Anar al contingut

Programa espacial d'Espanya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El programa espacial d'Espanya és el conjunt d'activitats i iniciatives mampreses per Espanya per a promoure i desenrollar les ciències i tecnologies espacials, en colaboració estreta en els programes espacials europeus de l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'EUSPA.

Antecedents històrics

[editar | editar còdic]

Sigles XI-XIV

[editar | editar còdic]

En 1069, a petició d'Al-Mamún, rei de Toledo, es varen elaborar les Taules toledanes, el principal autor de les quals va ser Azarquiel. Azarquiel, que tenia en el seu poder senyes precises sobre multitut de fenomens gràcies a la llabor dels seus ajudants, permetien predir els eclipses solars que succeirien anys, i inclús sigles, més vesprada. La precisió de les Taules toledanes era tal que Pierre Simon de Laplace (1749 - 1827), un dels més destacats matemàtics de l'Ilustració, seguia utilisant les observacions i anotacions de Azarquiel per a realisar els càlculs de les posicions i prediccions planetàries.

Azarquiel va poder determinar en una gran precisió que el punt de l'apogeu solar variava en 1 grau cada 299 anys, analisant les observacions que es disponien al respecte durant els últims 25 anys.[1]

Azarquiel va tindre la gosadia de considerar la possibilitat de que en realitat les òrbites planetàries no anaren ni perfectes ni geomètriques, sino que tal volta tingueren una forma prou propenca a la d'un óval, que en essència no és més que una espècie de circumferència allargada, alguna cosa que demostraria sigles més tarde Johannes Kepler (1571-1630). Segons pareix, a partir d'esta premissa, i per mig de l'anàlisis detallat de les senyes recaptades, Azarquiel va poder predir l'aparició d'eclipses i cometas.[1] Sobre açò cal ser, no obstant, un tant cautelosos, ya que no es dispon encara dels coneiximents necessaris per a poder assegurar tal extrem. Resulta possible, a pesar de tot, que Azarquiel poguera en efecte tindre coneiximent d'algun procediment pel qual aplegara a predir l'aparició d'un cometa. Si açò fora cert, Azarquiel aventajaria en casi 700 anys a Edmund Halley (1656-1742), qui va comprendre que el cometa que du el seu nom i que s'havia observat en 1681 era el mateix que atres astrònoms varen vore en 1604, i que retornaria les proximitats del Sol en 1757.

En el XIII Alfonso X el Sabio solicitaria l'elaboració d'una versió revisada de les Taules toledanes, les Taules alfonsíes. El seu us seria ampli en la Renaixença. També va ordenar compilar tot el coneiximent astronòmic de l'época en el Llibre del saber d'astrologia, que inclou un catàlec de 1020 estreles en les seues coordenades celests; explica la construcció i us d'instruments astronòmics tals com l'astrolabio.

Sigles XV-XVII

[editar | editar còdic]

En el XV es va renovar l'interés en l'estudi dels cels gràcies, en part, a l'escola de traductors de Toledo, que havia segut creada pel rei Alfonso X el Sabio (1221-1284) els qui escomencen a traduir antics texts astronòmics.

Invenció del telescopi

[editar | editar còdic]

Juan Roget, podria ser, segons investigacions recents, l'inventor del telescopi.[2] En un escrit de l'época, el fill de Zacharias Janssen, un dels atribuïts inventors del telescopi, conta cóm el seu pare en realitat va copiar el disseny d'un artilugio que havia comprat i que datava de 1590.[3][2] El milanés Girolamo Sirturo narra el viage que va realisar per Europa, cap a 1609-1610, en el seu llibre Telescopium, sive Ars perficiendi novum illud Galilaei visorium instrumentum ad sydera (1618). Sirturo referix la seua entrevista en Innsbruck, l'any 1611, en Maximiliano, archiduc d'Àustria, qui li va ensenyar un disseny d'un telescopi procedent de Galileo: «Despuix d'estudiar-ho atentament -narra Sirturo- em vaig girar cap al príncip i li vaig dir que yo posseïa lo mateix, pero procedent d'Espanya». Es tractava d'un fabricat per Juan Roget, adquirit en 1609 en Girona. En comparar les mides (les curvatura) de les lents procedents de Roget en les dibuixades per Galileo varen resultar ser exactes.[4]

L'obra de Benito Daza Valdés titulada Us dels antoixos (Sevilla, 1623) està considerada com el primer tractat sistemàtic per a corregir defectes de la visió i en ella es detalla l'us del telescopi i de les observacions de la Lluna i les estreles.[4]

Evolució de la navegació astronòmica

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Història de la navegació astronòmica.

Espanya va necessitar l'astronomia per la seua aplicació a la navegació, en tindre que controlar un enorme imperi d'ultramar. Va ser una aproximació pragmàtica, com a ajuda al comerç, les comunicacions i la seua expansió. Per al càlcul de la latitut hi havia métodos des de feya sigles utilisant la posició de les estreles, la dificultat era averiguar la llongitut.

En el XVI Rui Faleiro va redactar el Regimento de l'altura leste oest (Sevilla, 1519/1522), que contenia tres métodos «Per a saber la llongitut, que és altura de Leste Oest» («Per la latitut de la Lluna», «Per conjunció de la Lluna en estreles fixes o oposició en el Sol» i «Per la variació de l'agulla»).[5] Poc despuix Martín Fernández de Enciso va publicar la Sumixca de Geographia (Sevilla, 1519), que contenia un «regiment del Sol i del Nort» (taules de la declinació solar) i un gràfic, «regiment del Nort», per a corregir l'altura de la polar despuix d'apreciar el pilot «a ull» la posició de la bocina (Orsoa Menor) o guardes de la polar (Kochab i Pherkad).[6][7] Varen ser estes obres les que varen permetre a Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano completar la primera regrés al món. Estava previst que el propi Faleiro formara part d'este viage pero finalment va tindre que ser reemplaçat per malaltia.


Alonso de Santa Creu (1505-1567) va elaborar el primer tractat i estudi sistemàtic del problema de la llongitut, el Llibre de les Longitúdines i manera que fins ara s'ha tingut de navegar (1555), dirigit al ya rei Felipe II[8] i va predir que el transport del hora dins del barco podia servir per a averiguar la llongitut. No obstant el primer rellonge precís transportable a bordo aplegaria més de doscents anys despuix.[9] El rei va prohibir la distribució d'este tractat, per a evitar que aplegara a mans d'anglesos i francesos.[9]

A principis de el XVII Felipe III va establir un sustancioso premi, una pensió vitalícia,[10] al que resolguera en precisió el problema de la llongitut geogràfica en l'objectius de facilitar la navegació astronòmica. A este premi varen optar diverses investigadors, durant vàries décades, entre ells Galileo Galilei (1564-1642).[4] Finalment, cap a 1612, Juan Arias de Loyola (ca.1591-1612) va ser declarat vencedor.[4][11]

XVIII

[editar | editar còdic]

El Real Observatori de Càdis

[editar | editar còdic]
Reconstrucció del telescopi d'Herschel, en el Real Observatori de Madrit.

En algun moment l'art de navegar es va convertir en la ciència de navegar, sent Jorge Juan un dels principals artífexs d'esta transformació. Va ser precisament ell qui va sugerir al rei Carlos III l'establiment del Real Observatori de Càdis en el sur d'Espanya, fundat en 1753 i dedicat a resoldre el problema de la llongitut en la mar, ensenyar els moderns métodos de navegació astronòmica i mantindre el hora. S'encarrega a l'astrònom William Herschel la construcció d'un telescopi reflector, inventat per Isaac Newton i que estava revolucionant l'observació astronòmica al no sofrir d'aberració cromàtica pròpia dels telescopis refractors i ser senzill de manejar,[12] en un espill de 60 cm de diàmetro.[13] La posada en servici de l'instrument va dur molt temps, en part per l'escassea de mijos econòmics que venia sofrint l'observatori i en part per la mort, despuix de caure del seu cavall en la caravana que transportava el telescopi des de Bilbao i colpejar-se el cap en una roca, del cap del taller d'instruments, Carlos Rodríguez, l'únic que coneixia els instruments de Herschel.[14][15] El seu primer director va ser el matemàtic Salvador Jiménez Coronat (1747-1813), qui va redactar el seu «Reglament», publicat en el número 21 de Varietats de Ciències, Lliteratura i Arts. A partir de llavors, este observatori, el més meridional d'Europa, va ser guanyant prestigi en el context astronòmic europeu gràcies als treballs realisats per estudiosos com Luis Godin o Vicente Tofiño de Sant Miguel i al respal tècnic i científic prestat a les expedicions ilustrades de l'últim terç de el XVIII.

Missió Geodèsica Hispà-Francesa

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Missió geodèsica francesa.


En el XVIII els regnes d'Espanya i França realisen una expedició conjunta, la Missió Geodèsica Hispà-Francesa a la Real Audiència de Quito, en l'Imperi espanyol en Sudamérica en 1735 i que hui és part d'Equador. D'esta formaven part Jorge Juan, Louis Godin, Charles Marie de la Condamine, Pierre Bouguer i Antonio de Ulloa. Esta missió va determinar la mida del meridiano en la llínea equatorial. Açò va fer possible determinar que el diàmetro de la Terra és major en l'equador que en els pols, tal com hi havia conjeturado Isaac Newton, i el naiximent del sistema mètric decimal basat en la mida del meridià terrestre.

Medició del Trànsit de Venus

[editar | editar còdic]

En 1716 l'astrònom anglés Edmund Halley va propondre un método per a medir la distància Terra-Venus aprofitant el trànsit de Venus que s'anava a produir en 1761. Astrònoms de tot lo món, inclosa Espanya, varen intentar medir el Trànsit de Venus de 1761 pero les medicions varen resultar imprecises. En 1769 hi hauria una atra oportunitat, repte que varen abordar 150 astrònoms de tot lo món, puix este event no es repetiria en 120 anys. Jorge Juan havia planificat una expedició per a realisar esta medició des de Califòrnia (Nova Espanya) pero no va poder ser ell, sino Vicente Doz i Funes, qui va dirigir l'expedició que va eixir de Càdis en 1769 i el 3 de juny varen medir des de la costa de Califòrnia (Nova Espanya) el fenomen astronòmic. En esta expedició anava acompanyat per Salvador Medina i alguns astrònoms francesos.[16] Finalment la medició de Vicente Doz i Funes seria la més precisa de les realisades en 1769. Els resultats varen posar fi al problema de la determinació exacta de l'escala del sistema solar.[17]

XIX

[editar | editar còdic]

En el XIX la comunitat internacional va decidir fer una carta del cel, la Carte du Ciel, i per a això es varen construir 18 telescopis, que es varen repartir entre els observatoris més rellevants de l'época, sent Real Observatori de Càdis un d'ells.[18]

Els invasores francesos de 1808 varen destruir el Real Observatori de Càdis, varen cremar el telescopi d'Herschel i varen estropejar els llibres, encara que es va conseguir salvar de tapadillo una part de la colecció d'instruments, que s'havia comprat en comissions específiques per Europa. Despuix de la guerra les activitats purament astronòmiques varen ser transferides a una nova institució, el Real Observatori de Madrit, baix la direcció de Dumenge Fontán.

En 1835 reapareix el cometa Halley, disparant-se l'interés per l'astronomia i provocant un aument dels recursos econòmics per a esta àrea.[19] En 1854, el Real Observatori de Madrit, baix la direcció d'Antonio Aguilar, instala el círcul meridiano de Repsold i en 1858 l'ensellament equatorial Merz, iniciant-se una etapa de treballs astronòmics, geodèsics i meteorològics. En març de 1904 el Real Observatori de Madrit va ser agregat a l'ara cridat Institut Geogràfic Nacional, transferint en això les competències com a primera institució espanyola en astronomia.[20]

XX

[editar | editar còdic]
Reportage-entrevista a Emilio Herrera en la revista Estampa en 1932

El 28 de maig de 1900 es produïx un eclipse total de Sol la franja del qual de totalitat creua la península ibèrica. Este eclipse és el començ d'una nova etapa en el Real Observatori de Madrit. Per a observar l'eclipse s'encarreguen dos telescopis refractors d'uns 20 cm al constructor irlandés Howard Grubb.[21][19][21] D'esta mateixa casa s'instala un atre telescopi gran equatorial en 1912.[21]

També va destacar l'Observatori Fabra. El 20 de març de 1915, el científic català José Menges i Solá descobria l'asteroide 804 i li posava de nom Hispania, sent el primer descobert per científics espanyols i al que seguirien atres descobriments.[22] Va idear un procediment fotogràfic per a reconéixer-los i un nou método pel càlcul de les òrbites d'estos astres.


En els anys 30 es va produir la cridada Carrera a l'Estratosfera, que va anar l'orige de la posterior Carrera espacial.[23] Emilio Herrera va construir un globo capaç de superar els 26.000 metros,[24] en l'estratosfera, una altura a la que ningú havia aplegat abans i superava àmpliament el récort de 16.200 metros establit per Auguste Piccard en 1932. Per a poder sobreviure a este viage va inventar l'escafandra estratonáutica.[25][26] En 1936, el proyecte finançat per la Fundació d'Investigacions Científiques i Ensajos de Reformes (FENICER),[27] antecessora del CSIC, estava completat, el globo i el trage estaven construïts i a punt de mamprendre el vol quan va esclatar la Guerra Civil, lo que va posar punt final al proyecte. Herrera es va exiliar a França, a on va viure dels seus palesos i va seguir en les seues investigacions.[25] La NASA va oferir a Herrera treballar en el seu programa espacial a canvi de «un chèc sense llimitacions de zeros», pero este va declinar l'oferta ya que la NASA no va acceptar una de les seues peticions, dur la bandera espanyola. Finalment va reclutar a un dels seus colaboradors, Manuel Casajust.[26] També va dissenyar varis proyectes espacials. En 1932, Emilio Herrera va presentar el proyecte per a un viage tripulat a la Lluna,[28] el qual milloraria anys més vesprada.[29] També dissenyaria proyectes per al llançament de varis satèlits artificials.[24]


L'arribada de la dictadura va provocar l'exili de varis destacats astrònoms com Pedro Carrasco Garrorena, descobridor d'una nova llínea en l'espectre de la corona solar, i el seu germà Rafael,[30] director del Real Observatori de Madrit[19] i descobridor del cometa (1932) Carrasco i de l'asteroide (1644) Rafita.

En 1979 començaria a operar el primer radiotelescopi espanyol, en el Centre Astronòmic de Yebes, de 14 metros de diàmetro i un receptor de 90 GHz que, en excepció de l'antena, suministrada per una empresa nortamericana, havia segut construït, instalat i lloc en funcionament únicament per científics i ingeniers espanyols del Institut Geogràfic Nacional, en un proyecte liderat per l'ingenier Alberto Barcia Cancio i l'astrònom Jesús Gómez González.[31]

Les eixides sonda

[editar | editar còdic]

Durant les décades de 1970 i 1980, es varen realisar numerosos llançaments d'eixides sonda suborbitales des de la base d'El Arenosillo,[32] el més alvançat dels quals va anar l'INTA-300.


També en 1966 un equip de 7 jóvens liderats per José Luis Torres Quadra,[33] associant-se baix el nom de Comité Jovenil d'Investigació Espacial, es va propondre llançar una eixida suborbital des d'Almeria, denominat Espanya-1 en data de llançament esperada en estiu de 1968 en un espente de 2500 kg (24,5 kN)[34] i que alcançaria un apogeu de 90 km, amprant peròxit de hidrogen, metanol, i hidrat de hidrazina.[35] El Ministre de l'Aire, general Lacalle, es va opondre al proyecte argumentant que Espanya ya contava en un centre de llançament en El Arenosillo ordenant que l'eixida anara requisat i fos.[36][34] En eixe moment l'equip ya havien realisat varis llançaments de proves, incloent el llançament de la rata Adolfo a bordo de l'eixida Urci II.[37]

La construcció de satèlits artificials

[editar | editar còdic]

El 15 de novembre de 1974 es llança l'Intasat-1, primer satèlit espanyol,[38] en una eixida Delta nortamericana.

El programa Capricornio

[editar | editar còdic]
Maqueta d'una eixida Capricornio en el Museu de l'Aire de Quatre Vents
Artícul principal → Programa Capricornio.


A principis de la década de 1990, en Enrique Trillas com a director del Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial, el programa espacial espanyol va rebre un nou impuls, es va llançar l'INTA-100 i es va crear una versió millorada del INTA-300, l'INTA-300B que aplanaria el camí cap a la construcció d'un llançador orbital de microsatélites (fins a 50 kg), baix el Programa Capricornio i es va aprovar la construcció del Centre de Llançament Espacial de l'Illa del Ferro. Va ser en esta época en que vàries universitats espanyoles es varen interessar pels microsatélites, pero al final, solament els varen fer l'Universitat Politècnica de Madrit (l'UPM/LB-Sat 1 en 1995), i el propi INTA, en el Minisat 01, que va començar en 1990. Despuix de les Eleccions generals d'Espanya de 1996 la direcció de el INTA va ser canviada i es va produir una reducció en l'activitat, que va incloure la cancelació del Programa Capricornio, el qual estava previst que transportara el Minisat 01. Finalment el Minisat 01 va ser posat en òrbita des de Canàries per una eixida Pegasus XL nortamericana i el Minisat 02 va ser cancelat.[39]

XXI

[editar | editar còdic]

En l'any 2001 es constituïx Hisdesat, en l'objectiu inicial de dotar al Ministeri de Defensa de telecomunicacions segures per satèlit.[40] Entre 1964[41] i 2011[40][42] Espanya va contar en un Programa Nacional d'Espai (PNE), com a part del Pla Nacional d'I+D+i, pero no va ser renovat des de llavors. En l'actualitat junt, a les més assentades com GMV o Hispasat, empreses del sector NewSpace, com PLD Space intenten fer-se un buit en l'indústria espacial. En l'any 2020 l'Institut Galego de Física d'Altes Enerxías (IGFAE) va instalar l'Observatori de Rajos Còsmics Antàrtic (ORCA) en la Base Antàrtica Juan Carlos I.[43][44]

Fites

[editar | editar còdic]

Satèlits

[editar | editar còdic]

El 15 de novembre de 1974 Espanya va posar en òrbita el seu primer satèlit, l'Intasat-1, sent també el primer de fabricació espanyola. Des de 1968 l'INTA ha desenrollat varis programes de satèlits científics pero en la majoria dels casos de chicotet tamany, com el Programa Intasat, el Programa Minisat, el Programa Nanosat o el Programa Microsat. Esta continuïtat ha permés que no es perga el coneiximent per a desenrollar este tipo de tecnologia. En l'actualitat el successor d'estos és el Programa de Constelacions de chicotets Satèlits que té com a objectiu llançar constelacions de nanosatélites en objectius d'observació de la Terra.

Les universitats també han desenrollat en colaboració en el INTA vàries iniciatives com l'UPM-Sat o el Xatcobeo.

També cal destacar el Programa Nacional d'Observació de la Terra per Satèlit (PNOTS), que consta de dos satèlits: Pau i Ingeni en usos científics i de defensa.

Ademés, l'estat espanyol conta en el servici del Spainsat i el XTAR-EUR, dedicats a comunicacions militars i governamentals. Abdós seran reemplaçats pels satèlits de nova generació Spainsat NG I i II.

Sobre l'iniciativa privada, l'empresa Hispasat, dedicada a les telecomunicacions via satèlit, conta en varis satèlits geoestacionaris en servici, i el programa Amazones, en varis satèlits dedicats al mercat hispà-americà. També es troba operatiu el Deimos-2, pertanyent a l'empresa Deimos Imaging capaç de prendre imàgens de molt alta resolució, la funció de la qual és l'observació de la Terra i el seguiment de catàstrofe.

Astronautes

[editar | editar còdic]

Espanya ha contribuït en un astronauta, Pedro Duc, que va eixir a l'espai per primera volta el 29 d'octubre de 1998, en la missió STS-95 a bordo del transbordador Discovery, i per segona volta en la missió «Cervantes», en 2003, habitant durant dèu dies l'Estació Espacial Internacional. Actualment, continua formant part de la plantilla d'astronautes de la ESA. El Cos Europeu d'Astronautes és un programa opcional de la ESA i per lo tant el número d'astronautes de cada país que ho compon es decidix en funció de la seua aportació al presupost d'este programa.

Com a part de la Promoció d'astronautes de la ESA de 2022, Espanya conta en dos candidats a astronauta, Pablo Álvarez Fernández i Sara García Alonso, esta última en calitat de reserva.[45][46]

Eixides i sistemes d'accés a l'espai

[editar | editar còdic]

La situació de l'astronáutica en Espanya està a un nivell menor al que correspon el seu nivell tecnològic, minimisant la seua verdadera capacitat de llançament d'eixides i satèlits. L'empresa privada intenta superar esta carència en diversos proyectes com són PLD Space, que desenrolla les eixides Miura 1 (suborbital) i el Miura 5 (orbital) aixina com el motor TEPREL; Zero 2 Infinity, que conta en el Bloostar (orbital); i Pangea Aerospace, que treballa en un llançador orbital denominat Meso en motor tipo aerospike fet en impressió 3D.[47] L'1 de març de 2017, Zero 2 Infinity va realisar la primera prova suborbital exitosa de llançament de primera eixida, un prototip del Bloostar des de les proximitats d'El Arenosillo.[48] En una fase més inicial es troba Celestia Aerospace en la seua Space Arrow CM, solució basada en una eixida de 3 etapes llançat des d'un avió caça MiG-29UB.

Observació

[editar | editar còdic]

En 1769, Vicente Doz i Funes, seguint els plans de Jorge Juan, va medir el Trànsit de Venus de 1769 des de Sant Josep del Cap, en la costa de Califòrnia (Nova Espanya), i en això va calcular per primera volta de forma precisa la distància entre el Sol i la Terra.[49]

En l'any 2014, l'instrument espanyol cridat CAFE (per les sigles en anglés de Calar Alt Fiber-fed Échelle spectrograph), instalat en el telescopi de 2,2 metros del Observatori de Calar Alt (IAA, CSIC) va confirmar que Kepler-91b és un exoplaneta.[50] Des de llavors ha descobert múltiples exoplanetes, amprant principalment l'espectógrafo CARMENES que va ser instalat en l'any 2016.

En l'any 2020, un equip liderat per investigadors del Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC) i en el que participen investigadors del Centre de Astrobiología (CAB) ha confirmat l'existència de Pròxima Centauri b, el planeta extrasolar més propenc a la Terra.[51]

Exploració

[editar | editar còdic]

En el Centre de Astrobiología (CAB) es desenrollen molts dels instruments utilisats en missions espacials a Mart i asteroides. El 6 d'agost de 2012 l'estació meteorològica Estació de Monitoreo Ambiental de Rover (en anglés, Rover Environmental Monitoring Station, REMS) a bordo del rover Curiosity va ser el primer instrument o dispositiu de fabricació espanyola en aplegar a Mart.[52] En l'any 2020 el CAB va alcançar les 3 missions actives en Mart de forma simultànea.[53]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Azarquiel, el pioner oblidat». Consultat el 7 de febrer de 2021.
  2. ↑ 2,0 2,1 Eduardo Suárez. «L'inventor del telescopi va ser un espanyol». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  3. ↑ Nick Pelling. «Who Invented the Telescope?». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 (2001) Llarc camp vaig donar filosofare: Galileo i Espanya, pp. 809-830. ISBN 84-607-3613-X.
  5. ↑ Fundazioa, Elkano. «Elkano Fundazioa – Situar-se en la mar: Instruments i tècniques de navegació del primer regrés al món (3/3)». Consultat el 21 de febrer de 2021.
  6. ↑ CRÍTICA, LA. «L'art de navegar en temps de la 1ª circumnavegació». Consultat el 21 de febrer de 2021.
  7. ↑ «El Cel de Còlon». Consultat el 21 de febrer de 2021.
  8. ↑ Costera Dumenge, págs. 31-32.
  9. ↑ 9,0 9,1 «El Càlcul de la llongitut geogràfica. El secret de Felipe II que va durar 2 sigles.». Consultat el 8 de febrer de 2021.
  10. ↑ Luis J. Sántos Pérez. «El Problema De la Llongitut Geografica» (pdf).
  11. ↑ «PATRONATO,262,R.3 - Premi a Juan Arias de Loyola per les seues investigacions cosmográficas, precedit pel Regiment de l'altura de l'este-oest atribuït a Rui Faleiro (c.1519)». Consultat el 8 de febrer de 2021.
  12. ↑ «Telescopis: més de 400 anys mirant les estreles». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  13. ↑ Press, Digital (21 giner 2020). «¿Qué té que vore William Herschel en el Real Observatori de Madrit?». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  14. ↑ «Una joya en el centre de Madrit: el Real Observatori Astronòmic – Agustín Laviña». cafemontaigne.com.
  15. ↑ (2008) Ilustració, ciència i tècnica en el sigle XVIII espanyol, PUV, pp. 373. ISBN 978-84-370-7150-3.
  16. ↑ «The 1769 Transit of Venus Observed by Velasquez from Lower Califòrnia».Astronomical Society of the Pacific Leaflets.9(419)
  17. ↑ «Jorge Juan i Santacilia, el científic espanyol que “acható” la Terra pels pols.».
  18. ↑ «Els tesors astronòmics de l'observatori més antic d'Espanya» (30 juny 2015). Consultat el 6 de febrer de 2021.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 «El bes en la Lluna». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  20. ↑ Nacional, Institut Geogràfic. «Institut Geogràfic Nacional». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Farfán, Lourdes María Morales. «Real Observatori Astronòmic de Madrit». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  22. ↑ Pedro García Luaces. «1915: Descobriment del primer asteroide per científics espanyols». libertaddigital.com.
  23. ↑ Michael G. Smith. «A Race to the Stratosphere in 1933» (en en). airspacemag.com.
  24. ↑ 24,0 24,1 https://fcojosenicolas.wixsite.com/tecnofest/emilio-herera
  25. ↑ 25,0 25,1 «dur-espacial_15331 Emilio Herrera, el creador del trage espacial». Consultat el 8 de febrer de 2021.
  26. ↑ 26,0 26,1 «el_espai_la_estratosfera_17418 Abans d'aplegar a l'Espai, l'estratosfera». Consultat el 8 de febrer de 2021.
  27. ↑ «Catòlics i científics: Emilio Herrera Linares» (14 novembre 2012). Consultat el 8 de febrer de 2021.
  28. ↑ López-Ocón, Leoncio. «De Madrit al cel en abril de 1932: interés popular per l'astronáutica i la llabor d'Emilio Herrera». Consultat el 8 de febrer de 2021.
  29. ↑ «seu-proyecte-de-viage-a-la-lluna-sobre-el-que-volveria-anos-despues-en-un-proyecte-alvançat-i-encertat-tres-anos-despues-en-motiu-de-la seua-proyectada-ascensió-a-la-estratosfera-concloc-el seu-trage-astronautico-considerat-per-von-braun-com-la-major-aportació-europea-de-el seu-temps-a-la-astronautica Emilio Herrera: Dins de 50 anys viajarem en plena seguritat a la Lluna. - EMILIO HERRERA LINARES». Archivat des d'el seu-proyecte-de-viage-a-la-lluna-sobre-el-que-volveria-anos-despues-en-un-proyecte-alvançat-i-encertat-tres-anos-despues-en-motiu-de-la seua-proyectada-ascensió-a-la-estratosfera-concloc-el seu-trage-astronautico-considerat-per-von-braun-com-la-major-aportació-europea-de-el seu-temps-a-la-astronautica original, el 3 de novembre de 2020. Consultat el 8 de febrer de 2021.
  30. ↑ Vaquer, José M.. “L'astrofísica espanyola en la primera mitat del sigle xx: els casos de Pedro i Rafael Carrasco Garrorena”. Revista Espanyola de Física 29 (3): 40–44. Recuperate le 6 de febrer de 2021.
  31. ↑ Jesús Gómez González. «Apuntes Sobre 30 Anys Deradioastronomía En Espanya» (pdf). http://astronomia.ign.es.
  32. ↑ Vázquez Velasco (2010). Del Arenosillo al Cedea, INTA. ISBN 978-84-9300-56-5-8.
  33. ↑ «L'inventor d'armes espanyol amic de Saddam». Consultat el 2 setembre 2021.
  34. ↑ 34,0 34,1 «José Luis Torres: "Volíem llançar una eixida a la lluna"». Consultat el 2 setembre 2021.
  35. ↑ «La pintoresca història de José Luis Torres Quadra, constructor d'eixides». Archivat des d'el original, el 2 de setembre de 2021. Consultat el 2 setembre 2021.
  36. ↑ Manuel León. «L'eixida almeriense en el que va somiar tota Espanya». La Veu d'Almeria.
  37. ↑ «ABC SEVILLA 24-01-1967 pàgina 25 - Archiu ABC». Consultat el 2 setembre 2021.
  38. ↑ «Intasat: Història Del Primer Satèlit Espanyol». www.inta.es. INTA. Archivat des d'el original, el 8 de juliol de 2012. Consultat el 16 d'octubre de 2016.
  39. ↑ Mónica Salomone. «Els proyectes de el INTA no desapeguen». elpais.com.
  40. ↑ 40,0 40,1 «L'Espai En Espanya Pla Estratègic Per al Sector Espacial(2007-2011)».
  41. ↑ «Spain in SpaceA short history of Spanish activity in the space sector».
  42. ↑ Maurici Lucena Betriu. «Pla Estratègic Pla Estratègic per al sector espacial espanyol per al sector espacial espanyol(2007--2011)».
  43. ↑ «Nou detector de rajos còsmics en l'Antàrtida». Consultat el 23 de febrer de 2021.
  44. ↑ «Un detector de rajos còsmics gallec en l'Antàrtida» (3 febrer 2020). Consultat el 23 de febrer de 2021.
  45. ↑ «Pablo Álvarez i Sara García, els dos nous astronautes espanyols de la ESA» (en és). Infoespacial. Consultat el 2022-11-24.
  46. ↑ «Dos espanyols en la selecció d'astronautes de la ESA de 2022» (en és). Eureka. Consultat el 2022-11-24.
  47. ↑ «a-el-envolament-de-una-eixida/ Pangea Aerospace: El llarc camí cap a l'envolament d'una eixida». www.capital.es.
  48. ↑ «Zero 2 Infinity Successfully Launches its First Rocket from the Edge of Space» (en en). zero2infinity.space.
  49. ↑ «de-california-1769-documents-del-marí-i-astronomo-vicente-doz/#::text=Vicente+Doz+i+Funes+(Tarazona,en+la+pen%C3%ADnsula+de+Califòrnia. Observant Venus des de Califòrnia (1769): documents del marí i astrònom Vicente Doz - Blog de la Cultura i el Patrimoni Històric». Consultat el 6 de febrer de 2021.
  50. ↑ «Confirmat per una investigació espanyola: Kepler-91b és un exoplaneta». abc.és.
  51. ↑ «de-canàries-confirma-la-existència-del-exoplaneta-proxima-b/ Un proyecte liderat des de Canàries confirma l'existència de l'exoplaneta Pròxima b». diariodeavisos.elespanol.com.
  52. ↑ «El primer instrument espanyol en Mart: qué és i para qué servix». abc.és.
  53. ↑ «a-viajar-a-marte-per-tercera-volta El Centre de Astrobiología es prepara per a viajar a Mart per tercera volta». noticiasdelaciencia.com.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Programa_espacial_d%27Espanya&oldid=1320440»