Força (filosofia)
La força, en el context de la mecànica, és el principi físic o metafísic en virtut del com un cos és capaç d'efectuar canvis, especialment moviments o modificació del moviment. En la tradició romàntica, la força és un principi que rig tots els fenomens com a manifestacions de la vida.

El propi terme ha canviat de significat en vàries ocasions en l'història europea, primer a principis de el XVII en Galileo i despuix Descartes, que ho varen associar en la massa i la velocitat, despuix, a finals del XVII en Newton, que ho va identificar en una acció a distància, i despuix a mitan del XIX en Helmholtz, qui va establir el principi de conservació de l'energia i va fundar la cinètica moderna. Més cerquen del romanticisme, filòsofs com Schelling o Schopenhauer varen utilisar el terme força (Kraft) per a descriure l'essència dinàmica de la matèria, i el principi de la qual es troba fòra de la cadena de causes i efectes.
La noció de força també va més allà del domini de la física: encara que les seues implicacions teòriques i tècniques són òbvies, també té conseqüències morals i polítiques, i planteja la qüestió de la llegitimitat del seu us, o la del seu propi valor en térmens morals. La força es va convertir en una noció central de la filosofia europea a principis dels sigles XIX i XX, i la seua valorisació durà a un cert número de filòsofs i intelectuals a llegitimar la guerra entre els pobles.
Aristóteles i l'escolàstica
La dinàmica d'Aristóteles
Aristóteles va falcar el terme energeia (‘energia’) per a donar conte de totes les forces eixercides en la naturalea. Va fundar l'estudi de la física com a «ciència teòrica» basat en alguns principis i algunes definicions fonamentals.[1] La naturalea (physis), de la que s'ocupa la «física», es definix pel moviment. Tots els sers naturals tenen en sí mateixos, immediatament i per essència, un principi de moviment i de fijeza. Es descriuen com a «automòvils» quan estan aixina animats per un moviment propi, com l'arbre que creix sense que s'eixercixca sobre ell cap acció exterior, o un cos que cau cap al sol. Es diu que estos sers estan «en repòs» quan han alcançat el seu estat natural més perfecte (el més d'acort en la seua essència). Per a Aristóteles, és el pas de la potència a l'acte —l'energia de la potència que es desplega a lo llarc del temps de realisació— lo que constituïx el moviment. El moviment és, puix, energeia atelês (‘energia no finalisada’), una acció l'eixecució de la qual (encara) no ha aplegat al seu fi. És equivalent a «un acte, pero incomplet o imperfecte».[2]
Encara que pot considerar-se una teoria en el sentit lliteral del terme, la física aristotèlica es manté propenca a les intuïcions habituals quan associa a tot moviment un «motor»[3] i una finalitat: aixina com tot efecte té una causa, cada moviment en particular té un motor dirigit cap a un estat final. La definició de moviment com l'acte conjunt d'un cos mòvil i un motor implica que el moviment es deté en l'acció del motor: només pot contínua per sí mateixa quan el motor residix en el propi cos mòvil, com ocorre en els sers naturals, pero no en els artefactes (rodes, proyectils, etc.). Quan s'alcança l'estat final, cessa el moviment. Per tant, és sobre el model de la dinàmica humana que Aristóteles construïx la seua dinàmica general, a on el moviment és similar a una tendència que s'eixercix contínuament sobre un ser fins que alcança la seua posició natural. Ya es tracte de moviments naturals que sorgixquen d'una tendència interna o de moviments violents que depenen d'una força externa, sempre hi ha una força que és la causa del moviment.
L'ímpetu dels escolàstics
Segons Aristóteles, l'acció del motor sobre el mòvil presupon el seu contacte. La persistència del moviment dels proyectils constituïx llavors un problema que s'agudisarà en el pensament escolàstic a finals de l'Edat Mija. La teoria escolàstica del ímpetu (impuls) intenta resoldre este problema, sense eixir-se del paradigma aristotèlic. Segons esta teoria, quan el motor entra en contacte en el mòvil, pot comunicar-li un ímpetu, que és una espècie de força motriu capaç de moure-ho durant un temps determinat. Este ímpetu es desgasta gradualment, a un ritme que depén de la cantitat de força motriu que ha passat a través del mòvil, lo que explica per qué els proyectils acaben per detindre's. Per tant, els cossos tenen la capacitat de internalizar una força, pero no pot haver moviment sense l'eixercici real d'esta força.
La teoria de l'ímpetu va donar lloc a apassionades discussions, d'innegable interés pràctic en l'época en que es desenrollava l'artilleria. Es tractava llavors de determinar la forma precisa de la trayectòria d'un proyectil procedent d'un arma de fòc. Va ser en este context que l'erudit parisenc Alberto de Sajonia va introduir una tercera etapa en la teoria de les dos etapes heretada de la tradició aviceniana. Durant l'etapa inicial, l'impuls és dominant i la gravetat inherent al proyectil es considera insignificant: el resultat és un moviment en llínea recta. Durant una segona etapa, es restablix la gravetat i la trayectòria del proyectil comença a desviar-se de la llínea recta seguint una curva regular. Després, en l'etapa final, l'impuls s'agota per complet i la gravetat per sí sola espenta el proyectil cap a avall a lo llarc d'una llínea vertical. Esta teoria constituïx un dels primers intents de matematizar la força gravitacional.
Galileo: una primera concepció mecanicista del moviment
La primera concepció moderna del moviment es deu a Galileo qui va concebre el moviment independentment de la força i aixina va fundar lamecànica moderna. El seu Diàlec sobre els dos màxims sistemes del món, publicat en 1632, i els seus Discursos sobre les dos noves ciències, publicats en 1638, varen contribuir decisivament a la constitució de la mecànica moderna, partint de l'idea de que certs moviments no necessiten una causa per a persistir. Va desenrollar les dos tesis següents:[3]
- El moviment no és una força o procés que afecte a la naturalea de les coses mateixes, sino una modificació de les seues relacions en l'espai en funció del temps. El moviment entra llavors en la mateixa categoria que el repòs, definit com la conservació d'eixes mateixes relacions.
- No és el moviment lo que cal explicar, sino el canvi de moviment. En el cas de la caiguda lliure dels cossos, lo que planteja el problema no és l'existència del moviment dels cossos pesats cap al centre de la Terra, sino la seua acceleració, que Galileo va demostrar que era uniforme.
A pesar de la seua concepció mecanicista i relativista del moviment, Galileo va conservar la noció de força per a donar conte del moviment «violent» o artificial, que l'anàlisis de la caiguda lliure dels cossos no nos permet comprendre. Després es va inspirar en l'estudi de les màquines simples: força és la que s'aplica a una màquina simple, com una palanca o polea, per a alçar un pes. La força és un moviment violent que s'opon al moviment natural que impulsa els cossos cap a avall.
Vore també
Notes i referències
- ↑ F. Balibar, « Force/énergie », en B. Cassin (dir.), Vocabulaire européen dones philosophies – Dictionnaire dones intraduisibles, París, Li Seuil/Li Robert, 2004, p.457-464.
- ↑ Aristóteles, Física, III, 2, 201b 32.
- ↑ 3,0 3,1 S. Roux, « Force (physique) », en D. Lecourt (dir.), Dictionnaire d'histoire et de philosophie dones sciences, París, PUF, 1999, p. 419-421.
Bibliografia
Bibliografia primària
- Aristóteles, Física, tr. fr. H. Carteron, París, Els Belles Lettres, 1926.
- Galileo Galilei, Discours concernant deux sciences nouvelles (1638), introducció, traducció i notes de M. Clavelin, París, Armand Colin, 1970.
- René Descartes, Traité de la mécanique et Principes de la philosophie (1668), en Œuvres, París, Adam & Tannery, Vrin-CNRS, París, 1996.
- Gottfried Wilhelm Leibniz, Essai de dynamique sur els lois du mouvement, où il est montré qu'il es conserve pas la même quantité de mouvement, mais la même force absolue, ou ben la même quantité de l'action motrice (1692), en P. Costabel, Leibniz et la dynamique, París, Hermann, 1960.
- G. W. Leibniz, De la réforme de la philosophie première et de la notion de substance (1694), en Œuvres choisies, París, Garnier Frères, 1939.
- G. W. Leibniz, Essai de Théodicée (1710), París, Brunschwig, Flammarion, G.F., 1969.
- Dugas, René (1954). La Méchanique ai XVIIe siècle : Dones antécédents scolastiques à la pensée classique., Neuchatel: Editions du Griffon.
- Gueroult, Martial (1967). Leibniz - Dynamique et métaphysique suivi d'unix Note sur li principe de la moindre Action chez Maupertuis, París: Aubier-Montaigne.
- Leonhard Euler, Lettres à unix princesse allemande (1760-1762), París, Charpentier, 1843.
- Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, Introduction à l'esquisse d'un système de philosophie de la nature (1799), París, Librairie générale française (llibre de bojaca), 2001.
- Johann Friedrich Herbart, Els points principaux de la métaphysique (1829), París, Vrin, 2005.
- Hermann von Helmholtz, Mémoire sur la conservation de la force (1847), tr. fr. L. Pérard, París, Masson et Fils, 1869.
- Herbert Spencer, Els premiers principes (1862), tr. fr. M. E. Cazelles, París, Alcan, 1894.
- Eduard von Hartmann, Métaphysique de l'Inconscient (segon tom de la Philosophie de l'Inconscient, 1869), tr. fr. D. Nolen, París, librairie Germer Baillère et Cie, 1877.Text en llínea
- Wilhelm Ostwald, L'énergie (1908), tr. fr. E. Philippi, París, Alcan, 1912.
- Jammer, Max (1962). Concepts of Force: A Study in the Foundations of Dynamics, Harper Torchbook.
- Arthur, Richard T. W. (2014). Leibniz, Cambridge: Classic Thinkers, Polity.
- Arthur, Richard T. W. (2018). Monads, Composition and Force, Oxford: Oxford University Press.
Bibliografia secundària
- Antoine Augustin Cournot, Matérialisme, vitalisme, rationalisme – Études sur l'emploi dones données de la science en philosophie (1875), París, Vrin, 1979.
- Abel Rei, L’Énergétique et li mécanisme au point de vue dones conditions de la connaissance humaine, París, Alcan, 1908.
- Gilles Deleuze, Nietzsche et la philosophie, París, PUF, 1962.
- Françoise Balibar, Galilée, Newton, lus parell Einstein, París, PUF, 1984.
- Jean-Pierre Séris, Machine et communication, París, Vrin, 1987.
- André Stanguennec, La philosophie romantique allemande : un philosopher infini, Paris, Vrin, 2011.
- Patrick Tort, Spencer et l’évolutionnisme philosophique, París, PUF, «Que sais-je?»
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fuerza (filosofía)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.