors són principalment arpons azilians utilisats per a peixcar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilisades per la caça en llança, gravats en figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilisats per a la caça en arc.
Estos objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara te en fase inicial el Museu de la Pau, que, a causa de la crisis del 2008, ha pospost el proyecte.[2][3]
Neolític[editar | editar còdic]
En l'arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en este cas, gràcies a les corrents fluvials del Segre i de l'Arieja. Per entendre estos canvis cal recordar l'expressió utilisada per l'arqueòlec marxista Vere Gordon Childe en l'any 1930, "Revolució Neolítica", que no fa atra cosa que donar nom a una série de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedentarisar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índexs de mortalitat. En esta revolució seguix la construcció de chicotets pobles insípids a base de fang i una societat que comença a jerarquisar-se, per tant, a desenrollar creències. Les tombes en pedres, a voltes colossals, com ara els megalítics són una prova.
Aixina, en este context, s'ha trobat en la Balma formes arredonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és dir, la Balma passa d'una vida nómada a una de sedentària. S'hi ha constatat un aument de la població cap al VI milenari a.C. (6000 aC fins a 5000 aC) i la utilisació del lloc com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 a. C. i el desenroll humà continuarà en la Vall del Madriu –hui parc natural declarat patrimoni immaterial de l'humanitat per la UNESCO– i atres llocs d’Andorra.
En el Madriu, concretament, naix una Explotació Humana. Es tracta d'un campament permanent a on l'agricultura encara és incipient i a on es combina la caça i la recolecció en l’explotació del mig. Els grups d'humans que vivien eren poc estructurats i la presència d'utillage i ornaments exògens al mig reforcen la hipòtesis que s'intercanviaven en grups del Segre i d'Occitània. La cabra, l'ovella i el bou foren domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l’aliment en el qual viuen.
En Ordino (una atra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restos de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. En l'enterrament en aixovar de Segudet s'ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys en braçalets, polseres i tot un conjunt d'ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s'hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ya coneixien l’agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carbono fetes en els dos llocs, la Tomba de Segudet dataria d’uns 4300 a. C. aproximadament i la Feixa del Moro d’uns 4930 a. C.
Edat del Bronze[editar | editar còdic]
S'ha d’entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia a l'atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant l'Edat del Bronze, com ara l'aparició de la civilisació Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com en el Neolític. En este context, mentres en l'any 10000 a. C. el Pròxim Orient ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per qué els primers pobladors d'Andorra s'anaven adaptant molt lentament al restant de territoris.
Per lo que, l'Edat del Bronze en Andorra seguix en una economia mixta i un predomini de la ganaderia sobre l'agricultura, pero sempre combinant-ho en caça i recolecció. El model d'hàbitat de chicotets poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i encara que les troballes metalúrgiques, la vida seguix un model similar a l'anterior. En este entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instalen en 7 estacions diferents, empesos per la busca de terrenys més aptes. Dites estacions s'assenten just sobre el fons de la vall, a lo llarc de més de mig quilòmetro, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d'Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més solejat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d'Andorra la Vella. Es tractava d'una de les zones demogràficament més poblades d'Andorra, pero no era l'única. De l'Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d'Enclar, pero són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar en les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualisar cada jaciment en claritat.[4]
El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada en Prats, Canillo (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, cereals i estramoni. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d'un aixovar d'un enterrament o be d’una fossa en caràcter votiu. En Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats nomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuàri de l'Edat del Bronze, cosa que supon també algun possible poblat a les vores, pero sobretot, indica ya les primeres traces d'escritura, encara que rupestres, en Andorra (element característic del Bronze, vore'n més en escritura cuneïforme).[5]
Edat del Ferro[editar | editar còdic]
Cap a l'any 750 a. C. en l’Edat del Ferro grecs i els fenicis instalen colònies en la península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sur te presència marcadament fenícia mentres que la part corresponent a Catalunya te presència marcadament grega. Un eixemple clar és la presa d’Empúries i Marsella com a colònies gregues. Esta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran de deprendre a conviure en els colons. Pronte els autòctons s'aculturen als nouvenguts i d'este procés sorgix el poble Iber, creant la nomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s'estenia en el llitoral mediterraneu des d'Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d'Andorra també passen a ser ibers.[6]
La prova més evident d'això és l'existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogèneu i existien diferents tribus. Cada una tenia el seu propi nom i els andorrans passaren a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castellans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una atra evidència d'esta cultura ibèrica en Andorra és la llengua ibèrica: l'iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Desde la colonisació romana, la península Ibèrica era una caseta de llengües.[7][8] Se parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàlic) i les nomenades “llengües aïllades”; ya que no se'n sap l'orige (és el cas del basc o la tertésica). Si nos fixem en la zona corresponent a Andorra, veem que llingüísticament el país estava molt influenciat per l'iber i l'aquità. Es pensa que l'aquità donà el basc actual i els topònims andorrans vénen d'este idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.
Per atra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restos de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l'Edat del Ferro en Andorra. Estos restos s'han trobat en quatre llocs:
- El Roc d'Enclar d'Andorra la Vella,
- Les diferents Estacions del Cedre,
- El Roc de l'Oral d'Encamp (l’actual conjunt històric de Les Bons),
- L'Antuix (Escaldes-Engordany)[9]
D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s'ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'ha trobat una tumba. El forn te una base circular d'un metro i una altura de 88 centímetros. L'Antuix és un poblat a l'aire lliure, trobat en l'any 1985, a on s'ha descobert molt material iber. Ara be, la falta de restos i el fet que els habitants del país encara vivien com en l'edat anterior dificulta, una vegada més, la datació del Ferro en Andorra i s'hauria de parlar d'una arribada del ferro molt tardia. És el cas d'una peça interpretada com a exvot o amulet que data del sigle II a. C. La peça és única en Andorra i es tracta d'un peuet fet de bronze trobat en el Roc de l'Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap dupte de context arqueològic, s'han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, encara que no s'està segur, a la cultura ibèrica; dos de les quals són del Roc d'Enclar (en Andorra la Vella).
Edat Antiga[editar | editar còdic]
En Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produïx la serralada dels Pirineus la població que l'habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ya s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vore més amunt). Per esta raó es tenen poquets restos de l’Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica en Andorra. El país també fon objecte de l'invasió romana en els efectes que això comporta.
Les fonts de l’época romana nombren la zona pirinenca com un espai únic i global que comprén les actuals comarques de la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interés estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en este domini com una marca de defensa.[10] L'existència d'una ret viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada en Llívia) que travessa els Pirineus de nort a sur va fer que el país no quedara al marge de Roma. Andorra, dins d’esta ret, estaria comunicada directament en la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l'arribada de mercaderies i persones.
La "sumissió" d'Aníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):
L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos d’Anníbal per la disputa del domini del Mediterràneu occidental fa evident l'importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. En l'any 218 a. C., en el fi d'evitar les zones d’influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal utilisà la vall del Segre per atravessar els Pirineus, pel camí d'Itàlia. En el mateix any, el general Corneli Escipió, en el cap de l’eixèrcit romà, desembarcava en Emprimes en l'objectiu de tallar el proveïment de l'eixèrcit d'Anníbal i controlar els passos pirinaics. En este context, l'historiador grec Polibi, en relatar el pas d'Anníbal pels Pirineus, nombra els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles somesos durant la travessia.
Ara be, això no va ser provablement del tot aixina, ya que el poble íber va ser un gran resistent a estes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. En el curs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers tingueren una importància, rellevant vist que oposaren resistència a l’eixèrcit romà i cartaginés. Una prova d'això la tenim en el guerrer lusità Viriat que lluità contra Roma, d'igual manera que els andosins ho feren contra Anníbal. Pero, acabaren per sometre’s a Roma degut a diverses revoltes. En la sumissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanisació, que comporta, entra atres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Hui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).[11]
Restos arqueològiques:
Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanisació, comencen a produir vi a la manera romana en el Roc d'Enclar d'Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, provablement, d'un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l'Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i els restos d'un recint habitacional força malmès, també romà. L'esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l'existència d’una atra tomba o cupa romana en l'iglésia de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d'Encamp), en qué es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d'època romana en la Vall del Madriu, prop del refugi d’Orris de Setut.[12]
Invasió dels "bàrbars":
L'arribada migratòria dels pobles germànics feu perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avançaren més de lo que ya ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en la nomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilisar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que pogueren fer front a l'invasió. És en este context es construïx en el Roc d'Enclar, en Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una atra manera, el Castell d'Enclar). Este s'emmarcava en una primera llínea de torres al peu de passos de montanya que s'ajuntava a una segona llínea de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Els restos trobats en el Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres adinsades en un habitàcul de 5600 m2 de mijans del sigle IV i V, pero que va començar a ser abandonat cap al sigle VI. Hui en dia este castell ya no existix i a soles es poden trobar les bases de les torres que se varen construir. [12]
Edat Mija[editar | editar còdic]
Alta Edat Mija[editar | editar còdic]
Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)[editar | editar còdic]
L¡inici de l’Edat Medieval començà en la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, nomenats “bàrbars” pels romans, que es varen instalar al nort i est d’Europa durant la Edat del Ferro baixen cap al mediterràneu fugint dels huns, provinents de les estepes del nort d'Europa. Les tensions entre els dos són tals que envaeixen Roma desestabilisant-la i propiciant la seua caiguda. Cap a l'any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d'Occident), incapaç de fer front als nouvenguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten a l’últim emperador, Ròmul, en l’any 476. L’Imperi d’Orient es convertix progressivament en Imperi Bizantí, mentres que l'atra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels francs i dels visigots, claus en l'història d’Andorra.
Els Visigots invadixen la Península Ibèrica creant el Regne Visigot d’Hispània en l'any 572, que s'estenia fins a Narbona. Poquet a poquet varen adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. En la Seu d'Urgell (Catalunya) hi instalen una Seu Episcopal. Segons el Manual Digest Andorra va estar baix el domini visigot durant uns 200 anys. És en este moment quan es produïx la cristianisació d’Andorra. L’emperador bizantí Justinià I, preocupat per recuperar l'esplendor de lo que fon Roma, avança i recupera el sur-est d’Hispània als visigots. Ara be, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i despuix de l'Imperi musulmà que en l'any 711 s’apodera d'Hispània creant l'Al-Àndalus. Andorra quedarà fora d’estes invasions gràcies als francs.
Els Francs varen ocupar la Gàlia romana (hui França, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Mònaco, part de Suïssa i d’Alemanya). Venien del Rin i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se en Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, pero, es varen girar en contra. Clovis I, el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’este gir. Sotmet Roma a la batalla de Soissons i despuix s’unix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; encara que en contra dels visigots. És el cas de Clotilde de Borgonya (de confessió cristiana), neta del rei burgundi, en qui es casa en l’any 493. Despuix del casament combat contra els Visigots en Vouillé, i contra els alamans en Tolbiac. En Tolbiac promet que si conseguix la victòria es convertirà al cristianisme. Les dos batalles són un èxit i complix la promesa. Andorra deixa de dependre dels visigots i es queda baix domini franc. El Papa de Roma decidix batejar a Clovis en Reims per honorar este acte. Aixina, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, París, que compartirà títul en Costantinoble i Roma. Tot plegat dins de la dinastia Merovíngia, nom que prové del yayo de Clovis, Meroveu.
La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca)[editar | editar còdic]
A la mort de Clovis, el regne es repartix entre els 4 fills d'este tal com li impon la tradició franca. No caldrà esperar molt de temps perque els fills començen a barallar-se sobre qui te més o manco dret o no a dominar el territori.
S’entrarà llavors en un periodo de conflicte entre els successors d’estos 4 fills fins a arribar a Carles Martell, fill de Pipí II, de la dinastia Carolíngia. Andorra va seguir dins del territori franc a pesar d'estes disputes. Pero els musulmans estaven prop i en l’any 714 atacaren a Catalunya. Carles Martell decideix intervindre i en l'any 732 els parà en Poitiers. Els musulmans es retiren i naix la Llegenda de Carlemany. Diu esta que Carlemany, net de Carles Martell, fundà Andorra en reconeiximent a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns en l'any 800, moment a on el Papa de Roma corona a Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany entrà per Canillo a cavall i expulsà als àraps que es concentraven en Andorra. Això explica que en l’himne andorrà es faça referència a Carlemany com el lliberador de la nació andorrana.
dels àraps em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare. (1r vers)
Princesa naixquí i Pubilla,
entre dos nacions, neutral;
soles resta l'única filla,
de l'Imperi Carlemany. (2n vers)
-> Himne d'AndorraAra be, este relat no és atra cosa que una llegenda i no es pot provar que Carlemany lliberarà Andorra dels sarraïns. Tant llegenda o no, lo que sí que és cert és que Carlemany acceptà el tron en l’any 768 en un moment a on l’amenaça musulmana es fea cada volta més seriosa. L'alvanç ràpit de les tropes musulmanes cap a l’interior d’Europa fon que els francs iniciaren la conquista de les terres del sur dels Pirineus creant novament la Marca Hispànica. Si be Andorra era part de l'imperi franc, la presència musulmana en els Pirineus fea que el país es declinara més cap al costat àrap, que no al franc. Quan Carlemany pren possessió del assent, dividix l’imperi franc en comtats, a on fica al al front els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra estarà per tant, una volta més, dins d'esta llínea de defensa militar pero també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d'esta estabilitat va ser l’entrada en el “Renaiximent carolingi”. En el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada volta més força en Andorra. D'uns fets no certificats en va nàixer una llegenda, d'una llegenda un himne i hui encara el nom de Carlemany està ben present en el país. En l'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i en l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït en granit i maó en frontera noucentista). Elements, que si be no són rellevants, ilustren l'importància que este rei Carolingi te per a Andorra.
Mort de Carlemany (l'Andorra hispànica)[editar | editar còdic]
Independència dels Comtats Catalans de l'Imperi Franc[editar | editar còdic]
En l’any 814 quan mor Carlemany son fill, Lluís el Pietós, pert autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, naixen principats, comtats independents i regnes. Tolosa, per eixemple, s'independisà i els comtats de la Marca Hispànica també ho fan. Guifré el Pelós serà un d’estos primers i en la seua aparició naix Catalunya. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que Andorra entra dins dels Comtats Catalans, que hara estan dins de l’Imperi Franc. Pero en l’any 985 els Comtats Catalans decidixen trencar el víncul de vassallage que els lligava al rei i s’independisen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, pero este no la dona i trenquen llaços. Andorra, integrada en el Comtat d’Urgell, quedarà puix dins de Catalunya.
Andorra dins de la Corona d'Aragó[editar | editar còdic]
És en este context que dos senyors feudals varen adquirir importància en Andorra. Es tracta del Comtat d’Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i del senyor del monasteri de Sant Serni de Tavèrnoles (situat en Anserall). Els dos van absorbint progressivament les possessions dels "llauradors" d'Urgell a través de pactes de vassallage i compravenda de feus fins a eixercir un verdader domini. Mentres el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, este rep per part del rei Carles el Calb en l’any 843 el territori que hui es coneix com a Principat d’Andorra en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els normants.
Durant els sigles IX-X els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de Catalunya, lo que vol dir que Andorra quedarà baix el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perqué la presència musulmana al sur i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils varen fer que els comtes d’Urgell es despreocupessen de les seues possessions en els Pirineus. Aixina, a patir del final del sigle X fins al sigle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seues possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per eixemple, en 988 Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del Comtat de Cerdanya i Berga. En l’any 1133 l'ùltim comte d’Urgell, Ermengol VI, cedix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,[13] des del monasteri de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mijançant una indemnisació de mil dos-cents sous; és dir, li cedix Andorra i les seues possessions dels Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seues relacions en Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per eixemple, rep tributs dels andorrans i dels atres territoris que posseeix, te control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenage i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilisar les terres per a cultivar.[14]
Encara que d'este acort, el primer document que fa referència en Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839, moment en qué es va reconstruir dita catedral despuix de ser arrasada anys adés. La importància d'este document recau en el fet que per primera volta s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és dir, les 6 parròquies que configuren els llímits territorials d'Andorra:
Actualment, existixen 7 parròquies enacabant que Escaldes-Engordany obtinguera la seua independència de la parròquia d'Andorra la Vella en l'any 1978. Ademés, les nomenclatures han evolucionat i hui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, pero sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.
El text original diu aixina: Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra en la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, en totes les seues iglésies i llurs possessions, grans o chicotetes.
Baixa Edat Mija[editar | editar còdic]
Les Cases de Caboet i Castellbò[editar | editar còdic]
En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d'Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i en una senyoria en poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, pero, en conseqüències, ya que fon mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ya conflictes en els andorrans per una qüestió d'imposts o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els comtes d'Urgell que varen provar, reiterades voltes, de recuperar de l'iglésia el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Aixina s’opta per dos solucions,
- En l’any 1162 es firmà una Concòrdia en el bisbe Bernat Sanç perque els andorrans pogueren triar unes valls a canvi de “4 pernils, 40 pans i una miqueta de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se firmà una segona en l’any 1176 en el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Este nou conveni és important perque el perque els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permés saber quanta gent viva en Andorra: 2300 persones.
- A mitat del sigle XI, no tenint cap atra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es varen vore obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defendre's dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus bens andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.
El bisbe encarrega puix la defensa en un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet en l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard en 1110 i Arnau de Caboet en 1159. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del 14 de giner de 1170, transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'iglésia, a sa filla Arnalda de Caboet. Aixina, la situació es gira en contra del bisbe en l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casà en l'hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupà per este traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien en el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heregia per l’Iglésia Catòlica. En segon lloc, perque els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Pronte, els Castellbò intenten ignorar el vassallage que deuen al bisbe i inicien un llarc periodo d’enemistats.
Un eixemple d'estes enemistats ya començà en la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer en l'acort dels andorrans, i que hauria beneficiats als adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat als Castellbò.
Les Creuades Càtares i la Corona d'Aragó[editar | editar còdic]
Pero la cosa no es quedà ací, l’Iglésia Catòlica promogué una creuada contra els càtars en Occitània (la Croada Albigesa) en la qual va animar al rei de França i la noblea francesa a prendre part. Estes creuades varen tindre repercussions en Andorra, adés pero és necessari fer un repàs pel conflicte.
El rei francés ya té l'intenció d'anexionar-se el Llenguadoc, per tant, la creoada albigesa li venia com l’anell al dit. Al al front de l'eixèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que en l'any 1209, i en gran brutalitat, conquistà Besiers i Carcassona (els dos territoris del Llenguadoc). En l'any 1213 Pere el Catòlic d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, pero intervé per a protegir la Marca Hispànica perque a la llarga vol anexionar-la (un pla que va en contra del rei francés). Ramon de Tolosa és un rei tolerant, encara que ell haga segut l'iniciador d'estes creuades. Va enviar una carta al Papa Innocenci III fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar en Tolosa. Al mateix temps, no farà res per a que caiguen els càtars. Aixina, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acodir a ajudar el rei d’Aragó. Pero, a pesar d'estos reforços, el catarisme va anar apagant-se, ya que entre els sIgles XIII i XIV l'Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marcha per a erradicar les heregies, i el catarisme era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona actual catalana per protegir-se d’esta massacre. Castellbò fon un lloc d’acolliment.
Els Comtes de Foix[editar | editar còdic]
Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per a explicar l'irrupció dels comtes de Foix en l’escena andorrana és necessari tindre en conte les estratègies matrimonials dels grans llinages feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d'un dels més grans dominis d'Occitània, l’estratègia era baixar els Pirineus fins als comtats catalans. Aixina, en plenes creuades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonisen 3 campanyes militars (en 1198, en 1202 i en 1205) en contra del bisbe d'Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i iglésies com ara la Catedral de la Seu d'Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condena d'hereges en l'any 1237 per part del bisbe d'Urgell. Pero les campanyes varen seguir en saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins a l'any 1239.
L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament (1229) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia.
El Consell de la Terra[editar | editar còdic]
Mentrestant l'actuació i l'eixercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organisant-se en colectiu ya siga per a protestar en contra d'esta situació o per debatre dels assunts comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).[15]
En l'any 1433 els coprínceps, desenrollant el pariage, creen Les Corts de Justícia i en l’any 1364 els andorrans, per mig de 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per a protestar contra els abusos comesos pels veguers. És puix d'esta manera que naixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defendre els interessos comuns davant dels consenyors. Fon proposat en 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Este, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet ilustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se en independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit atrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol forma, com ara la creació d'este parlament. Els sigles XIV i XV estaran marcats aixina per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, pero també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d'un parlament).[15]
El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els bens. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els bens comunals, podent exigir imposts com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent en el país). El Consell de la Terra reunia els dos atres òrguens. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra a soles hi podien participar els “prohoms”, és dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella época estem parlant d’uns 25 a 30 hòmens. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Adés la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser aixina fins a la proposició del Consell de la Terra. Esta fon necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.[16]
La vida en Andorra durant l'Edat Mija[editar | editar còdic]
Es pot dir que la vida en Andorra a l’Alta Edat Mija era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, el terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no permet donar en exactitud la cantitat de gent que allí vivia. Aixina mateix, en la firma de la “Concòrdia” de l'any 1176 s’ha pogut establir una població que oscilava entre 1700 i 2300 habitants.
Primeres talles de la Marededéu[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Mare de Déu de Meritxell.
El creiximent econòmic del principi del Baix Medieval, decau a causa d'un llauger aument de la temperatura. Això provoca crisis en els camps, pero sobretot en les ciutats migevals. Ademés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la sicologia de la gent se'n veu afectada. A tots estos elements socioeconòmics, se n'afegix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mijans del sigle XIII. Durant la Baixa Edat Medieval el cristianisme patix un segon cisma. Estem parlant dels Papes d’Avinyó que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Iglésia Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, busca soport en les confraries, multiplicant els eixercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a llengües vernàculs, com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a esta crisis econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vaja a més i poc a poc es va rendint culto a les Vèrgens. En Andorra en particular, este culto s’arrelarà força be. Hui hi ha un total de sis marededéus en el país.
- Marededéu de Canòlich
- Marededéu d'Ordino
- Marededéu del Remei de Sant Julià de Lòria
- Marededéu de Santa Coloma
- Marededéu de Pal
i la més important,
- la Verge de Nostra Senyora de Meritxell
Naix el Romànic en Andorra[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Art romànic andorrà.
L’art romànic es considera com el primer estil artístic d'Europa durant el Medieval i apareix gràcies a un context favorable a mijans del sigle X en qué es deixa arrere la inestabilitat per començar un procés de recuperació que es reflectix en la demogràfica, economia i expansió religiosa. El Papa Gregori VI contribuïx en este procés per mig del desplegament de monasteris i temples. El terme romànic va ser adoptat pels erudits del sigle XIX que varen considerar les manifestacions artístiques d'esta época com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ya que imiten elements romans. L’art romànic utilisa pintures murals sobretot en les naus, en els apsis i en les criptes.
Dins de la Península Ibèrica el romànic soles s’implantà en la mitat nort, mentres que en el sur s'impon l’art islàmic. En Andorra les edificacions prerromàniques són un reflex de la cristianisació duta a terme pel bisbe d'Urgell i pel monasteri de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera iglésia prerromànica construïda en Andorra fon la de Església de Sant Vicenç d’Enclar i data del sigle IX moment en qué Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra.
També és prerromànica l’Església de Santa Coloma a on, ademés, hi destaquen les pintures murals que varen eixir del país en l'any 1930 i recuperades pel govern d’Andorra en l'any 2007. Estes caldria situar-les en el moment a on Arnalda de Caboet es casa en Arnau de Castellbò. Vers el sigle a on se firma la donació de les possessions del Comte d'Urgell, Ermengol VI, al bisbe d'Urgell, es construïxen també ponts romànics com ara el Pont de la Margineda o el Pont dels Escalls.[17]
Aparició del català en terres andorranes[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Llengua catalana.
Es considera l'Edat Migeval com el desenroll de la llengua catalana. El canvi del llatí cap al català va ser lent i gradual, casi imperceptible, com qualsevol atra llengua que pren orige en una atra. Les generacions que s'anaven succeint mai varen tindre la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Probablement, hagué un tall pero, com és el cas d'atres llengües romàniques (com ara el gallec, portugués, castellà, francés, occità, valencià, italià, romanx o rumà), és difícil de dir quan fon, sobretot si tenim en conter que a pesar de l'utilisació de llengües vernàculs a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i a soles es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al sigle XII. Els historiadors i llingüistes parlen del periodo que va del sigle VII fins al sigle VIII com de canvis radicals, moment a on ya se consegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí.
Poc a poc va sorgint un català preliterari que viurà del sigle IX fins al sigle XII. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ya que resulta ser el primer document en el qual ya es comença a notar, a través dels topònims, paraules en fonètica catalana. Aixina, en Andorra el català ya es parlava i de fet hui dia es pot trobar encara, en documents de l'época, o en les iglésies preromàniques, paraules, inscripcions... en este català preliterari.
Edat Moderna[editar | editar còdic]
La vida en Andorra durant l'Edat Moderna[editar | editar còdic]
La Pesta en Andorra[editar | editar còdic]
L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la mitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del migeval, pero també de l'edat Moderna i es va estendre per Andorra. En l'any 1652, per eixemple, es formà una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, en el Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. En l’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions per tancar la frontera a fi d’evitar que l’epidèmia passara de Marsella a Andorra, i d’Andorra al restant de la península Ibèrica. Pero no es té constància que la pesta d’este any assotara solament a Andorrà. Les epidèmies varen ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes en el país. La situació era molt greu. En l’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix solicita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.[18][19]
L'economia andorrana[editar | editar còdic]
A pesar de l'epidemia de pesta, l’economia andorrana reprèn el creiximent dels sigles XII-XIV. Es combina agricultura, ganaderia, indústria artesanal, metalúrgica i dos més tart: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població haja augmentat a conseqüència de l’activitat econòmica. Les exploracions i posteriors colonisacions no varen influir en cap aspecte de l’economia andorrana, llevat de l’arribada del tabac. La fisiocràcia i mercantilisme, característics de l’Edat Moderna, tampoc varen tindre cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i l'introducció de companyies comercials i mercantils modernes.[20][21] Tots els sectors en varen tindre i estes aprofitaven les taxes dels estats veïns per a comerciar. Es va crear, inclús, una Societat de Mercaders andorrana.[21]
L'agricultura[editar | editar còdic]
En llínees generals l’agricultura dels sigles XVI i XVII era de tipo tradicional i no va conseguir acabar en les époques d’escasseja alimentària. Els periodos de fam varen continuar i la producció era insuficient per a cobrir les necessitats de la població. Com la collita de cereals i la producció de vi, eren bones, les tècniques de conreu no varen variar. En Andorra les tècniques es limitaven al guaret, l’adob orgànic i la rotació de conreus. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura.
El tabac i contrabando[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Museu del Tabac.
La popularitat del tabac, descobert per Cristòfol Colon, de que disfrutà en Europa el va portar a Andorra. A partir del sigle XVII els governs veïns començaren a controlar-ne l’entrada, eixida, cultiu i venda, ya que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal en Espanya i França. La falta de fiscalisació sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis mamprés durant l’Edat Mitjana va possibilitar el contrabando. La primera notícia escrita sobre tabac en Andorra data de l’any 1692 en que el Consell de la Terra va prohibir als seus membres el fumar durant les reunions. Este nou element aportà noves fonts de riquea a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol varen portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el sigle XVIII. Tot i aixina els andorrans no deixaren de cultivar-lo. Això va comportar una série de decrets i ordens per part del Consell de la Terra en que es reclutava gent armada per arrancar les mates, capturar i condenar els contrabandistes; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’eixèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats es convertiren per als andorrans un bon element per la pràctica del contrabando.[22][23][24]
La ganaderia[editar | editar còdic]
La ganaderia andorrana es caracterisava per l’explotació ovina que comporta la transhumància. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i enacabant cap al cim durant l’estiu. És este trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància.
La indústria artesanal i metalúrgica[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Farga Rossell.
La indústria artesanal i la metalúrgia vixqueren moments d’apogeu en el territori nacional durant el sigle XVII. En Andorra es té documentada l'existència d'un únic gremi. Es tracta del de teixidors que es va constituir com a gremi en 1604.
El comerç[editar | editar còdic]
El clima d’Andorra no permet conrear una gran cantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans varen dedicar-se naturalment al comerç. Els camins i ports es varen transformar en les vies principals de circulació. Lluís XV el Ben Amat, copríncep d’Andorra i rei de França, va promulgar un decret en l’any 1767 en que s’especificava el tipos i cantitat de mercaderies que els andorrans podien importar.
Estructura social[editar | editar còdic]
La societat andorrana d'esta época es pot dividir en dos categories. D’un costat estan els focs, és dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mijos econòmics eren molt superiors als del restant de la població, pagaven més cantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a sentar-se en el Consell del Comú o en el Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, nomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol.
La segona categoria comprèn el resto del poble, és dir, el poble chicotet o casalers. El nivell econòmic d’estes famílies era inferior als focs.
D’atra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins de la tercera classe social característica de l’Edat Moderna: el tercer estat. Com a tal, els andorrans havien de pagar la derivada dels imposts als coprínceps corresponents. Per molt que el títul anara passant d’una família a una atra a lo llarc de l’Edat Moderna, els andorrans no faltaren mai al pagament . Ademés, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d'un estat catòlic.
Art discret durant l'Edat Moderna[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Museu Casa Cristo.
Les diferents corrents artístiques i polítiques de l’época moderna en Andorra arriben de manera desigual. És per este motiu que l’art en el país fon molt discret, en poquíssims canvis. Les idees de l'Ilustració franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar l'història, la geografia,... del país. Els andorrans varen utilisar puix la tècnica de l’Enciclopèdia dels phylosophes per protegir-se de les conseqüències derivades de la Guerra de Successió.
Pel que fa a la part artística, el territori nacional no disfrutà ni del renaiximent, ni del barroc. L’aïllament de la societat andorrana del resto de països va fer que se seguira construint i imitant el romànic.
Pel que fa l’arquitectura civil, el territori nacional veu com es construïxen les primeres grans cases de famílies benestades en pedra. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l’economia.
Sigles XVI i XVII[editar | editar còdic]
Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[editar | editar còdic]
El títul de copríncep que compartixen el comte de Foix i el bisbe d'Urgell passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en París baix monarquia, monarquia parlamentària, dictadura o república. Ausades, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, Isabel de Foix, es casa en Arquimbald de Grilly (comtat de Bigorra). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en Elionor I de Navarra, filla del rei d’Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en Antoni de Borbó.
En l'any 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en Les Espanyes. Quan Francesc II de Valois puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió.
Aixina, es forma en França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valois la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. En l'any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any 1593 s'ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any 1594 el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“Enric IV de França”.
Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any 1618 el Consell francés, és dir, els assessors del rei Lluís XIII, varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Ausades, serà el rei o reina d’Espanya qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI en l’any 1521.[25]
La Casa de la Vall[editar | editar còdic]
Les reunions del Consell de la Terra es feyen a sovint en acabant la missa en els porches de les iglésies, tal com s’ha vist en l’Edat Mija. Pero, les tempestes i mal temps, propis d'un païsage montanyós com és Andorrà forçà al Consell de la Terra a comprar en l’any 1702 la casa de la família Busquests, hui coneguda en el nom de “Casa de la Vall”. L’edifici es transforma puix en la seu del parlament andorrà pels sigles veniders.
L’edifici consta de tres pisos. En el primer pis trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pels consellers i d'antesala a la sala del Parlament. És per este motiu que se li nomena aixina, perque tot allò que se parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra a on es prenien finalment les decisions.[26][27] En la sala del Parlament també hi ha un altar, perque antigament adés de procedre a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Deu. Des de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar adés de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada en la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.[28][29] S’hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps fea que els consellers tingueren que quedar-se diversos dies en la Casa de la Vall perque la neu els aïllava del resto del país i no podien marchar cap a sa casa.[30][29]
Finalment, el parlament andorrà te diversos elements arquitectònics destinats a la seua defensa. Un fet que s’explica perque en el moment de construcció de l’edifici es vivia en época de guerra, bandolerisme,... Aixina se poden trobar torres, talaies o una chicoteta torre circular, i set matacans.[26] Ademés, dins de la casa, just dins del parlament hi ha un armari, “l’armari de les set claus” a on els consellers guardaven les lleis baix set claus, d’ací el nom. Ara be, al principi era l’armari de les 6 claus, ya que cada una representa una parròquia i Escaldes-Engordany s'independisà molt més tart. Este armari guardà durant molt de temps la constitució del país.[31]
L’edifici, ha segut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en que compra la casa, es reunix en la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Fon en l'any 2011 quan es va fer la mudança, encara que se seguixen celebrant reunions en l’antic edifici. Estos, ya a soles són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament enacabant d’eleccions. Al eixir de la sessió es fa, normalment, la foto de “família” de tots els consellers en les vestimentes típiques de l'época moderna i tot seguit s’inaugura la llegislatura en la nova seu.[32] L'antic edifici servix de museu per al resto del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.[33] D'atra banda, seguix en l'antic com en el nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris coloquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la llegislatura en decurs.
Per últim, en l'any 2014 s'inaugurà la colocació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 hòmens que en realitat són 7 torches es que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'este periodo es renova el temps d'exposició, és molt provable que es convertixca en un símbol més, i element del parlament del país. Les escultures, ademés, han estat colocades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones en Andorra conseguint finalment que estes puguen votar. Aixina el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha conseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontànea i sense cap llei.[34][35]
- Casa de la Vall 4.JPG
- Casa de la Vall 3.JPG
Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra[editar | editar còdic]
Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. Enric IV es convertix, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a este fet, Andorra no soles passa a tindre un copríncep cap d'un atre estat, sinó que ademés se paren momentàneament les guerres de religió en França per mig de l’Edicte de Nantes que el mateix rei i copríncep redactà.[36][37] Tot i aixina, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.[38]
Andorra és considerada com un feu calviniste i les tropes hugonots entren en el país per saquejar iglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als comtes de Foix el cessament de les incursions hugonots. Les iglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d’Andorra la Vella en foren greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesijable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fon el Concili de Trento (a on es va gestar la contra-reforma) que va establir en l’any 1611 l’obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, aixina com l’obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.[38]
La segona resposta fon el Tribunal de l'Inquisició. Fon restablet durant els reis catòlics baix el nom de Tribunal del Sant Ofici. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. En el pretext de que hi havia massa presència d'hugonots en Occitània i atra proliferació d’assunts de bruixeria en Andorra, el bisbe d’Urgell introduix el Tribunal de la Inquisició de les Valls. Hi ha andorrans que celebraven esta decisió perque permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància en el Manual Digest. Pero el Consell General en particular va vore en l'Inquisició una forma de castellanisar el país i una intromissió en els assunts andorrans.[39]. Els oficials calvinistes del rei francès l'advertiren del perill per a França de l’actuació d'este tribunal. En l’any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d’Andorra, li va prohibir l’actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fon presa unilateralment. Andorra es dotava d’una atra institució: la justícia; poc justa perque era una espècie de tribunal inquisitiu andorrà camuflat baix un atre nom. El tribunal fon responsable de la caça de bruixes. Com que es pensaba que les zones de montanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, en Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc faltaren.[38][40][39]
Sigles XVII i XVIII[editar | editar còdic]
Les repercussions de la Guerra de Successió Espanyola sobre Andorra[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Guerra dels Segadors.
Si econòmicament les exploracions i la colonisació no tingueren cap tipo de repercussió sobre Andorra, políticament fon l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perque això cal passar per la casella guerra franco-espanyola de 1635-1659, Guerra de Successió Espanyola i Guerra dels Segadors, ademés del casament entre el rei aragonés i la reina castellana. La successió de tots estos conflictes porten a un perill per als andorrans: la pèrdua de la seua sobirania, o lo que és el mateix, la seua independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguen consolidar les seues pròpies institucions per por de perdre el coprincipat.
La consolidació de les institucions andorranes[editar | editar còdic]
En el sigle XVI el Consell de la Terra es definix i s’estructura quant a la seua composició, organisació i competències. El sistema de coprincipat, per la seua banda, adquirix una atra dimensió, ya que el país es convertix en possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Este trencament en el sistema feudal, permet el desenrrolament de les institucions andorranes que, ademés, provaran de reforçar-se enacabant de la capitulació catalana. Aixina, el Consell de la Terra es convertix en l’eix vertebrador d’Andorra.[41]
Es va decidir puix que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una duració del càrrec d'un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).[41][42][43]
Competències del Consell de la Terra | ||
---|---|---|
Àmbit polític | pot participar en l'elecció dels càrrecs de la justícia, arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars | |
Àmbit econòmic | pot regular el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat. El Consell de l'Afor, que se celebrava als voltants de la diada de Meritxell, per eixemple, establia el preu del bat. També pot controlar els pesos i les mesures, centralitzar els diners i fer efectiu el pagament de tributs i rendes, participar en l'establiment del preu i la qualitat dels productes de la Confraria de paraires i teixidors | |
Àmbit social | pot regular la pràctica de la caça i pesca, vetllar pel bon estat dels camins, vetllar per la sanitat pública contractat meges, per eixemple o pot velar per l'orde públic |
El Consell de la Terra també gestiona i defen els interessos d’Andorra en l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris llimítrofs obligava el Consell a nomenar un número indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la duració del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realisar viages a l’exterior, ya siga per tasques agrícoles o comercials, obliga en l’any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels assunts d’Andorra. A partir d'este moment el càrrec de síndic adquirix una importància política que s’enfortix a lo llarc dels sigles XVIII i XIX.[41][42][43]
Competències del Síndic i Subsíndic | ||
---|---|---|
Internes al país | té competències per a politiques econòmiques i socials | |
Externes al país | té competències per resoldre litigis territorials, comercials i de drets de pas |
Per lo que fa a la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mijançant, jutges d’apelació i raonadors del Tribunal de Corts. El episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir de 1599 el bisbe d’Urgell concedix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), una persona de cada parròquia, de la qual el bisbe tria qui ha d’ocupar el càrrec episcopal durant un periodo de tres anys. Pocs anys despuix el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a juges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seua sentència pot ser apelada davant del juge d’apelacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de juge d’apelacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perque eixerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Estos aplicaven la justícia i portaven els contes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seua banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Este era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.[41][42][44]
Per a lo que fa a l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seues competències. Aixina, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. En la sessió del Consell Parroquial es contava en la presència dels propietaris de les cases en estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien enacabant al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.[41][42][43] Eren competents en:
- L’administració de pastures i boscs comunals,
- Explotació dels hostals, tavernes, carnisseries,
- Recaptaven el pagament de tributs
- Velaven per la higiene i salut públiques
- Asseguraven el bon estat de les vies de comunicació
- Sufragaven les despeses de cult i la instrucció dels infants.
El Consell del Quart, per la seua banda, administrava soles els bens del poble i depenia del Consell de Comú.[41][43]
Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Revolució Francesa.
La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l’any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una monarquia absolutista al règim de república en una constitució que ademés reconeix la Declaració de Drets Humans. Aixina, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa en el temps. Tots estos canvis inicialment a soles varen afectar molt de llunt a Andorra, pero a mesura que s’avança cap al sigle XIX són cada volta més palpables. Els andorrans del sigle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre montanyes, poc obert, de fet molt aïllat, en una societat estamental fortament arrelada i en poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tart o d’hora al país.[45][46][47]
En l’any 1793 es produïx el primer efecte. El prefecte de l’Arieja es va negar a cobrar la quantia que li portaven els andorrans perqué la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries varen renunciar al títul de copríncep, estripant (simbòlicament pero efectivament) d'esta manera per primer cop, despuix de cinc sigles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament baix el poder del bisbe d’Urgell i perdia no a soles els seus privilegis econòmics i fiscals, sino també la independència, ya que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un eixemple d'esta pèrdua de sobirania es va donar en l'any 1794 quan un destacament francés va entrar en la frontera franco-andorrana, sense permís i perqué li venia de gust, baix pretext que un parell de jóvens espanyols els havien robat unes vaques en la Solana del Pas de la Casa (un territori ya disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'parar l'avançada. Les tropes es varen quedar en Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convéncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes en França no varen deixar, en un primer moment, a les autoritats andorranes cap marge d’actuació i varen haver-se d’esperar. La població es va preocupar aixina per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir de l'any 1801 quan es varen iniciar els passos per a recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una série d’arguments per a presentar-los al copríncep francés. L’objectiu era de convéncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.[45][48][49][50][47][51] Els arguments principals foren:
- que els andorrans veen en disgust la situació creada en l’any 1793 en l’abolició de França en el cobrament de la quéstia;
- que esta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;
- que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantengut neutralitat en els conflictes franco-espanyols;
- que Andorra lamentava haver trencat el vincul en França a causa d'una administració subalterna.
Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per a sempre més en la incògnita de l'història perqué la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganchar novament els trossos del pariage atén més be a atres motius.[45] En l'any 1799 la burguesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsul a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que posteriorment serà proclamat emperador. D’entrada la situació no fon gens bona ni per a França, ni per a Europa, ya que manté a Europa en guerra i poc despuix este general inicia una guerra expansionista en el resto del continent a on hi estableix una dictadura.[52] Pero pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francés, aixina que rebre la notícia que hi havia gent disposta a sometre's a ell en un simple decret. Aixina va ser. En l’any 1806 Napoleó signa el decret per mig de el qual restablix el coprincipat.[45][53][47]
La Bandera d'Andorra[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Escuts i banderes d'Andorra.
En Napoleó, d'un atre costat, entrem ya en el darrer episodi de l'història d’Andorra en l'época moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère diu que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolisar la pertinença d’Andorra al costat francés. Un fet que va perfectament en la llínea del desig napoleonista. Aprofitant puix l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.[54]
Fins a l’any 1866 el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any 1806 quan va dotar a Andorra d’una constitució. Pero el país mai ha tengut constitució fins a l'any 1934. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al 1931, es va establir com a bandera oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al 1939, la versió horisontal es va utilitzar durant la República Espanyola perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any 1993 la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el Txad, Romania i Moldàvia.[54]
Per lo que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, copríncips d'Andorra. En la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana per lo que fa el quarter de la esquerra i el vescomtat de Bearn per lo que fa el quarter de la dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, els dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (l'unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és dir, dos copríncips i una nació. A lo llarc de l'història d'Andorra te estos tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantisar la seua independència, ya que els tres sempre s'han hagut de posar d'acort per a qué una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acort. D'un atre punt de vista, l'història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per este lema, ya que al cap i al fi, l'unió fa la força.[55]
Sigle XIX[editar | editar còdic]
Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra[editar | editar còdic]
Les guerres napoleòniques es van traduir a la península Ibèrica de 1808 fins a l'any 1814. Els francesos la nomenen Campanya Francesa, els espanyols Guerra de la Independència Espanyola, i els portuguesos Guerra Peninsular. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. Bonaparte va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “proyecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la revolució francesa, les anexions anaven acompanyades d'un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que hara formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de Puigcerdà. El país va perdre aixina la seua independència mentres durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan Ferran VII d’Espanya retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. En l'any 1817, per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.[56][57][58]
Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals[editar | editar còdic]
A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre absolutistes i lliberals. En l’any 1823 el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “De l’Andorre” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les guerres carlines no varen millorar la situació. Per a explicar esta intromissió cal remontar-se a l'any 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que assentarà en la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, puix, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues odres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ya que l'Iglésia quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.
Les guerres carlines són tres guerres civils que es varen donar en Espanya a principis del sigle XIX i que varen tindre com a objecte dos models: el lliberalisme i l’absolutisme. S’enfrontaven els partidaris de la filla de Ferran VII, Isabel II, que volia el lliberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defenien l'absolutisme.
En Catalunya la majoria de les ciutats varen colocar-se del cantó lliberal, mentres que la població rural, influenciada pel clericat, se situava de l'atra banda. Les comarques frontereres en Andorra, l’Alt d’Urgell i el Berguedà, varen ser un núcleu carliste i escenari de numerosos enfrontaments. El conflicte va ser puix traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bandos. Es pot afirmar en claritat que el Bisbe d'Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carliste, pero no es pot dir en certea de quin costat es colocà el poble andorrà. Molts carlistes varen utilisar Andorra com a amagatall, pero l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.[59][60][61][61]
La primera guerra carlina (guerra dels set anys) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlistes en Andorra va fer que el govern de Madrit enviara un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i soberania andorrana, ademés d’enviar tropes a la investigació de refugiats. En l’any 1834 el Consell General va ser obligat a firmar un conveni en un representant del govern espanyol en el qual s'establix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” siga de quin bàndol siga. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els bens dels qui es prestaren. Encara aixina, i en la llínea del veguer P. R. Roussillou, França va intentar mantindre la corona castellana alluntada del país, pero sense res d'èxit. El bisbe d'Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans varen aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.[59][62][63][64]
La segona guerra carlina (guerra dels matiners) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sur de França. El govern de Madrit va ordenar el bloqueig de la frontera i va impondre al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d'esta intromissió va dimitir. Esta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el sigle.[65][59][62][64][61]
Finalment la darrera guerra carlina el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar soport al darrer alçament carliste. L'alçament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. Ademés, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d'Areny-Plandolit, va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrit continuava la intromissió importuna sobre Andorra.[59][62][64][61]
La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana[editar | editar còdic]
Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França varen fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del sigle XIX va mantindre's en el mateix model econòmic. Mentres Catalunya no s'industrialisava, Andorra gojava de temps pròspers. Pero a partir del moment en qué Catalunya es va industrialisar, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Aixina, de 1800 a 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de bestiar en el país. El bestiar es redueix a la mitat. En l’any 1767 com a conseqüència de la revolució textil la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del textil artesanal, varen perdre poder adquisitiu. Les fargues varen escomençar a tancar progressivament. De 10 a soles en va quedar 1. En l’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar treball, l’agotament dels boscs i els centres de producció gigants catalans i francesos varen catapultar el país a una crisis espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el contraban. Pero el govern de Madrit i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava informes sobre el contraban andorrà que despuix destinava al copríncep. El decret del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer als andorrans a ser paquetaires. En un intent de remontar la devallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil en 1870. Pero l’aïllament del país va fer fracassar el proyecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa del còlera i a la febre groga. Lo que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del sigle XIX va caure definitivament en una crisis econòmica devastadora.[66][67][68][69][70]
El còlera i febre groga: èxodo migratori[editar | editar còdic]
El número d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de sigle, es constata un aument significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Pero cap a l'any 1875 la població es reduïx. La relació població/recursos és molt important per entendre el perqué els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Hui el país viu una situació molt contrastada, Andorra la Vella tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que varen arribar molt pronte varen optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Encara que les cases més benestants, com l’Areny-Plandolit, varen patir mortalitat infantil. El còlera, per la seua banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris en les fronteres del país per a evitar que aplegara l’epidèmia. Pero, ni els meges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que el còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans varen adreçar-se a la Nostra Senyora de Meritxell per a qué resguardara al país del còlera i de la febre groga. Es feen misses especials per a vore si l’epidèmia marchava. En 1820 el prefecte de l’Arieja va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir l'importació de mercaderies, immigrar o emigrar, i mantindre contactes en barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins a l'any 1930. Els andorrans varen emigrar principalment cap al sur de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de Besiers) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser este 15% el que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana en l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del sigle XX.[71][72][73]
Reforma des de dalt[editar | editar còdic]
La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del sigle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix estamental. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'esta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perqué eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perqué eren els que més temps portaven en Andorra.[74][75][76][77][78] Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Pero com que fea poc temps que estaven en el país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, a soles el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisis en la qual es vea immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'este sigle varen experimentar els mateixos canvis europeus a on la burguesia era cada vegada més numerosa i rica, pero sense drets polítics, que acaparava la noblea. En Europa esta situació va provocar reformes i revolucions. Puix be, en Andorra també.[74][75][79][80][77][78]
Davant la reiterada negativa del Consell General a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es varen autoproclamar “reformistes” o “progressistes” varen convocar reunions populars per tal d’aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratificaren atés que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A estes reunions hi va participar Guillem d'Areny-Plandolit, un foc riquíssim, propietari de fargues i en gran influència política al país. Hui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una verdadera mostra del lux en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'este senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Foell que encapçalà la Nova Reforma, és dir, el document resultant d'estes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d'abril de 1866 el bisbe, Josep Caixal i Estardé hi va decretar a favor a través del decret “Pla de Reforma” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:
- dret a vot a tots els caps de casa sense diferències
- creació del càrrec de comissionat de poble en la finalitat de controlar l'administració i els contes comunals
- renovació de la mitat del parlament comunal i general cada dos anys
- incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsul o conseller de comú
- llimitació del número de consellers de comú de cada parròquia
- duració màxima d'un càrrec a 4 anys[81][82]
Tres anys més tart el copríncep francès Napoleó III va ratificar la reforma.[83] Els dos canvis més importants són el dret a vot, ya que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ya que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fora positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.[84][81][80] La solució va vindre de l’experiència que els andorrans varen traure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del sigle XIX, quan la crisis es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.[85][78] Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans varen vore en este nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per a eixir de la crisis. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la terciarització de l’economia que es va traduir en la voluntat de crear balnearis, casinos i negocis d’esbarjo.[86][75][87]
El Mònaco andorrà[editar | editar còdic]
El Principat de Mònaco, un chicotet país governat per un príncep que gojava d’independència envers França, pero que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats en la seua soberania, es va presentar com l'eixemple a seguir. França va prohibir l’obertura de casinos en el país i Mónaco va aprofitar esta prohibició per a fer vindre fortunes europees i aixina fer-les gastar els diners en el país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, pero, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per a crear carreteres que permeten l’accés a un país fins ara únicament accessible en mula o cavall. En octubre de 1866 el Consell General va optar per firmar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'eixercir de mediador en la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d’Escaldes fins a la frontera, aixina com millorar tots els camins. El Consell General va voler que la companyia fera un depòsit de 30.000 francs de l’època com a garantia.[88][89][75][87][90][91][78][92]
Pero el proyecte va fracassar. Primerament perqué les infraestructures que havia de portar la terciarització d’Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular en la concessió del joc i va decidir construir el casino em la Solana del Pas de la Casa, una zona que, ademés, patia llitigis entre Canillo, Encamp i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no varen servir de res perqué els coprínceps varen intervindre tan bon punt es varen assabentar de la iniciativa i varen prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ya que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seues esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El proyecte no era a soles un caprich de la classe dirigent, pero una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d’acceptar esta decisió perqué implicava l’emigració cap a l’exterior. Per lo que, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l’únic camí, la revolució.
Reforma des de baix[editar | editar còdic]
El 8 de decembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) en Andorra que va durar fins al més de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i en el soport de les companyies de joc va organisar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un atre: el Consell Revolucionari Provisional. Assalten la casa del síndic general i l’obliguen a lliurar les claus i els sagells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seua família són detinguts. Varen elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, mege de Sant Julià de Lòria. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser autorisar casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps varen respondre a la revolta popular en el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, més en qué acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de Canillo i Encamp, les parròquies menys favorables a la revolució, i varen pujar fins a Ordino i La Massana per detindre als membres del Consell Revolucionari. En Escaldes els revolucionaris es varen fer forts, pero finalment varen ser reprimits. El dia 10 per la nit, despuix de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarrevolucionaris, es va arribar a un acort conegut com el Tractat del Pont dels Escalls. L'acort va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bandos i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no varen acceptar l’amnistia i varen ordenar al Tribunal de Corts a jujar i condenar als revolucionaris. Un gran número va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment en el més de juliol es varen celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d’una banda, i els coprínceps varen prohibir formalment el joc en Andorra. Prohibició que va durar fins a l'any 1993. De seguida que Andorra es va independisar de França i del bisbe en l’any 1993 en la constitució que va permetre l’autodeterminació del país, el govern d’Andorra va intentar novament introduir un casino en el país. Entre els empresaris que es varen interessar en este nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels hòmens més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Pero el proyecte no va prosperar, esta volta no perqué el copríncep estiguera en contra, ya que despuix de la constitució els coprínceps ya a soles va ser un símbol històric, sinó perqué la població no va donar soport al proyecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el proyecte des de l'Unió Europa com una mena de "llavadora" de diner negre, impossibilitant la eixida del país de la llista negra de paraisos fiscals. En canvi, sí que es va llegalisar la loteria i les apostes. Pero com que el proyecte no va prosperar en Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català en l'any 2012 per construir en Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostara finalment per Madrit.[93][75][94][95][96][97][98]
La Qüestió d'Andorra[editar | editar còdic]
El fracàs d'esta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que Madrit tornava a taxar l’entrada de mercaderies vingudes d’Andorra (1887). El govern de París, del seu costat, veient que el contraban proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica en Andorra era per perdre l’esperança. L’única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d’Andorra la Vella per a us agrícola i la creació de la primera fàbrica tabaquera del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobrea que es vivia, a soles cal fixar-se en l’evolució dels naiximents i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si en 1850 es va contar 300 naiximents, en 1920 ya a soles se’n contava uns 90/80. De la mateixa manera, si en 1850 es varen casar 60 parelles, en 1920 ya a soles 10.[99][100][101][102][103]
Si d’alguna cosa va servir la revolta del 1881 va ser per estirar les orelles al copríncep francés. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s’havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Pero no a soles ell, la població francesa també es va anestesiar i fea un cert temps que preguntar qué era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- qué?” La prova més evident d’això fon l’estrena de l’obra de teatre “Le Val d’Andorre” a París el 1848 on l’autor era llunt de descriure la realitat: les cases eren com les del País Basc, les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a vore en la realitat,... Aixina, en la revolució de l'any 1881, finalment França va interessar-se més pel país en una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarrestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si foren un protectorat. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos varen propondre als andorrans tot allò que els permetria eixir de la crisis (carreteres, teatres,...) a canvi de perdre l'independència. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.
L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una verdadera fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les eleccions comunals de l’hivern de 1885 en Canillo. El triumf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el Consell General, va portar el bisbe a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de març de 1886, el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'història del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi a soles va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’expressió en català de: fer-se l’andorrà.
Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un telègraf en l'any 1882 entre l’Ospitalet (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any 1892 en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any 1890 a La Massana i Ordino. Pero, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d'un telégraf en l’any 1903.
El rastre de les reformes[editar | editar còdic]
Les primeres escoles[editar | editar còdic]
Destacable és l’arribada de les primeres escoles en el país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. Els coprínceps varen interessar-se per l’educació del país. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyança dels chiquets i chiquetes andorranes, que s’havien d’adoctrinar segons l’ètica de l'Iglésia, vullgué obrir ràpidament les seues pròpies escoles a partir del moment en qué el copríncep francès instalà la primera escola laica en el país.
La casa d'Areny-Plandolit[editar | editar còdic]
En l'actualitat el responsable de la Nova Reforma ha esdevengut un dels andorrans més célebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà luxe i poder. La casa a on va viure, hui transformada en museu i situada en Ordino, és sense dubte l'eixemple més clar de lo que era viure en una família acomodada del sigle XIX en Andorra. Dit atrament, és el clar eixemple de com vivien els focs. Ara be, quan es parla d'esta família se sol utilisar la fòrmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a este senyor, don Guillem, perqué participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels imposts que els focs devien als comuns i Consell General.[87][104]
Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny pero se sap que varen estar en Andorra de l'any 1600 fins a l'any 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que va ser un cabaler que havia conseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat en la filla d'una casa d'Ordino. Siga com siga, abans que prenga protagonisme en el país, la família es va acostar a la noblea gràcies a aliances matrimonials que li varen permetre un estatus destacat i reconegut fora del país. En el sigle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família en tindre bones relacions en ell de manera a acostar-se als llinages reials espanyols. Durant el sigle XVIII la família acostumava a ser nomenada com a “llaurador”, “negociant” o “notari”. A mesura que es va apropant als llinages catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. En l'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títul que va conseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les francesos que varen entrar a Catalunya en 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.[87][104][105]
La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la llectura, la caça i l'esquaix. Els llibres de la seua biblioteca personal són hui dia el segon fons patrimonial més important i conservat en l'Arxiu Nacional d'Andorra, despuix del de la casa Rossell. En ell s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense contar en el fons fotogràfic de 4000 plaques que convertix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tesor bibliogràfic, ya que no conté solament material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per eixemple, del Japó. Un element que denota de la riquea d'esta família que podia, per tant, viajar.[87][105]
La família Areny-Plandolit va ser la primera en fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es varen associar en la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels Segadors (1640) va provocar el tancament d'estes dos primeres fargues, pero no varen trigar a obrir-ne d'atres fins poder edificar la seua pròpia en l'any 1753. S'explica puix fàcilment el per qué Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també nomenats “reformadors” del sigle XIX. La família també fon responsable d'una botiga en Tàrrega i de xarxes de traginers en Andorra, aixina com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista ya que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, ademés, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar vàries espècies a la població andorrana. El museu, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'Auditori Nacional d'Ordino.[87][105]
Per a entendre els motius que varen portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se en la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilidar la confrontació que tenia en el camp opositor per adherir-se a esta reforma. I gràcies a esta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les atres democràcies europees, com el president del parlament. Ara be, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'assunts exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perqué la Nova Reforma fon ratificada per Napoleó III. També va ser ell qui, en el soport del subsíndic Anton Maestre, va conseguir que el Consell General aprovara la concessió a la banca Duvivier de París per a crear casinos en Andorra. Pero la passivitat en qué es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino en la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris de 1881. Maestre es va opondre assuntrissadament a esta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament de 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit varen gojar de popularitat, ben pronte la situació es va girar en contra d'ells.[87][105]
El despertar de la consciència nacional[editar | editar còdic]
- Artícul principal → romanticisme.
Mentres que la revolució industrial guanyava terreny en Europa, en Alemanya i Itàlia el romanticisme va permetre l'unió dels dos països. Nomenat també nacionalisme cultural, el romanticisme fon clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Encara que la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra en el sigle XIX, el país es va vore adinsat en l'excursionisme, un atra de les característiques del sigle. Este excursionisme va aprofitar d'una eixida lenta pero efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels Pirineus el lloc de moda. Els andorrans varen impregnar-se d'estos nous viagers que portaven en ells, precisament, este romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a atres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena Renaixença catalana), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una nació. La Qüestió d'Andorra va acabar per visibilisar este sentiment.[106][107][46]
Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre eixemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “La República d'Andorra: guia itinerària”.[106][46] La utilisació de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ya qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven esta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, moltes voltes, anexionar Andorra o inclús fer-la renunciar a la seua pròpia independència, aixina com intervenir directament per la força sobre els assunts andorrans (reacció en coherència en l'absolutisme).[108][99][56][46] Per eixemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de la seua independència i estimen en passió la seua pàtria".[109] Mossèn Cinto Verdaguer, un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conéixer Andorra a l'exterior com a país.[106][107][110][46]
D'atra banda, i ya en les experiències vixcudes en els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la naturalea del país els resultava bella i a vegades exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, cultura i folklore. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ya que finalment al final del sigle Andorra va trobar la solució per eixir de la crisis econòmica i esta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viajar fins al país gràcies a escriure el seu llibre “A Summer In The Pyrenees” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també varen trepitjar al país: Albert Laporte, “Aux Pyrénées, le sac au dos” (1876). És en este context que es va estrenat l'obra “Le Val d'Andorre” en París. Era una obra de teatre en qué, per ser realistes, la descripció que es fea d'Andorra era molt llunt de ser real. Es va barrejar cultura basca en francesa. Encara que l'obra va tindre molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de fea bastant temps. En tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realisat. Poc a poc els andorrans varen dependre a delimitar el seu propi país[106][107][111][46]
La Renaixença[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Renaixença.
[[Fitxer:Renaixensa.jpg|thumb|La capçalera de la Renaixensa, un diari català ilustratiu del moviment de recuperació cultural i llingüístic de Catalunya.]] L'etapa de foscor vixcuda arreu de l'antiga Corona d'Aragó durant l'Edat Moderna va acabar finalment gràcies a l'arribada del romanticisme. La llengua d'Andorra, compartida en Catalunya, va reprendre en força. Baix l'impuls del moviment romàntic, Catalunya també va viure un despertar nacional com aquell que es va donar en Andorra. Este despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la lliteratura, la política (catalanisme),.... i l'història. Un procés conegut en el nom de Renaixença. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, aixina com la cultura catalana. Apareixen els Jocs Florals, l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau,... pero també numerosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera prensa escrita en català.[112] En Andorra el català ya era parlat des de l'edat migeval i a pesar de la decadència de l'época moderna, la llengua del país mai va defallir.[112][113] L'arribada d'este moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'us del català en Andorra. Tant és aixina que el propi veguer francés, que en principi es devia de parlar francés perqué aixina li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.[114] Tots els escrits fets per andorrans que trobem en este sigle estan en català, i s'allunten del català "acadèmic" que moltes vegades es va voler implantar durant la Renaixença.[63][112][115] El Consell General redactava tots els seus decrets, i atres documents administratius en llengua catalana. I el romanticisme va ser també per al país la clau perqué els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.[84][116] En l'escola, es molt provable que s'hi ensenyara el francés si s'escollia el sistema francés. En França les lleis de Jules Ferry varen anar en la mateixa direcció iniciada per la Convenció Nacional. Per tant, el francés era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa en Andorra havia de seguir estes normes.[117][118][119] El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seua banda, s'adreçava a Madrit en castellà, cosa que nos explica que molt provablement tant ell com l'iglésia seguiren el paper històric que sempre han seguit: soport al govern central espanyol. Lo mateix, es podria assegurar en certea que el bisbe sabia parlar català.[120][112]
L'art d'Andorra durant el sigle XIX[editar | editar còdic]
El modernisme, neoclassicisme, realisme o historicisme són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el sigle XIX el país no va experimentar cap d'estos estils artístics. L'art del país seguia en un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les iglésies. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil romànic i altament religiós. En Andorra pràcticament des de la seua creació la religió catòlica sempre ha segut la base de la vida dels seus habitants. Idees com llaïcisme, protestantisme o atres mai varen arrelar realment. Només serà en l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i sigle XXI que el país s'obrirà a atres idees. Aixina, en el sigle XIX a soles destaca un personage, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor català que vivia en la Seu d'Urgell i que es dedicava a pintar murals en les iglésies del país. De les seues obres destaca els murals de l'iglésia de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fon l'autor dels murals de la capella de la Casa de la Vall, el parlament andorrà. Esta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.
Sigle XX[editar | editar còdic]
El protectorat francès[editar | editar còdic]
Ya durant la qüestió d’Andorra, tal com relata l’historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar cap a Andorra com si esta fora un protectorat. El protectorat és l’un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonisació. La nació colonisada o be era gestionada com un protectorat o be depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admitia la soberania local, pero l’obligava a tindre un governador local francés i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Assunts Exteriors. Dit d'atra manera, el país no era gens soberà i França fea i desfea com li convenia. L'atra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el protectorat es va traduir en el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del sigle XX s'havien de registrar en França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És ací quan s’han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariages el país obté la independència, esta a soles és de facto. És dir, els andorrans es comportaven com a tal, pero en els papers Andorra depenia de dos soberans. La constitució de l'any 1993 otorga la soberania al poble andorrà, per lo que, a partir d'esta data ya es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la llegalitat. Aixina els coprínceps ya no interferixen en la política del país. Tan és aixina que Andorra forma part de la ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O siga, en la constitució de 1993 Andorra es va autodeterminar.[121][122][123][124][125] Pero en aquells anys les coses no anaven d'esta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l’estat francés, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilisar-se perqué es reconega la seua particularitat. Aixina el partit polític Unió Andorrana lluitava perqué és creara l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució de 1933, el Consell General es va adreçar a la Societat de Nacions perqué esta intervinguera davant l'actuació colonialista, intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava per mig de l'utilisació de la força cada volta que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.[126] Els andorrans varen solicitar la seua entrada en la Societat de Nacions en l'any 1925 pero esta els la va rebujar baix el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perqué aixina fora possible.[127] No cal dir que França hi tenia alguna cosa a vore. El perill més gran per Andorra no era França sino Espanya. Esta anava més allà del colonialisme adoptant una actitut clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar este fet. Des de 1924 a 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instalat en el principat "com si estiguera a casa". Això formava part del seu "dret a conquista" que també es va traduir en l'ensenyança. L'estat espanyol va voler prohibir el català en les escoles andorranes perqué considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolisar". França, que detestava este comportament, no dubtava en "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos solicitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava estes actituts. No obstant, això no impedia als andorrans lluitar perqué se'ls reconeguera com un estat-nació independent. Un desig que es vea en l'actuació de tots los dies, com ara editar els seus propis sagells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català en l'escola, adreçar-se en les Nacions Unides.
De l'emigració a la Revolució de l'any 1933[editar | editar còdic]
El principi del sigle XX andorrà està marcat per l’obsessió de les carreteres. Andorra s’havia de modernisar i les comunicacions eren l’element clau per a qué això es produíra. Mentres el Consell General posava tots els esforços del seu costat per a qué aixina fora possible, la vida en Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l’agricultura. El comerç topava en les restriccions dels coprínceps que impedien tota classe de modernisació del país. Les festes com Nadal, Reis, de sants i aniversaris, aixina com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L’emigració va continuar marcant les conseqüències d’esta economia encara en crisis. Els anys 30 acabaran en esta llínea i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernisarà a Andorra i quan, paralelament, el país viurà al ritme dels acontenyiments exteriors: Segona República Espanyola, Guerra Civil Espanyola i Segona Guerra Mundial. Gràcies a estos s'exigirà per primera volta el sufragi universal masculí, es voran les primeres folgues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera presa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.[128]
I es va fer la llum[editar | editar còdic]
Davant de la situació generada en la nomenada “Qüestió d’Andorra” el Consell General va reprendre l'iniciativa de terciaritzar l’economia. Pero per fer-ho, calia carreteres. El Consell General no tenia diners, la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l’intent de donar concessions a empreses de joc perqué s’encarregaren de construir carreteres fon un fracàs total. Aixina en l’any 1899 el Consell General va construir la Junta Administrativa de Carreteres en el si del parlament. L'intenció era construir-les en els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el delme ya que els diners que es gastaven els andorrans en la Mitra de la Seu d'Urgell els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant esta tensió entre coprínceps en 1903 finalment els delmes varen quedar abolits per sempre. A partir de llavors la junta va provar d’implantar dos tipos d'imposts, el directe i l’indirecte.[129][130][131][132][133][134][135] Pero els esforços no varen ser fructífers. El parlament andorrà a soles va conseguir apariar un camí de tres metros d’amplada entre Soldeu (Canillo) i el Pas de la Casa (Encamp). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la segona revolució industrial la gent per primera vegada va conéixer lo que és l’electricitat. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar hui, la població va millorar notablement el modus vivendi. Endemés, l’electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l’engranatge capitalista. En l'any 1929 el Consell General va otorgar a una empresa de fabricació d’electricitat hidràulica el permís per a poder produir electricitat en Andorra a canvi de construir carreteres.[129][130][136][133][135]
Esta idea no fon nova ya que el país en gaudia des de finals del sigle XIX a través de molins fariners i d’algunes serradores que proveïen algunes cases. A lo llarc de les dos primeres dècades dels sigle XX, diferents societats es varen interessar per l’explotació elèctrica del país, pero els proyectes mai varen acabar de cuallar. Al mateix temps es varen instalar centrals chicotetes com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un atre eixemple, Nort Andorra, que proveïa a Ordino i La Massana. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra) en l’any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment l'eixida de la crisis econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l’empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l’electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.[129][130][136][135]
En l'any 1933 l’empresa va complir el tracte i va construir una carretera d’Andorra la Vella a la frontera francesa i en 1934 d’Andorra la Vella a Ordino. El país es va obrir a l’exterior. El govern de Madrit, per la seua banda, va acabar d’arrematar el treball creant una carretera de la Seu d’Urgell a la Plaça d’Andorra la Vella en l’any 1913. L’electrificació del país va permetre un bot important per als andorrans del sigle XX. Es varen crear els primers bancs, Banc Agrícola i Comercial, la primera policia, la primera ràdio,...[129][130][131][135]
El primer partit polític i periòdic andorrà[editar | editar còdic]
La construcció de FHASA fon importantíssima per la modernisació del país, pero esta no es va donar sense l’impuls immigrant i emigrant. La modernisació venia catapultada pels propis andorrans residents en l’exterior i estrangers residents en Andorra. Centrem-nos pero, per ara, en els primers. Varen eixir del país en busca d’una vida millor i finalment s’hi varen quedar creant associacions i iniciatives empresarials destacades. Per eixemple, Pau i Josep Benazet Moles, naixcut en Ordino, es va instalar en Sitges i en l’any 1904 va adquirir una fàbrica de sabates. Anfós Martisella va obrir el Bar de la Punyalada en Barcelona. Eduard Fornells Marco es va dedicar a la gravació i cisallament en metals. Posteriorment a d’això es va traslladar a París a on va conéixer a René Lalique. És ací quan es dedicà a la creació de perfums. Fornells, la seua pròpia empresa, va deixar pas a la fabricació de boles de billar sintètiques (1936). En tot es pot dir que fon un d’aquells andorrans internacionals, pero no l’únic. Bonaventura Serena Rabigó va viajar per tota Amèrica, visitant Argentina i el Canyó del Colorado.[137][138]
Estos són l'eixemple del tipo d’andorrans que, impregnats pel moviment obrer, pel republicanisme català i pel capitalisme en clara progressió, varen desenrollar un pensament crític cap al país, lo que es va traduir en associacions i divulgació d’informació de caràcter polític. Pretenien canviar Andorra des de fora i agermanar els residents al voltant d’una associació que reivindicara el sentiment de pertinença a la nació andorrana. El Casal Andorrà de Barcelona, per eixemple, organisava iniciatives de tot tipo, aixina com l’Amicale Franco-Andorrana de Besiers (França). El Bolletí de la Societat Andorrana de Residents de Barcelona, a on hi habitava prop del 14% o més dels andorrans, publicat entre l'any 1929 i 1932, és l’expressió d’este compromís i reivindicació de canvi i modernisació nacional. Foren ells qui publicaren el primer periòdic del país, Nova Andorra, que s’editava en Barcelona i en llengua catalana per a despuix expandir-se cap a Andorra. Un volta allà havia de divulgar les idees del partit polític Unió Andorrana, un partit creat per estos residents.[139][138][140]
El seu ideari buscava determinar les competències i atribucions dels coprínceps, reduint aixina la seua capacitat de decisió, considerant que Andorra no podia ser governada per prínceps feudals, pero per principis republicans (sobirania nacional). En esta mateixa llínea, volien organismes públics, com aquells que es podien trobar en Catalunya. Volien la igualtat dels ciutadans davant la llei, en sufragi universal per a tota persona major d’edat i resident en Andorra. Creien que calia regular el dret a la nacionalitat andorrana, sabent que França tractava el país com un protectorat. És d’esta iniciativa que eixiran els primers passaports, encara que a soles atorgats als que renunciaven a la seua nacionalitat d’origen perqué aixina ho volia el mateix partit. Pensaven que calia reorganisar la funció judicial -monopolitzada pels coprínceps-, crear una economia nacional, "garantir el respecte a tota classes d’interessos legalment creats", i finalment declarar públics i de propietat de les valls els protocols notarials, fer publicitat de les sessions del Consell General i organisar l'instrucció pública. En definitiva, Unió Andorrana volia un país modern, a on la soberania residís en el poble andorrà, integrat en un estat democràtic en separació de poders i igualtat per a tots i de sistema capitalista. Totes estes idees varen penetrar considerablement entre la joventut andorrana. Això alimentat a les idees progressistes que venien des dels treballadors de FHASA, es pot dir que el país va enderrocar la vella Andorra, pero no sense reticències.[139]
Les folgues de FHASA[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Moviment obrer.
La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantisar l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractara preferentment andorrans. Pero al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns varen acabar per quedar-se en el país, atres varen marchar. Esta arribada en massa va fer necessària la creació d'un cos de policia en l’any 1931, nomenat Servici d’Orde. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsuls de cada parròquia havien d’establir un registre a on s’hi havien d’inscriure els estrangers. És el primer intent de regular l'immigració que arribava al país.[141][139]
Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la Confederació Regional del Treball catalana, una filial de la CNT (el sindicat anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien en el Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. Ademés, a mesura que entrava immigració al país, esta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a diferència, de que li prengueren el país. Era llògic que ben pronte tants els jóvens del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegira de l’abús patronal. Se’ls aumentava les hores de treball sense consens ni acort. Els patrons de la construcció no tenien en conte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un salari digne que els permitira viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudara defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que en l'any 1931 va esclatar la primera folga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’abril fins a juliol de 1932 i la de l’agost fins a setembre de l'any 1933. La raó de la protesta dels obrers era un cúmul de greuges laborals que varen esclatar en la retallada de salaris i l’aument d’hores de treball. I com si la folga no fora prou, un grup de jóvens andorrans favorables a Unió Andorrana es varen revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la folga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar a tot aquell que es manifestara.[142][139][143]
Segons publica la revista Andorra Agrícola, un atre dels diferents periòdics que s’aniran creant a lo llarc del sigle XX, els obrers de FHASA varen celebrar un míting en l’any 1933 en “caràcter especial”. S’oponien “rotundament a les autoritats” del país, és dir, al Consell General. L’artícul seguix, “en vista d’este acte de rebelia. Batlle Anton Tomàs, secundat pel cap de la Policia”, “Despuig d’haver movilisat tres-cents hòmens armats”, “expulsaren del país a tots els capitosts del citat moviment”, és dir, als obrers responsables de la vaga. Segons relata l’artícul els varen expulsar del país i amenaçar de no tornar-hi més mai baix pena de “ser entregats com a presoners a les autoritats franceses”. I és que el Consell General enviava una carta al copríncep francés, sempre remarcant les bones voluntats i pacifisme del parlament andorrà, quan algú s’oponia a les seues ordens. Aixina el copríncep desplaçava gendarmes seus al país. La qüestió, no va acabar aixina. El Sindicat de Barcelona es va desplaçar, segons relata Andorra Agrícola, per a desblocar la situació. Pero les “autoritats”, en coherència en la seua actitut, varen “denegar l’entrada a territori andorrà”, “es montà una guàrdia civil en la frontera”, “per tal d’evitar el retorn dels pertorbadors expulsats”. La revolta obrera va tindre inclús repercussió en l’exterior ya que el periòdic català La Vanguardia en va informar dels dels acontenyiments.[139].[139]
Lluita pel sufragi universal masculí i drets llaborals[editar | editar còdic]
Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d'un país independent que representa una nació i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’estat francés, que considerava Andorra un protectorat, i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a súbdits seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:[144]
- el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés en curses cavalls a canvi d'un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament,
- influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metros se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les,
- el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord,
- el repartiment de correus entre Espanya i França no és ben rebut pel parlament, el qual va demanar l’ingrés del país com a membre autònom a l’organisme internacional corresponent, sense consultar els coprínceps,
- el parlament es va negar a reconéixer el nomenament del notari episcopal,
- el parlament va encarregar a una comissió l’estudi per un registre civil al principat, prerrogativa que pertanyia als recots de cada parròquia, que estaven baix l’orde del bisbe,
- una comissió del parlament va presentar l’any 1933 al delegat permanent francès una súplica en 240 firmes perqués s’establís el sufragi universal masculí. El delegat permanent es va mostrar favorable pero volia que es fes una consulta prèvia a tos els comuns. El parlament va actuar prescindint del bisbe,
- el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una Constitució per al país, el bisbe no hi va acordar[144]
Una volta repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “jovens andorrans”, que es van auto-nomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants en força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la Casa de la Vall, van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “llibertat de consciència, pensament i paraula”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el sufragi universal masculí, la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.[145][144]
L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un periodo d'un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, per mig de el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per otorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dos delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.[142][145][144]
Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una Assamblea Magna en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.[145][144]
Davant d’esta actitud de desobediència civil, els coprínceps van trencar definitivament les relacions en les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions en repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, en plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al conte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d'un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordens dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autorisava tots els hòmens de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.[142][144]
Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson, en els seus 14 punts que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el Tractat de Pau del 1919, que no és atre que el “dret a autodeterminació” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o Regne Unit, l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d'un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a estat-nació independent. Pero totes les solicituts van ser rebujades. No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.[144][146][127]
Les eleccions van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin en tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de FHASA del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.[142][145][144]
Rei Borís I, rei d'Andorra[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Borís Skóssirev.
Si s’haguera d’interpretar d’alguna manera els sucessos posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar lo següent. Atès que els coprínceps es comportaven en els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans a soles podien acatar les seues ordens, puix ya quedava una única solució: substituir-los per un atre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es dia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va nàixer en la ciutat de Vílnius, hui capital de Lituània, en el si d'una chicoteta família de la noblea russa zarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebujà servir com a espia. En esclatar la Revolució Russa del 1917 va buscar asil polític en el Regne Unit en passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'ací va anar a parar als Països Baixos. En este país va presumir d'haver treballat per la casa real, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I en el títul de Comte d'Orange, una mentira infumable pero que la gent de l'època va engolir-se. Despuix de casar-se en Florence Marman, s'establix en un chalet en la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant en els llauradors del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportuniste i inclús com a "rei de pandereta". Pero va conseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seua Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre una volta proclamat el rei.[147][148][149][150][151]
Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una image favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar en el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.[147][148][149][150]
El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar en 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Pero el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.[150][147][152][148] Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del sigle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.[153][154][155][149][150]
Andorra i les guerres europees[editar | editar còdic]
Andorra i la Primera Guerra Mundial[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Primera Guerra Mundial.
Mentres Andorra construïa carreteres, Europa es vea afectada per la Primera Guerra Mundial. Esta va tindre lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar en la visita de l'archiduc austro-hongarés a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes servis. Precisament, un dels 6 nacionalistes servis destinats a assessinat l'archiduc el va matar en un tir. La seua dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assessí, encara que ser arrestat, va conseguir que esclatara la Gran Guerra.[156]
Si se busquen els mapes europeus d'este periodo es pot vore com els historiadors situen Andorra dins de la neutralitat al costat de països com Espanya, Suècia i Noruega.[157] No obstant això, no es poden dir els efectes que va tindre la Gran Guerra sobre Andorra ya que cap document oficial, ha segut trobat en els archius històrics del país, en parla.[158] Tot i aixina circula a Internet informació que afirma que durant la primera guerra mundial, Andorra s'hauria unit als aliats i hauria declarat la guerra a Alemanya. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un artícul del New York Times i atres fonts consultables per internet, Andorra va declarar la guerra al kàiser alemany Guillem II en agost de l'any 1914. Pero com que la participació va ser purament testimonial, Andorra no va ser convidada a firmar la pau a la Conferència de Pau de París del 1919. Aixina Andorra hauria estat en guerra en Alemanya durant 25 anys. Segons les mateixes fonts, este error a soles es va rectificar per mig d'un tractat de pau en setembre de l'any 1939. Si fos este el cas, en l'any 2014 Andorra hauria d'haver celebrat el centenari. Pero cap autoritat del país ho ha fet. I és que les fonts que parlen d'esta declaració de guerra no són fàcils de verificar i porten, de fet, a la conclusió que esta declaració de guerra és inventada.[159][158]
Aixina els servicis informatius de Ràdio i Televisió d'Andorra, en motiu del centenari de la guerra, varen voler saber-ne més sobre esta declaració de guerra i sobre les repercussions del conflicte sobre el país. Segons pot explicar el periodista Agustí Mas, és molt provable que esta declaració de guerra siga falsa. El periodista va consultar l'historiador Pere Cavero, que declara haver investigat la qüestió, i que descarta que siga cert: "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tingueren temps de firmar la pau en un país que l'any 43 ya controlaven, perqué estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra en Andorra no els traumatisava. Penso que no és cert".[158]
Ademés, assegura que no hi ha cap document oficial que ho certifique. L'única referència és una carta del cònsul alemà en Marsella, que pregunta al síndic de l'época sobre la qüestió: "Li demanen si és cert del que ell té constància -pero no diu com- de si estan en guerra. El síndic respon en una carta dient que ha mirat a l'archiu i no ha trobat res, i que ha parlat en els vells del país i ningú se'n recorda que estigueren en guerra". La investigació feta pel periodista en qüestió el va portar a buscar les cartes a diferents archius, pero diu no haver-les trobat.[158]
Sí que se sap, en canvi, segons el llibre "Els voluntaris catalans a la Gran Guerra", que tres andorrans van fer de voluntaris al conflicte bèlic: Valentí Naudi, Josep Estany i René Huguet. I també que un francés es va exiliar a Ordino i va treballar en la restauració de les campanes de l'iglésia. A més, consta que la gran guerra i l'escassea d'aliments a França i a Espanya van provocar un boom econòmic a Catalunya i, de retruc, a Andorra, on es van construir les primeres carreteres.[158] Segons Jordi Guillamet Anton, responsable de la publicació "Nova Aproximació a la Història d'Andorra", un inspector de mercaderies va ser enviat al Principat per controlar els productes que sortien de la frontera catalana. Això sí, el mateix Anton afirma que Andorra va restar al marge del conflicte.[160]
Andorra i la Dictadura de Primo de Rivera[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Dictadura de Primo de Rivera.
Per Andorra la dictadura de Primo de Rivera va supondre que el país es convertís en l'estratègia de Francesc Macià per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i republicà. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Ausades, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca Alfons XIII, el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la premsa, perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la Mancomunitat, és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una nació. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.[161] Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.[162]
Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’Estat Català contava en voluntaris que formaven escamots clandestins que s’entrenaven en França. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, la Seu d’Urgell i Puigcerdà; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a Vallespir. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.[161]
Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el Consell General va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Ausades, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.[161]
Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.[161] La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any 1892 el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, ausades, va eixir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.[163] Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.[161]
En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.[162] Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.[161] Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.[162]
Andorra i la Guerra Civil Espanyola[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Segona República Espanyola.
Durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil posterior, el Consell General es va mantindre neutre. El poble en canvi no es va mostrar tan neutre, principalment aquells que vivien fora d'Andorra. Els que, per eixemple, simpatisaven en l'ideari republicà colocaven els colors de la bandera andorrana horisontalment simulant l'horisontalitat de la bandera republicana espanyola. Pel que fa a la situació política del país, Andorra va haver de lluitar, una volta més, per a qué ningú vulnerara la seua independència com a país. [164] Abans pero de mirar en lupa allò que va succeir al país recordem el context,
El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ya insostenible del règim. El fet d'haver donat soport al dictador va alimentar una mala image del monarca Anfós XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamara el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'iglésia de l'estat, autorisar el divorç, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propencs de l'ambient fasciste europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilisar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant fascistes i republicans despuix de l'assessinat de José del Castillo. Dit atrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i vascs, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlistes.[165]
Durant la República:
El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la Revolució Francesa, l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Ausades, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel Vaticà. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.[166]
Els andorrans residents a Barcelona, per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el pancatalanisme que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant banderes en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, Companys, va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'ambaixador francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'Associació d'Emigrants d'Andorra fon creada per un grup de residents del Casal Andorrà d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "El Andorrà" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop Front National i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La Generalitat, pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.[167]
Durant la Guerra Civil:
- Artícul principal → Guerra Civil Espanyola.
En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a Sant Remo durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol fasciste, és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una campanya de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'Església catòlica com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el bàndol nacional volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a Francisco Franco, futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que Lleida no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de copríncep d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud laicisita de la república mateixa i, finalment, la matança de capellans perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre la Seu d'Urgell i controlaven la frontera de Sant Julià de Lòria. La nit abans que marxés cap a França de camí a Itàlia, un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Ausades, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, frontpopulista, havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Ausades, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava queviures perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.[168]
En donar-se l'alçament colpista, la Generalitat de Catalunya va nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'autodeterminació andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un país lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la FAI. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència Andorra la Vella i Escaldes-Engordany també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels anarquistes. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a França i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.[168]
Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els gendarmes entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Puix això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'Espanya Nacional passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a Perpinyà per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a París mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar en productes interns, França va enviar llevaneus, una estació morse i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la frontera de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa franquista. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com Francesc Cairat, síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també en molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un departament més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 en Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la prefectura de l'Arieja França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.[168]
D'atra part, cal nomenar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents en els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats en refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals en les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del fascisme, era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el Banc Agrícol i Comercial d'Andorra SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos contes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la Union des Banques Suisses perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra reclutadors dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.[168] Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea paros elèctrics exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per a ajudar el bando roig. El bando nacional, per la seua banda, continuava enviant productes de primera necessitat. La situació en Andorra era roïna de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns billets que s'havien d'intercanviar per a menjar o un atre producte, per tal de paliar la manca de moneda en el país, situació provocada per la guerra.[168]
Andorra i la Segon Guerra Mundial[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Segon Guerra Mundial.
Mentres en Espanya guanyava Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una dictadura de 40 anys, Europa s'acostava lenta pero efectivament la Segon Guerra Mundial. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe franquiste, un president francès pro-nazi, una França mig invadida, una Espanya franquista, en andorrans membres de xàrcies d'evasió, d'atres que mataven jueus o que intentaven sobreviure lo més neutralment possible, en un Consell General en pànic i finalment en espionages de totes bandes: britànics, francesos, espanyols, alemanys i americans. Un còctel complex i gens atractiu en una realitat que moltes voltes va ser més complexa de lo que pareixia.
En 1939, quan Alemanya invadix Checoslovàquia, el Consell General decidix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep en Perpinyà apelant als privilegis del país perqué, per favor, cap andorrà fora enviat a la guerra. Una volta més, és en estes situacions a on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Els seus esforços no van servir de res ya que oficialment (molt possiblement existixen noms d'andorrans dins de les llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis.
- Miquel Adellach Torres (Llorts)
- Anton Vidal Felipó (Prats)
- Anton Pons (Blagnac, França i nacionalisat andorrà)
- Bonaventura Casal Farràs (Canillo)
- Francesc Mora Calvet (Sispony)
- Bonaventura Bonfill Torres (Canillo)
- Francesc Vidal (la Margineda)
- Josep Calvó (Prats)
- Josep Franch (Canillo)
- Pere Mandicó Vidal (Prats)
- Càndid Rossell (Andorra la Vella)
- Antoni Puigdellivol Argelich (la Seu d'Urgell, Catalunya i nacionalitzat andorrà)
- Josep Gelabert (Andorra la Vella)
El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre en l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la població hi hagués "delinqüents" o "assassins", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla en el seu país d'origen. En este sentit, el control, a vegades, fon inclús exagerat. El Consell General controlava els casaments, negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Pero moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets en la revolució del 1933, el sufragi universal masculí. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulles de racionament" perqué la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Pero la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primera volta, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'estes "fulles de racionament" van fer que esta pràctica proliferés en l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar illegalment matèries primes i atres productes de tot tipo al Principat. Quan França va ser envaïda per l'Alemanya nazi, els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.
I és que per Andorra passaven Xàrcies d'Evasió. L'hotel Mirador fon un dels escenaris més recordats de refugiats, pero no fon l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions en la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estiguera relacionat en política o qualsevol tema que portés a parlar del nazisme, la guerra o del franquisme. De fet, els veguers dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'estes situacions:[169]
{{cita|Andorra viu alluntada dels conflictes violents i sacnants que desgraciadamemt sofrixen atres pobles germans; ¿el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar el més chicotet remei material, per tant, hem de consolar-nos en el testimoni de la nostra bona voluntat i implorar en fervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han segut arrastrats a esta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguen recuperar ben pronte el consol perdut. Pregant-li que continue defenent les nostres terres en el seu sagrat mantell.
Ya que Andorra també fon l'escenari de matança dels jueus. El 14 de juliol del 1977 apareixia en la prensa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportages titulats "Les montanyes de la mort" en un títul de portada més que significatiu "Matança de jueus en la frontera espanyola". El periodista informava que en Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Diversos historiadors del país descarten que l'informació d'esta revista en concret fora certa. No obstant, en Andorra també es van matar jueus. El país fon una terra d'acollida de refugiats, certament, pero també fon l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'atres que ajudaven per interés econòmic i finalment gent que es prestava per humanitat. El mateix pare de l'antic Cap de Govern (president) d'Andorra, Marc Forné, va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.[169][170]
Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país en l'arribada d'este escenari (franquisme i nazisme). En morir el bisbe, Justí Guitart, que va servir el bàndol nacional durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia contraban i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, encara que tenia amics que una volta acabada la guerra van avisar-lo perqué fugira en Espanya. La mostra més evident de l'abús que exercia en Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a Perpinyà per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels gendarmes la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al Pas de la Casa. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques en els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar en la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per a on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del genocidi nazi per mig de la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. Ràdio Andorra, el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un ultimàtum al país, Lasmartres hi estava implicat, en qué s'obligava el tancament de la frontera i del telégraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en qué el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de guàrdies civils i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.[169]
Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. Pétain va assumir el càrrec de copríncep baix el govern de Vichy i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava en ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar este impost) al president Pétain a Vichy. De Gaulle, mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentres els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a camps de concentració o de treball forçat. D'atres col·laboraven en la resistència francesa o en els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), e inclús molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia a soles els complicava la vida. França no volia reconéixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, en l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.[169][171]
L'abolició de la pena capital[editar | editar còdic]
El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del sigle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó quasi també va tindre la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -este és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creïa que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar en un ganivet. Pero la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."[172][173] S'ha de remarcar, a banda d'esta abolició, que el país mai més la va practicar pero legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 en l'aprovació de la Constitució que en el seu artícul 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".[174][172] A este artícul s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.[172]
Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Ràdio Andorra.
En l'arribada de l'electricitat a Andorra es va instalar en el país un nou mode d'entreteniment que era totalment insòlit no solament per al país sinó també per al restant de nacions d'Europa. Ràdio Andorra va nàixer durant la Segona Guerra Mundial en reacció a la censura francesa i espanyola. Mentres, Hitler avançava en el seu “espai vital”, els governs espanyol i francés intentaven controlar a tot preu la radiodifusió. El govern franquista i el govern de la república i posteriorment de Vichy es varen donar conter ràpidament que la ràdio era una arma informativa. Arribava a tot lo món sense fer diferències. Davant d'una societat encara analfabeta, la ràdio era una arma per aquells que volien manipular a la població o informar simplement. Aixina en l'any 1933 Ràdio Luxemburc es transformava en la ràdio més important d'Europa. Un fet significatiu. Luxemburc és un chicotet país com Andorra i això explica que França considerara les ràdios de Mónaco o Luxemburc com a perifèriques. En un moment a on encara no es volia reconéixer l'autodeterminació d'estos països, lo cert és que varen jugar un rol importantíssim durant la guerra ya que permetien divulgar informació cap als països grans atès que estaven instalades en països aliens a ests, per molt que França no els considerara com a tals.[175]
El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense ningun èxit. El proyecte de Ràdio Andorra comença cap a l'any 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per a construir una ràdio en el país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, FHASA o els balnearis-casinos, o siga, trobar un atractiu per fer vindre turistes i fer reavivar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions en Estanislau Puiggròs, propietari de Ràdio Barcelona. Va ser esta amistat lo que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, propondre al Consell General el proyecte d'una ràdio per al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de colaboracionista nazi, va arribar a dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte pero no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes en Barcelona, pero va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que en l'any 1935 buscava la manera de crear una ràdio en Luxemburc. La segona versió sosté que Paul Laffont, advocat, diputat i secretari d'estat de les PTT durant el govern del socialista d'en Raymond Poincaré, va parlar en Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia per al país. Jacques Trémoulet, nascut en França, era el propietari del grup Radiophonie du Midi que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més en França. El fet que el govern francès volguera nacionalisar totes les ràdios per a controlar-les el va empènyer a trobar alternatives per a poder explotar ràdios que emeteran en territori francès. Aixina es va adreçar en Luxemburg. Pero com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en este context que en un moment donat l'una de les dos versions fa que Trémoulet contemple, ademés de Mònaco, a Andorra com a escenari.[175]
En l'any 1936 Bonaventura mor i la busca del director i continuïtat del proyecte seguix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina puix, que el parlament tenia ganes de que es construíra. Mentrestant, Trémoulet consegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios belgues. En l'any 1939 entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu al país com la millor opció perqué ningú li tanque les seues ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya montada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilice Ràdio Andorra com un radiofar per a les maniobres nazis en el Mediterràneu. Conscient que si ho fa perilla el seu proyecte de crear ràdios fora de França que puguen retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idónea pels seus plans. Pero l'història que relaciona Trémoulet en els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet en Andorra inquietava el veguer mateix perqué degut al fet que França li bloquejava tots els proyectes tenia por que es creara una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantindre-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguen fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.[175][176]
Pero lo cert és que ya en l'any 1936 el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el proyecte propagandístic de Ràdio Andorra. Encara que el diari no citara noms, els americans durant la guerra permetran confirmar estes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del EUA elaborava diversos informes en qué s'hi podia llegir, per eixemple, que una volta oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir al Govern de Vichy com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins informatius. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit a on els nazis varen pagar unes 200 000 pessetes supostament a Ràdio Andorra. No obstant això, com el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra encara que serviren per a acusar a Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la Cort de Justícia de Tolosa el condena a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus bens en França. De seguida, va fugir cap a l'Espanya franquista. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, Franco, per mig dels quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el fascisme. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio de tendència francofalangista i en els informes mateixos s'aconsella de no utilisar l'emissora per a evitar que els francesos es pensen que els EUA estaven del bando nazi o franquista. I en efecte, en l'any 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia per tot el sur de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en català, castellà i francès. Pero el seu apropament en Franco va fer que el català quedara prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en francès i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.[176][177][178][179]
En el lliberament de França, el govern del país gal també va declarar a Trémoulet enemic de França i traïdor, ordenant-ne l'arrest. Laffont, el diputat que supostament va empènyer Trémoulet a interessar-se per una ràdio per al país, també va ser acusat de colaboracionista, concretament d'espia. La recerca va demostrar que efectivament filtraven informació als alemanys per Ràdio Andorra a través d'enregistrament radiofònics. Durant la guerra Ràdio Andorra interferia en les freqüències britàniques, sueques i italianes, provocant queixes per part anglesa i italiana. En este context també es té constància que un grup britànic tenia intensions de comprar espais publicitaris a Trémoulet i que el govern francès va informar immediatament al govern britànic que si això passava, serien considerats automàticament com a enemics i traïdors de “la France”. La premsa francesa, precisament, va ser la que va destapar l'escàndal al final de la guerra acusant no solament a Trémoulet sino també a Puiggròs, que va ser inserit en el contracte de consessió despuix que muiguera Bonaventura. Els artículs apuntaven que Trémoulet havia rebut caps nazis en la seua casa. La justícia francesa es va encarregar de detindre automàticament dos residents d'Encamp que passaven en contraban carnets de Trémoulet cap a França. Antoni Picart, conseller del parlament andorrà, es va indignar per totes estes acusacions fent-li part del disgust al veguer a qui demanà que la justícia lliberara als dos veïns d'Encamp. No acceptava que Andorra fora atacada d'esta manera. El cas, és que inclús la BBC considerava Ràdio Andorra pro-nazi.[176]
El franquisme i Andorra[editar | editar còdic]
Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en qué França es rendeix a l'eixèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa en el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer en el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès en la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.
Sobre l'Andorra consumista i capitalista[editar | editar còdic]
En la década dels 60 del sigle XX, es produïx un fort bot a la vida dels andorrans de la mà del comerç i el turisme. Es desenrollen instalacions deportives per a la pràctica de l'esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguritat (1968); s'inaugura el servici telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys per hòmens i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).
En l'any 1973 es produïx la primera trobada dels dos coprínceps des del sigle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de llavors les trobades entre coprínceps han segut freqüents.
A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, llegislativa i de presència internacional d'Andorra.
- Separació del poder llegislatiu i eixecutiu
- Entrada en l'Organisació Mundial de Turisme
- 14 de giner de 1982, constitució del primer Govern d'Andorra, presidit per Oscar Ribas.
- 1990, firma d'un conveni en la Comunitat Econòmica Europea
- 1992, aprovació del còdic penal.
- 14 de març de 1993, aprovació de la Constitució que otorga la sobirania al poble andorrà.
- 28 de juliol de 1993, entrada a l'Organisació de les Nacions Unides en el primer discurs en català per part del cap de govern Òscar Ribas i Reig
- 1993, creació de la Cambra de Comerç, Indústria i Servicis d'Andorra
- 24 d'octubre de 1995, segon discurs en català a la 50a Assamblea General de la ONU a càrrec de Marc Forné
- 1995, creació d'Andorra Televisió (ATV)
- 1997, creació de la Universitat d'Andorra (UdA)
- 25 de juny de 1999, aprovació de la Llei d'Ordenació Llingüística
- 13 d'abril de 2000, creació del Tribunal de Contes
- 1 de giner de 2002, incorporació a l'euro
Sigle XXI[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ «Fragment de l'Informatiu d'Andorra Televisió sobre el proyecte del Museu de la Pau».
- ↑ Error en el títul o la url.«», (Ara Andorra, 06-10-14).
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 34, 35.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 34, 35, 38, 39.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 36, 37.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 43.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 37, 36.
- ↑ Armengol Aleix2009,.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 52, 53.
- ↑ 12,0 12,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 44, 45, 46, 47.
- ↑ «Artícul de prensa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974».
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 56, 57,.
- ↑ 15,0 15,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 78, 79, 80, 81, 88, 89.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 78, 79, 80, 81, 82, 83.
- ↑ Guillamet Antoni, 2009, p. 48, 49,.
- ↑ Llop Rovira, 1998, p. 8, 9.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 114, 132.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 116, 117.
- ↑ 21,0 21,1 Llop Rovira, 1998, p. 14.
- ↑ Llop Rovira, 1998, p. 15.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 134.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 270 a 275.
- ↑ Error en el títul o la url.«» (en francès). Encyclopædia Universalis France.
- ↑ 26,0 26,1 Llop Rovira, 1998, p. 60.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 148.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ 29,0 29,1 Guillamet Anton, 2009, p. 148, 149.
- ↑ «Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 109.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 237.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Llop Rovira, 1998, p. 44, 45, 47, 48, 50.
- ↑ 39,0 39,1 Armengol Aleix, 2009, p. 238, 239.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 108, 109.
- ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 41,4 41,5 Llop Rovira, 1998, p. 53, 54, 56.
- ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 Guillamet Anton, 2009, p. 102, 103.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 Armengol Aleix, 2009, p. 246, 245.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 245.
- ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 10, 11, 7, 12.
- ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 46,5 Armengol Aleix, 2009, p. 354, 355, 356, 357.
- ↑ 47,0 47,1 47,2 Armengol Aleix, 2009, p. 341.
- ↑ Jordi Planellas, 2013, p. 44, 45.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 170, 171.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 8, 9.
- ↑ Segalàs, 2012, p. 43, 42, 41.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 171.
- ↑ 54,0 54,1 Error en el títul o la url.«».
- ↑ Jordi Planellas, 2013, p. 39.
- ↑ 56,0 56,1 Armengol Aleix, 2009, p. 172.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 172.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 342, 343.
- ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 5, 6, 8, 10, 11.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 173, 180, 181.
- ↑ 61,0 61,1 61,2 61,3 Armengol Aleix, 2009, p. 343, 344.
- ↑ 62,0 62,1 62,2 Armengol Aleix, 2009, p. 180, 181.
- ↑ 63,0 63,1 Peruga Guerrero, 1998.
- ↑ 64,0 64,1 64,2 Guillamet Anton, 2009, p. 180, 181.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 173.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 35.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175, 196, 197.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 174, 175, 177, 196, 197.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 344.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 20 a 32.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 16, 17, 18, 19, 20, 21.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175.
- ↑ 74,0 74,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 54, 55, 56.
- ↑ 75,0 75,1 75,2 75,3 75,4 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179, 177, 176.
- ↑ 77,0 77,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 176, 177.
- ↑ 78,0 78,1 78,2 78,3 Armengol Aleix, 2009, p. 345 a 347.
- ↑ Jordi Planellas, 2013, p. 46.
- ↑ 80,0 80,1 Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179.
- ↑ 81,0 81,1 Jordi Planellas, 2013, p. 46, 47.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 178, 179.
- ↑ Error en el títul o la url.«». (Diari d'Andorra, 30-04-2010).
- ↑ 84,0 84,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 57.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 42.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 87,5 87,6 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 58.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 192, 193.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 191, 192, 193.
- ↑ Segalàs, 2012, p. 93 a 95.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 59, 60, 63.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 194, 195.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 194, 195.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 348 a 350.
- ↑ Segalàs, 2012, p. 95.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (31-03-12, Canal 324).
- ↑ 99,0 99,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 64, 65, 66, 67, 68.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 67 a 70.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199, 203.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 202, 203.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 352, 353.
- ↑ 104,0 104,1 Armengol Aleix, 2009, p. 182, 183.
- ↑ 105,0 105,1 105,2 105,3 Guillamet Anton, 2009, p. 182, 183.
- ↑ 106,0 106,1 106,2 106,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 79, 80, 81.
- ↑ 107,0 107,1 107,2 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 74.
- ↑ Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006, p. 33.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 349.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 204, 205.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 204, 205, 206, 207.
- ↑ 112,0 112,1 112,2 112,3 Error en el títul o la url.«».
- ↑ Xavier Rull, 2007, p. 25, 13, 48.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 67.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27, 31, 74.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27.
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 77, 78.
- ↑ Peruga Guerrero, 1998, p. 66.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 199.
- ↑ http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html
- ↑ http://www.un.org/en/members/
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 352.
- ↑ Soriano, 2005, p. 29.
- ↑ Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 10 a 21.
- ↑ 127,0 127,1 Soriano, 2005, p. 28.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 215, 216, 217.
- ↑ 129,0 129,1 129,2 129,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 69, 70.
- ↑ 130,0 130,1 130,2 130,3 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 70, 71, 72, 73, 74, 75.
- ↑ 131,0 131,1 Jordi Planellas, 2013, p. 48.
- ↑ Armengol Aleix, 2009, p. 202.
- ↑ 133,0 133,1 Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 202, 201, 200.
- ↑ 135,0 135,1 135,2 135,3 Armengol Aleix, 2009, p. 357 a 360.
- ↑ 136,0 136,1 Armengol Aleix, 2009, p. 200, 201.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 218, 219.
- ↑ 138,0 138,1 Armengol Aleix, 2009, p. 536 a 539.
- ↑ 139,0 139,1 139,2 139,3 139,4 139,5 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 10, 11, 12, 13.
- ↑ Soriano, 2005, p. 25.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 222, 223.
- ↑ 142,0 142,1 142,2 142,3 Guillamet Anton, 2009, p. 224, 225.
- ↑ Soriano, 2005, p. 21.
- ↑ 144,0 144,1 144,2 144,3 144,4 144,5 144,6 144,7 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 13 a 21.
- ↑ 145,0 145,1 145,2 145,3 Jordi Planellas, 2013, p. 49, 50.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història).
- ↑ 147,0 147,1 147,2 Segalàs, 2012, p. 59, 60, 61.
- ↑ 148,0 148,1 148,2 Error en el títul o la url.«», (www.andorraantiga.com, lloc web especialisat en l'història d'Andorra).
- ↑ 149,0 149,1 149,2 Jordi Planellas, 2013, p. 51, 52.
- ↑ 150,0 150,1 150,2 150,3 Guillamet Anton, 2009, p. 228, 229.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra).
- ↑ La Vanguardia. El pretendiente al trono de Andorra, Boris I (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012]
- ↑ Error en el títul o la url.«», (Bondia, 08-01-14).
- ↑ Error en el títul o la url.«», (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla).
- ↑ Error en el títul o la url.«», (Periòdic d'Andorra, 03-02-14).
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«». [Consulta: 04-10-14].
- ↑ 158,0 158,1 158,2 158,3 158,4 Error en el títul o la url.«». (RTVA, 04-02-14).
- ↑ Error en el títul o la url.«». historiadelahistoria.com, 25-02-12.
- ↑ Guillamet Anton, 2009, p. 216.
- ↑ 161,0 161,1 161,2 161,3 161,4 161,5 Error en el títul o la url.«», (Bondia, 08-05-13).
Erro en la cita: Etiqueta
<ref>
no válida; el nombre «:02» está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta<ref>
no válida; el nombre «:02» está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta<ref>
no válida; el nombre «:02» está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta<ref>
no válida; el nombre «:02» está definido varias veces con contenidos diferentes Erro en la cita: Etiqueta<ref>
no válida; el nombre «:02» está definido varias veces con contenidos diferentes - ↑ 162,0 162,1 162,2 Soriano, 2005, p. 28, 29, 30, 32, 33.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (Bondia, 27-01-14).
- ↑ Error en el títul o la url.«», (www.andorraantiga.com, lloc web especialisat en història d'Andorra).
- ↑ Error en el títul o la url.«», (Enciclopèdia Catalana).
- ↑ Soriano, 2005, p. 32 a 42.
- ↑ Soriano, 2005, p. 32 a 36.
- ↑ 168,0 168,1 168,2 168,3 168,4 Soriano, 2005.
- ↑ 169,0 169,1 169,2 169,3 Porta, 2009.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (21-07-12, VilaWeb).
- ↑ Segalàs, 2012, p. 87, 86, 85.
- ↑ 172,0 172,1 172,2 Segalàs, 2012, p. 49, 50, 51.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (11-06-11, Diari d'Andorra).
- ↑ Error en el títul o la url.«», 1993.
- ↑ 175,0 175,1 175,2 Osorio, 2013.
- ↑ 176,0 176,1 176,2 Porta, 2009, p. 69 a 77.
- ↑ Error en el títul o la url.«», (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema).
- ↑ Error en el títul o la url.«».
- ↑ Error en el títul o la url.«».
Bibliografia[editar | editar còdic]
Prehistòria i Edat Antiga:
- , Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança).
- , Andorra.
Edat Mija:
- , Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança).
- Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
- Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
- (2011) , Editorial Andorrana.
- (2011) , Editorial Andorrana.
- (2011) , Milan Jeunesse, pp. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0.
Edat Moderna:
- (1998) Govern d'Andorra (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 8, 9. ISBN 99920-0-185-2.
- (2003) Comú d'Encamp (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2.
- (2007) , Premsa Andorrana, SA, pp. 120. ISBN 978-99920-0-584-2.
Sigle XIX:
- (1998) Govern d'Andorra (ed.). , Editorial Andorrana, pp. 95. ISBN 9920-0-186-0.
- (2006) Crèdit Andorrà (ed.). [1], Impremta Envalira, pp. 52. ISBN 99920-0-430-4.
- (1996) Govern d'Andorra (ed.). , pp. 4.
Sigle XX:
- (2012) , 1a ed. edició, 2+1 editors, pp. 4. ISBN 978-99920-1-897-2.
- (1998) Govern d'Andorra (ed.). , pp. 4.
- (2005) Consell General (ed.). [2]. ISBN 99920-52-18-X.
- (2009) [3]. ISBN 9992005300.
- (2013) [4], Crèdit Andorrà edició. ISBN 978-99920-60-52-0.
Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània:
- (2009) [5], Govern d'Andorra. ISBN 978-99920-0-549-1.
- (2009) [6], Revista Altaïr. ISBN 978-84-936220-4-6.
- (2013) , Aloma Editors. ISBN 978-99920-66-02-7.
Filmografia[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història d'Andorra.
Història d'Europa |
---|
Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |