Relicto (biologia)

En biologia, un relicto es referix als remanentes supervivents d'associacions biològiques, o a espècies vives, en una distribució molt reduïda per causes naturals, comparada en la que anteriorment varen tindre. Moltes espècies actualment en perill d'extinció han segut convertides en relictas pel ser humà.

Definició

En biologia, un relicto és un organisme que en un atre temps va ser abundant en una gran àrea, i que ara està solament en chicotetes àrees. La distribució d'un relicto està caracterisada com endèmica.

Les espècies relictas són espècies que es troben en un estat de retrogresión. No s'han originat necessàriament en a on s'observen actualment com a endèmiques, sino que és l'últim reducte a on queden vives. Existixen moltes espècies vives que destaquen, no per la seua abundància, sino per esta escassea.

Com a conseqüència de canvis climàtics o de l'aparició de noves espècies predadoras o competitives es produïxen canvis en el mig físic local: falta de seguritat, malalties, predación, canvis de temperatura, canvis en l'humitat del sol, distinta lluminositat, etc., que poden tindre efectes molt perjudicials sobre les espècies en menor amplitut ecològica o sobre aquelles que presenten una distribució molt fragmentada, o són molt poc abundants per la seua alta especialisació ecològica o per qualsevol atre motiu.

Els boscs relictos, per eixemple, són aquells que queden com a vestigi d'algun tipo de flora o comunitat vegetal i animal (perque duen una fauna animal associada) que alguna volta va haver en zones més extenses i que en el present solament està una mostra de vegetació en un àrea reduïda comparada en lo que en el passat va ocupar.

Endemisme és un terme utilisat en biologia per a indicar que la distribució d'un tàxon està llimitat a un àmbit geogràfic reduït, no trobant-se de forma natural en cap atra part del món. Per això, quan s'indica que una espècie és endèmica de certa regió, significa que solament és possible trobar-la de forma natural en eixe lloc.

L'endemisme pot considerar-se dins d'un palmito molt ampli d'escales geogràfiques: aixina, un organisme pot ser endèmic d'una cim montanyós o un llac, d'una cordillera o un sistema fluvial, d'una illa, d'un país o inclús d'un continent.

Sendera del Parc nacional Bosc Fra Jorge, lloc d'espècies considerades relictas en el Nort Chic chilé.

Eixemples

El reptil tuátara i la planta Cycas són eixemples de relictos. Aquell viu solament en poques i chicotetes illes de Nova Zelanda, i estes varen ser molt corrents durant l'Era Mesozoica, en especial en el periodo jurásico. De fet este periodo és conegut com la «edat de les Cycas». En l'actualitat, únicament creixen en les zones tropicals i subtropicals. En les Illes Canàries, es pot trobar el cas del drago i el bosc de Laurisilva (formació boscosa terciaria).

Limulus polyphemus (queliceraceo, artròpode), és un eixemple d'este tipo de relicto; estan emparentats en els euriptéridos, que es varen extinguir en l'extinció massiva del Pérmico-Triásico.

Un atre eixemple ben conegut d'espècie relictual és Gingko biloba, l'únic membre vivent de Ginkgoales que estava àmpliament difòs en el Mesozoico.

Boscs relictos

Un cas paradigmàtic d'ecosistemes relictuales són els boscs relictos, comunitats vegetals que sobreviuen en àrees geogràfiques aïllades gràcies a condicions microclimáticas específiques que mitiguen els canvis del clima global.

L'eixemple més notable en l'entorn europeu i atlàntic és la laurisilva, un bosc humit característic de la regió de la Macaronesia que constituïx un vestigi viu de la vegetació que dominava la conca del mar Mediterrànea durant el Terciario i que va desaparéixer del continent despuix de les glaciacions.

Les investigacions recents en ecologia forestal apunten a una vulnerabilitat crítica d'estos ecosistemes front al canvi climàtic contemporàneu. Estudis en la laurisilva macaronésica revelen variacions en la dinàmica de les boires i un descens en l'altitut del mar de núvols, lo que somet a les espècies arbòrees a un estrés hídric sever per la seua llimitada regulació estomática. Aixina mateix, l'aument en la freqüència de sequies prolongades està provocant fenomens de defoliació i decaiguda forestal (conegut en anglés com forest dieback), alterant els règims històrics d'incendis en zones protegides com el Parc nacional de Garajonay.

Per a mitigar la pèrdua d'estos reductes evolutius, les llínees actuals d'investigació se centren en la criopreservación alvançada de llavors recalcitrantes, les quals no toleren els métodos tradicionals de dessecació dels bancs de germoplasma convencionals.