Bufotoxina
Les bufotoxinas constituïxen una família de lactonas esteroides tòxiques que es troben en les glándulas parotoides, pell i verí de molts sapos (gènero Bufo); atres amfibis i algunes plantes i bolets.[1][2][3] La composició exacta varia molt en la font específica de la toxina. En concret, pot contindre: 5-PIXE-DMT, bufagina, bufalina, bufotalina, bufotenina, bufotionina, epinefrina, norepinefrina, i serotonina. El terme bufotoxina també es pot usar específicament per a descriure una bufagina en suberilargina conjugada[4]
La substància tòxica present en els sapos es pot dividir per la seua estructura química en dos grups:
- Bufofagina: són composts en activitat sobre el cor, sintetisades a partir del colesterol, en una activitat similar a la dels digitálicos. Estos glucósidos cardíacs tenen un núcleu esteroide, en un anell lactona en el carbono 17, imprescindible per a la seua activitat sobre el cor, i en el carbono 3 es produïx els enllaços glucosídicos que li conferixen les seues propietats físiques (solubilidad i liposolubilidad), i la seua potència, aixina com el grau d'unió a proteïnes plasmáticas, la seua velocitat d'eliminació de l'organisme i la duració de l'efecte.[5]
- Bufotoxina: és una substància que es forma resultat de l'unió de bufofagina en arginina. Actua a nivell enzimàtic inhibint la bomba Na/K ATPansa a nivell del múscul cardíac, bloquejant els canals de sodi. Açò va a supondre un aument de la concentració de calcio intracelular que va a incrementar la força de contracció del cor i al mateix temps reduïx la freqüència cardíaca. Van a produir una série de síntomes a nivell cardíac, com arrítmia, bloqueig sinusal, fibrilació i desocupació cardíaca, que pot dur a la mort.[5]
- Bufoteninas: són composts en una activitat similar a la serotonina. Són bases orgàniques que contenen un anell indol, que els conferix un efecte vasopresor. Alguns autors li atribuïxen a la triptamina (5-metoxi-N-N-dimetiltriptamina) un efecte alucinogen, pero esta es troba únicament en l'espècie Bufo alvarius, l'hàbitat natural de la qual són les zones desérticas d'Estats Units.[5]
- Catecolaminas:
- Adrenalina: substància agonista del sistema nerviós autònom que té acció sobre els receptors α1, α2, β1 i β2. Els receptors α1 produïxen una vasoconstricción en pell i vísceres; té acció vasodilatadora en músculs i bronquis per acció sobre els receptors β2 i també sobre els β1, produint un aument en la contracció del cor i la freqüència cardíaca (inotrópico i cronotrópico positiu).[5]
- Noradrenalina: és una substància activadora del sistema nerviós autònom que activa els receptors α1 i β1 en una acció similar a la que presenta l'adrenalina adrenalina.[5]
Els animals més intoxicats per este tipo de compost són els gossos. Introduïxen els sapos en la boca, de manera que estimula la secreció de toxines des de la glándula paratoidea del sapo fins a la boca del gos, produint-se l'absorció de la toxina a través de la mucosa bucal.[6] La bufotoxina s'absorbix en ràpidament, originant numerosos síntomes tals com irritament de la mucosa oral, salivació, disnea, dificultat de moviments, arrítmia, aument de la defecación i la micción, dolor abdominal, depressió a nivell del sistema nerviós central, convulsions, edema pulmonar, cianosis i mort.[5]
Manifestacions clíniques
[editar | editar còdic]L'intoxicació serà lleu si l'animal presenta irritament de la mucosa oral i excessiva salivació. Si l'ingesta de bufotoxina és major, apareixerà també una depressió del sistema nerviós, atàxia, arrítmia i un aument de la defecación i de la micción. Es considera una intoxicació severa si ademés dels síntomes anteriors, hi ha dolor abdominal, edema pulmonar, cianosis, disnea i mort de l'animal.[5]
Tractament
[editar | editar còdic]El tractament per a este tipo d'intoxicació consistix en fer un llavat de la boca de l'animal en aigua (mentres que l'animal estiga conscient). Si s'haguera ingerit el sapo caldria induir la bossada (si no hi ha hipersalivación) en un emético i si observem signes de l'intoxicació deu estabilisar-se i extraure el sapo via endoscópica o per mig de cirugia.[6]
Una atra alternativa, és administrar múltiples dosis de carbó actiu, un adsorbent, junt en un catàrtic, per a evitar l'absorció de la toxina i aixina no es produïxquen els efectes tòxics. Les convulsions es tracten en barbitúricos o benzodiazepinas. És imprescindible la reposició de decorreguts via parenteral. També convé realisar una auscultació, ademés de medir la freqüència cardíaca de l'animal, i evaluació de la perfusión sanguínea, per a poder estimar la gravetat de l'intoxicació. Si l'animal tinguera arrítmia o signes de shock caldria monitorizarle utilisant electrocardiogramas. En cas que present bradicàrdia, es deuria administrar atropina per a aumentar el ritme cardíac, mentres que en cas que present taquicardia, convé usar agonistas β-adrenérgicos, per a disminuir el ritme caridaco. Si existira hipercalemia tractem en insulina, glucosa i bicarbonat sòdic. L'administració de sals de calcio està contraindicada en este tipo d'intoxicació.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Siperstein MD, Murray AW, Titus IArchives of Biochemistry and Biophysics.67(1)
- 154–60.doi:10.1016/0003-9861(57)90254-0.
- ↑ (1977) Toxic and Hallucinogenic Mushroom Poisoning: A Handbook for Physicians and Mushroom Hunters, Nova York: Van Nostrand Reinhold. ISBN 978-0-442-24580-1.
- ↑ (1986).Planta Medica.52(2)
- 152–3.doi:10.1055/s-2007-969103.
- ↑ Chen KK, Kovaríková AJournal of Pharmaceutical Sciences.56(12)
- 1535–41.doi:10.1002/jps.2600561202.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Biochemical and Biophysical Research Communications.66(4)
- 1349–1356.ISSN 1090-2104.Consultat el 1 de decembre de 2018.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Revista Complutense de Ciències Veterinàries.11(2)ISSN 1988-2688.doi:10.5209/rccv.56414.Consultat el 1 de decembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bufotoxina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.