Anar al contingut

Tecophilaeaceae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
tecofileàcees (Tecophilaeaceae)

Artícul bo

Les tecofileàcees (Tecophilaeaceae) són una família de plantes monocotiledóneas, herbàcees, perennes i bulbosas pertanyents a l'orde de les asparagales i distribuïdes en Chile, Estats Units i Àfrica. Es caracterisen per ser herbes en corms, a voltes en fulles de làmina ampla, pecioladas. Els seus flors tenen tépals amples, expandits, i presenten un androceo en estams que —en general— són marcadament diferents entre sí. La família va ser reconeguda per sistemes de classificació moderns com el sistema de classificació APG II del 2003 i el sistema de classificació APG III de 2009.

Etimologia

El nom de la família prové del gènero Tecophilaea, falcat per Carlo Luigi Giuseppe Bertero en honor de Tecophila Billiotti, filla del botànic italià Luigi Aloysius Colla (1766-1848), qui va anar el primer en descriure les espècies d'eixe gènero.[1]

Morfologia

Les tecofileàcees són plantes herbàcees chicotetes a mijanes, no suculentas, l'orgue subterràneu de la qual de reserva és un corm que pot o no ser tunicado. El brot és erecto i parcialment folioso, a pesar de que les fulles es troben concentrades en la base de la planta. Les fulles són simples, alternes, espiralades o dísticas, de làmina àmplia, linear o lanceolada, en nervadura central i pecioladas o sésiles. Les vores de la làmina són sancers.

Les flors es disponen en inflorescèncias racimosas, que poden o no estar ramificadas. Les flors són hermafroditas, regulars o lleument zigomorfas. Quan són zigomorfas es deu al androceo, ya que freqüentment una antera és més llarga que les restants. Les flors estan compostes per quatre cicles de tres peces cada u, per lo que es diuen trímeras i tetracíclicas. Poden o no presentar un curt tubo perigonial. El perigonio està format per sis tépals, que es troben lliures entre sí o units en la base en dos cicles similars. El color dels tépals pot ser blanc, groc, violeta o blau. l'androceo està format per sis estams, tots iguals entre sí o marcadament diferents. Els estams poden ser tots fèrtils o pot haver també d'un a cinc estaminodios. La dehiscencia estaminal és poricida, o siga, l'eixida dels grans de polen es produïx a través de poros en les parets de les anteras. La microsporogénesis és simultànea i els grans de polen estan composts per dos cèlules.

El gineceo presenta tres carpelos units entre sí i és parcialment ínfero. l'ovari és trilocular. Presenten un sol estil, apical, en canal estilar. l'estigma és més o menys trilobulado. L'ovari presenta de quatre a 50 òvuls anátropos per lóculo, en placentación axilar. El desenroll del sac embrionari és del tipo «Polygonum». El frut és una càpsula loculicida. Les llavors són chicotetes i contenen endosperma, el tegumento més extern de la coberta de la llavor (denominat testa) està format per quatre o més capes de cèlules, la més externa de les quals colapsa i es convertix en una prima costra de fitomelanina que recobrix a la llavor. Els cromosomas presenten una llongitut de 2-4 µm i el número cromosòmic bàsic pot ser x=8, 10-12 i 14.[2][3]

Ecologia

Hàbitat i distribució

Les espècies d'esta família es distribuïxen en les ecozonas holártica, paleotropical, neotropical i antàrtica, en climes templats a tropicals, des del nort del Pacífic fins a Amèrica del Sur, Àfrica central i Àfrica del Sur.

Evolució i filogenia

La divergència del clado de les tecofileàcees està datada en aproximadament 108 millons d'anys abans del present. L'edat del grup corona, en la que se supon varen iniciar la seua divergència les tecofileàcees actuals, s'ha estimat en 87 millons d'anys.[4]

La posició d'Ixioliriaceae i Tecophilaeaceae en l'arbre filogenético d'Asparagales encara és poc clara. Alguns anàlisis moleculars d'ADN unixen abdós famílies en un mateix clado.[5] Estes dos famílies compartixen algunes característiques morfològiques, tals com la presència de corms com a orgue subterràneu de reserva, l'inflorescència foliosa i, moltes voltes, casi capitada, les fulles de disposició espiralada i en la base envainadora, les flors més be grans, en el verticilo extern de tépals mucronado a aristado, el perigonio formant un tubo curt, l'androceo insertat en la gola del perigonio i un número cromosòmic x=12.[6] No obstant, les ixioliriàcees divergixen de les atres famílies d'asparagales abans que les tecofileàcees. El clado que conformen estes dos famílies, a la seua volta, és germà de les doriantàcees.[7]

Taxonomia

Història

La família Tecophilaeaceae va ser establida pel farmacèutic i botànic alemà Friedrich Leybold en 1862 i contenia solament un gènero, Tecophilaea, descrit sobre la base d'un eixemplar colectado en la cordillera de Santiago en Chile.[8] No obstant, Eduard Friedrich Poeppig i Stephan Ladislaus Endlicher ya havien descrit a eixe mateix gènero en 1838 baix el nom Phyganthus i ho havien dispost dins de la família de les hemodoràcees.[9] En 1864, el treball de Leybold va ser criticat per John Miers, qui va incloure a Tecophilaea —conjuntament en Cyanella— dins de la família les liliàcees en la tribu Conantherae, proposta en 1832 per David Don.[10] Immediatament, John Kirk va sumar el gènero recentment descrit Walleria a la mencionada tribu.[11]


En 1883 George Bentham va transferir la tribu a les hemodoràcees, pero va deixar al gènero Walleria dins de les liliàcees. Per la seua banda, Ferdinand Albin Pax va preferir dispondre a Conantherae en la família de les amarilidàcees.[12]

En 1891, quan Daniel Oliver va descriure a Cyanastrum ho va dispondre en Conantherae, dins de les hemodoràcees.[13] En 1896 la botànica francesa Marie Maxime Cornu va descriure un nou gènero, Schoenlandia, i ho va incloure dins de les pontederiàcees. Eixe nom va ser reduït a sinonímia per Adolf Engler en 1897, qui, no obstant, no ho va transferir de família.[14] No obstant, en 1900 el mateix Engler va crear per a eixe gènero una família separada, Cyanastraceae.[15]

Per a 1926 el taxónomo britànic John Hutchinson va realisar la primera circumscripció radical de les tecofileàcees. D'acort a la classificació de Hutchinson, Conantherae i Cyanastraceae devien incloure's dins de la família de les tecofileàcees, descrita en 1862 per Leybold.[16] En la segona edició de la seua obra, va transferir Walleria —encara inclosa en les liliàcees— a les tecofileàcees.[17] Degut a que Poepping i Endlicher havien creat el nom Phyganthus abans que Leybold fera lo propi en Tecophilea, pel principi de prioritat que establix el Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica, el primer de tals noms devia prevaldre. Per eixa raó, en 1959 el botànic anglés Arthur Allman Bullock va solicitar que s'aplicara el principi de conservació per al nom Tecophylaceae, el qual va ser acceptat.[18]

Els gèneros de les tecofileàcees

A continuació es brinda un llistat dels gèneros de les tecofileàcees acceptats fins a abril de 2010, ordenats alfabéticament. Per a cada u es proveïx el nom binomial seguit del autor respectiu —abreviat segons les convencions i usos— i la publicació vàlida.[19] Finalment, per a cada gènero també es detalla la seua distribució geogràfica i el número d'espècies que ho componen.


El gènero Cyanastrum a voltes és tractat en la seua pròpia família Cyanastraceae, com en el sistema Cronquist (1981), o com a subfamília (Brummitt et al. 1998[29]), pero l'APG II i l'APWeb ho inclouen en les tecofileàcees.

Conservació

Tecophilaea cyanocrocus és una geófita de zones àrides, semiáridas i mediterrànees. En particular, habita en la estepa alt-andina de la cordillera de Santiago, en planicies cordilleranas en afloraments rocosos. Es creïa extinguida fins que en la primavera de 2001 es va trobar una chicoteta població natural ubicada a uns 40 km al sur de Santiago. Esta població ocupa un sector clarament delimitat, de 20 per 50 metros. Una població més menuda, integrada principalment per individus aïllats, es va trobar en un lloc propenc, en un clavill per a on va córrer aigua producte del desgel.[30]

Importància econòmica i cultural

En assentaments humans de Chile datats en més de 2000 anys a. C. s'han trobat corms d'espècies de la família de les tecofileàcees, de chicotet volum, envolts en fibres de color café. Estos corms corresponen a l'espècie Zephyra elegans, que creixen en les lomas de la cordillera de la Costa de Tarapacá a Atacama. Encara que no hi ha referències sobre el consum d'esta espècie com a aliment, hi ha atres gèneros similars, com Conanthera, que han segut utilisats per a estos fins en temps històrics.[31][32] És provable que estos bulbos hagen complementat la dieta marítima, especialment en els estrats tardans, quan es va plantejar el procés d'equilibri alimentici.[33]

Els gèneros Tecophylaea i Conanthera presenten varis membres en un indubtable valor ornamental. El primer d'ells posseïx dos espècies, una d'elles en efímeres i chicotetes flors (T. violiflora) i l'atra (T. cyanocrocus), va ser molt buscada i colectada en el seu hàbitat a principis de XX pel seu gran valor ornamental, lo que casi la va dur a la seua extinció. Les seues destacades característiques ornamentals li han valgut el reconeiximent a través del premi «Award of Garden Merit» concedit en 1993 per la Real Societat d'Horticultura del Regne Unit.[34] Les espècies de Conanthera posseïxen flors com campanitas des de celest a blava intens, freqüents en la zona central de Chile, mentres que el gènero Zephyra en una sola espècie, Z. elegans, de flors celest pàlit a intens, es troba en zones àrides, costeres.[35]

Referències

  1. ↑ Bertero ex Colla, Herb. Pedem. 5: 447 (1836).
  2. ↑ Eyzaguirre, M. Teresa; i García de l'Horta, Rosario. 2002. Tecophilaea cyanocrocus Leyb. (Tecophilaceae) Redescubierta en el seu hàbitat natural. Gayana Bot. 59, 73-77.
  3. ↑ Kubitzki, K (Ed.). 1998. The families and genera of flowering plants, Monocotyledons: Alismatanae and Commelinanae (except Gramineae). Springer ISBN 3-540-64061-4
  4. ↑ Janssen, T. & K. Bremer. 2004. The age of major monocot groups inferred from 800 rbcL sequences. Bot. J. Linn. Soc. 146: 385–398.
  5. ↑ [Aliso 22: 28-51.]
  6. ↑ Soltis, D.I., Soltis, P.S., Endress, P.K. & Chase, M.W. 2005. Phylogeny and Evolution of Angiosperms. Sinauer Associates, Sunderland.
  7. ↑ [enllaç trencat]
  8. ↑ Leybold, F. 1862. Tecophilaea cyanocrocus Leyb. Bonplandia 10: 370.
  9. ↑ Poeppig & Endlicher. 1838. Nova Genera et Species Plantarum quas in Regno Chilense Peruviano Vols. 1-3, 1835-1845. Col. PI. 1-300
  10. ↑ John Miers. 1864. XXVI.On the Conanthereae. Transactions of the Linnean Society of London. 24 (3): 501-510
  11. ↑ John Kirk. 1864. XXV. On a New Genus of Liliaceae from East Tropical Africa. Transactions of the Linnean Society of London 24 (3): 497-499
  12. ↑ Pax, F. 1888. Amaryllidaceae, pp. 97–124. In A. Engler and K. Prantl [eds.], Die natürlichen Pflanzenfamilien, Vol. 2. W. Engelmann, Leipzig, Germany
  13. ↑ Hooker's Icon. Pl. 20: t. 1965 (1891).
  14. ↑ Engler, A, & K. Prantl [eds.], Die natürlichen Pflanzenfamilien, Vol. 2. W. Engelmann, Leipzig, Germany
  15. ↑ IG Senn, A Engler, K Prantl. 1900. Die natürlichen Pflanzenfamilien.
  16. ↑ J. Hutchinson (dos vols., 1926–1934;). [1].
  17. ↑ J. Hutchinson (1959). [2].
  18. ↑ A. A. Bullock. 1959. Nomina Familiarum Conservanda Proposita. Taxon, Vol. 8, No. 5 (Juny, 1959), pp. 154-181
  19. ↑ Hi ha un sol nom correcte per a cada tàxon, que és aquell "vàlidament publicat", o siga, que s'até als "principis de nomenclatura". Els principis de nomenclatura, comunes a tots els Còdics, són: que el tàxon no haja segut nomenat abans, que el seu nom estiga en llatí i no haja segut utilisat ya en un atre tàxon, i que estiga associat a una descripció i a un eixemplar tipo. Per a que els noms científics siguen vàlidament publicats, el nom, la descripció i l'ubicació del eixemplar tipo deuen ser publicats en una revista científica en àrbits (açò és, en pèrits experts en el tema que revisen les publicacions per a acceptar-les, corregir-les o rebujar-les). Per a major informació sobre les regles de nomenclatura, vore Greuter, W. et al. 2000. International Code of Botanical Nomenclature (St. Louis Code) [3] archivat en Wayback Machine..Gantner/Koeltz.
  20. ↑ Fl. Peruv. 3: 68 (1802).
  21. ↑ Oliv., Hooker's Icon. Pl. 20: t. 1965 (1891).
  22. ↑ Gen. Pl. ed. 5: 149 (1754).
  23. ↑ Bothalia 35: 117 (2005).
  24. ↑ Kew Bull. 53: 771 (1998).
  25. ↑ Pacif. Railr. Rep. Parke, Bot. 4: 150 (1857).
  26. ↑ Herb. Pedem. 5: 447 (1836).
  27. ↑ Trans. Linn. Soc. London 24: 497 (1864).
  28. ↑ Edinburgh New Philos. J. 1832(Oct.): 236 (1832).
  29. ↑ Brummitt R. K. et al. 1998. Taxonomy of Cyanastroideae (Tecophilaeaceae): A multidisciplinary approach. Kew Bull. 53, 769.
  30. ↑ Comissió Nacional de Mig ambient del Govern de Chile (CONAMA). Iniciatives de conservació. Azulillo (Tecophilaea cyanocrocus) [4] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 2 de maig de 2010.
  31. ↑ Espinosa, M.R. 1936. Una nova espècie de Conanthera R. et Pav. Bol. Mus. Nac. Hist. Nat. 15: 73-80.
  32. ↑ Muñoz, M. i A. Moreira, 2000. Conanthera [5] archivat en Wayback Machine. Gèneros Endèmics Monocotiledóneas, Chile.
  33. ↑ Lautaro Núñez A. i Cora Moragas W. 1977. Una ocupació en ceràmica primerenca en la seqüència del districte de Cànem (costa desértica del nort de Chile). [enllaç trencat].
  34. ↑ Royal Horticultural Society. [6]. Award Garden Merit 1993. Consultat el 5 de maig de 2010.
  35. ↑ FAO. PRINCIPALS PRODUCTES FORESTALS NO MADEREROS EN CHILE D'acort Als SEUS DIFERENTS CATEGORIAS [7] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 5 de maig de 2010.

Bibliografia

Llectures sugerides

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tecophilaeaceae&oldid=1484552»