Verins animals

Erro al crear miniatura:

Alguns animals venenosos

Es denominen verins d'animals les substàncies tòxiques produïdes per animals.

La capacitat de formació de substàncies tòxiques que posseïxen els animals és molt reduïda i per això els tipos de verins animals existents en la naturalea són poc numerosos. La capacitat de segregar substàncies tòxiques pot constituir una poderosa arma ofensiva, en el cas de la qual la ponzoña és segregada generalment per glándulas que es troben en conexió en les dents (vertebrats) o en les peces bucals (artròpodes). En atres espècies, pel contrari, el verí té una missió defensiva; en este cas, la substància tòxica segregada es posa en contacte en espines i atres dispositius que de forma passiva protegixen a la presunta víctima. Igualment, el verí pot almagasenar-se en els propis teixits de l'animal, en lo que la seua carn o la seua sanc resulta tòxica i és temuda o despreciada, segons el cas, pels seus enemics.

Animals venenosos

És interessant resenyar la distribució en la serie animal de les espècies ponzoñosas, puix des d'un punt de vista filogenético sembla un caràcter més be primitiu, de manera que es troba absent en els grups més evolucionats.

Vertebrats

En els vertebrats inferiors es troben representats en esta propietat els grups dels peixos, amfibis i reptils. En les aus, solament es coneixen a Ifrita kowaldi i algunes espècies del gènero Pitohui, i en els mamífers únicament té esta facultat el Ornithorhynchus anatinus pertanyent al grup dels monotrema, que és el més primitiu dels mamífers.

• En el grup dels reptils destaquen en este aspecte els ofidis (serps), en els que es dona una certa varietat de substàncies venenoses i de toxicitat molt elevada entre les espècies de clima desértico i tropical, com la Naja, Crotalus, etc. Existixen algunes tortugues que posseïxen saliva venenosa. Entre els fardachos existixen varis casos: el gènero Heloderma, en les seues dos espècies, Heloderma horridum i Heloderma suspectum; i recents investigacions han demostrat que a lo manco dos espècies del gènero Varanus, el varano arborícola (Varanus varius) i el dragó de Komodo (Varanus komodoensis) posseïxen glándulas ponzoñosas a lo llarc de la seua llínea mandibular que, en donar-se una mordedura, inoculan una série de toxines d'efecte anticoagulant (aixina com una gran cantitat de bactèries, fent la sepsis una conseqüència comuna de dita mordedura). Observant la mandíbula de l'espècie extinta megalania (Varanus prisca), es pot predir que els forámenes mandibulars sobre les dents albergaven una glándula similar a la que posseïxen les espècies modernes.

• En els amfibis és prou freqüent l'existència de glándulas que segreguen un mucus viscós i tòxic, depositat en la pell, o en ocasions són les glándulas paratiroide les que aboquen el tòxic en la cavitat bucal. En general, els gèneros Salamandra, Triturus (salamandres) i Bufo (sapos) posseïxen tals formacions.

• En els peixos és a on existix major varietat d'animals venenosos. La majoria d'ells presenten chicotetes glándulas que estan conectades en algun radi de les aletes dorsal o cabal, o en conexió en espines situades en el cap o en l'opèrcul. La seua presència no exclou el fet de constituir un peix comestible i inclús de primera calitat, com ocorre en representants del gènero Scorpaena, entre uns atres. Els peixos venenosos en dispositiu per a produir la picadura s'agrupen en les famílies dels Triglidae (com el Cottus scorpius) i les espècies del gènero Scorpaena, Trachinidae (com el Trachinus draco, relativament freqüent en les plages de la península ibèrica, i Gobiidae (com el Callionymus). En els Tetraodontiformes, espècies exòtiques com Diodon, Tetraodon, Sphaerondes, són els responsables de les intoxicacions més greus per ingestió. Atres espècies també presenten la seua toxicitat en la sanc com l'anguila, la lamprea marina i la morena del Mediterràneu (Muraena helena); esta última espècie, aixina com la majoria de representants de la família Muraenidae tenen la característica de ser espècies venenoses per la seua mordedura.

Invertebrats

Aguijón d'avespa en gota de verí.

Donat el número d'espècies d'invertebrats que existixen, la proporció de les venenoses resulta encara més chicoteta. Aixina, en els moluscs, solament pot citar-se als gasteròpodes del gènero Murex (M. brandaris i M. trunculus), en els quals les glándulas productores de la púrpura segreguen també un actiu verí, i els Conus, alguns mortals.

• En els artròpodes, especialment dins dels aràcnits i miriàpodes, és a on es presenta un major número d'espècies venenoses i en un elevat grau de toxicitat. En les aranyes, deu citar-se el gènero de l'Europa meridional, Latrodectus, que en l'escorpión (Buthus occitanus) i l'escolopendra (Scolopendra morsitans) són les espècies comunes més perilloses.
• En els insectes és poc freqüent la secreció de ponzoña, pero en canvi és abundant la producció de secrecions àcides i irritantes. Els himenòpters del grup Aculeata són l'únic grup que presenta espècies en glándulas venenoses, justament en dispositius d'inoculació; són eixemples d'elles les abellas, (Apis mellifera), (Xylocopa, Bombus) les avespes (Vespa) i unes atres.
• Dels restants grups d'invertebrats, només deu citar-se a alguns equinoderms i celenterats que produïxen irritament per contacte i poden també resultar tòxics per ingestió.

Classes de verins

Des del punt de vista químic, aixina com atenent al mecanisme d'acció, poden fer-se vàries classificacions dels verins animals coneguts. Un dels primerament referits és la tetradotoxina, citat per Tahara en 1910; constituïx el compost responsable de la toxicitat per ingestió dels peixos tetraodontiformes. La seua fòrmula general és: C11H17N3O8. La seua toxicitat depén del teixit ingerit -el fege i els ovaris són els òrguens a on alcança una major concentració- i resulta letal en un percentage molt elevat d'intoxicacions. Ha segut trobada també en la pell, el múscul i la sanc d'alguns caudados (Fuhrman, 1962). La seua acció afecta a la conducció del impuls nerviós i a la contracció muscular. En el bloqueig del nervi és 150.000 voltes més efectiva que la cocaïna, per lo que podria usar-se com anestésico local, pero es difon per tot l'organisme, resultant molt perillós.

Aparte d'esta toxina, existixen unes atres en els peixos i, en general, deu indicar-se que la toxicitat d'una espècie pot deure's a tres causes: 1) per toxicitat intrínseca, com ocorre en els Tetraodontidae; 2) per putrefacció bactèriana, lo que pot afectar a qualsevol tipo de peix; i 3) per toxicitat adquirida en posseir certs microorganismes (dinoflagelados que produïxen v. com la saxitoxina).

En general, els verins dels peixos estan emparentats des d'un punt de vista químic en els glucósidos saponínicos. Les ponzoñas dels amfibis, en excepció de les espècies que posseïxen tetrodontoxina, són substàncies de naturalea esteroidea, com les bufotoxinas. En els sapos existix un atre tipo de substàncies venenoses, com la bufotenina, derivat metilado de la serotonina. La pròpia serotonina es troba en el verí de l'escorpión i en els de atres animals.

El verí de les serps (per eixemple, cobra, escurçó, serp de cascabel) conté, en general, toxines proteiques, de tipo enzimàtic (lipasas i proteasas), juntament en atres substàncies. Estes enzimes provoquen canvis importants en certs composts químics de la sanc de la víctima, els quals són la causa de trastorns que poden ser mortals.

El mecanisme de la toxicitat és específic. La majoria eixercixen una acció en la sanc, hemolítica, coagulante o anticoagulant. Uns atres tenen la seua acció en el fege o en el renyó, destruint les cèlulas. Alguns, com la saxitoxina i la tetrodotoxina, produïxen el bloqueig de la conducció en el nervi i en el múscul. Les dosis mortíferas dels verins més actius són de l'orde de les centèsimes de miligram per quilo de pes corporal.

Vore també

• Animal venenós

Bibliografia

• J. PLANAS MESTRES. verins animals
• R. A. BOOLOOTIAN, Physiology o/ Echinodermata, Nova York 1966.
• A. CALMETTE, Els Venins. Els Animaux Vénimeux et la Sérothérapie antivenimeuse, París 1907.
• F. A. FUHRMAN, Tetrodotoxin, «Scien. Amer.», 217, 6, 1967.
• P. P. GRASSÉ, Traité de Zoologie, XIII, París 1964.
• M. PHISALIX, Animaux Venimeux et Venins, Vol. 1 i Vol. 2París 1922.