Anar al contingut

Hypoxidaceae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hypoxidaceae

Artícul bo


Les hipoxidàcees (Hypoxidaceae) són una família de plantes monocotiledóneas, herbàcees, bulbosas i perennes pertanyents a l'orde Asparagales. Comprenen nou gèneros i unes cent cinquanta espècies distribuïdes en regions templat-càlides a tropicals d'Àfrica, Àsia, Amèrica i Austràlia.

Les hipoxidàcees poden ser reconegudes per les seues rosetas basals de fulles plicadas o a lo manco plegades i en bases persistents, la seua indumento no glandular és prou prominent. En les flors, el verticilo extern de tépals tendix a ser verda per fòra, i l'ovari és ínfero; moltes voltes hi ha una part delgadament tubular en l'àpiç de l'ovari format pels tépals units o per un pic apical del mateix ovari.

Descripció

Les hipoxidàcees són plantes herbàcees i perennes que presenten corms o rizomas com a òrguens subterràneus de supervivència. Són, en general, d'hàbit terrestre si be algunes espècies són aquàtiques. El fullage pot permanéixer tot l'any (siempreverdes o perennifolios) o caure durant l'estació seca (caducifolios).

Les fulles són alternes, sésiles o pecioladas, simples. La làmina foliar és sancera, llineal o lanceolada, paralelinervada. Les vores de la làmina són sancers. Les fulles presenten un meristema basal persistent i desenroll basípeto (és dir es desenrollen des de la base de la planta cap a l'extrem).

Les flors són hermafroditas, regulars, cíclicas i compostes per verticilos trímers. El tubo perigonial (una unió dels tépals en la seua base) pot estar present o absent. Tenen quatre o sis tépals, lliures o soldats, en dos cicles similars. El color dels tépals pot ser groc, blanc, o, més rarament, roig.

l'androceo consta de quatre o sis estams fèrtils, més rarament tres. Els estams són lliures, usualment units al perigonio i més o menys units o lliures del gineceo. Les anteras són basi o dorsifijas, en dehiscencia llongitudinal. La microsporogénesis és successiva, els grans de polen presenten dos cèlules quan apleguen a la madurea.

El gineceo és tricarpelar, l'ovari és ínfero i té dos o tres lóculos (un solament en el cas de Empodium). Presenten un o tres estils, lliures o parcialment units, en canal estilar. l'estigma és del tipo sec i en papiles. Els òvuls poden ser arilados o no arilados, anátropos o hemianátropos, bitégmicos. El desenroll del sac embrionari és del tipo Polygonum o tipo Allium. Els núcleus polars es fusionen previ a la fertilisació. Les antípodes són proliferativas o efímeres. El desenroll del endosperma és nuclear o helobial.

Les flors són solitàries o es troben dispostes en varis tipos d'inflorescèncias terminals: arracadas, mechós, umbelas i capítuls. Poden o no presentar bràcteas involucrales.

Els fruts poden ser carnosos (bayas) o secs (càpsules), dehiscentes o indehiscentes. Les llavors presenten endosperma oleoso en la testa en fitomelaninas, negra o marró. l'embrió és curt i poc diferenciat.


Els números cromosòmics bàsics són x=6 a 9 i 11, els cromosomes presenten una llongitut de dos a cinc µm.[1][2]

Fitoquímica

Les hipoxidàcees no són plantes cianogenéticas. No presenten tampoc alcaloides, protoantocianidinas, àcit elágico ni saponinas. Presenten, pel contrari, flavonoles, com per eixemple, la quercitina.[2]

Filogenia i taxonomia

Filogenia

Flores i fulls Curculigo orchioides
Flor de Hypoxis hirsuta
Aspecte general de les plantes en flor de Rhodohypoxis baurii
Flor de Spiloxene capensis

Lanariaceae en el seu únic gènero Lanaria va ser considerat un membre d'Haemodoraceae[3]) o Tecophilaeaceae[4]). Estes dos famílies junt en Asteliaceae, Blandfordiaceae i provablement també Boryaceae formen un clado. Una sinapomorfía potencial per a estes famílies és l'estructura de l'òvul: a lo manco Asteliaceae, Blandfordiaceae, Lanariaceae i Hypoxidaceae posseïxen una constricció chalazal i una cofia nuclear que els caracterisa. S'ha sugerit que estes famílies, excloent a Boryaceae, anaren fusionades en una àmplia circumscripció de les hipoxidàcees.

Els anàlisis moleculars també indiquen que dins del clado descripto, les famílies Asteliaceae, Hypoxidaceae i Lanariaceae formen a la seua volta un clado. La morfologia també proveïx algun respal per a estes relacions, ya que Asteliaceae i Hypoxidaceae formen rosetes cobertes en pèls multicelulares ramificats (també Lanariaceae posseïx pèls multicelulares), i les tres famílies posseïxen canals radiculares plens de mucílac. No obstant, Blandfordia (únic gènero de Blandfordiaceae) no compartix estos caràcters. Ademés, este clado posseïx estomas paracíticos, la làmina del full en una vena mija distintiva, el gineceo més o menys ínfero, i una micrópila biestomática. Finalment, Asteliaceae i Hypoxidaceae compartixen atres caràcters que no estan presents en els restants membres del clado: posseïxen flavonols, endosperma de parets primes, cotiledón no fotosintético i la lígula llarga.

Les relacions descriptas queden condensadas en el cladograma que es mostra més avall, per a algunes de les famílies de l'orde Asparagales relacionades en Hipoxidaceae.


Taxonomia

Numerosos taxónomos de el XX varen incloure a les hipoxidàcees com una subfamília (Hypoxidoideae) dins d'una àmplia circumscripció de la família de les amarilidàcees.[5][6][7][8][9] Modernamente, va ser emplaçada com una família independent, pero dins de l'orde de les Liliales per A. Takhtajan i per Rolf Dahlgren.[10][11] En el Sistema de Cronquist també eren reconegudes com una família independent pero més afí a les liliàcees. Finalment, els sistemes de classificació de plantes del sigle XXI, tals com el sistema de classificació APG III reconeixen a esta família pero l'inclouen dins de l'orde de les Asparagales.[12]

Els gèneros de hipoxidàcees, conjuntament en el seu publicació vàlida, distribució i número d'espècies es llisten a continuació::

  • Curculigo Gaertn., Fruct. Sem. Pl. 1: 63 (1788). Comprén tretze espècies de regions tropicals i subtropicals del Hemisferi Sur. Presenten un rizoma com a orgue subterràneu de perpetuació i de reserva. Les flors són grogues, en un llarc tubo perigonial. El frut és una baya que es troba rodejada per les bases foliares i du el tubo perigonial persistent.
  • Empodium Salisb., Gen. Pl.: 43 (1866). Comprén sèt espècies oriundes de Suràfrica. L'orgue subterràneu de reserva és un corm, els fulls són llineals o en forma d'espasa i les flors tenen forma d'estrela, grogues per dins i verts per fòra. Florix en l'autumne.
  • Hypoxidia F. Friedmann, Bull. Mus. Natl. Hist. Nat., B, Adansonia 1984: 454 (1985). Inclou dos espècies de les illes Seychelles, les quals han segut tractades dins de Curculigo per alguns taxónomos.[13]


  • Hypoxis L., Syst. Nat. ed. 10, 2: 986 (1759). És el gènero més gran de la família, en 87 espècies que es distribuïxen en Àfrica tropical i subtropical, Amèrica, surest d'Àsia i Austràlia. L'orgue subterràneu de reserva és un rizoma vertical o un corm. Les fulles són pilosas i les flors en forma d'estrela, usualment grogues i, algunes voltes, blanques. No presenten tubo perigonial i el frut és una càpsula.
  • Pauridia Harv., Gen. S. Afr. Pl.: 341 (1838). Comprén només dos espècies oriundes de la Província Occidental del Cap. Presenten corms com a òrguens de reserva. Les flors tenen forma de campana i són de color blanc a rosat pàlit.
  • Rhodohypoxis Nel, Bot. Jahrb. Syst. 51: 257 (1914). És un gènero de 6 espècies natives de Suràfrica, particularment de la regió de les montanyes Drakensberg. Es tracta de chicotets geòfits perennes fins a de quinze centímetros d'altura que perden la seua part aérea i permaneixen en repòs durant el hivern. L'orgue de reserva subterràneu és un rizoma. Els tépals de les flors són blancs, roses o rojos o variegados de rosa i blanc. Per les seues belles i colorides flors, les espècies de Rhodohypoxis s'utilisen com a ornamentals en molts països, existint numeroses varietats en el comerç. L'espècie més comunament cultivada és Rhodohypoxis baurii.
  • Saniella Hilliard & B.L.Burtt, Notes Roy. Bot. Gard. Edinburgh 36: 70 (1978). Inclou dos espècies oriundes de la província del Cap fins a Lesotho. Molt similars als gèneros Pauridia i Empodium.[14]
  • Spiloxene Salisb., Gen. Pl.: 44 (1866). Comprén dèneu espècies que es distribuïxen des de Namíbia a la província del Cap. És un gènero estretament relacionat en Hypoxis i, de fet, molts taxónomos ho incloïen en ell fins fa poc temps. Presenta corms que es reemplacen anualment. Les flors tenen forma d'estrela i són de color dorat a groc, encara que també hi ha espècies en flors blanques i, rarament, rosades. Florix en la primavera.

Referències

  1. ↑ Novara, L. J. 2006. «Flora del Valle de Lerma.» Hypoxidaceae
  2. ↑ 2,0 2,1 «Hypoxidaceae» (en anglés). The families of flowering plants: descriptions, illustrations, identification, and information retrieval. Version: 25th November 2008. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2008. Consultat el 15 de giner de 2009.
  3. ↑ Hutchinson, J. (1967). The Genera of Flowering Plants, Oxford: Clarendon Press.
  4. ↑ Dahlgren, R. M. (1985). The families of the monocotyledons., Springer-Verlag edició, Berlín.
  5. ↑ Wettstein, R. 1911. Handbuch der Systematischen Botanik. Ed. II.
  6. ↑ Pax, F. & K. Hoffmann. 1930. Die nat. Pflanzenfam. ed. 2.
  7. ↑ Hutchinson, J. 1934. Families of Flowering Plants: 678.
  8. ↑ Lawrence, F. 1951. Taxonomy of Vascular Plants: 397.
  9. ↑ Stebbins, G. L. 1974. Flowering plants: evolution above the species level. 1974.
  10. ↑ Takhtajan. A. 1969. «Flowering plants, origin and dispersal.» Bot. Rev. 4:1-251.
  11. ↑ Dahlgren, R. M. T. 1980. Bot. J. Linn. Soc. 80.
  12. ↑ The Angiosperm Phylogeny Group (Birgitta Bremer, Kåre Bremer, Mark W. Chase, Michael F. Fay, James L. Reveal, Douglas E. Soltis, Pamela S. Soltis and Peter F. Stevens, Arne A. Anderberg, Michael J. Moore, Richard G. Olmstead, Paula J. Rudall, Kenneth J. Sytsma, David C. Tank, Kenneth Wurdack, Jenny Q.-Y. Xiang & Sue Zmarzty). 2009. «An update of the Angiosperm Phylogeny Group classification for the orders and families of flowering plants: APG III.» Botanical Journal of the Linnean Society 161, 105-121.
  13. ↑ Friedmann, F. 1985. «Note sur els Hypoxidaceae dones Seychelles et description du genre nouveau Hypoxidia.» Bull. Mus. Natl. Hist. Nat. (or, Sér. 3, Bot.) ser. 4, 7:453-460.
  14. ↑ Burtt, B. L. 2000. «Saniella and its relation to other South African genera of Hypoxidaceae.» Edinburgh Journal of Botany (2000), 57:1:63-70

Bibliografia

Llectures sugerides

  • Rudall, P. J., Chase, M. W., Cutler, D. F., Rusby, J., de Bruijn, A. Y. 1998. «Anatomical and molecular systematics of Asteliaceae and Hypoxidaceae.» Bot. J. Linn. Soc. 127. 1-42.
  • Singh, Y. 2007 «Hypoxis (Hypoxidaceae) in southern Africa: taxonomic notes.» S. Afr. J. Bot. 73. (3): 360-365.
  • Singh, Y. 2006. «Hypoxis (Hypoxidaceae) in Africa: list of species and infraspecific names.» Bothalia 36. (1): 13-23.
  • Wiland Szymanska, J., Nordal, I. 2006. «Flora of tropical East Africa. Hypoxidaceae.» Kew: Royal Botanic Gardens, Kew for the East African Governments 25p. ISBN 1-84246-167-2


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hypoxidaceae&oldid=1275386»