Sphenodon
Els tuátaras o esfenodontes (gènero Sphenodon) són reptils endèmics de les illes aledaño a Nova Zelanda i constituïxen l'únic gènero de l'orde Sphenodontia que ha sobrevixcut fins a l'actualitat, pràcticament sense canvis des de l'Era Mesozoica. El significat del seu nom comú prové del maorí i vol dir "esquena espinosa", i entre ells el tuátara és considerat un taonga (tesor especial).[1] A primera vista (per convergència evolutiva) són semblades a les iguanas, en les que, no obstant, no estan cercanamente emparentades.
Medixen uns 70 cm de llongitut i són insectívors i carnívors.
Les dos espècies actuals de tuátaras i l'extinta coneguda tenen parents molt propencs que varen existir fa ya 200 millons d'anys, a la parell dels dinosauris. En eixes époques habitaven el supercontinente de Gondwana havent-se distribuït, segons sembla, des de l'àrea que hui correspon a Amèrica del Sur passant per l'Antàrtida fins a Austràlia. En separar-se d'Austràlia per deriva continental, Nova Zelanda es convertiria en l'únic reducte actual de Sphenodontidae, motiu pel qual es califica a estos animals com fòssils vivents. Dit terme ha generat gran debat i per això actualment està en desús entre els paleontòlecs i biòlecs evolutius. Encara que els tuátaras hagen conservat característiques morfològiques dels seus antepassats del Mesozoico (240 - 230 millons d'anys), no hi ha evidències d'un registre fòssil continu que ho definixca.[2][3]
La seua distribució restringida es deu a la pèrdua d'hàbitat i al canvi climàtic que afecta a la proporció de sexes i per això a la seua supervivència, és per això per lo que seguixen en perill. Actualment s'estima que la població total de tuátaras és d'aproximadament 100.000 individus.[4]
Posseïxen una série d'innovacions fisiològiques i morfològiques que varen fer que la seua posició taxonómica fora incerta. Tenen característiques úniques dins dels reptils com, per eixemple, taxes metabòliques basals molt baixes, longevitat alta o inclús una manera única de determinació del sexe depenent de la temperatura.[4]
Història evolutiva i filogenia
[editar | editar còdic]Fa 312 millons d'anys els vertebrats amniotas es diversificaron en dos grups, per un costat els mamífers (sinápsidos) i per un atre costat els reptils i les aus (saurópsidos). Concretament, els tuátaras es varen originar en el Mesozoico (250-240 millons d'anys) i es varen distribuir globalment a lo llarc d'eixa era. Els canvis poblacionals en les espècies ancestrals de tuátaras es correlacionan en l'història geològica de Nova Zelanda, com a periodos de refredat o la formació de ponts terrestres que varen poder facilitar l'expansió d'esta espècie a atres continents.[4]
El fòssil més recent trobat fòra de Nova Zelanda pertany al Cretácico tardà, aproximadament fa 70 millons d'anys, i va ser descobert en Argentina. Els registres fòssils mostren que esta espècie no diferix massa dels seus parents més antics. Els últims ancestros comuns es remonten al Triásico Inferior, fa al voltant de 250 millons d'anys, quan l'orde Sphenodontia es va separar dels Squamata (fardachos i serps). És per això per lo que els esfenodontes poden ser un víncul en moltes de les espècies extintes i ademés una manera de comprendre l'evolució dels amniotas.[4]
En comparació a fardachos i serps estudiats, el tuátara és el lepidosauro en una evolució més llenta fins al moment. Actualment solament es reconeix una única espècie, no obstant, hi ha una població genèticament distinta al restant, i és aquella que es troba en l'illa de North Brother en l'Estret de Cook i és per això que es considera una unitat independent.[4][3]
Característiques
[editar | editar còdic]
Els tuátaras són els reptils diápsidos més antics que sobreviuen. Existixen alguns fòssilés mesozoicos molt similars, com Homoeosaurus del Jurásico, lo que mostra la gran antiguetat del grup.
Entre els numerosos caràcters que s'han conservat sense modificar durant 200 millons d'anys es troben dos fosses temporals completes, un ull pineal ben desenrollat (l'orifici pineal era molt palés en els primers diápsidos) i les vèrtebras de tipo anficelo en intercentros. És l'únic reptil actual els mascles del qual carixen d'hemipenes (orgue copulador), sino que copulan a través dels seus cloaques.
Un de les poques traces especialisades són els dents anteriors, grans i molt aguts.[5]
Visió nocturna
[editar | editar còdic]El tuátara és capaç de capturar assuts en situacions de molt baixa lluminositat. Ha conservat gens associats a la visió nocturna, posseïx tres tipos de cèlules fotorreceptoras i aixina mateix, la retenció de cinc opsinas visuals indica que este animal puga tindre una visió en color robusta inclús a nivells de llum molt baixos. La morfologia de l'ull del tuátara té una mescla de traces típiques en espècies diürnes, com la fóvea, pero també una pupila de clavill, comú en animals nocturns.
Estudis recents apunten a que el sistema visual dels tuátaras està molt conservat, inclús els gens de fototransducción, en una taxa de pèrdua de gens molt baix en comparació a atres amniotas. Les característiques anteriorment citades i el fet de que els tuátaras jóvens solguen adoptar un estil de vida més diürn i arbòreu, sugerixen una adaptació d'un antepassat actiu durant el dia.[4][3]
Sentit de l'olfat
[editar | editar còdic]Els receptors d'olor s'expressen en les membranes dendríticas de les neurones receptores olfatives. S'espera que els animals que depenen de l'olfat tinguen molts d'estos receptors, importants a l'hora de capturar assuts, interactuar o evitar depredadors. En el cas dels esfenodontes, posseïxen varis centenars de receptors, un número més aproximat a lo que tenen les aus que al gran número de receptors que poden aplegar a tindre les tortugues i els cocodrils.[4][3]
Longevitat
[editar | editar còdic]Despuix de les tortugues, els tuátaras són els reptils que més anys apleguen a viure. La longevitat pot estar relacionada en gens que oferixen protecció contra les espècies reactives d'oxigen. Un eixemple d'això són les selenoproteínas. S'han identificat fins a 26 gens que codifiquen a este tipo de proteïnes en el tuátara, tots ells funcionals, inclosos 4 gens d'ARN de tranferencia específics de selenocisteína. Açò pot estar vinculat a la longevitat d'este animal, pero també pot deure's a una adaptació als sistemes terrestres del seu hàbitat en Nova Zelanda, a on hi ha baixos nivells de seleni i uns atres oligoelementos.[4][3]
Temperatura
[editar | editar còdic]El tuátara té la temperatura corporal òptima més baixa en comparació a qualsevol atre reptil, oscila entre els16 i 21 °C.
Els gens TRP (Transient Receptor Potential) que codifiquen els canals de ions són molt importants a l'hora de la termorregulación de molts animals, podent estar relacionats de la mateixa manera en la tolerància tèrmica que posseïx este animal. Estudis genómicos han identificat fins a 37 seqüències similars a estos TRP en el genoma del tuátara que poden recolzar esta hipòtesis, un número de molt gran en comparació a atres espècies de amniotas. Entre estos gens identificats, s'inclouen termosensibles i no termosensibles, destacant l'existència d'una selecció positiva de gens TRP sensibles a la calor com són TRPA1, TRPM i TRPV.[4][3]
Temperatura relacionada en la determinació del sexe
[editar | editar còdic]Els tuátaras posseïxen una manera única de determinació del sexe depenent de la temperatura durant l'incubació dels ous (femelles per baix dels 22 °C i als mascles per damunt). S'han trobat ortólogos per a gens masculinisants (SF1 i SOX9) i feminisants (RSPO1 i WNT4) que promouen el desenroll testicular o ovàric. Aixina mateix, s'han trobat gens implicats en la determinació del sexe depenent de la temperatura, com per eixemple el CIRBP.[4][3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.276(1660)
- 1385–1390.ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2008.1785.Consultat el 2020-12-08.
- ↑ «▷Tuátaras -【Reptils.link】» (en és). Reptils.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Nature.584(7821)
- 351–352.doi:10.1038/d41586-020-02063-4.Consultat el 2020-12-08.
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 Nature.584(7821)
- 403–409.ISSN 1476-4687.doi:10.1038/s41586-020-2561-9.Consultat el 2020-12-08.
- ↑ Young, J. Z. 1977. La vida dels vertebrats. Editorial Omega, Barcelona, 660 pp. ISBN 84-282-0206-0
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sphenodon» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.