Terra natal asiria
La Terra natal assíria, Pàtria Assíria o Assíria (Plantilla:Lang-syc, també Plantilla:Lang-syc) és una regió geocultural i històrica situada en el nort de Mesopotàmia que ha segut tradicionalment habitada per assiris. Les àrees que formen la terra natal assíria formen part de l'actual nort d'Iraq, el surest de Turquia, el noroest d'Iran i, més recentment, el nordest de Síria.[1] Ademés, la zona que fins fa poc tenia la major concentració d'assiris en el món es troba en el Triàngul assiri, regió que comprén les planures de Nínive, el sur d'Hakkari i les regions de Barwari.[2]
Els assiris són natius de Mesopotàmia (en siríac: ܒܝܬ ܢܗܪ̈ܝܢ - Beth Nahrin, terra entre els dos rius), descendixen de les antigues poblacions d'Assíria i del nort de Mesopotamia, que es varen vore molt influïdes per les civilisacions del sur de Mesopotamia com l'acadia i la sumerio, i varen desenrollar una civilisació independent principalment en l'històrica ciutat d'Ashur, al nort de la regió.[3] Les ciutats de població assíria en Iraq estan majoritàriament en la regió de la governació de Nínive, en el nort d'Iraq, com Alqosh, Tel Keppe, Batnaya, Bartella, Tesqopa, Karamlech, Bajdida i, fins a 2014, en Mossul. Hi ha una minoria assíria en les ciutats de Zakho i Duhok, en el Kurdistan iraquí, que també estan situades en el triàngul assiri.[4] En Turquia, la regió de Tur Abdin és el centre cultural tradicional dels assiris i és l'única regió rural que queda en Turquia en una important presència cristiana assíria. No obstant, hui en dia la majoria dels assiris en Turquia viuen en Estambul. El nordest de Síria s'ha convertit en l'últim sigle en un centre per als assiris, en gran part de la població assíria descendent de refugiats de Turquia que varen fugir durant el genocidi assiri i durant els pogroms posteriors en Iraq. Els principals centres de població assíria en Síria són Qamishli, Hasaka, Ras al-Ayn, Al Malikiya, Al-Qahtaniyah i els pobles a lo llarc del riu Jabur en la zona de Tal Tamer, que es troben fòra de l'històrica aglomeració de la pàtria en el nort d'Iraq i el surest de Turquia.
Parlen llengües neoarameas, incloent algunes com el sureth i el turoyo junt als seus dialectes.[5]La gran majoria d'assiris són cristians de vàries denominacions.[3]
Història
Antiguetat
- Artícul principal → Assíria.
La ciutat d'Assur i Nínive (actual Mossul), que va ser la ciutat més antiga i més gran de l'antic imperi assiri,[6] junt en atres ciutats asirias, semblen haver segut establides en l'any 2600 a. C. No obstant, és provable que inicialment anaren centres administratius dominats pels sumerios. A finals del sigle XXVI a. C., Eannatum de Lagash, llavors el governant sumeri dominant en Mesopotamia, menciona «la derrota de Subartu» (Subartu és el nom sumeri d'Assíria). De forma similar, a principis del sigle XXV a. C., Lugal-Ane-Mundu, el rei de l'estat sumeri d'Adab, menciona que Subartu li paga un tribut.[7]
Els assiris són de parla aramea oriental, descendents dels habitants preislàmics de l'Alta Mesopotamia. l'arameu antic va ser adoptat per la població de l'Imperi Neoasirio al voltant del VIII, i estos dialectes orientals varen seguir sent àmpliament utilisats en tota l'Alta Mesopotamia durant els periodos persa i romà, i varen sobreviure fins al dia d'hui. La llengua siríaca va evolucionar en l'Assíria aqueménida durant el V[8][9]
Durant el periodo assiri, Duhok va ser nomenat Nohadra (i també Bit Nuhadra o Naarda), a on, durant els periodos part-sasánida en Assíria (c. 160 a. C. a 250 d. C.) com Beth Nuhadra, va obtindre la semi-independència com un dels regnes neoasirios d'Assíria, que també incloïa Adiabene, Osroene, Assur i Beth Garmai.[10][11]
Periodo cristià primerenc
- Artícul principal → cristianisme siríac .
El cristianisme siríac va arraïlar entre els assiris entre els sigles I i III d. C. en la fundació en Assíria de l'Iglésia de l'Orient junt en la lliteratura siríaca.
La primera divisió entre els cristians siríacos va ocórrer en el V, quan els cristians assiris de l'Alta Mesopotamia de l'Imperi sasánida varen ser separats dels de l'Alce pel cisma nestoriano. Esta separació es va deure tant a la política de l'época com a l'ortodòxia teològica. Ctesifonte, que era en eixe moment la capital sasánida, es va convertir finalment en la capital de l'Iglésia de l'Orient. Durant l'era cristiana Nuhadra es va convertir en una eparquia dins de l'Iglésia asiria de l'Orient, metropolitana de Ḥadyab (Erbil).[12]
Despuix del Concili de Calcedonia en l'any 451, molts cristians siríacos dins de l'Imperi romà es varen rebelar contra les seues decisions. El Patriarcat d'Antioquía es va dividir llavors entre una comunió calcedònia i una atra no calcedònia. Els calcedonios eren a sovint etiquetats com 'melquitas' (Partit de l'Emperador), mentres que els seus oponents eren etiquetats com monofisitas (aquells que creuen en l'única i no en les dos naturalea de Crist) i jacobites (despuix de Jacobo Baradeo). l'Iglésia catòlica maronita es va trobar atrapada entre els dos, pero afirma haver permaneixcut sempre fidel a l'Iglésia catòlica i en comunió en el bisbe de Roma, el Papa.[13]
Edat Mija
Tant el cristianisme siríac com el arameu oriental es varen vore somesos pressió despuix de la conquista musulmana de Mesopotamia en el VII, i els cristians assiris a lo llarc de l'Edat Mija varen estar somesos a l'influència arabizante dels superestados. Els assiris varen sofrir una important persecució en les massacres a gran escala motivades per la religió que va portar a terme el governant turc-mongol musulmà Tamerlán en el XIV. Va ser a partir d'esta época que l'antiga ciutat d'Assíria va ser abandonada pels assiris, i els assiris varen ser reduïts a una minoria dins de la seua antiga terra natal.[14]
El cisma va ocórrer en 1552, quan varis cristians assiris varen entrar en comunió en l'Iglésia catòlica, la qual, despuix de ser nomenada inicialment pels seus nous seguidors Iglésia d'Assíria i Mossul', varen acunyar el terme Iglésia catòlica caldea, en 1683, donant orige a la moderna Iglésia Catòlica Caldea en 1830. No obstant, este terme és purament teològic, ya que els catòlics caldeos assiris no tenen cap víncul històric, ètnic, cultural o geogràfic en els antics habitants de Caldea en el surest de Mesopotamia, que havien desaparegut entre la població nativa de Babilonia en el sigle VI d. C.[15]
L'Alta Mesopotamia tenia una estructura establida de diòcesis en l'any 500, despuix de l'introducció del cristianisme des del I al III.[16] Despuix de la caiguda de l'Imperi Neoasirio en l'any 605 d. C.., Assíria va permanéixer com una entitat durant més de 1200 anys baix el domini babilònic, persa-aqueménida, grec seléucida, part, romà i persa sasánida. Solament despuix de la conquista musulmana de Pèrsia de la segona mitat del VII, es va dissoldre Assíria com una regió en nom propi.
La regió montanyosa de la terra natal assíria, Barwari, formava part de la diòcesis de Beth Nuhadra (actual Dohuk) des de l'antiguetat i ha segut testic d'una migració massiva de nestorians despuix de la caiguda de Bagdad en 1258 i l'invasió de Tamorlán des del centre d'Iraq.[17] Els seus habitants cristians es varen vore poc afectats per les conquistes otomanes, no obstant a partir del XIX els emirs kurdo varen buscar expandir els seus territoris a la seua costa. En la década de 1830 Muhammad Rawanduzi, l'emir de Soran, va intentar afegir per la força la regió al seu domini saquejant molts llogarets asirias. Bedirxan Beg de Bohtan va renovar els atacs a la regió en la década de 1840, matant a decenes de mils d'assiris en Barwari i Hakkari abans de ser finalment derrotat pels otomans.[18]
Periodo modern enjorn
La Tabula Peutingeriana del món habitat conegut pels geógrafs romans mostra a Singara situada a l'oest dels Trogoditi, en latín: Trogoditi. Persi. (en latín: Troglodytae Persiae, persa trogloditas perses") que habitaven el territori al voltant de les montanyes Sinjar. Per als àraps migevals, la major part de la planura era considerada com a part de la província de Diyar Rabi'a, la «morada de la tribu Rabīʿa». La planura va ser el lloc a on es va determinar el grau sexagesimal Al-Juarismi i atres astrònoms durant el regnat del califa Al-Mamún.[19] Sinjar contava en una famosa catedral assíria en el VIII.[20]
Síria i l'Alta Mesopotamia varen passar a formar part de l'Imperi Otomà en el XVI, despuix de les conquistes de Solimán el Magnífic.
Periodo modern
Durant la Primera Guerra Mundial els assiris varen sofrir el Genocidi assiri que va reduir el seu número fins a en dos terços. Despuix d'açò, varen entrar en la guerra del costat dels britànics i els russos. Despuix de la Primera Guerra Mundial, la pàtria assíria es va dividir entre el Mandat Britànic de Mesopotamia, que es convertiria en el Regne d'Iraq en 1932, i el Mandat Francés de Síria que es convertiria en la República Àrap Síria en 1944.[21][22][23][24]
Els assiris es varen enfrontar a represàlies baix la monarquia hachemí per cooperar en els britànics durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i molts varen fugir a Occident. El Patriarca Shimun XXIII Eshai, encara que va nàixer en la llínea dels Patriarques de Qochanis, va ser educat en Gran Bretanya. Durant un temps va buscar una pàtria per als assiris en Iraq, pero es va vore obligat a refugiar-se en Chipre en 1933, traslladant-se despuix a Chicago, Illinois, i establint-se finalment prop de San Francisco, Califòrnia.[25]
La comunitat cristiana caldea assíria era menys numerosa i vociferante en l'época del Mandat Britànic de Mesopotamia, i no va eixercitar un paper important en el domini britànic del país. No obstant, en l'èxodo dels membres de l'Iglésia asiria de l'Orient, l'Iglésia catòlica caldea es va convertir en la major denominació religiosa no musulmana d'Iraq, i alguns catòlics assiris varen aplegar més tart al poder en el govern del Partit Baaz, sent el més destacat el Viceprimer Ministre Tariq Aziz. Els assiris de Dohuk es jactan de tindre una de les iglésies més grans de la regió nomenada la Catedral Mar Marsi, i és el centre d'una Eparquia. Decenes de mils de refugiats cristians yazidíes i assiris viuen en la ciutat també per l'invasió d'Iraq per part de l'Estat Islàmic en 2014 i la subsegüent caiguda de Mossul.[26]
Ademés de la població assíria, va existir una població judeua de parla aramea en la regió durant mils d'anys, vivint principalment en Barwari, Zakho i Alqosh. No obstant, tots els judeus de Barwari es varen anar o varen ser exiliats a Israel poc despuix de la seua independència en 1947. La regió es va vore molt afectada pels alçament kurdo de les décades de 1950 i 1960 i va quedar despoblada en gran mida durant l'Operació al-Anfal en la década de 1980, encara que partix de la seua població va retornar més tart i les seues cases varen ser reconstruïdes posteriorment.[27] Assur, que es troba en la governació de Saladino, va ser inclós en la Llista del Patrimoni de l'Humanitat de l'UNESCO en 2003, moment en el que el lloc es va vore amenaçat per un imminent proyecte d'assut a gran escala que hauria sumergit l'antic lloc arqueològic.[28]
Atacs als cristians
Despuix dels atacs concertats contra els cristians assiris en Iraq, especialment destacats pel bombardeig simultàneu del dumenge 1 d'agost de 2004 de sis iglésies (Bagdad i Mossul) i el subsegüent bombardeig de casi trenta iglésies més en tot el país, el liderage assiri, tant interna com externament, va començar a considerar les Planures de Nínives com el lloc a on la seguritat dels cristians podria ser possible. Les escoles varen rebre especialment molta atenció en esta àrea i en les àrees kurdo a on viu la població assíria concentrada. Ademés, l'agricultura i les clíniques mèdiques varen rebre ajuda financera de la diàspora asiria-caldea-síria.[29]
A mida que aumentaven els atacs als cristians en Basora, Bagdad, Ramadi i atres pobles més menuts, més famílies es varen dirigir cap al nort, a les propietats en les Planures de Nínive. Este lloc de refugi seguix sense contar en fondos suficients i en una greu carència d'infraestructura per a ajudar a la població de desplaçats interns, cada volta més numerosa. A partir de 2012, també va començar a rebre l'afluència d'assiris procedents de Síria per la guerra civil en eixe país.[30][31]
En agost de 2014, casi tots els habitants no suní de les regions meridionals de les Planures, que inclouen Tel Keppe, Bajdida, Bartella i Karemlash, varen ser expulsats per l'Estat Islàmic durant l'ofensiva del nort d'Iraq en 2014.[32][33] En entrar en la ciutat, ISIS va saquejar les cases i va retirar les creus i atres objectes religiosos de les iglésies. El cementeri cristià de la ciutat també va ser destruït posteriorment.[34] Els monuments i llocs arqueològics assiris de l'Edat del Bronze i de l'Edat de Ferro, aixina com numeroses iglésies i monasteris assiris han segut sistemàticament vandalizados i destruïts per ISIL. Entre ells es troben les ruïnes de Nínive, Kalhu (Nimrud, Assur, Dur-Sharrukin i Hatra)[35][36] ISIL va destruir un zigurat de 3000 anys d'antiguetat. ISIL va destruir l'Iglésia de la Verge María, en 2015 l'Iglésia de Sant Markourkas va ser destruïda i el cementeri va ser arrasat.[37]
Poc despuix del començ de la batalla de Mossul, les tropes iraquí varen alvançar sobre Tel Keppe, pero els combats varen continuar fins a l'any 2017.[38][39] Les forces iraquí recapturaron la ciutat a ISIS el 19 de giner de 2017.[29]
Geografia
Clima
Per la seua latitut i altitut, la terra natal dels assiris és més fresca i molt més humida que el restant d'Iraq. La majoria de les zones de la regió es troben dins de la zona clima mediterràneu (Csa), i les zones situades al suroest són semiàrides. (BSh).[40]
Demografia
Les poblacions asirias estan distribuïdes entre la pàtria assíria i la diàspora assíria. No hi ha estadístiques oficials i les estimacions varien molt, entre menys d'un milló en la pàtria assíria,[1] i 3,3 millons en la diàspora inclosa,[41] sobretot per l'incertitut del número d'assiris en Iraq i Síria. Des de la Guerra d'Iraq de 2003, els assiris iraquí han segut desplaçats a Síria en números significatius pero desconeguts. Des de que la Guerra Civil Síria va començar en 2011, els assiris siris han segut desplaçats a Turquia en números significatius pero desconeguts. Les àrees de la terra natal assíria són «part de l'actual nort d'Iraq, el surest de Turquia, el noroest d'Iran i el noreste de Síria».[42] Les comunitats asirias que encara queden en la terra natal assíria estan en Síria (400 000),[43] Iraq (300 000),[44] Iran (20 000),[45][46] i Turquia (15 000-25 100).[45][47][48] La majoria dels assiris que viuen hui en dia en Síria, en la governació d'Hasaka en els pobles a lo llarc del riu Jabur, descendixen dels refugiats que varen aplegar allí despuix del genocidi assiri i la massacre de Simele dels anys 1910 i 1930. Les comunitats cristianes de siris ortodoxos orientals vivien en Tur Abdin, una zona del surest de Turquia, els assiris nestorians vivien en les montanyes d'Hakkari, que s'estén a lo llarc de la frontera del nort d'Iraq i el sur de Turquia, aixina com en la Planura d'Urmía, una zona situada en la vora occidental del Llac Urmía, i els catòlics caldeos i siris vivien en les Planures de Nínive, una zona situada en el nort d'Iraq.[49]
Més de la mitat dels cristians iraquí han fugit als països veïns des del començ de la guerra d'Iraq, i molts no han retornat, encara que alguns estan emigrant de regrés a la pàtria tradicional assíria en la regió autònoma kurdo.[50][51] La majoria dels assiris viuen hui en dia en el nort d'Iraq, en la comunitat en el nort (turc) d'Hakkari completament diezmada, i els de Tur Abdin i la planura d'Urmia estan en gran mida despoblats.[2]
Creació d'una província autònoma assíria
Les ciutats i pobles habitats per assiris en les Planures de Nínive formen una concentració d'aquells que pertanyen a les tradicions cristianes síries, i ya que esta zona és l'antiga llar de l'imperi assiri a través del com el poble assiri traça el seu patrimoni cultural, la Planura de Nínive és l'àrea en la que s'ha concentrat l'esforç de formar una entitat assíria autònoma. Alguns polítics de dins i fòra d'Iraq han demanat que es creu una regió autònoma per als cristians assiris en esta zona.[52][53]
En la Llei Administrativa de Transició aprovada en març de 2004 en Bagdad, no solament es varen establir disposicions per a la preservació de la cultura assíria a través de l'educació i els mijos de comunicació, sino que també es va acceptar una disposició relativa a una unitat administrativa. L'artícul 125 de la Constitució d'Iraq establix que «Esta Constitució garantisarà els drets administratius, polítics, culturals i educatius de les diverses nacionalitats, com turcomanos, caldeos, assiris i tots els demés constituents, i açò es regularà per llei».[54][55] Ya que les ciutats i pobles de la Planura de Nínive formen una concentració dels que pertanyen a les tradicions cristianes siríacas, i ya que esta zona és l'antiga llar de l'imperi assiri a través del com estos pobles tracen el seu patrimoni cultural, la Planura de Nínive és l'àrea en la que s'han concentrat els esforços per a formar una entitat assíria autònoma.
El 21 de giner de 2014, el govern iraquí havia declarat que les Planures de Nínive es convertirien en una nova província, que serviria de refugi als assiris.[56] Despuix de la lliberació de la Planura de Nínive d'ISIL entre 2016/2017, tots els partits polítics assiris varen demanar a l'Unió Europea i al Consell de Seguritat de l'ONU la creació d'una província assíria autoadministrada en la Planura de Nínive.[57]
Entre el 28 i el 30 de juny de 2017, es va celebrar en Brusseles una conferència nomenada The Future for Christians in Iraq.[58] La conferència va ser organisada pel Partit Popular Europeu i va contar en la participació d'organisacions asirias/caldeas/siriacas, incloent representants del governe iraquí i del Govern Regional del Kurdistan. La conferència va ser boicotejada pel Moviment Democràtic Assiri, Fills de Mesopotamia, Partit Patriòtic Assiri, Iglésia catòlica caldea i Iglésia asiria de l'Orient. Les demés organisacions polítiques involucrades varen firmar un document de posició.[59]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Skutsch, Carl (2013). Encyclopedia of the World's Minorities (en anglés), Routledge, p. 149. ISBN 978-1-135-19388-1. Consultat el 16 de giner de 2020.
- ↑ 2,0 2,1 Ferrill, Arther. The Origins of War: From the Stone Age to Alexander the Great (en anglés), p. 70.
- ↑ 3,0 3,1 Albert, Gabrial(25 de març del 2010).«Assyrians: "3,000 Years of History, Yet the Internet is Our Only Home"».Cultural Survival.
- ↑ Dalley, Stephanie(1993).«Nineveh After 612 BC».Alt-Orientanlische Forshchungen.(20): 134.(en anglés)
- ↑ I Odisho, George (1998). The sound system of modern Assyrian (Neo-Aramaic) (en anglés), Harrowitz, p. 8. ISBN 3-447-02744-4. Consultat el 16 de giner de 2020.
- ↑ «Nineveh» (en anglés). Max Mallowan. Consultat el 16 de giner de 2020.
- ↑ Bertman, Stephen (2003)). Handbook to Life in Ancient Mesopotamia (en anglés), Oxford University Press, p. 94. ISBN 978-019-518364-1.
- ↑ Brinkman, J. A. (2001). «Assyria», The Oxford companion to the Bible (en anglés), Oxford University Press, p. 63.
- ↑ Millard, Allan R.(maig/juny de 2001).Biblical Archaeology Review.(en anglés)
- ↑ «Société dones études arméniennes, Fundação Calouste Gulbenkian, Association de la revue dones études arméniennes».Revue dones études arméniennes.21: 303, 309.Consultat el 18 de giner de 2020.(en francés)
- ↑ Smith, William (1854). «Dictionary of Greek and Roman Geography» (en anglés). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Parpola, Simo. «Assyrian identity in ancient claves and today» (en anglés) (pdf). Archivat des de l'original, el 10 d'agost de 2017. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Fuller, 1864, pp. 200–201.
- ↑ Hill, Henry (1988). Light from the East: A Symposium on the Oriental Orthodox and Assyrian Churches (en anglés), Toronto, pp. 108–109.
- ↑ . Assur.de. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Gaunt, David. Massacres, Resistance, Protectors: Muslim-Christian Relations in Eastern Anatolia during World War I (en anglés), p. 9, mapa de la pàgina 10.
- ↑ van Donzel, I. J.. Islamic desk reference] (en anglés). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ McDowall, David. A modern history of the Kurds] (en anglés). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Abul Fazl-i-Ạllámí(1894).«The Áin I Akbarí».Baptist Mission Press for the Asiatic Society of Bengal.Calcuta:III: 25–27.Consultat el 18 de giner de 2020.(en anglés)
- ↑ A short history of Syriac literature (en anglés). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Gaunt, David(2009).Assyrian Genocide Research Center.(en anglés)
- ↑ Taner, Akçam (2012). The Young Turks' Crime against Humanity: The Armenian Genocide and Ethnic Cleansing in the Ottoman Empire, Princeton University Press, pp. XX–XXI. ISBN 978-1-4008-4184-4.
- ↑ (16 de decembre de 2007).Genocide Scholars Association Officially Recognizes Assyrian Greek Genocides.(en anglés)
- ↑ Khosoreva, Anahit(2007).The Armenian Genocide: Cultural and Ethical Legacies.Transaction Publishers.New Brunswick:: 267–274.(en anglés)
- ↑ Travis, Hannibal(3 de decembre de 2006).Genocide Studies and Prevention.1(3)Consultat el 18 de giner de 2020.(en anglés)
- ↑ «Mar Narsi church – Dhouk» (en anglés). www.ishtartv.com. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Khan, Geoffrey (16 de juny de 2018). «The Neo-Aramaic Dialect of Barwar» (en anglés). BRILL. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ «Ashur (Qal'at Sherqat)» (en anglés). whc. unesco. org. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ 29,0 29,1 Griffis, Margaret (19 de giner de 2017). «Militants Execute Civilians in Mossul; 101 Killed Across Iraq» (en anglés). Antiwar. com. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ «Relief Projects - Assyrian Aid Society - Iraq» (en anglés). www.assyrianaidiraq.org. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ «Archived copy» (en anglés). Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Chulov, Martin; Hawramy, Faze(9 d'agost de 2014).The Guardian.Consultat el 18 de giner de 2020.(en anglés)
- ↑ Barnes, Julian I.; Sparshott, Jeffrey; Mals, Nour (8 d'agost de 2014). «Barack Obama Approves Airstrikes on Iraq, Airdrops Aid» (en anglés). online. wsj. com. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ «Aiding the Assyrians Fight Against ISIS» (en anglés). The Huffington Post (15 d'abril de 2015). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ "ISIL video shows destruction of Mossul artefacts", Al Jazeera, 27 Feb 2015
- ↑ Buchanan, Rose Troup and Saul, Heather (25 de febrer de 2015) Isis burns thousands of books and rare manuscripts from Mossul's libraries The Independent
- ↑ «Assyrian Militia in Iraq Battles Against ISIS for Homeland» (en anglés). www.aina.org. Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ Alkhshali, Hamdi; Smith-Spark, Laura; Lister, Tim(22 d'octubre de 2016).«ISIS kills hundreds in Mossul area, source says».CNN.Consultat el 18 de giner de 2020.(en anglés)
- ↑ «Iraqi residents flee Islamic State-held town of Tel Keyf» (en anglés). YouTube. Reuters (10 de giner de 2017). Consultat el 18 de giner de 2020.
- ↑ «Shaqlawa» (en anglés). Ishtar Broadcasting Corporation. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ «UNPO: Assyria» (en anglés). www.unpo.org. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ Donabed, Sargon (2015). Reforging a Forgotten History: Iraq and the Assyrians in the Twentieth Century (en anglés), Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-8605-6. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ «Syria’s Assyrians threatened by extremists – Al-Monitor: the Pulse of the Middle East» (en anglés). Al-Monitor. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ «مسؤول مسيحي : عدد المسيحيين في العراق تراجع الى ثلاثمائة الف» (en àrap). Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ 45,0 45,1 «Ishtar: Documenting The Crisis In The Assyrian Iranian Community» (en anglés). aina.org. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ United Nations High Commissioner for Refugees (13 d'octubre de 2010). «Iran: Last of the Assyrians» (en anglés). Refworld. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ United Nations High Commissioner for Refugees. «Refworld – World Directory of Minorities and Indigenous Peoples – Turkey : Assyrians» (en anglés). Refworld. Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ Joshua Project. «Assyrian in Turkey» (en anglés). Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ Rev. W. A. Wigram (1929). The Assyrians and Their Neighbours. Londres (anglés)
- ↑ «Assyria UNPO (2008-03-25)» (en anglés). Consultat el 19 de giner de 2020.
- ↑ Paul Schemm(15 de maig de 2009).Associated Press.Consultat el 19 de giner de 2020.(en anglés)
- ↑ «The Kurdish Globe» (en anglés) (4 de juliol de 2011). Archivat des de l'original, el 4 de juliol de 2011. Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «AKI» (en anglés). Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «Archived copy» (en anglés) (pdf). Archivat des de l'original, el 14 d'octubre de 2014. Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «Iraq Sustainable Democracy Project» (en anglés). Iraqdemocracyproject. org (19 de febrer de 2008). Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ BetBasoo, Peter; Nuri Kino (22 de giner de 2014). «Will a Province for Assyrians Stop Their Exodus From Iraq?» (en anglés). Assyrian International News Agency. Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «Iraqi Christians ask EU to support the creation of a Nineveh Plain Province» (en anglés). Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «christians-in-iraq» (en anglés). christians-in-iraq. Archivat des de l'original, el 29 d'agost de 2018. Consultat el 20 de giner de 2020.
- ↑ «The Future of the Nineveh Plain - Government - Politics» (en anglés). Scribd. Consultat el 20 de giner de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tierra natal asiria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.