Parc nacional La Campana

Archiu:Jubaea chilensis (scott.zona) 001.jpg

Parc nacional La Campana

El parc nacional La Campana és un àrea selvada protegida per l'Estat de Chile en la Regió de Valparaíso. Constituïx una de les àrees naturals més representatives de la flora i fauna de la zona central del país. Ademés, l'Unesco ha declarat este parc, en conjunt en l'àrea del llac Peñuelas, reserva de la biosfera. Es tracta d'un àrea en una notable biodiversitat florística, ya que prop del 20 % de les espècies vegetals presents en tot Chile estan representades de manera natural en este parc. Destaca principalment pel «Palmar de Ocoa», un dels últims boscs naturals de palma chilena (Jubaea chilensis), espècie endèmica de Chile.

El poblament humà enjorn ha segut rescatat per vàries exploracions arqueològiques que mostren al parc com a lloc d'assentament de les cultures precolombinas Llolleo, Bat i Aconcagua. L'àrea a on hui es troba el parc va tindre ademés un passat miner, en una explotació de minerals important que es va estendre des de l'época precolombina fins a el XX. Encara estan visibles els vestigis de vàries d'estes mines en algunes senderes del parc.

A lo llarc de l'història, el cerro La Campana ha segut objecte de múltiples expedicions d'investigació científica, de les quals la més notable va ser la de Charles Darwin, el 17 d'agost de 1834.

Ubicació

El parc nacional La Campana es troba en Chile Central, en la Cordillera de la Costa. S'estén entre els 32°55 i 33°01 de latitut Sur i els 71°09 i 71°01 de llongitut Oest.

Administrativamente pertany a la Regió de Valparaíso, províncies de Quillota i Marga Marga, comprenent terrenys de les comunas d'Hijuelas i Olmué. L'accés pel sector de Graniç (Olmué) es troba a 60 km de Valparaíso, a 160 km de Santiago i a 29 km de la ciutat de Quillota, mentres que l'accés per Ocoa està ubicat alguna cosa més llunt de Valparaíso i de Quillota (a 90 km i a 37 km respectivament), pero una miqueta més prop de la capital, a 112 km de distància.

Vies d'accés

Archiu:Parque Nacional La Campana ingreso Ocoa 03.jpg

Ingrés pel sector de Ocoa

El Parc conta en tres entrades: Als sectors de Graniç i Caixó Gran s'accedix des de la localitat de Graniç, en la comuna de Olmué, mentres que al sector de Ocoa s'accedix per la localitat del mateix nom, pertanyent a la comuna de Hijuelas.

• Des de Valparaíso o Vinya de la Mar, l'acostament més ràpit és per la Ruta 60 (Troncal Sur) fins a Limache, creuant el seu caixco urbà i seguir per Av. Adolfo Eastmann que du a Olmué, des de la plaça central del qual seguix la Av. Graniç que du a la localitat del mateix nom. En el seu parador 40 hi ha un forcall senyalisat cap als sectors Granice o Caixó Gran.
• Alternativament es pot utilisar el Metro fins a l'estació de Limache i des d'allí busos de transport públic Graniç.

• Des de Santiago, se seguix la Ruta 5 Nortehasta Polpaico (km 40) i es pren la desviació a Tiltil. Creuant esta localitat, se seguix pel camí a la Costera La Dormida. Despuix de passar el portezuelo i baixat pel ponent cap a la localitat de Quebrada Alvarado, en Lo Narváez hi ha una desviació que du a la plaça de Olmué, des d'allí es continua per la Av. Graniç per a aplegar al seu parador 40.
• Al sector de Ocoa s'accedix des de Santiago per la Ruta 5 Nort (km 97) i des de Valparaíso o Vinya de la Mar per la Ruta 60. Es deu prendre l'eixida cap a la localitat de Ocoa i alvançar fins al final de carrer Vista Bella. Allí virar a la dreta i després a l'esquerra per a aplegar a l'entrada del sector Ocoa del Parc.

Camins, senderes i llocs d'interés

Archiu:Parque Nacional La Campana Ingreso por Granizo 02. caps block 2

Panel informatiu en mapa de camins i senderes en l'ingrés per Graniç

Tant en l'ingrés per Graniç, com també en l'entrada pel sector de Ocoa i en l'ingrés del sector Caixó Gran, existixen panels d'informació en mapes dels camins i senderes que conduïxen al visitant al cim de la Campana o als distints llocs d'interés en el parc. En l'ingrés per Graniç, per eixemple, es descriuen 11 camins possibles per a una visita, indicant la seua duració en hores (des d'una a cinc), el seu grau de dificultat, la cantitat de quilómetros totals i la factibilidad de transitar per la sendera a cavall o en bicicleta. Cal prendre en conte que, a menos que es tracte explícitament d'un circuit, el càlcul indicat és solament en un sentit, és dir el visitant deu considerar el doble en quilómetros i en temps per a retornar en llum de dia. Les mateixes senderes i mapes estan disponibles en fullets descargables gratuïtament des del lloc web de l'administració del parc.

A banda de les senderes més freqüentades (la «Sendera del Andinista», el «Circuit el Guanac» o «La Cascada»), existixen atres camins menys coneguts que conduïxen a llocs casi inexplorados. Tal és el cas de la «Sendera Las Palmas», que va per la «Quebrada de Los Àngeles», un bell i humit parage de bosc higrófilo dens. Al final d'esta sendera és possible ascendir cap a «L'Aigua del Manzano», «Els Penitentes» o als sectors més alts de les valls del «Caixó Gran». Les senderes a partir d'ací són menys obvis (pero és possible obtindre els servicis d'un arriero com a guia).

Archiu:Quillaja saponaria (quillay) Parque Nacional La Campana. caps block 3

Un quillay añoso (Quillaja saponaria) a la vora de la sendera en el Circuit La Canastra

Una visita planificada supon sobretot determinar qué es vol vore, de quant temps es dispon i quin és la condició física dels visitants. Els qui apleguen al parc en un interés montañista deportiu —o per atres motius desigen alcançar el cim directament i en poques hores, per un camí segur i en bona senyalisació— solen elegir la «Sendera del Andinista». És una ruta relativament fàcil que pren unes 4 a 5 hores fins al cim (unes 2 fins a la mina i 2 a 3 des d'allí fins al cim, depenent de la condició). Des del cim es pot divisar en un dia clar tota la conca del Aconcagua des de la cordillera dels Vages fins al Pacífic. Les societats de andinistas descriuen —aparte d'este ruta oficial que oferix el parc— vàries alternatives d'ascens de diversa dificultat per a deportistes entrenats: «Ruta de Darwin» (cara oest del cerro); «Tall oest»; «Ruta Chirinos-Honorato»; «El Clavill»; «Variant Schuckert» (variant del Clavill, pero de menor dificultat); «La Gotera»; «Rangers»; «Placa Peñimawida»; «El Guanac» (esta última no constituïx pròpiament una ruta, sino un lloc de pas obligat per a els qui s'extravien de la ruta «Tall oest»). Degut a que La Campana és un dels cerros en major cantitat d'accidents fatals en Chile, és crucial que les persones que utilisen rutes alternatives a la normal recomanada per CONAF conten en l'informació, mapes, equip i entrenament adequat.

Els interessats en observar, fotografiar o estudiar la palma chilena en tot el seu esplendor, solen optar per seguir la «Sendera La Pasterada» en el sector de Ocoa que conduïx —a través del palmar més densament poblat (113 individus per hectàrea)— fins al portezuelo de Ocoa. També és possible travessar gran part del parc per esta ruta, pràcticament creuant-ho d'un extrem a un atre, lo que requerix d'unes 12 hores. Per a esta caminada és necessari partir en amanecer des de l'ingrés per Ocoa. Despuix d'un recorregut de 7 quilómetros (per camins poc exigents) s'aplega al portezuelo, des d'a on és necessari caminar uns atres tants fins a aplegar a algun dels ingressos de l'atre extrem (Graniç o Caixó Gran).

El «Circuit La Canastra» en el sector Granice respon a les expectatives d'apreciació de la diversitat de la flora del parc. Es tracta d'un recorregut breu que es pot realisar en menys d'una hora (és dir, també com a desviació prèvia, abans de prendre la «Sendera del Andinista»). Permet observar una gran varietat d'espècies rotulades en la seua denominació científica i el nom comú local, ademés d'oferir informació més àmplia sobre la flora del parc en uns panels ubicats en les «estacions» del circuit.

Toponímia i geomorfología

Archiu:Cerro La Campana Pelumpén. caps block 8

Vista del cerro La Campana

El nom del parc es deu al cerro La Campana (1828 m s. n. m.), que a la seua volta es diu aixina perque, vist des de la vall de l'Aconcagua, la seua forma s'assembla a una campana. En l'entorn del parc nacional, hi ha ademés atres cims que destaquen en el relleu, com la del cerro El Roure (2222 m s. n. m.), que deu el seu nom a les rouredes que cobrixen les seues ales i faldeos, el morro «El Litre» (1621 m s. n. m.) i la puntilla «L'Iman» (2035 m s. n. m.).

Les 8000 ha que ocupa, estan clarament dividides en tres sectors: «Graniç», «Palmes de Ocoa» i «Caixó Gran», que ocupen les tres conques principals de la zona. La més chicoteta d'estes conques és la de Graniç, el punt del qual més alt és el cerro La Campana i el més baix el sector denominat «La Troya» (a 600 m s. n. m.). La separació de la conca de Ocoa, de major extensió que l'anterior, està demarcada per una cadena de cerros que inclou el morro «El Litre», alineats des de la Campana fins al cerro «Els Roblecitos» (1280 m s. n. m.). La conca del Caixó Gran s'ubica a l'est de Graniç i al sur de la Conca de Ocoa, separant-se d'esta per la divisòria d'aigües que unix El Roure i Els Roblecitos i continua pels cims de «L'Iman», «Cerro Pedregoso», «Cerro Sense Nom», i «Cerro Els Penitentes». L'entrada del parc per este sector es troba en el punt més baix d'esta conca (300 m s. n. m.). El Portezuelo de Ocoa (també conegut com a «Porta Ocoa», unix al Caixó Gran en una dels alvertents de la Conca de Ocoa.

Des del punt de vista geològic, el sector més antic de la Campana és la cordonera que va de «Les Campanitas» a «Santa Teresa» i està compost per roques cristalines que formaven part del batolito que intruyó la formació Lo Prat (esta última, constituïda per roques volcanosedimentarias del Cretácico inferior), és dir, fa 135 millons d'anys. Pero les roques principals en La Campana són del Cretácico superior al Terciario inferior (gabros i granodioritas).

Mineria, jaciments i mineralisacions

Els jaciments miners del parc nacional La Campana estan associats principalment a aquella seqüència volcanosedimentaria de la formació Ho Prat, lo que determina la seua localisació alineada en el sector sur i suroest del Cerro La Campana:

• Mina «Ferro»: en mineralisacions associades de magnetita, hematita, pirita i calcopirita.
• Mina «Guanac»: calcopirita, magnetita i pirita.
• Mina «Pronosticada»: blenda calcopirita, galena, arsenopirita, discrasita (mena d'argent poc freqüent) i enargita.
• Mina «Felicitat»: calcopirita, pirita, molibdenita, blenda, magnetita i or.
• Mina «Veta Gran»: calcopirita, pirita, arsenopirita i pirrotina.
• Mina «Opositora»: Calcopirita bornita, calcosina, magnetita, molibdenita, or i argent

Ademés d'estes mines en llínea, també existixen alguns jaciments dispersos en el sector aledaño al Cerro El Roure.

Archiu:Cerro la campana.jpg

La Campana: Pujant per la Sendera del Andinista s'aprecia el tall horisontal del seu cim que va donar orige a la llegenda

La mineria en l'àrea del parc és molt antiga i no deixa de tindre algun caràcter llegendari. Els indígenes (picunches) estaven prou descontents en l'activitat dels conquistadors buscadors d'or en el seu mont sagrat de la Campana. Els machis (bruixos indígenes) elaboraven estratègies per a fer front a els qui entorpien la tranquilitat de Gulmué (Olmué). En un conjur màgic, segons conta una llegenda, els bruixos haurien intentat que desaparegueren els minerals valiosos del con que coronava el cim de la Campana. Aixina, haurien fet caure rajos sobre el cerro per a destruir el sector de l'or (el con inexistent del cim de la Campana) i des de llavors, el seu cim tindria la forma retallada horisontalment que actualment coneixem. Esta acció màgica dels picunches hauria fet desistir als conquistadors, els qui davant l'impossibilitat de trobar or allí despuix del conjur indígena, haurien abandonat la zona. Tal com s'analisa en la següent secció sobre l'història del parc, esta versió de la llegenda solament és una expressió de desijos de la població nativa, que poc té que vore en els fets que realment varen ocórrer. Lo cert és que l'activitat minera sempre va existir, es va estendre de manera creixent i ininterrompuda des de que Pedro de Valdivia va véncer a la població indígena, es va mantindre durant tota l'época colonial, va continuar despuix de l'independència de Chile, es va desenrollar a escala industrial des de mediats de el XIX i va subsistir, en époques de major i menor auge, d'acort en les fluctuacions del preu dels metals, fins a fins de el XX.

Història

Primers grups humans

Diverses troballes arqueològiques – restants d'utensilis elaborats en ceràmica, pedres foradades, morters i mans de moldre – evidencien la presència d'assentaments humans primerencs en les planicies entre alvertents i quebrades de la zona en la que hui s'estén el parc. Inicialment, varen habitar allí dos cultures del periodo agroalfarero primerenc: els Llolleo (entre 300 i 900 d. C.) i els Bat (entre el 860 a. C. i el 800 d. C.), encara que les troballes d'esta última tradició són més escassos i l'evidència més dèbil (sol fragments ceràmics). Més alvance, a partir del 900 d. C. i fins a l'arribada dels espanyols, hi ha abundants vestigis de l'ocupació de sectors de la Campana per la Cultura Aconcagua (periodo agroalfarero intermig tardà).

De tots els vestigis prehispánicos, mereix una menció especial la presència en La Campana de pedres tacitas, unes horadaciones cóncaves tallades en grans roques, similars a les que es troben prou més al nort, en el Valle de l'Encant. Encara no existix claritat entre els arqueòlecs sobre la funció d'estes oquedades i s'ha postulat tant un possible us ritual, com la seua utilisació més pràctica i domèstica, ya siga per a la conservació d'aigua i aliments o per al seu molienda. S'ha postulat que la seua presència prop d'a on creix la Jubaea chilensis pot tindre relació, ademés de la funció de molienda, específicament en la necessitat d'obrir els menuts i nutritius cocos de clafoll molt dur que esta espècie dona com a fruts.

En qualsevol cas, lo que sí es pot afirmar en certa seguritat és que la troballa d'un gran número de mans de moldre, morters i atres artefactes utilisats provablement per a la molienda parla no solament de l'importància del frut de la palma chilena, sino també dels fruts del belloto (Beilschmiedia miersii) i del peumo (Cryptocarya alba) en la dieta d'estos primers habitants. Sobre proteïna animal, la fauna actual encara oferix espècies que varen ser molt apreciades com a recurs nutricional (per eixemple, el degú i la vizcacha), pero sense dubte l'assut de caça més important en el parc va ser otrora el guanac, hui extint en la zona.

Despuix de l'arribada dels espanyols

L'interés inicial dels conquistadors en esta zona va estar molt llunt de la botànica, l'antropologia o la bellea natural del parc: Els espanyols no havien conseguit trobar or en el regne i açò tenia prou decepcionat a Pedro de Valdivia. Despuix de la fundació de Santiago i la derrota dels indígenes en la zona central chilena, el toqui picunche Michimalonco es va vore obligat a conduir les tropes de Valdivia fins als lavaderos del estero Marga Marga (relativament conectats geogràfica i geològicament en la zona del parc), i fins a eixe moment desconeguts pels conquistadors. La travessia va deure realisar-se per un ramal del Camí del Inca que existia a través de la Costa La Dormida fins al estero Marga Marga. Valdivia havia somés a la població indígena de la zona central, de modo que va poder organisar l'explotació del recurs aurífero en molt personal, tant, que molt pronte va començar a agotar-se l'or en el estero, per lo que varen ampliar la busca incloent Quillota i atres zones propenques (com Til Til, Tossal i Lampa). Al voltant de 1560, la afanosa busca de l'or va dur als espanyols fins als faldeos de la cordillera de la Costa. Olmué i Limache també varen ser zones de busca i explotació minera, la que en el transcurs del següent sigle es va anar diversificando més allà de l'extracció d'or, adquirint una importància cada volta major els recursos cupríferos, aixina com també, atres metals i minerals útils presents en la zona del parc.

De l'increment durant el sigle XVIII de l'activitat minera i la seua reorientació cap al coure, existix registre històric en les solicituts al Cabildo de Santiago, entitat fundada per Pedro de Valdivia que des del sigle XVI inscrivia els descobriments i tramitava tot tipo de permissos d'explotació en la zona propenca a Santiago, també en l'àrea de la Campana. Aixina per eixemple, consta la petició d'Alonso Guerrero:

...en el Cerro La campana, en un parage nomenat Els Tasts de Ulloa, he descobert una mina treballada des de inmemorial temps de metals de coure

Alonso Guerrero, 1760

Des de l'independència de Chile

Archiu:Charles Darwin by caps block 23 Richmond.png

Charles Darwin, retrat de 1830

Archiu:Placa de darwin en cerro La Campana Olmue Chile.jpg

Placa recordatoria de l'expedició de Charles Darwin en el XIX

Archiu:Palmas de Ocoa - Chile.jpg

Sector de Palmes de Ocoa

El 17 d'agost de 1834, Charles Darwin (sense lloc a dubtes, el visitant més ilustre dels parages a on hui s'estén el parc nacional) va alcançar el cim del cerro La Campana, despuix de dos dies de travessia a cavall i caminades per senderes que llavors eren notablement més dificultosos. Prop del cim, una miqueta més dalt de la mina i a on comença el clavill conegut com «La Gotera», hi ha una placa recordatoria de l'expedició de Darwin. El célebre naturaliste va descriure en la zona vàries espècies per primera volta i la seua expedició va marcar una fita fonamental en l'història del parc natural i en el reconeiximent del seu valor com a reserva.

De manera paralela al naixent interés científic, l'activitat minera en La Campana va tindre un nou auge en el sigle XIX, una volta que el país va recuperar una situació política i econòmica més estable, acabades ya les guerres de l'independència. La causa va ser el notable aument del preu del coure que venia registrant-se de manera sostinguda a partir de 1830. L'explotació definitivament industrial dels jaciments va començar a mitan de el XIX, pero va tindre el seu punt culminant en el sigle següent, en la fundació en 1920 de la Companyia Minera i Industrial La Campana, entitat de dret privat que posseïa 26 mines en el cerro. Si be esta companyia va entrar en crisis financera a raïl de la Segona Guerra Mundial, l'activitat minera va proseguir en l'àrea del parc. Per eixemple, hi ha registres que indiquen que la Mina Pronosticada (aquella que hui es coneix com "la mina" en la Sendera del Andinista) extrea encara en 1948 grans volums de mineral i de bona llei: 3,5 % per a coure i 10 % per a zinc, ademés de que encara en el sigle passat s'obtenien uns 60 grams d'argent i 3 grams d'or per tonellada. Segons atres autors, en canvi, l'activitat minera es va reactivar recent al començament dels anys 1970.

Per una atra part, des dels anys 1930, és dir, vàries décades ans que li la declarara un àrea protegida com a parc nacional, l'importància de la zona del parc per a la conservació de la biodiversitat en la regió havia segut descrita per varis científics, biòlecs i botànics. Entre atres iniciatives, en 1936 el botànic Gualterio Looser havia fet una proposta en un congrés científic per a la conservació i protecció del palmar de Ocoa i les roblerías del cerro La Campana. No obstant, la campanya que va prosperar i va ser coronada en èxit per a la conservació de l'àrea va ser la mampresa en 1964 per Agustín Garaventa, un destacat botànic de Limache, i Álvaro Valenzuela, president de la Societat Científica de Valparaíso. Un proyecte presentat pel diputat Eduardo Ballesteros va ser aprovat en 1967 i el 17 d'octubre d'eixe any es va promulgar la llei N.° 16699 que va crear el parc nacional. Dita llei, que du les firmes del llavors president de Chile Eduardo Frei Montalva i de Bernardo Leighton, ministre de l'interior, solament declarava que el cerro denominat «La Campana» seria parc nacional, pero no establia clarament els llímits de la zona protegida. Durant el govern de Salvador Dellà va existir un proyecte del llei, firmat per dit president en 1971, que fixava els llímits del parc comprenent els terrenys de la Facenda Las Palmas de Ocoa, el Funde El Bosco, Las Palmas de Llay Llay i Vichiculén, les roblerías de Caleu i les Palmes de Quebrada Alvarado, el Funde Ulls Bons i Graniç. La llei, que no va aplegar a promulgar-se, haguera significat una superfície total per al parc de 16 000 hectàrees, és dir, exactament el doble de l'àrea que se li va assignar finalment en 1985, a través del Decret Suprem N.º 228, el qual va fixar els seus llímits incorporant els terrenys fiscals de Graniç, deixant la seua superfície total en 8000 ha.

Per la seua importància ecològica, científica, educativa, cultural i recreativa, el 15 de febrer de 1985, el parc nacional La Campana va ser declarat per l'Unesco reserva de la biosfera, una de les nou que existixen en Chile baixe eixa categoria de conservació.

La clausura definitiva de l'explotació dels últims jaciments miners va ocórrer recent en 1994, és dir, 27 anys en acabant de que fora protegit com a parc nacional i 10 anys en acabant de que l'Unesco ho declarara reserva de la biosfera. Inclús molt poc abans de la declaració de l'Unesco, la societat minera que explotava les mines de la Campana va canviar de propietaris i, encara que estos varen reduir les llabors extractoras concentrant-se únicament en la Mina Balmaceda, solament la «Llei de bases del mig ambient» (1992-1994), la promulgació del qual es considera un triumfo dels moviments ambientalistas, va conseguir posar el punt final a la mineria en La Campana.

Clima

Una caracterisació general del clima en el parc La Campana ho classificaria com mediterràneu. Les precipitacions promig (ca. 480 mm anuals) es concentren principalment entre maig i agost (els mesos d'hivern). La temporada seca, en canvi (en sol 120 mm de pluja) s'estén des de setembre fins a abril. Prop del cim del cerro La Campana i en anys plujosos (particularment baixe la condició climatològica d'El Chiquet), les precipitacions hivernals poden aplegar fins als 1000 mm.

La temperatura promig alcança els 18 °C, pero la dispersió de les senyes no solament és alta estacionalment, sino que inclús dins d'un mateix dia les diferències de temperatura són molt notables. El relleu eixercita un gran paper en el clima del parc, produint diferències locals rellevants. No solament per les diferències d'altura, sino també per l'orientació de les ales. Les elevació de la cordonera montanyosa de la Cordillera de la Costa es comporten com un mur que atalla les masses d'aire humit provinents del Pacífic i produïxen en les ales orientades cap a la costa (a barlovent) una cantitat significativament major de precipitacions (més de 400 mm anuals) que a sotavent, a l'atre costat de la cordillera, a on les precipitacions solament alcancen els 300 mm.

S'han definit quatre zones climàtiques locals en el parc:

• Barlovent: En esta zona s'observa una disminució paulatina (en direcció surest) de temperatures i de precipitacions. És el clima característic de l'àrea del Caixó de Sant Pedro, Graniç i Quebrada Alvarado.
• Sotavent: Es tracta d'un clima més àrit que el de barlovent: menys precipitacions i menys humitat relativa de l'aire. No obstant, per l'exposició sur, en la conca de Caleu hi ha condicions que permeten tant la presència de bosc esclerófilo, com també laurifolio higrófilo. Esta zona climàtica local comprén Caleu i l'est de Vichiculén.
• Umbría: Esta és la zona en major humitat i precipitacions en el parc. Les temperatures són ací lleument inferiors. Està present en les ales orientades cap al sur de tota la cadena dels cerros La Campanita, La Campana, Els Penitentes i El Roure. És la zona més verda del parc.
• Solana: Ací es registren les més altes temperatures del parc. Es tracta de les àrees expostes cap al nort.

Flora

Archiu:Jubaea Chilensis detalle frutos palma chilena. caps block 32

Detall de la formació de fruts d'una palma Chilena en La Campana. Foto presa a l'inici de l'estiu. Els cocos, encara no madurs, ya varen alcançar el seu tamany definitiu: prop de 3 cm de diàmetro

Les característiques topogràfiques i climàtiques de la zona del parc han permés el desenroll d'un gran número d'espècies florísticas natives que usualment es troben en distints llocs de Chile i que per lo general no estarien reunides en una mateixa àrea de la zona central, sino disperses, prou més al sur o més al nort del país. Des de després, també existixen allí variades espècies endèmiques de la zona.

El denominat Palmar de Ocoa és sense lloc a dubtes el major atractiu del parc. Constituïx ademés un patrimoni botànic, degut a que concentra el major número d'eixemplars de Jubaea chilensis, la palma més austral del món, si es consideren solament les espècies continentals. No obstant, la denominació de «palmar», encara que freqüent, no resulta molt valiosa per a la classificació més rigorosa des del punt de vista florístico. Degut a que la J. chilensis es troba en combinació en atres espècies en comunitats vegetals molt distintes, alguns autors preferixen no definir el palmar com a unitat separada i especificar dins de les comunitats les variants en J. chilensis. En conseqüència, el conegut palmar de Ocoa es classifica florísticamente com a «Variant de bosc esclerófilo en Jubaea chilensis (bosc de quillay i litre en palma chilena)».

Plantilla:Caixa de cita En el sector de Ocoa del parc hi ha al voltant de 62 000 eixemplars de J. chilensis.

La seua altura màxima voreja els 30 metros. Degut a que esta espècie no posseïx cambium i per tant no forma anells de creiximent anual, l'edat de les palmes és molt difícil de determinar en exactitut. No obstant, sobre la base de proyeccions de la velocitat de creiximent d'espècies plantades en data coneguda, s'estima que podrien haver eixemplars de fins a 400 anys en el parc. Encara que la major concentració està certament en Ocoa, hi ha poblacions menys numeroses en el sector del Caixó Gran i en tota la zona de amortiguamiento del parc: (Olmué, Quebrada Alvarado, Las Palmas i Caleu. La taxa de regeneració és de sol 1,23 individus per cada arbre pare, una sifra sorprenentment baixa si es considera que la taxa de germinació dels cocos que cauen entre giner i març és prou alta, pero ans que conseguixquen créixer són consumits pels rosegadors que habiten el parc, principalment per la població numerosa de Octodon degus (degú), pero també per alguns pardals i pel ganado vacú que a pesar de la prohibició conseguix ingressar a eixe sector del parc. Segons s'ha pogut demostrar, el degú ha sincronisat l'ocupació de l'espai i els seus cicles reproductius en l'oferta trófica, principalment fent coincidir temporalment el desenroll dels jovenils en la caiguda els fruts de la Jubaea chilensis.

La població de J.chilensis també va sorprendre a Darwin en la seua expedició, de modo que la seua bitàcola de l'ascens al cerro La Campana es va referir també a ella. Estos apunts, junt a atres notes del seu viage han segut arreplegats en el Beagle Diary.

Orige i evolució de la vegetació del parc

La composició actual de la flora de la Campana, més allà de les palmes, és particularment diversa i consta de prop de 545 espècies de plantes vasculars, és dir, en este parc troben el seu hàbitat més del 20 % de les espècies presents en tot el país. Luebert et. al. distinguixen sis elements florísticos com els més rellevants i característics: chilé central, subantártico, andino, neotropical, gondwánico, pantropical, ademés de mencionar atres tres: holártico, anfitropical disyunto i cosmopolita. Segons els autors, cada u d'estos elements té associada una història específica sobre la que basen el seu estudi del poblament i evolució de la flora en l'àrea que hui ocupa el parc nacional.

Els mateixos autors sugerixen que en la composició florística, encara que essencialment mixta, dominen els elements neotropicales i gondwánicos. Recolzant-se en l'estudi de Troncoso i Romero, sostenen que alguns d'estos elements ya existien en el Cenomaniano, ans que fa 60 millons anys la deriva continental separara lo que hui és Sudamérica de l'Antàrtica i Austràlia. Plantegen aixina mateix que els elements gondwánicos i els pantropicales (aixina com alguns elements neotropicales) podrien provindre inclús d'eres anteriors al Cretácico (és dir, fa més 140 millons d'anys). En rigor, tant el bosc laurifolio higrófilo, com el bosc esclerófilo, abdós existents hui en La Campana poden considerar-se —a lo manco en part— boscs relictos dels originals boscs tropicals que poblaven l'àrea, conformats per espècies que ya casi no es troben en Chile Central, pero que han conseguit subsistir en l'àrea d'este parc nacional i en alguns atres enclavaments relictuales.

Les espècies del gènero Nothofagus apareixen a finals del Cretácico i s'incorporen a la flora tropical. Esta flora es manté fins al Paleoceno primerenc (és dir, fins a fa uns 60 millons d'anys) cobrint llavors un àrea que s'estenia prou més cap al sur que la que hui està poblada per flora tropical i incloïa també la superfície que hui pertany a Chile Central. Es tracta de la vegetació antecedent de l'actual bosc caducifolio present en La Campana.

J.chilensis, en canvi, és més provable que tinga el seu orige en el Paleoceno hi ha registre de Palmae en el Paleoceno en la zona sur d'Argentina, per eixemple).

Un dels factors determinants del caràcter mixt dels boscs de la Campana és justament el desenroll successiu de la vegetació tropical alternant-se en la flora tropical mixta (és dir, aquella que ya havia integrat Nothofagus). Este procés va tindre lloc entre el Cretácico superior i l'Eoceno. Més alvance, varen desaparéixer moltes espècies i subespecies tropicals (desaparició que es constata perque no hi ha més registre fòssil). És possible que en eixe moment s'haja desenrollat gran part de la flora endèmica actual. Durant el Mioceno és provable que sorgiren els elements florísticos que hui constituïxen tant el bosc esclerófilo com la xara espinosa, prenent la seua forma actual sobre la base de remanentes dels antics boscs tropicals. Dos grans events (a escala geològica) determinen este canvi: Per un costat, està l'alçament de la cordillera dels Vages que ensombrece la superfície en les hores matinals i per un atre, el sorgiment en este mateix periodo de la corrent freda de Humbolt. La condició climàtica provocada per estos events concomitants va implicar que el nort i el centre de Chile passaren a ser zones àrides i semiáridas. De fet, tota la zona central i nort podria estar poblada de vegetació neotropical (bosc esclerófilo i xara espinosa) en tàxons millor adaptats a les condicions del clima actual. Pero algunes espècies de l'antic bosc varen sobreviure, ya siga perque es tractava de tàxons més adaptables i resistents o perque varen poblar sectors que tenien microclima. D'esta forma, en La Campana es mantenen fins a l'época actual elements de bosc laurifolio higrófilo (per eixemple en la Quebrada de Los Àngeles).

Classificació de la flora

Utilisant el sistema de classificació de Gajardo, la flora del parc pot agrupar-se en les següents comunitats vegetals:

Bosc esclerófilo

Archiu:Cryptocarya alba (peumo) Parque Nacional La Campana. caps block 37

Peumo (Cryptocarya alba) en La Campana, sector Granice, sendera La Canastra)

En la zona central de Chile domina l'ombroclima semiárido (un tipo de clima en precipitacions entre 200-350 mm), que va permetre el desenroll d'este bosc típicament mediterràneu. Encara que otrora esta vegetació va comprendre grans superfícies, tant per la deforestació causada pel poblament humà, com pels incendis forestals ha anat reduint dràsticament la seua extensió, de modo que actualment el bosc esclerófico és un dels tipos bosc natiu més amenaçats en Chile.

• Bosc de peumo (Cryptocarya alba) i boldo (Peumus boldus).

Principalment localisat en les ales suroest i oest del cerro La Campana i del Caixó Gran, en pendents variables i en altituts d'entre 350 i 1000 m s. n. m. Es tracta de zones en llum, pero baixa incidència de radiació solar directa, a l'hora que la humitat necessària per a esta vegetació es veu favorida per les boires terreres costeres. El bosc es compon principalment d'arbres perennes. La població arbustiva és, en canvi, més be escassa i en l'estrat herbáceo hi ha gran cantitat de falagueres i enredaderas, a on destaca la presència de barbacoa blanca (Proustia pyrifolia). Dins de la mateixa comunitat vegetal s'han classificat dos variants: una que integra a la xara de Retanilla trinervia i de Gochnatia foliolosa en Solenomelus pedunculatus, i una variant que incorpora, en les condicions de major humitat del sector de Ocoa, a Jubaea chilensis, conformant el denominat «bosc esclerófilo de peumo i boldo en palma chilena».

• Bosc de quillay (Quillaja saponaria) i litre (Lithrea caustica)

Archiu:Colliguaja odorifera.jpg

Colliguaja odorifera

Es tracta d'una comunitat adaptada a un mig alguna cosa més sec que l'anterior i es pot trobar entre els 500 i 1050 m s. n. m., en les ales d'exposició surest, suroest, oest, noroest i noreste, aixina com també en sectors plans. Junt al peumo (Cryptocarya alba), que ací també es manté, el litre (Lithrea caustica) i el quillay (Quillaja saponaria) dominen un paisage florístico l'aspecte del qual en freqüència pren formes de xara. L'estrat arbustiu és divers: colliguay (Colliguaja odorifera), (Escalonia pulverulenta), (Kageneckia oblonga), (Ageratina glechonophyla), trevo (Retanilla trinervis) i mitríu (Podanthus mitigui). L'estrat herbáceo està compost per Adiantum chilense (palito negre, culantrillo o doradilla), Vulpia myuros i Solenomelus pedunculatus (maicillo).

També classifica ací la ya mencionada variant que incorpora a Jubaea chilensis conformant un bosc esclerófilo de quillay i litre en palma chilena (palmar). En esta variant també es troben alguns eixemplars de espino (Acacia caven) formant part de la mateixa comunitat vegetal.

Bosc laurifolio higrófilo

Archiu:Chusquea cumingii by Scott Zona - 001.jpg

Chusquea cumingii

Esta comunitat vegetal aprofita les condicions de major humitat dels fondos de quebrada. Es caracterisa per l'abundància de peumo (Cryptocarya alba) en conjunt en maqui (Aristotelia chilensis), barbacoa blanca (Proustia pyrifolia, arrayán mascle (Raphithamnus spinosus), patagua (Crinodendron patagua) i chequén (Luma chequen). Florísticamente es poden classificar dos manifestacions diverses, principalment en dependència de l'altitut:

• Bellotal o bosc de belloto (Beilschmiedia miersii (fins als 500 m s. n. m.)

En l'estrat arbòreu dominen el belloto del nort (Beilschmiedia miersii) junt al peumo (Cryptocarya alba). L'estrat arbustiu intermig es caracterisa per la presència de Chusquea cumingii, Azara celastrina i Anopeltis serrata, mentres que en el nivell herbáceo s'observen diverses falagueres i enredaderas: Bomarea salsilla, Lardizabala biternata, Proustia pyrifolia, entre unes atres.

• Bosc de canelo (Drimys winteri) (entre 500 i 1300 m s. n. m.)

En l'estrat arbòreu d'este bosc destaca el canelo (Drimys winteri). No obstant, està més desenrollat l'estrat arbustivo, en abundància de Escallonia myrtoidea, Maitenus boaria, Otholobium glandulosum, com aixina mateix (encara que menys freqüentment) Salix humboldtiana. L'estrat herbáceo es caracterisa per la presència de Equisetum bogotense.

Xara espinosa

Archiu:Palmar de Ocoa 03.jpg

Cactus i xares conversen en la Jubaea chilensis en el palmar de Ocoa

Per al parc s'han descrit quatre comunitats vegetals diferents, pero que es classifiquen totes com "xara espinosa", cada una d'elles ademés en una variant que inclou a Jubaea chilensis.

• Xara de trevo (Retanilla trinervia)

Es tracta ací de la comunitat arbustiva dominada pel trevo present en les ales nort i noroest que es troba a una altitut d'entre 400 i 1000 m s. n. m. Les espècies principals que integren esta comunitat són el litre (Lithrea caustica, el quillay Quillaja saponaria i en alguns llocs, la profusa presència de Cuscuta sp.

En Ocoa hi ha una variant d'esta comunitat, florísticamente casi sense modificacions, llevat que inclou Jubaea chilensis.

• Xara de chagual i quisco (Puya alpestris i Echinopsis chiloensis)

Archiu:Puya alpestris, Parque Nacional La Campana, Chile 001.jpg

Puya alpestris, una de les tres espècies de chagual presents en el parc nacional La Campana

Esta xara s'observa a partir dels 450 i fins als 1100 m s. n. m. La vegetació es compon bàsicament de suculentes i en l'estrat arbustiu es troben diverses espècies: Puya alpestris, Echinopsis chiloensis, Podanthus mitiqui, Adesmia arborea i Aristeguitia sàlvia. També ací hi ha Retanilla trinervia, encara que prou menys que en la comunitat descrita anteriorment, com aixina mateix Puya chilensis, encara que més escassament.

La variant en Jubaea chilensis també existix, sense atres grans modificacions florísticas, llevat que agrega la presència de Baccharis paniculata i Tristerix corymbosus (quintral).

• Xara de chagualillo (Puya coerulea)

Esta xara es troba per sobre els 1100 m s. n. m. en les ales expostes cap al nort i el noreste. Presenta dos estrats ben demarcados, l'inferior (de menys d'un metro d'altura) està caracterisat per la presència de Neoporteria curvispina, Gamochaeta americana, Chorizante virgata, Senecio tarinifer i Tweedia birostrata. En l'estrat superior s'observen suculentes i arbustos d'1 a 3 metros, entre els que dominen: Puya cerulea, Eryngium paniculatum, Colliguaja odorifera, Retanilla ephedra i Calceolaria polifolia.

• Xara de mira i maicillo (Gochnatia foliolosa i Solenomelus pedunculatus) Es tracta d'una xara adaptada a substrats granítics, en ales en pendents de fins a 90 %, de diferent exposició. És més freqüent entre els 1000 i 1300 m s. n. m. A pesar del seu escàs desenroll, és molt característic d'esta xara la varietat en l'estrat arbustivo, en presència de Gochnatia foliolosa, Baccharis linearis, Baccharis rhomboidalis, Satureja gilliesii, Escallonia pulverulenta, Haplopappus velutinus i Ageratina glechonophylla. En l'estrat herbáceo dominen espècies tals com la Alstroemeria angustifolia, Solenomelus pedunculatum, Triptilion spinosum, Acaena pinnatifida i Azorella spinosa.

Bosc caducifolio

Archiu:Nothofagus macrocarpa.jpg

Nothofagus macrocarpa (roure)

Ho integren dos comunitats vegetals dominades pel roure (Nothofagus macrocarpa), de caràcter relictual.

• Bosc dens de Nothofagus macrocarpa i Ribes punctatum, en ales expostes cap al sur, suroest i oest i en altituts entre els 1100 i 1500 m s. n. m. En el nivell arbustiu s'observa també Azara petiolaris, Caceolaria meyeniana, Schinus montanus, Aristotelia chilensis i Berberis actinacantha. L'estrat herbáceo tendix a ser escàs; no obstant, es troben algunes espècies de alstroemerias (principalment, Alstroemeria zoellneri), ademés de Adiantum sulphureum, Oxalis laxa i Loasa acerifolia. Este bosc es troba en ales en pendents de 20 a 50 %. Tal com ocorre en els boscs de peumo i boldo, solament els fenomens especials de compensació climàtica permeten que esta classe de bosc chilé relictual es mantinga en la latitut de la Campana.
• Bosc obert de Nothofagus macrocarpa i Schizanthus hookeri, en ales expostes cap al sur i suroest, per sobre els 1500 m s. n. m. Es tracta ací d'una roureda de baixa densitat, lo que permet un major desplegament dels estrats arbustiu i herbáceo en els clars. El primer està compost principalment de Ribes punctatum i Caceolaria meyeriana, mentres que la rica comunitat herbácea està caracterisada per la presència de Schizanthus hookeri, Valeriana cfr. lepidota i Senecio anthemidiphyllus. El seu major desplie gue es onserva sobre substrats rocosos característics de les ales altes. Allí la radiació solar és major i l'influència humida de les boires terreres de la costa és prou més llimitada. En époques recents i ademés dels atres factors antrópicos, el canvi climàtic global podria ser responsable de la regressió d'este bosc, que està disminuint progressivament en les altituts superiors.

Xara baixa d'altitut

Es tracta d'una xara que s'ubica sobre els 1750 m s. n. m., solament en les rodalies dels cims dels cerros La Campana i El Roure. En lo essencial està compost de «herba negra», un chicotet arbustillo que també es coneix baix el nom de «neneo» (Mulinum spinosum), de baixes dimensions i escassa densitat, en conjunt en atres arbustos nanos: Chuquiraga oppositifolia, Haplopappus ochagavianus, Ephedra chilensis i Viviania marifolia, com aixina mateix Phacelia secunda i Calceoaria campanae en l'estrat herbáceo. Es desenrolla en substrats rocosos d'exposició i pendent variables.

Herbáceas

En este parc —i degut a que en els seus distints sectors oferix un ampli espectre de condicions sobre substrat, disponibilitat de llum i de recursos hídrics— s'ha pogut desenrollar una notable diversitat de gèneros de herbáceas, principalment:

Alstroemerias

Archiu:Alstroemeria ligtu var Simsii, Parque Nacional La Campana 02. caps block 38

Alstroemeria ligtu var. simsii en el parc nacional La Campana, foto presa en el sector «Primera aguada», Sendera del Andinista («Ascensor»)

Dels 45 tàxons que existixen en Chile (en un 84 % d'endemisme), a lo menys estes 6 espècies, totes endèmiques de Chile, estan profusamente difoses en el parc:

• Alstroemeria angustifolia. Present en distintes llocs alts del parc, principalment en els sectors de Ocoa i del Caixó Gran. Les seues flors varien de tonalitat entre blanc i rosat intens.
• Alstroemeria pulchra. Sol trobar-se en el parc en les àrees més baixes, en els sectors de l'ingrés per Graniç i per Ocoa. Les flors són també blanques i rosat, pero en taques obscures.
• Alstroemeria revoluta. Florix en el sector que es troba alguna cosa més avall mina La Pronosticada, pujant per la Sendera del Andinista. Flores de rosat obscur a morat.
• Alstroemeria ligtu subsp. simsii. És possible vore-la tant en els sectors baixos de la Sendera del Andinista, com també en l'àrea aledaño a l'ingrés per Ocoa. Color taronja, en varietats que tendixen més cap al roig o cap al groc.
• Alstroemeria zoellneri. Creix baix els roures en la Sendera del Andinista. Flores morades

• Alstroemeria garaventae. Creix en el Cerro El Roure, en el llímit oriental de l'àrea definida com a parc nacional. Flors blanques o rosades, en certa tonalitat anaranjada i cobertes en chicotetes ralles obscures.

Calceolarias

Archiu:Calceolaria corymbosa Ruiz & Pav. ssp. corymbosa.(pabloendemico).jpg

Calceolaria corymbosa (capachito)

Archiu:Calceolaria morisii Walp. by Pato Novoa.jpg

Calceolaria morisii, endèmica de la Cordillera de la Costa

En el gènero Calceolaria, el nom del qual de raïl llatina significa "sabata" i aludix a la forma de les seues flors, s'inscriuen unes 300 espècies d'àmplia distribució en Amèrica, principalment en Sudamérica i en América Central. En Chile existixen unes 69 espècies i subespecies. Gran part d'elles (74 %) són endèmiques de Chile, en distribucions entre Coquimbo i la Araucanía. En el parc s'ha descrit la presència d'onze tàxons d'este gènero:

• Calceolaria ascendens subsp. glandulifera: Endèmica de Chile i present en el cerro El Roure, (és dir, en llímit oest del parc nacional).
• Calceolaria campanae: Esta espècie perenne és endèmica i de distribució molt local. Més precisament, solament li l'ha observat en el cim del cerro La Campana. Les seues fulles simples i hirsutas són de color grisáceo; creix en substrats rocosos i entre decembre i giner es poden vore les seues flors de color groc intens, aproximadament a partir dels 1500 m s. n. m. i fins al cim.
• Calceolaria corymbosa: Espècie endèmica de Chile i present en La Campana entre els 600 i 1700 m s. n. m. La característica més destacada és la seua flor groga, de forma globosa i en menuts punts rojos.
• Calceolaria glandulosa: Troba el seu hàbitat en el parc en el sector Ocoa (en el camí cap a la mina). També és endèmica de Chile, en una distribució entre Huasco i Linares i creix en altituts variables, des de la costa fins a la precordillera. Les seues flors són també grogues i d'una forma similar a unes atres del gènero. Li la distinguix d'atres espècies i subespecies pel vert intens dels seus fulls i per posseir brots pegajosos.
• Calceolaria meyeniana: Entre novembre i giner florix en el parc en altituts entre 1200 i 1800 m s. n. m. Freqüentment li l'observa baix els roures en la Sendera del Andinista. És endèmica de Chile (entre Valparaíso i Malleco).
• Calceolaria morisii: Endèmica de la Cordillera de la Costa entre Limarí i Santiago. En La Campana està present en el portezuelo de Ocoa cap a Graniç. Es tracta d'una espècie en flors grogues i fulls lanceoladas de caràcter perenne.
• Calceolaria petioalaris: Endèmica de Chile, troba el seu hàbitat sol en sectors en cursos d'aigua o alvertents. En el parc li la troba en els voltants de la mina Pronosticada, baixe la font d'aigua. La seua flor, també groga, presenta una forma més allargada que les atres espècies.
• Calceolaria polifolia Espècie endèmica de Chile en distribució en la zona central des de Coquimbo fins a Santiago. És una planta perenne de fulls i flors més menudes, de colorit més tènue (fulls són grisáceas i flors groc pàlit). En el parc creix a 1200 m s. n. m., en la Sendera del Andinista prop de la mina Pronosticada.
• Calceolaria purpurea: Endèmica de Chile i una de les poques espècies del país en flors morades. Creix en el llímit oriental del parc, en zones altes de la cordonera montanyosa del Cerro El Roure, aixina com en les ales que miren cap a la costa La Dormida. l'espècie és perenne i els fulls són pegajosas, de color vert clar.
• Calceolaria thyrsiflora: Endèmica de Chile, en distribució entre Valparaíso i Maule entre 50 i 2000 m s. n. m. Florix en diversos sectors del parc entre novembre i giner. És una planta perenne i de fulls lineares.

• Calceolaria verbascifolia: Endèmica de la Cordillera de la Costa, escassa, li la troba hui en molt pocs llocs entre els 500 i 1200 m s. n. m. En La Campana florix entre setembre i novembre en la Sendera Guanac del sector Ocoa. És una espècie de fulls grans de color vert intens i chicotetes flors grogues.

Mutisias

Archiu:Mutisia acerosa.jpg

Mutisia acerosa: Les seues flors de color rosat pàlit i blanques poden vore's de decembre a març en La Campana

Natives de Chile i Argentina, reben el seu nom en honor a C. Mutis, un botànic espanyol de el XVII. En el parc hi ha quatre espècies presents:

• Mutisia rosea: Endèmica de Chile, en una distribució des de Coquimbo fins a Concepció. Nom comú: «clavellinera de l'aire». Subarbusto voluble. Entre octubre i giner es poden vore les seues flors grogues (en la cara exposta) i rojoses (tonalitat del envés).
• Mutisia acerosa: Li la troba en Argentina i en Chile entre les regions de Coquimbo i Maule. Nom local: «romerillo de cordillera». És un arbust que creix recolzat sobre uns atres. Les seues flors són blanques, cap al centre en una tonalitat rosada. Es diu "acerosa" per la forma (aguda) dels seus fulls, lineares i d'àpiç mucronado.
• Mutisia subulata: Planta subarbustiva, nativa d'Argentina i Chile, en este últim país en una distribució des de Coquimbo fins a Biobío. Nom local: «flor de Granada» o també «herba del jote»
• Mutisia latifolia: Endèmica de Chile, present en la Regió Metropolitana i en la de Valparaíso. Nom local: «clavellinera del camp» És un arbust voluble, de flors rosades, fulls elíptics i fruts aquenios.

Orquídees

Archiu:Flora del bosque relicto Cerro Santa Inés 02. caps block 41

Chloraea bletioides, també present en el parc nacional La Campana. Foto presa en el Cerro Santa Inés (en el llímit regional entre Valparaíso i Coquimbo), a la seua volta, exactament el llímit boreal de la distribució d'esta orquídea

Les orquídees són més be rares en Chile. La gran majoria de les 17 000 espècies que existixen en el món i que s'agrupen en 800 gèneros distints, creixen en climes tropicals. En Chile, en canvi, solament existixen 47 espècies (pertanyents a 7 gèneros diferents), de les quals més del 50 % són endèmiques. Els gèneros Bipinnula, Gavilea i Chloraea són molt primitius, austroamericanos i afins als gèneros Lyperanthus i Caladenia, presents en Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda. La majoria de les espècies chilenes s'agrupen en els gèneros Gavilea i Chloraea. En La Campana s'ha registrat la presència de 8 tàxons. Cinc d'ells són orquídees endèmiques estrictament de Chile:

• Bipinnula plumosa Coneguda en Chile com «la flor del bigot». Planta perenne d'uns 50 cm d'altura. En La Campana creix entre els 700-1100 m s. n. m., en el camí cap al sector del Camí cap a la Mina Pronosticada.
• Gavilea venosa Herbácea rizomatosa creix entre els 1200 i els 2200 m s. n. m., entre Valparaíso i Biobío. Es coneix en els noms locals d'Orquídea del camp o Pico de loro.
• Chloraea bletioides També endèmica de Chile, en una distribució des del bosc relicto del Cerro Santa Inés fins a Curicó. En el parc florix a 750 m s. n. m. prop de la Segona Aguada (Sendera del Andinista). És una orquídea de flors blanques en llínees verdes, a voltes en tonalitat anaranjada cap al centre.

• Chloraea galeata Orquídea de flors blanques, classificada com a endèmica de Chile en una distribució entre Valparaíso i Concepció. Florix a 1100 m s. n. m. en el sector de Ocoa, per la sendera que conduïx al portezuelo.
• Chloraea chrysantha Florix en el parc a uns 1000 m d'altura, tant en la Sendera del Andinista, com en el sector de Ocoa. Les seues flors són grogues, en una tonalitat anaranjada poden vore's entre octubre i decembre.

I atres tres espècies són endèmiques de Chile i Argentina:

• Brachystele unilateralis
• Chloraea picta
• Chloraea cylindrostachya

Ciperáceas

Archiu:Cyperus eragrostis Parque Nacional La Campana 01. caps block 43

Cyperus eragrostis en la Primera Aguada.

A banda de les espècies de belles flors anteriorment descrites, en l'estrat herbáceo de les comunitats vegetals emplaçades en les zones més humides del parc (principalment a la vora dels cursos d'aigua) destaca també la Cyperus eragrostis, una espècie parent genèrica del papir. Es tracta d'una ciperácea originària de Sudamérica, d'àmplia distribució, perenne, en brots d'uns 40-60 cm d'altura, raïls rizomatosas i aspecte de junc.

Suculentes

En les ales orientades cap al nort hi ha abundància de suculentas de les famílies Cactaceae i Bromeliaceae. Els quioscs i els chaguales dominen el paisage vegetal, en varis tàxons descrits:

• Trichocereus chiloensis, el quisco o cactus més comú, endèmic de Chile entre Atacama i Maule.
• Neoporteria curvispina (el gènero Neoporteria és també conegut pel seu sinònim Eriosyce).
• Puya alpestris (Poepp.) Gay (sinònim: Puya berteroniana auct. senar Mez.), la més gran de les puyas chilenes, coneguda localment com «chagual blava». Planta de flors verda azuladas per a la que s'ha descrit un fenomen de autocombustión, justament en el Cerro La Campana. Esta característica encara no està molt estudiada, pero que se supon que la compartiria en les atres puyas.
• Puya chilensis Molina (chagual, cardón) de flors groc verdosas.
• Puya coerulea Lindl. (chagual chic) de tamany més menut i flors morat a violeta obscur, semblada a la Puya venusta, pero d'inflorescència ramificada.

Plantes trepadoras i enredaderas

Archiu:Tropaeolum tricolor (8648175477).jpg

Tropaeolum tricolor (soldaditos)

En La Campana, especialment en els llocs més ombrosos i de vegetació més densa, hi ha varietat de plantes que s'enredren en arbres i arbustos, una adaptació que els permet accedir millor a la llum. De les trepadoras del gènero Tropaeolum (família Tropaeolaceae) s'ha registrat la presència dels següents tàxons:

• Tropaeolum tricolor
• Tropaeolum cilliatum ssp. septentrionale
• Tropaeolum azureum

Arbres

Archiu:Schinus latifolius (molle). caps block 44

Tronc d'un antic molle (Schinus latifolius) en el «Circuit La Canastra», a on les espècies arbòrees estan convenientment rotulades

Archiu:Schinus latifolius (8683704975).jpg

Flores i fulls d'una de les espècies que es denominen «molle»Schinus latifolius

Archiu:Beilschmiedia miersii (belloto). caps block 45

Belloto Beilschmiedia miersii, «Circuit La Canastra»

Els arbres del parc són casi tots perennifolios, en algunes excepcions com el roure (Nothofagus macrocarpa) que és un arbre caducifolio monoico i el espino Acacia caven que també pert els seus fulls en autumne.

Les 22 espècies arbòrees en major representació en La Campana són les següents:

Acacia caven (espino) Azara celastrina (corcolén) Azara petiolaris (maquicillo, lilén) Beilschmiedia miersii (belloto del nort) Citronella mucronata (naranjillo, huillipatagua) Crinodendron patagua (patagua) Cryptocarya alba (peumo) Dasyphyllum excelsum (pal sant, tayú) Drimys winteri (canelo) Escallonia pulverulenta (corontillo) Lomatia hirsuta (radal)

Kageneckia oblonga (bollén) Lithrea caustica (litre) Luma chequen (chequén) Sophora macrocarpa (mayu) Myrceugenia obtusa (arrayán) Nothofagus macrocarpa (roure blanc, roure de Santiago) Persea meyeniana (lingue) Peumus boldus (boldo) Quillaja saponaria (quillay) Rhaphithamnus spinosus (arrayán macho, huayún) Schinus latifolius (molle)

Espècies arbustivas

Archiu:Maqui chileno.jpg

Aristotelia chilensis (maqui)

En el parc creix una àmplia varietat de arbustos, molts d'ells en cridaneres flors (com la Fuchsia magellanica) i exòtics fruts comestibles, com el maqui (Aristotelia chilensis). A vàries d'estes espècies se li atribuïxen propietats curativas i s'utilisen profusamente en tractaments de medicina popular. Per eixemple, la Aristotelia chilensis té propietats antiinflamatorias, antiespasmódicas, astringentes i analgésicas i s'utilisa en medicina popular per a curar ferides, diarrees i dolor, el colliguay s'usa contra les úlceres o el pingo-pingo (Ephedra chilensis) es considera útil per a aliviar trastorns de les vies urinàries. Els fulls d'algunes plantes arbustivas, com el oreganillo (Satureja gilliesii), s'usen en fins culinaris per a condimentar diversos plats. Alguns d'estos arbustos tenen fustes de fines particularitats: la fusta de Aristotelia chilensis servix per a fabricar instruments musicals i la corfa de la travessia (Colletia hystrix) és útil per a llavar la roba o els cabells. El "tabac del diable" (Lobelia excelsa) és l'únic arbust que posseïx en els seus brots un làtex venenós, d'alta toxicitat, que s'utilisa per alguns consumidors de drogues com un perillós alucinogen.

Pel seu endemisme, destaquen en La Campana els següents 20 tàxons:

Arbustos endèmics de Chile

Acrisione denticulata (pal d'egua) Adenopeltis serrata (colliguay macho, lechón) Aristeguietia sàlvia (sàlvia macho, pegajosa) Colliguaja odorifera (colliguay, lechón) Chusquea cumingii (quila, quila chica) Gochnatia foliolosa (mira) Lobelia polyphylla (tupa)

Lobelia excelsa (tabac del diable, tupa) Porlieria chilensis (guayacán) Retanilla ephedra (retamilla, frutilla del camp) Retanilla trinervia (trevo, trevu) Satureja gilleisii (oreganillo) Sphacele salviae (sàlvia)

Arbustos endèmics de Chile i Argentina

• Aristotelia chilensis (maqui)
• Colletia hystrix (travessia, yaqui, junc miner)
• Ephedra chilensis (pingo-pingo, solupe)
• Fuchsia magellanica (chilco)
• Ribes punctatum (zarzaparrilla, barbacoa, uvilla)

Arbustos endèmics d'atres àrees suramericanes

• Otholobun grandulosum (culén). Espècie endèmica de Chile i Perú
• Schinus polygama (hingán). Espècie nativa d'Argentina, Bolívia, Uruguai i Chile

Fauna

En complexes rets biològiques, l'ecosistema de la Campana estaja un biodiversitat molt particular d'espècies animals. Encara que es reproduïx la mateixa estructura piramidal comuna a tots els ecosistemes, en La Campana influïx ademés el relleu i el caràcter relictual de certs sectors del bosc, de tal sòrt que han sorgit comunitats sectorials dins del parc, en algunes espècies endèmiques de distribució prou local o fins a exclusives de la Campana. En qualsevol cas, entre els mamífers, les espècies herbívores són notablement superiors en número que les carnívores i entre les aus, les cantoras comunes són més freqüents que les rapaces.

Mamífers

Carnívors

En el parc hi ha registres d'observació de diverses espècies carnívores, pero com es tracta d'animals que es traslladen recorrent grans distàncies i no existixen en abundància, no és freqüent que un visitant ocasional del parc es creue en ells. No obstant, s'ha descrit la presència dels següents carnívors:

Rabosots

Archiu:Zorro - Parque Nacional, La Campana.jpg

Rabosot culpeo

• Rabosot culpeo (Lycalopex culpaeus): El seu tamany de cap a coa alcança la llongitut d'un metro i és un rabosot de color pardo en visos groguencs. És caçador i omnívoro. Habita en tot el territori nacional i en la zona del parc se li ha vist actiu en amanecer i l'hora del crepúscul. En époques recents, als canvis en les conques hidrològiques, aixina com en l'us i destí de l'aigua, s'ha sumat una greu sequia que ha afectat a la regió entre els anys 2007-2008, aixina com entre 2014-2015. Esta condició obliga als rabosots a abandonar les zones altes del seu hàbitat natural en busca d'alvertents més avall en el parc. En això, perden el seu entorn acostumat per a la caça, a voltes en tan greus conseqüències per a la seua salut, que alguns eixemplars desnutridos han tingut que ser rescatats per guardabosques.
• Rabosot chilla (Lycalopex griseus): És un rabosot de tamany més reduït que l'anterior, dedicat a la caça de rosegadors que són abundants en el parc en anys plujosos. Encara que en temporades de sequia conseguix sobreviure alimentant-se d'insectes i dels fruts de litre i peumo, la falta d'aigua també perjudica notòriament la nutrició d'esta espècie.

Felinos

Archiu:Cougar track.jpg

Chafada de puma

Sense dubte, es tracta ací de les espècies més escasses i amenaçades de tota la zona del parc i de tota la regió en general:

• Puma (Puma concolor) o (Felis concolor, el «lleó americà» és el segon major felino del continent despuix del Jaguar. En el parc ha segut vist en el sector de Ocoa. Provablement antany va tindre ací millor aliment, ans que s'extinguiren els guanacs de la zona. Hui baixa des de les zones més altes per a alimentar-se de conills o ovelles en els sectors agrícoles.
• Colocolo (Leopardus colocolo) Felino de color café en tons grisáceos i rojosos. Una atra característica és una franja obscura sobre el llom i fins al començ de la coa. Està actiu de nit i habita les àrees de xares del parc. El seu tamany alcança prop d'un metro i mig.
• Güiña (Leopardus guigna) Chicotet gat de color groguenc, de tamany alguna cosa menor que el domèstic. Habita sobre els arbres en les zones més denses. S'alimenta d'aus i rosegadors. Encara que és menys escassa que els atres felinos, també és d'hàbits principalment nocturns i és per això igualment difícil que siga avistar per un visitant ocasional de la Campana.

Mustélidos

• Quique (Galictis cuja): Animal molt ràpit i àgil, hàbil caçador de conills i rosegadors. En el parc habita en les xares de les zones baixes, tant en el Caixó Gran com en Ocoa.

Mefítidos

Archiu:Chingue (Conepatus chinga) Inao Vásquez 001.jpg

S'ha observat al chingue (Conepatus chinga) tant en Ocoa com en Graniç

• Chingue (Conepatus chinga): És un zorrillo d'uns 70 cm que s'alimenta principalment de cucs (té molt bon olfat i ungles molt llargues en les extremitats anteriors, de modo que li les arregla molt ben para desenterrarlas), d'atres invertebrats, com aixina mateix de sapos i fardachos. Davant un atac es defén llançant un líquit de molt mala olor que pot proyectar fins a 3 m de distància. S'ha registrat la seua presència en el parc en els sectors de Ocoa i Graniç.

Rosegadors

Archiu:Octodon Degus fr.jpg

Degú (Octodon degus)

En La Campana s'han observat 13 espècies de l'orde Rodentia, 11 d'elles natives i atres 2 que en realitat són d'hàbitat urbà, pero que progressivament han anat poblant estos espais selvats: la rata negra i la laucha (Rattus rattus i Mus musculus). Tres de les espècies de rosegadors presents en el parc (Rattus rattus, Octodon lunatus i Octodon degus), podrien ser les principals responsables de la pròxima extinció de Jubaea chilensis, segons han advertit investigacions recents. No obstant, Octodon degus, no solament es menja les llavors, sino que dispersa i enterra la mitat de les que arreplega, en lo que compensa una miqueta la depredación. Octodon lunatus (espècie endèmica) i Rattus rattus (espècie invasora), en canvi, consumixen totes les llavors que arrepleguen.

Entre les espècies natives destaquen les úniques 2 diürnes:

• Degú (Octodon degus), espècie trepadora i cavadora que és molt característica del parc, especialment en zones de xara esclerófilo i xerófilo. Són herbívors i en l'àrea de Ocoa s'alimenten principalment dels fruts de la palma chilena, i en menor mida també dels del litre, trevo i colliguay.
• Vizcacha (Lagidium viscacia), és el rosegador més gran dels presents en el parc, podent medir fins a 80 centímetros des del hocico fins a la punta de la coa. És herbívora i molt àgil. Preferix les zones altes i viu en grups familiars.

Les atres 9 presenten activitat nocturna o crepuscular.

• Cururo (Spalacopus cyanus), espècie herbívora i d'hàbitat subterràneu.
• Rata tope (Chelemys megalonyx), omnívoro que habita en les quebrades de vegetació abundant.
• Rata de coa llarga (Oligoryzomys longicaudatus), chicotet rosegador de coa molt llarga (dos voltes la llongitut del cos, conegut perque un percentage és portador del hantavirus.
• Rata orejudo (Phyllotis darwini), també de llarga coa i orelles grans habita entre els arbustos.
• Rata pele llarc (Abrothrix longipilis) chicoteta rata d'abundant i llarc pelage que habita en Chile, Argentina i també atres països suramericans, present en el parc en zones de xara.
• Rata oliváceo (Abrothrix olivacea), rata que habita la estepa arbustiva i herbácea, aixina com el bosc de Nothofagus present en Chile i Argentina, principalment en el nort de la Patagonia.
• Rata chinchilla (Abrocoma bennetti), espècie nocturna que a voltes ocupa els mateixos caus que el degú (diürn).
• Degú costino (Octodon lunatus), en el parc se li troba en els llocs de major humitat i en alta densitat vegetacional.
• Coipo (Myocastor coypus), encara que s'ha registrat la seua presència, es tracta d'una espècie molt escassa en el parc, ya que per a desenrollar-se necessitaria llocs en aigües tranquiles i menor presència de depredadors.

Lagomorfos

Les dos espècies de l'orde Lagomorpha presents en diverses regions de Chile (cap endèmica, sino abdós introduïdes des d'Europa) també han poblat algunes àrees del parc, principalment els sectors de Caixó Gran i Ocoa. Mentres que els conills conviuen en grans grups familiars en els que compartixen caus de múltiples entrades i des de les que solen eixir en grup, les llebres són animals solitaris i quets que ademés, per la coloració parda de la seua pelaje, poden passar desapercebudes. Davant moviments que senyalen l'amenaça d'un possible depredador, solen fugir a grans velocitats. Per estes raons, serà més fàcil que un visitant del parc es trobe en conills i més improvable que conseguixca vore les llebres:

• Llebre (Lepus capensis)
• Conill (Oryctolagus cuniculus)

Didelfimorfos

Archiu:Llaca.jpg

Yaca (Thylamys elegans), habita en el parc entre les xares

• Yaca (Thylamys elegans), és un marsupial didelfimorfo nocturn i chicotet (medix uns 25 cm i no pesa més de 20 g) que habita preferentment en les xares del parc i en les àrees rocoses de mijana altura, utilisant en freqüència els nius abandonats per les aus. Si ben no posseïx marsupi, presenta característiques comunes a atres marsupials: les seues crío tenen pobre desenroll intrauterino i despuix del seu naiximent creixen aferrades als peçons materns fins que poden sobreviure de manera independent.

Aus

La Campana posseïx una gran riquea ornitológica i constituïx per açò un dels millors llocs que oferix la zona central per a observar una gran diversitat d'aus concentrades en un únic parc.

Cantoras més comuns

Archiu:Loyca.jpg

Sturnella loyca: un eixemplar mascle en el seu característic pit roig

Les següents aus tenen una forta presència en el parc i són les que qualsevol visitant podrà vore en facilitat. La seua distribució és molt àmplia pels més diversos sectors:

Tórtola (Zenaida auriculata) Diuca (Diuca diuca) Diucón (Xolmis pyrope) Cometocino patagónico (Phrygilus patagonicus) Rara (Phytotoma rara) Chincol (Zonotrichia capensis) Fiofío (Elaenia albiceps) Jilguero (Spinus barbatus)

Zorzal (Turdus falcklandii) Tenca (Mimus thenca) Torcaza (Patagioenas araucana) Tordo (Curaeus curaeus) Loica (Leistes loyca) Merla (Molothrus bonariensis) Chirihue (Sicalis luteola)

De sol (caminadoras)

Archiu:Megalonyx medius 1831.jpg

Scelorchilus albicollis, espècie endèmica de Chile, el nom local de la qual ("Tapaculo") es deu a que les plomes de la seua coa estan orientades cap a avall

• Perdiu chilena (Nothoprocta perdicaria), espècie endèmica de Chile.
• Guala (Callipepla californica), nativa de Canadà, Mèxic i Estats Units.
• Tapaculo (Scelorchilus albicollis), espècie endèmica de Chile.
• Churrín del nort (Scytalopus fuscus), espècie endèmica de Chile.
• Turca (Pteroptochos megapodius), espècie endèmica de Chile.
• Chiricoca (Ochetorhynchus melanurus), espècie endèmica de Chile.
• Canastero (Asthenes humicola o Pseudasthenes humicola), espècie endèmica de Chile.

Trepadoras

• Pitío (Colaptes pitius)
• Comesebo gran (Pygarrhichas albogularis)
• Carpinterito (Picoides lignarius)

Aquàtiques

En l'àrea del parc pràcticament no existixen sectors de chapullés o estanys, no obstant, algunes aus aquàtiques s'han adaptat per a habitar els menuts esteros, rieres, canals i algunes atres zones humides.

• Garza gran (Ardea alba)
• Garza chica (menuda) (Egretta thula)
• Huairavo (Nycticorax nycticorax)
• Churrete acanelado (Cinclodes fuscus)
• Pidén (Pardirallus sanguinolentus)

Aus chicotetes de vegetació densa

En aquelles zones més humides i en vegetació densa, habiten i nidifican una série de pajarillos menuts, essencialment insectívors (encara que alguns també inclouen llavors en la seua dieta). Són les espècies següents:

• Tijeral (Leptasthenura aegithaloides)
• Colilarga (Sylviorthorhynchus desmursii)
• Rayadito (Aphrastura spinicauda)
• Cachudito (Anairetes parulus)
• Chercán (Troglodytes musculus)

Rapaces diürnes

Estes aus, gràcies a una especial constitució de la seua retina, tenen un enorme desenroll del sentit de la visió, de modo que per a caçar poden avistar a atres animals des de gran altura, aun cuando es tracte d'assuts relativament menuts. Es comporten de manera agressiva front a atres aus caçadores i marquen el seu territori, defenent-ho. Tampoc accepten a les de la seua mateixa espècie en els espais que han definit com a propis (o de la seua parella o família, com en el cas del cernícalo).

• Còndor (Vultur gryphus). És l'au de major envergadura alar del món (3,5 m) i, encara que habita principalment en la Cordillera dels Vages (allí nidifica), en hivern creua freqüentment cap a la Cordillera de la Costa i és possible avistar en el parc en les zones altes de La Campana i El Roure.
• Jote de cap negre (Coragyps atratus)
• Jote de cap colorat (Cathartes oreig)
• Tiuque (Milvago chimango)
• Aguileta (Geranoaetus polyosoma)
• Aguileta chic (Buteo albigula)
• Cernícalo (Falco sparverius)
• Peuco (Parabuteo unicinctus)
• Peuquito (Accipiter chilensis)

Rapaces nocturnes

Archiu:Strix rufipes 1849.jpg

El concón, espècie de les zones denses en arbres vells i alts del parc

Per a estes aus d'assut que cacen durant la nit, l'oït constituïx el sentit fonamental. Els seus enormes ulls —l'immovilitat dels quals es compensa pel moviment àgil, ràpit i d'ampli radi dels seus caps— són menys importants per a la caça de lo que aparenten (de fet, si se'ls cobrixen els ulls, poden continuar detectant als seus assuts, mentres que si se'ls priva de l'oïment, la caça es torna impossible). En les seues garres esmolades capturen i donen mort als seus assuts, les que després engolen engolint-li-les sanceres. El seu sistema digestiu inclou un estòmec glandular que permet una digestió química molt eficient dels animals sancers, expulsant després una egagrópila conformada pels ossos, pèls o atres elements indigeribles. En el parc nacional La Campana la seua principal dieta està constituïda per rosegadors i conills, encara que algunes d'estes aus, com la lechuza, cacen també menuts pardals, rat penat i diversos insectes.

• Pequén (Athene cunicularia)
• Chuncho (Glaucidium nana)
• Tucúquere (Bubo magellanicus)
• Lechuza (Tyto furcata tuidara)
• Concón (Strix rufipes)

Reptils

Archiu:Liolaemus tenuis en el parque nacional La Campana. caps block 53

Liolaemus tenuis. Fotografia presa prop de la «Primera aguada» (curs d'aigua de la quebrada «La Campana»), en la «Sendera del Andinista», 630 m s. n. m.

Archiu:Liolaemus nitidus-La Campana.png

Un eixemplar de Liolaemus nitidus asoleándose sobre una roca de la Campana

En La Campana existixen moltes espècies de fardachos, lagartijas i culebras. Pels matins és més fàcil observar-los, ya que sent estos animals ectotermos, es trobaran a esta hora menys actius, prenent sol per a regular la seua temperatura. Hi ha registre de les següents espècies, distribuïdes en el parc en diversos sectors, en lo essencial altitudinalmente:

Gènero Liolaemus

• Lagartija obscura (Liolaemus fuscus), que és una lagartija que habita entre els 300 i 1500 m s. n. m. Medix uns 9 cm com a màxim i és l'espècie més chicoteta del seu gènero en Chile (sense contar als "dragons" o abans Phrynosaura).
• Fardacho nítit (Liolaemus nitidus), este fardacho és prou més gran que l'anterior i pot aplegar a medir uns 25 cm. En La Campana habita entre els 900 i 1200 m s. n. m.
• Lagartija de Schoeder (Liolaemus schoederi), és una lagartija de tamany mig (14 cm) que en el parc habita sectors sobre els 1000 m s. n. m. És una espècie ovovivípara, és dir la femella reté l'ou en l'oviducte i acaba parint una crío viva, pero que ve d'un ou. Esta forma de reproducció constituïx una adaptació als sectors de cordillera.
• Lagartija esvelta o tènue (Liolaemus tenuis), és una lagartija colorida (el mascle és groc i blau i la femella grisa i groga), ovípara. S'alimenta d'insectes i viu en grups formats per un mascle i vàries femelles, generalment entre els arbres. Si se sent amenaçada, a diferència de la majoria de les lagartijas i fardachos que escapen pel sol o s'amaguen en roquerías, esta tendix a fugir trepant a un arbre. S'ha registrat la seua presència en diverses altituts fins als 1450 m s. n. m. com a màxim.
• Lagartija dels monts (Liolaemus monticola) Lagartija d'uns 15 cm de llarc, present en el parc des dels 800 m s. n. m. fins al cim. Encara que no és ovípara, posa els seus ous en un estat alvançat com a adaptació al clima fret d'altitut, per a aprofitar millor la temporada càlida.
• Fardacho chilé o llorón (Liolaemus chiliensis) Fardacho insectívor d'uns 20 cm de llarc; habita en el parc entre els 750 i 1100 m s. n. m.
• Lagartija negre-verdosa (Liolaemus nigroviridis) Fardacho insectívor i ovovivípar que habita entre els 1100 i els 1900 m s. n. m. en La Campana i en altituts similars de la Cordillera dels Vages. Els seus principals depredadors en el parc són la iguana i el cernícalo. S'ha descrit una varietat geogràfica específica de la Campana, Liolaemus nigroviridis campanae.
• Lagartija lemniscada (Liolaemus lemniscatus). Menuda lagartija d'uns 10 cm. Preferix els pasturages entre els 200 i 1000 m s. n. m.

Iguana i atres fardachos

Archiu:Callopistes maculatus.jpg

Callopistes maculatus o iguana chilena, el major fardacho present en el parc.

• Iguana chilena (Callopistes maculatus) (o Callopistes palluma, com se li denominava anteriorment) és l'única espècie de la família de Teiidae (representada per moltes espècies en tota Sudamérica) que viu en Chile. En els seus 50 cm de llarc és el fardacho més gran que habita el parc i en Chile. S'alimenta caçant atres lagartijas menors, ous i pollets d'aus menors, chicotetes crío de rosegadors i també insectes.
• Gruñidor d'Álvaro (Pristidactylus alvaroi) És un fardacho de cap gran, relativament corpulento i d'uns 20 cm de llarc. És ovípar i insectívor. La seua pell és de color grisáceo en bandes café. Li l'ha registrat solament en les rouredes del Cerro El Roure (és endèmic d'esta zona, encara que emparentat en atres espècies de la mateixa família que habiten en Chile i Argentina).

Culebras

Archiu:Tachymenis chilensis.jpg

Culebra de coa curta, la segona menor de les dos culebras chilenes, solament superada per la culebra peruana, també està present en La Campana

En Chile hi ha solament sèt espècies de culebras i serps i dos d'elles poden trobar-se en el parc. No tenen verí mortal, la toxina és de baixa potència i solament present en les dents molt posteriors, de modo que en general una chicoteta mossegada de la culebra de coa llarga quedarà sense efectes amoladors per a l'home, mentres que la de coa curta solament causarà menuts dolors i febra. Posseïxen hàbits similars i els seus depredadors són els mateixos: les aus rapaces, quiques i rabosots.

• Tachymenis chilensis Denominada localment com «culebra de coa curta», té una llongitut de fins a 70 cm. S'alimenta principalment de menuts amfibis i insectes.
• Philodryas chamissonis Coneguda com culebra de coa llarga, pot medir fins a 2 m. Ademés d'insectes i amfibis inclou algunes aus i menuts rosegadors en la seua dieta.

Referències culturals

Un paisage d'este parc ilustra el billet de $5000 pesos de la nova família de billets de Chile.

Visitants

Este parc rep una gran cantitat de visitants chilens i estrangers cada any. Segons estadístiques del Sistema Nacional d'Àrees Selvades Protegides de l'Estat (SNASPE), es tracta de l'àrea protegida més visitada de la Regió de Valparaíso (senyes de 2022).

Visitants en el Parc nacional La Campana

Any	2012	2013	2014	2015	2016	2017	2018	2019	2020	2021	2022	2023	2024
chilens	49 703	55 559	51 867	56 727	58 391	48 279	49 841	47 664	11 383	27 512	38 752	30 384	26 844
estrangers	2686	2553	2620	2314	1929	1830	1835	2092	437	0	870	874	1016
Total	52 389	58 112	54 487	59 041	60 320	50 109	51 676	49 756	11 820	27 512	39 622	31 258	27 860

Protecció del subsol

El parc nacional La Campana conta en una protecció del seu subsol com a lloc d'interés científic per a efectes miners, segons ho establix l'artícul 17 del Còdic de Mineria. Estes llabors solament poden ser eixecutades per mig d'un permís escrit pel president de la República i firmat ademés pel ministre de Mineria.

La condició de lloc d'interés científic per a efectes miners va ser establida per mig de Decret Suprem N°133 de 29 d'agost de 1989 i publicat el 26 d'octubre de 1989 que fixa el polígon de protecció.

Enllaços externs

• CONAF

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parc nacional La Campana.