Putrefacció
La putrefacció[1] és una fase alvançada del procés de descomposició orgànica caracterisada per la degradació microbiana anaerobio dels teixits blans i la lliberació de gasos (com a sulfur d'hidrogen, amoníac, diòxit de carbono i metà), composts volàtils i líquits que contribuïxen a l'unflament i a la liqüefacció progressiva dels òrguens.[2] Este procés es produïx en paralel en la autólisis, la autodigestión enzimàtica celular, i precedix a la esqueletisació, etapa final del cicle tafonómico dels restants biològics.[3] Esta ocorre despuix dels canvis primerencs post mortem, com la palidez, el refredat, la rigidea (rigor mortis) i lividez (livor mortis), i mara l'inici de la descomposició microbiana dels teixits.[3]
A diferència dels canvis físics immediats a la mort, com la lividez, el rigor mortis o la pèrdua de temperatura, la putrefacció representa una transformació bioquímica complexa que resulta de l'acció conjunta d'enzimes endògenes i microorganismes anaerobio procedents principalment del tracto digestiu. Estos organismes degraden proteïnes, lípits i carbohidrats, lliberant gasos com a diòxit de carbono, metà, amoníac i sulfur d'hidrogen, responsables de l'unflament i de l'olor característica dels cadàvers.
La velocitat de putrefacció depén de factors ambientals (temperatura, humitat, accés a l'aire, exposició solar, tipo de sol o aigua) i de condicions intrínseques del cos (edat, composició tisular, estat de salut previ, causa de mort). Les temperatures templades entre 20 °C i 35 °C favorixen l'activitat microbiana i acceleren el procés, mentres que la fredor extrema o la dessecació ambiental poden induir fenomens de momificació o saponificacó que ho detenen parcialment.[4]
Des del punt de vista bioquímic, la putrefacció implica la proteólisis bacteriana i la lipólisis anaerobio, processos que conduïxen a la formació de amina biogénicas com putrescina i cadaverina, junt en productes derivats de l'oxidació i reducció de lípits i àcit grassos. Estes transformacions s'acompanyen d'un aument de pH i de la liqüefacció progressiva dels teixits, observable macroscópicamente a les poques hores en l'abdomen i en òrguens rics en enzimes, com el pàncrees o el fege.
En contexts forenses, la putrefacció constituïx un indicador útil per a l'estimació de l'interval postmortem i la reconstrucció de les condicions ambientals de mort. Estudis recents per mig de resonància magnètica postmortem (pmMRI) han demostrat que la temperatura corporal del cadàver modifica les propietats físic-químiques dels teixits, afectant el seu contrast i estat de conservació, lo que permet quantificar objectivament la progressió de la descomposició.[5]
Descripció
Despuix de la mort, els teixits orgànics, composts principalment per proteïnes i lípits, comencen a degradar-se per l'interrupció del metabolisme i l'acció de l'aigua sobre els enllaços peptídicos, procés conegut com hidrólisis.[6]
Este procés llibera aminoàcits i genera un ambient propici per a la proliferació de microorganismes anaerobio, especialment bactèries intestinals, que metabolizan els components celulars i acceleren la putrefacció.[2]
Durant la descomposició, la digestió bacteriana de les proteïnes produïx gasos i composts orgànics volàtils, entre ells les amina putrescina (derivada de la ornitina) i cadaverina (de la lisina), responsables de l'olor característica de la carn en descomposició.[7] Els gasos s'acumulen primer en les cavitats internes i despuix es difonen a través dels teixits i vasos sanguíneus, provocant l'unflament del tronc i les extremitats. La pressió interna creixent debilita els teixits fins que la pell es trenca i llibera els gasos pútridos.
La putrefacció progressa de manera seqüencial a través de cinc etapes (fresca, enfisematosa, descomposició activa, descomposició alvançada i esqueletisació) que varien segons factors ambientals com a temperatura, humitat i vestimenta.[8] [9] Durant estes etapes, la producció microbiana d'etanol pot interferir en la determinació del contingut d'alcohol en sanc durant les autòpsia, en especial en cossos recuperats de l'aigua.[3]
En contexts històrics, s'ha observat que certes substàncies com l'arsènic, l'àcit carbólico (fenol), la estricnina i el clorur de zinc retardan la putrefacció per les seues propietats bactericides i conservants; estos composts varen ser utilisats en el XIX en pràctiques de embalsamament.[10]
Llínea cronològica aproximada
- 1-2 dies: Els primers passos en el procés de descomposició abans del procés de putrefacció són palidez i reducció de la temperatura post mortem, rigor mortis i lividez post mortem.
- 2–3 dies: La decoloracó apareix en la pell de l'abdomen. L'abdomen comença a unflar-se per la formació de gas.
- 3–4 dies: La decoloracó s'estén i les venes més clares es tornen visibles.
- 5-6 dies: l'abdomen s'unfla notablement i es formen ampolles cutànees.
- 10-20 dies: es produïx la putrefacció negra, que ocorre quan es lliberen olors nocives del cos i les parts del cos experimenten una decoloracó negra.
- 2 semanes: L'abdomen està abotargado; la pressió interna de gas es troba prop de la seua capacitat màxima.
- 3 semanes: Els teixits s'han ablanit. Els òrguens i cavitats estan en procés d'explosió. Les ungles i les dents cauen.
- 4 semanes: Els teixits blans, com els òrguens interns, comencen a fer-se líquits i la cara es torna irreconeixible. Les zones en les que la pell, els músculs, els tendons i els lligaments es deterioren acaben en fase de esqueletisació.
Llínea del temps per a la descomposició d'òrguens en el cos:
- laringe i tráquea
- cervell de
- lactant
- estòmec
- intestins
- bazo
- epiplón i mesenterio
- fege
- cervell adult
- cor
- pulmons
- renyons
- bufa urinària
- esòfec
- pàncrees
- diafragma
- vasos sanguíneus
- úter
L'índex de putrefacció és major en l'aire, seguit d'aigua, sol i terra. L'índex exacte de putrefacció depén de molts factors, com el clima, l'exposició i l'ubicació. Per lo tant, la refrigeració en un depòsit de cadàvers o en una funerària pot retardar el procés, lo que permet el sepeli tres dies o més despuix de la mort sense preservació. L'índex aumenta dràsticament en climes tropicals. El primer signe extern de putrefacció en un cos a l'aire lliure sol ser una coloració verdosa en la pell sobre la regió del cego, que apareix en 12-24 hores. Generalment, el primer signe intern és una decoloracó verdosa en la part inferior del fege.
Vore també
- Maceracó (ossos)
Referències
- ↑
- ↑ 2,0 2,1 Shedge, Rutwik; Krishan, Kewal; Warrier, Varsha; Kanchan, Tanuj (2023-07-24). Postmortem Changes (en en), StatPearls Publishing. Consultat el 2025-10-30.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Schotsmans, Eline M. J.; Márquez-Grant, Nicholas; Forbes, Shari L. (2017-04-17). Taphonomy of Human Remains: Forensic Analysis of the Dead and the Depositional Environment (en en), John Wiley & Sons. ISBN 978-1-118-95332-7. Consultat el 2025-10-30.
- ↑ Madea, Burkhard (2014-05-05). Handbook of Forensic Medicine (en en), John Wiley & Sons. ISBN 978-0-470-97999-0. Consultat el 2025-10-30.
- ↑ Zech, Wolf-Dieter; Schwendener, Nicole; Persson, Anders; Warntjes, Marcel J.(2015-08-01).«Temperature dependence of postmortem MR quantification for soft tissue discrimination».European Radiology.(8): 2381–2389.ISSN 1432-1084.doi:10.1007/s00330-015-3588-4.Consultat el 2025-10-30.(en en)
- ↑ Almulhim, Abdulaziz M.; Menezes, Ritesh G. (2025). Evaluation of Postmortem Changes, StatPearls Publishing. Consultat el 2025-10-30.
- ↑ Paczkowski, Sebastian; Schütz, Stefan(2011-08).«Post-mortem volatiles of vertebrate tissue».Applied Microbiology and Biotechnology.91(4): 917–935.ISSN 1432-0614.doi:10.1007/s00253-011-3417-x.Consultat el 2025-10-30.
- ↑ Zhou, Chong; Byard, Roger W.(2011-01-01).«Factors and processes causing accelerated decomposition in human cadavers – An overview».Journal of Forensic and Legal Medicine.18(1): 6–9.ISSN 1752-928X.doi:10.1016/j.jflm.2010.10.003.Consultat el 2025-10-30.
- ↑ Lee Goff, M.(2009-10-01).«Early post-mortem changes and stages of decomposition in exposed cadavers».Experimental and Applied Acarology.49(1): 21–36.ISSN 1572-9702.doi:10.1007/s10493-009-9284-9.Consultat el 2025-10-30.(en en)
- ↑ Gannal, J. N.; Harlan, Richard (2024-08-28). History of Embalming, and of Preparations in Anatomy, Pathology, and Natural History Including an Account of a New Process for Embalming (en en), BoD – Books on Demand. ISBN 978-3-368-73968-3. Consultat el 2025-10-30.
