Anar al contingut

Esteroide

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Est artícul tracta sobre la família química de components policíclics. Per a la droga de millora del rendiment vore esteroide anabólico.
Molècula d'esterano o ciclopentano-perhidro-fenantreno.
Colesterol, el precursor de molts atres esteroides.

Els esteroides són composts orgànics derivats del núcleu del ciclopentanoperhidrofenantreno o esterano, que forma part de l'estructura química de numeroses vitamines i hormones. Este núcleu està format per quatre anells fusionats: tres d'ells en sis àtoms de carbono i un atre en cinc, totalisant 17 carbono. En els esteroides esta estructura bàsica es modifica per adició de diversos grups funcionals, com carbonilos i hidroxilos (hidrófilos) o cadenes hidrocarbonades (hidrófobas).

Història dels esteroides

L'història dels esteroides remonta a 1930, quan el químic alemà Adolph Butenandt i el seu equip varen conseguir obtindre 15 mg d'una forma sintètica d'estrògens i androsterona. Va ser en 1935, a on dit químic va formular una versió sintètica de l'hormona testosterona.[1][2]

Durant els cinc anys següents, científics patrocinats per companyies farmacèutiques, varen trobar métodos efectius per a sintetisar l'hormona testosterona en grans cantitats. L'objectiu era utilisar els esteroides com un tractament per a la depressió. Per dita ardit, Butendant va rebre el Premi Nobel en 1939.

Estructura química

El núcleu d'esteroide és prou rígit en una estructura pràcticament plana i en cadenes. Les substàncies derivades d'este núcleu posseïxen grups metilo (-CH3) en les posicions 10 i 13, que representen els carbono 18 i 19, aixina com un carbonilo o un hidroxilo en el carbono 3; generalment existix també una cadena hidrocarbonada lateral en el carbono 17; la llongitut de dita cadena i la presència de metilos, hidroxilos o carbonilos determinen les diferents estructures d'estes substàncies.[3]

Característiques

Les hormones esteroideas tenen en comuna que:


Funcions

Síntesis d'hormones esteroideas en les glándulas suprarrenals.

En els mamífers, com el ser humà, complixen importants funcions:

Funció hepàtica

Els esteroides anabolizantes (EA) poden provocar efectes adversos profunts sobre el fege i atres òrguens principals. Açò és particularment cert per als EA administrats per via oral. Els EA administrats per via parenteral semblen tindre efectes menys sérios sobre el fege. El cipionato de testosterona, el enantato de testosterona i atres anabólicos esteroides inyectables semblen tindre pocs efectes adversos sobre el fege. No obstant, s'han reportat lesions hepàtiques després de l'administració de nortestosterona per via parenteral, i també ocasionalment després de l'injecció d'éster de testosterona.[4]

L'influència dels EA sobre la funció hepàtica ha segut estudiada àmpliament. La majoria dels estudis involucren a pacients hospitalisats els qui són tractats durant periodos prolongats per vàries malties, tals com a anèmia, insuficiència renal, impotència, i disfunció de la glándula pituïtària. En proves clíniques, el tractament en anabólicos esteroides va resultar en una reducció de la funció secretora hepàtica. Ademés, es varen observar colestasis hepàtiques, reflectides per picazón i aliacrà, i peliosis hepàtica.

Vore també

Referències

Bibliografia

  • DUCHAINE, D. (1989). Underground Steroid Handbook II (ed. LLIMITADA, Vol. 2). (COPYRIGHT, Trad.) EUA: EDICIÓ REVISADA.


Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..