Grècia helenística
La Grècia helenística es referix al periodo històric de l'Antiga Grècia durant el Periodo helenístico, és dir, el posterior a la Grècia clàssica i comprés entre la mort d'Alejandro Magne en el 323 a. C. i l'anexió dels territoris centrals de la Lliga Aquea a mans de la República Romana.[1] Este periodo va culminar en la batalla de Corinto en el 146 a. C., una aplastant victòria romana en el Peloponeso que va dur a la destrucció de Corinto i va marcar l'inici del periodo de la Grècia romana. El final definitiu de la Grècia helenística es va produir en la batalla de Accio en el 31 a. C., quan Octaviano va derrotar a la reina ptolemaica Cleopatra VII i a Marco Antonio, capturant Aleixandria, l'últim gran centre de la Grècia helenística, l'any següent.[2]
El cridat periodo helenístico va començar en les guerres dels Diádocos, conflictes armats entre els antics generals d'Alejandro Magne per a repartir-se el seu imperi en Europa, Àsia i el nort d'Àfrica. En tals guerres, que es varen prolongar fins al 275 a. C., va tindre lloc la caiguda de les dinasties argéada i antipátrida de Macedònia en favor de la dinastia antigónida. L'era va estar marcada aixina mateix per successives guerres entre el regne de Macedònia, el d'Epiro, la Lliga Etolia, la Lliga Aquea, Esparta, Rodas, el regne de Pérgamo i els imperis seléucida i ptolemaico.
Durant el regnat de Filipo V de Macedònia (221-179 a. C.), els macedonios no solament varen perdre la guerra cretense (205-200 a. C.) davant una aliança liderada per Rodas, sino que la seua antiga aliança en Aníbal de Cartago també els va involucrar en la primera i segona guerra macedónica contra l'antiga Roma. L'aparent debilitat de Macedònia despuix d'estos conflictes va impulsar a Antíoco III el Gran del Imperi seléucida a invadir la Grècia continental, pero les seues derrotes a mans dels romans en les Termópilas en 191 a. C. i en Magnesia en 190 a. C. varen consolidar la posició de Roma com la principal potència militar de la regió. Aproximadament dos décades despuix de conquistar Macedònia en 168 a. C. i Epiro en 167 a. C., els romans aplegarien a controlar Grècia entera.
Durant el periodo helenístico, l'importància de la Grècia mateixa dins del món de parla grega va decaure dràsticament. Aleixandria (en Egipte) i Antioquía (al sur d'Anatolia), capitals dels regnes ptolemaico i seléucida, respectivament, es varen convertir en els grans centres de cultura helenística. Ciutats com Pérgamo i Éfeso, en Anatolia, Rodas (en el dodecaneso) o Seleucia (en Mesopotamia) varen ser també importants, i la creixent urbanisació del Mediterràneu oriental va ser característica de l'época.
Macedònia i atres regnes helenísticos
[editar | editar còdic]
Cap al final del periodo clàssic, al voltant de l'any 360 a. C., les ciutats-estat gregues es trobaven debilitades i desorganisades despuix de dos sigles de guerres. Primer, els atenienses havien lluitat contra els perses; després, els espartanos varen combatre als atenienses durant la guerra del Peloponeso i, posteriorment, els espartanos i els atenienses es varen enfrontar entre sí, aixina com contra els tebanos i els perses. Tota esta conflictivitat va facilitar l'ascens al poder d'una atra ciutat-estat —fins a llavors poc destacada: Macedònia, baixe l'enèrgic govern del rei Filipo II. En 338 a. C. els eixèrcits de Filipo II varen derrotar a les atres ciutats gregues en la batalla de Queronea. En açò, Filipo va dur la pau a una Grècia assolada per la guerra, i el regne de Filipo —considerablement expandit—, el seu poderós eixèrcit i els seus abundants recursos ho varen convertir llavors en el líder de facto de Grècia. L'objectiu final de Filipo era conquistar Pèrsia i apoderar-se de les terres i riquees de l'imperi, pero va ser assessinat pel seu guardaespales Pausanias en el 336 a. C., durant la boda de la seua filla, abans de poder gojar del botí de les seues victòries. El seu fill Alejandro, conegut en el història com a «Alejandro Magne», va aprofitar l'oportunitat per a fer-se càrrec del proyecte imperial del seu pare. El nou rei macedonio va conduir a les seues tropes a través del Helesponto cap a Àsia. Des d'allí, Alejandro i els seus eixèrcits varen continuar el seu alvanç, conquistant vastes extensions d'Àsia Occidental i Egipte, i es varen adinsar fins al vall del Indo.
Les expedicions d'Alejandro Magne varen tindre diverses conseqüències per a les ciutats-estat gregues.[3] En primer lloc, varen ampliar enormement els horisons dels grecs, fent que els interminables conflictes entre ciutats que havien caracterisat els sigles V i IV semblaren mínims i insignificants en comparació.[3] Aixina mateix, varen provocar una emigració constant, sobretot de jóvens ambiciosos, cap als nous imperis grecs en l'orient. Molts grecs varen emigrar a Aleixandria, Antioquía i les numeroses ciutats helenísticas fundades despuix del pas d'Alejandro, aplegant a llocs tan lluntans inclús com lo que hui dia són Afganistan o Pakistan, a on els regnes grecobactriano i indogriego varen perdurar fins a finals de el I[4][5][6][7]
La derrota de les ciutats-estat gregues a mans de Filipo i el seu fill Alejandro els va ensenyar també que jamai podrien tornar a ser potències per dret propi, i que el hegemonia de Macedònia i els seus estats successors no podria ser desafiada a menos que les ciutats-estat s'uniren, o a lo manco es federaren. Els grecs valoraven massa la seua independència local com per a considerar una unificació real, si be varen fer varis intents per formar federacions a través de les quals pogueren aspirar a reafirmar la seua independència.
Despuix de la mort d'Alejandro, va esclatar una lluita pel poder entre els seus generals, que va resultar en la desintegració del seu imperi i l'establiment de varis regnes nous.[8][9] Macedònia va quedar en mans de Casandro, fill d'Antípatro, el principal general d'Alejandro, qui, despuix de varis anys de guerra, es va fer en el control de la major part del restant de Grècia. Casandro va fundar una nova capital macedonia en Tesalónica i, en térmens generals, va anar un governant constructiu.
El poder de Casandro es va vore desafiat per Antígono, governant de Anatolia, qui va prometre les ciutats gregues que restauraria la seua llibertat si ho recolzaven. Açò va provocar tumults exitosos contra els governadors locals de Casandro. En el 307 a. C., Demetrio, fill de Antígono, va conquistar Atenes i va restaurar el seu sistema democràtic, que havia segut suprimit per Alejandro Magne. No obstant, en el 301 a. C., una coalició que va incloure a Casandro i atres reis helenísticos va derrotar a Antígono en la batalla de Ipsos, posant fi al seu desafiu.[10]
Despuix de la mort de Casandro en el 298 a. C., Demetrio es va fer en el tro macedonio i va guanyar control sobre la major part de Grècia. Va ser després derrotat per una segona coalició de governants grecs en el 285 a. C., i el domini de Grècia va quedar en mans del rei Lisímaco de Tracia. Est, a la seua volta, va ser derrotat i assessinat en el 280 a. C., i el tro macedonio va passar llavors al fill de Demetrio, Antígono II Gónatas, qui també va derrotar una invasió de territoris grecs per part dels gals, que para llavors habitaven els Balcans. La batalla contra els gals va unir als antigónidas de Macedònia i als seléucidas d'Àsia, una aliança que també es va dirigir contra la potència helenística més rica, els Ptolomeos d'Egipte. Se sap que el rei epirota Pirro va convertir al seu regne en un poderós estat dins del món helenístico (entre el 297 i el 272 a. C.), comparable a Macedònia i l'Antiga Roma. Els eixèrcits de Pirro també varen intentar un atac contra l'estat de l'Antiga Roma durant una fallanca campanya en lo que actualment és Itàlia, entre el 280 i el 275 a. C. Pirro va morir en el 272 a. C., deixant a la Macedònia de Antígono II com la potència més forta de Grècia.
Antígono II va governar fins a la seua mort en el 239 a. C., i la seua família va conservar el tro macedonio fins que este va ser abolit pels romans en el 146 a. C. No obstant, el seu control sobre les ciutats-estat gregues va ser intermitent, ya que atres governants, en particular els Ptolomeos, varen finançar a grups antimacedonios en Grècia per a debilitar el poder dels Antigónidas. Antígono va establir una guarnició en Corinto, el centre estratègic de Grècia, pero Rodas, Pérgamo, la Lliga Aquea, la Lliga Etolia i atres estats grecs varen mantindre una independència substancial. Esparta també va permanéixer independent i, en general, es va negar a unir-se a lliga alguna.
En el 267 a. C., Ptolomeo II va persuadir a les ciutats gregues per a que es rebelaren contra Antígono, en lo que es va conéixer com la guerra de Cremónides, en honor al líder ateniense Cremónidas.[11] Les ciutats varen ser derrotades i Atenes va perdre la seua independència i les seues institucions democràtiques. La Lliga Etolia va quedar restringida al Peloponeso, pero en poder obtindre el control de Tebas en el 245 a. C. es va convertir en aliada de Macedònia. Açò va marcar el fi d'Atenes com a actor polític, si be va seguir sent la ciutat més gran, rica i culta de Grècia. En el 255 a. C., Antígono va derrotar a la flota ptolemaica en Cos i va sometre també al seu domini les illes del Egeo, en excepció de Rodas.
Ciutats-estat i lligues
[editar | editar còdic].jpg)
A pesar del seu reduït poder polític i autonomia, la ciutat-estat grega o polis va continuar sent la forma bàsica d'organisació política i social en Grècia. Ciutats-estat clàssiques com Atenes o Éfeso varen créixer i inclús varen prosperar durant este periodo. Si be les guerres entre ciutats gregues varen persistir, les ciutats varen respondre a l'amenaça dels estats helenísticos post-alejandrinos per mig de pactes o aliant-se en un estat helenístico fort que poguera defendre-les, convertint-les aixina en asils o blindant-les d'atacs d'atres ciutats.
Els etolios i els aqueos varen desenrollar forts estats federals o lligues (koinón), governades per consells de representants de les ciutats i assamblees de ciutadans de la lliga. Inicialment lligues ètniques, estes lligues varen començar més vesprada a incloure ciutats fòra de les seues regions tradicionals. La Lliga Aquea va aplegar a incloure tot el Peloponeso llevat Esparta, mentres que la Lliga Etolia es va expandir fins a Fócida. Durant el III, estes lligues varen conseguir defendre's de Macedònia i la Lliga Etolia va derrotar una invasió celta de Grècia en Delfos.
Despuix de la mort d'Alejandro, Atenes va ser derrotada per Antípatro en la Guerra lamiaca i el seu port en el Pireo va albergar una guarnició macedonia.[12] Per a contrarrestar el poder de Macedònia baix Casandro, Atenes va buscar aliances en atres governants helenísticos com Antígono I Monóftalmos, i en el 307 a. C., Antígono va enviar al seu fill Demetrio a conquistar la ciutat. En acabant de que Demetrio capturara Macedònia, Atenes es va aliar en l'Egipte ptolemaico en un intent per obtindre la seua independència de Demetrio, i en tropes ptolemaicas varen conseguir rebelar-se i derrotar a Macedònia en el 287 a. C., encara que el Pireo va permanéixer guarnit. Atenes va lliurar més guerres infructuoses contra Macedònia en ajuda ptolemaica, com la Guerra de Cremónides. El regne ptolemaico es va convertir llavors en el principal aliat de la ciutat, recolzant-l'en tropes, diners i material en múltiples conflictes. Atenes va recompensar al Regne ptolemaico en el 224/223 a. C. nomenant a la tretzena tribu ___protected_title_0___ i establint un cult religiós anomenat la Ptolemaía. L'Atenes helenística també va presenciar l'auge de la Nova Comèdia i d'escoles filosòfiques helenísticas com l'estoïcisme o l'epicureisme. Per a començos del nou sigle, els atálidas de Pérgamo es varen convertir en mecenes i protectors d'Atenes a mida que l'imperi ptolemaico es debilitava. Posteriorment, Atenes també establiria un cult al rei de Pérgamo, Nuga-ho I.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Hellenistic Greece - Ancient Greece, Timeline & Definition» (en en). HISTORY. Consultat el 2026-05-05.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 3,0 3,1 Freeman, Charres (1999). The Greek achievement: the foundation of the Western world, Allen Lane, The Penguin Press. ISBN 978-0-7139-9224-3.
- ↑ World History Encyclopedia.Consultat el 2026-05-05.
- ↑ Beckwith, Christopher I. (2009). Empires of the Silk Road: a history of Central Eurasia from the Bronze Age to the present, Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-2994-1.
- ↑ Holt (1995). Alexander the Great and Bactria: the formation of a Greek frontier in central Àsia, New York. ISBN 978-90-04-08612-8.
- ↑ (2001) The Oxford illustrated history of Greece and the Hellenistic world, Reissued in paperback edició, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-285438-4.
- ↑ Shipley (2008). The Greek world after Alexander: 323 - 30 BC, Repr edició, Routledge. ISBN 978-0-415-04618-3.
- ↑ Waterfield (2011). Dividing the spoils: the war for Alexander the Great's empire, Oxford university press. ISBN 978-0-19-539523-5.
- ↑ Tucker, Spencer (2010). Battles that changed history: an encyclopedia of world conflict, 1st ed edició, ABC-CLIO. ISBN 978-1-59884-430-6.
- ↑ Green (2008). Alexander to Actium: the historical evolution of the Hellenistic age, Nachdr. edició, Univ. of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-08349-3.
- ↑ Habicht, Christian; Habicht, Christian (1997). Athens from Alexander to Antony, Harvard Univ. Press. ISBN 978-0-674-05111-9.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Grecia helenística» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.