Anar al contingut

Monasteri Rabban Hormizd

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Monasteri Rabban Hormizd

Monasteri Rabban Hormizd és un important monasteri de l'Iglésia catòlica caldea, fundat al voltant del 640, excavat en les montanyes a unes 2 milles de Alqosh, Iraq, 28 milles al nort de Mossul. Va ser la residència oficial dels patriarques de la llínea de Eliya de l'Iglésia de l'Orient des de 1551 fins al XVIII, i despuix de l'unió en Roma a principis del XIX, es va convertir en un prominent monasteri de l'Iglésia catòlica caldea, donant orige a l'Orde Antoniana de Sant Ormisda dels Caldeos.

El monasteri du el nom de Rabban Hormizd ( rabban és monge en idioma siríac) que ho va fundar en el VII.[1]

Història del monasteri

Per la fama de Rabban Hormizd, el monasteri que va fundar es va tornar extremadament important per a l'Iglésia de l'Est. Va florir fins al X. Abans de finals del XV, el monasteri Rabban Hormizd va servir com a lloc de sepeli patriarcal. Yohannan Sulaqa va ser monge del monasteri Rabban Hormizd abans del seu viage a Roma per a convertir-se en el primer patriarca de l'Iglésia catòlica caldea.

Entre 1551 i el XVIII, el monasteri es va convertir en la residència oficial dels patriarques de la llínea Eliya de l'Iglésia de l'Est, que era la sèu patriarcal més antiga i més gran d'esta iglésia, l'única llínea patriarcal existent abans de la Divisió de 1553 de Sulaqa. Nou tombes patriarcals, de 1497 a 1804, encara es troben en el corredor que conduïx a la cela del fundador Rabban Hormizd.[2] Al voltant de 1743, el monasteri va quedar abandonat per la pesta i als atacs dels kurdo, al començ de la Guerra otomà-persa (1743-1746).[3]

En 1808, l'assiri Gabriel Dambo (1775-1832) va reviure el monasteri abandonat, ho va reconstruir, va reunir a varis alumnes que varen prometre pobrea i celibat, i va instalar allí un seminari. Al principi, esta iniciativa va ser rebujada per Juan VIII Hormezd — despuix patriarca de Babilonia dels caldeus—, despuix per l'arquebisbe de Mossul, inclús contant en el respal de l'administrador patriarcal Augustine Hindi. El patriarca José VI Audo, abans de ser nomenat bisbe de Mossul, havia segut monge del monasteri Rabban Hormizd. Gabriel Dambo va ser assessinat en 1832 pels soldats de Mohammed Pasha, l'emir kurdo de Rawandouz. En 1838, els kurdo de Soran varen atacar el monasteri de Rabban Hormizd i la ciutat d'Alqosh i varen morir centenars d'assiris,[4] i en 1843 els kurdo varen començar a recolectar la major cantitat de diners possibles dels llogarets cristians, matant els que es negaven: més de dèu mil cristians varen ser assessinats i els icons del monasteri Rabban Hormizd varen ser maltrechos.[5]


La biblioteca del convent de Rabban Hormizd era rica en manuscrits siríacos. En 1828, molts d'estos manuscrits varen ser saquejats i dissolts per Moussa Pasha, qui havia imitat a l'emir de Rawandouz per a rebelar-se contra els turcs. En 1868, 147 volums, manuscrits i gravats, varen sofrir el mateix tractament per part d'Ismael Pasha, el successor de Moussa Pasha. Els monges varen seguir comprant i copiant manuscrits, formant aixina, a pesar de tots estos acontenyiments, una important biblioteca.

Descripció del monasteri en 1890

Vista del monasteri en 2010.
Cuevas en la roca del monasteri Rabban Hrmizd.

Ernest Wallis Budge egiptòlec orientaliste i filòlec, va visitar el monasteri de Rabban Hormizd en 1890, va descriure el monasteri en estes paraules:[6]:

El Monasteri Rabban Hormizd es construïx a mig camí sobre la cordillera de les montanyes que rodeja la planura de Mossul en el nort, i s'alça en una espècie d'amfiteatre, al que s'accedix per un camí rocós que conduïx a través d'un estret coll; Este camí ha segut pavimentado per generacions de monges. L'iglésia és de pedra i és d'un color roig obscur; està construïda sobre una enorme roca. En els tossals al voltant de l'iglésia i els edificis del monasteri hi ha rencs de coves excavades en la roca sòlida, en la que vivien i morien els ascetas de les generacions anteriors.
No tenen portes ni protecció contra les inclemències del temps, i la fredor que colpegen al visitant dona una idea de lo que aquells que vivien en elles deuen haver sofrit les gelades del hivern i la pluja a la deriva. Alguns d'ells tenen casetes en els costats o en l'esquena en els que provablement dormien els monges, pero molts carixen inclús d'estos mijos de comoditat. Les celes estan separades una de l'atra, i són abordades per estrets terrats, pero algunes d'elles estan ubicades en llocs casi inaccessibles, i, a menos que existiren atres mijos d'entrada en els dies anteriors, únicament els monges es varen poder acostar des de la cresta de la montanya i es balancegen en ells.
No vaig vore marques de fòc en cap de les celes. Algunes celes tenen una segona cova chicoteta excavada darrere de la més gran que s'ingressa a través d'una obertura que és lo suficientment gran com per a que un home de tamany promig puga passar. Els monges mengen carn únicament el dia de Pasqua i el dia de Nadal, i el seu menjar habitual consistix en blat hervir i llentilles, i de color obscur, pesades coques de pa. No beuen vi ni alcohol, ni tenen llum ni fòc. Beuen aigua de pluja que conserven en cisternes de roca. Són cridats a l'oració pel toc d'una campana a la vespradeta, a la mijanit, en amanecer i en certs moments del dia. El número dels monges en 1820 era d'uns cinquanta; en 1843 eren trentanou; en 1879-1880 tenia setze, i en 1890 era aproximadament d'uns dèu.

Referències

  1. ↑ Leroy, Jules; Collin, Peter (2004). Monks and Monasteries of the Near East, pp. 166–167. ISBN 978-1-59333-276-1.
  2. ↑ Amir Harrak. «Inscripcions patriarcals funeràries en el monasteri de Rabban Hormizd: tipos, orígens lliteraris i propòsit». Hugoye: Journal of Syriac Studies. Archivat des de l'original, el 17 de juny de 2010. Consultat el 17 de juny de 2010.
  3. ↑ Wilmshurst, 2000, pp. 205 i 263.
  4. ↑ David Wilmshurst, The Ecclesiastical Organisation of the Church of the East, 1318-1913, Peeters Publishers, 2000 ISBN 90-429-0876-9
  5. ↑ Frazee, Charles A. (2006). Catholics and Sultans: The Church and the Ottoman Empire 1453-1923, Cambridge University Press, p. 298. ISBN 0-521-02700-4.
  6. ↑ (1902) The histories of Rabban Hormizd the Persian and rabban Bar-Idta, Londres, pp. XXI-XXII.

Bibliografia