Anar al contingut

Inconscient (filosofia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
«La filosofia pràctica i la vida exigixen tota l'entrega de la persona al procés universal en vista del seu fi: la lliberació universal del món. El principi de la filosofia pràctica és que el home deu fer dels fins de l'inconscient els fins de la consciència». K. E. von Hartmann, Filosofia de l'inconscient (1869).

El inconscient és en la filosofia un concepte l'us del qual sembla remontar-se a l'antiguetat, i que pot entendre's tant en sentit ontològic, com allò que en la ment està desprovisto de consciència, com en sentit gnoseológico, com allò que permaneix inaccessible a la consciència reflexiva o a l'introspecció.

El concepte ha sorgit a lo llarc de l'història en tres contexts molt diferents: el del romanticisme filosòfic i les seues fonts místiques i neoplatòniques, per un costat; el del racionalisme cartesiano, per un atre; i finalment en el context de la crítica kantiana. El terme en sí, utilisat per primera volta com a adjectiu en el XVIII, no apareix realment en la seua forma substantiva actual fins al XIX.

L'enfocament romàntic de l'inconscient (Unbewusste en alemà) tindrà influència inclús més allà de la filosofia, en particular en la psicologia romàntica. Els pensadors romàntics varen renovar la noció i l'esencializaron. L'inconscient constituïx als seus ulls la raïl o el fonament del ser humà, el punt d'inserció del seu esperit en el vast procés del món.

La qüestió del paper de la filosofia en la formació del concepte psicoanalítico de l'inconscient és complexa i seguix sent controvertida. L'influència del pensament filosòfic sembla haver segut més determinant en Jung que en Freud.

Neoplatonisme i la Renaixença

Les raïls de l'inconscient romàntic

Varen ser les grans metafísiques alemanes de l'época romàntica, en particular les de Schelling i Schopenhauer, les que varen permetre teorizar i acceptar la noció de l'inconscient com a concepte central de la «psicologia profunda».[1] Dos sistemes filosòfics en particular, que es presenten expressament com a filosofia inconscients, la de Carl Gustav Carus i la d'Eduard von Hartmann, tenen filiació directes en estes metafísiques, el punt comú de les quals és concebre el món, o la naturalea, com el producte o desenroll d'un sol principi: el «fondo obscur» (dunkler Grund o Ungrund) para Schelling, la voluntat per a Schopenhauer. Ara be, és en les filosofia de l'un i de l'orige, pròpies de la tradició neoplatónica i de la mística alemana, a on estes metafísiques dibuixen els seus principals conceptes i esquemes explicatius.[2] La teosofia de Jacob Böhme, en particular, ya constituïx una teoria psicodinámica de l'inconscient, ans que Franz Baader i Schelling reprengueren la noció.[3]

Plotino i els seus successors

Bust de marbre de Plotino l'orige del qual seguix sent desconegut.

El pensament de Plotino, un filòsof grecorromano de el III, sorgix del de Platón i els seus discípuls i crea una nova corrent denominada neoplatonisme, que jugarà un paper decisiu en l'elaboració filosòfica del tema de l'inconscient.[4] El neoplatonisme influirà a voltes directament, pero sobretot indirectament —per mig de la mística alemana— en les primeres especulacions romàntiques sobre el «inconscient».[5]

Les tres hipóstasis

Reprenent la distinció platònica entre lo sensible i lo inteligible, Plotino inclou en lo inteligible tres realitats «hipostáticas» (és dir, primera en l'orde d'engendrar): l'Un (hèn), l'Intelecte (nous) i l'Ànima (psychḗ). Existix una degradació en cada u dels nivells que emanen d'una o una atra hipóstasis, sent cada nivell un producte imperfecte i fragmentat de la realitat que li precedix.[6]

La concepció plotiniana de lo inteligible dona prioritat al Parménides de Platón sobre el seu Timeo: l'Un descrit en el primer diàlec li sembla correspondre millor a la naturalea de la divinitat suprema que el demiürgue que es descriu en el segon.[7] L'Un, principi absolut, és d'una senzillea inefable. No podem ni aprehenderlo ni parlar d'això. Insensible i invisible, està també més allà del parla i de la raó, més allà inclús del ser. L'Intelecte, en canvi, és inferior a este primer principi del que procedix, perque comprén una dualitat front a la perfecta simplicitat de l'Un. Aixina mateix, l'Ànima apareix fragmentada front a la relativa senzillea de l'Intelecte del que emana, i per tant és inferior a este. Lo sensible ve en últim lloc, el subproducte més degradat del que res pot emanar.[7]

A estes distincions entre les modalitats del ser (distincions ontològiques), que fan succeir les tres realitats primàries segons un orde de prioritat, excelència i unitat, devem agregar les distincions entre les corresponents modalitats del saber (distincions gnoseològiques). En l'escala de l'ànima humana, no obstant, només hi ha dos relacions possibles en lo inteligible: ya siga discursiva quan de l'Intelecte es disocian en l'ànima les formes inteligibles; ser intuïtiu quan l'ànima s'identifica en l'Intelecte. Esta distinció gnoseológica cobrix essencialment la que fa Platón entre pensament intuïtiu (noesis) i pensament discursivo (dianoia).[8]

Els llímits del pensament discursivo

Identificada en la seua modalitat discursiva, l'ànima es distinguix de l'Intelecte i es troba en ell en la mateixa relació que entre el coneiximent empíric particular i el coneiximent purament formal que implica.[9] És comparable a una tablilla en la que s'imprimixen formes inteligibles, com un espill que acull els reflexos de l'intelecte. Formes que estaven unificades en l'Intelecte es convertixen en motius fragmentats (logoi) en l'ànima. Els logoi són les chafades inteligibles que l'Intelecte ha traçat en ell i que governen la seua activitat com ho farien les lleis. Durant esta activitat, l'ànima partix lo que està unit en l'intelecte i posa en successió lo que era simultàneu. És per mig d'esta facultat que l'ànima raona. En el modo intuïtiu, pel contrari, l'ànima és «completada» per l'Intelecte i està en coincidència en ell. És un coneiximent per «visió» o «contemplació» que experimenta el sabio. Com ell, podem unir-nos a esta realitat espiritual de naturalea superior per a tornar-nos un en ella, en una espècie d'unió extática.[9]

Per a Plotino, el logoi, com a raons que regulen el pensament discursivo resulten de l'incapacitat de l'ànima per a rebre en la seua plenitut les formes inteligibles que busca contemplar en l'Intelecte.[10] La seua filosofia propon aixina el coneiximent contemplativo per l'intuïció i inaugura una tradició a on la raó no és més que una manifestació inferior d'un Logos del que emana (o en el que s'identifica) «ànima del món». En esta tradició, l'esperit superior i universal que actua en el món governa l'ànima humana sense que este puga ser conscient d'això pels sentits o la raó.[10]

Les funcions degradades de la consciència

Es creu que el sarcòfec representa a Plotino i els seus seguidors.

Les principals funcions de l'ànima individual són en Plotino, el raonament, la memòria i la sensibilitat, que llunt d'estar en el centre de la vida espiritual, són derivació i llimitacions.[11] La consciència, a la que tradicionalment s'atribuïxen estes facultats, no constituïx l'essència de l'ànima humana sino que és, pel contrari, un accident i una espècie de carpiment de la mateixa. En el nivell més alt de la vida espiritual, en efecte, no hi ha en l'ànima memòria, ya que l'ànima està fòra del temps, ni sensibilitat, ya que l'ànima no té relació en les coses sensibles, ni raonament o pensament discursivo, ya que «no hi ha raonament en lo etern».[12] Entre les funcions normals de la ment (funcions conscients) i la naturalea íntima de l'ànima, hi ha per lo tant una contradicció.[11]


L'ànima posseïx aixina les seues pròpies qualitats en tanta més força quant menys conscient.[13] L'explicació sicològica consistirà en esta perspectiva en mostrar cóm les funcions conscients de l'esperit naixen gradualment d'una decadència de la vida espiritual. Segons esta psicologia, adoptada per Porfirio de Tir, discípul directe de Plotino, i despuix pels seus successors Jámblico, Proclo i Damascio, és pel descens del nivell de l'ànima en la realitat metafísica que veem que es produïx en ella la memòria, la sensibilitat i la raó, aixina com el sentiment de la pròpia individualitat. En els estats espirituals de grau superior, pel contrari, desapareix el sentiment de personalitat (consciència de sí), al mateix temps que l'atenció a les coses externes (consciència de les coses).[13]

Sant Agustín i el gir del cristianisme

Retrat de Sant Agustín en una fresca romana que data de el VI.

Teòlec de principis V, doctor i Pare de l'Iglésia, Agustín de Hipona (conegut com a Sant Agustín despuix de la seua canonisació) va ser un dels primers teòrics del dogma cristià, a on va introduir elements de neoplatonisme i misticisme. Per l'afirmació d'una voluntat que brota de les fonts profundes de l'esperit humà i pel reconeiximent d'una memòria infinitament més rica que les visions fragmentarias i successives que d'ella fem, Sant Agustín revela l'existència d'un inconscient dinàmic i pròpiament psíquic, en el sentit de que prepara i anima la vida de la consciència.[14]

L'orige de la memòria

És a partir de l'experiència concreta de la memòria que Agustín de Hipona desenrolla la seua dialèctica del conscient i l'inconscient.[15] El problema inicial és el d'una ment que ya es busca i es posseïx a sí mateixa. Pero és des d'una perspectiva teològica cristiana que Sant Agustín aborda en el seu De Trinitate les paradoxes d'esta busca interior, combinant una profunda intuïció del caràcter privilegiat del coneiximent del subjecte per sí mateixa en les subtilea dialèctiques heretades de Platón i el neoplatonisme. Si la consciència seguix sent para ell el fonament mateix de l'espiritualitat, la busca d'un mateixa no es llimita al coneiximent que pugam tindre dels estats psíquics superficials, donats en el temps present; sino que s'estén profundament en la gruixa de la memòria.

Des de la perspectiva d'esta exploració interior, Agustín es pregunta, com el Menón de Platón, cóm pot buscar alguna cosa en la seua memòria si no sap lo que busca, i per qué ho busca. Com les memòries aixina buscades no poden ser virtualitat purament teòriques, són inclinaments eficaços que testimonien la presència misteriosa de Deu en l'ànima, aixina com la seua acció interna en el fondo d'ella. Per a conéixer-se cal anar en reconeiximent en eixa obscura regió de l'ànima d'a on broten els recorts i que, des del començ de la vida, determina les nostres accions. També, quan Agustín exclama davant la profunditat del «abisme interior», no és per a ell només una figura retòrica sino l'expressió entusiasta d'este reconeiximent.[16]

L'experiència interior

Sant Agustín és el primer autor occidental que expressament ha reconegut i establit, dotze sigles abans que René Descartes, el caràcter indubtable de la meua existència psíquica, que nomena en llatí Vivere («viure» o «vida»). Pero si en el cogito cartesiano l'esperit s'afirma com a pura inmaterialitat, la filosofia agustiniana rodeja esta consciència en amplis desenrolls sobre les dificultats que troba l'ànima per a aprehenderse a sí mateixa en les seues més obscurs recovecos.[17] Promotor de la consciència reflexiva, Agustín és també el iniciador d'un enfocament introspectivo que consistix en discernir les zones de inconsciència de les que prové la consciència mateixa. És a través d'una aprofundiment de la consciència immediata, en la que l'ànima capta directament la seua realitat concreta, en que es realisa este discernimiento.

El discernimiento de l'ànima nos permet percebre-nos des de dins no només com una activitat espiritual, sino també com una substància «biològica», perque l'ànima és ben conscient de ser el principi dels moviments del cos.[18] No obstant, com ella ignora els detalls, hi ha allí una primera zona de inconsciencia. Ademés, a un «home animal» aixina definit s'afig de manera més essencial «el home interior», substància espiritual la naturalea de la qual i orige constituïxen per a cada individu un verdader misteri. Només Deu pot verdaderament sondejar l'abisme de l'esperit humà i descobrir «les meues tendències secretes, conegudes per filosofía mirada i desconegudes per la meua».[19] Este profunt desconeiximent de lo que no obstant nos anima com si es tractara del nostre ser més personal s'explica en Agustín de la següent manera: la nostra consciència i la nostra acció voluntària prenen la seua font comuna d'una realitat espiritual interior i inconscient a on residix el mateix Deu i que és l'únic que pot conéixer en tota la seua extensió i animar.

Misticisme migeval alemà

La Creació de la Llum, segons Gustave Doré – Este tema, ya present en el Llibre del Génesis, es veu renovat en la tradició mística alemana, despuix dins del moviment romàntic.

El misticisme es funda en la creència en la possibilitat d'una unió íntima i directa de l'esperit humà en el principi fonamental del ser, unió que constituïx al mateix temps un modo d'existència i un modo de coneiximent, alié i superior a l'existència i al coneiximent normal.[20] El misticisme emfatisa el «element irracional» de l'existència i emfatisa l'experiència religiosa individual més que «els aspectes socials, morals o dogmàtics de la religió».[21] Els místics afirmen haver experimentat la presència de Deu i busquen descriure l'experiència en el llenguage dels hòmens.[21]


Els pensadors místics alemans, coneguts com renanos per la seua pertinença a un important foc d'especulació mística en les regions de Renania i Flandes,[22] varen forjar el teixit conceptual del que heretarà la concepció psicoanalítica de l'inconscient.[23][24] Els representants d'este pensament místic, basat en una terminologia específica, són Jan van Ruysbroeck en el XIV, i, sobretot, Böhme a finals de el XVI, que escriu en el moment en que el terme «místic» es convertix en un sustantiu.[25] Pero va anar a principis de el XIX que Franz von Baader redescubrió al teòlec místic Eckhart i ho va donar a conéixer tant als pensadors romàntics alemans com a Hegel.[23] Esta tornada del pensament místic va influir fortament en el gran moviment romàntic i en l'escola idealiste alemana. Els nutrix en estos térmens que recorda el historiador de les idees, Ernst Benz:

«Tots els térmens ontològics, per eixemple, Unbewusste, «psicología profunda», « Les philosophies de l'inconscient », «fondo oscuro», dunkler Grund, Ungrund, « Les richesses intérieures de l'âme selon Plotin », tots els térmens in Laval théologique et philosophique, Le néoplatonisme, «inconsciente», «hipostáticas», hèn, nous, psychḗ, « Plotin », in, Philosophie antique, Parménides, Timeo, « Plotin », tots els conceptes com in, Philosophie antique, noesis, dianoia, « Plotin », in, Philosophie antique, « Plotin », in, són creacions de l'especulació mística alemana».[26]

Inclús més que els demés, els conceptes forjats a partir dels terme de Grund («avall» o «base») i Ich («yo») varen eixercitar un paper essencial en les especulacions metafísiques del romanticisme i l'idealisme alemans, i més allà, dins de la psicologia analítica de Jung. Freud també fa us d'estes nocions en el desenroll de la seua teoria de l'inconscient.[27]

Paracelso i les profunditats de l'ànima

Paracelso en un gravat de el XVI.

Mèdic suís, Paracelso va marcar en la seua obra la transició d'una actitut mística a una actitut empírica més científica. És un dels primers pensadors en haver reconegut l'intervenció de la ment en la malaltia. Està convençut de l'existència d'influències subterrànees, tant biològiques com a espirituals, que rigen la naturalea humana pero són alienes a la raó.

El «verdader coneiximent»

El home és considerat per Paracelso com la culminació de la creació ya que incorpora en ell tots els elements constitutius del món que li rodeja: minerals, plantes, animals i cossos celests.[28] Constituïx en sí mateixa un microcosmos, un univers interior que conté les virtuts i materials de cada una de les parts de l'univers exterior. En virtut de la seua relació d'identitat analògica en el cosmos, el home és capaç de tindre un coneiximent directe de la naturalea i intern «major que lo que es infiere de l'observació» externa dels objectes. L'unió espiritual en el món és el mig suprem per a alcançar este coneiximent, pero està vedada al pensament racional. De fet, no es pot esperar de la raó humana una atra cosa que construccions antropomórficas «fragmentarias i separades de la realitat», velant-nos «la concordancia que fa a l'home un tot».[29] Per lo tant, es deu confiar en una atra «ciència», intuïtiva i orientada cap a l'interior de l'ànima, ya que el home deu dibuixar el seu «coneiximent del món, per lo tant de sí mateixa, sent este i aquell una i la mateixa cosa, i no dos».[30]

L'esperit del home amaga aixina en Paracelso nivells més profunts i efectius que aquells a on opera la raó.[31] Estos nivells d'experiència (Experientia en llatí o Erfahrung en alemà) estan indisolublement integrats en el propi ser i són específics de cada u, contràriament a la raó que sembla superficialment dotada de validea universal. Per l'existència d'esta estratificació interna de la personalitat, el home pot ascendir intelectualment o caure. Pero és paradòxicament rebaixant-se al nivell més profunt de la pròpia persona que es dona el verdader coneiximent. Fi últim del filòsof i del mege, este saber consistix en una unió amigable en el seu objecte, la presència simbòlica del qual residix en lo profunt de l'ànima del buscador.[31]

El «cos astral»

Font de llum, l'Absolut és a sovint simbolisat pel Sol, l'estrela divina de la que emana el «ànima del món».

Segons Paracelso, l'unió que «ensenya a l'home» (en el sentit de presentar-li una senyal) només és possible gràcies a lo que ell crida el cos astral (Llaures), noció esotèrica que no només designa un cos de la mateixa naturalea que les estreles, sino que significa sobretot l'activitat que constituïx l'essència vivent (la «virtut») de qualsevol objecte.[32] Només per mig de la mediació d'este cos espiritual es revelen les grans obres de la naturalea (magnalia), aixina com les més sotils o menys visibles. Per lo tant, el coneiximent universal i íntim del món es produïx no quan un es dedica a un raonament controlat o a una reflexió conscient, sino en el somi, en un estat de trance estimulat per una voluntat obscura que produïx imàgens carregades de significats. Esta forma amagada d'imaginació escapa a l'anàlisis racional aixina com el seu orige espiritual escapa al coneiximent per la raó.[32]

Carl Gustav Jung reconeix en Paracelso un precursor de la concepció psicoanalítica de l'inconscient, referint-se en particular al seu concepte esotèric de Aquaster, principi d'animació del cos astral: «De totes les intuïcions de Paracelso, la de el "«psicología profunda»" és la més propenca a la concepció moderna de l'inconscient. Per a Paracelso, l'imaginació és un poder creatiu que té prioritat sobre totes les demés facultats». Jung inclús associa la seua pròpia teoria de l'imaginació creadora en la del cos astral de Paracelso que produïx físicament i del no res els sers que ell concep en l'imaginació.[33]

Jacob Böhme i el Ungrund

Jacob Böhme, conegut com el «filòsof teutónico».

Encara que aparentment propenc a la tradició mística alemana i la seua neoplatonisme, el teósofo Jacob Böhme concep l'esperit (de Deu o de les seues criatures) de manera diferent: és per a ell essencialment encarnat. Té poca consideració pel més allà espiritual dels gnósticos i no compartix la denigració platònica del cos, característica de la mística cristiana.[34] El seu teogonía és una cosmogonia i una metafísica en el sentit de que tracta de pensar el pas del no ser al ser.

Portada d'una publicació dels escrits de Jacob Böhme, que va aparéixer en 1682.

El concepte central del pensament de Böhme és l'Absolut de l'henologia apofática, present en la tradició neoplatónica.[35] L'Absolut es definix allí per lo manco com un «súper essencial» i indeterminat, el primer principi sobre el qual res es pot dir ni pensar, perque escapa a tota comprensió.[35] No obstant, la doctrina de Böhm es diferencia de la tradició neoplatònica en que allí es descriu subjetivament a l'Absolut com a pura Voluntat, lo que fa d'esta doctrina una de les primeres expressions del monisme psicodinámico, els desenrolls posteriors del qual conduiran a l'elaboració del concepte d'inconscient.[36] La Voluntat designa en Böhme la pulsió o força interior que produïx el ser i, en este sentit, constituïx un principi encara més fonamental i originari que el ser mateix.[35] Motor espiritual de la vida del món, esta voluntat és també motor de la vida divina, acte pur pel qual Deu s'engendra i naix en la consciència. Correspon al seu desig de produir una image de sí mateix i de fer-se conegut i amat.[35][37]

La gran originalitat de la teogonía de Böhme radica en la seua concepció heterodoxa del naiximent del Deu creador, també cridat «Base» (Grund), naiximent que està animat per una voluntat obscura sense fonament, perfectament arbitrària i irracional.[38] Este primer principi, Böhme ho crida Ungrund («Sense fondo» o «Sense raó»), un terme per a l'obscuritat insondable i el buit total de la divinitat de la que emergix la llum de la creació.[38] Ungrund és un absolut per baix de tot ser, un principi que precedix a l'existència mateixa, que produïx de manera purament gratuïta i contingent; és una res inconscient i obscura que engendra tot lo que lliurement ha volgut vore revelat. Acte de fundació en l'orige de tot, i del que naix el mateix Deu de la creació, Ungrund es manifesta psicològicament des de dins com a desig de viure, i es revela en el món o en el pensament del home com a aspiració a ser. Este principi negatiu absolut, al mateix temps irracional i universal, inspirarà dos sigles més tarde l'aproximació romàntica a l'inconscient, en particular per mig de la llectura que d'ell facen Baader, Schelling, Schopenhauer i, més particularment, Hegel.[38][39]

Periodo modern

El context cartesiano

La promoció de l'examen racional

René Descartes (dreta) en la reina Cristina de Suècia (esquerra) a qui ensenya ciència i filosofia.

La reflexió dels primers autors moderns se situa en el horisó obert per la revolució filosòfica de René Descartes.[40] Un dels punts més originals del pensament cartesiano és la seua concepció del propi método filosòfic, en la mida en que orienta la ment cap a un coneiximent cert a on l'opinió, lo provable i les aproximacions no tenen cabuda.[41] La ciència s'establix en esta perspectiva no sobre una acumulació de coneiximents indecisos, sino sobre la capacitat de la ment per a enunciar «juïns sòlits i verdaders sobretot lo que se li presente».[42] Esta ciència s'opon en el seu método i en els seus resultats al supost coneiximent provinent de l'autoritat o de la tradició;[41] també s'opon a totes les ciències amagades que fan de la naturalea i de l'esperit realitats «obscures».

El coneiximent de la veritat s'obté segons Descartes només per este enfocament racional personal que partix de la primera de les certees personals: la certea de la pròpia existència en l'activitat de pensar (Cogito), que és també el reconeiximent de la pròpia naturalea com ser pensante (com a «ànima» o «ment»).[43] Descartes introduïx d'esta manera una nova concepció de l'ànima. Mentres que per a Aristóteles i la tradició posterior, escolàstica o neoplatónica, l'ànima assegurava les funcions específiques dels sers vius —com nutrir i créixer per a tots els sers vius, sentir i moure's per als animals, pensar per als hòmens—, en Descartes l'ànima és un ser pur pensament; ya no té cap funció biològica o vital i és radicalment diferent dels cossos.[44] Constituïx una substància per dret propi les modificacions del qual estan governades per les sensacions dels cossos, aixina com per la raó i la voluntat que posseïx per dret propi.

La transparència de l'esperit i el misteri de l'unió

Aixina definida com a «substància pensante», l'ànima es torna en el cartesianisme perfectament transparent a les llums de la raó. La ment pot en efecte conéixer-se a sí mateixa des de dins de manera directa, sense l'intervenció dels sentits que, en les ciències naturals, pertorben el coneiximent. La concepció cartesiana de l'ànima o esperit, per lo tant, s'interpreta a sovint com una doctrina de «consciència pura», teoria a on les activitats no conscients del home queden relegades al mecanisme fisiològic del cos i el cervell, identificats junt en una màquina complexa. El terme «consciencia» no apareix, no obstant, fins al cap de Descartes, en Locke, i la suposta radicalitat de la seua posició dualista i racionaliste seguix sent debatuda. Pero esta interpretació marcarà les concepcions modernes de la consciència, reforçant l'idea de que la ment és necessàriament i per naturalea conscient.


Ademés dels problemes relatius estrictament a les ciències naturals, el herència cartesiana entranya una dificultat molt important, hui resumida baix el nom de «problema ment-cos».[45] Descartes, per a donar conte de l'experiència primitiva i irreductible d'esta unió en cada individu, havia aplegat a postular que l'ànima només podia dir-se corpórea a condició de que estiguera unida al cos, deixant aixina un residu de misteri o incomprensibilitat en la definició d'esta substància.[46] Mentres que alguns dels successors de Descartes intentaran resoldre este misteri, uns atres es llançaran a la brecha per a introduir l'idea de que la ment té una part obscura de lo incognoscible.[47]

Malebranche

Para Nicolás Malebranche, la ment és accessible només en una experiència interna confusa i parcial a la que crida «sentiment interior».

Un sigle abans de Kant, el filòsof i teòlec Malebranche va declarar impossible tota psicologia racional, és dir tota ciència deductiva de l'ànima basada en l'introspecció,[48] i va considerar incognoscible el fondo de l'ànima. Va ser el primer pensador modern en desenrollar una concepció de la ment que la convertix en una realitat obscura, elusiva des de dins pero encara activa.[49]

El rebuig de la tesis cartesiana

Segons Malebranche, l'esperit no es coneix per idees clares i distintes com pensava Descartes, sino aprehendido en una experiència interna que Malebranche crida «sentiment interior»[50] i que és una forma d'introspecció. Com esta experiència interior és un simple sentiment, produïx només idees obscures i confuses, com qualsevol sensació, i no permet cap ciència de l'ànima.[50] La naturalea de l'esperit queda aixina definitivament tancada a les investigacions del home, com una realitat opaca de la que certament podem assegurar-nos de la seua existència, pero l'essència de la qual permaneix profundament misteriosa.[50] Aixina que pot ser que la ment humana continga una infinitat de facultats de les que ni tan sols som conscients:

«Hi ha tal volta en nosatres una infinitat de facultats o capacitats que nos són enterament desconegudes; perque no tenim un sentiment intern de lo que som, sino només de lo que realment succeïx dins de nosatres».[51]

Malebranche rebuja aixina la tesis cartesiana segons la qual la ment és lo més fàcil de conéixer. Pel contrari, mentres podem tindre una idea clara i distinta dels cossos, l'ànima no pot conéixer-se a sí mateixa d'una manera que no siga obscura, confusa i llimitada.[52]

Només Deu sap

En el seu Tractat sobre la naturalea i la gràcia, publicat en 1680, i despuix en el restant de la seua obra, Malebranche desenrolla una doctrina de la raó comuna a Deu i a l'home[53] que deu justificar en el pla teològic l'incapacitat del home per a conéixer a la seua pròpia ment. En la mida en que el «Motiu pel que consulte» és la mateixa que la de tots els hòmens, i que les veritats són les mateixes per a tots, és absurt multiplicar la raó i els seus elements —les idees— en tantes ments individuals.[53] Per lo tant, deu existir un esperit perfecte, Deu, en qui percebem les veritats necessàries i eternes. Són com a elements de la raó divina, en que les veritats apareixen llavors en la ment del home, donant orige a les idees.[53]

En Malebranche, les idees en sí mateixes no són modificacions de l'ànima:[54] no tenen realitat com a tal («realitat formal») i no poden existir per sí mateixes. Són representacions el contingut de les quals per sí solament conté una realitat («realitat objectiva»). Les idees remeten a un fondo de sers inteligibles la presència dels quals comuniquen i que residix en Deu.[55] Este últim conté tots els pensaments com a realitats, i és en ell a on es representen els continguts del pensament («visió en Deu»). Pero mentres Deu coneix la nostra ànima «per idea», nos nega en esta vida la ciència objectiva de nosatres mateixos que du dins de sí.[55]

L'obscura realitat de l'ànima humana

En la seua polèmica en Antoine Arnauld, Malebranche descriu l'ànima com a obscura i tenebrosa, és dir, que no podem representar-nos a nosatres mateixos a la llum de la raó: «L'ànima no es coneix a sí mateixa, ella mateixa és només tenebres i obscuritat».[56] «El meu pensament em fa saber que existixc, pero no em fa saber lo que soc, i la meua essència escapa per complet a la meua representació objectiva».[57] «Si tinc el sentiment interior del meu ser, este sentiment no em permet tindre una idea clara d'ell, i només nos permet conéixer l'existència dels seus atributs essencials que són la voluntat i la facultat de percebre (sensitiva o intelectual).[58] El sentiment interior deu ser entés com a coneiximent per defecte, o com una apariència de coneiximent, que substituïx al coneiximent per representació, que fracassa totalment a l'hora de captar la realitat profunda de l'ànima.[57]


En emfatisar, per un costat, els llímits cognitius de la consciència (sentiment interior), l'alcanç del qual no va més allà del simple reconeiximent dels principals atributs de la ment, i, per una atra part, l'impossibilitat per a l'home del coneiximent introspectivo per idees clares i distintes, sembla anunciar Malebranche una teoria de l'inconscient com a fondo obscur de l'ànima,[59] tal com es pot trobar en la tradició romàntica. Pero per a Malebranche, la naturalea profunda de l'ànima humana escapa només de fet i no de dret a la representació objectiva,[60] i per lo tant només en relació en els llímits de la ment humana pot cridar-se inconscient.

Leibniz

Gottfried Wilhelm Leibniz, teòric de la «menudes percepcions».

Primer autor modern en mencionar explícitament el terme «inconscient», Leibniz desenrolla una concepció de la ment a on els elements psíquics inconscients, en lloc d'estar separats de la consciència, són part integral d'ella. Es basa en el seu descobriment del càlcul infinitesimal per a pensar en la consciència com el resultat de l'integració de menudes percepcions (petites perceptions) inconscients.

Un filòsof pioner de la psicologia

Leibniz apareix hui com un precursor subestimado de la psicologia.[61] Està interessat en varis temes que hui en dia cauen dins del camp d'investigació de la psicologia cognitiva: atenció i consciència, memòria, aprenentage, motivació. Va influir fortament en Wilhelm Wundt, pioner de la psicologia científica, qui publicaria una monografia sobre el filòsof,[62] i qui actualisaria el terme «apercepción» falcat per ell per a significar l'idea de consciència.[61] La seua teoria dels llindars de la consciència —o apercepció— jugarà un paper decisiu en el sorgiment de la psicofísica i s'integrarà en diverses concepcions de l'inconscient, en Herbart i Gustav Fechner entre uns atres. La seua concepció general de l'ànima també oferix una alternativa a la filosofia cartesiana de la ment. Afirma, contra Descartes, l'existència d'un inconscient psíquic «subjacent» a la consciència, idea que seria represa pel filòsof prerromántico Johann Herder i reajustada despuix d'ell pels filòsofs i sicòlecs del moviment romàntic.[61]


Leibniz és el primer filòsof en introduir l'idea de que la majoria de les nostres representacions són «insensibles», adjectiu que correspon en el llenguage clàssic al terme posterior de «inconscient» (ya utilisat per Leibniz).[63] Es diu que una representació és insensible quan no alcança el grau de distinció o el nivell d'intensitat i claritat necessaris per a que prengam consciència d'ella. Mentres que Descartes semblava recolzar l'idea de la perfecta transparència de la ment, Leibniz oferix una image més rica i matisada del contingut mental: hi ha elements psíquics en lo profunt de la ment que són massa chicotets i confusos per a que pugam ser conscients d'ells. Encara que de naturalea simple i única, l'ànima conté en tot moment una infinitat d'estos pensaments inconscients.[64]

L'experiència del somi

Segons Leibniz, la ment sempre està activa. Està d'acort en els cartesianos «quan diuen que l'ànima sempre pensa», perque «una substància no pot estar sense acció».[65] Pero si l'ànima sempre pensa, no sempre pot ser conscient dels seus propis pensaments, lo que es mostra en particular per l'experiència del somi.[66]

Encara que Descartes no va negar la realitat de les intermitencias de la consciència en el somi, que va interpretar com una espècie de «repòs de l'ànima», Leibniz s'allunta de la posició cartesiana en reconéixer plenament la seua existència.[67] En l'estat de vigília, un ser humà encara és conscient d'alguns dels seus pensaments, pero quan se sumergix en un somi profunt i sense somis, la ment deixa de ser conscient. No obstant, contràriament a lo estimat per Descartes, estes intermitencias de la consciència estan lligades a la consciència mateixa per una série d'estats intermijos més o menys conscients.[67] En efecte, existix un progrés imperceptible entre l'estat de somi profunt i el de vigília, que el pas de certs llindars (com els de el somi i la vigília) mai aplega a interrompre, ya que «res pot nàixer de sobte, pensament com a moviment».[68] Este pas progressiu i gradual de l'inconsciència a la consciència obedix per a Leibniz al principi de continuïtat. En virtut d'este principi, un canvi d'estat com el pas del somi a la vigília deu definir-se tant com el creuament d'un llindar i com una progressió contínua a on no observem un bot real.[67] A partir d'ahí, Leibniz conclou sobre la realitat de les percepcions inconscients en el somi:

«Ya que, despertat del vèrtic, un nota les seues percepcions, deu haver-les tingut immediatament abans, encara que no les haja notat».[69]

Admetent aixina que l'ànima no és conscient de tots els seus pensaments, es torna més fàcil que en el hipòtesis cartesiana explicar el fet de que l'ànima «sempre pensa» i que experimenta variacions en el nivell de consciència, com ho mostra en particular l'experiència de dormir.[70]

Les «menudes percepcions»

Pàgina manuscrita de la Monadología, obra publicada en 1714 a on Leibniz tracta en francés la qüestió dels estats psíquics inconscients.

El principi de continuïtat postulat per Leibniz implica el canvi d'estat en una progressió contínua.[71] No obstant, este fenomen és inexplicable, si no és pel recurs a «menudes cantitats». Leibniz designa aixina les cantitats d'un orde de magnitut inferior a aquell en el que es pot observar el canvi d'estat. Per eixemple, un gra de blat que cau sobre l'ampit d'un graner no produïx cap sò perceptible, i menys la centèsima part d'este gra, mentres que es percep el sò produït per la caiguda d'una fanega de gra. Tampoc podem dir, en una precisió d'una o algunes unitats, quants grans de blat es necessiten per a que el soroll produït per la seua caiguda es faça perceptible. No obstant, el soroll de la fanega no és una atra cosa que la suma dels sorolls produïts pels grans que la componen. Per lo tant, devem admetre que «lo que és notable es compon de parts que no ho són», i que «les percepcions notables provenen gradualment d'aquelles que són massa chicotetes per a ser notades».[72]

El pas de lo insensible a lo sensible es produïx en Leibniz per una contínua adició de chicotetes cantitats que és impossible aïllar i contar.[73] És este principi, entés primer en un sentit gnoseológico (relacionat en el coneiximent), el que aplica a la filosofia de la ment per a donar conte de la transició entre les percepcions insensibles i la consciència. Si efectivament cridem «percepcions» a estes «menudes percepcions» que no notem pero que componen la nostra percepció global, devem distinguir «apercepción o consciència»[74] i establir l'existència d'una infinitat de percepcions o pensaments elementals dels que no som conscients, «perque estes impressions són massa chicotetes i massa numeroses o massa unides».[75] Pero Leibniz no opon estes impressions a la percepció conscient, perque és per mig de l'integració de chicotetes percepcions inconscients que es constituïx la consciència mateixa.[73]

Lo «neumàtic» com a ciència de l'inconscient

Segons Leibniz, correspon a la «neumàtica», o la ciència de la ment, estudiar les «percepcions insensibles», ya que són constitutives de la consciència mateixa.[76] Estes percepcions o pensaments ocupen en esta ciència una funció comparable a la que ocupa en la «física» la noció de «corpúsculs insensibles». Els estats psíquics inconscients són en efecte necessaris a l'explicació sicològica com els corpúsculs insensibles ho són a l'explicació física. Aixina com el món físic és la suma d'elements massa chicotets per a ser observables, la consciència és la suma o el conjunt global d'elements massa chicotets per a que cada u d'ells es veja clarament. Lo que és cert de la percepció o del coneiximent és també cert de l'acció, ya que són mil chicotets impulsos inconscients «que nos determinen en moltes trobades sense que ho pensem»,[77] i la neumàtica deuria ser tant una ciència de l'acció com una ciència de la representació.[76]


La filosofia de les matemàtiques pot donar a la neumàtica el model per a explicar la transició a la consciència a partir d'elements inconscients.[78] El domini matemàtic de lo infinitament menut permet comprendre cóm la consciència pot resultar de l'integració d'una infinitat de percepcions i impulsos inconscients. En particular, el càlcul integral, descobert per Leibniz, mostra cóm es pot obtindre la «suma d'elements» infinitament menuts, és dir, massa chicotets per a ser distinguit. Tal suma és prou diferent de la suma aritmètica, en la que cada element component s'ingressa per separat perque és del mateix orde de magnitut que el total.[78]

A diferència de Descartes, Leibniz indica aixina en precisió el modo de pas de l'inconscient al conscient, despuix de la consciència irreflexiva a la consciència reflexiva per integració successives.[79] En el nivell més baix s'acumulen chicotetes percepcions sense donar lloc a una verdadera integració. Este estat és el de l'inconsciencia. Pero quan les percepcions insensibles s'integren, donen lloc a un resultat més distint fins a produir el pas a la consciència. El pas de l'inconscient al conscient es produïx per tant per l'adició insensible i gradual d'elements inconscients fins a alcançar un cert nivell d'integració.[79]

Kant: Les «representacions obscures»

Només al final de la seua immensa obra Emmanuel Kant sembla interessar-se per l'inconscient. Duent el principi leibniziano de continuïtat fins a les seues últimes conseqüències, establix una infinitat de graus entre la plena consciència i l'inconscient.[80]

En el quint paràgraf del seu Anthropologie in pragmatischer Hinsicht (L'antropologia en térmens pragmàtics), publicada en 1798 i titulada «Representacions de les que no som conscients», Kant concep la ment des d'una perspectiva sicològica i ya no «transcendental».[81] Afirma que la majoria de les nostres «representacions parcials», elements constitutius de les nostres representacions empíriques, no són directament accessibles a la consciència.[81] No obstant, són percebuts, en certa mida, pel subjecte, perque li permeten diferenciar finament els aspectes del seu entorn perceptivo.[81] Kant descriu estes representacions elementals com a obscures (dunkel) perque el subjecte mateix no coneix la forma en que justifiquen les distincions de detall dins de l'experiència perceptiva. Kant també sosté que la majoria de les representacions que permeten als sers humans i animals identificar i distinguir objectes són obscures en este sentit, lo que desperta en ell una forma de sorpresa:

«Hi ha alguna cosa que nos sorprén i sorprén al vore que el camp de les intuïcions i percepcions sensibles de les que no som conscients, encara que sense dubte podem concloure que les tenim, és dir que el camp de les representacions obscures és immens en el home (aixina com en els animals), quan, pel contrari, les representacions clares, aquelles la consciència de les quals és evident, són només en número molt menut, que formen només uns pocs punts allumenats en el gran mapa de la nostra ment».[82]


A partir de Kant, filòsofs com Jakob Friedrich Fries o Johann Friedrich Herbart varen intentar justificar l'existència d'estes representacions inconscients i desenrollar la seua noció.

L'idea de representació inconscient despuix de Kant

Al regrés de el XVIII, el problema de les representacions no conscients es planteja en el marc de Leibniz i les seues «menudes percepcions».[83] Kant també va influir molt en el procés de reconeiximent d'un «inconscient cognitiu» (associat a representacions) en establir l'existència d'un nivell transcendental de l'esperit humà. Dos grans figures de la filosofia poskantiana, Jakob Friedrich Fries i Johann Friedrich Herbart, contribuiran al reconeiximent d'este aspecte cognitiu de l'inconscient en inaugurar, independentment l'u de l'atre, un enfocament més científic del tema general de l'inconscient.

Fries

Jakob Friedrich Fries, precursor de l'enfocament cognitivista de l'inconscient.

Jakob Friedrich Fries va ser un filòsof alemà que va ensenyar en l'Universitat de Jena, el breçol històric del idealisme alemà. Opost a esta corrent de pensament llavors dominant, encarna una posteritat del kantisme.[84] La seua filosofia pot vore's com un intent de conciliar l'idealisme transcendental de Kant, que concep l'existència de formes a priori de la ment, i l'empirisme, segons el qual tot coneiximent és inductivo i es basa en l'observació.[84] D'acort en Kant, Fries reconeix que l'espai, el temps i les categories són formes a priori que la ment aplica a les impressions dels sentits per a formar l'experiència i el coneiximent, pero considera, contràriament a Kant, que estes formes ya es troben baix un «coneiximent immediat» els processos del qual poden ser descoberts per mig de l'investigació empírica.[84]

Per a demostrar açò, Fries part d'una idea rebuda que ell crida «biaix d'evidència». Esta és la creència de que basta que un juí es base en el coneiximent per a que siga justificat i provat.[85] No obstant, qualsevol que siga la coherència d'una cadena de proves, un juí només està verdaderament justificat quan apleguem a un coneiximent que ya no remet a un atre juí. Per lo tant, el «coneiximent mediato» deu basar-se en el «coneiximent immediat».[85] Els fets de l'experiència proporcionats directament per la sensació constituïxen eixemples paradigmàtics d'este tipo de coneiximent. Pero també existix per a Fries un coneiximent immediat no empíric, situat aigües dalt de l'experiència, que és «inconscient».[85] En efecte, si no és necessari haver estudiat geometria per a elegir, per eixemple, la llínea recta per a obtindre el camí més curt d'un punt a un atre, és perque tenim un coneiximent que usem sense saber que ho tenim. Este coneiximent inconscient immediat és el que posseïx la nostra pròpia raó. Constituïx el fonament racional del nostre coneiximent. Encara que immediat, només podem prendre consciència d'ell indirectament, per mig de l'anàlisis i la reflexió.[85]


Fries creu que els dos biaix filosòfics principals: el biaix racionaliste de que tot el coneiximent és d'orige llògic i el biaix empirista de que és completament d'orige intuïtiu s'expliquen precisament pel fet de que el nostre coneiximent filosòfic profunt no es dona directament a la nostra consciència.[86] Només per mig de juïns com «tot canvi té una causa» podem prendre consciència indirectament del seu contingut i aixina tindre un «coneiximent mediato» d'ell. Este coneiximent indirecte consistix essencialment en inferir l'existència de continguts de pensament inconscients a partir de l'auto-observació de lo que trobem en la nostra consciència. El contingut inconscient del nostre pensament, per lo tant, no és observable per introspecció, pero pot ser induït sobre la base dels fenomens de la nostra vida sicològica.[86]

Herbart

Johann Friedrich Herbart, filòsof i pedagogo, va originar els conceptes sicològics de «repressió» i «llindar de consciència».

Johann Friedrich Herbart, contemporàneu de Jakob Friedrich Fries, va anar un filòsof i pedagogo alemà, considerat el fundador de la pedagogia com a camp científic i acadèmic. Intenta descriure i explicar l'activitat de la ment en térmens d'interaccions entre els continguts de les representacions.[87] Segons ell, les representacions mateixes poden ser considerades com forces, i la vida psíquica com a resultat de l'acció recíproca d'estes forces. Ell identifica les representacions en major precisió com les reaccions de la ment als destorbament en el mig ambient.[88]

Segons Herbart, la variació en l'intensitat d'estes representacions es pot descriure completament per mig d'un model matemàtic, com qualsevol variació física dins de la naturalea.[89][90] Aixina, dos idees de la mateixa força que entren en conflicte voran cada una reduïda la seua intensitat la mitat.[89] Una representació també pot ser reprimida (verdrängt) per una atra, quan esta representació ya no aplega a la consciència, perque una representació més forta l'inhibix.[90] D'això es deduïx que una representació conscient pot tornar-se inconscient. Per a Herbart, existix inclús un llindar precís per baix del com les representacions no alcancen o deixen d'alcançar la consciència. Esta noció de llindar de la consciència serà represa per la psicofísica i en particular per Gustav Fechner.[90]


La psicologia de Herbart seria una de les principals fonts d'influència en l'obra del «primer Freud»: cert número de conceptes freudianos ya estan presents en la psicologia del filòsof, inclós el de la «repressió».[91] Els primers historiadors del psicoanálisis que varen notar esta reapropiaació de la psicologia herbartiana per part de Freud varen ser Ona Andersson[92] i Henri Ellenberger.[93] La seua contribució més notable a la psicologia de l'inconscient és la seua tesis de que les representacions continuen existint per baix del llindar de la consciència.[91] Esta tesis li permet concebre una activitat inconscient de la ment la realitat de la qual pot ser deduïda per procediments matemàtics. Herbart imagina aixina casi un sigle abans de Freud un inconscient psíquic també dotat de representacions i governat per forces específiques de la ment.[91]

Referències

  1. ↑ J.-C. Filloux, L'inconscient, Paris, PUF, coll. Que sais-je ?, 2015, chap. 1 : « Els philosophies de l'inconscient », p. 7-15.
  2. ↑ Voir en particulierMcGrath, 2012.
  3. ↑ McGrath, 2012, p. 46.
  4. ↑ J.-C. Kanyororo, « Els richesses intérieures de l'âme selon Plotin », in G. Jobin (dir.), Laval théologique et philosophique, vol. 59, n° 2, Li néoplatonisme, Québec, Université Laval, p. 242. Article en ligne.
  5. ↑ A. Béguin, L'Âme romantique et li rêve – Essais sur li romantisme allemand et la poésie française (1937), Paris, José Corti, 1991, p. 67-70.
  6. ↑ R. Dufour, « Plotin », in J.-F. Pradeau (dir.), Philosophie antique, Paris, PUF, 2010, ch. 10, p. 198-229.
  7. ↑ 7,0 7,1 R. Dufour, « Plotin », in J.-F. Pradeau (dir.), Philosophie antique, Paris, PUF, 2010, ch. 10, p. 198-229.
  8. ↑ R. Dufour, « Plotin », in J.-F. Pradeau (dir.), Philosophie antique, Paris, PUF, 2010, ch. 10, p. 198-229.
  9. ↑ 9,0 9,1 R. Dufour, « Plotin », in J.-F. Pradeau (dir.), Philosophie antique, Paris, PUF, 2010, ch. 10, p. 198-229.
  10. ↑ 10,0 10,1 R. Dufour, « Plotin », in J.-F. Pradeau (dir.), Philosophie antique, Paris, PUF, 2010, ch. 10, p. 198-229.
  11. ↑ 11,0 11,1 É. Bréhier, La philosophie de Plotin, Paris, Boivin & Cie, 1928, chap. IV : « L'Âme », p. 69-71.
  12. ↑ Plotin, Ennéades IV, vaig citar dans Bréhier 1928.
  13. ↑ 13,0 13,1 É. Bréhier, La philosophie de Plotin, Paris, Boivin & Cie, 1928, chap. IV : « L'Âme », p. 69-71.
  14. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, introduction, § 5 : « La conscience et l'inconscient chez saint Augustin », p. 24-33.
  15. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, introduction, § 5 : « La conscience et l'inconscient chez saint Augustin », p. 24-33.
  16. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, introduction, § 5 : « La conscience et l'inconscient chez saint Augustin », p. 24-33.
  17. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, introduction, § 5 : « La conscience et l'inconscient chez saint Augustin », p. 24-33.
  18. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, introduction, § 5 : « La conscience et l'inconscient chez saint Augustin », p. 24-33.
  19. ↑ Augustin de Hippone, Confessions, vaig citar dans Rodis-Lewis 1950.
  20. ↑ A. Lalande, Vocabulaire technique et critique de la philosophie (1923), Paris, PUF, 2010, entrée : « Mysticisme ».
  21. ↑ 21,0 21,1 J. Ancelet-Hustache, Maître Eckhart et la mystique rhénane (1956), Paris, Seuil, 2000, chap. 1 : « La mystique allemande avant Maître Eckhart », p. 7-19.
  22. ↑ E. Bréhier, La philosophie du Moyen Age (1937), Paris, Albin Michel, 1971, chap. IV de la cinquième partie : « Li mysticisme spéculatif », p. 371-378.
  23. ↑ 23,0 23,1 M. Demangeat, « Mysticisme et psychanalyse », Imaginaire et Inconscient, n° 11 (2003/3), Paris, L'Esprit du Temps, 2003, p. 63-79. Article en ligne.
  24. ↑ (anglés) E. Benz, The Mystical Sources of German Romantic Philosophy, Pittsburg, Wipf & Estoc Pub, 1983.
  25. ↑ J. Ancelet-Hustache, Maître Eckhart et la mystique rhénane (1956), Paris, Seuil, 2000, chap. 4 : « La mystique de Maître Eckhart », p. 39-64.
  26. ↑ E. Benz, vaig citar dans P. Assoun, « Freud et la Mystique », in Nouvelle Revue de psychanalyse, n° 22 : « Résurgences et dérives de la mystique », Gallimard, 1980, p. 39-67.
  27. ↑ M. Demangeat, « Mysticisme et psychanalyse », Imaginaire et Inconscient, n° 11 (2003/3), Paris, L'Esprit du Temps, 2003, p. 63-79. Article en ligne.
  28. ↑ Pagel, 1963, p. 64.
  29. ↑ Pagel, 1963, p. 73.
  30. ↑ Paracelse, D'Origine Morborum ex Tribs primis Substantiis, vaig citar et traduit dansPagel, 1963.
  31. ↑ 31,0 31,1 Pagel, 1963, p. 73.
  32. ↑ 32,0 32,1 Pagel, 1963.
  33. ↑ (anglés) C. Crellin, Jung's Theory of Personality – A Modern Reappraisal, Londres/N. Y., Routledge, 2014, p. 62-63.
  34. ↑ McGrath, 2012, p. 51.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 D. König, Li fini et l'infini chez Jacob Böhme – Étude sur la détermination de l'absolu, Paris, Université Paris IV – Sorbonne, 2006 (thèse de doctorat sous la direction de J.-F. Courtine), présentation en ligne
  36. ↑ McGrath, 2012, p. 1-2.
  37. ↑ McGrath, 2012, p. 53-54.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 D. König, Li fini et l'infini chez Jacob Böhme – Étude sur la détermination de l'absolu, Paris, Université Paris IV – Sorbonne, 2006 (thèse de doctorat sous la direction de J.-F. Courtine), présentation en ligne
  39. ↑ McGrath, 2012, p. 1-2.
  40. ↑ P. Kunzmann, F.-P. Burkard & F. Wiedman, Atles de la philosophie (1991), Paris, LGF, 2010, p. 105.
  41. ↑ 41,0 41,1 F. de Buzon, « Dossier » (annexe), in N. Malebranche, La recherche de la vérité – De l'imagination , Paris, Gallimard, 2006, p. 155-159 (« L'œuvre dans el histoire dones idées : la révolution cartésienne »).
  42. ↑ Descartes 1628, vaig citar parell de Buzon 2006, p. 157.
  43. ↑ S. Gonzalez, Descartes, Paris, Ellipses, coll. « Connaître en citations », 2016, p. 73-75 (« L'esprit es connaît mieux que li corps »).
  44. ↑ de Buzon 2006, p. 160.
  45. ↑ de Buzon 2006, p. 163.
  46. ↑ de Buzon 2006, p. 163-164.
  47. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, chap. II : « Els degrés de la conscience chez els Cartésiens », p. 103-187 ; chap. III : « Els profondeurs de l'âme chez els théologiens cartéiens », p. 188-257.
  48. ↑ P. Desoche, « Conscience », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire dones philosophes, prenga II : Philosophie classique et moderne (s. XVII|-XVIII) – Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2002, p. 234.
  49. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, p. 177-183 (chap. II : « Els degrés de la conscience chez els Cartésiens », § 5 : « Critique de l'innéité et problème dones dispositions inconscients »)
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 P. Desoche, « Conscience », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2001, p. 11-13.
  51. ↑ N. Malebranche, Éclaircissements sur la recherche de la vérité (1678), 1er Éclaircissement, vaig citar dans Desoche 2002.
  52. ↑ P. Desoche, « Conscience », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2001, p. 11-13.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 F. de Buzon, « Dossier » (annexe), in N. Malebranche, La recherche de la vérité – De l'imagination (2i et 3i parties), Paris, Gallimard, 2006, p. 169-180 (« La figure du philosophe »).
  54. ↑ P. Desoche, « Idée », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2001, p. 26-28.
  55. ↑ 55,0 55,1 F. de Buzon, « Dossier » (annexe), in N. Malebranche, La recherche de la vérité – De l'imagination (2i et 3i parties), Paris, Gallimard, 2006, p. 169-180 (« La figure du philosophe »).
  56. ↑ N. Malebranche, Entretiens sur la Mort, in G. Rodis-Lewis (dir.), Malebranche – Œuvres, vol. 2/2, Paris, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 1992, p. 1008.
  57. ↑ 57,0 57,1 P. Desoche, « Conscience », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2001, p. 11-13.
  58. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, p. 177-183 (chap. II : « Els degrés de la conscience chez els Cartésiens », § 5 : « Critique de l'innéité et problème dones dispositions inconscients »)
  59. ↑ G. Rodis-Lewis, Li problème de l'inconscient et li cartésianisme (1950), Paris, PUF, 1985, p. 177-183 (chap. II : « Els degrés de la conscience chez els Cartésiens », § 5 : « Critique de l'innéité et problème dones dispositions inconscients »)
  60. ↑ P. Desoche, « Conscience », in J.-P. Zarader (dir.), Li vocabulaire de Malebranche, Paris, Ellipses, 2001, p. 11-13.
  61. ↑ 61,0 61,1 61,2 (anglés) R. E. Fancher & H. Schmidt, « Gottfried Wilhelm Leibniz – Underappreciated pioneer of psychology », in G. A. Kimble & M. Wertheimer (Eds.) Portraits of pioneers in psychology, Vol. V, American Psychological Association, Washington, DC, 2003, Plantilla:Abréviation discrète 1–17.
  62. ↑ (alemà) W. Wundt, Leibniz zu seinem zweihundertjährigen Todestag, Alfred Kröner Verlag, Leipzig, 1917.
  63. ↑ A. Abensour, « Inconscient, inconscience », in B. Cassin (dir.), Vocabulaire européen dones philosophes – Dictionnaire dones intraduisibles, Paris, Seuil/Robert, 2004, p. 588-592.
  64. ↑ M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  65. ↑ Leibniz 1704, vaig citar dans Gourinat 1993.
  66. ↑ M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  68. ↑ Leibniz 1704, vaig citar dans Gourinat 1993.
  69. ↑ Leibniz 1714, vaig citar dans Gourinat 1993.
  70. ↑ M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  71. ↑ M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  72. ↑ Leibniz 1704, vaig citar dans Gourinat 1993.
  73. ↑ 73,0 73,1 M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  74. ↑ Leibniz 1714, vaig citar dans Gourinat 1993.
  75. ↑ Leibniz 1704, vaig citar dans Abensour 2004.
  76. ↑ 76,0 76,1 M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  77. ↑ Leibniz 1704, vaig citar dans Gourinat 1993.
  78. ↑ 78,0 78,1 M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  79. ↑ 79,0 79,1 M. Gourinat, De la philosophie, prenga II, Paris, Hachette, 1993, chap. 10, 1, C : « La théorie leibnizienne dones petites perceptions », p. 603-614.
  80. ↑ A. Abensour, « Inconscient, inconscience », in B. Cassin (dir.), Vocabulaire européen dones philosophes – Dictionnaire dones intraduisibles, Paris, Seuil/Robert, 2004, p. 588-592.
  81. ↑ 81,0 81,1 81,2 A. Abensour, « Inconscient, inconscience », in B. Cassin (dir.), Vocabulaire européen dones philosophes – Dictionnaire dones intraduisibles, Paris, Seuil/Robert, 2004, p. 588-592.
  82. ↑ Immanuel Kant. «Anthropologie in pragmatischer Hinsicht» (en de). Consultat el 24-4-2023.
  83. ↑ A. Abensour, « Inconscient, inconscience », in B. Cassin (dir.), Vocabulaire européen dones philosophes – Dictionnaire dones intraduisibles, Paris, Seuil/Robert, 2004, p. 588-592.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 C. Bonnet, L'Autre École de Iéna – Critique, métaphysique et psychologie chez Jakob Friedrich Fries, Paris, Classiques Garnier, 2013, « Introduction », Plantilla:Abréviation discrète 9-24.
  85. ↑ 85,0 85,1 85,2 85,3 C. Bonnet, L'Autre École de Iéna – Critique, métaphysique et psychologie chez Jakob Friedrich Fries, Paris, Classiques Garnier, 2013, « Introduction », Plantilla:Abréviation discrète 9-24.
  86. ↑ 86,0 86,1 C. Bonnet, L'Autre École de Iéna – Critique, métaphysique et psychologie chez Jakob Friedrich Fries, Paris, Classiques Garnier, 2013, « Introduction », Plantilla:Abréviation discrète 9-24.
  87. ↑ L. Lambrichs, « Johann Friedrich Herbart », dans Dictionnaire dones philosophes, Encyclopaedia Universalis, Paris, Albin Michel, 1998.
  88. ↑ . C. Lecadet & M. Mehanna, Histoire de la psychologie, Paris, Belin, 2006, ch. 4/1 : « Johann Friederich Herbart et l'émergence de la psychologie scientifique », p. 84-85.
  89. ↑ 89,0 89,1 L. Lambrichs, « Johann Friedrich Herbart », dans Dictionnaire dones philosophes, Encyclopaedia Universalis, Paris, Albin Michel, 1998.
  90. ↑ 90,0 90,1 90,2 . C. Lecadet & M. Mehanna, Histoire de la psychologie, Paris, Belin, 2006, ch. 4/1 : « Johann Friederich Herbart et l'émergence de la psychologie scientifique », p. 84-85.
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 . C. Lecadet & M. Mehanna, Histoire de la psychologie, Paris, Belin, 2006, ch. 4/1 : « Johann Friederich Herbart et l'émergence de la psychologie scientifique », p. 84-85.
  92. ↑ O. Andersson, Freud avant Freud – La préhistoire de la psychanalyse, 1886-1896 (1962), Paris, Els Empêcheurs de penser en rond, 1996.
  93. ↑ H. F. Ellenberger, Histoire de la découverte de l'inconscient (1970), Paris, Fayard, 1994.

Bibliografia

Fonts primàries

  • Jacob Böhme, De la vie au-delà dones sens, traduit de l'allemand et présenté parell Gérard Pfister, Paris/Orbey, Éditions Arfuyen, 2013.
  • Nicolas Malebranche, De la recherche de la vérité – Où l'on traite de la Nature de l'Esprit del homme, & de l'usage qu'il en doit faire pour éviter l'erreur dans els Sciences (1674-1675) Texte sur Wikisource.
  • Gottfried Wilhelm Leibniz, Nouveaux essais sur l'entendement humain (1704), Paris, Flammarion, 1921 ; La monadologie (1714), Paris, Librairie Germaine Baillère et Cie, 1881.
  • Friedrich Schelling, Idées pour unix philosophie de la nature (1797), Extraits, Paris, Ellipses, 2000 ; De l'Âme du monde (1798), Paris, Rue d'Ulm, 2007 ; Introduction à l'Esquisse d'un système de philosophie de la nature (1799), Paris, Livre de Poche, 2001.
  • Gotthilf Heinrich von Schubert, La symbolique du rêve (1814), Paris, Albin Michel, 1982.
  • Eduard de Hartmann, Phénoménologie de l'Inconscient (premier prenga de la Philosophie de l'Inconscient), tr. fr. D. Nolen, Paris, librairie Germer Baillère et Cie, 1877.Texte en ligne ; Métaphysique de l'Inconscient (second prenga de la Philosophie de l'Inconscient), tr. fr. D. Nolen, Paris, librairie Germer Baillère et Cie, 1877.

Fonts secundàries

  • Batini, Ugo (2016). Shopenhauer (en fr), Paris: Ellipses, pp. 201. ISBN 978-2-340-01164-9..
  • Albert Béguin (1991). L'Âme romantique et li rêve (en fr), Paris: Librairie José Corti, pp. 569. ISBN 978-2-253-06323-0.
  • Ernst Benz (2000). Els sources mystiques de la philosophie romantique allemande (en fr), Paris: Libraire philosophique Vrin, pp. 156. ISBN 978-2-7116-0063-2..
  • Christian Bonnet (2013). L'Autre École de Iéna (en fr), Paris: Classiques Garnier, pp. 331. ISBN 978-2-8124-0908-0..
  • Léon Chertok (1997). Naissance du psychanalyste (en fr), Els empêcheurs de penser en rond/Synthélabo, pp. 328. ISBN 978-2-908602-88-3..

Artículs i notícies

  • Alexandre Abensour, " Inconscient, inconscience ", dans B. Cassin, Vocabulaire européen dones philosophes : Dictionnaire dones intraduisibles, Paris, Seuil/Robert, 2004, p. 588-592.
  • Paul-Laurent Assoun(1980).«Freud et la Mystique».Nouvelle Revue de psychanalyse.Gallimard.Paris:(22): 39–67.(en fr).
  • Yvon Brès, " Home, Carus, Hartmann. (histoire de l'inconscient) ", Revue philosophique de la France et de l'étranger, vol. prenga 129, no. 2, 2004, Plantilla:Abréviation discrète 225-230 [lire en ligne].
  • Michel Demangeat(2003).«Mysticisme et psychanalyse».Imaginaire et Inconscient.L'Esprit du Temps.Bègles:(11): 63-79.(en fr).
  • Bernard Lemaigre, " philosophie et psychanalyse ", dans Alain de Mijolla (dir.), Dictionnaire international de la psychanalyse, 2. M-Z, Hachette, 2005 (ISBN 201279145X), p. 1287-1290.
  • Gérard Vachon, " Un conseil de Freud aux philosophes ", Philosophiques, Volume 16, Numéro 1, printemps 1989, Plantilla:Abréviation discrète 3–42.

Artículs en anglés

  • C. Crellin (2014). Jung's Theory of Personality (en en), Londres/NewYork: Routledge, pp. 238. ISBN 978-0-415-87060-3..
  • (en) R. E. Fancher & H. Schmidt, " Gottfried Wilhelm Leibniz : Underappreciated pioneer of psychology ", dans G. A. Kimble & M. Wertheimer, Portraits of pioneers in psychology, vol. V, Washington D.C., American Psychological Association, 2003, 233 p. (ISBN 9780805844146).
  • M. Ffytche (2012). The foundation of the unconscious (en en), Cambridge: University press, pp. 322. ISBN 978-1-107-62953-0..
  • J. Mills (2002). The Unconscious Abyss – Hegel’s Anticipation of Psychoanalysis (en en), Albany (NY): State University of New York Press, pp. 281. ISBN 978-0-7914-5476-3..
  • McGrath, S. J. (2012). The Dark Ground of Spirit (en en), Londres/New York: Routledge, pp. 233.


Referències