Parc natural de l'Albufera
El parc natural de l'Albufera () o simplement La Albufera (de l'àrap البحيرة al-Buḥayra, que significa 'el llac') és un espai natural protegit espanyol situat en la província de Valéncia, Comunitat Valenciana. Va ser també conegut pels romans com Nacarum Stagnum i en alguns poemes àraps se li denomina Espill del sol.
Este parage de 21 120 ha, que va ser declarat parc natural per la Generalitat Valenciana el 8 de juliol de 1986,[1] es troba situat a uns 10 km al sur de la ciutat de Valéncia. Comprén l'albufera, el seu entorn humit i la cordonera llitoral o restinga adjacent a abdós.[2]
En data 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document de Pla Especial de Protecció del Parc natural (actualment derogat pel Tribunal Suprem d'Espanya) i el Decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera.[3] El 19 de novembre de 2004, va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el decret 259/2004 pel que s'establix el Pla Rector d'Us i Gestió (PRUG) de l'Albufera.[4]
En 1902, l'escritor valencià Vicente Blasco Ibáñez va escriure la novela Canyes i fanc, ambientada en l'Albufera de principis de XX.
La albufera de Valéncia és una estany coster somera (profunditat mija de 1 m) situada en la costa mediterrànea al sur de la ciutat de Valéncia. Ocupa una superfície de 23,94 km² i està rodejada de 223 km² d'arrossars.[5] La seua conca hidrogràfica s'estén per 917,1 km², des del nivell de la mar fins a una altitut d'uns 1000 m s. n. m. Està separada de la mar per una estreta barra llitoral (restinga) arenenca en dunes estabilisades per un bosc de pins (dehesa del Saler). La Albufera és una zona de pas per a moltes espècies d'aus migratòries.
El seu valor ecològic és molt gran ya que ací es troben espècies de gran valor ecològic en perill d'extinció, com el fartet o el samarugo. Ademés és una de les poques albuferas que es conserven en bon estat en la Comunitat Valenciana, la costa de la qual antigament estava formada per una successió d'albuferas i marjals. Hui en dia encara es poden vore la successió de marjals en tota la costa valenciana, encara que de menor tamany que l'Albufera de Valéncia, des del marjal de Pegue-Oliva, el marjal de Jaraco, el marjal de Rafalell i Vistabella en la pedania valenciana de Rafalell i Vistabella, el Marjal del moro en Puzol-Sagunt, o el marjal d'Almenara, entre uns atres.[6]
Geografia
Municipis compresos
El conjunt de municipis que comprenen el territori del parc natural de l'Albufera es dividix en quatre comarques, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, l'Horta Sur i la Ciutat de Valéncia, i a la seua volta, molts d'estos municipis conten en pedanies dins de l'àmbit territorial del parc natural. Són 13 els térmens municipals compresos en el parc.
Vies de comunicació
La principal via d'accés al parc és l'autopista del Saler (V-15) que partint de Valéncia travessa el parc de nort a sur fins al Saler, a on es prolonga en forma de carretera convencional fins a Sueca (CV-500), i en Els Palmeres enllaça en la carretera CV-502, que es dirigix a Cullera. Una atra via d'accés a la zona nort del parc natural és la CV-401, la qual va de la zona comercial d'Alfafar fins a la pedania valenciana del Saler.
Al suroest del parc transcorre la N-332, la qual travessa el parc des de Sollana fins a Sueca, encara que en l'actualitat s'estan portant a terme les obres per a convertir esta carretera en l'Autovia Valéncia-Almeria per la costa. També són importants les autovies urbanes de la pista de Cadira (V-31) i la circumvalació sur de Valéncia (V-30), les quals servixen de llímit artificial al parc.
Ademés d'estes vies, cal destacar que el parc natural de l'Albufera està travessat per infinitat de camins rurals i vies pecuàries, les quals conecten les diverses zones del parc i els distints núcleus urbans de la zona. També existixen distints ports fluvials, com els de Catarroja, El Tremolar, Cadira i Sollana, aixina com embarcaderos en El Palmar i El Saler.
Clima
El seu clima és mediterràneu, suau, en una humitat promig anual del 65%. La seua temperatura mija és de 17,8 °C. Com a mostra la gràfica, els seus valors mijos oscilen entre els 11,5 °C de giner i els 25,5 °C d'agost.
Les precipitacions són de 454 mm a l'any. Solen ser de gran intensitat i concentrades en autumne, fenomen que es coneix com gota freda.
| Giner | Febrer | Març | Abril | Maig | Juny | Juliol | Agost | Setembre | Octubre | Novembre | Decembre | Any | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Temperatura mija | 11,5 | 12,6 | 13,9 | 15,5 | 18,4 | 22,1 | 24,9 | 25,5 | 23,1 | 19,1 | 14,9 | 12,4 | 17,8 |
| Temperatura màxima | 16,1 | 17,2 | 18,7 | 20,2 | 22,8 | 26,2 | 29,1 | 29,6 | 27,6 | 23,6 | 19,5 | 16,8 | 22,3 |
| Temperatura mínima | 7,0 | 7,9 | 9,0 | 10,8 | 14,1 | 17,9 | 20,8 | 21,4 | 18,6 | 14,5 | 10,4 | 8,1 | 13,4 |
| Precipitacions | 36 | 32 | 35 | 37 | 34 | 23 | 9 | 19 | 51 | 74 | 51 | 52 | 454 |
| Humitat | 63 | 61 | 61 | 60 | 65 | 65 | 66 | 68 | 67 | 66 | 65 | 65 | 65 |
| Giner | Febrer | Març | Abril | Maig | Juny | Juliol | Agost | Setembre | Octubre | Novembre | Decembre | Any | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Dies en pluja | 4 | 3 | 4 | 5 | 5 | 3 | 1 | 2 | 4 | 5 | 4 | 5 | 44 |
| Dies en neu | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 |
| Dies en tormenta | 0 | 0 | 1 | 1 | 2 | 2 | 2 | 3 | 3 | 2 | 1 | 0 | 18 |
| Dies en boira | 1 | 2 | 1 | 1 | 1 | 1 | 0 | 1 | 1 | 0 | 1 | 1 | 10 |
| Dies en gelades | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 |
| Dies de sol | 9 | 6 | 7 | 5 | 5 | 8 | 13 | 10 | 7 | 6 | 7 | 7 | 91 |
| Hores de sol | 169 | 169 | 212 | 229 | 256 | 271 | 314 | 285 | 237 | 201 | 167 | 150 | 2660 |
Hidrografia
- Artícul principal → Confederació Hidrogràfica del Xúquer.
La conca aboca a l'Albufera per diversos barrancs o rambles.[8] Els més importants que apleguen són: la Rambla del Poyo (també conegut com a barranc de Torrent, barranc de Masanasa o barranc de Chiva), la conca del qual té 367,6 km² (el 40 % de la conca total); el Barranc de Picasent (també conegut com a barranc de Beniparrell); el Barranc dels Algadins té una superfície de conca de 23 km², i la major part de la seua conca està ubicada en el terme municipal d'Alginet, encara que també discorre pel terme d'Algemesí. Este barranc pert la definició del seu caixer en Algemesí, convertint-se en una séquia, la qual desagua en l'Albufera.
Encara que l'Albufera té una conca hidrològica pròpia, la realitat és que esta només proporciona una chicoteta part de les aportacions, mentres que la gran majoria de les aigües apleguen des dels rius Xúquer i Túria (en menor mida). En este sentit, l'Albufera és part integrant de l'esquema hidrològic del riu Xúquer, puix rep ademés per una ret de sesentaytres séquies l'aigua sobrera del rec. Estes séquies també arrepleguen part de les abocades d'aigües residuals de poblacions de les afores, com El Romaní. Les séquies de la Vega de Valéncia prenen les aigües del riu Turia despuix de la Séquia Real de Moncada, aprofitant els últims cabals, i deixant els seus sobrants i escorrentías per a la séquia de l'Or i els regadius de Francs i Marjals de l'Albufera de Valéncia.
Ademés existixen aportes de manantials que sorgixen del fondo i de les afores de l'estany, les aigües del qual arreplega també la ret de séquies que creuen els arrossars,[9] aixina com les aigües procedents de les depuradores de Pinedo, Quart-Benager i Albufera Sur.
Les séquies
Des de l'época romana i musulmana, la zona conta en una important ret de séquies i canals per al rec. Una de les més importants és la Séquia Real del Xúquer, la qual és el canal de rec que proporciona l'aigua a la major part de les hortes i els arrossars situats en l'entorn de l'Albufera; el seu cabal mig en els periodos de rec és de 15 m³/s.[10] Desagua indirectament en l'Albufera, ya que aporta els cabals sobrers per distints canals que desemboquen directament en el llac: l'Alqueresia, Barranquet, La Foia, Nova de Cadira i termina en la séquia d'Albal.
La séquia mare de Sueca, per la seua banda, dona servici als arrossars de la zona sur de l'Albufera; el seu cabal mig en els periodos de rec és de 13 m³/s.[10] Les aigües apleguen a l'Albufera per la séquia Nova que termina en la séquia Dreta.
Mentres que la Séquia de Favara, una de les huit séquies de la Vega de Valéncia que estan baix la jurisdicció del Tribunal de les Aigües de Valéncia, rega les hortes i camps del marge dret de l'antic riu Turia dominats per esta séquia fins a la séquia de Rovella i els arrossars del noroest de l'Albufera de Valéncia, terminant en el canal del Port de Catarroja. De la mateixa manera que la Séquia de l'Or, la qual és l'última séquia de l'Horta de Valéncia, que dona rec a les terres del marge dret del riu Túria compreses entre el caixer del riu, al sur del mateix, i la mar Mediterràneu, en el seu major partix terres de l'arrossar de la zona nort del parc natural de l'Albufera, terminant les seues aigües en l'Albufera pel canal del Port del Saler i la séquia de Rabisanxo.
Història
Formació
L'orige del llac de l'Albufera es remonta al començament del Pleistocé. La seua formació és el resultat del tancament d'una antiga baïa (formada com a conseqüència de l'afonament de la planura valenciana) per un ampli cordonera llitoral entre els rius Xúquer i Túria, és dir, entre Valéncia i Cullera (uns 30 km). La separació definitiva entre l'Albufera i la mar es va donar durant l'época romana. Llavors la superfície del llac era molt major (entorn a 30.000 ha) pero en el pas dels anys i per l'interés en obtindre noves zones de cultiu (especialment d'arròs) sumat a l'efecte de la colmatació (consistent en una acumulació progressiva de sediment) s'ha anat disminuint de tamany fins a les 2800 ha actuals.[11]
Edat Antiga
Edat Mija i Moderna
Durant l'etapa islàmica de la Península, l'emir de Saragossa, Mostahim, va rebre l'Albufera com a premi per la seua aliança en el Cid per a la pren de Valéncia.
La peixca es va reconéixer llegalment des de l'any 1250, quan un grup d'habitants del llavors poblat de Ruzafa (actualment de Valéncia) es va traslladar i va instalar a l'illa d'El Palmar per a poder peixcar de manera més senzilla i cómoda. Al temps, esta llegalitat va ser reconeguda en les poblacions de Cadira i Catarroja. Jaume I va quedar tan maravillado que va decidir que «encara que en el Regne, es consideraran fòra del mateix i del terme de la ciutat de Valéncia, deixant-les anexionades al Patrimoni del Príncip».[13]
En 1250, en Morella, despuix d'haver segut inclós en els bens de la Corona, es va dictar un privilegi el 21 de giner, pel qual qualsevol podia peixcar en el llac, en la condició d'abonar una quinta part.
Poden trobar-se edictes sobre l'Albufera en concessions o ratificació de pràcticament tots els reis, com Pedro I, Juan II, Alfonso II, Martín I, Fernando I, Carlos I, Felip II i Felipe IV, entre uns atres.
En 1671, es va prohibir l'entrada en l'Albufera, els seus llímits i la Dehesa. La descripció de la fauna demostra que pràcticament es conservava en tot el seu esplendor. Carles III va canviar novament les ordenances i es varen començar a arrendar els llocs de caça, reservant dos, Uchana i Rinconcito, per al capità general i cedint dos dies a l'any a qui volguera caçar.
Edat Contemporànea
En aplegar el XIX, es va trobar una prova de les condicions que mantenia l'Albufera i l'impressió que va causar en els invasores francesos; José Bonaparte, a petició pròpia, li va concedir al Mariscal Suchet el títul de Duc de l'Albufera. Suchet va ser el senyor del llac i el seu entorn fins a 1818, quan el rei Fernando VII va recuperar el tro.[14]
Va ser a partir del segon terç del XIX quan el llac va escomençar a estretir-se per la pràctica d'enterrar el llac, per a cultivar arròs especialment. La fauna poc a poc es reduïa al mateix ritme, trobant-se ya únicament caça menor.
El 12 de maig de 1865, el llac i la Dehesa varen passar a ser propietat de l'Estat, terminant en més de sis sigles de propietat real. En 1911, tant el llac com el seu Dehesa, passen a ser propietat de la ciutat de Valéncia, per a que tots els valencians anaren propietaris d'este espai natural de gran valor ecològic, ambiental i paisagístic, encara que l'adquisició definitiva no es va realisar fins a 1927,[15] per un preu d'1 062 980'40 pessetes.[16]
A mitan del XX, es va realisar un proyecte per a construir l'aeroport de Valéncia en l'entorn de la Dehesa,[17] i traslladar allí els vols que es realisaven en la Malvarrosa, pero finalment, per problemes de fonamentació es va traslladar d'ubicació a l'actual de Manises.
En 1962, es va autorisar la redacció d'un pla per a l'urbanisació de la Montanya de la Dehesa, a l'hora que l'Ajuntament de Valéncia cedia al Ministeri d'Informació i Turisme uns terrenys destinats a l'edificació d'un parador i l'emplaçament d'un camp de gòlf. En 1967, es va aprovar pel municipi el Pla d'Ordenació del Saler i en això es va llançar el procés d'urbanisació. En 1971 es varen concedir 63 ha a una societat privada per a l'explotació d'un hipòdrom.[16]
Encara que anteriorment ya s'havien produït informes per part de la Real Societat Espanyola d'Història Natural senyalant la preocupació pel futur de l'entorn natural de l'Albufera, és a inicis dels anys setanta quan les denúncies de Félix Rodríguez de la Font en la televisió produïxen les primeres polèmiques públiques. Per estes i al seu eco entre biòlecs, periodistes i l'incipient moviment ecologiste, en 1973 l'Ajuntament va suspendre les subastes de parceles. En 1974, el consistori va reduir a la mitat la superfície edificadora prevista.[16]
Durant la Transició, les forces polítiques i associacions veïnals varen insistir en l'ús públic de l'Albufera i la Dehesa. De 852 ha previstes, solament es varen urbanisar 40 destinades a vials. En l'arribada dels ajuntaments democràtics en 1979 es va produir un gir cap a una política més proteccionista i conservacionista.[16]
Vore també
Notes
- ↑ Medicions corresponents al periodo entre els anys 1971 i 2000. Són valors relatius per a la ciutat de Valéncia, des del centre de medició ubicat en la ciutat (per lo tant afectades per la firma tèrmica urbana). Els valors ací representats són obtinguts de miges mensuals i miges globals anuals, algunes senyes poden haver segut superats tant en màxims com en mínims. Estes senyes són exclusives de l'observatori indicat. Els valors són establits del número mig mensual/anual de dies de precipitació superior o igual a 1 mm, computant-se com a dia complet no obstant no són coincidentes la suma al total de dies anual (365) ya que de no aplegar al mínim no és computable.
Referències
- ↑ «Decrete 89/1986, de 8 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana, de règim jurídic del Parc Natural de l'Albufera». Diari oficial de la Generalitat Valenciana (1986).
- ↑ «La Devesa del Saler». Archivat des de l'original, el 14 de setembre de 2015. Consultat el 8 d'octubre de 2003.
- ↑ «Decrete 96/1995, de 16 de maig, del Govern valencià, pel que s'aprova el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera». Diari oficial de la Generalitat Valenciana (1995).
- ↑ «Decrete 259/2004, de 19 de novembre, del Consell de la Generalitat, pel que s'aprova el Pla Rector d'Us i Gestió del Parc Natural de l'Albufera». Diari oficial de la Generalitat Valenciana (2004).
- ↑ Sanjaume et al, 1992
- ↑ Provinent del llibre Taxes de sedimentació en L'Albufera de Valéncia de 1992
- ↑ «Valéncia». Institut Nacional de Meteorologia. Archivat des de l'original, el 1 de giner de 1997. Consultat el 23 de novembre de 2017.
- ↑ «Confederació Hidrogràfica del Xúquer». Consultat el 7 de setembre de 2009.
- ↑ Soria, 1997
- ↑ 10,0 10,1 «Séquies de l'Albufera». Consultat el 6 de setembre de 2009.
- ↑ «Hàbitats del Parc Natural de l'Albufera». Archivat des de l'original, el 13 de decembre de 2009. Consultat el 7 de setembre de 2009.
- ↑ Rufo Festo Avieno. «Versos 479-495», Ora Marítima (paper). Consultat el 2004.
- ↑ La Albufera i la Caldereria, pàgina 22. Emilio Sarzo. 1906
- ↑ «Suchet només va poder ser duc de l'Albufera». Archivat des de l'original, el 13 de maig de 2006. Consultat el 7 de setembre de 2009.
- ↑ «Història de l'Albufera». Archivat des de l'original, el 24 de juliol de 2009. Consultat el 7 de setembre de 2009.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Tortosa, Paco (2011). Sueca: paisatge, cultura i medi ambient (en valencià), Edicions 96 i Ajuntament de Sueca, pp. 69 a 71. ISBN 978-84-92763-61-0.
- ↑ «Història de l'aeroport de Valéncia». Consultat el 7 de setembre de 2009.
Bibliografia
- Docavo Alberti, Ignacio (1979). La Albufera de Valéncia: Els seus peixos i les seues aus (Ictiofauna i Avifauna), Valéncia: Institut Valencià de Biologia Aplicada; Institució Alfonso El Magnánimo. ISBN 84-00-04426-6.
- Carrasco, J. M.; Planta, M.(1985).«Contaminació de l'Albufera de Valéncia per plaguicidas utilisats en el cultiu de l'arròs».Revista d'agroquímica i tecnologia d'aliments.25(1): 144-148.ISSN 0034-7698.
- García Perals, Vicent; Soennecken, Heike (2011). La albufera de Valéncia: Estudi del parla i la cultura popular (Traducció inèdita que M. Sanchis Guarner va fer de l'obra de Max Thede 'Die Albufera von Valéncia. Eine volkskundliche Darstellung'. Hamburg: VKR, 1933), Paiporta (Valéncia): Denes. ISBN 978-84-92768-81-3. (Recopilació de notícies sobre este llibre)
- Navarrés, Enrique A. (Coord.) (2008). La biomassa de l'Albufera, aprofitament i correcció d'impactes, Sueca (Valéncia): Aleta. ISBN 978-84-96992-18-4.
- Segura Beltrán, Francisca S.; Pardo Pascual, Josep I.; Sanjaume Saumell, Eulalia; López García, María José(1992).«Taxes de sedimentación en L'Albufera de Valéncia».Quaderns de geografia.(51): 63-81.ISSN 0210-086X.Consultat el 30 de març de 2015.
- Soria, J. M. (1997). Estudie limnològic dels ecosistemes aquàtics del Parc Natural de l'Albufera de Valéncia (Tesis doctoral inèdita), Valéncia: Universitat de Valéncia. Consultat el 30 d'octubre de 2016.
- Tortosa, Paco; Prósper, Pepa (2009). La Albufera: Guia per a descobrir el parc natural, Valéncia: Universitat de Valéncia. ISBN 978-84-370-7399-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque natural de la Albufera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.